(Tradicionalment es deia “DIUMENGE DEL ÀNGEL”
COMUNICACIONS GENERALS:
QUARESMA VS PASQUA ECOLOGIA
HANS KÜNG HA MORT
MISSATGE DE PASQUA Bisbe de Mallorca:
https://jopersa41.blogspot.com/2021/04/pau-i-alegria.html
ALEGRIA I PAU
2º Diumenge de Pasqua (B)
EVANGELI
Al cap de vuit dies,..va arribar Jesús.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20, 19-31
19 Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
–Pau a vosaltres.
20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.21 Ell els tornà a dir:
–Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
22 Llavors va alenar damunt d’ells i els digué:
–Rebeu l’Esperit Sant.23A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.
24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles.25 Ells li van dir:
–Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
–Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!
26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
–Pau a vosaltres.
27 Després diu a Tomàs:
–Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
28 Tomàs li va respondre:
–Senyor meu i Déu meu!
29 Jesús li diu:
Epíleg
30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
Paraula de Déu
Ac 4,32-25 1Jn 5,1-6 Jn 20,19-31
Impressiona escoltar que per a la primera comunitat, l’evidència de la seva fe en Jesús és que compartien els bens i que ningú passava necessitat. Millor que una recitació del catecisme, la fe en el Senyor es manifesta en no considerar res com a propi, perquè tot es posa a disposició dels altres.
No pot ser d’una altra manera quan s’entén amb el cor les paraules de Jesús: “El meu Pare és el vostre Pare”. Perquè, si l’adhesió a Jesús ens fa germans, a què ve parlar de les coses que administro com si fossin d’us propi exclusivament? La primera comunitat cristiana compartia l’esforç pel pa de cada dia, perquè entre ells hi havia un mateix sentir, una sola ànima. S’entén, així, que els creients fossin ben vistos de la gent, com si hi veiessin els nous sentinelles d’una utopia arrelada, des de segles, al cor del poble jueu.
Segona impressió: Sant Tomàs, davant l’evidència que el Crucificat és el que ara viu, espontàniament, exclama: “Senyor meu i Déu meu”. Aquestes paraules, segons una estesa devoció de les esglésies d’Orient, es pronuncien just en el moment posterior a la consagració, davant la presència real de Crist. La fe de sant Tomàs es va anar transformant en l’anhel d’evangelitzar que el va dur precisament Orient enllà. Més que una fórmula litúrgica apresa, aquesta exclamació neix del jo més pregon del deixeble que, per fi, veu atès el seu desig més autèntic.
Després de l’expressió espontània vindran els fets i, en acabat, un recull de conviccions que prenen forma en el que anomenem el Credo dels Apòstols. D’aquí uns instants, el recitarem tots junts, com si ens diguéssim, els uns als altres, que sabem el que hem vingut a celebrar avui a l’eucaristia i el que volem compartir. Tanmateix, convé preguntar-nos si, més enllà de les paraules, els nostres fets manifesten en qui creiem. ¿Com a la primera comunitat cristiana, també nosaltres generem espais de benestar que faran certa la benaurança de Jesús: Feliços els qui creuran sense haver vist!?
Poc hi creien els deixebles tancats a casa per por dels jueus. La desfeta del mestre els fa pensar que potser ells seran els següents a perdre la vida. La maldat semblava haver-se’n sortit amb la seva, i ara era a punt d’engolir-los també a ells. Tot d’una, Jesús entra, es posa en mig dels seus amics i els canvia la percepció. El que era por es transforma ara en pau, perquè la reben del mateix Senyor. L’alè de Déu recrea aquella llavor d’Humanitat que s’anava arraulint. I perquè la pau era amb ells, els arriba l’alegria per l’acompliment de les promeses del Mestre. Aquelles promeses que els havien dut a seguir-lo fins on van poder. Ara sols calia esperar, confiar, creure, car és necessari un temps d’encaix per a entendre vitalment les conseqüències de la seva resurrecció.
En efecte, vuit dies després d’aquell primer diumenge de Pasqua, els deixebles continuen reunits amb por i amb les portes tancades. La negativa de Tomàs a creure amb els altres, no ajudava que l’empenta evangelitzadora emprengués el vol. Però, finalment, el que era una amenaça, acaba sent oportunitat per a que Crist es manifesti de nou enmig d’ells, i accepti fer-se experiència sensible també per a Tomàs.
Jesús accepta el joc de donar senyals de la seva presència entre nosaltres per sempre fins a la fi del món. Haurem d’estar atents a aquests indicis. Però no hi haurà senyal més creïble que la generació d’espais de felicitat en el nom de Jesús, amb la seva empenta. Per això, en veure com ens estimem entendran que sols pot venir del Déu Amor la cura que tenim pels més petits, pels més necessitats, pels malalts, pels forasters, pels més grans. En els seus rostres veurem el rostre de Crist. Acostant-nos a les seves ferides i posant-hi bàlsam el reconeixerem i ens sortirà dir sense adonar-nos: Senyor meu i Déu meu.
https://jopersa41.blogspot.com/2021/04/pau-vosaltres.html
PAU A VOSALTRES
NO AMAGAR AL RESSUSCITAT
S’ompliren d’alegria en veure el Senyor.
María de Magdala ha comunicat als deixebles l’experiència i ha anunciat que Jesús viu, però ells estan tancats a casa amb les portes barrades per por als jueus. L’anunci de la resurrecció no dissipa les pors. No té força per despertar l’alegria.
L’evangelista evoca en poques paraules el seu desamparament enmig d’ambient hostil. Al
«capvespre».
La por els fa tancar les portes. Cerquen seguretat. És la única preocupació. Ningú pensa en la missió rebuda de Jesús.
No basta saber que el Senyor ha ressuscitat. No és suficient escoltar el missatge pasqual. Als deixebles les falta l’important: la experiència de sentir a Jesús viu enmig d’ells. Sols quan Jesús ocupa el centre de la comunitat, se converteix en font de vida, d’alegria i de pau per als creients.
Els deixebles
«s’omplen d’alegria en veure al Senyor»
.
Sempre és així. En una comunitat cristiana se desperta l’alegria, quan allà, enmig de tots, és possible
«veure»
a Jesús viu. Nostres comunitats no venceran les pors, ni sentiran l’alegria de la fe, ni coneixeran la pau que sols Crist pot donar, mentre Jesús no ocupi el centre de nostres trobades, reunions i assemblees.
A voltes som nosaltres mateixos els que el fem desaparèixer. Ens reunim en son nom, però Jesús està absent de nostre cor. Ens donem la pau del Senyor, però tot queda reduït a una salutació entre nosaltres. Es llegeix l’evangeli i diem que és
«Paraula del Senyor»
, però a voltes només escoltem el que diu el predicador.
En la Església sempre parlem de Jesús. En teoria no hi ha res més important per a nosaltres. Jesús és predicat, ensenyat i celebrat constantment, per en el cor de no pocs cristians hi ha un buit: Jesús està com absent, amagat per tradicions, costums i rutines que el deixen en segon pla.
Tal volta, nostra primera tasca sigui avui
«centrar»
nostres comunitats en Jesucrist, conegut, viscut, estimat i seguit amb passió. És el millor que tenim en la parròquia i en la diòcesi.
