TEMPS DURANT L’ANY

 

COMUNICACIONS

Dijous,   7   juliol   2016

PREGÀRIA   EUCARÍSTICA

De   20'30  a   21'30    hores

–  ESGLÉSIA   DE   FARTÀRITX   ( Convent   de   LA   PURESA)

Durant els mesos de juliol i agost les celebracions a la parròquia de Sant Pau seran de la manera següent: Els dies que hi hagi funeral se celebrarà missa. Els dimarts i dijous se resarà el rosari; el divendres hi haurà celebració de la Paraula i el dimecres dissabte i diumenge hi haurà missa. Tots els actes sempre seran a les 19’30 h.

-A partir d’aquest dilluns dia 4 i durant els mesos de juliol i agost, cada dilluns a migdia de les 12 a les 12’30, hi haurà un Concert d’Orgue en el Convent de sant Vicenç Ferrer.

L’entrada serà lliure i a la sortida se farà una aportació voluntària per començar a posar en marxa la restauració i conservació del instrument.

 

******—–*****

 

 

 

 

 

DIUMENGE   XIV   DEL   TEMPS   ORDINARI

 

 

Portadors de   l’Evangeli…

DIU  XIV

Lluc   recull  en  el   seu   evangeli  un   important  discurs  de   Jesús,   dirigit   no   als  Dotze   sinó   a   un  grup  nombrós de   deixebles   als   quals   envia  per  a   que  col·laborin   amb   ell  en  el   seu   projecte  del   regne  de   Déu.  Les  paraules   de   Jesús  són  una   “espècie”  de   carta  fundacional  on  els   seus   seguidors   han  de   nodrir  la   seva   tasca  evangelitzadora.   Línies  mestres…

”Posau-vos   en   camí”

Malgrat  l’oblidem  un   pic   i   un   altre,  l’Església  està  marcada  per   la  missió de   Jesús.  Per   això  concebre-la com  una   institució  establerta   per   a  cuidar  i   desenvolupar  la   pròpia   religió   pot   revestir   un    perill.  La  imatge  d’un  moviment   profètic   que   camina  per   la   història  segons   la   lògica  de   la   missió…  respon   més  al   desig   original   de   Jesús:  sortint  d’ella   mateixa,   pensant   amb   els   altres,   servint   la   Bona   Nova  de   Déu…  respon   millor   al  desig  original   de   Jesús.   “L’Església   no   està   aquí   per   a   ella   mateixa,   sinó   per   a   la   humanitat”  (Benet  XVI).

Per   això  és  perillosa  la   temptació   d’arreplegar-nos  en   els   nostres  interessos,  el   nostre   passat,  les   nostres   adquisicions  doctrinals,  les   nostres   pràctiques   i   costums.   Més  encara,  si   ho   fem  endurint  la   nostra   relació amb   el   món.  ¿Què   és   una  Església  rígida,   anquilosada,  tancada  en   si   mateixa,  sense   profetes  de   Jesús   ni   portadors   de   l’Evangeli?

”Quan  entreu  en   un   poble… cureu  els   malalts   i   dieu:  el   regne   de   Déu  és   a   prop”

Aquesta  és   la  gran   nova:  Déu   està   prop  de   nosaltres   animant-nos   a   fer   més   humana  la   vida.   Però  no   basta   afirmar   una   veritat   per  a   que   sigui  atractiva   i   desitjable.  Cal  revisar   la   nostra   actuació:  ¿què  és  el   que  pot  portar  avui   a   les   persones   cap   a   l’Evangeli?, ¿com  podem   copsar  Déu  com  quelcom  nou   i   bo ?

Segurament,   ens   manca   estimar  el   món   nostre   actual   i   no   sabem  arribar  al   cor   de   l’home  i   la   dona   d’avui.  No   basta  predicar   sermons  des   de l’altar.    Aprendre  a   escoltar   més,  acollir,   sanar   la   vida   dels   que   sofreixen…  només   així   trobarem  paraules   humils   i   bones   que  apropin  a  aquest   Jesús  l’insondable   tendresa   del   qual  ens   posa   en   contacte  amb   Déu,  el   Pare   Bo   de   tots.

”Quan  entreu  a   una   casa,   digau   per   començar:   Pau   a   aquesta   casa”

La  Bona   Nova   de   Jesús   se   comunica  amb  respecte   total.  Des   d’una  actitud  amigable   i   fraternal,  contagiant   pau.   És   un   error   pretendre  imposar-la  des   de   la   supremacia,  l’amenaça   o   els   ressentiment.   No és  evangèlic   tractar    sense   amor   les   persones  sols   perquè   no   accepten  el  nostre   missatge.  Però…  ¿com  l’acceptaran    si   no   es   senten  compresos  pels   qui  ens   presentem  en   nom   de   Jesús? 

José Antonio Pagola

 

 

 

No estem cridats a lluir ni a fer el fatxenda.

Diumenge XIV de durant l’any

 Josep Llunell

Després de XX segles de cristianisme és difícil escoltar amb honradesa les instruccions de Jesús als seus sense envermellir de vergonya.
No es tracta de viure-les al peu de la lletra. Es tracta, simplement, de no actuar contra l’esperit que engloben.

Ens detindrem en dues consignes.

Jesús envia els seus deixebles pels pobles de Galilea com anyells enmig de llops.
¿Qui creu que aquesta ha de ser avui la nostra identitat en una societat travessada del tot per tota mena de conflictes i enfrontaments?
Entre nosaltres no necessitem més llops, sinó anyells.
Cada vegada que des de l’Església s’alimenta l’agressivitat i el ressentiment es fa més difícil el diàleg i estem actuant contra l’esperit de Jesús.

El primer que han de comunicar els seus deixebles a l’entrar en una casa és la Pau: Pau en aquesta casa.
La Pau és el primer senyal del Regne de Déu.

L’altra consigna és més desconcertant: No porteu res pel camí: ni sac, ni sarró, ni alforja, ni sandàlies.
Els seguidors de Jesús viuran com els vagabunds:
–no portaran diners ni provisions
–caminaran descalços
–no portaran ni un sarró com ho fan els filòsofs itinerants.

Tothom podrà veure plasmada en la seva manera de vestir i d’equipar-se la seva passió pels últims, pels que no tenen res.

¿Com es pot traduir avui aquest esperit de Jesús en una societat del benestar?
Tots hem de revisar amb humilitat
–quin nivell de vida mantenim i pretenem
–quins comportaments ens governen
–quina paraula i quin compromís assumim
–quines actituds ens identifiquen amb els últims de la societat.

Quin és el lloc que Déu ha triat i ha fet seu?
Déu ha triat el lloc últim, el més desqualificat i humiliant, el més vergonyós.
El lloc que ningú de nosaltres voldria ni l’hauria triat mai per ell mateix.

A veure:
Com arriba al món Deu?
Com entra en la història dels homes?
Com els pobres que no tenen teulada ni aixopluc.

I de quina mor?
Com un condemnat injustament sense dret a res i menystingut per tothom.

Si aquest no és l’últim lloc, ja em direu qui serà!
Davant d’això, cap de les nostres estúpides pretensions i reclamacions no s’aguanta dreta. I cap d’elles es justifica.
Tenim ben apresa aquesta lliçó?
L’apliquem en el nostre viure diari?

El bon creient, el cristià convençut i operatiu no busca mai que l’admirin ni que l’aplaudeixin.
El bon creient busca servir al més necessitat de servei i ajuda. Però ho fa des de l’anonimat i l’oblit de si mateix.
El bon creient mai no es fa el protagonista, ni el necessari, ni l’imprescindible.

Per què no?
Perquè sap de sobres i ho té prou ben après que no ho és
–ni és el protagonista exclusiu
–ni és el necessari sense el qual res no s’aguanta
–ni és l’imprescindible.

Ho tenim ben après, nosaltres, això?
Estem cridats a col·laborar humilment. No estem cridats a lluir ni a fer el fatxenda.
Ho tenim ben après això, nosaltres?

llunell_sandaliesXIV

 

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.