COMUNICACIONS
19/06/2016 – Dotzè diumenge – Temps Ordinari
Za 12,10-11;13,1
Ga 3,26-29
Lc 9,18-24
Imitadors de Crist?
Tots els grans personatges de la història, en els seus diversos camps d’acció, han tingut imitadors que han volgut fer el mateix que ells feien. Per això, de vegades, es considera els cristians com aquells que volen ser imitadors de Jesús. Potser també nosaltres ho creiem. Però, el nostre objectiu en la vida cristiana no és l’estricta imitació del que Jesús va "fer". Això seria viure fora del nostre temps i del nostre context.
Deixebles!
Els cristians no hem de pretendre ser uns purs imitadors de Jesús. No hem de ser imitadors dels seus fets, sinó de la seves "actituds" viscudes en el nostre temps i el nostre entorn. Per això és més adequat dir que hem de ser uns seguidors, uns deixebles. I no uns seguidors i uns deixebles que actuen moguts per un imperatiu o per un desig voluntarista. Els cristians som aquells, que conscients de les nostres limitacions i impotències posem la nostra confiança, no en les nostres forces, sinó en l’Esperit de Jesús que ens anirà inspirant què és el que cal dir i fer en les nostres circumstàncies, en el nostre entorn i segons les nostres qualitats i les nostres possibilitats. Sant Pau ens ho ha dit amb l’expressió “units i revestits de Crist”.
Portadors de la creu
Per això, Jesús ens diu que qui el vulgui seguir ha d’estar disponible i disposat per portar la “seva” creu, cada u la seva (la creu de les pròpies limitacions, dels propis defectes, de les pròpies circumstàncies, de les pròpies dificultats) i ha d’estar disponible i disposat per anar entregant la “seva” vida per a la construcció del Regne de Déu, pel projecte que Déu té per a la humanitat. Això vol dir seguir Jesús, acompanyar Jesús en la seva missió de viure i promoure la fraternitat humana, que no fa discriminació de races, ni de cultures, ni de sexes. És la fraternitat en la que, com diu sant Pau, ja “no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona”.
I aquesta noble missió xoca contra els interessos dels privilegiats, que no volen perdre la preeminència ni el seu poder ideològic, cultural, econòmic i polític. Per això els grans sacerdots, els notables i els mestres de la llei, van menysprear, perseguir i condemnar Jesús.
Menyspreats i exaltats
“Si a mi m’han perseguit, també us perseguiran a vosaltres”, va dir Jesús als seus deixebles. I així ha passat al llarg de la història del cristianisme. Però els cristians per més limitacions, incomprensions, menyspreus que puguem patir, mai no ens podem sentir decebuts ni fracassats, perquè el seguiment de l’Esperit de Jesús ens portarà a participar de la seva Resurrecció.
De vegades les nostres limitacions, les dificultats, les incomprensions i els fracassos a curt termini ens difuminen la vida, però ja, des d’ara, tenim guanyada en Jesús: la vida de ressuscitats. És el que ara en l’eucaristia, memorial de la vida, mort i resurrecció de Jesús volem reviure i celebrar.
Francesc Xicoy, sj.
DIUMENGE "DOTZÈ" TEMPS ORDINARI..
¿Crèiem en Jesús?
Les primeres generacions cristianes conservaven el record d’aquest passatge evangèlic com un relat de vital importància per als seguidors de Jesús. Encertada intuïció. Sabien que l’Església de Jesús hauria d’escoltar un pic i un altre la pregunta que un dia Jesús feu als deixebles en les rodalies de Cesarea de Filip: “Vosaltres, ¿qui deis qui som jo?”.
Si les comunitats cristianes deixem apagar la nostra fe en Jesús, perdrem nostra identitat. No encertarem a viure amb audàcia creadora la missió que Jesús ens confià; no gosarem fer front al moment actual, oberts a la novetat del seu Esperit; ens asfixiarem en la nostra mediocritat.
Els temps nostres no són fàcils. Si no tornem a Jesús amb més veritat i fidelitat, la desorientació ens paralitzarà; les nostres paraules perdran credibilitat. Jesús és la clau, el fonament i la font de tot el que som, diem i fem. ¿Qui és avui Jesús per als cristians ?
Nosaltres confessem, com Pere, que Jesús és el “Messies de Déu”, l’Enviat del Pare. És cert: Déu ha estimat tant el món que ens ha regalat a Jesús. ¿ Sabem els cristians acollir, cuidar, fruir i celebrar aquest gran regal de Déu ? ¿ És Jesús el centre de les nostres celebracions, trobades i reunions ?
El confessem també “Fill de Déu”. Ell ens pot ensenyar a conèixer millor Déu, confiar més en la bondat de Pare, escoltar amb més fe la seva crida a construir un món més fratern i just per a tots. ¿Anem descobrint en les nostres comunitats el vertader rostre de Déu encarnat en Jesús ? ¿Sabem anunciar-lo i comunicar-lo com una gran nova per a tots ?
Diem a Jesús “Salvador” perquè té força per a humanitzar les nostres vides, alliberar les nostres persones i conduir la hitòria humana cap a sa vertadera i definitiva salvació. ¿És aquesta l’esperança que es respira entre nosaltres ? ¿ És aquesta la pau que es contagia des de les nostres comunitats ?
Confessem a Jesús com a nostre únic “Senyor”. No volem tenir altres senyors ni sotmetre’ns a falsos ídols. Però ¿ocupa Jesús realment el centre de les nostres vides ? ¿Li donem primacia absoluta en les nostre comunitats ? ¿El posem part damunt de tot i de tots ? ¿Som de Jesús? ¿És ell qui ens anima i fa viure ?
La gran tasca dels cristians és avui ajuntar forces i obrir camins per a reafirmar molt més la centralitat de Jesús en la seva Església. Tot el demés vindrà després.
José Antonio Pagola
Soc jo qui ha de respondre.
Diumenge XII de durant l’any
Poques vegades els cristians ens aturem a respondre aquesta pregunta clau que se’ns fa a tots.
La pregunta que Jesús adreça als deixebles: I vosaltres qui dieu que sóc jo?
Com ha de ser la resposta?
La resposta ha de ser personal, perquè ningú no pot parlar en nom meu.
No pot haver-hi una fe per procurador. Sóc jo qui ha de respondre.
Se’m pregunta què dic jo de Jesucrist
–no el que diuen els Concilis
–no el que practiquen els bisbes
–no el que expliquen els teòlegs.
Per ser cristià no n’hi ha prou en dir: jo crec el que creu l’Església.
És necessari que em pregunti si jo crec en Jesucrist, si compto amb Ell, si recolzo en Ell la meva vida.
No se’m pregunta què penso de la doctrina moral que Jesús va predicar, ni sobre els ideals que va proclamar, ni sobre els gestos que va fer.
La pregunta és més fonda: Qui és Jesucrist per mi?
Quin lloc ocupa en la meva experiència de la vida?
Quina relació personal mantinc amb Ell?
Com em sento davant seu?
Quina força té en la meva conducta diària?
Què n’espero, d’Ell?
Vet aquí la gran responsabilitat: ser capaç de respondre per mi mateix.
La nostra fe creix i es vigoritza en la mesura que anem descobrint per experiència personal que només Jesucrist pot respondre les preguntes més vitals que portem a dins
–els anhels més profunds
–les necessitats últimes.
Tot cristià hauria de poder dir com S. Pau: “Sé bé en qui tinc posada la meva fe. Sé de qui m’he fiat.”
Realment, ho podem assegurar nosaltres, això?
