Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?

Ell respongué: El qui el va tractar amb amor.

Llavors Jesús li digué: Vés, i tu fes igual.

 

A vegades donem per perdudes les persones, diem: "aquell, o tal altre és així i no canviarà pas". No confiem en que, en contacte amb realitats més o menys fraternals, tota persona canvia.

És una cosa que ens ensenyen les persones que fan mitja. El fil utilitzat pot no ser gens elàstic, però segons el tipus de punt utilitzat per a la mitja, crearem un teixit amb diferents graus d'elasticitat. Igualment amb les persones: algú pot tenir una personalitat ben difícil, però quan procurem crear un entorn acollidor que el reconegui i l'acompanyi (el lligui a la resta de mitja), aleshores la seva "elasticitat" pot canviar notablement.

Déu nostre, et demanem la confiança de mirar les persones segons la teva mirada, i no segons els nostres prejudicis, per tal que no t'impedim teixir miracles amb qualsevol fil.

 

 

(POWER-POINT)

(clicar  sobre  imatge)

 

15º setmana del temps ordinari (C)

EVANGELI

Per a mi, ¿ qui són els altres?

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 10,25-37

Paràbola del bon samarità

25 Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:

–Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

26 Jesús li digué:

–Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?

27 Ell va respondre:

– Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.

28 Jesús li digué:

–Has respost bé: fes això i viuràs.

29 Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:

–I qui són els altres que haig d'estimar?

30 Jesús va contestar dient:

–Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. 31 Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda.32 Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.

33 »Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. 34 S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. 35 L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:

»–Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.

36 »Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?

37 Ell respongué:

–El qui el va tractar amb amor.

Llavors Jesús li digué:

–Vés, i tu fes igual.

Paraula de Déu.

 

(clicar)

Dt 30,10-14 Col 1,15-20 Lc 10, 25-37

1. L'Evangeli d'avui comença amb aquella pregunta que fa el mestre de la Llei: "¿Què he de fer per tenir l'herència de la vida eterna?". Convé, de tant en tant, parar-nos i plantejar-nos aquesta qüestió: preguntar-nos sincerament si estem avançant en la direcció encertada. Seria llàstima que caminéssim per la vida mig adormits o desbordats per les activitats, sense saber realment cap a on anem.

   
   Si volem ser persones lliures, cal que sapiguem portar el timó de la pròpia vida: cal que tinguem ben definida la meta final que volem assolir. Sé realment cap a on vaig?

   
   Jesús, a l'evangeli, ens ensenya quina és la bona direcció. I ho fa amb una paràbola, una de les més boniques de tot l'evangeli, i que és una reproducció de la nostra vida.

   
   La nostra vida és un camí. I al llarg d'aquest camí ens anem trobant amb persones de tota mena i de tota situació.

   
   Quina actitud prenc amb elles?

    

   2. L'evangeli ens parla d'un sacerdot i d'un levita que, malgrat veure aquell home necessitat, van "passar de llarg, per l'altra banda". El samarità, en canvi, "se'n compadí" i "s'hi acostà". Aquesta és l'actitud fonamental per estimar i per sentir-me proïsme dels altres: ser sensible a les necessitats de les persones que m'envolten i acostar-m'hi. Després ja miraré com puc concretar el meu ajut, d'acord amb les meves possibilitats. Però, de moment acostar-m'hi.

   
   Perquè, si ja d'entrada restés indiferent, tot està perdut: sempre passaré de llarg i per altra banda, com ho van fer el sacerdot i el levita de la paràbola. Sóc sensible a les necessitats dels altres? Quina mena de cor tinc: estimador o indiferent?

   
   3. No podem ser persones tancades egoistament en nosaltres mateixos, sinó obertes a les persones que ens envolten. Això és el que ens demana Crist. El meu proïsme són tots aquells que la vida em posa al meu costat: aquells amb qui em trobo i veig que em necessiten. I començant pels de la pròpia família, pels que tinc més a la vora. Seria absurd estimar els qui viuen lluny o han mort, i no fer-ho amb els que tinc a casa. Actuar així seria "fugir d'estudi".

   
   He d'estimar, sobretot, aquells amb qui el fregadís de la vida em posa en contacte. Ells són, sobretot, el meu proïsme: la parella, els fills, els avis… especialment, si no es poden valer per ells mateixos.

   
   Potser nosaltres ens sentim satisfets, dient que no els falta res, que tenen cobertes totes les seves necessitats. Però, n'estem segurs que no els falta res? Segurament que nosaltres actuem amb correcció. Però potser ens falta saber donar un pas més: fer-los sentir, de forma entenedora per a ells, que els estimem, que els valorem.

   
   Perquè, qui no se sent estimat, per més coses que tingui, no és feliç. Un cor buit no és mai feliç. Mai. En som conscients?

    

   4. I volia acabar amb dues observacions. Recordeu que l'evangeli de fa dos diumenges ens parlava d'uns samaritans que no volien acollir Jesús i els seus deixebles?

   
   Doncs avui Jesús ens presenta un samarità com un model a imitar per tots nosaltres.

   
   Potser l'evangeli ho remarca expressament perquè vegem que, en aquest món, hi ha de tot i que hem d'evitar fer judicis massa generals, com si tots fossin iguals: els polítics, els immigrants, els policies, els empresaris, els treballadors…
   I l'altra observació que volia fer és que, a més de preocupar-nos de les persones properes, no hem d'oblidar tampoc les del Tercer Món que viuen en la misèria més espantosa. Hi ha organitzacions que garanteixen que el nostre ajut arribarà a qui ho necessita. Reflexionem-hi.    

(clicar)

 

 

 

La tranquil·litat de consciència té el perill de fer-nos insensibles al sofriment humà

La paràbola del Bon Samarità li va sortir a Jesús del cor perquè caminava per Galilea molt atent als pobres i malalts que veia arrecerats en els marges dels camins.

Què volia Jesús?

Volia ensenyar a tots a caminar per la vida amb compassió, però pensava sobretot en els dirigents religiosos. En el marge d’un camí perillós hi ha un home assaltat i robat que ha estat abandonat mig mort. Afortunadament, pel mateix camí arriben un sacerdot i després un levita. L’un i l’altre pertanyen al món oficial del Temple. Són persones piadoses. Sens dubte s’apiadaran de l’home robat i malferit. Però no és així.

En veure el ferit, els dos tanquen els ulls i el cor. Per ells és com si aquell pobre home no existís: donen una volta i passen de llarg sense ni aturar-se. Ocupats en la seva pietat i culte a Déu, segueixen el seu camí. La seva preocupació no són els que pateixen.

A l’horitzó, hi apareix un tercer viatger: no és sacerdot ni levita, no ve del temple ni pertany al poble elegit, és un menyspreable samarità, d’ell es pot esperar el pitjor. Però, en veure l’home malferit se li commouen les entranyes. No passa de llarg. S’apropa i fa tot el que pot: desinfecta les ferides, les cura i les embena. Després amb la seva cavalcadura el porta fins a l’hostal. Allà el cuida i procura que el segueixin atenent

Difícilment es pot imaginar una crítica i una crida més incisiva de Jesús als seus seguidors i, de manera ben directa, als dirigents religiosos. No n’hi ha prou que a l’Església hi hagi institucions, organismes i persones que estiguin a prop dels que pateixen. És tota l’Església la que ha d’aparèixer públicament com la institució més sensible i més compromesa amb els que pateixen física i moralment.

Si a l’Església no se li commouen les entranyes davant els ferits de les cunetes, el que faci i el que digui serà pràcticament irrellevant. En concret, és la compassió l’únic que pot fer a la Jerarquia més humana i més creïble. I a nosaltres també.

Insistim i resumim: Què és el que la paràbola en sí ens vol ensenyar? Està més que clar: el sacerdot baixava, o sigui, venia del Temple de Jerusalem.

El que la paràbola ens diu és que tant el capellà com l’aprenent de capellà, els oficiants del culte religiós, no relacionen ni uneixen la “religió” amb la “misericòrdia”. I, a més, són responsables i culpables d’aquesta gran dissociació. Per què? Perquè tant l’un com l’altre van veure l’home malferit i mig mort però van donar l’esquena a la situació per desentendre’s del dolor del pobre ferit i robat. Ells se sentien tranquils en la seva consciència amb l’observança de l’estrictament sagrat: ells venien del Temple!

En última instància el que la paràbola ens ensenya és que la tranquil·litat de consciència que proporciona el culte sagrat – anar a missa, per exemple – té l’enorme perill de fer-nos insensibles al sofriment humà. Cecs, sords i muts davant les sofrences humanes. Per desgràcia, això es confirma amb l’experiència molt més del que segurament imaginem. Com si el fet d’anar a missa ens dispensés de solidaritzar-nos amb els que s’ho passen malament.

És aquest el nostre cas?

És aquesta la nostra conducta?

Desentendre’ns, per sistema, dels que s’ho passem malament?

Formular certes preguntes pot resultar francament perillós. Per què? Perquè ens arrisquem a rebre una resposta que contradigui els nostres interessos egoistes. Una resposta que nosaltres no estem disposats ni a escoltar ni, menys encara, a acceptar.

*  *  *  *  *  *  
 

"BASÍLICA"  de  "SON  PERETÓ"
 

(

(Programa  "MOSAIC",  30  juny  2019)