Els 10 manaments de la misericòrdia
1.-Obertura a la realitat. Estar assabentat; ulls oberts. Res de tancament sobre un mateix.
2.-Deixar-se impactar pels que pateixen. No resistir als impactes.
3.-No donar-los l'esquena. Quina temptació, la de girar la cara!
4.-Superació del pessimisme. “No hi ha res a fer”: absurda excusa que provoca i justifica la inacció.
5.-Respondre personalment i socialment en l’àmbit de la proximitat: família, amistats, barri, parròquia…
6.-També de cara als que són lluny. Són persones, fills i filles de Déu amb els mateixos drets humans.
7.-Tenir esperança. És possible anar canviant la societat.
8.-Creure que petites coses són importants. I tant! Si no comencem per elles, no hi ha garantia.
9.-Canviarem la societat des de baix. A dalt es defensen les posicions.
10.-Moure'ns en el dinamisme de Déu.
El dinamisme de Déu ens crida a sumar el nostre esforç i modesta aportació. No et pensis que la misericòrdia és una actitud, una virtut que no cal treballar. Hem de treballar-la: pregant, actuant, amb altres, i amb molta, sí, molta fe.
COMUNICACIONS
5-6 MARÇ
– AQUEST CAP DE SETMANA LA COL·LECTA SERÀ PER LES OBRES DE LES NOSTRES PARRÒQUIES.
– El pròxim divendres dia 11 hi haurà l’exercici del via-crucis a la Parròquia de sant Pau a les 19’30 h.
(Aquest dia per donar més relleu a aquest acte pietós se suprimeix la missa a la dita Parròquia )
– El pròxim dissabte dia 12 les confraries del Calvari i la del Crist de l’Agonia tendran les seves celebracions anuals respectives a les misses de les 18’30 h. a Crist Rei i a les 19 h. al Convent de sant Vicenç Ferrer.
– Ja vos podeu començar a apuntar per anar a la missa crismal del dimecres sant totes aquelles persones que pensau participar-hi. Partirem a les 17’30 i el preu és el mateix dels anys anteriors, 8 euros.
– Divendres, 11 març, VIA CRUCIS Parròquia Sant Pau
**********
El otro hijo
Sin duda, la parábola más cautivadora de Jesús es la del «padre bueno», mal llamada «parábola del hijo pródigo». Precisamente este «hijo menor» ha atraído siempre la atención de comentaristas y predicadores. Su vuelta al hogar y la acogida increíble del padre han conmovido a todas las generaciones cristianas.
Sin embargo, la parábola habla también del «hijo mayor», un hombre que permanece junto a su padre, sin imitar la vida desordenada de su hermano, lejos del hogar. Cuando le informan de la fiesta organizada por su padre para acoger al hijo perdido, queda desconcertado. El retorno del hermano no le produce alegría, como a su padre, sino rabia: «se indignó y se negaba a entrar» en la fiesta. Nunca se había marchado de casa, pero ahora se siente como un extraño entre los suyos.
El padre sale a invitarlo con el mismo cariño con que ha acogido a su hermano. No le grita ni le da órdenes. Con amor humilde «trata de persuadirlo» para que entre en la fiesta de la acogida. Es entonces cuando el hijo explota dejando al descubierto todo su resentimiento. Ha pasado toda su vida cumpliendo órdenes del padre, pero no ha aprendido a amar como ama él. Ahora solo sabe exigir sus derechos y denigrar a su hermano.
Esta es la tragedia del hijo mayor. Nunca se ha marchado de casa, pero su corazón ha estado siempre lejos. Sabe cumplir mandamientos pero no sabe amar. No entiende el amor de su padre a aquel hijo perdido. Él no acoge ni perdona, no quiere saber nada con su hermano. Jesús termina su parábola sin satisfacer nuestra curiosidad: ¿entró en la fiesta o se quedó fuera?
Envueltos en la crisis religiosa de la sociedad moderna, nos hemos habituado a hablar de creyentes e increyentes, de practicantes y de alejados, de matrimonios bendecidos por la Iglesia y de parejas en situación irregular… Mientras nosotros seguimos clasificando a sus hijos, Dios nos sigue esperando a todos, pues no es propiedad de los buenos ni de los practicantes. Es Padre de todos.
El «hijo mayor» es una interpelación para quienes creemos vivir junto a él. ¿Qué estamos haciendo quienes no hemos abandonado la Iglesia? ¿Asegurar nuestra supervivencia religiosa observando lo mejor posible lo prescrito, o ser testigos del amor grande de Dios a todos sus hijos e hijas? ¿Estamos construyendo comunidades abiertas que saben comprender, acoger y acompañar a quienes buscan a Dios entre dudas e interrogantes? ¿Levantamos barreras o tendemos puentes? ¿Les ofrecemos amistad o los miramos con recelo?
José Antonio Pagola
DIUMENGE QUART DE QUARESMA
Si no hi ha perdó gratuït, no prové de Jesús.
Quart de Quaresma
Josep Llunell
No volia Jesús que la gent de Galilea imaginessin Déu com un rei, un senyor, un jutge. Ell l’experimentava com un pare increïblement bo.
En la paràbola del pare bo els hi fa veure com imaginava ell a Déu. Déu és com un pare que no pensa en la seva pròpia herència
–per això respecta les decisions dels seus fills
–i no s’ofèn quan un d’ells –el petit– el dóna per mort i li demana la part que li toca de l’herència.
El veu marxar de casa amb tristesa, però mai no l’oblida ni li guarda cap ressentiment. Per això, aquell fill malagraït i disbauxat sempre podrà tornar a casa sense cap temença. Quan un dia el veu venir, famolenc i humiliat, el pare es commou i corre a l’encontre del seu fill esdevingut un perdulari.
El pare s’oblida de la seva dignitat de senyor i amo de la família
–l’abraça
–i el petoneja efusivament com una mare
–interromp la confessió del fill per estalviar-li més humiliacions.
Ja ha sofert prou.
No necessita cap explicació per acollir-lo com a fill. No li imposa cap càstig. No li exigeix cap ritual de purificació. Ni tan sols li exigeix que li demani explícitament perdó. No li cal ni li fa cap falta. Mai ha deixat d’estimar-lo. Sempre ha buscat la seva felicitat.
Ell mateix es preocupa de què el seu fill, perdut i retrobat, se senti bé. Li regala l’anell de la casa i el millor vestit. Ofereix una festa a tot el poble. Hi haurà banquet, bona música i ball. El fill perdut i retrobat ha de conèixer, junt amb el seu pare, què és la bona vida i no la falsa diversió entre prostitutes paganes.
Així sentia Jesús a Déu i així ho repetiria també avui als que s’han oblidat de Déu i el tenen arraconat a les golfes.
Qualsevol teologia, predicació o catequesi que s’oblidin aquesta paràbola central de Jesús i que impedeixin experimentar Déu com un Pare respectuós i bo que acull els seus fills perduts oferint-los-hi el seu perdó gratuït incondicional, no prové de Jesús ni transmet la seva Bona Notícia de Déu.
La transmetem, nosaltres, aquesta Bona Notícia?
L’ALTRE FILL
Sens dubte, la paràbola més captivadora de Jesús és la del «pare bo», mal anomenada «paràbola del fill pròdig». Precisament aquest «fill més jove» ha atret sempre l’atenció de comentaristes i predicadors. La seva tornada a la llar i l’acollida increïble del pare han commogut totes les generacions cristianes.
No obstant això, la paràbola parla també del «fill gran», un home que roman al costat del seu pare, sense imitar la vida desordenada del seu germà, lluny de la llar. Quan l’informen de la festa organitzada pel seu pare per a acollir el fill perdut, queda desconcertat. El retorn del germà no li produeix alegria, com al seu pare, sinó ràbia: «s’indignà i no volia entrar» a la festa. Mai no havia marxat de casa, però ara se sent com un estrany entre els seus.
El pare surt a convidar-lo amb el mateix afecte amb què ha acollit al seu germà. No el renya ni li dóna ordres. Amb amor humil «el pregava» que entrés a la festa de l’acollida. És llavors quan el fill esclata deixant al descobert tot el seu ressentiment. Ha passat tota la seva vida complint ordres del pare, però no ha après a estimar com estima ell. Ara només sap exigir els seus drets i denigrar el seu germà.
Aquesta és la tragèdia del fill gran. Mai no ha sortit de casa, però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap complir manaments però no sap estimar. No entén l’amor del seu pare a aquell fill perdut. Ell no acull ni perdona, no vol saber res amb el seu germà. Jesús acaba la seva paràbola sense satisfer la nostra curiositat: ¿va entrar a la festa o es va quedar fora?
Embolicats en la crisi religiosa de la societat moderna, ens hem acostumat a parlar de creients i no creients, de practicants i d’allunyats, de matrimonis beneïts per l’Església i de parelles en situació irregular… Mentre nosaltres continuem classificant als seus fills, Déu ens segueix esperant a tots, ja que no és propietat dels bons ni dels practicants. És Pare de tots.
El «fill gran» és una interpel·lació per als qui creiem viure al seu costat. Què estem fent els qui no hem abandonat l’Església? ¿Assegurar la nostra supervivència religiosa observant el millor possible allò que està prescrit, o ser testimonis de l’amor gran de Déu a tots els seus fills i filles? ¿Estem construint comunitats obertes que saben comprendre, acollir i acompanyar els qui cerquen Déu entre dubtes i interrogants? ¿Alcem barreres o bastim ponts? ¿Els oferim amistat o els mirem amb recel?
José Antonio Pagola