Us mantindrem informats sobre les comunicacions de la parròquia.

CATEQUESI – MISSA FINAL DE CURS

Video mensaje del Papa: Unidad de los cristianos para superar la esclavitud moderna A los participantes en el II Fórum Internacional

 

   

 

EL   DIUMENGE,  6   maig  2018 .  19   hores

PARRÒQUIA   DE   CRIST   REI

Celebració   de   la  Missa   Final   de   Curs  de la  CATEQUESI

amb   la   participació   dels   nins,  pares   i   catequistes

  

                                      

   

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

          

 

 

Units per l’Esperit

Aquests dies de pluja intermitent ha canviat el paisatge. Els ruixats ens fan vibrar l’olfacte i la vida amb l’essència de terra molla, la frescor que neteja els carrers i rega les plantes.


Un instrument comú als països occidentals és el paraigües: el traiem gairebé amb unanimitat. És curiós com d’un pal central que en deriven vares metàl·liques, unides, ens pugui protegir del que caigui. És un sistema ben senzill, però inspira.

 

Aquests dies viurem l’Ascenció i la vinguda de l’Esperit Sant sobre la primera Església. L’experiència inaudita és difícil d’entendre, caldria viure-la, però el paraigües ens hi ajuda: només posant Jesús al centre, totes les “vares” empeltades a ell dins la comunitat seran instruments en la mesura que s’obrin a l’experiència de l’Esperit, aquesta tela que els uneix i els cobreix. Qui atura l’aigua? La tela? Sol, l’Esperit no pot fer res, si no té aquells qui li donen forma, els cristians. Les vares? Tampoc els cristians podrien fer res, si no quedessin travats en un pal central (Jesús), i units entre ells. El tronc principal? Jesús quedaria ben curt si no fos desplegat i encarnat a cada generació a través de l’Església. El cap sense el cos (Col 1,18) no pot fer res.

 

Déu desitja que aquesta harmonia familiar Jesús-Esperit-creient es desplegui i actuï en el món. Obrim-nos-hi, no romancegem dins el paraigües, enyorant “l’abans”, que llavors és quan les vares s’encallen i tota l’estructura es torna inservible. Confiem en Déu, que sosté el paraigües a la mà: Ell sap per on ens porta.


 

CONVENT SANT VICENÇ FERRER

Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS PASQUAL

 COMUNICACIONS:

 

–  Les   col·lectes   dels   dies   5   i   6   són   per   aquesta   obra.

–  Dijous a les 20’30 hi haurà reunió del Consell de pastoral interparroquial.

 

–  Aquest cap de setmana han començat les festes de la barriada de Fartàritx.

     El pròxim Diumenge, 13  maig  a les 10’30,   hi haurà la missa de la festa del sant Crist de la Fe a la capella de les Religioses de la Puresa, precedida pel ball dels Nanets. 


:* * * * * 

 

 

 

Sisè Diumenge de Pasqua

 

Al·leluia Jo 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor;

el meu Pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell.

 

Evangeli Jo 15,9-17

Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. 10 Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.

11»Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. 12 Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. 13 Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.14 Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. 15 Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. 16 No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre.

I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. 17 Això us mano: que us estimeu els uns als altres.

Paraula de Déu

 

  

Ac 10,25-26.34-35.44-48 1 Jn 4,7-10 Jn 15,9-17

Un cop més?


Potser ens provoca cansament, tornar a predicar el mateix: "Déu és amor… estimeu-vos!". Ho hem predicat, escoltat, meditat tantes vegades…!
La llegenda diu que els seus deixebles li deien el mateix a Joan evangelista, quan ja era molt gran: "Mestre, sempre ens dieu el mateix!". La reiteració ens cansa, ja ho sabem; tornar a repetir el mateix no és gens original. Potser entre els seus deixebles hi havia la sospita si el bon mestre no començava ja a repapiejar. Diu la llegenda que Joan evangelista contestava valent i rotund: "això és el que el Senyor ens va ensenyar!". Per als cercles del Deixeble estimat hi pot haver "molts" manaments (en plural), però només hi ha un "manament" (en singular). D'això n'ha fet el seu credo.

 

1. Doncs sí! Tornem-hi: Déu és amor…!


Déu, el misteri insondable, inabastable, Déu l'origen d'on venim i la fita on anem…: és Pare/Mare! El nostre rerefons no és el Fat, ni l'Absurd; no som com una mena de molsa aberrant que li ha sortit a la superfície del globus terraqui. Déu no és "senyor feudal" exigent (exigeix homenatge, impostos… obres “perfectes”). Déu no és monarca absolut (davant la majestat del qual hom tem de terror). Déu no es "Cosa" perfecta, però impersonal.
Moltes religions han donat el nom de Pare a Déu, també Israel. Però cap i menys Israel, hagués gosat dir "Abbà" al Misteri Insondable de l'existència. Per Jesús Déu és tota una altra realitat. Es Pare/Mare: braços oberts, gestació carinyosa i infantament amb dolor i goig, cor tendre, generador, estimulant, que llança a la creativitat… Creador i no aturador, generador… sempre acollidor, cor sempre…


Sabem per experiència que és ser pare/mare; o sovint hem somniat com ho seríem, com cuidaríem dels nostres fills: els voldríem lliures, els voldríem que fossin "ells mateixos" plenament, etc. Justament en això som imatges de Déu: Déu somnia això per als seus fills i filles. Déu és tot ell amor. Ens ho hem de dir i ens ho hem de repetir per treure encara imatges falses de Déu.

2. “Agafem l’amor de Déu i fem-lo home”: el que surt és Jesús.
Jesucrist és aquest amor fet persona. Jesús és un que pot dir jo estimo com el Pare m’estima (és de la pasta de Déu). Jesús és Déu que "necessita" fer-se un de nosaltres, i així pot rentar els nostres peus, esdevé servent, perquè és amic. I perquè se sap tot ell fet d'amor, pot dir al seu entorn que al Déu Amor el que li interessa no són els "drets de Déu" (els dissabtes, les lleis de la puresa… com exigeix qualsevol fariseu de les nostres esglésies), sinó els "drets de la persona humana", que és la imatge i el temple de Déu l’home.
I aquest "Déu Amor" no té massa lloc en alguns medis i per això el maten. Però la força del Déu Amor és tan infinita, que el Senyor és ressuscitat, i nosaltres ho celebrem i gaudim un cop més en aquesta Pasqua.

3. Per tant: “estimeu-me, reseu-me…”


“El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”, estimeu-vos amb el meu estil, com jo us he estimat. Reseu a l'Amor i  adoreu-lo. Renteu-vos els peus…! "Així haureu nascut de Déu" (1Jn). Es a dir: perquè Déu us estima aneu pel món essent justícia i misericòrdia pels altres, no aneu de fatxendes, prepotents; feu miracles com Jesús i amb ell, en el vostre entorn: miracles a nivells personal i estructural, que tornin a encarnar el Déu Amor en les nostres realitats de cada dia.

 

 

UNA ALEGRIA DIFERENT

Perquè la meva alegria estigui en vosaltres.

Les primeres generacions cristianes tenien molta cura de l'alegria. No podien viure d'altra manera. Les cartes de Pau de Tarts que circulaven per les comunitats repetien un cop i un altre: “estigueu alegres en el Senyor”. L'evangeli de Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules inoblidables: “Us he parlat… perquè la meva alegria estigui en vosaltres i la vostra alegria sigui plena”.

¿ Que ha passat perquè la vida dels cristians avui sembli per a molts una cosa trista, avorrida i penosa ? ¿ En que hem convertit l'adhesió a Crist ressuscitat ? ¿ On és aquesta alegria que Jesús comunicava als seus seguidors? ¿ Que n'hem fet ? L'alegria no és una cosa secundària en la vida del cristià. És un tret característic. Una manera d'estar en la vida: la única manera de seguir i viure a Jesús. Encara que ens sembli “normal”, és realment estrany “practicar” la religió cristiana, sense experimentar que Crist és font d'alegria vital.

L'alegria del creent no és fruit d'un temperament optimista. No és el resultat d'un benestar tranquil. No cal confondre-la amb una vida sense problemes ni conflictes. Ho sabem: un cristià experimenta la duresa de la vida amb la mateixa cruesa i fragilitat que tot ser humà.

El secret d'aquesta alegria està a una altra banda: més enllà d'aqueixa alegria que s'experimenta quan les coses quan “les coses vénen ben dades”. Pau de Tars diu que és una “alegria en el Senyor”, que es arrelats en Jesús. Joan diu encara més: “és la mateixa d'alegria de Jesús dins nosaltres”.

L'alegria cristiana neix de la unió íntima amb Jesucrist. Per això no es manifesta en l'eufòria o l'optimisme, sinó que s'amaga humilment en el fons de l'ànima creient. És una alegria que és a la rel mateixa de la nostra vida, sostinguda per la fe en Jesús.

Aquesta alegria no viu d'esquena al sofriment que hi ha en el món, ja que és l'alegria del mateix Jesús dins nosaltres. Per contrari, esdevé principi d'acció contra la tristesa. Poques coses farem més grans i evangèliques que alleugerir el sofriment de les persones donant alegria realista i esperança.

 

 

 

.

"L’alegria no és quelcom secundari en la vida d’un cristià"

 

Les primeres generacions cristianes cuidaven molt l’alegria.

Els hi semblava impossible viure d’una altra manera.

Les cartes de S. Pau que circulaven per les comunitats repetien una i altra vegada la invitació a “estar alegres en el Senyor”.

L’evangeli de S. Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules inoblidables: “Us he parlat perquè la meva alegria estigui en vosaltres i la vostra alegria sigui plena.”

Què ha pogut passar perquè la vida dels cristians aparegui avui davant de molts com una realitat

-trista

-avorrida

-i penosa?

En què hem convertit l’adhesió a Jesucrist ressuscitat?

Què ha sigut d’aquesta alegria que Jesús contagiava als seus seguidors?

A on està avui?

L’alegria no és quelcom secundari en la vida d’un cristià.

És un tret característic

un tret essencial                       

una manera d’estar en la vida: l’única manera de seguir i de viure Jesús.

Aquesta alegria del creient

-no és fruit d’un temperament optimista

-no és el resultat d’un benestar tranquil

-no s’ha de confondre amb una vida sense problemes ni conflictes.

Tots ho sabem: un cristià experimenta la crua duresa de la vida amb la mateixa contundència i fragilitat que qualsevol ésser humà.

El veritable secret d’aquesta alegria està en un altre horitzó. Pau diu que és una “alegria en el Senyor” que es viu estant arrelats en Jesús.

Joan encara diu més: “és la mateixa alegria de Jesús dins nostre.”

Aquesta alegria no es viu d’esquena a les sofrences que hi ha en el món. Ben al contrari: es converteix en principi d’acció contra la tristesa.

Poques coses farem més grans i evangèliques que alleujar el sofriment de les persones contagiant alegria realista i esperança transcendent.

Què és el que nosaltres contagiem?

 

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

ACTIVITATS EXTRES

SANT CRIST 

 

 

LECTIO DIVINA     DIMECRES,  2   MAIG  2018    20'30    .- CAN  VALLESPIR

 

Lectures

  • Fets dels Apòstols 10, 25-26.34-35.44-48

  • Salm 97

  • I Joan 4, 7-10

  • Evangeli de Joan 15, 9-17

Introducció

Ens acostam avui al cor del missatge de Jesús i a la motivació més profunda de tota la seva vida. L’evangeli, així com també la primera carta de Joan, coincideixen en el seu contingut, i ens parlen de l’amor. Ambdues lectures concorden en subretxar que l’origen de tot amor es troba en el Pare i a través de Jesús es manifesta als creients, que han de respondre a aquest do gratuït estimant-se mútuament.

El llibre dels Fets dels Apòstols ens ajuda a aprofundir encara més en aquest misteri, quan afirma que l’amor de Déu no coneix fronteres, i el salm responsorial acaba de completar aquest quadre afirmant que el Senyor és feel i per això no pot deixar de banda la seva misericòrdia envers Israel. Nosaltres que hem estat privilegiats amb aquesta experiència, hauríem de deixar-nos sempre omplir més i més per ella.

Llegim i comprenem

La pàgina de l’evangeli de Joan que llegim avui és la continuació immediata de la que proclamàrem diumenge passat. Allà Jesús demanava als seus deixebles que es mantinguessin units amb Ell com les sarments amb el cep, i ara concreta un poc més allò que això significa.

La unió entre Jesús i el creient, a semblança de la que existeix entre Ell mateix i el Pare, és una comunió fonamentada en l’amor i que s’ha d’expressar en el compliment del manament nou. Aquesta relació, qualificada per Jesús com “amistat”, és font d’alegria i de bons fruits.

Evangeli de Joan 15, 9-17

“Jo vos estim tal com el Pare m’estima. Siau feels a l’amor que vos tenc. I esser feels a l’amor que vos tenc vol dir complir els meus manaments, com jo he complit els del meu Pare i som feel al seu amor. Vos he confiat aquestes coses perquè vos alegreu amb mi, i així la vostra alegria sigui completa.

El meu manament és aquest: que vos estimeu uns amb els altres tal com jo vos he estimat. No hi ha prova més gran d’amor que donar la vida pels amics. I vosaltres sou amics meus, si feis lo que jo vos man. No vos vull tractar de criats, perquè un criat no està al corrent de lo que fa el seu senyor. A vosaltres vos consider amics, perquè vos he comunicat tot allò que he rebut del meu Pare. No sou vosaltres els qui m’heu triat a mi. Som jo qui vos he escollit, per confiar-vos la tasca d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que duri per sempre. I sé cert que el Pare vos concedirà tot quant li demaneu en nom meu. Només vos recoman una cosa: estimau-vos”.

Descobriguem què diu el text

Comparant aquest passatge amb el que llegíem diumenge passat, descobrirem que empra algunes de les mateixes expressions (‘mantenir-se’, ‘donar fruit’), però llavors també n’hi posa de noves (‘estimar’, ‘amor’, ‘manament’). No és fàcil seguir bé què ens vol explicar Joan, perquè enganxa diversos temes. Tots encalcen una mateixa finalitat: descriure els trets (característiques) del vertader deixeble.

Amb el que llegíem diumenge passat, ja sabem que una d’aquestes característiques és ‘mantenir-nos units amb Jesús’ i ‘donar fruit’; però avui ens aclareix en què consisteixen. Per a poder romandre units a Jesús cal romandre en el seu amor. Repassem totes les vegades que surten al text les paraules ‘estimar’ o ‘amor’, i així podrem entendre molt millor quina casta de relació vol establir Jesús amb els seus deixebles i podrem respondre a aquestes preguntes:

  • De quina casta d’amor es tracta aquí?

  • D’on prové aquest amor?

  • Quina és la seva màxima expressió?

Es parla aquí d’un corrent d’amor que comença en Déu i a través de Jesús arriba als deixebles, que són estimats amb la mateixa mesura amb que Ell és estimat pel Pare. Jesús vol que els seus seguidors participin de les seves motivacions més profundes i facin la mateixa experiència d’amor i d’obediència que l’ha vinculat tan estretament amb el Pare. Per a això, Jesús els demana que complesquin els seus manaments, que s’inclouen en un sol manament, i que Joan posa dues vegades en el text, fet que indica la seva importància.

De quin manament es tracta?

Seguint l’ordre de l’escrit, Jesús convida a dona una passa més i a perllongar aquest corrent d’amor demanant als seus que s’estimin mútuament, amb el mateix amor amb que Ell els ha estimat.

¿No serà aquest el fruit que hauran de donar a voler els qui es mantenen units a Ell?

Aquí ens ajudarà molt rellegir el trosset de la primera carta de Joan que hem proclamat com a segona lectura, ja que és el millor comentari que es pugui fer a lo que Jesús diu avui a l’evangeli.

Jesús es vol compenetrar totalment amb els seus, i això els proporcionarà al mateix temps una estreta comunió amb Déu Pare i, a la vegada, els impulsa a viure entre ells aquest mateix amor que hen rebut gratuïtament.

¿Amb quina paraula explica Jesús aquesta vinculació amb els creients? Per què? Quines altres coses diu sobre la seva relació privilegiada amb els deixebles?

Sentir-nos amics de Jesús i no criats o esclaus, sentir-nos estimats des del cor de Déu, elegits per Ell sense cap mèrit propi, enviats a donar un fruit que duri… hauria de fer-nos comprendre de bon de veres fins a quin punt estam estretament units amb Ell d’una manera nova. I ara, posem-nos a reflexionar sobre aquesta realitat que Jesús ens fa viure.

Contemplam i il·luminam la vida

El bessó, el cor, el centre de l’evangeli és, sense cap dubte, l’amor. Però no es tracta d’un amor qualsevol. Per desgràcia, aquesta paraula ja la tenim massa gastada de tant d’emprar-la per parlar de coses tan diferents i a vegades fins i tot oposades…

N’hi ha que diuen ‘amor’ a un pressentiment, o a un apassionament passatger, o a qualsevol casta de relació sexual, al sexe ‘pur i dur’. L’amor de que ens parla Jesús és una altra vivència totalment diferent; nosaltres, com a seguidors i amics seus, som convidats a mantenir-nos, a romandre en Ell per a poder produir aquells bons fruits que maduren quan es posa en pràctica el seu manament.

* * * * * 

 

VIDA   CREIXENT  :    Dijous,    3    maig   2018

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

* * * * * * 

 

PREGÀRIA   EUCARÍSTICA:    Dijous, 3   maig  2018,  20'30-21'30   (ESGLÉSIA   FARTÀRITX)

GUIÓ Pregària

Exposició Santíssim.

Cant d’entrada: pàgina 59 “Crist ha Ressuscitat;”

Reso de Vespres: Antífones: pàgina 61 – 66 “Pasqua”. Salmòdia: pàgina 61 – 66

Lectura: “Les Dimensions de l'AMOR” ….

Responsori breu: pàgina 79

Magníficat: pàgina 79

Pregàries + Oració: 

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos bon Déu,”

Pregàries comunitaries.

Exhortación Apostólica GAUDETE ET EXSULTATE: Capítol III nº 63 – 79 ….

Cant: Pange Lingua 

Benedicció 

Cant final: “Regina Caéli”.

 

* * * * * 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

MISSES I ALTRES – MAIG 2018 – (HORARIS)

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS MAIG 2018

NOSTRA SENYORA DELS DOLORS

 

SANT CRIST 

DIA

DOLORS

DIA

CRIST REI

DIA

SANT PAU

 

05

MAIG

19h. Fartàritx. (G.Parera)

19h Convent (J. Cabrer)

 

05

18.30h (Andreu)

 

 

05

17h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (F.Xavier)

 

06

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T. Riera)

12h Dolors. (Andreu)

18h Benedictines

(G.Parera)

20h Dolors (T.Tauler)

06

19h Missa final curs catequesi (F.Xavier)

06

 

 

12

19h Fartàritx (T.Riera)

19h Convent (J. Cabrer)

12

18:30h (T.Tauler)

 

 

12

17h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h Torn Comunions (F.Xavier)

 

13

8h (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

10:30h Fartàritx.Festa (T.Tauler)

12h Dolors Baptisme (F.Xavier)

18h Benedictines (J.Perelló)

20h Dolors (Andreu)

13

19h (F.Xavier)

13

 

 

 

19

19h Fartàritx. (G.Parera)

19h Convent (T.Tauler)

 

19

18’30h (Andreu)

19

17h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (F.Xavier)

 

 

20

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors Torn Comunions (F.Xavier)

18h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors Festa Sant Crist (T.Vera)

20

 

19h NO MISSA

20

 

 

26

19h Fartàritx (T.Riera)

19h Convent (J.Cabrer)

26

18:30h (F.Xavier)

26

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (Andreu)

 

 

 

 

 

27

8h Dolors (G.Parera)

9h Serralt (T.Riera)

11h Baptismes (T.Tauler)

12h Dolors. (T.Tauler)

18h Benedictines (J.Cabrer)

20h Dolors (F.Xavier)

27

19h (Andreu)

27

 

 

 

 

 

 

 

 

 

OBSERVACIONS:

 

+ Dijous 17, divendres 18: Missa del Tridu al Convent. 19h. J.Cabrer.

+ Divendres 18: Dinar de germanor per a preveres a les 13:30h. Jordi des Racó.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DE PASQUA

EL SANT CRIST

 NOSTRA SENYORA DELS DOLORS

La resurrecció de les setmanes

 

 

Havent viscut recentment Sant Jordi, amb l’ambient saturat de flors i colors, sembla que la primavera s’hagi fet més present. Allò que eren colors grisos d’hivern, mantes i dies rúfols es converteix en llum i passejades, Natura exuberant i alegria per compartir…
Les mateixes estacions ens prometen aquest cicle en l’esperit: així com després d’un hivern hi ha una primavera, també després de tota mort ve resurrecció. És una esperança que ens anima a lluitar i travessar les “nits de l’ànima”, perquè hi ha un “més enllà”, no només després de la mort física, sinó també del problema familiar que ara estic vivint, o del conflicte amb aquella amiga, o de la incertesa d’aquella circumstància…
Viure de Déu, des de la pregària, catalitza la resurrecció, la provoca. La resurrecció neix de la mort. No sobrevé, no l’espanta com si fos una realitat funesta que mai hauria d’haver existit… és de dins de la mort que reneix la vida.
Per això, tu que creus en Jesucrist ressuscitat, no defalleixis: la mort que estàs vivint et farà créixer. Sortirà de tu quelcom nou, seguint l’equació pasqual:

Mort + Amor = Vida.

 
 

 

 

COMUNICACIONS:

( 28-29 ABRIL )

 

–  Dijous  3  maig, el Moviment de Vida Creixent celebrarà a les 5’30 del capvespre a l’espai de la basílica de Son Peretó una missa.

                       En aquell lloc tan emblemàtic de les nostres arrels cristianes, renovaran les promeses baptismals.

 

–  Dijous  3   maig,  com cada primer dijous de mes, el Grup d’Adoració nocturna organitza una hora de pregària amb exposició major del Santíssim.

                      A   les 20’30 h. a la capella de les religioses de la Puresa.

 

–  Aquesta setmana :  els dies 2, 3, i 4 els nins i nines que han de fer la primera comunió, celebraran el sagrament del perdó o de la reconciliació.

       Dimecres serà en els Dolors, Dijous a sant Pau    Divendres a Crist Rei. Cada dia a la mateixa hora les 17’30h.

 

–  Els  dies :  5 i 6 :  Col·lectes seran per Mallorca Missionera.

           La jornada d’enguany du per lema: «Les mans al cor». 

 

–  Ha   sortit   el   nº 53   de  LLUERNA.  Lluerna 53 abril  LLUERNA 53

 

 

* * * * * 

 

Quint   diumenge de Pasqua

EVANGELI

Jesús, el cep veritable

Al·leluia Jo 15,4.5b

Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor.

Qui està en mi dóna molt de fruit.

 

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 15,1-8

Evangeli Jo 15,1-8

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Paraula de Déu

 

   

 

 

Cinquè diumenge – Temps Pasqual


 

Ac 9,26-311 Jn 3,18-24 Jn 15,18-24

 

 

 


 

  1. D’un poble de vinya i blat

    Així ho cantem en aquell deliciós cant adreçat a la noia del poble, Maria. Blat i raïms: dos productes típics del país de Jesús. Per això no ens estranya gens que l’evangelista Joan ens hagi deixat aquesta joia d’al·legoria, en un capítol inclòs en aquelles hores denses i íntimes del cenacle, abans de la mort de Jesús. Ara ja no veiem en les nostres vinyes el vinyater inclinat sobre els ceps (els temps de la tècnica agrícola han facilitat molt la feina del pagès, cosa que ell agraeix). Però no deixa de tenir un cert encant gairebé reverencial veure com el vinyater doblega l’esquena per veure millor com està el cep i com estan les sarments. Un vinyater que, per a Jesús, era ni més ni menys que el Pare.

2.Gairebé el llenguatge de l’amor

Fins a nou vegades surt en el text aquesta breu paraula “en” que indica unió, intimitat, comunió de vides: en el cep, en vosaltres, en mi, en el Pare. Jesús ens està descrivint un estat d`ànim molt personal, un desig que vol que es realitzi en nosaltres, les sarments, en ell, el cep, i en el Pare, el vinyater. Comunió de vides total i plena. Transfusió d’esperits, de criteris, de mentalitats, de preceptes, d’amor mutu i personal. És la imatge perfecta de la plenitud, del fruit abundant, de la collita exuberant.

Joan empra un verb que té per a ell una gran transcendència: “manteniu-vos!” És aquell verb que suggereix la fidelitat, l’amor constant, l’amor que guarda la paraula, l’amor que s’ha ancorat en la confiança en Jesús. Fins i tot quan ens vénen les proves, la poda, la queixalada de la creu i del dolor. I això no és una manera de parlar, sinó una manera d’existir, perquè el dolor sempre hi és present en la condició humana, com va ser-ho en la de Jesús, que es va captenir com un home qualsevol…

 

3.“Donar molt de fruit


Potser aquí rau l’aspecte més compromès i radical de l’al·legoria. Un fruit que ens agafa de ple a nosaltres. Primer UN FRUIT CAP ENDINS: la unió amb Jesús, amb la seva Paraula plena de vida i fecunditat. És la dimensió d’allò que en diem “la vida espiritual”, la pregària, el conreu atent de la nostra interioritat, de les nostres facultats espirituals. L’evangeli de Marc ens ho suggereix quan explica que va escollir els dotze “perquè estiguessin amb ell”, perquè la familiaritat amb ell fos l’ambient imprescindible per assumir els seus criteris, els seus pensaments. No és una dimensió egoista i individualista. És pràcticament una necessitat de supervivència: “sense mi no podeu fer res”, ens recorda l’al·legoria.

 

I, després UN FRUIT CAP ENFORA, cap als altres. Donar als nostres germans i germanes aquesta riquesa de vi, de molts graus, d’un vi que té una denominació d’origen, una marca, que podria dir-se “BONA NOTÍCIA”. Perquè és un vi que se serveix a la taula de la fraternitat, de la joia compartida. En el món en què vivim ser feliços tot sols sembla gairebé una ofensa per als altres, per als qui no poden tastar la Taula de Regne. Millor, doncs, compartir el brindis. Per això l’al·legoria acaba amb una afirmació tan concreta i tan actual: “Així sereu deixebles meus.”

 

 

 

 

"Creure és el millor estímul per a lluitar treballar i viure d’una manera digna"

Què és la fe?

La fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient sent la seva fe, l’experimenta i la gaudeix. Però, seria un error reduir-la a sentimentalisme.

La fe no és quelcom que depèn dels sentiments. Ser creient és una actitud: Actitud responsable i raonada.

La fe tampoc no és una opinió personal. El creient es compromet personalment a creure en Déu.

Però la fe no pot ser reduïda a subjectivisme.

La realitat de Déu no depèn de mi, ni el cristianisme és fabricació de cadascú.

La fe tampoc no és un costum o tradició rebuda dels pares.

La fe és una decisió personal de cadascú presa lliurament.

La fe tampoc no és una recepta moral. Creure té les seves exigències.

Però seria una equivocació reduir-ho tot a moralisme.

La fe és endemés

-amor explícit a Déu

-compromís per un món més humà

-esperança de vida eterna

-acció de gràcies a Déu

-celebració festiva

-fraternitat compromesa

La fe tampoc no és un tranquil·litzant. Creure en Déu és, sens dubte, font de pau i de serenor, però la fe no és només un agafador pels moments crítics.

Creure és el millor estímul per a

lluitar

treballar

i viure d’una manera digna i responsable.

La fe comença a desfigurar-se quan s’oblida que, abans que res, és una trobada personal amb Jesucrist.

Sant Joan ens ho diu ben clar: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en Ell. Perquè Déu és Amor.” 1 Jn 4,16

Aquesta fe dóna fruits quan vivim, dia a dia, units a Crist, motivats i sostinguts

pel seu Esperit

i per la seva Paraula.

El que romangui en mi i jo en Ell, aquest dóna fruit abundant, perquè sense Mi no podeu fer res.”

És aquesta la nostra convicció més profunda, més pràctica i més operativa?

 

 

 

 

 

   

VIDA DE CADA DIA

El que està en mí…dóna molt de fruit.

La vida de cada dia ocupa gran part de la nostra vida. Per alta banda, malgrat pensem que l'important de nostra existència esdevengui en moments excepcionals, el cert és que la persona creix o minva en aqueixa vida en apariència petita de cada dia. Podem “somniar” coses grans, però en realitat som el que som en el viure diari.

Al llibre “Moral de la vida cotidiana” , J. L. Aranguren fa unes reflexions sàvies i agudes…. Segons el pensador, no és fàcil viure amb certa autenticitat dins el nostre petit món de cada dia.

Per començar, volguem no volguem, tots hem d'exercir un “rol”, sovint imposat; cal ajustar-se al “guió” i representar bé el paper. Però, ¿ es tracta només de ser un bon “actor” ? ¿ Com ser el “director” de la pròpia vida ? Hi ha llavors la pressió social; cal estar atents “al que es fa”, “al que es diu”, “al que es porta”. Moltes persones perceben la seva vida com una cosa monótona i rutinària, sense alicients. Pot ser degut a aqueixa sumissió cega al comportament de la majoria. Però, ¿ Com ser lliures davant tanta alimentació col·lectiva ?

Aranguren apunta formes molt freqüents avui de viure la quotidianitat. N'hi ha que viuen cercant en tot moment dominar la situació i treure'n profit sia com sia. Altres, cerquen aparentar, quedar bé, donar bona imatge; no els interessar “ser”, sinó “parèixer”.

Molts viuen pensant d'immediat; esclaus del rellotge, l'agenda i el calendari, només viuen per fer feina i “fer coses”. Així els passa la vida. Però la vida de cada dia pot ser molt més. Aranguren recorda que “hi ha un com fem el que fem i un per què ho fem, és a dir, hi ha un projecte”.

Cadascú de nosaltres està cridat a apropiar-se personalment de la vida i donar-li sentit. El problema rau en com elaborar i viure aquest projecte personal que volem ser.

Per al cristià, la fe en Jesucrist es converteix en la font més decisiva del viure diari. De son missatge i son esperit extreu sentit, orientació, confiança, estímul per a viure i créixer com esser humà.

La cridada de Jesús que escolta dins son interior no és una cridada més, sinó la que dóna sentit últim a sa vida. Qui pren en sèrio l'evangeli i segueix de prop a Crist, creu les seves paraules: “Qui està en mi i jo en ell, aquest dóna fruit abundant”.            José  Antonio  Pagola

 

Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

CONFIRMACIONS 21 ABRIL 2018

Dissabte,  21   d'abril,   14 joves reberen el sagrament de la Confirmació a la Parròquia de Crist Rei de Manacor.

En el transcurs d'una Eucaristia presidida per Mons. Sebastià Taltavull.

Acompanyats pels preveres de la localitat i multitud de feligresos, familiars i coneguts,

els joves confirmaren la seva incorporació plena a l'Església. 

 

Tots ells s'han preparat durant un temps participant a la catequesi acompanyats pels seus catequistes.

També han signat un compromís de viure la fe i donar testimoni de Jesús,

aprofundint en el camí de coneixement de Jesucrist i en el camí de l'Evangeli. 

 

Mons. Taltavull ha elogiat la passa endavant dels joves, decidits a ratificar les promeses del baptisme,

convidant-los "a ser millors cristians i seguidors de Jesús".

I recordà algunes de les cartes escrites pels mateixos joves abans de la Confirmació:

"La nostra intenció és confirmar la decisió dels nostres pares a l'inici de la nostra vida." 

 

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DE PASQUA

ESGLÉSIA GRAN

 

 

 

 

Quart diumenge de  Pasqua

 

 


 

Ac 4,8-12 1Jn 3,1-2 Jn 10,11-18

En llegir l’Evangeli del bon pastor, sempre em ve el cap els meus estius a pagès, quan sortint de ciutat preníem contacte amb allò que havíem llegit als llibres: plantes, bestiar, natura…El masover, en Ramon de la casa de dalt, tenia una trentena de vaques i cada dia de l ’any, sense vacances, havia de munyir-les, alimentar-les i ajudar-les a ben parir, quan tocava. A cadascuna d’elles li deia pel seu nom: la castanya, la virada, la rossa… N’hi havia una que li deia la maduixa. I a mi em sorprenia que a un animal tan gros i tan boví se li pogués donar un nom tan delicat i saborós. Estava clar, en Ramon les coneixia i se les estimava.

 

Diu la primera carta de Sant Joan que Déu ens reconeix com a fills seus. Reconèixer vol dir anar més enllà de la primera coneixença. Després de tot el que el seu Fill va viure i passar entre nosaltres en aquest món, Déu ens ha conegut més i ens ha estimat més. Gràcies al Fill hem estat reconeguts. Ell, que coneixia i estimava el Fill, precisament gràcies al seu Fill, ara som reconeguts i acollits com a fills seus. Crist ens ha fet fills de Déu.

 

Però, tot i ser ja fills, encara no s’ha manifestat en nosaltres el que som cridats a ser: semblants a Ell. Ell té molts rostres, molts aspectes: el compassiu, el que interpel·la, l’amic, la veritat, la vida, el camí… Avui les lectures ens proposen considerar quin aspecte de Crist ens sentim cridats a transparentar. A què d’Ell em vull anar semblant.


Tanmateix, com diu el Papa Francesc, en aquesta recerca no són possibles les “selfies”. El desvetllament del rostre de Crist en mi o –dit d’una altra manera- la meva vocació, no és un autoretrat assajat i corregit mil vegades. Els que són al meu voltant, l’església, són els primers en detectar el que hi ha de Crist en mi. Tan sols caldria tenir un punt de confiança per preguntar-li a la persona adequada: quin et sembla que és el meu lloc en l’església? A què et sembla que sóc cridat? I finalment, corroborar-ho en el meu dia, pels efectes de la troballa: la serenitat, la pau, la humilitat…

 

L’Esperit Sant inspira l’Església per a que se’m reveli el nou nom, el que Déu ens posa quan ens reconeixem i ens sentim reconeguts.


Serà, però, en l’espai personal, íntim, el lloc amagat de la casa, on en el tu a tu amb el Senyor, on d’una manera inaudible, però real, sento el ressò del meu nom nou. Ell és el que descriu la semblança cap a la que em toca moure’m i créixer per a ser en plenitud.

La maduixa, la vaca que en Ramon coneixia prou bé, poc sabria mai que se l’anomenava igual que aquells fruits vermellosos que, de tant en tant, trobava pels marges. Però, ves a saber, si el to de veu d’en Ramon tenia alguna cosa de la dolçor d’aquells fruits que arribaven amb la calor de maig.

David Guindulain, sj.

 

  

Evangeli Jo 10,11-18
El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles
Lectura de l'evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li'n dóna, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.
Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare».
Paraula  del   Senyor

 

CERCAR DE DEDINS

Escoltaran la meva veu.

No es poden dissenyar programes o tècniques que menin a Déu. No hi ha métodes per a trobar-se amb Ell de forma segura. Cadascú ha de seguir son propi camí, ja que cadascú té sa manera d'obrir-se al misteri de Déu. Tanmateix, no tot ajuda igualment a desvetllar de la fe.

Hi ha persones que mai parlen de Déu amb ningú. És un tema tabú. Déu pertany al món del privat. Però llavors tampoc pensen en ell ni el recorden en la intimitat de la consciència. Aquesta actitud, força freqüent inclús entre els que es diuen creients, porta quasi sempre al debilitament de la fe. Quan una cosa no es recorda mai, arriba a morir per oblit i inanició.

Hi ha, per contra, persones que s'interessen pel religiós. Els agrada plantejar qüestions sobre Déu, la creació, la Bíblia… Fan preguntes, però no esperen respostes. No els interessa. Tot són paraules buides si no hi ha recerca sincera de Déu dins l'nterior. L'important no és parlar de “coses de religió”, sinó fer lloc a Déu dins la vida.

D'altres volen discutir sobre religió. No saben parlar de Déu si no és per defensar la seva posició o atacar l'altre. De fet, moltes discussions sobre temes religiosos no fan sinó afavorir la intolerància i endurir postures. Tanmateix, qui cerca sincerament Déu, escolta l'experiència dels que creuen en ell encara que l'hagin abandonat. Cadascú ha de trobar el seu camí però saber també on els altres troben sentit, alè i esperança per afrontar l'existència.

Tanmateix, el més important per anar a Déu és invocar-lo dins el cor, tot sols, en la intimitat de la consciència. Aquí ens obrim al misteri de Déu o decidim viure tot sols, de forma atea, sense Déu. Es pot objectar:

“Però , ¿ com puc invocar Déu si no hi crec ni tinc cap seguretat ?” És possible. Aquesta invocació sincera enmig de tenebres i dubtes és, probablement, el camí més pur i humil per a obrir-nos al Misteri i fer sensible la presència divina en el fons del nostre ser.

 

 

 

PARRÒQUIA DELS DOLORS     (FOTOS)

 

 

 

"Jesús és sempre clar, sempre generós i sempre entregat


 

En un poble de cultura agrària, com ho fou el d’Israel, els ramats i els seus pastors van tenir sempre

-una notable importància pràctica i econòmica

-i una significació simbòlica.

el títol de Pastor s’aplica amb freqüència a Déu com el pastor fidel que vetlla pel seu poble.

Contràriament, els reis i els governants són denunciats pels profetes com a pastors

-infidels

-egoistes

.-i perversos.

Per què?

Perquè eren i són uns bandarres aprofitats.

Impressiona rellegir el capítol 34 d’Ezequiel o les diatribes de Jeremies. 2, 8; 3, 15; 10,21 etc, contra aquestes males persones.

Jesús es defineix a si mateix com el Pastor bo. El contrast no és el pastor dolent sinó el mercenari.

A on rau la diferència?

La diferència està en què el bo es desviu per les ovelles, fins i tot arriscant la vida.

El més oposat a Jesús és un mercenari al que Jesús qualifica d’assalariat, home que busca el seu bé egoista per damunt del bé del ramat.

Quan en el pasturatge hi entren els interessos

-del diner fàcil

-del sou crescut

-del càrrec honorífic

-de l’ascens desitjat

-del bon nom proclamat arreu

-de la bona imatge lloada per gairebé tothom

-del prestigi, etcètera, la funció es corromp i es mira més per un mateix que pel bé real del ramat.  

En temps de Jesús, els pastors tenien mala fama.


 

L’ofici de pastor figurava a les llistes “d’oficis menystinguts”.

Per què?

Perquè tenien fama de ser tramposos, lladres i mentiders.

Jesús, en canvi, és sempre clar, sempre generós i sempre entregat.

Justament el que hauríem de ser nosaltres.

Ho som, de debò?


 

Som persones clares?

      persones generoses?

     persones entregades?

L’única i veritable prova – prova convincent – de que estimem Déu de debò, ¿qui o què ens la dóna?

Ens la dóna l’amor real i compromès envers el proïsme, començant pels més desvalguts i necessitats.

Sense això no podem assegurar res sobre el veritable amor cristià. Perquè no passaríem de mentiders i comediants.

Sant Joan, en la seva 1ª carta 4,21 no pot ser més clar ni més contundent: “Si algú deia que estima Déu però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans que veuen.- no poden estimar Déu que no veuen. Qui estima Déu ha d’estimar també el germà.”

Realment l’estimem nosaltres el germà?

La Presència de Déu entre nosaltres sigui en el Santíssim Sagrament, sigui en la persona de cada proïsme abandonat i menystingut no és ni valorada ni estimada pels que.- diuen i es tenen per creients.

Quants visiten Déu en el Sagrament?

Quants en els llits dels malalts?

Quants en les presons?

Quants i quantes?

Quants reconeixen Déu en la persona dels desenganyats, dels desnonats?

Són preguntes impertinents que ben pocs i ben poques poden respondre positivament.

Si no busquem Déu allà i en aquells a on realment és i està, no el trobarem mai enlloc ni en ningú.

Realment l’estimem nosaltres el germà?

EL SANT CRIST

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

GAUDETE ET EXULTATE

EL PAPA PUBLICA UNA EXHORTACIÓ APOSTÒLICA SOBRE LA SANTEDAT EN EL MÓN ACTUAL

El papa Francesc ha donat a conèixer la seva tercera Exhortació Apostòlica, aquest cop, sobre la crida a la santedat. Aquest document de cinc capítols se suma a les altres dues exhortacions que el Papa havia publicat anys anteriors: Evangelii Gaudium (L'alegria de l'evangeli), el 2013; i Amoris Laetitia (L'alegria de l'amor), el 2016.  

No obstant això, té tres particularitats: està dirigida directament a cada lector (a través de l'ús de l'expressió "tu"), utilitza un llenguatge directe i té una estructura senzilla i pràctica. En aquesta oportunitat, també es va acompanyar el llançament amb un vídeo en què se subratllen alguns dels principals aspectes del document. 

  "El meu humil objectiu és fer ressonar un cop més la crida a la santedat, procurant encarnar-lo en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats", anticipa Francesc en les primeres línies de Gaudete et Exsultate.  

El document comença amb un repàs i recordatori sobre el que significa la crida a la santedat, i en aquests paràgrafs inicials subratlla que no és un camí únicament per religiosos o consagrats, sinó per a tothom. En la resta de capítols s'enfoca en les maneres de viure la santedat i assegura que Jesús dona les claus a través de les Benaurances. A més, ressalta diferents virtuts humanes, com la paciència, la mansuetud, l'alegria, la lluita interior i el sentit de l'humor.  

El Papa també s'ha fet un espai per referir-se a altres perills que es presenten: "És també una lluita constant contra el diable, que és el príncep del mal". Però no evita adoptar una mirada positiva i esperançadora: "En aquest camí, el desenvolupament d'allò bo, la maduració espiritual i el creixement de l'amor són el millor contrapès davant el mal. El camí de la santedat és una font de pau i de joia que ens regala l'Esperit".  

Una exhortació apostòlica és un document de tipus pastoral mitjançant el qual el Sant Pare s'adreça a una comunitat catòlica. En general, en elles es brinden indicacions o directrius sobre algun aspecte concret de la vida de l'Església.

  Aquest cop, el Papa toca el cor de cadascú, de les mestresses de casa, els professionals, els treballadors manuals, els estudiants, els científics, els camperols, els esportistes, els professors: "Tenim 'un núvol tan ingent de testimonis' que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí, ens estimulen a seguir caminant cap a la meta. I entre ells pot estar la nostra pròpia mare, una padrina o altres persones pròximes". 

G  E. EDICIÓ VATICÀ

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS PASQUAL


 

* * * * * 

ESGLÉSIA GRAN         (foto   panoràmica…)

 

 

COMUNICACIONS:

14-15 ABRIL

 

–   Agrair l’aportació d’aliments que féreu per a Càritas a la missa del Dijous Sant, així com també el resultat de la col·lecta que va ser de 1.935’60 euros. 

 

–   Dijous ,  19    ABRIL,  Reunió del Grup de Vida Creixent. Com de costum al convent de les religioses Franciscanes.

 

–   El pròxim dissabte dia 21 el Sr. Bisbe administrarà el sagrament de la Confirmació a un grup de 14 adolescents i joves. Serà a la missa de les 18’30 a la parròquia de Crist Rei.

* * * * * 

TERCER    DIUMENGE DE PASQUA

 

 

Evangeli Lc 24,35-48

Així ho diuen les Escriptures: el Messies

havia de patir i de ressuscitar el tercer dia

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se'l menjà davant d'ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».

Paraula del Senyor

TESTIMONIS

Lluc descriu la trobada del Ressuscitat amb els deixebles com una experiència fundant. El desig de Jesús és clar. La seva tasca no ha acabat a la creu. Ressuscitat per Déu després de l'execució, pren contacte amb els seus per dur a terne un moviment de “testimonis” capaços de contagiar a tots els pobles la Bona Nova: “Vosaltres sou els meus testimonis”. Costa convertir en testimonis aquells homes esfondrats pel desconcert i la por. En aquesta escena, els deixebles romanen callats, en silenci complet. El narrador només descriu son món interior: estan plens de por; només senten torbació i incredulitat; tot allò els sembla massa bonic per ser ver.

Jesús és qui ve a regenerar la seva fe. El més important és que no es sentin tots sols. L'han de sentir ple de vida enmig d'ells. Aqauestes són les primeres paraules que han d'escoltar del Ressuscitat: “La Pau sigui amb vosaltres… ¿ Per què surten dubtes dins vosaltres ?”

Quan oblidem la presència viva de Jesús enmig de nosaltres; quan l'ocultem amb els nostres protagonismes; quan la tristesa ens impedeix sentir la seva pau; quan ens contagiem uns a altres pesimisme i incredulitat… pequem contra el Ressuscitat. Llavors, no és possible una Església de testimonis. Per a desvetllar la seva fe, Jesús no demana que mirin la cara sinó les mans i els peus. Que vegin les ferides de crucificat. Que tenguin sempre present son amor entregat fins a la mort. No és un fantasma: “Som jo en persona”. El mateix que han conegut i estimat pels camins de Galilea. Sempre que pretenim fonamentar la fe en el Ressuscitat amb les nostres elucubracions, el convertim en un fantasma. Per a trobar-nos amb ell, cal recórrer al relat dels evangelis: descobrir aqueixes mans que beneïen els malalts i acaronaven els nins, aquests peus cansats de caminar a l'encontre dels més oblidats; descobrir llurs ferides i llur passió. És aquest Jesús el que ara viu ressuscitat pel Pare.

Malgrat els vegi carregats de por i dubtes, Jesús confia en els deixebles. Ell mateix els enviarà l'Esperit que els sostindrà. Per això els recomana que allarguin la presència en el món: “Vosaltres sou testimonis d'aquestes coses”. No ensenyar doctrines sublims, sinó contagiar experiència. No predicar grans teories sobre Crist sinó irradiar el seu Esperit. Fer-lo creïble amb la vida, no només amb paraules. Aquest és sempre el vertader problema de l'Església: la manca de testimonis.

José Antonio Pagola

 

 

Tercer diumenge – Temps Pasqual

Ac 3,13-15.17-19 1 Jn 2,1-5a Lc 24,35-48


 

Diu Pere a la lectura dels Fets dels Apòstols:


“Ja sé, germans, que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu, però … ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes”.Els qui escolten Pere, si deixen que el Senyor els obri es ulls perquè comprenguin, poden arribar a creure i a fer cas de Jesucrist. Han d'aprendre quecal morir al pecat per  néixer a una nova vida oberta a Déu i als altres des de l’amor incondicional.


Sovint ens porta molt de temps aprendre les lliçons profundes de la vida:


– que en un moment o altre hem de lliurar-nos completament;
– que som responsables del nostre propi destí;


– que l'amor creix fins a la maduresa passant per moltes reconciliacions;
– que mai no hi ha pau duradora sense justícia.


Potser ho sabem amb el cap, però no és sinó després d'una gran crisi, que aquestes paraules tornen a nosaltres, i les nostres ments s’hi obren. Només ara, i havent-ne fet experiència, podem ser-ne testimonis. Els testimonis parteixen de “Jerusalem”, el lloc on van abandonar el Senyor i on han experimentat que es va aixecar de la mort i va tornar a estar entre ells.


De vegades ens trobem amb persones que han estat ferides profundament.Ens sentim impacients amb elles, volem que confiïn en nosaltres immediatament i ens facin cas.Ens cal ser més com Jesús: caminar pas a pas amb elles, convidant-les a tocar i a veure per si mateixes,mostrant-les les nostres pròpies ferides, i donant exemple menjant davant dels seus ulls.


Somiem amb una societat millor, però ens podem desanimar pels propis fracassos o els fracassos de la gent bona.Ens calen testimonisde Jesús per posar-se entre nosaltres i dir: "La pau sigui amb vosaltres".I mostrar-nos les seves pròpies mans i peus ferits,mostrant-nos, des de la seva pròpia experiència, que tot en la Llei de Moisès,els Profetes i els Salms, s'ha de complirperquè les nostres ments puguin obrir-se i veure que està escrit en les lleis de la vida que tots els grans projectes han de moriri només el tercer dia pujar d’entre els morts.

Nosaltres som cridats a ser testimonis del Ressuscitat. Deixem que ens obri els ulls i el cor. Ens cal posar-nos-hi confiadament, però sense demora. L’alegria i les necessitats del món ens hi urgeixen.


Hi ha una faula que explica que tres dimonis venien a la terra per acabar el seu aprenentatge. Estaven parlant amb Satanàs, el cap dels dimonis, sobre els seus plans per temptar i arruïnar la humanitat. El primer va dir: "Jo els diria que no hi ha Déu." Però Satanàs va dir: "Això no n’enganyarà pas gaires, perquè saben que hi ha un Déu". El segon va dir: "Els diré que no hi ha infern". Satanàs va respondre: "No enganyaries a ningú d'aquesta manera, ja saben que hi ha un infern pel pecat". El tercer va dir: "Els diré que no hi ha pressa". "Ves-hi", va dir Satanàs, "i arruïnaràs les persones per milers". El més perillós de tots els deliris és que hi ha molt de temps.

 

"L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda"

Què és el fet de riure?

De qui és propi i exclusiu?

Riure és propi dels éssers humans. Cap altra criatura terrenal sap riure.

El riure és la manifestació més expressiva de l’alegria interior i més eloqüent.

És una realitat que li brolla de manera natural a qui viu gaudint de la vida.

Junt amb el discret somriure pot manifestar el goig i la jovialitat de qui viu en pau

-amb ell mateix

.amb els altres

-i amb Déu.

Però el fet de riure ha estat moltes vegades sota sospita.

Sospita de qui?

Sospita per part d’alguns cristians.

En algunes tradicions ascètiques el riure era considerat poc digne de la serietat i gravetat que ha de caracteritzar a qui es relaciona amb Déu.

Una manifestació excessivament mundana, més pròpia de persones frívoles que no pas de cristians de fe madura.

Curiosament, i com a contrapès, la Bíblia al·ludeix a l’alegria en tots els seus matisos de goig, pau interior, exultació i festa.

Naturalment hi ha moltes maneres de riure.

Tos coneixem el riure irònic i burleta que posa l’altre en ridícul o l’humilia davant els altres.

El riure sarcàstic que fereix i fa mal.

El riure venjatiu que perjudica i destrueix.

El riure sa és diferent i no té res a veure amb aquestes lamentables caricatures.

El riure sa neix de l’alegria interior.

El riure sa relaxa les tensions.

El riure sa afavoreix la llibertat.

És un riure benvolent que apropa les persones, crea confiança i ajuda a viure i afavoreix la salut.

Segons Freud, el bon humor és un element alliberador.

Per què no el practiquem més sovint?                                                         

Hi ha també el riure propi del creient.

Neix com a resposta festiva a l’amor de Déu.

Brolla de la confiança total i expressa

-compassió

-i afecte envers tota criatura.

Aquest riure, fa la vida més saludable, més suportable i més alegre.

És una victòria sobre el mal humor, la impaciència o el desànim.

No riuen els fanàtics.

No riuen els intolerants.

No riuen els amargats.

No riuen els rabiüts i malcarats.

En canvi, sí que riuen – i ben de gust – els que afronten la vida de manera sana i lliure.

Pasqua ha sigut des de sempre un temps de gaudi intens.

Tertulià l’anomenava “laetissimum spatium”: un espai de temps ple d’intensa alegria.

Dues paraules resumeixen el clima que el Ressuscitat crea amb la seva presència gloriosa: goig i pau.

A l’evangeli de Lluc s’arriba a dir que els deixebles “no acabaven de creure de tanta alegria com experimentaven.”

Quina és l’alternativa?

O el cristianisme és massa gran i lluminós per ser cregut

o hem d’escoltar la invitació de Sant Pau que ens diu: “Estiguem sempre alegres en el Senyor. Us ho repeteixo: estigueu alegres. Perquè el Senyor està a prop.” Fil. 4, 4-5

Què tal estem d’alegria nosaltres?

L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda.

Com la vivim la vida cristiana?

-amb alegria contagiosa?

o

-amb cara de pomes agres?


 

 

 

ESGLÉSIA GRAN         (foto   panoràmica…)

 

UN CRIT DE VIDA EN PLENA GUERRA


PREGANT AMB PIERRE TEILHARD DE CHARDIN

Durant la temporada de Pasqua podem pregar a partir d’algunes oracions de Pierre Teilhard, aquell jesuïta científic que tant va estimar l’univers, la natura i Nostre Senyor.

Jo t’estimo, Jesús, per la Multitud que es recolza en Tu i que percep, amb tots els altres sers, el murmuri, l’oració i el plor, quan s’estreny en Tu.” (Le Milieu mystique. Escrit en el front de guerra el 1916.)

            Van arribant ferits i morts a l’hospital de campanya, homes joves, vida trencada, desfeta, i ell, portalliteres en actiu, no para, escolta els gemecs, els crits, sent en el seu cor el dolor immens de la guerra entre les grans potències europees que desfà els plans i anhels de la joventut. Mirant més enllà del que veu, pensa en la gran multitud d'éssers arreu del món que pateixen i clamen… mira interiorment Jesús i l’estima. Ell també va viure, va plorar i va pregar durant la seva vida mortal i per tant sap de què va. El nostre Déu no s’ha quedat a dalt mirant i comentant, sinó que ha vingut i continua venint perquè estreny amb amor els resultats humans, animals, vegetals i còsmics d’un mal tan enquistat que no fa sinó provocar patiment i destrucció.

            Quan ens recolzem en Jesús i ens estrenyem a Ell els ulls se’ns obren al patiment universal, i Ell ens mou a esdevenir les seves mans, el seu cos, la seva acció, el seu cor. Mai és una cura exclusivament personal, tancada en un mateix, sinó expansiva. Treure del pou a qui s’ofega, visitar els presos, lluitar per la llibertat i la justícia, viure pels canvis positius i de millora… escoltar, acompanyar, intentar sanar, transformar.

 La darrera paraula no és de mort sinó de vida. Units a Ell en el treball, units a Ell en la dificultat, tenim la promesa d’una unió definitiva en el goig, la plenitud i sobretot l’amor. “T’estimo, Jesús, per la Multitud que es recolza en Tu.”

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

PASQUA – OCTAVA

 

Segon diumenge

Temps Pasqual


 

Ac 4,32-35 1 Jn 5,1-6 Jn 20,19-31

Ens trobem en aquest diumenge, anomenat de la misericòrdia. Benvingut recordatori de allò que és central en el missatge i la vida de Jesús. El nucli de la Bona Notícia és que Déu és Pare. I Pare boig d’estima i misericòrdia pels seus fills!


Possiblement, avui ens reunim amb sentiments diferents. D’una banda, la sorpresa i el desconcert de descobrir Jesús ressuscitat, havent estat crucificat. D’una altra, la joia i l’entusiasme de saber que no només no l’hem perdut, sinó que el tenim (i el tindrem!!) sempre al costat. Encara, potser, un sentiment de desbordament en constatar que tot això ens supera… i no sabem gaire què fer-ne, ni com introduir-ho a la nostra realitat vital immediata. I encara un altre sentiment, en veure que “tot segueix igual”, i és molt feixuc, tot…


Escoltem l’Evangeli. Ha d’ajudar-nos a situar-nos i a viure les nostres vides.

I en l’Evangeli d’aquest diumenge podem reconèixer tres personatges. Tres personatges que aprenen. Que milloren. Que deixen entrar en ells la novetat i la sorpresa desbordant del Déu Pare que ressuscita Jesús.


1.- La Comunitat.


Inicialment, una comunitat tancada amb pany i clau. Dominada per la por. O pel desànim, que ve a ser molt semblant. Tancada sobre ella mateixa. Tan tancada, que potser ha oblidat el mateix Jesús i la Bona Notícia. No pot sortir d’on és, ni pot sortir d’ella mateixa. Centrada en ella mateixa i el seu dolor.


Vet aquí que quan Jesús entra al mig i recupera la seva centralitat, la comunitat canvia. S’omple d’alegria. Jesús li recorda que la comunitat té sentit per testimoniar. Per sortir i arriscar i comunicar vida. És una comunitat amb una missió.


Sens dubte, també avui hem de recuperar la centralitat de Jesús en les nostres comunitats i en les nostres vides personals. Jesús al cor de la comunitat. Des-centrats de nosaltres mateixos i centrats en Jesús.


És Ell mateix qui ens dóna la missió. La missió de reconciliar. De posar pau i ser pacificadors. És Ell mateix qui ens envia i ens fa sortir més enllà de les portes tancades amb pany i clau. És Ell mateix qui ens mostra les ferides. I, tanmateix, és Ell qui ens acompanya i no ens deixa ja mai.


Podem pensar que la primera comunitat descobreix que la realitat és la que és. I segueix essent la mateixa. Però la manera de situar-se en ella és el que canvia. El que fa radicalment diferent tot és mirar-la amb Jesús, o sense. Amb esperança o sense. La comunitat –i els cristians de 2018- hem de fer, també, aquest aprenentatge. Hem de fer aquesta experiència. Tornar a la centralitat de Jesús. Fer-li espai. Jesús s’hi fa present. Sentir-nos enviats. I sortir, amb Ell. A comunicar pau i reconciliar. A refer lligams afeblits i trencats. Convivència i comprensió. A comunicar goig de viure i alegria. Pau a vosaltres, per transmetre-la.

2.- Tomàs.


Tomàs va una mica a la seva. A cops prescindeix de la comunitat. Necessita evidències. Seguretats. Vol que les coses li encaixin en el seu cap. En la seva visió. Potser vol creure “a la seva manera”. I, quan no quadren, se sent perdut. Per això necessita demostracions. Necessita palpar i tocar.


I Jesús també s’hi fa present. Des de la manera de ser i sentir de Tomàs. Jesús s’hi acosta, i Tomàs el reconeix Senyor. El seu Senyor per damunt de tot. Per damunt les seves idees preconcebudes i els seus dubtes i inseguretats.


Dins el nostre cor creient, també hi ha espai pel dubte. Realitats que contradiuen la fe. Dins la nostra fe, també tenim pors i espais buits. I Jesús ve a omplir-los. Com Tomàs, també avui, nosaltres, cridats a deixar-lo entrar amb la seva contra-evidència atrevida i agosarada.

 

3.- Aquells que creuran sense haver vist.


Potser tenim tendència a trobar-nos fàcilment identificats en aquesta categoria de gent. I, ben cert, que hi som en ells. Com a mínim, cridats a ser-ho. Cadascú haurem vist… el que haurem vist. Potser més aviat poc, o no. Ens ha arribat la Notícia i n’hem fet vivència. Alguna cosa sí que hem vist.


Però cridats a veure fins i tot allò que a primera vista no es veu. A traspassar les primeres impressions. A penetrar una realitat, altament indefinida. O francament adversa. I, entrant en ella, veure-la habitada. Veure-la carregada d’una gran promesa. Veure allò que no veuen els nostres ulls, i només es veu amb el cor i els ulls de la fe. És la Pasqua. Vida que sorgeix d’allà on, veure–veure, només veiem foscor i boira. Ara el Pare ens la ha omplert de colors i de llum. Vida a desdir, Ressuscitada, del Crucificat.

Josep Miquel Esteban, sj

Al·leluia Jo 20,19-31

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.

 

Evangeli Jo 20,19-31

Vuit dies més tard, Jesús entrà

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Paraula del Senyor

 

 

 

 

¿ AGNOSTICS ?

¡ Senyor meu i Déu meu ¡

Per a conéixer l'actitud del home del nostre temps davant Déu, ens ajuda molt Christian Chabanis. Les seves entrevistes famoses són documents imprescindibles per a saber què pensen avui els científics i pensadors reconeguts sobre Déu.

Chabanis confessa que, als inicis de les entrevistes als ateus més prestigiosos dels nostres dies, pensava trobar-se amb un ateisme rigorós i fonamentat. En la realitat, es trobà que, darrera les professions greus de lucidesa i honestedat intel·lectuals, s'hi amagava sovint “una absoluta absència de recerca de veritat”.

No sorprèn la constatació de l'escriptor francès, ja que cosa semblant passa entre nosaltres. Molts dels que renuncien a creure en Déu, no han fet cap esforç per cercar-lo. Penso, sobre tot, en molts que es confessen agnòstics, a voltes en fan ostentació, i en realitat estan lluny d'una vertadera postura agnóstica.

Agnòstic és la persona que es planteja el problema de Déu i, mancat de raons per a creure-hi, no emet judici. L'agnosticisme és una recerca que acaba en frustració. Només després d'haver cercat, l'agnòstic adopta sa postura: “No sé si Déu existeix. Jo no trobo raons ni per creure en ell ni per no creure”.

La postura més corrent és desentendre's senzillament de la qüestió de Déu. Molts que es diuen agnòstics són, en realitat, persones que no cerquen. Xavier Zubiri diria que són vides “sense voluntat de veritat real”. Els resulta indiferent que Déu existesqui o no. Els s'hi és igual que la vida acabi aquí o no. Els basta “deixar-se viure”, abandonar-se “al que sigui”, sense aprofundir en el misteri del món i de la vida.

Però, ¿ és aqueixa la postura més humana front a la realitat ? ¿ Es pot presentar com a progressista una vida en la qual manca la voluntat per cercar la veritat última de la nostra vida ? ¿ Es pot afirmar que aqueixa és l'actitud legítima de tot ? ¿ Es pot dir que aqueixa és la única actitud legítima d'honestedat intel·lectual ? ¿ Com podem saber que no és possible creure si mai hem cercat a Déu ?

Mantenir-se en aqueixa “postura neutral”, sense decidir-se a favor o en contra de la fe, ja és agafar decisió. La pitjor, perquè significa renunciar a cercar una aproximació al misteri últim de la realitat.

La postura de Tomàs no és d'un agnòstic indiferent, sinó del qui cerca recolzar la fe en la pròpia experiència. Per això, quan es troba amb Crist, s'obre confiadament: “Senyor meu i Déu meu”.

Molt vàlides són les paraules de Karl Rahner: “Més fàcil és deixar-se caure en la pròpia timba que en l'abisme insondable del misteri de Déu, però no significa més  coratge ni més veritat. La veritat resplendeix si se l'estima, accepta i viu com veritat que allibera”.

José Antonio Pagola

 

 

 

"Feliços els que creuen sense haver vist a Jesús!"


 

En una carta escrita pocs mesos abans de ser executat pel nazis, el cèlebre teòleg D. Bonhoeffer comentava a un amic la trobada que havia tingut en certa ocasió amb un jove pastor protestant.

Ambdós es plantejaven què volien fer amb la seva vida.

El pastor deia amb convicció: “Jo voldria se sant”

Dietrich Bonhoeffer li va respondre: “Jo voldria aprendre a creure”

Penso que aquestes paraules, aquest desig del teòleg alemany poden ser una bona definició d’un cristià responsable: una home o una dona que desitgen aprendre a creure, dia rere dia, fins al final de la seva existència.

És tal la confusió actual que són molts, moltíssims els que ni tan sols saben per on i com es camina cap a Déu.

Pensen que l’única manera de consolidar llur fe seria poder comptar amb proves verificables que els portaria a comprovar científicament Déu.

Altrament els sembla que la fe és un salt en el buit propi d’homes i dones que no se sap per quina estranya ingenuïtat accepten l’invisible com quelcom ben real.

No entenen el grup d’apòstols que creuen a partir de llur experiència de trobar-se amb Crist.

S’identifiquen més amb el deixeble Tomàs que demana comprovar amb les seves pròpies mans i dits la veritat del Ressuscitat.

Una de les aportacions més importants per l’home d’aquest tercer mil·lenni és l’esforç que s’està fent avui per precisar i diferenciar millor l’àmbit propi dels diversos coneixements: el científic, el filosòfic, el religiós, el poètic o el místic.

Tots han de ser respectats com diferents maneres d’apropar-nos a la realitat amb el seu propi contingut, mètodes i límits.                                                         

Tots ens poden servir pel creixement integral de la persona.

Els cristians no creiem per raons. Però tenim raons per creure.

No creiem perquè hem assolit comprovar científicament una dada a la que anomenem Déu.

Creiem perquè coneixem l’experiència de saber-nos absolutament fonamentats, estimats i perdonats per aquest Misteri d’amor insondable que no cap ni pot ser inclòs sota cap nom terrenal.

La fe de Tomàs es desvetlla quan se sent reclamat, urgit, interpel·lat pel Misteri de Jesús Ressuscitat.

Aquest reclam, aquesta urgència, aquesta interpel·lació avui se’ns adreça a nosaltres.

Com hi pensem respondre?

Feliços els que creuen sense haver vist a Jesús!

On es troba avui la Presència de Jesús? Està allà on els que el busquen hi troben llagues de dolor i de mort.

Si en lloc d’això hi troben poder, pompa i boato, mai no podran dir com l’apòstol Tomàs: “Senyor meu i Déu meu!”

La fe ens obre a la realitat dels que pateixen. És el necessari compàs d’espera fins a la Benaurança.

El poder, la pompa i la fatxenderia en són la negació.

 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario