TEMPS DURANT L’ANY

 

PREGÀRIA:

 

Paraules essencials

Si en diem de paraules durant el dia! Si en llegim i n'escoltem a milers! Diaris, llibres, tertúlies, la televisió…! El nostre pensament s'alimenta de paraules, per això, la seva qualitat va molt lligada a allò que diem, llegim o escoltem. D'un temps ençà assistim a un embrutiment del llenguatge, que sota aparença de confiança, llibertat o espontaneïtat, s'ha fet potser més directe però també més agressiu i, a vegades més feridor. Ara que tant es parla de valors, potser caldria començar per un tenir cura del llenguatge que utilitzem i consumim. I sobretot no oblidar les paraules essencials: gràcies, si us plau, t'estimo, ho sento …

Santi Torres

********************

*******

COMUNICACIONS:

7- 8 NOVEMBRE

–  Pròxim  dissabte,  dia  14,  comencen  les  FESTES   de  CRIST  REI

.  Vos convidam de manera especial a la inauguració de l’exposició d’ornaments litúrgics. L’acte serà a les 7 del capvespre a la mateixa parròquia.

-També, com cada any, hi haurà un sopar popular.

Serà dia 21 en el saló parroquial a les 20 h.

Enguany els beneficis seran destinats al manteniment de la Parròquia. Els qui pensau participar-hi vos podeu començar a inscriure a qualsevol de les parròquies i als llocs de costum.

El donatiu és de 12 euros.

********************

**********

DIUMENGE   32º   del  Temps  Ordinari:

 

Contraste

El contraste entre las dos escenas es total.

En la primera, Jesús pone a la gente en guardia frente a los escribas del templo. Su religión es falsa: la utilizan para buscar su propia gloria y explotar a los más débiles. No hay que admirarlos ni seguir su ejemplo.

En la segunda, Jesús observa el gesto de una pobre viuda y llama a sus discípulos. De esta mujer pueden aprender algo que nunca les enseñarán los escribas: una fe total en Dios y una generosidad sin límites.

La crítica de Jesús a los escribas es dura. En vez de orientar al pueblo hacia Dios buscando su gloria, atraen la atención de la gente hacia sí mismos buscando su propio honor. Les gusta «pasearse con amplios ropajes» buscando saludos y reverencias de la gente. En la liturgia de las sinagogas y en los banquetes buscan «los asientos de honor» y «los primeros puestos». Pero hay algo que, sin duda, le duele a Jesús más que este comportamiento fatuo y pueril de ser contemplados, saludados y reverenciados. Mientras aparentan una piedad profunda en sus «largos rezos» en público, se aprovechan de su prestigio religioso para vivir a costa de las viudas, los seres más débiles e indefensos de Israel según la tradición bíblica.

Precisamente, una de estas viudas va a poner en evidencia la religión corrupta de estos dirigentes religiosos. Su gesto ha pasado desapercibido a todos, pero no a Jesús. La pobre mujer solo ha echado en el arca de las ofrendas dos pequeñas monedas, pero Jesús llama enseguida a sus discípulos pues difícilmente encontrarán en el ambiente del templo un corazón más religioso y más solidario con los necesitados.

Esta viuda no anda buscando honores ni prestigio alguno; actúa de manera callada y humilde. No piensa en explotar a nadie; al contrario, da todo lo que tiene porque otros lo pueden necesitar. Según Jesús, ha dado más que nadie, pues no da lo que le sobra, sino «todo lo que tiene para vivir».

No nos equivoquemos. Estas personas sencillas, pero de corazón grande y generoso, que saben amar sin reservas, son lo mejor que tenemos en la Iglesia. Ellas son las que hacen el mundo más humano, las que creen de verdad en Dios, las que mantienen vivo el Espíritu de Jesús en medio de otras actitudes religiosas falsas e interesadas. De estas personas hemos de aprender a seguir a Jesús. Son las que más se le parecen.

José Antonio Pagola

32 Tiempo Ordinario –

B (Marcos 12,38-44)

 

 

Donem el que ens sobra per tranquil·litzar la consciència.

Diumenge XXXII de durant l’any

L’escena que ens dibuixa tan gràficament l’evangeli d’avui és emocionant, més encara: és commovedora.

Una pobra viuda s’apropa calladament a un dels tretze llocs col·locats en el recinte del Temple per posar-hi les almoines. Molts rics hi estan dipositant quantitats grosses, importants. Gairebé avergonyida, ella hi posa dues monedes de coure, les més petites que circulen per Jerusalem.

El seu gest no ha sigut observat per ningú.  Però, Jesús ho ha vist tot. Commogut, crida els deixebles. Vol ensenyar-los el que només es pot aprendre de la gent senzilla i pobra. De ningú més.

La viuda ha donat una quantitat insignificant i miserable, com ella mateixa.

El seu sacrifici no es notarà enlloc ni transformarà la marxa de la història. L’economia del Temple se sosté amb la contribució dels rics i poderosos. El gest d’aquesta pobra dona no servirà pràcticament per a res.

Però Jesús ho veu d’una altra manera. “Aquesta viuda pobra ha donat més que ningú.”

La seva generositat és més gran i autèntica.

Els rics han donat del que els sobra, però aquesta dona que passa necessitat ha donat tot el que tenia per viure.

Si és així, aquesta viuda pobra segur que ha de demanar caritat

–no té marit

–no posseeix res

–només té un gran cor i una confiança total en Déu. Dóna el poc que té perquè sap que n’hi ha d’altres més necessitats que ella.

En les societats del benestar se’ns està oblidant què és la compassió. No sabem què és patir amb el que pateix.

Cadascú va a la seva i es preocupa només de lo seu. Els altres, els que s’ho passen malament, queden fora del nostre horitzó.

Quan una persona viu pendent només d’ella mateixa resulta molt difícil sentir, experimentar el patiment dels altres.

Ara bé, com que necessitem alimentar dins nostre la il·lusió de què

–encara som humans

–i tenim bon cor decidim donar el que ens sobra.

No ho fem per solidaritat activa compromesa. Ho fem per tranquil·litzar la nostra consciència. Només els pobres són capaços de fer el que la majoria té oblidat: donar més del que els sobra.

És el cas de la viuda pobra. Vet aquí l’autèntica generositat: donar més del que ens sobra.

És això el que fem nosaltres?

N’esteu segurs?

La viuda pobra dóna el que té per viure, sense figurar ni aparèixer perquè és una persona en la que no hi ha càrrec important, ni poder visible, ni dignitat que es faci dir “Sí senyor!”, ni especial saviesa, ni res que no sigui un bon cor, és a dir:

Una persona en la que no hi ha títols ni dignitats, sinó només autèntica i exemplar humanitat.

Ho som, nosaltres, d’humans?

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.