TEMPS DURANT L’ANY

ENTRAR A LA PARRÒQUIA

 

COMUNICACIONS:

  • ENTRADA DEL NOU RECTOR: Mn Antoni Amorós Terrassa

Dimecres, 15 d'agost , FESTA DE L'ASSUMPCIÓ DE MARIA,

Parròquia Nostra Senyor dels Dolors

Dimecres dia 15, solemnitat de la Mare de Déu Assumpta, farà l'entrada el nou rector Mn. Antoni Amorós als Dolors a les 20h. Aquesta missa serà presidida pel Vicari Episcopal Mn. Xisco Vicens que el presentarà. Queden suprimides aquest dia les misses vespertines de les altres parròquies.

– MISSA D'ACCIÓ DE GRÀCIES PEL CARDENAL Lluís F. Ladària

Diumenge dia 19, també a les 20h, tindrà lloc una missa d'acció de gràcies als Dolors presidida pel nou Cardenal Lluis Francesc Ladaria Ferrer. També, quedaràn suprimides les misses vespertines a les altres parròquies. Vos convidam a tots a participar de les dues celebracions esmentades.

 

 

 

DIUMENGE   XIX   del  Temps   Ordinari

 

(POWER POINT)

 

 

 

EVANGELI

Jo som el pa viu baixat del cel

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,41-51

 

41 Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», 42 i es preguntaven:

–Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?

43 Jesús els digué:

–No murmureu entre vosaltres. 44 Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. 45 En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. 46 No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. 47 Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. 48 Jo sóc el pa de vida. 49 Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. 50 Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. 51 Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.

Paraula de Déu

 

 

Homilia per al diumenge 12 d'agost de 2018

 

1. La nostra vida no sempre és fàcil. Hi ha moments que ens sentim incompresos, decebuts, desanimats, que ens sentim fracassats i sense forces i potser experimentem l'impuls de tirar la tovallola.

Tots hem viscut nits d’aquelles que se’ns fan eternes. Que restem desvetllats sense poder agafar el son, que desitjaríem que mai no arribés el matí perquè ens sentim sense forces per afrontar la crua realitat que ens toca viure.
També es va trobar en aquesta situació el profeta Elies, tal com hem escoltat a la primera lectura. Intentava ser fidel al Senyor, però és perseguit i s’ha d’escapar. I queda descoratjat i abatut. Però Déu no l’abandona: li fa arribar un pa que li dóna força per continuar endavant. És tot un símbol que també es fa realitat en la vida de cadascun de nosaltres.

Déu tampoc ens abandona en les nostres dificultats. Ho hem escoltat a l’evangeli. Jesucrist ens ofereix un pa que dóna força, un pa que dóna vida. Aquest pa és Ell mateix, el Fill de Déu, el nostre Salvador.

Jesús és la llum que il·lumina les nostres foscors; Ell és el nostre company de camí; Ell és la força que en moments de defallença també ens diu: "Aixeca’t i menja que tens molt de camí a fer".

El Senyor, certament, no ens solucionarà els problemes, però sí ens farà sentir que ens estima, que ens comprèn, que lluita al costat nostre. I qui se sent estimat i comprès sempre troba forces per seguir lluitant. Allò que és més dur és la soledat, però mai no es fa llarg el camí al costat d’un bon Amic.
Sabem escoltar la veu del Senyor? Confiem en Ell, sobretot en les nostres hores baixes?

 

2- Hi ha una altra ensenyança important que podem treure de les lectures que hem escoltat.

Quan una persona celebra el seu aniversari, sempre és bo recordar-li que l'important no és "afegir anys a la vida, sinó vida als anys". Que visquem pocs o molts anys, això és molt secundari. Allò que realment  importa és que la nostra vida sigui plena; que doni fruit, que tingui sentit.

Sant Pau, a la segona lectura,  ens ha explicat com podem omplir de vida els nostres anys. Diu: "Lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria".

Si nosaltres som capaços d’evitar tot això, la nostra vida serà més plena, i  la convivència amb les persones que ens envolten, serà més enriquidora. Fixem-nos que moltes de les nostres enrabiades, neixen del fet de nos ser capaços d’acceptar tal com són les persones que tenim al costat.

Nosaltres les voldríem canviar, modelar al nostre gust. I com que no ho aconseguim – perquè les persones mai no  canvien per la força!- llavors ens posem de mal humor. I això no és lògic ni és cristià i, a més, ens treu la pau.
És clar que hem d’ajudar les persones a ser millors, a alliberar-se dels seus defectes. Es clar que sí. Però sovint ens equivoquem de direcció: no posem l’esforç on caldria posar-lo.

En comptes d’esforçar-nos per canviar l’altre, el que cal és centrar el nostre esforç en canviar la nostra actitud: la meva!

Més que intentar modificar la manera de ser de l’altre, el que haig de fer és un esforç sincer per acceptar-lo tal com és. Aquesta és la base de la convivència i de l’esperit cristià. 

La causa del fracàs de molts matrimonis o de molts grups o  comunitats, rau aquí: en no voler fer l’esforç d’acceptar que l’altre pugui ser ell mateix, diferent de com jo voldria.

Sant Pau ens ho ha recordat clarament: "Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres". "Perdoneu-vos". "Viviu estimant".

Val la pena que li fem cas. No pretenguem  canviar l’altre. Estimem-lo. I l’altre, en sentir-se valorat i estimat, ja trobarà la força per canviar. Això val especialment per a la parella i per als fills adolescents.

És així com intento relacionar-me amb les persones que Déu posa  al meu costat? Per què?

3– Diguem finalment, que val la pena, ara que som l’estiu i segurament disposem de més temps, que ens esforcem per fomentar unes bones relacions amb tothom, que són la base d’una bona convivència amable i  enriquidora.

Però, sobretot, val la pena que fomentem l’amistat amb Jesús, aquell que se’ns ha presentat a l’evangeli com el pa portador de vida. És Ell qui ens dóna la força per tenir paciència, per ser bondadosos, per saber perdonar… En una paraula: és Ell qui ens dóna la força per estimar de veritat.

Si estem en contacte íntim amb el Senyor, els nostres anys, pocs o molts, s’ompliran de vida. I també, amb tota seguretat, ajudarem a omplir de vida les persones que ens envolten.

No creieu que val la pena?

 

 

 

 

ATRACCIÓ PER JESÚS

Jo som el pa baixat del cel.

L'evangelista Joan repeteix, un cop i un altre, expressions i imatges de gran força per a gravar bé dins les comunitats cristianes que s'han d'apropar a Jesús per a descobrir en ell una font de vida nova. Un principi vital que no és comparable amb res que hagin conegut abans.

Jesús és “pa baixat del cel”. No confondre amb qualsevol altre font de vida. En Jesucrist podem nodrir-nos d'una força, una llum, una esperança, un alè vital… que vénen del misteri mateix de Déu, Creador de la vida. Jesús és “el pa de la vida”.

Per això, no és possible trobar-se amb ell de qualsevol manera. Cal anar al més pregon de nosaltres mateixos, obrir-nos a Déu i “escoltar el que ens diu el Pare”. Ningú pot sentir vertadera atracció per Jesús, “si no l'atreu el Pare que l'ha enviat”.

El més atractiu de Jesús és sa capacitat de donar vida. El qui creu en Jesucrist i sap entrar en contacte amb ell, coneix una vida diferent, de qualitat nova, una vida que pertany ja al món de Déu. Joan gosa dir que “el que menja d'aquest pa, viurà per a sempre”.

Si en les nostres comunitats cristianes no ens nodrim del contacte amb Jesús, seguirem ignorant el més essencial i decisiu del cristianisme. Per això, res hi ha pastoralment més urgent que cuidar bé la nostra relació amb Jesús el Crist.

Si, en l'Església, no ens sentim atrets per aquest Déu encarnat en un home tan humà, pròxim i cordial, ningú ens treurà de l'estat de mediocritat en el qual vivim. Ningú ens estimularà per a anar més lluny que l'establert per nostres institucions. Ningú ens animarà per a anar més endavant que el que marquen les tradicions.

Si Jesús no ens alimenta amb el seu Esperit de creativitat, estarem agafats pel passat, viurem nostra religió des de formes, concepcions i sensibilitats desenvolupades en altres èpoques i per altres temps que no són els nostres. Però, llavors, Jesús no podrà comptar amb la nostra cooperació per a engendrar i alimentar la fe dins els cor dels homes i dones d'avui.

José Antonio Pagola

 

 

En quin moment comença a brollar la incredulitat?

Jesús està discutint amb un grup de jueus. En un determinat moment fa una afirmació de gran importància:

Ningú pot venir a mi si no l’atreu el Pare”.

I més endavant continua:

Qui escolta el que diu el Pare i aprèn, ve a mi.”

En quin moment comença a brollar la incredulitat?

Quan comencem a organitzar la nostra vida d’esquena a Déu. Així de senzill i dramàtic.

Déu va quedant com una realitat escassament important que s’arracona en algunes golfes oblidades de la nostra vida.

Aleshores, és fàcil passar de Déu i prescindir-ne del tot.

Fins i tot, els que ens tenim per creients estem perdent la capacitat per escoltar Déu.

No és que Déu no parli en el fons de les consciències. És que plens de soroll i d’orgullosa autosuficiència ja no sabem percebre la seva callada Presència en nosaltres.

Segurament que aquesta és la nostra pitjor tragèdia:

-Ens resistim a escoltar i a fer cas de la crida de Déu

-Ens amaguem de la seva mirada amorosa

-Preferim altres déus amb els que poder viure de manera més còmode i menys responsable, menys exigent.

Què passa, aleshores?

Passa que sense Déu en el cor restem com perduts i foraviats.

Ja no sabem d’on venim ni cap a on anem.

Ja no sabem distingir què és l’essencial i què és el poc important o gens important.

Ens cansem i esgotem buscant seguretat i pau però el nostre pobre cor segueix inquiet i insegur.

Se’ns ha oblidat que la pau, la veritat i l’amor es desvetllen en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu.

Aleshores, tot comença a veure’s d’una altra manera. Una manera més amable i esperançadora, més estimulant.

Fa ja alguns anys, el Vaticà II parlava de la consciència com el nucli més secret de la persona en el que ella se sent ben a prop de Déu. Un espai interior a on la veu de Déu ressona en el més íntim de l’ésser.

Baixar fins el més profund d’aquesta consciència.

Escoltar els anhels més nobles del cor:– és el camí més senzill per a poder escoltar Déu.

Qui escolta aquesta veu interior se sentirà atret cap a Jesús.

Ens hi sentim atrets, nosaltres?

L’escoltem, nosaltres, aquesta veu interior?

O bé, esgrimim la fàcil excusa de què no tenim temps?

Si tenim temps per a perdre’l miserablement.—també el podem tenir per buscar Déu.

Tenim temps pel que volem.

Aquí no hi ha excusa que valgui.

Tenim temps pel que volem. Per exemple: per malgastar-lo!


 

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.