COMIAT DEL RECTOR, MN ANDREU GENOVART

DISSABTE,  30  JUNY  A LES  20  HORES,  PARRÒQUIA  DELS  DOLORS

MISSA  SOLEMNE  CONCELEBRADA:

Preveres: Mn Tomàs  Riera, Mn Josep  Ramon  Ortega, Mn Tomàs Mascaró, Mn  Rafel Umbert, Mn Llorenç Galmés, Mn Guillem Parera, Mn Joan Perelló, Mn Bartomeu  Tauler, Mn Francesc  Xavier Riutort, 

Presidida  per  Mn Andreu  Genovat  Orell

LA  CELEBRACIÓ   SOLEMNE    I  SENTIDA:     a   destacar  el  CANT   FINAL :  Vell  mariner…

i  les  Paraules  de  Bartomeu   Tauler: 

PARAULES D’AGRAÏMENT EN EL COMIAT DE N’ANDREU GENOVART

RECTOR DE MANACOR

 

En acabar aquesta concelebració viscuda i entranyable, m’atrevesc a representar els germans preveres que formam fraternitat enmig de la comunitat cristiana de Manacor. Si no coindicim amb la forma, estic segur que el fons estarem ben d’acord.

Andreu, estimat rector i estimat amic: has estat una persona totalment dedicada a fer Església i a fer poble.

Has sabut viure la teva tasca de rector amb responsabilitat; t’has vist rodejat de laics animosos, persones que han volgut ser testimonis de bondat i d’evangeli enmig del poble de Déu, amb les mateixes febleses que nosaltres, naturalment…

T’has fet present en les múltiples i diverses associacions i activitats que es duen a terme a la nostra ciutat i a les nostres parròquies.

Has pres esment de cada detall. T’has adreçat a cada un pel seu nom. T’has preocupat que cadascú ocupàs el seu lloc i tingués presents els seus deures per a bé de tot el conjunt. Has estat un bon director d’orquestra, si se’m permet aquest símil – i Manacor ja és una orquestra prou gran i diversa…

Has menat el timó d’aquesta barca amb coratge, i a vegades amb vent contrari, prenent com a prioritats la formació cristiana d’adults, l’orientació dels futurs matrimonis, la iniciació en la fe dels jovenets i adolescents, aquest petit grup animós i futur esperançador de la nostra Església.

T’has esforçat per fer convergir la caritat de tots els membres de les nostres comunitats, per a ajudar i promoure els qui es troben mancats de l’imprescindible per a viure amb dignitat.

Has sembrat la paraula de l’Evangeli, amb esperit de fortalesa, d’amor i de seny. Has predicat les homilies en forma directa i clara, partint sempre de la vivència i amb fidelitat a l’evangeli de Jesús.

Has compartit les tristeses i les alegries de moltes famílies, acompanyant-les en les celebracions d’alegria, en el goig i en l’esperança; aportant-los conhort en els malglops del dolor, de la malaltia, de la mort.

Has administrat amb decisió el patrimoni material – tema molt sovint espinós i complicat – per tal que servís d’espai adequat a la Celebració, a l’Evangelització i al servei dels més necessitats.

També has patit conflictes, més petits i més grossos; però amb serenor has travessat la maror i les correnties, i has fet el possible per retornar la calma i la pau.

 

No hauràs pogut complaure tothom… Els interessos de la nostra gent poden ser tan diversos i divergents… I sovint cal paciència i comprensió…

Segur que en certes coses t’hauràs equivocat i puc dir en veritat que en molts moments has sabut reconèixer la pròpia fragilitat. És cosa tan humana…, i tan evangèlica… Ja ho diu el Papa: M’estim una Església que travela i es torna aixecar, que una Església malalta i immòbil…

 

Deixes les parròquies de Manacor, però no deixes la tasca de pescador de persones (que ara diríem engrescador en el Goig de l’Evangeli), de la sembra de la Paraula, de la construcció del Regne de Crist. No cal que et recordi que hem estat cridats, no en virtut de les nostres bones obres i de les nostres qualitats, sinó per gràcia. Crec que pots dir i vols dir amb St. Pau: Sé en qui he cregut, i estic segur que Ell és prou poderós per a guardar fins a l’últim dia el tresor de la fe que m’ha estat confiat.

I nosaltres, amb un nou director d’orquestra, el nou rector, vivint en fraternitat i joia, valorant tots els laics i laiques de la nostra Església, ens proposam guardar (i oferir) aquest valuós tresor de la fe, amb l’ajuda de l’Esperit Sant que habita en nosaltres.

Andreu, que t’acompanyi l’Amor de Crist i l’amistat sincera dels germans.

Tomeu Tauler Valens

 

DIUMENGE   TRETZÈ   DURANT   L'ANY

Dues situacions límits resoltes per Jesús. Però l’evangeli no ens vol dir que Jesús té grans poders per fer miracles. El que vol dir l’evangeli és que Jesús té un gran cor i una gran missió.

La situació d’aquella dona era una situació de marginació i rebuig, tan social com religiosa, deguda a la seva malaltia. Era oficialment “impura” i, per tant, condemnada a viure en la marginació. La situació  d’aquells pares  era de total desconsol, com no podia ser d’altra manera en la situació de la seva  filla quan als dotze anys, començava a ser algú en la seva vida social.

 

El poder de la fe

Però, en els dos casos, la guarició es dóna per la fe en Jesús. En el cas de la dona:”Encara que li toqui només la roba, ja em posaré bona” I Jesús ho subratlla dient-li: “Filla, la teva fe t’ha salvat!”. En el cas del cap de la sinagoga: “Veniu a imposar-li les mans, perquè es posi bé!” I Jesús li diu “Tingues fe i no tinguis por!”.

Ambdues situacions donen lloc a l’expressió de la fe en Jesús, de la fe en el seu cor bondadós i compassiu. Ell farà el que sigui per alliberar-los de les dues angoixoses situacions.

 

Quin és el projecte de Déu?

I en les dues situacions Jesús mostra, més enllà de la seva acció guaridora, quina és la seva missió, quin és el seu projecte, quin és el Regne que Ell ve a instaurar. Jesús ve a alliberar de la marginació els qui la societat rebutja, i ve a desfer les falses normes de les impureses religioses. Tots els homes i dones, estiguem a la situació que estiguem, tenim la mateixa dignitat. És el que hem escoltat de sant Pau, demanant la solidaritat als cristians de Corint, “mirant que hi hagi igualtat”.

 

Jesús ve a anunciar i a instaurar un projecte de vida, de vida ja a aquí, des dels inicis fins al seu terme. Aquesta vida ja és la bestreta d’una vida nova i plena per a sempre, perquè, com ens ha dit el llibre de la Saviesa Déu creà l’home “a imatge de la seva existència eterna”.

 

Nosaltres?

Nosaltres cal que prenguem consciència d’aquesta imatge a la que hem estat fets, i que visquem a la manera de qui més i millor ens ha mostrat la imatge de Déu, el seu mateix Fill encarnat en Jesús de Natzaret.

Quines son les nostres actituds davant dels que, encara que no oficialment, però, de fet, viuen, per la raó que sigui, marginats de la nostra societat benestant? ¿Quina és la nostra solidaritat amb els que pateixen situacions límits en aquests moments de crisi? ¿Quina és la nostra actitud davant una certa banalització, promoguda o consentida en determinades instàncies de la nostra societat,  de la vida humana en els seus moments inicials, en el seu procés o en els moments terminals? ¿Ens sentim cridats a ser col·laboradors de la missió de Jesús?

 

La participació a l’eucaristia de Jesús ens hi ha de moure.

 

 

 

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.