Informació: cerca'ns al Facebook: catequesi manacor  o bè per correu electrònic: catequesimanacor@gmail.com

TEMPS PASQUAL

 COMUNICACIONS:

 

–  Les   col·lectes   dels   dies   5   i   6   són   per   aquesta   obra.

–  Dijous a les 20’30 hi haurà reunió del Consell de pastoral interparroquial.

 

–  Aquest cap de setmana han començat les festes de la barriada de Fartàritx.

     El pròxim Diumenge, 13  maig  a les 10’30,   hi haurà la missa de la festa del sant Crist de la Fe a la capella de les Religioses de la Puresa, precedida pel ball dels Nanets. 


:* * * * * 

 

 

 

Sisè Diumenge de Pasqua

 

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor;

el meu Pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell.

 

Evangeli Jo 15,9-17

Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. 10 Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.

11»Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. 12 Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. 13 Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.14 Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. 15 Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. 16 No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre.

I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. 17 Això us mano: que us estimeu els uns als altres.

Paraula de Déu

 

  

Ac 10,25-26.34-35.44-48 1 Jn 4,7-10 Jn 15,9-17

Un cop més?


Potser ens provoca cansament, tornar a predicar el mateix: "Déu és amor… estimeu-vos!". Ho hem predicat, escoltat, meditat tantes vegades…!
La llegenda diu que els seus deixebles li deien el mateix a Joan evangelista, quan ja era molt gran: "Mestre, sempre ens dieu el mateix!". La reiteració ens cansa, ja ho sabem; tornar a repetir el mateix no és gens original. Potser entre els seus deixebles hi havia la sospita si el bon mestre no començava ja a repapiejar. Diu la llegenda que Joan evangelista contestava valent i rotund: "això és el que el Senyor ens va ensenyar!". Per als cercles del Deixeble estimat hi pot haver "molts" manaments (en plural), però només hi ha un "manament" (en singular). D'això n'ha fet el seu credo.

 

1. Doncs sí! Tornem-hi: Déu és amor…!


Déu, el misteri insondable, inabastable, Déu l'origen d'on venim i la fita on anem…: és Pare/Mare! El nostre rerefons no és el Fat, ni l'Absurd; no som com una mena de molsa aberrant que li ha sortit a la superfície del globus terraqui. Déu no és "senyor feudal" exigent (exigeix homenatge, impostos… obres “perfectes”). Déu no és monarca absolut (davant la majestat del qual hom tem de terror). Déu no es "Cosa" perfecta, però impersonal.
Moltes religions han donat el nom de Pare a Déu, també Israel. Però cap i menys Israel, hagués gosat dir "Abbà" al Misteri Insondable de l'existència. Per Jesús Déu és tota una altra realitat. Es Pare/Mare: braços oberts, gestació carinyosa i infantament amb dolor i goig, cor tendre, generador, estimulant, que llança a la creativitat… Creador i no aturador, generador… sempre acollidor, cor sempre…


Sabem per experiència que és ser pare/mare; o sovint hem somniat com ho seríem, com cuidaríem dels nostres fills: els voldríem lliures, els voldríem que fossin "ells mateixos" plenament, etc. Justament en això som imatges de Déu: Déu somnia això per als seus fills i filles. Déu és tot ell amor. Ens ho hem de dir i ens ho hem de repetir per treure encara imatges falses de Déu.

2. “Agafem l’amor de Déu i fem-lo home”: el que surt és Jesús.
Jesucrist és aquest amor fet persona. Jesús és un que pot dir jo estimo com el Pare m’estima (és de la pasta de Déu). Jesús és Déu que "necessita" fer-se un de nosaltres, i així pot rentar els nostres peus, esdevé servent, perquè és amic. I perquè se sap tot ell fet d'amor, pot dir al seu entorn que al Déu Amor el que li interessa no són els "drets de Déu" (els dissabtes, les lleis de la puresa… com exigeix qualsevol fariseu de les nostres esglésies), sinó els "drets de la persona humana", que és la imatge i el temple de Déu l’home.
I aquest "Déu Amor" no té massa lloc en alguns medis i per això el maten. Però la força del Déu Amor és tan infinita, que el Senyor és ressuscitat, i nosaltres ho celebrem i gaudim un cop més en aquesta Pasqua.

3. Per tant: “estimeu-me, reseu-me…”


“El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”, estimeu-vos amb el meu estil, com jo us he estimat. Reseu a l'Amor i  adoreu-lo. Renteu-vos els peus…! "Així haureu nascut de Déu" (1Jn). Es a dir: perquè Déu us estima aneu pel món essent justícia i misericòrdia pels altres, no aneu de fatxendes, prepotents; feu miracles com Jesús i amb ell, en el vostre entorn: miracles a nivells personal i estructural, que tornin a encarnar el Déu Amor en les nostres realitats de cada dia.

 

 

UNA ALEGRIA DIFERENT

Perquè la meva alegria estigui en vosaltres.

Les primeres generacions cristianes tenien molta cura de l'alegria. No podien viure d'altra manera. Les cartes de Pau de Tarts que circulaven per les comunitats repetien un cop i un altre: “estigueu alegres en el Senyor”. L'evangeli de Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules inoblidables: “Us he parlat… perquè la meva alegria estigui en vosaltres i la vostra alegria sigui plena”.

¿ Que ha passat perquè la vida dels cristians avui sembli per a molts una cosa trista, avorrida i penosa ? ¿ En que hem convertit l'adhesió a Crist ressuscitat ? ¿ On és aquesta alegria que Jesús comunicava als seus seguidors? ¿ Que n'hem fet ? L'alegria no és una cosa secundària en la vida del cristià. És un tret característic. Una manera d'estar en la vida: la única manera de seguir i viure a Jesús. Encara que ens sembli “normal”, és realment estrany “practicar” la religió cristiana, sense experimentar que Crist és font d'alegria vital.

L'alegria del creent no és fruit d'un temperament optimista. No és el resultat d'un benestar tranquil. No cal confondre-la amb una vida sense problemes ni conflictes. Ho sabem: un cristià experimenta la duresa de la vida amb la mateixa cruesa i fragilitat que tot ser humà.

El secret d'aquesta alegria està a una altra banda: més enllà d'aqueixa alegria que s'experimenta quan les coses quan “les coses vénen ben dades”. Pau de Tars diu que és una “alegria en el Senyor”, que es arrelats en Jesús. Joan diu encara més: “és la mateixa d'alegria de Jesús dins nosaltres”.

L'alegria cristiana neix de la unió íntima amb Jesucrist. Per això no es manifesta en l'eufòria o l'optimisme, sinó que s'amaga humilment en el fons de l'ànima creient. És una alegria que és a la rel mateixa de la nostra vida, sostinguda per la fe en Jesús.

Aquesta alegria no viu d'esquena al sofriment que hi ha en el món, ja que és l'alegria del mateix Jesús dins nosaltres. Per contrari, esdevé principi d'acció contra la tristesa. Poques coses farem més grans i evangèliques que alleugerir el sofriment de les persones donant alegria realista i esperança.

 

 

 

.

"L’alegria no és quelcom secundari en la vida d’un cristià"

 

Les primeres generacions cristianes cuidaven molt l’alegria.

Els hi semblava impossible viure d’una altra manera.

Les cartes de S. Pau que circulaven per les comunitats repetien una i altra vegada la invitació a “estar alegres en el Senyor”.

L’evangeli de S. Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules inoblidables: “Us he parlat perquè la meva alegria estigui en vosaltres i la vostra alegria sigui plena.”

Què ha pogut passar perquè la vida dels cristians aparegui avui davant de molts com una realitat

-trista

-avorrida

-i penosa?

En què hem convertit l’adhesió a Jesucrist ressuscitat?

Què ha sigut d’aquesta alegria que Jesús contagiava als seus seguidors?

A on està avui?

L’alegria no és quelcom secundari en la vida d’un cristià.

És un tret característic

un tret essencial                       

una manera d’estar en la vida: l’única manera de seguir i de viure Jesús.

Aquesta alegria del creient

-no és fruit d’un temperament optimista

-no és el resultat d’un benestar tranquil

-no s’ha de confondre amb una vida sense problemes ni conflictes.

Tots ho sabem: un cristià experimenta la crua duresa de la vida amb la mateixa contundència i fragilitat que qualsevol ésser humà.

El veritable secret d’aquesta alegria està en un altre horitzó. Pau diu que és una “alegria en el Senyor” que es viu estant arrelats en Jesús.

Joan encara diu més: “és la mateixa alegria de Jesús dins nostre.”

Aquesta alegria no es viu d’esquena a les sofrences que hi ha en el món. Ben al contrari: es converteix en principi d’acció contra la tristesa.

Poques coses farem més grans i evangèliques que alleujar el sofriment de les persones contagiant alegria realista i esperança transcendent.

Què és el que nosaltres contagiem?

 

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DE PASQUA

EL SANT CRIST

 NOSTRA SENYORA DELS DOLORS

La resurrecció de les setmanes

 

 

Havent viscut recentment Sant Jordi, amb l’ambient saturat de flors i colors, sembla que la primavera s’hagi fet més present. Allò que eren colors grisos d’hivern, mantes i dies rúfols es converteix en llum i passejades, Natura exuberant i alegria per compartir…
Les mateixes estacions ens prometen aquest cicle en l’esperit: així com després d’un hivern hi ha una primavera, també després de tota mort ve resurrecció. És una esperança que ens anima a lluitar i travessar les “nits de l’ànima”, perquè hi ha un “més enllà”, no només després de la mort física, sinó també del problema familiar que ara estic vivint, o del conflicte amb aquella amiga, o de la incertesa d’aquella circumstància…
Viure de Déu, des de la pregària, catalitza la resurrecció, la provoca. La resurrecció neix de la mort. No sobrevé, no l’espanta com si fos una realitat funesta que mai hauria d’haver existit… és de dins de la mort que reneix la vida.
Per això, tu que creus en Jesucrist ressuscitat, no defalleixis: la mort que estàs vivint et farà créixer. Sortirà de tu quelcom nou, seguint l’equació pasqual:

Mort + Amor = Vida.

 
 

 

 

COMUNICACIONS:

( 28-29 ABRIL )

 

–  Dijous  3  maig, el Moviment de Vida Creixent celebrarà a les 5’30 del capvespre a l’espai de la basílica de Son Peretó una missa.

                       En aquell lloc tan emblemàtic de les nostres arrels cristianes, renovaran les promeses baptismals.

 

–  Dijous  3   maig,  com cada primer dijous de mes, el Grup d’Adoració nocturna organitza una hora de pregària amb exposició major del Santíssim.

                      A   les 20’30 h. a la capella de les religioses de la Puresa.

 

–  Aquesta setmana :  els dies 2, 3, i 4 els nins i nines que han de fer la primera comunió, celebraran el sagrament del perdó o de la reconciliació.

       Dimecres serà en els Dolors, Dijous a sant Pau    Divendres a Crist Rei. Cada dia a la mateixa hora les 17’30h.

 

–  Els  dies :  5 i 6 :  Col·lectes seran per Mallorca Missionera.

           La jornada d’enguany du per lema: «Les mans al cor». 

 

–  Ha   sortit   el   nº 53   de  LLUERNA.  Lluerna 53 abril  LLUERNA 53

 

 

* * * * * 

 

Quint   diumenge de Pasqua

EVANGELI

Jesús, el cep veritable

Al·leluia Jo 15,4.5b

Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor.

Qui està en mi dóna molt de fruit.

 

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 15,1-8

Evangeli Jo 15,1-8

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Paraula de Déu

 

   

 

 

Cinquè diumenge – Temps Pasqual


 

Ac 9,26-311 Jn 3,18-24 Jn 15,18-24

 

 

 


 

  1. D’un poble de vinya i blat

    Així ho cantem en aquell deliciós cant adreçat a la noia del poble, Maria. Blat i raïms: dos productes típics del país de Jesús. Per això no ens estranya gens que l’evangelista Joan ens hagi deixat aquesta joia d’al·legoria, en un capítol inclòs en aquelles hores denses i íntimes del cenacle, abans de la mort de Jesús. Ara ja no veiem en les nostres vinyes el vinyater inclinat sobre els ceps (els temps de la tècnica agrícola han facilitat molt la feina del pagès, cosa que ell agraeix). Però no deixa de tenir un cert encant gairebé reverencial veure com el vinyater doblega l’esquena per veure millor com està el cep i com estan les sarments. Un vinyater que, per a Jesús, era ni més ni menys que el Pare.

2.Gairebé el llenguatge de l’amor

Fins a nou vegades surt en el text aquesta breu paraula “en” que indica unió, intimitat, comunió de vides: en el cep, en vosaltres, en mi, en el Pare. Jesús ens està descrivint un estat d`ànim molt personal, un desig que vol que es realitzi en nosaltres, les sarments, en ell, el cep, i en el Pare, el vinyater. Comunió de vides total i plena. Transfusió d’esperits, de criteris, de mentalitats, de preceptes, d’amor mutu i personal. És la imatge perfecta de la plenitud, del fruit abundant, de la collita exuberant.

Joan empra un verb que té per a ell una gran transcendència: “manteniu-vos!” És aquell verb que suggereix la fidelitat, l’amor constant, l’amor que guarda la paraula, l’amor que s’ha ancorat en la confiança en Jesús. Fins i tot quan ens vénen les proves, la poda, la queixalada de la creu i del dolor. I això no és una manera de parlar, sinó una manera d’existir, perquè el dolor sempre hi és present en la condició humana, com va ser-ho en la de Jesús, que es va captenir com un home qualsevol…

 

3.“Donar molt de fruit


Potser aquí rau l’aspecte més compromès i radical de l’al·legoria. Un fruit que ens agafa de ple a nosaltres. Primer UN FRUIT CAP ENDINS: la unió amb Jesús, amb la seva Paraula plena de vida i fecunditat. És la dimensió d’allò que en diem “la vida espiritual”, la pregària, el conreu atent de la nostra interioritat, de les nostres facultats espirituals. L’evangeli de Marc ens ho suggereix quan explica que va escollir els dotze “perquè estiguessin amb ell”, perquè la familiaritat amb ell fos l’ambient imprescindible per assumir els seus criteris, els seus pensaments. No és una dimensió egoista i individualista. És pràcticament una necessitat de supervivència: “sense mi no podeu fer res”, ens recorda l’al·legoria.

 

I, després UN FRUIT CAP ENFORA, cap als altres. Donar als nostres germans i germanes aquesta riquesa de vi, de molts graus, d’un vi que té una denominació d’origen, una marca, que podria dir-se “BONA NOTÍCIA”. Perquè és un vi que se serveix a la taula de la fraternitat, de la joia compartida. En el món en què vivim ser feliços tot sols sembla gairebé una ofensa per als altres, per als qui no poden tastar la Taula de Regne. Millor, doncs, compartir el brindis. Per això l’al·legoria acaba amb una afirmació tan concreta i tan actual: “Així sereu deixebles meus.”

 

 

 

 

"Creure és el millor estímul per a lluitar treballar i viure d’una manera digna"

Què és la fe?

La fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient sent la seva fe, l’experimenta i la gaudeix. Però, seria un error reduir-la a sentimentalisme.

La fe no és quelcom que depèn dels sentiments. Ser creient és una actitud: Actitud responsable i raonada.

La fe tampoc no és una opinió personal. El creient es compromet personalment a creure en Déu.

Però la fe no pot ser reduïda a subjectivisme.

La realitat de Déu no depèn de mi, ni el cristianisme és fabricació de cadascú.

La fe tampoc no és un costum o tradició rebuda dels pares.

La fe és una decisió personal de cadascú presa lliurament.

La fe tampoc no és una recepta moral. Creure té les seves exigències.

Però seria una equivocació reduir-ho tot a moralisme.

La fe és endemés

-amor explícit a Déu

-compromís per un món més humà

-esperança de vida eterna

-acció de gràcies a Déu

-celebració festiva

-fraternitat compromesa

La fe tampoc no és un tranquil·litzant. Creure en Déu és, sens dubte, font de pau i de serenor, però la fe no és només un agafador pels moments crítics.

Creure és el millor estímul per a

lluitar

treballar

i viure d’una manera digna i responsable.

La fe comença a desfigurar-se quan s’oblida que, abans que res, és una trobada personal amb Jesucrist.

Sant Joan ens ho diu ben clar: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en Ell. Perquè Déu és Amor.” 1 Jn 4,16

Aquesta fe dóna fruits quan vivim, dia a dia, units a Crist, motivats i sostinguts

pel seu Esperit

i per la seva Paraula.

El que romangui en mi i jo en Ell, aquest dóna fruit abundant, perquè sense Mi no podeu fer res.”

És aquesta la nostra convicció més profunda, més pràctica i més operativa?

 

 

 

 

 

   

VIDA DE CADA DIA

El que està en mí…dóna molt de fruit.

La vida de cada dia ocupa gran part de la nostra vida. Per alta banda, malgrat pensem que l'important de nostra existència esdevengui en moments excepcionals, el cert és que la persona creix o minva en aqueixa vida en apariència petita de cada dia. Podem “somniar” coses grans, però en realitat som el que som en el viure diari.

Al llibre “Moral de la vida cotidiana” , J. L. Aranguren fa unes reflexions sàvies i agudes…. Segons el pensador, no és fàcil viure amb certa autenticitat dins el nostre petit món de cada dia.

Per començar, volguem no volguem, tots hem d'exercir un “rol”, sovint imposat; cal ajustar-se al “guió” i representar bé el paper. Però, ¿ es tracta només de ser un bon “actor” ? ¿ Com ser el “director” de la pròpia vida ? Hi ha llavors la pressió social; cal estar atents “al que es fa”, “al que es diu”, “al que es porta”. Moltes persones perceben la seva vida com una cosa monótona i rutinària, sense alicients. Pot ser degut a aqueixa sumissió cega al comportament de la majoria. Però, ¿ Com ser lliures davant tanta alimentació col·lectiva ?

Aranguren apunta formes molt freqüents avui de viure la quotidianitat. N'hi ha que viuen cercant en tot moment dominar la situació i treure'n profit sia com sia. Altres, cerquen aparentar, quedar bé, donar bona imatge; no els interessar “ser”, sinó “parèixer”.

Molts viuen pensant d'immediat; esclaus del rellotge, l'agenda i el calendari, només viuen per fer feina i “fer coses”. Així els passa la vida. Però la vida de cada dia pot ser molt més. Aranguren recorda que “hi ha un com fem el que fem i un per què ho fem, és a dir, hi ha un projecte”.

Cadascú de nosaltres està cridat a apropiar-se personalment de la vida i donar-li sentit. El problema rau en com elaborar i viure aquest projecte personal que volem ser.

Per al cristià, la fe en Jesucrist es converteix en la font més decisiva del viure diari. De son missatge i son esperit extreu sentit, orientació, confiança, estímul per a viure i créixer com esser humà.

La cridada de Jesús que escolta dins son interior no és una cridada més, sinó la que dóna sentit últim a sa vida. Qui pren en sèrio l'evangeli i segueix de prop a Crist, creu les seves paraules: “Qui està en mi i jo en ell, aquest dóna fruit abundant”.            José  Antonio  Pagola

 

Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

CONFIRMACIONS 21 ABRIL 2018

Dissabte,  21   d'abril,   14 joves reberen el sagrament de la Confirmació a la Parròquia de Crist Rei de Manacor.

En el transcurs d'una Eucaristia presidida per Mons. Sebastià Taltavull.

Acompanyats pels preveres de la localitat i multitud de feligresos, familiars i coneguts,

els joves confirmaren la seva incorporació plena a l'Església. 

 

Tots ells s'han preparat durant un temps participant a la catequesi acompanyats pels seus catequistes.

També han signat un compromís de viure la fe i donar testimoni de Jesús,

aprofundint en el camí de coneixement de Jesucrist i en el camí de l'Evangeli. 

 

Mons. Taltavull ha elogiat la passa endavant dels joves, decidits a ratificar les promeses del baptisme,

convidant-los "a ser millors cristians i seguidors de Jesús".

I recordà algunes de les cartes escrites pels mateixos joves abans de la Confirmació:

"La nostra intenció és confirmar la decisió dels nostres pares a l'inici de la nostra vida." 

 

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DE PASQUA

ESGLÉSIA GRAN

 

 

 

 

Quart diumenge de  Pasqua

 

 


 

Ac 4,8-12 1Jn 3,1-2 Jn 10,11-18

En llegir l’Evangeli del bon pastor, sempre em ve el cap els meus estius a pagès, quan sortint de ciutat preníem contacte amb allò que havíem llegit als llibres: plantes, bestiar, natura…El masover, en Ramon de la casa de dalt, tenia una trentena de vaques i cada dia de l ’any, sense vacances, havia de munyir-les, alimentar-les i ajudar-les a ben parir, quan tocava. A cadascuna d’elles li deia pel seu nom: la castanya, la virada, la rossa… N’hi havia una que li deia la maduixa. I a mi em sorprenia que a un animal tan gros i tan boví se li pogués donar un nom tan delicat i saborós. Estava clar, en Ramon les coneixia i se les estimava.

 

Diu la primera carta de Sant Joan que Déu ens reconeix com a fills seus. Reconèixer vol dir anar més enllà de la primera coneixença. Després de tot el que el seu Fill va viure i passar entre nosaltres en aquest món, Déu ens ha conegut més i ens ha estimat més. Gràcies al Fill hem estat reconeguts. Ell, que coneixia i estimava el Fill, precisament gràcies al seu Fill, ara som reconeguts i acollits com a fills seus. Crist ens ha fet fills de Déu.

 

Però, tot i ser ja fills, encara no s’ha manifestat en nosaltres el que som cridats a ser: semblants a Ell. Ell té molts rostres, molts aspectes: el compassiu, el que interpel·la, l’amic, la veritat, la vida, el camí… Avui les lectures ens proposen considerar quin aspecte de Crist ens sentim cridats a transparentar. A què d’Ell em vull anar semblant.


Tanmateix, com diu el Papa Francesc, en aquesta recerca no són possibles les “selfies”. El desvetllament del rostre de Crist en mi o –dit d’una altra manera- la meva vocació, no és un autoretrat assajat i corregit mil vegades. Els que són al meu voltant, l’església, són els primers en detectar el que hi ha de Crist en mi. Tan sols caldria tenir un punt de confiança per preguntar-li a la persona adequada: quin et sembla que és el meu lloc en l’església? A què et sembla que sóc cridat? I finalment, corroborar-ho en el meu dia, pels efectes de la troballa: la serenitat, la pau, la humilitat…

 

L’Esperit Sant inspira l’Església per a que se’m reveli el nou nom, el que Déu ens posa quan ens reconeixem i ens sentim reconeguts.


Serà, però, en l’espai personal, íntim, el lloc amagat de la casa, on en el tu a tu amb el Senyor, on d’una manera inaudible, però real, sento el ressò del meu nom nou. Ell és el que descriu la semblança cap a la que em toca moure’m i créixer per a ser en plenitud.

La maduixa, la vaca que en Ramon coneixia prou bé, poc sabria mai que se l’anomenava igual que aquells fruits vermellosos que, de tant en tant, trobava pels marges. Però, ves a saber, si el to de veu d’en Ramon tenia alguna cosa de la dolçor d’aquells fruits que arribaven amb la calor de maig.

David Guindulain, sj.

 

  

Evangeli Jo 10,11-18
El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles
Lectura de l'evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li'n dóna, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.
Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare».
Paraula  del   Senyor

 

CERCAR DE DEDINS

Escoltaran la meva veu.

No es poden dissenyar programes o tècniques que menin a Déu. No hi ha métodes per a trobar-se amb Ell de forma segura. Cadascú ha de seguir son propi camí, ja que cadascú té sa manera d'obrir-se al misteri de Déu. Tanmateix, no tot ajuda igualment a desvetllar de la fe.

Hi ha persones que mai parlen de Déu amb ningú. És un tema tabú. Déu pertany al món del privat. Però llavors tampoc pensen en ell ni el recorden en la intimitat de la consciència. Aquesta actitud, força freqüent inclús entre els que es diuen creients, porta quasi sempre al debilitament de la fe. Quan una cosa no es recorda mai, arriba a morir per oblit i inanició.

Hi ha, per contra, persones que s'interessen pel religiós. Els agrada plantejar qüestions sobre Déu, la creació, la Bíblia… Fan preguntes, però no esperen respostes. No els interessa. Tot són paraules buides si no hi ha recerca sincera de Déu dins l'nterior. L'important no és parlar de “coses de religió”, sinó fer lloc a Déu dins la vida.

D'altres volen discutir sobre religió. No saben parlar de Déu si no és per defensar la seva posició o atacar l'altre. De fet, moltes discussions sobre temes religiosos no fan sinó afavorir la intolerància i endurir postures. Tanmateix, qui cerca sincerament Déu, escolta l'experiència dels que creuen en ell encara que l'hagin abandonat. Cadascú ha de trobar el seu camí però saber també on els altres troben sentit, alè i esperança per afrontar l'existència.

Tanmateix, el més important per anar a Déu és invocar-lo dins el cor, tot sols, en la intimitat de la consciència. Aquí ens obrim al misteri de Déu o decidim viure tot sols, de forma atea, sense Déu. Es pot objectar:

“Però , ¿ com puc invocar Déu si no hi crec ni tinc cap seguretat ?” És possible. Aquesta invocació sincera enmig de tenebres i dubtes és, probablement, el camí més pur i humil per a obrir-nos al Misteri i fer sensible la presència divina en el fons del nostre ser.

 

 

 

PARRÒQUIA DELS DOLORS     (FOTOS)

 

 

 

"Jesús és sempre clar, sempre generós i sempre entregat


 

En un poble de cultura agrària, com ho fou el d’Israel, els ramats i els seus pastors van tenir sempre

-una notable importància pràctica i econòmica

-i una significació simbòlica.

el títol de Pastor s’aplica amb freqüència a Déu com el pastor fidel que vetlla pel seu poble.

Contràriament, els reis i els governants són denunciats pels profetes com a pastors

-infidels

-egoistes

.-i perversos.

Per què?

Perquè eren i són uns bandarres aprofitats.

Impressiona rellegir el capítol 34 d’Ezequiel o les diatribes de Jeremies. 2, 8; 3, 15; 10,21 etc, contra aquestes males persones.

Jesús es defineix a si mateix com el Pastor bo. El contrast no és el pastor dolent sinó el mercenari.

A on rau la diferència?

La diferència està en què el bo es desviu per les ovelles, fins i tot arriscant la vida.

El més oposat a Jesús és un mercenari al que Jesús qualifica d’assalariat, home que busca el seu bé egoista per damunt del bé del ramat.

Quan en el pasturatge hi entren els interessos

-del diner fàcil

-del sou crescut

-del càrrec honorífic

-de l’ascens desitjat

-del bon nom proclamat arreu

-de la bona imatge lloada per gairebé tothom

-del prestigi, etcètera, la funció es corromp i es mira més per un mateix que pel bé real del ramat.  

En temps de Jesús, els pastors tenien mala fama.


 

L’ofici de pastor figurava a les llistes “d’oficis menystinguts”.

Per què?

Perquè tenien fama de ser tramposos, lladres i mentiders.

Jesús, en canvi, és sempre clar, sempre generós i sempre entregat.

Justament el que hauríem de ser nosaltres.

Ho som, de debò?


 

Som persones clares?

      persones generoses?

     persones entregades?

L’única i veritable prova – prova convincent – de que estimem Déu de debò, ¿qui o què ens la dóna?

Ens la dóna l’amor real i compromès envers el proïsme, començant pels més desvalguts i necessitats.

Sense això no podem assegurar res sobre el veritable amor cristià. Perquè no passaríem de mentiders i comediants.

Sant Joan, en la seva 1ª carta 4,21 no pot ser més clar ni més contundent: “Si algú deia que estima Déu però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans que veuen.- no poden estimar Déu que no veuen. Qui estima Déu ha d’estimar també el germà.”

Realment l’estimem nosaltres el germà?

La Presència de Déu entre nosaltres sigui en el Santíssim Sagrament, sigui en la persona de cada proïsme abandonat i menystingut no és ni valorada ni estimada pels que.- diuen i es tenen per creients.

Quants visiten Déu en el Sagrament?

Quants en els llits dels malalts?

Quants en les presons?

Quants i quantes?

Quants reconeixen Déu en la persona dels desenganyats, dels desnonats?

Són preguntes impertinents que ben pocs i ben poques poden respondre positivament.

Si no busquem Déu allà i en aquells a on realment és i està, no el trobarem mai enlloc ni en ningú.

Realment l’estimem nosaltres el germà?

EL SANT CRIST

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

GAUDETE ET EXULTATE

EL PAPA PUBLICA UNA EXHORTACIÓ APOSTÒLICA SOBRE LA SANTEDAT EN EL MÓN ACTUAL

El papa Francesc ha donat a conèixer la seva tercera Exhortació Apostòlica, aquest cop, sobre la crida a la santedat. Aquest document de cinc capítols se suma a les altres dues exhortacions que el Papa havia publicat anys anteriors: Evangelii Gaudium (L'alegria de l'evangeli), el 2013; i Amoris Laetitia (L'alegria de l'amor), el 2016.  

No obstant això, té tres particularitats: està dirigida directament a cada lector (a través de l'ús de l'expressió "tu"), utilitza un llenguatge directe i té una estructura senzilla i pràctica. En aquesta oportunitat, també es va acompanyar el llançament amb un vídeo en què se subratllen alguns dels principals aspectes del document. 

  "El meu humil objectiu és fer ressonar un cop més la crida a la santedat, procurant encarnar-lo en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats", anticipa Francesc en les primeres línies de Gaudete et Exsultate.  

El document comença amb un repàs i recordatori sobre el que significa la crida a la santedat, i en aquests paràgrafs inicials subratlla que no és un camí únicament per religiosos o consagrats, sinó per a tothom. En la resta de capítols s'enfoca en les maneres de viure la santedat i assegura que Jesús dona les claus a través de les Benaurances. A més, ressalta diferents virtuts humanes, com la paciència, la mansuetud, l'alegria, la lluita interior i el sentit de l'humor.  

El Papa també s'ha fet un espai per referir-se a altres perills que es presenten: "És també una lluita constant contra el diable, que és el príncep del mal". Però no evita adoptar una mirada positiva i esperançadora: "En aquest camí, el desenvolupament d'allò bo, la maduració espiritual i el creixement de l'amor són el millor contrapès davant el mal. El camí de la santedat és una font de pau i de joia que ens regala l'Esperit".  

Una exhortació apostòlica és un document de tipus pastoral mitjançant el qual el Sant Pare s'adreça a una comunitat catòlica. En general, en elles es brinden indicacions o directrius sobre algun aspecte concret de la vida de l'Església.

  Aquest cop, el Papa toca el cor de cadascú, de les mestresses de casa, els professionals, els treballadors manuals, els estudiants, els científics, els camperols, els esportistes, els professors: "Tenim 'un núvol tan ingent de testimonis' que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí, ens estimulen a seguir caminant cap a la meta. I entre ells pot estar la nostra pròpia mare, una padrina o altres persones pròximes". 

G  E. EDICIÓ VATICÀ

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario