Una presència salvadora
La fe implica una presència salvadora absoluta de Déu al costat de l'ésser humà. El que significa que, siguin quines siguin les circumstàncies en què ens trobem, no hi ha cap situació de la vida en la qual Déu no pugui estar prop de nosaltres i en la qual nosaltres no puguem trobar-lo. L'absoluta presència de Déu en el nostre món s'estén no només a tot el que hi ha ple d'encant, bellesa o justícia, sinó també a allò que en la vida dels homes és injustícia o violència o egoisme (Déu hi és present en forma d'experiència de perdó i gràcia), o de dolor i malaltia (Déu està amb el malalt i en contra de la malaltia, Déu és la seva "força"). Però no sempre resulta fàcil "des-cobrir" aquesta presència.
DIUMENGE XXVIII del Temps Ordinari
COMUNICACIONS:
– Dimecres dia 12 : Festa de la Mare de Déu del Pilar.
Les misses són com els dies feiners llevat de la missa de les 11 a Crist Rei en la que la Guàrdia Civil honorarà la seva Patrona.
– Dissabte dia 15 a les 12 del migdia:
Concert d’orgue
– Convent de sant Vicenç Ferrer
( per promocionar la seva restauració )
– Diumenge dia 16, a les 11 hores
Missa amb tots els nins i nines de catequesi
– a Crist Rei
– El diumenge dia 23 d’octubre
Sopar a les 20’30 h. en el restaurant “Es Cruce”
(per ajudar a pagar la compra de sis ventiladors de la Parròquia de Crist Rei i la seva instal·lació elèctrica. Els tiquets es poden obtenir a qualsevol de les tres Parròquies i als llocs de costum (Ca ses Macianeres, tenda Sospiros i perruqueria ca na Randa)
L’aportació econòmica és de 15 euros.
********
– VIATGE A SICILIA SEGUINT LA RUTA DE SANT PAU
( Des de les nostres Parròquies, octubre, dels dies 10 al 16 )
Viatge cultural-religiós visitant algun lloc per on passà sant Pau, com Siracusa. Aquesta sortida segueix els mateixos criteris d’altres anteriors (Terra Santa, Grècia, Roma) per la ruta de l’Apòstol.
************
*******
Curació
Un episodi prou conegut: Jesús cura deu leprosos enviant-los als sacerdots perquè els autoritzin a tornar sans a ca-seva. El relat podria haver acabat aquí,… però a l’evangelista li interessa destacar la reacció d’un d’ells…
Un cop curats, els leprosos desapareixen d’escena. No sabem d’ells res pus… Sembla com si res s’hagués produït en llurs vides. Tanmateix, un “veu que està curat” i entén que qualque cosa grossa li ha estat donada: Déu és a l’origen d’aquesta curació. Entusiasmat, torna arrere “lloant Déu amb grans crits” i “donant gràcies a Jesús”
Normalment els comentaristes interpreten aquesta reacció en clau d’agraïment: els nou són desagraïts; només un sap agrair, ..,el que ha tornat arrere. De cert, això és el que sembla suggerir el relat. Tanmateix, Jesús no parla d’agraïment. Diu que el samarità ha tornat enrere “per a donar glòria a Déu”. I donar glòria a Déu és molt més que dir gràcies.
En la petita història de cada persona, provada en malalties, sofriments i afliccions, la curació és una experiència privilegiada per a donar glòria a Déu com a Salvador del nostre esser. Així ho proclama una fórmula coneguda de sant Ireneu de Lió: “El que dóna glòria a Déu és un home ple de vida”. Aquest cos sà del leprós és un cos que canta la glòria de Déu.
Ens creiem saber-ho tot sobre el funcionament del nostre organisme, però la curació d’una greu malaltia sempre ens sorprèn. Sempre és un “misteri” experimentar en nosaltres com es recupera la vida, com les nostres forces tornen i com creix la nostra confiança i la nostra llibertat.
Poques experiències podrem viure tan radicals i bàsiques com la curació, per a experimentar la victòria en front del mal i el triomf de la vida sobre l’amenaça de la mort. Per això, quan ens curem, s’ ens ofereix la possibilitat d’acollir de forma renovada a Déu que ve a nosaltres com a fonament del nostre esser i font de vida nova.
La medicina moderna permet a moltes persones viure el procés de curació amb més freqüència ara que en temps passats. Ser agraïts amb els qui ens curen, però la curació pot ser, també, ocasió i estímul per a iniciar una nova relació amb Déu. Podem passar de la indiferència a la fe, del rebuig a l’acollida, del dubte a la confiança, del temor a l’amor.
Aquesta acollida sana de Déu ens pot curar de pors, buits i ferides que ens fan mal. Ens pot arrelar a la vida de manera més sana i alliberadora. Ens pot curar totalment.
A molts ambients religiosos falta humanitat.
Diumenge XXVIII de durant l’any
Josep Llunell
Què hi trobem en aquest episodi evangèlic?
En el fons, aquí tenim altre cop la paràbola del bon samarità.
El tema que planteja aquest evangeli no es refereix a l’agraïment o al seu contrari: la ingratitud.
Evidentment, els 9 leprosos que no van tornar per agrair a Jesús llur guarició i la impuresa legal humiliant varen ser uns ingrats al 100%.
Mentre que crida fortament l’atenció que l’únic agraït fos precisament el samarità.
El problema que planteja aquest relat és molt més seriós.
El fet d’enviar Jesús els curats als sacerdots assenyalava en la legislació jueva la guarició de la malaltia i la purificació religiosa.
Doncs bé: foren precisament els 9 jueus els que no tornaren a donar les gràcies a Jesús, mentre que el samarità –l’únic que no creia en la llei religiosa– aquest va ser el que va tornar a Jesús per expressar-li els seus sentiments humans de natural gratitud.
L’ensenyança d’aquest episodi és ben clara: la religió fidelment observada endureix el cor i deshumanitza les persones.
Els observants religiosos jueus varen perdre el sentit elemental de la gratitud.
En canvi, el samarità –home sense religió– és el que fa el que és humà, el que és normal: l’agraïment cap al que l’ha guarit.
Què passa en molts ambients religiosos?
Que sobren observances i reglamentacions i falta humanitat.
Sobra Dret Canònic i falten Drets humans.
Som realment humans, nosaltres?
¿Som capaços d’entendre, de comprendre i d’acceptar les persones tal com són i no tal com les voldríem?
o bé, anem pel món
amb enveges
amb orgull
amb vanitat
amb ressentiments?
Sabem perdonar?
Sabem agrair?
