DIUMENGE   XXI  DEL  TEMPS  ORDINARI  

¿ A qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,60-69

Reaccions dels deixebles

60 Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:

–Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?

61 Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:

–Això us escandalitza? 62 Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? 63 És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. 64 Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.

Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. 65 I afegí:

–Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.

66 Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67 Llavors Jesús digué als Dotze:

–¿També vosaltres em voleu deixar?

68 Simó Pere li respongué:

–Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, 69 i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

 

Paraula de Déu.

 

PREGUNTA DECISIVA

L'evangeli de Joan ha conservat el record d'una crisi forta entre els seguidors de Jesús. No tenim gaire dades: Solament s'ens diu que els deixebles sentien dura la seva manera de parlar. Probablement sentien excesiva l'adhesió que reclamava. A un cert moment “molts deixebles feren marxa enrera i ja no anaven amb ell”.

Per primer cop experimenta Jesús que les seves paraules no tenen la força desitjada. Tanmateix, no les retira sinó que les reafirma més: “Les paraules que us he dit són Esperit i són vida, però alguns de vosaltres no creuen”. Les seves paraules són dures, però transmete vida, fan viure, ja que contenen Esperit de Déu. Jesús no perd la pau. No l'importa el fracàs. Dirigint-se als Dotze els fa la pregunta decisiva: “¿ Vosaltres també em voleu deixar?”. No els vol retenir a la força. Els deixa la llibertat de decidir. Els seus deixebles no han de ser servents sinó amics. Si volen poden tornar a casa.

Una vegada més Pere respon en nom de tots: La seva resposta és exemplar. Sincera, humil, sensata, pròpia d'un deixeble que coneix suficientment Jesús per no deixar-lo. La seva actitud pot encara avui ajudar als que amb fe vacilant es plantegen prescindir de tota fe.

“Senyor, ¿ a qui aniríem ?” No té sentit deixar Jesús de qualsevol manera, sense haver trobat un mestre millor i més convincent: Si no segueixen Jesús es quedaran sense saber a qui seguir. No cal precipitar-se. No és bo quedar-se sense llum ni guia en la vida.

Pere és relista. ¿ És bo deixar Jesús sense haver trobat un esperança més convincent i atractiva? ¿Basta sustituir-lo per un estil de vida rebaixada, sense metes ni horitzons? ¿ Ës millor viure sense preguntes, plantajaments ni recerques de cap mena ?

Una cosa en Pere no oblida: “Les teves paraules donen vida eterna”. Les paraules de Jesús no són paraules buides ni enganyoses. A la seva vora ha descobert la vida d'una altra manera: El seu missatge els ha obert a la vida eterna. ¿ On podriem trobar una nova millor de Déu ?

Pere recorda l'experiència fonamental. Conviure amb Jesús han descobert que ve del misteri de Déu. D'enfora, des de la indiferència o el desinterés no es pot reconéixer el misteri que s'amaga en Jesús. Els dotze l'han conegut de prop. Per això poden dir: “Nosaltres creim i sabem que tu ets el Sant de Déu”. Seguiran amb Jesús.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 

Homilia per al diumenge 26 de juliol de 2018

1- Tots nosaltres som creients, evidentment, altrament no seríem aquí. Però la nostra fe segueix un procés: ens ha calgut recórrer tot un camí per arribar a ser el que som.

Nosaltres, gairebé tots, vam rebre la fe a través els nostres pares. I, mentre so petits o molt joves, no sabem massa de què va la cosa.

Però, un cop ja més grans, arriba un moment en què comprenem millor que significa creure en Jesús. Ens adonem que seguir l’evangeli no és un joc de nens, sinó que és una formidable aventura que demana un compromís seriós. I, llavors, cal fer una opció: és l’hora de decidir-se.

És, sens dubte, un moment clau en la nostra vida de creients. És el moment de decidir de veritat, si accepto conscientment de seguir Jesús o si me n’aparto. Aquesta és la grandesa i la responsabilitat de ser lliures: jo puc refusar Jesús, puc dir no a Déu. I Ell no em forçarà mai. Perquè Ell no vol esclaus, sinó seguidors lliures.

2- L’evangeli d’avui ens presenta un d’aquests moments clau per a la vida de molts dels qui seguien Jesús. Ell els ha parlat amb molta claredat què significa ser deixeble seu. I la decisió de la majoria és abandonar-lo.

I fixem-nos que ara no es tracta dels fariseus o mestres de la Llei que ja eren contraris a Jesús, sinó de la gent que havia estat atreta per Ell: que l’admiraven i el seguien. Són aquests els qui ara entren en crisi i l’abandonen.

De vegades, pensem que l’abandó de les pràctiques religioses i, fins i tot de la mateixa fe, és un fenomen modern. Però l’evangeli d’avui ens fa veure que això s’ha donat des dels primers temps del cristianisme. Jesús és el primer que ja va fracassar.

És també el problema de molts pares creients d’avui dia. Han fet tot el possible per transmetre, de paraula i amb l’exemple, la fe als seus fills.

I resulta que quan aquests tenen edat per decidir-se, no volen seguir l’herència que els han deixat i abandonen la fe. Això, evidentment, és un motiu de tristesa i sofriment per a aquests pares.

3- També ho fou per a Jesús, tal com hem vist en el relat evangèlic. Però ens cal aprendre d’Ell. Jesús, malgrat tot, no va abandonar la partida sinó que va continuar essent fidel al Pare fins que va aconseguir el seu objectiu: la salvació de tots els homes i dones.

També els pares que es troben en aquesta situació, han de continuar essent fidels al Senyor: pregar i donar exemple als fills vivint amb coherència la seva fe.

La resta ja la farà el Senyor en el moment oportú. I poden estar ben segurs, aquests pares, que cap de les seves llàgrimes i pregàries es perdrà. Ni una.

4- L’evangeli també ens fa veure que no tots van abandonar Jesús. Ell fa una pregunta als seus deixebles i també me la fa a mi: “vosaltres també em voleu deixar?”

Preguntem-nos molt sincerament si podem donar la mateixa resposta que va donar Pere: “Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna i nosaltres hem cregut”.

És un acte de confiança en Jesús. És creure que allò que ha trobat en Jesús, no ho trobarà en ningú més. És creure que Ell no ens fallarà mai. Els homes sí que sovint fallen: però Jesús, no. Ell és aquell que no falla mai.

Preguntem-nos si creiem de veritat que només Jesús té paraules de vida eterna. Davant nostre se’ns ofereixen molts camins: alguns enganyosos, que no porten pas a la vida, sinó a la mort.

Jesús no força mai la nostra llibertat, però ens ofereix el seu camí. Un camí que ens impulsa a estimar, a sentir-nos tots germans, a treballar per millorar el nostre entorn.

Quina resposta li dono?

Jo haig de voler seguir Jesús, no pas perquè sempre ho he fet així o perquè és la tradició de la meva família. Jo vull seguir-lo per opció personal.

I, precisament per això, perquè és una opció lliure, donarà sentit a tota la meva vida i serà llavor de vida eterna. Per a mi i per a tots els qui m’envolten.

 

 

 

 

GRUP DE “VIDA CREIXENT”

Una trentena de persones, entre joves i no tan joves,

tingueren els dies 23, 24, 25 agost , una CONVIVÈNCIA a Lluc…

 

 

Reflexions sobre l'Exhortaciò: 'Alegrau- vos i feis festa” del papa Francesc

 

 

Celebració de SANT BARTOMEU

Trobada de Vida Creixent a Lluc … molt animada.

D. Guillem Parera és el cap-pare i consiliari: tothom ha ajudat a crear un ambient d'amistat i germanor.

Una vintena de Manacor i llavors uns deu més entre Santanyí, Campos, Porreres i Llucmajor.

Hem gaudit d'un clima preciós, de temps d'esplai, de cançons agradoses, de xerrades de formació.

Hem explicat i fruït de l'exhortació 'Gaudete et exsultate' del Papa Francesc…

I fins i tot alguns de 81 i 93 anys s'han enfilat a una alzina centenària.

Hem d'agrair especialment als joves Mateu Perelló Mir i a Miquel A. Riera Català la seva ajuda i servei incansables.

 

    

 

 

 

 

 

 

 

 

 

*    *    *    *    *    *    *  

 

 

 

 

 

 

 

 

"Perquè ningú fora d’Ell no té paraules de Vida Eterna"

 

Hi ha moltes maneres de viure la fe.

Per alguns tot es redueix a complir unes obligacions religioses seguint normes i orientacions que provenen d’altres i que ells no han triat.

La seva fe consisteix en anar repetint un determinat comportament religiós al llarg i ample de tota la vida.

Mai aprenen noves formes de pregar.

Mai han llegit personalment l’Evangeli.

Mai s’han preocupat d’aprofundir la seva fe.

Passen els anys, i segueixen alimentant la seva relació amb Déu amb els esquemes apresos durant la infantesa.

Aquest tipus de fe, és fruit d’una educació religiosa que insistia més en l’obediència que en la responsabilitat; més en l’observança cega que en la creativitat personal. Insistia en les lleis més que en l’escolta interior de la veu de Déu.

Aquest cristianisme no és obediència a la veritat – així defineix S. Pau la fe – sinó obediència a la tradició i a les persones revestides d’autoritat religiosa.

Aquesta fe, no ajuda a créixer ni a profunditzar res.

Tampoc desvetlla la creativitat de la persona, convertint-la en autòmata.

A aquesta fe li falta l’alegria, el desig viu de Déu, l’amor a la vida plena.

La persona es limita a complir les seves obligacions religioses i prou.

       Convertida en una realitat supèrflua, innecessària; qualsevol dia se’n podrà prescindir sense experimentar cap mena de buit.

                                                                                                                  

La fe verdadera és una altra cosa. El creient viu una espècie d’aventura personal amb Déu.

La seva fe es va transformant i enriquint al llarg dels anys.

Aprèn a situar-se davant del misteri de Déu amb una humilitat i una confiança sempre noves, sempre renovadores.

Descobreix camins, abans desconeguts, per invocar la seva gràcia i assaborir la seva bondat.

Cada vegada entén millor el que pot significar la promesa de Déu recollida pel profeta Ezequiel (36, 26): “Jo us donaré un cor nou i posaré dins vostre un esperit nou; arrancaré de la vostra carn el cor de pedra i us donaré un cor de carn.”

És cert, que també el creient pot travessar tota mena de crisis i de foscors i viure en la rutina i la mediocritat. Però sempre és possible

renéixer

renovar-se

transformar-se.

El relat de Joan posa en clar una forta crisi de fe entre els deixebles.

Alguns vacil·len, perquè les paraules de Jesús els hi semblen inacceptables.

Altres, giren cua i l’abandonen.

Aleshores Jesús s’adreça directament als Dotze: “¿També vosaltres em voleu abandonar?”

Amb la seva habitual sinceritat, Pere li respon: “Senyor, ¿a qui hem d’acudir? Tu tens paraules de vida eterna.” (Joan 6, 68-69)

Les crisis de fe poden conduir a captar millor la seva importància transcendent.

Els Dotze descobreixen que, si abandonen a Crist no tindran ni a on anar ni a qui acudir.

Per què?

Perquè ningú fora d’Ell no té paraules de Vida Eterna.

Ho hem descobert, això, nosaltres?

Ho vivim amb goig, gratitud i esperança?