Informació: cerca'ns al Facebook: catequesi manacor  o bè per correu electrònic: catequesimanacor@gmail.com

LECTIO DIVINA

LECTIO DIVINA – DIUMENGE PENTECOSTÈS

Reunió: dimecres 31 maig 2017,    CAN  VALLESPIR

 

Rebeu l’Esperit Sant!

  • Fets 2, 1-11

  • Salm 103

  • I Corintis 12, 3-7. 12-13

  • Joan 20, 19-23

Introducció

Cinquanta dies després d’haver celebrat la Resurrecció de Jesús, diumenge que ve acabam el temps de Pasqua. Pentecostès és la ‘Pasqua granada’, la maduració de la Pasqua que produeix el seu fruit més saborós: la vinguda de l’Esperit Sant.

Tant l’evangeli com al llibre dels Fets dels Apòstols ens ofereixen la seva pròpia versió d’aquest esdeveniment, ressaltant diversos caires d’un mateix misteri.

Més enllà de la diferència que hi ha entre les distintes presentacions, hi ha una coincidència de fons: en ambdós casos es remarca que l’Esperit és el do que el Senyor fa als seus deixebles perquè puguin continuar la seva missió. El salm ens convida a entendre aquest ‘moment’ com una “nova creació”, i Pau, per la seva part, ens recorda que l’acció de l’Esperit es manifesta de múltiples maneres, però totes per al bé de la comunitat.

 

Llegim i meditam

De l’evangeli de sant Joan (20, 19-23)

Al vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà enmig i els digué: ‘Pau a vosaltres!’. Després els mostrà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ells els tornà a dir: ‘Pau a vosaltres! Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envii a vosaltres’. Llavors alenà damunt ells i els digué: ‘Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó’.

 

  • L’evangeli de Joan no conté una narració dels fets que varen tenir lloc el dia de Pentecostès, semblant al relat que podem llegir en els Fets dels Apòstols. Però això no vol dir que ignori la vinguda de l’Esperit sobre els Apòstols. Simplement, ho situa en un moment diferent.

 

  • Alguns comentaristes han anomenat aquest relat de Joan el “Pentecostès del quart evangeli”. Aquí es parla clarament de la vinguda de l’Esperit sobre els Apòstols, però aquest esdeveniment no hi apareix situat cinquanta dies després de Pasqua (com al llibre dels Fets), sinó en un moment diferent.

  • L’evangeli de Joan no estableix un termini de temps entre Pasqua i la vinguda de l’Esperit, i tampoc no situa aquesta vinguda en el marc de la festa jueva de Pentecostès. La presenta de forma diferent dels Fets: com si tot s’hagués esdevingut el mateix dia de la Resurrecció. Per això mateix, serà bo recordar que els evangelis no són “crònica”, i que les diferències que trobam entre ells s’expliquen per les diverses perspectives teològiques pròpies de cada un (o sia, segons aquells punts fonamentals que més volen destacar de Jesús, de la seva Bona Nova, i també segons a quines persones o comunitats s’adreça l’escrit). Aquí es tracta, per tant, d’aprofundir un esdeveniment que s’experimenta en la fe, no tant de relatar un “fet” històric i que es pugui localitzar en el temps. Joan, per la seva banda, es mostra molt interessat en fer veure el lligam ben estret que hi ha entre la Resurrecció de Jesús i l’efusió de l’Esperit, com aspectes complementaris d’una mateixa realitat.

  • L’evangelista Joan empra una imatge molt gràfica i molt entranyable per a expressar la ‘comunicació’ de l’Esperit. L’Esperit Sant no apareix aquí simbolitzat per un vent impetuós o per unes flamarades de foc (com en el relat dels Fets), sinó pel buf vital del Ressuscitat, que alena sobre els seus deixebles. Això ens recorda el mateix gest que Déu va fer, quan creà l’ésser humà, com podem llegir a Gènesi 2,7.

  • La donació de l’Esperit Sant fa dels deixebles persones noves i ‘recreades’, els allibera de la vella condició de ‘tancats’ o reclosos, i els preparar per a assumir nous reptes, nous desafiaments. De fet, l’evangeli de Joan lliga aquest ‘esdeveniment’ amb l’enviament a la missió, situant les dues coses seguides, ben vinculades, en el mateix relat (vv. 21-22). En aquest aspecte, coincideix en gran part amb la perspectiva del llibre dels Fets (Fets 1,8). Jesús envia els seus com Ell mateix ha estat enviat pel Pare… Però no els deixa tot sols, sinó que els fa donació de l’Esperit perquè puguin dur a terme la seva missió. Sense l’Esperit, la comunitat no hagués pogut superar les seves “pors… L’Església no s’hauria posat mai en marxa.

  • Però Joan afegeix un detall significatiu, un tret típic del quart evangeli: el tema del perdó dels pecats. D’aquesta manera, la missió encomanada als deixebles es presenta com una tasca de reconciliació universal. També hem de recordar, finalment, que la donació de l’Esperit als deixebles no és una “sorpresa narrativa” (no ve de nou), no és una cosa totalment inesperada dins la trama de l’evangeli de Joan. Al contrari, Jesús els l’havia promès repetides vegades, en el seu darrer sopar. (Ho podeu llegir a Joan 14, 16-17-26; 15, 26-27; 16, 7-15).

  • L’evangeli de Joan concedeix una importància fonamental al paper o acció que l’Esperit Sant realitza en la comunitat cristiana, després de la Pasqua. Es remarca que l’Esperit procedeix del Pare, que l’envia als creients gràcies a la intercessió de Jesús glorificat. L’Esperit és anomenat també “Paràclit”, que vol dir ajudant, protector, advocat, defensor, intercessor… La seva assistència constant farà que els creients aprenguin a suportar l’absència física del Mestre, i reconeguin la seva nova presència com a Ressuscitat. Acompanyats constantment per l’Esperit, no es trobaran tot sols. Sostinguts pel seu testimoni a favor de Jesús, podran ser testimonis enmig del món. Gràcies a la seva il·luminació com a mestre interior es faran càrrec de la “veritat completa”, i podran comprendre i fer actual – aplicar a la vida – el sentit de les paraules del Senyor, mantenint viva la seva memòria.

Aplicam a la vida

La vinguda de l’Esperit Sant no té data fixa (un dia determinat). Joan la situa en el mateix moment de la resurrecció, i els Fets dels Apòstols, cinquata dies després de Pasqua. Però AVUI TAMBÉ POT SER PENTECOSTÈS. El Senyor Jesús, que va vessar el seu Esperit sobre nosaltres el dia del nostre Baptisme, ens renova constantment amb a quest do perquè puguem continuar la missió que Ell mateix va rebre del Pare.

  • L’Esperit Sant ha estat anomenat moltes vegades ‘el Gran Desconegut’

¿Com ens ajuden els textos bíblics que hem llegit, per a conèixer millor qui és i com actua?

  • L’Esperit Sant és l’alè vital del Ressuscitat que actua en nosaltres…

La seva presència no es veu, però… ¿De quina manera s’hauria de notar en la vida dels creients?

  • Rebeu l’Esperit Sant. Aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats…”

¿Què podríem fer per a concretar en la nostra vida personal i comunitària aquesta missió de reconciliació?

  • També avui els cristians vivim sovint “amb les portes tancades” i amb por, rebecs a l’esperança.

¿No serà que oposam resistència a deixar-nos moure per l’Esperit? ¿En quins aspectes hauria de canviar aquesta situació, si ens féssim més dòcils a la seva acció?

Pregam

Sense l’Esperit, la pregària (l’oració) seria un diàleg impossible. És Ell el qui ‘gemega’ en nosaltres perquè puguem pregar com pertoca i com ens convé. Moguts per Ell, ens posam una vegada més davant el Pare per a demanar-li que no ens manqui mai la seva ajuda i fortalesa.

Veniu, Sant Esperit.

Vós sou el protagonista de la vida de l’Església…

Sou present en cada sagrament,

en cada frase de la Paraula de Déu,

cada vegada que ens reunim en nom de Jesús,

cava vegada que feim un gest de misericòrdia

com els que Ell feia.

Sou present allà on voleu,

perquè sou la llibertat divina.

El vostre camp d’acció contrapassa els límits

de l’Església visible,

perquè sou vincle de comunió per damunt de tota diferència

Donau a tothom la capacitat d’estimar el proïsme

i de cercar Déu, partint de la seva realitat,

i així els posau en camí de salvació.

Gràcies, Esperit, per tantes pentecostes.

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Pagina Principal | Deja un comentario

ASCENSIÓ DEL SENYOR


 

 

COMUNICACIONS:  

(27 i 28  maig  2017)

 

–  El proper dijous dia 1 de juny a les 20’30 h. hi haurà Pregària preparada per l’Adoració Nocturna a l’Església de Fartàritx.

 

– Dissabte que ve dia 3 se celebra la diada del malalt a Lluc. A les 12 del migdia hi haurà la celebració de l’Eucaristia presidida pel Sr. Bisbe.

 

– D’aquí endavant la roba que es vulgui dur per a Càritas se podrà portar als llocs següents:

C/. Pou Fondo 28 a la botiga de Càritas. Al Carrer del Bon Jesús 66 (Local també de Càritas). A la Parròquia de sant Pau i al Erosqui de la carretera de sant Llorenç.

 

Diumenge que ve, celebrarem la festa del Sant Crist. La missa solemne, que presidirà el Sr. Bisbe, serà a la Parròquia dels Dolors a les 20’30 h. (se retarda mitja hora la celebració perquè coincideix amb la desfilada de carrosses)

Aquest dia se suprimeixen les misses a les altres Parròquies.

Per decisió del Consell De Pastoral Interparroquial la col·lecta de la missa del sant Crist serà per ajudar a pagar les despeses de la teulada de Crist Rei que han sumat 11.000 euros.

 

– El dissabte dia 10 de juny celebrarem la Unció comunitària dels malalts a la missa de les 19’00 al Convent de sant Vicenç Ferrer. Poden rebre aquest sagrament les persones més majors, les que estan seriosament malaltes, les que tenen malalties de llarga durada o les que han de sofrir una operació delicada. Els qui desitgin rebre-la es poden inscriure a qualsevol de les Parròquies.

**************

 

EIXAMPLAR L'HORITZÓ


 

Aplicats només a èxits immediats de millor benestar i atrets per petites aspiracions i esperances, tenim el risc d'empobrir l'horitzó de la nostra existència perdent de vista el desig d'eternitat.

¿ És un progrés ? ¿ És un error ?

Hi ha dos fets que és fàcil comprovar en aquest nou mil·leni en el qual vivim fa uns anys. Per una banda, creix dins la comunitat humana l'expectativa i el desig d'un món millor. No ens conformem amb qualsevol cosa: necessitem progressar cap a un món més digne, més humà, més feliç.

Per altra banda, creix també el desencís, l'escepticisme i la incertesa davant el futur. Hi ha tants sofriments absurds en la vida de les persones i dels pobles, tants conflictes enverinats, tals abusos contra el planeta, que costa mantenir la fe en l'esser humà.

Tanmateix, el desenvolupament de la ciència i la tecnologia resol molts de mals i sofriments. En un futur assolirà, sens dubte, èxits encara més espectaculars. No podem encara intuir les capacitats que hi ha dins l'esser humà per a desenvolupar un benestar físic, psíquic i social.

No seria honest però, oblidar que aquest desenvolupament prodigiós “ens salva” tan sols d'alguns mals, i de manera limitada. Quan fruiem, cada cop més, del progrés humà, ens adonem millor que l'esser humà no pot donar-se tot el que vol i cerca.

¿ Qui ens salvarà de l'envelliment, de la mort inevitable o del poder extrany del mal ? No ens ha de sorprendre que molts sentin necessitat de qualque cosa que no és ni la tècnica ni la ciència, ni ideologia o doctrina religiosa. L'esser humà es resisteix a viure tancat per a sempre dins aquesta condició caduca i mortal. Cerca un horitzó, necessita una esperança més definitiva.

Molts cristians viuen avui mirant massa a terra. Sembla que no gosem aixecar la mirada més enllà de l'immediatesa de cada dia. En aquesta festa cristiana de l'Ascensió del Senyor serà bo recordar unes paraules d'aquell gran científic i místic, Teilhard de Chardin: “Cristians, només a vint segles de l'Ascensió. ¿ Què n'heu fet de l'esperança cristiana ?”

Entre interrogants i incerteses, els seguidors de Jesús seguim caminant per la vida folrats amb una confiança i una convicció. Quan sembla que la vida es tanqui o extingeixi, Déu hi és. El misteri últim de la realitat és un misteri d'amor salvador. Una porta oberta a la vida eterna. Ningú la pot tancar.

José Antonio Pagola

Ascensió del Senyor – A
(Mateu 28,16-20)

28 de maig 2017


 

 

 

Estimar i ser estimat, aquest és el nus de la qüestió"

Per Josep Llunell

Ascensió. Cicle A

Al llarg dels segles s’han divulgat formes molt diverses d’imaginar el cel.

A vegades s’ha considerat el Paradís com una mena de país de les meravelles oblidant pràcticament Déu com a única font de la plenitud humana.

Altres vegades, s’ha insistit gairebé exclusivament en la visió beatífica de Déu excloent tota altra mena de felicitat.

També es parla amb freqüència de la pau eterna, final de totes les fatigues d’aquesta vida.

Els teòlegs actuals són avui molt sobris en parlar del cel i defugen totes les representacions ingènues.

La nostra plenitud final està més enllà de qualsevol experiència terrenal.

Els teòlegs fan referència al llenguatge de l’amor i de la festa.

Per què?

Perquè l’amor és l’experiència més fonda i plena de la persona humana.

Estimar i ser estimat, aquest és el nus de la qüestió.

Ara bé: on hi ha el gaudi de l’amor, allà hi neix la festa.

La festa sense ruptures

                         ni dolor

                        ni mort

La festa de l’amistat entre tots els pobles i entre totes les persones.

La festa de la plenitud i de la creativitat màxima, el goig de la llibertat total.

Els cristians actuals mirem poc el cel perquè estem aferrats a les realitats immediates i moridores.                                                                         

No ens atrevim a esperar gran cosa de res ni de ningú, ni de Déu.

Som de mirada curta.

Deia el P. Teilhard de Chardin: “Cristians, a només vint segles de l’Ascensió, ¿què n’heu fet de l’esperança cristiana?”

Què hi respondríeu vosaltres?

Resumint:

Què ens ve a dir aquesta festa?

Que aquell pobre i humil treballador manual, aquell desconegut veí del poblet de Natzaret, per la seva vida coherent, fidel al designi de Déu, viscuda amb llibertat i audàcia per fer el que Déu Pare li demanava i esperava d’ell:

-el seu afany i la seva lluita per fer un món més habitable i menys ingrat, sobretot pels més desgraciats de la vida

-aquell humil i senzill Jesús

-aquell home tan humà i entranyable

És el que ens dibuixa l’ascens fins a assolir la plenitud de les nostres aspiracions més profundes i més nobles.

Això és el que significa i ens promet la festa de l’Ascensió.

Com hi pensem respondre nosaltres?

Què és estimar?

Estar present i disponible i permanentment servicial sense demanar mai res a canvi.

És aquesta la nostra manera d’estimar?

 

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Pagina Principal | Deja un comentario

LES SET PARAULES DE PASQUA

QUARTA:

 “SENYOR MEU I DÉU MEU!”

(Joan 20, 28)

Avui es parla molt del procés. Una paraula que pot significar moltes coses. El procés personal de Tomàs va culminar amb aquestes paraules: Senyor meu i Déu meu! No les va pronunciar com a resultat d’un càlcul mental ni d’una conclusió lògica, ni menys  encara mogut pel testimoni dels seus companys.

El fet decisiu va ser que Jesús va entrar en els seus dubtes i els va desfer amb la seva presència. Ah! En aquell moment el cor es va eixamplar i des del més profund van brollar –autèntics, humils i directes– uns mots que han transcendit els segles.

Quan ens preguntem què passa que la fe cristiana a les nostres societats occidentals –i en concret a casa nostra, almenys estadísticament– està en descens, moltes vegades ens quedem sense paraules.

La nostra lògica és en gran part la que ha fet avançar la tècnica, el progrés científics, els càlculs econòmics. Els mercats, els laboratoris, l’exactitud de les xifres, el que mostren la informàtica i la robòtica i un molt llarg etcètera han anat configurant una manera de pensar que en general no facilita la fe. Els testimonis de donació generosa, de notables sacrificis pels altres, no són patrimoni dels creients, encara que tenim nombrosos exemples de creients que donen un testimoni admirable. Ni raonaments, ni testimonis generosos… Doncs, què?

La fe no és el resultat dels raciocinis ni dels testimonis. Evidentment que aquestes realitats poden ajudar, però no són decisives. La fe va més enllà de la lògica dels sistemes econòmics, va més enllà del previsible i del que deia Sant Tomàs: “Jo si no ho veig, no ho toco, no em resulta efectiu… no m’ho crec; no m’ho puc creure.”

La fe és la conseqüència d’una trobada amb Jesús, encara que la resta de situacions i arguments poden ajudar i enfortir-la. Sense aquesta trobada serà una manera de sentir i de viure respectable, sens dubte, però inintel·ligible per a unes majories d’homes i dones que responen a una manera de pensar i de viure amarada de tecnicismes i pèrdues o guanys econòmics.

Qui diu sincerament “Senyor meu i Déu meu” és aquell/a que ha trobat o s’ha deixat trobar per Jesús. Ell viu entre nosaltres, a prop nostre. És la Pasqua, el pas de Déu en les nostres vides.


************

QUINTA:

QUEDA’T AMB NOSALTRES, QUE ES FA TARD I EL DIA JA COMENÇA A DECLINAR.”(Lluc 24, 29)

 

 

 

 

Aquestes paraules, que són una pregària, expressen també un sentiment molt profund quan aquella persona que estimem fa el gest de marxar. “Si us plau, queda't amb nosaltres… mare, pare, amic. Queda’t, no marxis, no ens deixis, que et necessitem a prop, al nostre costat, fent camí. Mentre hi ets ens sentim acompanyats i estimats… Si marxes, què farem sense tu?”

         Però és que es fa tard, el temps passa. El dia, el mes, l’any, la vida… ja declinen. Tot passa, sembla ahir, i ves per on, ha passat el temps, ningú el para, estem tan bé, hem estat tan bé amb tu. Encara no, no marxis!

         És aquesta la pregària –el sentiment– d’aquells dos deixebles que, anant tristos de camí, foren trobats per Jesús. I també la de tants d’altres homes i dones que, després de la trobada, temem que marxi aquell que es va fer trobadís en el nostre camí.

   

No va marxar. Ell no volia marxar. Volia sopar amb ells. Tenia moltes ganes de sopar amb ells i mostrar qui era, abans de marxar. Ho va mostrar en la forma de partir el pa. Era Ell. Ara sí, podia marxar, perquè de fet no marxava: en el pa es quedava. D’una presència física passava a la presència de la fe, dels ulls al cor, i del cor a aixecar-se i tornar al camí. La seva presència nova era d’una joia incalculable. Sí, Ell vivia. Sí, Ell viu.

Mirem de no marxar de ningú sense haver partit el nostre pa amb ell… Almenys intentem-ho. Que dur que és un cop de porta!

Ell, el Senyor, si en el camí de la nostra vida ha encès el cor sense donar-se a conèixer, quan fa el gest del comiat i sobretot si es fa tard, no el deixem marxar. Resta poc temps. Anem a sopar: el pa i el retorn a la vida, plens de fe, joia i força. Sabem que va amb nosaltres.

 

*****************

 

SEXTA:


 “JO SOC AMB VOSALTRES DIA RERE DIA FINS A LA FI DEL MÓN” (Mateu 28, 20)

Per Jesús Renau. Dg, 28/05/2017

A la sortida de l’hospital, sense saber per què, la Mireia recorda aquestes paraules que Jesús va dir als seus deixebles mentre encara era amb ells. Pocs moments després va marxar i mai més l’hem vist amb els nostres ulls. Tampoc tu el veus; més encara, tens la impressió que ha marxat. Et senties tan sola mentre, callada, acompanyaves la teva estimada àvia, que des de l’ictus no parla, encara que quelcom deu entendre. On ets avui Jesús? “Jo soc en tu, Mireia. Avui hi era present quan agafaves la mà de l'àvia. La meva mà era en ella. Ànim, Mireia.”

Tots han anat marxant. Ha sigut una festa increïble. El Ramon i la Belén es miren. Sembla mentida el profund silenci que hi ha en aquests moments després de tanta gresca. I per cert totes les taules plenes de plats, gots, ampolles i flors… On era, avui el Senyor, Ell que ens va prometre que seria amb nosaltres fins a la fi del món? Oi que també penseu que aquesta casa, tan desordenada i que demana ara tanta feina, és la fi de la festa, encara que no precisament la fi del món? “Jo soc ara amb els nens, amb els pares, amb els amics, en mig de tanta gent que s’estima i en vosaltres dos. M’agraden les festes. Que aquesta casa segueixi sempre oberta”.

I com pesa aquesta maleta que ha estat buida tants mesos i ara portes a la mà, tu, amic, Lucas, que avui surts de la presó. Quina sensació, aquesta de la llibertat. Com es van repetint les paraules del mosso quan t’ha vist marxar: que tinguis sort. És cert, vull tenir sort, Jesús, que si no hagués estat per tu segurament jo seria mort. Alguns diumenges anava a missa, no tant per fe, sinó per trencar una mica la rutina; fins que aquell dia, inesperadament, vaig entendre que hi eres. “Lucas, amic meu, cuida’t, compta amb mi, que vaig al teu costat. Soc amb tu, sempre; sí, sempre, de debò.”

Potser tots avui, recordant el comiat de Jesús, ni que sigui per uns moments, fem, en la mida del possible, un acte de fe en la proximitat de Jesús en la nostra vida. Les paraules que va dir en el seu comiat també eren dites per a cadascun de nosaltres. “Jesús, no et veig, no t’entenc, fins a vegades tinc dubtes. De tota manera, crec –o voldria creure encara més– que la buidor, l’absurd i la radical soledat són sensacions, però la veritat és que ens acompanyes, que ets tan a prop senzillament perquè tu ets “Déu en nosaltres”.

**********************************

Publicado en catequesis adolescents i joves, Pagina Principal | Deja un comentario

LECTIO DIVINA…

CAN   VALLESPIR,  Dimecres  26   abril   2017,   20'30   h.

 

Quedau amb nosaltres, Senyor!

 

  • Fets 2, 14. 22-33

  • Salm 15

  • I Peere 1, 17-21

  • Lluc 24 13-35

 

Introducció

La Paraula segueix ajudant-nos a celebrar la Pasqua del Senyor i a reflexar-la concretament en la nostra vida. L’experiència dels dos deixebles d’Emaús ens ajudarà a reconèixer la presència del Ressuscitat en el camí de cada dia. Un camí que es transformarà en el ‘viarany’ o camada de la vida, si la nostra fe i la nostra esperança reposen en aquest Déu Pare-Mare, que alliberà Jesús dels lligams de la mort.

 

Llegim i comentam

Lluc va escriure el seu evangeli per a cristians que havien escoltat la bona notícia: que Jesús era viu, encara que no l’haguessin vist amb els seus ulls. Per això es demanaven com podien trobar-se amb el Senyor ressuscitat. Amb una mestria i delicadesa narrativa i una gran capacitat pedagògica, l’evangelista els respon a través del passatge que llegim aquest diumenge 3er. de Pasqua.

 

Evangeli de Lluc 24, 13-35

Aquell mateix diumenge, hi va haver dos deixebles que se n’anaven cap a un llogaret que es deia Emaús, onze quilòmetres enfora de Jerusalem, i duien conversa tirada sobre tot allò que havia succeït. Mentre parlaven i discutien, Jesús mateix els va comparèixer i es posà a caminar amb ells, però era com si tenguessin una bena davant els ulls i no el varen reconèixer. Ell els va preguntar: ‘¿Es pot sebre quina conversa duis, mentres anau caminant?’

Ells es returaren, amb una cara ben trista, i un dels dos, que nomia Cleofàs, li va respondre: ‘De tota la gent que ha acudit a Jerusalem per les festes, ¿no deveu esser l’únic que no estau al corrent del cas que ha remogut tota la ciutat?’

Ell va dir: ‘¿Què ha passat?’

Ells contestaren: ‘El cas de Jesús de Natzaret. S’havia demostrat com un profeta poderós en paraules i en fets, davant Déu i davant tot el poble. Idò bé: els grans sacerdots i les nostres autoritats el varen entregar perquè el condemnassin a mort, i el crucificaren. I això que nosaltres confiàvem que seria ell els qui hauria alliberat Israel. Però ja han passat tres dies, i tot segueix igual. És ver que unes dones del nostre estol mos han donat un retgiró: de bon matí han anat al sepulcre, no hi ha trobat el cos de Jesús i mos han vengut a contar històries sobre l’aparició d’uns àngels que els han assegurat que ell és viu. Un parell dels nostres també han arribat fins al sepulcre, i han trobat les coses tal com havien dit les dones, però a ell no l’han vist’.

Jesús els va dir: ‘Mirau que l’hi teniu, tancat, l’enteniment! Sí que vos costa creure tot allò que anunciaren els Profetes! ¿Per ventura no estava escrit que el Messies havia de patir totes aquestes penalitats abans de la seva glorificació?’

Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint pels de tots els Profetes, els anà explicant tots els passatges de l’Escriptura que es referien a ell. Mentrestant, ja estaven per arribar al poblet on anaven; ell va fer com que voler seguir endavant. Però ells el pregaren, fort i no et moguis: ‘Quedau a romandre, que ja s’ha fet molt horabaixa i s’entrega la fosca’.

Jesús va entrar per passar la nit amb ells. Quan varen estar asseguts a la taula, va agafar el pa, el va beneir, el va fer bocins i els ho va donar. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell va descomparèixer de la seva vista. Els dos deixebles es digueren un amb l’altre:

¿No és ver que sentíem bategar d’entusiasme el nostre cor, el temps que ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?’

S’aixecaren de la taula tot decidits i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els Onze i els altres companys, que els digueren: ‘Era ver! El Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a En Simó!’

Ells també contaren el pas que els havia succeït pel camí, i de quina manera l’havien reconegut quan partia el pa”.

 

Descobrim què ens diu el text

Aquest relat no pretén ser el reportatge en directe d’una de les aparicions pasquals de Jesús. Lluc el va compondre com una vertadera ‘catequesi narrativa’, per a mostrar de quina manera el Senyor ressuscitat segueix fent-se present enmig dels seus. Per això, l’hem de llegir atentament, i fixar-nos bé com aquells dos deixebles van descobrint, pas a pas, la vertadera identitat del seu company de camí.

 

¿On es dóna la trobada entre Jesús i els dos deixebles? ¿Qui la fa possible? De què parlen?

És important observar que aquella trobada pasqual es dóna en el ‘camí’, un terme que Lluc utilitza com a símbol del seguiment cristià. Seguiment que, en el cas dels dos deixebles, travessa una crisi profunda. La conversa que duen pel ‘camí’ està plena de preguntes sense resposta. El seu retorn cap a Emaús és, en certa manera, una fuita. Enmig d’aquella tremenda decepció, Jesús se’ls fa topadís. Ells li parlen d’aquell profeta poderós de qui esperaven que fos el Messies alliberador d’Israel. Però la creu és l’escàndol que ha destrossat totes les seves expectatives. El seu encegament és tan gran que no donen crèdit al testimoni de les dones. Disposen de tots els elements, de totes les dades, però els manca la fe que les dóna sentit. Veuen Jesús, però els seus ulls no són ‘capaços de reconèixer-lo’.

 

Què diu Jesús als dos deixebles d’Emaús? ¿Què fa per a ajudar-los a superar la seva ceguesa?

Per a Cleofàs i el seu company, la mort en creu del Messies era un fet sense sentit, un absurd. Estan tancats en les seves idees, en els seus esquemes, es mostren escèptics i són incapaços d’interpretar els fets succeïts. Per això, després d’escoltar amb paciència la seva versió dels fets, Jesús els recrimina el seu enteniment feixuc i tancat per a comprendre ‘allò que havien dit els Profetes’, és a dir, allò que Déu tenia previst des de temps antic. Llavors els ‘obre’ les Escriptures perquè entenguin que el pla de Déu s’ha de complir. Els ulls de la fe encara no s’han obert, però aquesta explicació del sentit de la creu a través de les Escriptures dóna el seu fruit: fa bategar d’entusiasme els seus cors i va preparant el reconeixement definitiu.

 

¿En quin moment se’ls obren els ulls, als dos d’Emaús? ¿Què els recorden els gestos que Jesús realitza davant ells?

El costum, sagrat per als jueus, de l’hospitalitat amb el forasters, es transforma en una invitació insistent perquè Jesús no passi de llarg: ‘Quedau a romandre amb nosaltres!’

Quan s’asseuen a la taula, es trastoquen els papers. Jesús, el convidat, assumeix les tasques pròpies de l’amfitrió, a qui corresponia pronunciar la benedicció i llescar el pa per als comensals. Però aquests gestos cobren de cop una significació molt més profunda, perquè són els mateixos que el Senyor realitzà, en el darrer sopar (Lluc 22, 19). Gràcies a ells, els deixebles d’Emaús reconeixen a la fi Jesús. Per això descompareix del seu costat, perquè ja no necessiten veure per a creure. Se’ls han obert els ulls de la fe i han après a captar la presència invisible del Ressuscitat en “la fracció del pa”.

 

¿Què fan els deixebles d’Emaús després de reconèixer Jesús? ¿Qui troben en tornar a Jerusalem? ¿De què parlen amb ells?

La trobada amb el Ressuscitat provoca la urgència de retornar amb el grup dels deixebles. Tenen qualque cosa molt important per comunicar, i no poden esperar el sendemà. En arribar a Jerusalem, els dos d’Emaús es retroben amb la comunitat reunida que havien abandonat. I és amb ells que poden compartir la seva experiència i copsar una vegada més la presència viva de Jesús en l’anunci gojós de la Pasqua: “Era ver! El Senyor ha ressuscitat…”

Meditam i aplicam a la vida

Caminant cap a Emaús, hem après que el Ressuscitat continua sortint-nos al pas en el camí de la vida, en l’escolta de la Paraula, en l’acollida a l’altre, en la fracció del pa i en la comunitat dels deixebles, on es proclama que ell segueix viu. I totes aquestes presències es condensen cada vegada que celebram l’eucaristia i refermam en ella el nostre seguiment cristià.

 

 

QÜESTIONARI

 

  • Com s’assembla el procés de fe dels dos d’Emaús i el teu?

  • On reconeixes la presència del Ressuscitat?

  • Quan queden ofuscats els teus ulls i et costa veure’l en el camí?

  • De quina manera hauríem de celebrar l’Eucaristia per a poder reconèixer en ella la presència del Senyor?

  • Com reacciones quan es frustren les teves expectatives?

  • Com t’ajuda el camí d’Emaús a trobar motius de vertadera esperança?

 

 

 

PREGÀRIA

 

Quedau-vos amb nosaltres, Senyor. Feis-vos el nostre company de camí. Continuau sortint al pas de les nostres decepcions i abandonaments. No deixeu d’il·luminar-nos amb la vostra Paraula ni d’alimentar-nos amb el vostre Pa.

Feis bategar el nostre cor d’entusiasme i obriu-nos els ulls per a reconèixer la vostra presència enmig de la comunitat que anunciau que sou el Vivent.

 

 

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Pagina Principal | Deja un comentario

EMERGÈNCIA A PERÚ

MALLORCA MISSIONERA RECAPTA 34.114,78 €

PER A L’EMERGÈNCIA A PERÚ

 

Mallorca ha recollit 34.114,78 € amb motiu de la campanya d’emergència a benefici dels damnificats del Perú. La campanya, iniciada el mes de maig just després de tenir noticia dels desastres ocasionats per les fortes pluges i inundacions al Perú, ha comptat amb la generositat d’entitats i particulars que han volgut donar suport al gran grup de missioners i missioneres de la Diòcesi de Mallorca que hi treballen.


El Bisbe Administrador Apostòlic de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull, en nom de la Església de Mallorca, va manifestar llavors en una carta dirigida als feels de la Diòcesi la seva solidaritat amb l’Església de Trujillo i al seu Pastor, l’Arquebisbe Mons. Héctor Miguel Cabrejos, junt amb la proximitat fraternal i la pregària per les víctimes i les seves famílies. Així mateix, es va adherir a la crida que el prelat de Trujillo va fer per a dur a terme una Campanya d’ajuda urgent.

 

A hores d’ara, ja s’han enviat 25.000 euros, que s’han repartit a parts iguals entre l’arquebisbat de Trujillo, les Religioses Trinitàries de Pueblo Nuevo, les Franciscanes Filles de la Misericòrdia de Trujillo, les Germanes de la Caritat de Piura i les Religioses Agustines de Trujillo.

Ja s’ha començat a treballar amb els doblers recaptats. Les missioneres mallorquines han estat les encarregades de lliurar la part del donatiu a l’arquidiòcesi de Trujillo, que s’utilitzarà per la compra de materials per a la població.

 

A Pueblo Nuevo (RR Trinitàries) s’han fet arribar kits d’higiene i plàstics, paquets d’aigua, llits, matalassos i mosquiteres. S’han atès 18 famílies a Tahuantinsuyo i 29 a Nuevo Horizonte. Així mateix s’estan realitzat coordinacions per a la supervisió dels locals que s’han instal·lat per al funcionament dels albergs temporals per a les famílies damnificades.

 

La zona d’El Milagro (Trujillo), on treballen des de fa anys les Franciscanes Filles de la Misericordia, és una de les més afectades per les inclemències climatològiques. Encara a dia d’avui les carreteres continuen tallades i no és possible desplaçar-se fins a Lima. Amb l’ajuda atenen una família acollida a la comunitat i ajuden en el repartiment de queviures en avioneta a les famílies d’El Milagro.

 

Pel que fa a les Germanes de la Caritat, ja reparteixen aliments i productes d’higiene a les persones més allunyades del baix Piura, on són moltes les cases destruïdes i allà on el govern encara no hi ha arribat.

 

Les Religiones Agustines de l’Empar assentades a Trujillo han improvisat un menjador per a la barriada de Buenos Aires. L’escoleta que regenten les religioses està anegada. S’han comprat 375 calamines, olles i aliments. L’ajuda ha arribat a 23 famílies del poble “Pedregal” que pertany al districte de Catacaos (Piura). S’han lliurat 23 cuines amb els respectius bidons de gas, a més de productes no peribles.


 

DONACIONS

 

Capítol Catedral: 3.000,00 €

Fidels Missa Tridentina: 223,14 €

Germanes de la Caritat: 5.000,00 €

Mercadet Son Servera: 850,00 €

Parròquia d’Alaró: 442,00 €

Parròquia de l’Encarnació: 3.361,50 €

Parròquia de Paguera: 590,37 €

Parròquia de Porreres: 916,62 €

Parròquia de Santa Ponça: 1.100,00 €

Parròquia de Sant Sebastià: 160,00 €

Parròquia de Sant Jordi: 530,00 €

Parròquia de Sant Llorenç des Cardassar: 647,50 €

Parròquia de s’Aranjassa: 70,00 €

Parròquia de Petra: 830,00 €

Parròquia de Son Carrió: 247,00 €

Parròquia Son Servera: 660,70 €

Parròquies de Manacor: 1.650,00 €

Particulars: 10.185,95€

PP Agustins: 300,00 €

PP Caputxins: 307,03 €

PP Franciscans (Llucmajor): 1.000,00 €

Son Servera Solidària: 2.350,00 €

 

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario