DIUMENGE    XXIX    DEL   TEMPS   ORDINARI :

Avui, el penúltim diumenge d’octubre, quan l’Església celebra el Domund, se’ns convida a renovar l’impuls missioner de l’Evangeli, que cadascú i junts hem de portar arreu.

Aquesta celebració, simultània arreu del món, cerca una sensibilització global entre nosaltres. D’aquesta manera, captem recursos de tot tipus per a les comunitats més necessitades, per donar un nou impuls al darrer encàrrec del Senyor: “Aneu per tot el món i anuncieu l’Evangeli a tots els pobles”.

 

Per sostenir una mirada tan ampla, ens ha d’ajudar educar la mirada concreta. Una mirada quotidiana que porti a una acció transformadora.

“Quan tu hi ets, és diferent. Tot sembla passar d’una altra manera”. Potser ho has sentit dir alguna vegada referint-se a algú altre o a tu mateix. I potser t’ha descol·locat el comentari, perquè no te n’havies adonat dels efectes de la teva paraula, de la teva atenció o del teu servei.

 

Evangelitzar allà on som vol dir deixar que l’Esperit de Jesús ens precedeixi i acompanyi el nostre estar. Abans de predicar l’evangeli amb tota convicció –com diu Sant Pau-, cal realitzar-lo amb obres. D’aquesta manera les paraules venen a reblar el que els fets ja havien dit amb eficàcia.

Evangelitzar l’espai on ens movem vol dir habitar-lo sabent que Déu ja hi és en ell. La nostra presència, amb la d’altres, fa que es desvetlli la nostra consciència de Déu present en la natura, en l’atenció als més petits o en els sagraments.

 

Es en aquesta convicció amb la que vivia Jesús. Estar així present en Déu és el que els fariseus volien desmuntar: els posa excessivament nerviosos tanta transparència i revelació. Hi van amb els herodians perquè, en cas de delicte  contra l’establert, puguin testimoniar davant Herodes.

 

La qüestió, que li plantejaran, toca dos aspectes essencials per a tota societat organitzada: els diners i l’autoritat. Pagar o no pagar el tribut al Cèsar?

Potser és veritat que es demana una quantitat abusiva i és injust. Potser, es qüestionable que s’hagi de tributar a l’Emperador en detriment de les  necessitats locals. Sigui com sigui, la qüestió, tot i ser ben punyent té el risc de distreure i posar l’atenció primera al lloc erroni.

 

Qui és el Senyor de la història? Els diners? El Cèsar? La meva gent? No, el Senyor de la història és el Déu d’Abraham, Isaac I Jacob, que ofereix una nova aliança al seu poble, com ja ho va fer a l’antigor. Es ell i no hi ha d’altre.

 

Les lectures ens proposen refer les nostres prioritats per si van errades. Retornem els ídols al seu lloc, d’on no havien d’haver sortit, i oferim cada instant de la pròpia vida a Déu, que ens l’ha donada.

David Guindulain

 

SÓN DE DÉU, DE NINGÚ MÉS

A Déu allò que és de Déu.

“Al César això que és del César i a Déu allò que és de Déu”. Les paraules de Jesús més citades. Les paraules de Jesús més distersionades des d'interessos aliens al Profeta que va viure totalment dedicat, no a l'Emperador, sinó als oblidats, empobrits i exclosos per Roma.

Episodi carregat de tensió. Els fariseus han planejat un atac decisiu contra Jesús. Per això, envien “uns deixebles”; no vénen ells; eviten topar-se directement amb Jesús. Ells són defensors de l'orde vigent i no volen perdre privilegis dins aqueixa societat que Jesús qüestiona.

Endemés, els envien acompanyats “per uns partidaris d'Herodes” del entorn d'Antipas. Segurament, no hi manquen entre ells terratinents i recaudadors encarregats d'emmagatzemar el gra de Galilea i enviar els tributs al César.

L'elogi que fan a Jesús és insòlit en llurs boques: “Sabem que ets sincer i ensenyes el camí conforme a la veritat”. Tot és un parany, però han parlat amb més veritat del que imaginen. És així. Jesús viu totalment entregat a preparar el “camí de Déu” per a que neixi una societat més justa.

No està al servei de l'emperador de Roma; ha entrat en la dinàmica del regne de Déu. No viu per a desenvolupar l'Imperi, sinó per a fer possible la justícia de Déu entre els seus fills i filles. Quan li demanen si “és lícit pagar imposts al César o no”, la seva resposta és terminant: “Pagueu al César això que és del César i a Déu el que és de Déu”.

Jesús no pensa en Déu i el César com dos poders que poden exigir drets als súbdits. Com a jueu fidel, sap que a Déu li pentany “la terra i tot el que s'hi mou, el món i tots   els qui l'habiten” (salm 24). ¿Què li pot pertànyer al César que no sigui de Déu?. Només els diners injusts.

Si algú viu embolicat en el sistema del César, que compleixi les seves “obligacions”, però si entra en la dinàmica del regne de Déu ha de saber que els pobres li pertanyen sols a ell, són els fills predilectes. Ningú pot abusar d'ells. Això és el que Jesús ensenya “conforme a la veritat”.

Els seus seguidors ens hem de resistir a que ningú, ni de prop ni d'enfora, sigui sacrificat a cap poder polític, econòmic, religiós o esglesiàstic. Els humiliats pels poderosos són de Déu. De ningú més.

José Antonio Pagola

 

COMUNICACIONS:

–  CONCERT   D'ORGUE   al   CONVENT ,   21   octubre   2017

 

–   Aquest   DISSABTE   I   DIUMENGE   es   celebra   el      DOMUND

                    (La   Col·lecta   és   per   aquest   fi…)

– Dijous dia 26 a les 9 del vespre a Can Vallespir hi haurà reunió pels pares i padrins que pensen batiar un infant durant el mes de novembre

 

 

 

La trampa que paren a Jesús està ben pensada: “¿És lícit o no de pagar tribut al César?”

Diumenge XXIX de durant l’any. Cicle A

La trampa que paren a Jesús està ben pensada: “¿És lícit o no de pagar tribut al César?” La pregunta és francament verinosa.

Si contesta negativament, el podran acusar de rebel·lió contra Roma.

Si accepta la tributació imposada quedarà desacreditat davant d’aquella gent que viu en la misèria espremuda pels impostos, i a qui ell tant estima i defensa, els últims dels últims.

Jesús els demana que li ensenyin la moneda del tribut.

Ell no en té cap de moneda perquè viu com un vagabund itinerant, sense terres ni feina fixa, ni cap ingrés. És un pobre, pobre. Fa temps que no té problemes amb els recaptadors.

Després, els pregunta per la imatge que apareix en aquell denari de plata que li ensenyen. Representa Tiberi i la llegenda diu: Tiberius Caesar, diví Augusti Filius Augustos.

Al revers s’hi podia llegir: Pontifex maximus.

El gest de Jesús ja és clarificador.

Els seus adversaris viuen esclaus del sistema, ja que, en utilitzar aquella moneda encunyada amb símbols polítics i religiosos, estan reconeixent la sobirania de l’emperador romà.

No és el cas de Jesús, que viu de manera pobra però lliure, dedicat als més pobres i exclosos de l’imperi i de la religió. És a dir: els que no són ningú ni signifiquen res.

Llavors, Jesús hi afegeix una cosa que ningú li ha plantejat.

Li pregunten pels drets del César i Ell els respon recordant els drets de Déu.

“Retorneu al César això que és del César, i a Déu allò que és de Déu.”

La moneda porta la imatge de l’Emperador, però l’ésser humà, com ens recorda el vell llibre del Gènesi, és “imatge de Déu”.

Per això, mai no ha de ser sotmès a cap emperador.

Jesús ho havia recordat moltes vegades:

-els pobres són de Déu

-els petits són els seus fills predilectes

-el Regne de Déu els pertany

-ningú no ha d’abusar-ne, dels pobres.

Jesús no diu que una meitat de la vida: la material i econòmica, pertany a l’esfera del César i, l’altra meitat: l’espiritual i religiosa, a l’esfera de Déu.

No és això el que diu Jesús.

El seu missatge és un altre: Si entrem al Regne, no hem de consentir que cap César sacrifiqui el que només pertany a Déu:

-els famolencs del món

-els subsaharians abandonats al desert

-els sense papers de les nostres ciutats

etc.

Per aquesta trista feina d’abusar dels indefensos que cap César compti amb nosaltres.

Ni cap césar, ni cap rei, ni cap president de República, ni cap governador civil, ni militar, ni cap alcalde, ni cap agutzil.

Perquè els pobres, els sense veu ni vot, els ningú de ningú, són de Déu i d’aquells que els estimen i els ajuden.