AMIC ET AMAT
Plaers, sofrences i tristeses
Digues, foll, qui sap més
d'amor, aquell que en té plaer
o aquell que en té sofrences
i tristeses?
Respongué, i va dir que
l’un sense les altres no pot tenir
coneixement d’amor.
(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 179.)
Meditació
Fins a la porta del quiròfan us han deixat que l’acompanyéssiu. Tenia els ulls oberts i somreia. Com l’estimàveu! Era tan vostre! Havíeu patit tant des del dia que li van detectar el mal!
Anaven sortint amb els paquets i les abraçades eren tan efusives! La vostra filla no arribava. Feia un any i mig que marxà. El cor s’estava alarmant. Per fi, i tan tranquil·la, entra la darrera, tot parlant amb una senyora gran… Quin canvi… De l’enyorança, la paciència, el temor… a ara: quina joia, quin plaer!!
La vida és un conjunt de vivències de tota mena. I, sens dubte, les més valuoses són les que tenen relació amb el que en diem amor. Plaer, comprensió, unió, silenci, enyorança, dolor, interrogants, construcció, “desconstrucció”, distància, proximitat, goig, absència… Hi ha de tot. No s’ha donat mai un amor per sempre plaent, bell, sense alteracions. Al contrari, moltes vegades és en la prova dolorosa quan ens adonem de l’amor que tenim.
De camí cap a Jerusalem, Jesús és ben conscient del que l’espera. No ignora pas el que s’està tramant contra Ell. I sap molt bé amb quin odi s’està teixint la trama. Recorda els dies de Galilea, la gentada, els ulls que s’obrien, aquelles mirades d’agraïment. Per amor accepta el que està a punt d’arribar i el seu patiment serà durant segles el consol de patiments que trobaran en Ell el reflex d’un amor incondicional.
No t’ha passat, o potser et passa, que les tristeses i desenganys són la buidor que l’estimació pot omplir amb força renovada?
Aquella llarga visita, el somriure sincer i amable, els detalls amagats i tantes situacions en què has deixat que sigui el cor el determinant… que potser no han produït més amor? Aquestes són també accions i situacions per a un temps com el que estem vivint.
No l’acusa de res, ni li prohibeix res, ni li imposa res.
Tercer diumenge de Quaresma
per Josep Llunel
El primer que queda clar en aquest relat és
–el respecte
–l’acceptació
–i l’acollida humana de Jesús envers qualsevol persona.
Per què?
Perquè Jesús es troba amb una dona estranya, mentidera i forastera.
Una dona que és menystinguda i menyspreada per tres raons de pes:
–els homes la menyspreen com a dona
–els jueus l’odien com a samaritana
–les altres dones la miren malament perquè és i actua com a ‘fulana’.
Fixeu-vos en el canvi de perspectiva. A aquesta dona tan menystinguda Jesús li assegura que Ell li donarà una aigua que li saciarà totes les seves carències i anhels.
Jesús li diu tota la veritat, li descobreix la seva mentida. Però ho fa d’una manera que no l’acusa de res, ni li prohibeix res, ni li imposa res.
Jesús li ofereix saciar la set, immensa set sens dubte d’estima, de respecte i, sobretot, de sana estimació.
Segona gran ensenyança de Jesús:
A on cal adorar Déu?
Quina és la religió verdadera?
En què consisteix el culte autèntic?
Les religions de tots els temps s’han preocupat de respondre aquestes qüestions.
Què hi diu Jesús?
Jesús diu que a partir d’aquest moment
–la verdadera religió
–el verdader temple
–el centre de tot
no estan ni en aquest lloc ni en aquell altre, ni en aquesta religió ni en aquella altra sinó que, la verdadera religió està en el cor de l’home. En la trobada amb l’altre.
És a dir, per ser més concrets:
La verdadera religió està on es reprodueix el que va succeir en l’encontre o trobada de Jesús amb la dona samaritana.
Jesús va realitzar el gran traspàs: de la religió exterior –temple i culte– a l’espiritualitat interior basada en el respecte, en l’acceptació, en l’acollida humana
És aquesta la nostra religió?
Què és el realment decisiu per Jesús?
No són ni les creences doctrinals ni les pràctiques de culte religiós.
El punt central, l’eix de la verdadera religió vol ser sempre, per Jesús, la millor relació possible entre les persones.
És aquest l’eix de la nostra religió?
DIUMENGE TERCER DE QUARESMA:
AVISOS 18-19 MARÇ
– La col·lecta d’aquesta setmana serà pel Seminari i ajudar a la formació dels seminaristes.
– Divendres dia 24 hi haurà l’exercici del Via-crucis a la Parròquia de Crist Rei , serà a les 19 h. Aquest dia per donar més relleu a aquest acte pietós se suprimeix la missa a la dita Parròquia.
– La Confraria del Calvari de la Parròquia de Crist Rei, amb motiu del seu 30 aniversari celebrarà alguns actes oberts a tothom. Concretament, dissabte dia 25 hi haurà la celebració de la missa a les 18’30; a continuació en el mateix temple hi haurà un concert de la banda de música jove d’Inca i a les 20’30 en el saló parroquial, inauguració de l’exposició amb motiu dels 30 anys.
– Diumenge que ve hi ha el canvi oficial d’horari, per aquest motiu la missa dels diumenges horabaixa en el monestir de les Benedictines començarà a ser a les 18’00 hs.
De la història de la "Confraria del Calvari"
www.confraries.es//pagines.calvari//
A PLER AMB DÉU
L'escena ens corpren. Jesús, cansat del camí s'asseu just devora el pou de Jacob. Aviat arriba la dona a treure aigua. És d'un poble mig pagà, menyspreuat pels jueus. Amb completa espontaneïtat, Jesús comença el diàleg. No sap mirar ningú amb menyspreu, sinó amb tendresa: “Dona, dona'm beure”.
La dona no s'en pot avenir. ¿Com gosa tenir contacte amb una samaritana? ¿com es rebaixa a parlar amb una dona desconeguda?. Les paraules de Jesús la sorprendran encara més: “Si coneguessis el do de Déu i qui et demana de beure, tu li demanaries, i ell et donaria aigua de la vida”.
Les persones que, aquests darrers anys, s'han allunyat de Déu no són poques, i no se n'adonen del que passa dins el seu interior. Avui Déu els resulta “un estrany”. Tot el que té relació amb ell les sembla buit i sense sentit: un món infantil i llunyà.
Els entenc. Conec el que poden sentir. També jo m'he anat allunyant d'aquell “Déu de la meva infantesa” que em causava pors, neguit i malestar. Probablement, sense Jesús mai m'hagués trobat amb un Déu que avui és per a mi un Misteri de bondat: una presència amistosa i acollidora en qui puc confiar sempre.
Mai m'ha dit res verificar la meva fe amb proves científiques: penso que és un error tractar el misteri de Déu com si fos un objecte de laboratori. Tampoc els dogmes religiosos m'han ajudat a trobar-me amb Déu. Senzillament m'he deixat conduir per una confiança en Jesús que ha crescut amb el anys.
No sabria ben bé dir com es sosté la meva fe avui enmig d'una crisi religiosa que em sacseja a mi com a tots. Només diria que Jesús m'ha duit a viure la fe en Déu de manera senzilla des del fons del meu ser. Si jo escolto, Déu no calla. Si jo obro, ell no tanca. Si jo em confio, ell m'acolleix. Si me dono, ell em soten. Si m'enfonso, ell m'aixeca.
Crec que l'experiència primera i més important és trobar-nos a pler amb Déu perquè el percebem com una “presència salvadora”. Quan una persona sap' el que és viure a pler amb Déu perquè, malgrat la mediocritat, errors i egoïsmes nostres, ell ens acolleix tal com som, i ens empeny a fer front a la vida amb pau, difícilment abandonarà la fe. Moltes persones estan avui abandonant Déu abans d'haver-lo conegut. Si coneguessin l'experiència de Déu que Jesús contagia, el cercarien.
José Antonio Pagola
LA SAMARITANA….
Cansat del camí demano aigua…
Et fiques dins la vida d'una persona
i demanes ajuda que és la millor manera de caminar junts.
Senyor, que sapiguem demanar quan estem necessitats,
que sapiguem donar quan tinguem el que l'altre necessita,
que estiguem atents per a copsar el que ens manca.
Feu-nos sensibles al germà, ajuda'ns, Jesús, a compartir.
Parlareu amb la samaritana, amb aquesta empatia
que tenies amb les dones, i romangué sorpresa de tenir-te a prop,
perquè sempre et senten càlid i proper.
Parlareu d'una aigua que sacia tota set.
Saps tu, Senyor, que tenim set de tantes coses…
i tu ets l'aigua que sacia nostra set de poder,
de prestigi, de diners, de tenir raó…
de desitjos que ens envolten i ens xuclen la vida.
Tu saps, Senyor, que cerquem satisfer les nostres necessitats,
amb compres, viatges, experiències, aventures, relacions i coses,
però el buit interior segueix aquí, dedins, brogint…
perquè del que tenim set és de tu, Pare, de la teva presència,
de gaudir del teu amor, de gastar la vida en les teves coses.
Et cerquem per tot racó,
però et posem altres noms:
ordre, eficàcia, salut, treball, benestar, família, tasques del regne…
i seguim correguent, però res ens neguiteja de debò,
perquè tenim la mateixa set de felicitat que la samaritana.
Avui vull decidir que tu siguis mon únic beure,
viure la vida més amb tu,
donar-te un si rodó, per a calmar neguits,
per a frenar agitacions,
per a deixar que m'amaris, saciis ma set
i em duguis a aqueixa font que porto dintre,
que ets tu, que brolla dins mi,
que dóna vida a balquena.
