LECTIO   DIVINA:

–  Can   Vallespir,   Dimecres,   28   febrer   20'30-21'30  h.

 Evangeli   Jn. 2, 13-25 

 * * * * * * 

PREGÀRIA   EUCARÍSTICA:  

Dijous,   1   març    20'30-21'30  h.

ESGLÉSIA   DE   FARTÀRITX

* * * * * * 

COMUNICACIONS:

– El pròxim dijous, dia 8 de  març,  hi haurà l’exercici del Via-crucis 

                  Parròquia de Sant Pau; serà a les 19’30 h.

                (Aquest dia  se suprimeix la missa a la dita Parròquia)

* * * * * * * 

Tercer Diumenge de Quaresma

EVANGELI Jo 2,13-25

Ex 20,1-17

1 Co 1,22-25

Jn 2,13-25

No fixeu els ulls en ningú més que en ell

1. L'evangelista Joan és un contemplatiu que en el seu evangeli mira directament Jesús. Per Joan el que és "bona notícia" (evangeli) és Jesús mateix; és a dir, per ell, l'evangeli, la bona notícia, és Jesús.

Per la seva banda per l'evangelista Marc (que estem llegint la majoria dels diumenges d'enguany), la "bona notícia" és que (qui ho havia de dir…!) el Regne se'ns ha acostat, el tenim aquí. I Marc ens fa contemplar el "goig de l'evangeli" quan Jesús va sembrant el Regne de Déu arreu, encara que els terrenys ben sovint rebutgin la llavor del Regne. Tot llegint el relat de Marc ens omplim de joia assaborint el Món Nou de Déu.

Joan contempla els dies de Jesús d'una altra manera que Marc. No mira directament el Regne, només mira Jesús (tal com cantem nosaltres: "no fixeu els ulls en ningú més que en ell"). I la seva "contemplació" ens fa abastar tota la fondària del Misteri de Jesús, i descobrim que Jesús ens "salva", ens realitza, ens omple de vida.

2. De la mà de Joan, a poc a poc, contemplem, per exemple, que Jesús:

• És l'Anyell que s'ha fet càrrec i ha carregat amb les frustracions, pecats, estupideses… del món, de les meves. (Quina sort quan algú es fa càrrec i carrega amb les meves "foscors", nicieses, pecats!)

• Dona de manera desbordant un vi embriagador, perquè no es frustri un convit de noces: Jesús provoca l'alegria (possiblement una mica massa "engrescada"). I amb Jesús i la jovenalla pagesa de Canà podem ballar: "visca l'alegria!"

• Jesús és l'aigua viva que satisfà la set per sempre, i la fa brollar del cor del creient, omplint-lo d'una pau i plenitud inabastable.

• I és la Llum vibrant que fa veure les coses noves, com el dia de la Creació. Amb els seus raigs de tot agafa una coloració i vivesa "divines"… I és el Pastor que ens porta al coll, que ens amanyaga i mena a pasturatges exquisits. Etc.

Realment Jesús és el Camí, és la Veritat i és la Vida. Per això, per a Joan tot es juga en estar empeltats en Jesús, com els sarments en el cep; això fa que posseïm plenitud. I estar fondament units a ell ens portarà, sense quasi adonar-nos-en, a rentar els peus dels germans, car aquest és l'únic manament.

3. Avui llegim un text programàtic de l'evangeli de Joan: l'expulsió dels mercaders del Temple. "No fixeu els ulls en ningú més que en ell". Però alguns mirem els temples del nostre món i de les nostres religions, i els fem del tot absoluts. Prou descobrim, per poc que "hi fixis els ulls" amb una mica de profetisme com Jesús, que són un "mercat" i que cal amb radicalitat fuetejar-los, amb Jesús, ni que ens faci angunia veure Jesús, la Paraula de Déu, amb el fuet a la mà.

   
   Joan no situa aquest episodi al final de la vida de Jesús, abans de la passió. El situa com a segon episodi de la seva narració, després de la idíl·lica escena del vi a Canà. Vol deixar molt clar des del principi que en el Temple (tan sant, respectat i estimat…!) s'hi vénen totes les minúcies enganyoses que pretenen inútilment "connectar" la persona amb Déu, o amb qualsevol "plenitud".

   
   Joan en iniciar l'evangeli deixa clar que en tot cas l'únic "temple" és Jesús. Només d'ell és rep la Llum, l'Aigua, el Vi, el Pa, la Veritat, la Vida…, només ell és el Pastor, el Cep veritable… la imatge plena del Pare, l'Esperit. Només ell "salva".

   
   Estem davant un text molt fi. Molt fi, programàtic i d’una radicalitat inesperada, que ens està dient que no caiguem en la trampa. Hi ha perill d’enganxar-nos a “temples”, que si grateu una mica, veureu que són “mercats”. Atenció; que la Vida, la Llum, l’Aigua, l’Esperit no els trobareu gens aquí, encara que aquests temples puguin tenir l’aparença de sublims.

    

   "Vosaltres esteu seduïts, embruixats pel Temple, ja podeu destruir aquest vell Temple, que en tres dies serà reconstruït un nou Temple" (joc de paraules entre el Temple destruït l'any 70 pels romans, i Jesús destruït i ressuscitat). En Jesús l’enlairat en la creu i ressuscitat és on es troba la “salvació” que el temples no poden donar; la “bona notícia”, l’evangeli, és Jesús.

    

4. Repetim per acabar, per Joan l'evangeli és Jesús. La Bona Notícia és Jesús. Per això cantem: "No fixeu els ulls en ningú més que en Ell / No espereu amics ningú més que Ell… / Només Ell és el camí i la veritat…". Joan va molt a la rel en la seva "pastoral": enamoreu-vos de Jesús, i això basta. Que el seu Esperit sigui el que us mogui (un Esperit que bufa on vol, que no saps d'on ve i on va), i això ens permetrà acollir el prec que ens fa Jesús: "pastura les meves ovelles", encarrega't dels altres, de la meva gent, del món.

      

UN TEMPLE NOU

Jesús parlava del temple del seu cos.

Els quatre evangelistes es fan ressò del gest provocatiu de Jesús expulsant del temple a “venedors” d'animals i “canvistes” de diners. No suporta veure la casa del seu Pare plena de gents que viuen del culte. A Déu no el compren amb “sacrificis”.

Però Joan, el darrer evangelista, afegeix un diàleg amb els jueus en el qual Jesús afirma de manera solemne que, després de la destrucció del temple, ell “l'aixecarà en tres dies”. Ningú pot entendre el que diu. Per això, l'evangelista afegeix: “Jesús parlava del temple del seu cos”.

Quan Joan escriu l'evangeli el Temple de Jerusalem havia estat destruït feia ja trenta anys… Els jueus es sentien orfes. El temple era el cor de la seva religió. ¿ Com podrien sobreviure sense la presència de Déu enmig del poble? L'evangelista recorda als seguidors de Jesús que ells no han de sentir nostàlgia del vell temple. Jesús, “destruit” per les autoritats religioses, però “ressuscitat” pel Pare, és el “nou temple”. No és una metàfora agosarada. És una realitat que ha de marcar per a sempre la relació dels cristians amb Déu.

Per als qui veuen en Jesús el nou temple on hi habita Déu, tot és diferent. Per a trobar-se amb Déu, no basta una església. És necessari apropar-se a Jesús, entrar en el seu projecte, seguir les seves passes, viure amb el seu esperit.

En aquest nou temple que és Jesús, per a adorar a Déu no basten encens, ni aclamacions o litúrgies solemnes. Els vertaders adoradors són aquells que viuen davant Déu “en esperit i en veritat”. La vertadera adoració consisteix en viure amb “l'Esperit” de Jesús i en la “Veritat” de l'Evangeli. Sense això, el culte és “adoració buida”.

Ningú és exclòs. Hi poden entrar els pecadors, els impurs i, inclús, els pagans. El Déu que habita en Jesús és de tots i per a tots. En aquest temple no hi ha cap discriminació. No hi ha espais diferents per a dones i per a homes. En Crist ja “no hi baró i muller”. No hi ha races elegides ni pobles exclosos. Els únics preferits són els necessitats d'amor i de vida. Necessitem esglésies i temples per a celebrar Jesús com a Senyor, però ell és nostre temple vertader.

"Els cristians hem restaurat el que Jesús va intentar destruir"

Tots els evangelis es fan ressò d’un gest audaç i provocatiu de Jesús dins del recinte del Temple de Jerusalem. Probablement no va ser gaire espectacular.

-va atropellar un grup de venedors de coloms

-va bolcar les taules d’alguns canvistes i durant uns moments va interrompre llur activitat monetària. No va poder fer gran cosa més.

Però aquell gest carregat de força profètica va ser el que va desencadenar la seva detenció i ràpida execució.

Atacar el Temple era atacar el cor del poble jueu perquè era el centre de llur vida religiosa, social i política. El Temple era intocable. Allà hi habitava el Déu d’Israel.

Per Jesús, en canvi el Temple era el gran obstacle per acollir el Regne de Déu tal com Ell l’entenia i el proclamava.

El gest de Jesús posava en qüestió el sistema econòmic, polític i religiós sustentat des d’aquell lloc sant.

Què era aquell Temple? Era el signe del Regne de Déu o bé el símbol de la col·laboració amb Roma?

Què era aquell Temple? Casa d’oració o magatzem de negocis carregant l’esquena dels camperols?

Què era aquell Temple? Santuari del perdó de Déu o justificació legal de tota mena d’injustícies?

Aquell Temple era una cova de lladres

Mentre a l’entorn de la casa de Déu s’acumulava riquesa, en els poblets miseriosos hi creixia la misèria dels pagesos explotats pels grans terratinents.

Déu, de cap manera, podia legitimar una religió com aquella.

El Déu dels pobles explotats no podia regnar des d’aquell Temple.

L’actuació de Jesús ens posa en guàrdia a tots els seus seguidors. I ens obliga a preguntar-nos, a interrogar-nos per la religió que estem cultivant en els nostres temples.

Si no està inspirada per Jesús, fàcilment es pot convertir en una manera falsament santa de tancar-nos al projecte de Déu que Jesús pretenia impulsar en el món.

Què és el primer?

El primer no és la religió, és el Regne de Déu.

Quina religió és la nostra?

Fa créixer la nostra compassió envers els que pateixen

o bé ens permet viure tranquils en el nostre benestar egoista?

Alimenta només els nostres propis interessos

o bé ens posa a treballar per un món més humà i més habitable?

Si la nostra religió s’assembla a la del Temple jueu no és la religió de Jesús sinó la d’uns aprofitats egoistes.

Quina és realment la nostra religió?

Quin és realment el nostre cristianisme?

Els cristians hem restaurat el que Jesús va intentar destruir.

Ara mereixen més respecte les esglésies edifici que no pas les persones.

I a les grans catedrals hi tornen a córrer els diners.