COMUNICACIONS:
LA FESTA DE "LA MARE DE DÉU DELS DOLORS"
EUCARISTIA CONCELEBRADA a les 20'00 hores
– Divendres dia 15 és la festa de la Mare de Déu dels Dolors, Titular de la Parròquia que porta aquest nom. Amb aquest motiu a les 20h. hi haurà la missa solemne que, enguany, serà presidida per Mn. Antoni Riutort, rector de Montuïri. Com de costum hi haurà el ball de l’Oferta i cantarà la coral. Al final compartirem els tradicionals bunyols. Estau convidats a participar-hi. Aquest dia no hi haurà missa a les altres Parròquies.
– Dissabte que ve dia 16 a les 11 del matí a la Seu de Mallorca hi haurà la missa d’acció de gràcies amb motiu de l’ordenació episcopal de Mns. Antoni Vadell, bisbe auxiliar de Barcelona. Estau convidats a participar-hi. Si qualque persona no tengués medi per anar-hi es pot posar en contacte amb nosaltres i mirarem de trobar una solució.
***********************
DIUMENGE XXIII del Temps Ordinari:
REFLEXIÓ:
1-Nosaltres no vivim pas sols, sinó envoltats d’altres persones: a casa, a la feina, al veïnat, a la comunitat…
I ben aviat ens adonem d’una cosa: que les persones que ens envolten no són perfectes. .De vegades, actuen malament, o almenys ens ho sembla: fan coses incorrectes, prenen actituds contràries a l’evangeli.
Davant d’aquest fet, que és de l’experiència diària, quina és la nostra reacció ?
N’hi ha que reaccionen criticant. Alguns, sembla que tinguin vocació “d’espies”: s’assabenten de totes les faltes dels altres. O com deia amb gràcia un andalús: “Los hay que tienen mal de cervicales… de tanto mirar de reojo”.
Però parlant seriosament, el pitjor és que alguns, fins i tot, fan la sensació que frueixen, que “disfruten”, descobrint els defectes dels altres. Però quan s’actua així, com que es fa sense amor, sempre es fa mal.
Es trist tenir a prop una persona que té l’hàbit de criticar, perquè sempre és causa de tensions, desunió i suspicàcies. Una persona així, encara que no pretengui directament fer mal, de fet sempre en fa. Sempre.
Déu ens ha fet el gran do de la paraula. Em serveix per aixecar o per enfonsar els altres? Per crear unió o desunió? No oblidem allò que es diu: que la llengua és “l’arma més perillosa” que tenim. Com l’utilitzo?
2- N’hi ha d’altres que no critiquen, però se’n van a l’extrem contrari: se’n desentenem Diuen: ¿Jo no em fico mai amb ningú”. I ho diuen com si fos un mèrit.
Potser sí que alguna vegada significarà una autèntica actitud de respecte a l’altre. Potser sí. Però, sovint, darrere d’aquestes paraules s’hi amaga l’actitud d’aquell que té per norma viure exclusivament per a ell mateix i els altres “que s’espavilin”, “és problema seu”, “ja s’ho trobaran”.
Però això no és considerar l’altre com un germà a qui cal ajudar i estimar. Això, diguem-ho clar, és egoisme. Recorda la coneguda actitud bíblica de Caín: és que soc el guardià del meu germà?
Descobreixo en mi quelcom d’aquesta actitud egoista?.
3-« Vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si et fa cas, t’hauràs guanyat el germà ».
Es l’actitud que ens inculca Jesús: el diàleg sincer, amistós. Sobretot amb les persones mes properes: ni criticar-les, ni desentendre-se’n. Ajudar-les a retrobar el camí perquè està en joc la seva felicitat. Que, sovint, va lligada a la nostra.
L’amor no es mostra únicament dient paraules de lloança. Sinó també, quan cal, amb una paraula de correcció. Però feta des de l’estimació. És a dir, acostant-nos a l’altre d’igual a igual: no des “de dalt” sinó, com un germà, perquè jo també tinc necessitat de ser corregit.
I parlant-li de cor a cor: que se adoni que el vull ajudar a canviar, no tant perquè em molesten els seus defectes, sinó perquè l’estimo i desitjo sincerament el seu bé i la seva felicitat.
Abans de fer entendre a l’altre que s’ha equivocat, és necessari demostrar-li-ho i convèncer-lo que l’estimo. I qui estima no fa mal.
És així com procedim habitualment amb la parella, amb els fills, amb aquells amb qui convivim?
L’objectiu, ha dit Jesús, és guanyar-se el germà. Guanyar-se’l. No humiliar-lo, ni enfonsar-lo, perquè això desuneix i separa.
.
4- I diguem, finalment, que quan som nosaltres els qui rebem la correcció, hem de saber acceptar-ho sense perdre la pau. De moment, potser ens sabrà greu, però ben segur que ens ajudarà a progressar.
Ens coneixeríem molt millor nosaltres mateixos si sabéssim escoltar amb pau tot el que els altres veuen en nosaltres. Reconèixer els propis defectes és el primer pas per a millorar.
I no oblidem que aquell que no admet ser corregit, a més de no millorar, acostuma a fer el ridícul: tothom s’adona dels seus defectes, menys ell.
Com rebem les correccions que ens fan les persones que ens estimen?
Certament no és fàcil complir tot el que hem dit. Per això l’evangeli acaba recomanant-nos que preguem junts. Perquè així es farà present en nosaltres l’Esperit del Senyor, que és un Esperit d’Amor.
I l’amor sempre facilita les coses.
Reflexionem-hi.
ESTÀ ENTRE NOSALTRES
Malgrat les paraules de Jesús, recollides per Mateu, siguin molt importants per a la vida de les comunitats cristianes, criden poc l'atenció de comentaristes i predicadors. Aquesta és la promesa de Jesús: “On n'hi ha dos o tres reunits en nom meu”, jo som enmig d'ells”.
Jesús no pensa en celebracions massives com les de la Plaça de Sant Pere a Roma. Encara que només siguin dos o tres, allà hi està ell enmig. No és necessari que hi hagi la jerarquia; no fa falta que siguin molts els reunits.
L'important és que “estem reunits”, no dispersats, ni enfrontats: que no estem descalificant-nos els uns als altres. És decisiu que ens reuniguem “en el seu nom”: que escoltem la seva crida, que visquem identificats amb el projecte del regne de Déu. Que Jesús sigui el centre del seu petit grup.
Aquesta presència viva i real de Jesús és la que ha d'animar, guiar i sostenir les petites comunitats dels seu seguidors. És Jesús qui anima la seva pregària, les celebracions, projectes i activitats. Aquesta presència és el “secret” de tota comunitat viva.
Els cristians no podem reunir-nos avui en els nostres grups de qualsevol manera: per costum, per inèrcia o per complir unes obligacions religioses. Serem molts o pocs, però l'important és que ens reuniguem en el seu nom, atrets per la seva persona i pel seu projecte de fer un món més humà.
Hem de revifar la consciència de que som comunitats de Jesús. Ens reunim per escoltar el seu Evangeli, per a mantenir viu el seu record, per a contagiar-nos del seu Esperit, per a acollir en nosaltres la seva alegria i la seva pau, pder a anunciar la seva Bona Nova.
El futur de la fe cristiana dependrà en bona part del que facem els cristians dins les nostres comunitats concretes els pròxims anys. No basta el que pugui fer el Papa Francesc en el Vaticà. Tampoc podem posar la nostra esperança en els pocs sacerdots que s'ordenaran. La nostra única esperança és Jesucrist.
Som nosaltres els qui hem de centrar les nostres comunitats cristianes en la persona de Jesús com a la única força capaç de regenerar la nostra fe gastada i rutinària. L'únic capaç d'atreure als homes i dones d'avui. L'únic capaç d'engendrar una fe nova en aquests temps d'incredulitat.
La renovació de les instàncies centrals de l'Església és urgent. Els decrets de reformes, necessaris, però res tan decisiu com tornar amb radicalitat a Jesucrist.
REUNIR-SE EN EL NOM DE JESÚS
Allà estic enmig d'ells.
La destrucció del temple de Jerusalem l'any 70 provocà una profunda crisi dins el poble jueu. El temple era “la casa de Déu”. Des d'allà regnava imposant la seva llei. Destruit el temple, ¿on podrien trobar-se llavors amb la seva presència salvadora?
Els rabins reaccionen cercant Déu en les reunions que feien per a estudiar la Llei. El célebre Rabbí Ananias, mort cap a l'any 135, ho afimava clarament: “On dos es reuneixen per a estudiar les paraules de la Llei, la presència de Déu (Shekinà) està amb ells”.
Els seguidors de Jesús provinents del judaisme reaccionaren de manera molt diferent. Mateu recorda als seus lectors unes paraules que atribueix a Jesús i que són de gran importància per a mantenir viva la seva presència entre els seus seguidors: “On dos o tres estan reunits en el meu nom, allà estic jo enmig d'ells”.
No és una reunió que es faci per costum, per disciplina o per submissió a un precepte. L'atmósfera d'aquesta trobada és una tota una altra cosa. Són seguidors de Jesús que “es reuneixen en el seu nom”, atrets per ell, animats pel seu esperit. Jesús és la raó, la font, l'alè, la vida d'aquesta trobada. Allà es fa present Jesús, el ressuscitat.
No és cap secret que la reunió dominical dels cristians està en profunda crisi. A molts la missa s'els fa insofrible. Ja no tenen paciència per a assistir a un acte en el qual s'els fuig el sentit dels símbols i a on no sempre s'escolten paraules que toquin de peus a terra, dins les seves vides.
Molts només coneixen misses reduïdes a un acte gregari, regulat i dirigit pels esglesiàstics, on el poble està passiu, tancat dins el seu silenci o en unes respostes mecàniques, sense poder sintonitzar amb un llenguatge del qual no entenen el contingut. ¿És això “reunir-se en el nom del Senyor”?.
¿Com és possible que la reunió dominical s'estigui perdent com si no passés res? ¿No és l'Eucaristia el centre del cristianisme? ¿Com és que la Jerarquia s'estima més no plantejar-s'ho, no canviar res? ¿Com és que els cristians segueixen callats? ¿Per què tanta passivitat i manca de reacció? ¿On desvetllarà l'Esperit trobades de dos o tres que ens mostrin a reunir-nos en el nom de Jesús?
