MONS TALTAVULL: Reivindica la Mediterrània: “Plena de vida i no cementiri que enterra persones”
FESTA DEL CARME A PORTO CRISTO
L'Administrador apostòlic de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull, va presidir les misses en honor a la Mare de Déu del Carme aquest diumenge 16 de juliol a es Capdellà i a Porto Cristo. El matí, a la Parròquia des Capdellà la celebració eucarística va comptar amb la participació de lAssociació Guitarres i Pues de Banyalbufar. Aquest mateix dia, a Porto Cristo, i com és tradició, es féu la missa i processó de barques que acompanyen la Mare de Déu del Carme, duita pels pescadors de Porto Cristo com a mostra dagraïment a la seva protectora.
Mons. Taltavull rememorà amb els presents l'escena que l'Evangeli presentava, com Jesús va pujar a una barca i es va posar a parlar: I avui, com a les noces de Canà, la Mare de Déu ens mira i ens diu: Feis el que Ell us digui. En aquest sentit, demanà: Estam en contacte amb la Paraula de Déu? Lescoltam? Intentam entendre-la? Quan la Paraula arriba a nosaltres ens du a la vida.
La festa de la Mare de Déu entronca de manera simbòlica amb tot el que simbolitza la Mar Mediterrània, la mateixa que banya a lorient la muntanya del Carmel, allà on els profetes de lAntic Testament van viure una profunda experiència de Déu des de la pregària contemplativa i lausteritat de vida. I la mateixa que banya el voltant de les nostres illes i és font de riquesa. Però, afirmà, a la nostra mar la volem plena de vida, no un cementiri que enterra milers de persones que fugen de la fam, de la injustícia, de la guerra, esclaus de les màfies organitzades que se naprofiten del seu desesper.
La festa del Carme, festa de la gent de la mar per excel·lència, continuà, és una meravellosa ocasió per apropar famílies i pobles, per obrir-nos a la immensitat dun mar bell i grandiós, que dóna goig de veure i transitar-hi, fins arribar a descobrir-hi el do dun Déu que ho ha creat tot per amor i ens lha regalat posant-hi vida
*******************
COMUNICACIONS:
– Dimarts, 25 juliol és la FESTA DE SANT JAUME:
Aquest dimarts celebrarem amb tota solemnitat la festa de sant Jaume, Patró de Manacor. La missa major serà a la Parròquia dels Dolors a les 20h. amb la participació de l’Obreria i els Cavallers de sant Jaume. Presidirà i predicarà Mn. Francesc Xavier Riutort. Estau ben convidats a participar-hi.
Aquest dia se suprimeix la missa a la Parròquia de sant Pau.
************
DIUMENGE XVI DEL TEMPS ORDINARI….
IMPORTÀNCIA DE LO MENUT
Al cristianisme li han fet mal al llarg del temps el triumfalisme, les ànsies de poder i l'afany de vèncer els adversaris. Encara hi ha cristians i no pocs que enyoren una Església poderosa que ompli els temples, conquisti els carrers i imposi la seva religió a la societat.
Cal llegir dues petites paràboles en que Jesús deixa clar que la tasca dels seus seguidors no és construir una religió poderosa, sinó posar-se al servei del projecte humanitzador del Pare (el regne de Déu), sembrant petites “llavors” d'Evangeli i introduint-se dins la societat com a petit “ferment” de vida humana.
La primera paràbola parla d'un gra de mostassa que es sembra a l'hort. ¿Què té especial aqueixa llavor? Que és la més petita de totes, però, quan creix, es converteix en un arbust més gros que totes les hortalisses. El projecte del Pare té uns començaments humils, però una força transformadora que no podem ni imaginar.
L'activitat de Jesús a Galilea sembrant gests de bondat i justícia no és res grandiós i espectacular: ni a Roma ni al Temple de Jerusalem són conscients del que passa. El treball que fan avui els seus seguidors és insignificant: els centres de poder l'ignoren.
Inclús els cristians podem pensar que és inútil treballar per un món millor: l'esser humar cau un cop i un altre en els mateixos errors. No som capaços de captar el lent creixement del regne de Déu.
La segona paràbola parla d'una dona que posa llevat dins una massa de farina. Sense que sàpiga ningú com, el llevat va fent en silenci dins la massa fins haver-la fermentada tota.
Així passa amb el projecte humanitzador de Déu. Un cop que ha entrat en el món, transforma sense fer renou la història humana. Déu no actua imposant-se des de fora. Humanitza el món atraent les consciències dels seus fills a una vida més digna, justa i fraternal.
Hem de confiar en Jesús. El regne de Déu sempre és quelcom humil i petit en els començos, però Déu està ja treballant entre nosaltres promovent la solidaritat, el desig de veritat i justícia, l'anhel d'un món més feliç. Hem de col·laborar seguint Jesús.
Una Església menys poderosa, més desproveïda de privilegis, més pobre i més propera als pobres, sempre serà una Església més lliure per a sembrar llavors d'Evangeli, i més humil per a viure enmig de la gent com a ferment d'una vida més digna i fraternal.
José Antonio Pagola
COM A FERMENT
Jesús sorprengué a tots proclamant amb gosadia el que cap profeta d'Israel havia dit: “Déu ja és aquí amb força creadora de justícia i s'obri camí en el món per a fer la vida dels seus fills més humana i ditxosa”. És necessari canviar. Cal aprendre a viure creient en aquesta Bona Nova: el regne de Déu està arribant.
Jesús parlava amb passió. Molts es sentien atrets per les seves paraules. Altres tenien dubtes. ¿No era tot plegat una follia? ¿ On es podia veure la força de Déu transformant el món? ¿Qui podia canviar el poderós imperi de Roma?
Un dia Jesús contà una paràbola molt curta. És tan petita i humil que, a voltes, ha passat desapercebuda pels cristians. Diu així: “Amb el regne de Déu passa com el llevat que una dona amagà dins la pasta de mig sac de farina, fins que tot quedà fermentat”.
Aquella gent senzilla sabia de que parlava Jesús. Tots havien vist les mares elaborar el pa dins el corral de casa. Sabien que el klevat queda “amagat”, però no inactiu. De manera callada i oculta fermenta tot des de dintre. Així actua Déu des l'interior de la vida.
Déu no s'imposa des de fora, sinó que transforma les persones des de dintre. No domina amb el seu poder, sinó que atreu amb el seu amor capo al bé. No força la llibertat de ningú sinó que s'ofereix per a fer més ditxosa la nostra vida. Així hem d'actuar també nosaltres si volem obrir camins al seu regne.
Comença un temps nou per a l'Església. Els cristians hem d'aprendre a viure en minoria, dins una societat secularitzada i plural. A molts llocs, el futur del cristianisme dependrà en bona part del naixement de petits grups de creients, atrets per l'evangeli i reunits al voltant de Jesús.
A poc a poc, aprendrem a viure la fe de manera humil, sense fer renou ni espectacles. Ja no covarem desitjos de poder ni prestigi. No esmerçarem forces en operacions de imatge. Cercarem l'essencial. Caminarem en la veritat de Jesús.
Seguint els seus desitjos, provarem de viure com a “ferment” de vida sana enmig de la societat i com un poc de “sal” que es dilueix humilment per a donar sabor evangèlic a la vida moderna. Contagiarem dins el nostre entorn l'estil de vida de Jesús i irradiarem la força inspiradora i transformadora del seu Evangeli. Passarem la vida fent el bé. Com Jesús.
"Jesús condemna el puritanisme i la intolerància”
Per Josep Llunell.
Diumenge XVI de durant l’any. Cicle A
L’ensenyament d’aquesta paràbola és ben clar: segons el judici de Jesús ningú en aquesta vida té el dret d’erigir-se en jutge del bé i del mal.
Per tant: ningú té el dret de decidir on està el bé (el blat) i on està el mal (la mala llavor)
I encara menys, ningú té dret de considerar-se amb poder per a pretendre extirpar el mal d’arrel (arrencar la mala llavor). Perquè ben bé podria passar que, pensant que arrenca el jull, en realitat, arrenqués el blat.
En conseqüència:
Ningú pot constituir-se en jutge dels altres.
Ningú té dret a fer això.
Ningú pot condemnar a ningú, refusar a ningú, reprovar a qui sigui.
Per què?
Perquè corre el perill d’equivocar-se.
De manera que pensant que fa una cosa bona, en realitat, el que fa és una destrossa.
Jesús condemna el puritanisme i la intolerància.
Tots correm el perill de caure en aquests tipus de conductes.
I, sabem de sobres fins a quin punt la gent va pel món:
-condemnant
-refusant
-ofenent
-insultant
Però aquest perill s’augmenta en la mesura que una persona es fa més religiosa, sobretot si la seva religió és de caràcter fonamentalista.
Aleshores, la intolerància supera tots els límits i arriba a crear ambients en els que no es pot ni respirar.
Aquest món està ple de fanàtics que es consideren amb el dret i el deure d’obligar a què tots els altres canviïn, fins a pensar i viure com pensa i viu el fanàtic més tancat i més intolerant.
La gent “molt religiosa” fa por. I fan la vida insuportable i la convivència amarga.
En el fons, el problema està en què el bé i el mal són categories que les defineixen els que tenen prou poder per a definir-les.
Nietzsche ho va dir molt bé:
“Foren els mateixos bons, és a dir,
-els nobles
-els poderosos
-els homes de posició superior, els que varen sentir-se i es valoraren, a si mateixos i al seu obrar, com a bons, o sigui, com quelcom de primer ordre i nivell, en contraposició a tot el que és baix, vulgar, menyspreable i popular”
I creieu que és així com anirem a netejar el camp del Senyor de la mala llavor?
El cregut, el pet bufat, no mereix cap crèdit.
Som d’aquesta mena nosaltres?
-orgullosos i creguts?
-pets bufats insuportables?
