QUARESMA

 

 

AVISOS 21 I 22 MARÇ

– Recordar  que la col·lecta d’avui és pel Seminari.

– Dimecres dia 25 tendrem la celebració del sagrament del perdó a les 20 h. a la Parròquia dels Dolors.

– Divendres a les 19’30 a l’hora de la missa hi haurà l’exercici del Via- crucis a la Parròquia de Sant Pau.

– Dissabte dia 28 a les 20’30 h, en el Convent de sant Vicenç Ferrer, acte d’inici de la Setmana Santa amb sermó del Coremer a càrrec de Mn. Francesc Munar, manacorí i rector de Campos. Seguidament concert de la Banda de música. Aquest dia se suprimeix la missa del Convent.

– El dia del Ram se suprimeixen les misses vespertines de les parròquies. Se mantén la de les monges Benedictines.

El diumenge del Ram a les 19 h. hi haurà l’exercici del dotze sermons a la Parròquia dels Dolors.

– Podeu agafar el programa de Setmana Santa on hi trobareu tots els actes que es duran a terme.

 

 

QUINT   DIUMENGE   DE  QUARESMA:

EL  GRA   DE  BLAT

Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit            

(Joan, 12, 24)

El que més m'agrada de l'evangeli és que és polièdric. Que el pots anar llegint i rellegint, i et vas fent gran, i vas trobant cada vegada interpretacions noves.

L'evangeli d'avui, per exemple. 

 

 

El gra de blat ha d'enterrar-se, per donar fruit. Ha de morir.

I mireu que fa anys que el llegeixo, eh? Però avui, ves per on, m'ha dit coses noves. 

Perquè sabeu? Sempre havia pensat en el gra de blat, dormint feliç a la terra, en un espai tebi i humit, que el farà donar molt fruit, créixer i obrir-se a la primavera. Me l'imaginava, rebent el so esmorteït dels ocells que canten a la superfície, el pessigolleig dels escarabats nerviosos, l'escalfor del sol llunyà i amable.

Però avui m'ha donat per pensar que potser no. Que potser ningú va avisar al gra de blat que enterrar-se li faria mal, que no seria un abandonament feliç. Que potser la terra no és acollidora, perquè les estelles de la gebrada el fereixen. Que per donar fruit, el gra de blat s'ha d'esqueixar, ha de patir, ha de perdre la seva forma, ha de diluir-se, desfer-se, desaparèixer.

Que per arribar a donar fruit havia de patir. Que potser qui el rega seran les llàgrimes vessades, i també les no vessades.

 

 

Cal confiança, doncs. Perquè a vegades, quan la teva pell s'esquerda, potser et planteges si calia enterrar-te. Si realment els fruits que pretens donar valen tant dolor. Mires al teu voltant, i com que no saps les altres llavors enterrades i esqueixant-se, et preguntes si no estàs fent un sacrifici excessiu. I més quan tens la certesa que els teus fruits potser no sabran mai el dolor que t'han costat, que potser ningú agrairà, (perquè ben poca gent sabrà) les teves renúncies.


L'humil gra de blat, poruc i trist, no sap que també l'eruga pensa que és el final, que tot s'ha acabat, instants abans que s'enlairi la papallona lleugera, obrint-se feliç i despreocupada a la llum i el color.

 

 

 

 

(enllaços  d'un  "Video")  "Quiero  ver"

Atraídos por el Crucificado

Un grupo de «griegos», probablemente paganos, se acercan a los discípulos con una petición admirable: «Queremos ver a Jesús». Cuando se lo comunican, Jesús responde con un discurso vibrante en el que resume el sentido profundo de su vida. Ha llegado la hora. Todos, judíos y griegos, podrán captar muy pronto el misterio que se encierra en su vida y en su muerte: «Cuando yo sea elevado sobre la tierra, atraeré a todos hacia mí».

Cuando Jesús sea alzado a una cruz y aparezca crucificado sobre el Gólgota, todos podrán conocer el amor insondable de Dios, se darán cuenta de que Dios es amor y solo amor para todo ser humano. Se sentirán atraídos por el Crucificado. En él descubrirán la manifestación suprema del Misterio de Dios.

Para ello se necesita, desde luego, algo más que haber oído hablar de la doctrina de la redención. Algo más que asistir a algún acto religioso de la Semana Santa. Hemos de centrar nuestra mirada interior en Jesús y dejarnos conmover, al descubrir en esa crucifixión el gesto final de una vida entregada día a día por un mundo más humano para todos. Un mundo que encuentre su salvación en Dios.

Pero, probablemente a Jesús empezamos a conocerlo de verdad cuando, atraídos por su entrega total al Padre y su pasión por una vida más feliz para todos sus hijos, escuchamos aunque sea débilmente su llamada: «El que quiera servirme que me siga, y donde esté yo, allí estará también mi servidor».

Todo arranca de un deseo de «servir» a Jesús, de colaborar en su tarea, de vivir solo para su proyecto, de seguir sus pasos para manifestar, de múltiples maneras y con gestos casi siempre pobres, cómo nos ama Dios a todos. Entonces empezamos a convertirnos en sus seguidores.

Esto significa compartir su vida y su destino: «donde esté yo, allí estará mi servidor». Esto es ser cristiano: estar donde estaba Jesús, ocuparnos de lo que se ocupaba él, tener las metas que él tenía, estar en la cruz como estuvo él, estar un día a la derecha del Padre donde está él.

¿Cómo sería una Iglesia «atraída» por el Crucificado, impulsada por el deseo de «servirle» solo a él y ocupada en las cosas en que se ocupaba él? ¿Cómo sería una Iglesia que atrajera a la gente hacia Jesús?

José Antonio Pagola

5 Cuaresma – B
(Juan 3,14-21)

 

5è Diumenge de Quaresma. Cicle B
 22 de març de 2015

A l’Evangeli hi ha frases radicals i desafiants però poques com aquesta: “Us asseguro que si el gra de blat no cau a terra i mor, queda infecund; però si mor, dóna molt de fruit.”
La idea de Jesús és prou clara.
Amb la vida passa el mateix que amb el gra de blat: ha de morir per alliberar tota la seva energia i produir un dia fruit.
Si no mor, resta sol a terra.
Si mor, torna a alçar-se portant nous grans i nova vida.

Amb aquest llenguatge tan gràfic i ple de força, Jesús deixa entreveure que la seva mort, lluny de ser un fracàs, serà precisament la que donarà fecunditat a tota la seva vida.
Però, al mateix temps, convida als seus seguidors a viure segons aquesta mateixa llei paradoxal: per donar vida és necessari morir.
No es pot engendrar vida sense donar la pròpia.
No és possible ajudar a viure si hom no està disposat a desviure’s pels altres.

Ningú contribueix eficaçment a un món més just i més humà vivint enganxat i esclau dels seu propi benestar egoista.
Ningú treballa seriosament pel Regne de Déu i la seva justícia si no està disposat a assumir
– els riscs
​– els refusos
​– la conflictivitat
​– i persecució que va patir Jesús.

Ens passem la vida tractant d’evitar problemes i sofrences.
La cultura del benestar ens empeny a organitzar-nos de la manera més còmode i plaent. És l’ideal suprem.
Però hi ha sofriments i renúncies que és necessari assumir si volem que la nostra vida sigui creativa i fecunda.

Ens estem acostumant a viure-ho tot tancant els ulls als sofriments dels altres. Sembla el més intel·ligent i sensat per esdevenir feliços. Però és un greu error.
Perquè el nostre benestar serà cada cop
– més buit
– més avorrit
– més estèril.
La nostra religió serà cada cop més trista i egoista.

I, mentrestant, els oprimits i els afligits volen saber si hi ha algú que s’interessi pel seu dolor i que tingui la bona voluntat de compartir-lo i d’alleugerir-lo.
Mai no insistirem prou en el fet de què Déu Pare no vol que els seus fills pateixin.
Cal insistir en això perquè s’ha insistit massa en el déu vampir que necessita sang i dolor i mort per perdonar els seus fills.
A vegades, diem de Déu coses que no les diríem de cap persona decent, com assegurava Toni de Mello.

 

 

Esta entrada fue publicada en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals. Guarda el enlace permanente.