Us mantindrem informats sobre les comunicacions de la parròquia.

HORARI DE MISSES NOVENBRE 2017

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS NOVEMBRE 2017

 

DIA

DOLORS

DIA

CRIST REI

DIA

SANT PAU

 

11

 

19h. Fartàritx (G. Parera)

19h Convent (J. Cabrer)

 

11

18.30h (B. Tauler)

 

11

17h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (F.Xavier)

 

12

 

8h Dolors (G.Parera)

9h Serralt (T. Riera)

12h Dolors. Baptismes (F. Xavier)

17h Benedictines (J.Perelló)

20h Dolors (B. Tauler)

12

19h (F.Xavier)

12

 

 

18

 

19h Fartàritx (T.Riera)

19h Convent (J. Cabrer)

 

 

18

18:30h (Andreu)

 

 

18

17h St.Josep (J.Perelló)

19:30h (T.Tauler)

 

 

19

8h (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (F.Xavier)

17h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors (F.Xavier)

19

19h (T.Tauler)

19

 

 

 

25

19h Fartàritx (G.Parera)

19h Convent (Cabrer)

25

18:30h (F.Xavier)

 

25

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (Andreu)

 

26

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Tauler)

17h Benedictines (J.Cabrer)

20h Dolors (G.Parera)

26

 

19h Concelebració (Pep Adrover)

26

 

 

2

DESEMBRE

19h Fartàritx (T.Riera)

19h Convent (J.Cabrer)

2

19h (T.Tauler)

2

17h Sant Josep (J.Perelló)

19h Baptisme (P.Antonio)

19:30h (P.Antonio)

 

 

 

3

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

11h Dolors Baptisme (Andreu)

12h Dolors (Andreu)

17h Benedictines (T.Tauler)

20h Dolors (F.Xavier)

3

19h (J.Perello)

3

 

 

 

 

7

 

19h Fartàritx (G.Parera)

19h Convent (J.Cabrer)

7

19h (T.Tauler)

7

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (Andreu)

 

 

 

8

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Tauler)

17h Benedictines (J.Perello)

18h Exposició (F.Xavier)

20h Dolors (F.Xavier)

8

19h (Andreu)

8

 

 

 

 

9

19h Fartàritx (T.Riera)

19h Baptismes (F.Xavier)

19h Convent (J.Cabrer)

9

18:30h (Andreu)

9

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (T.Tauler)

 

 

10

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Tauler)

17h Benedictines (J.Perello)

20h Dolors (G.Parera)

10

19h (F.Xavier)

10

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

 

 

 

 

 

 

 

COMUNICACIONS:  

–  Dijous dia 9 hi haurà exposició del Santíssim i pregària preparada pel grup d’Adoració Nocturna.

      Serà, com de costum a les 20’30 h. a la capella de les germanes de la Puresa. Recordam que dura una hora i és un acte obert a tothom.

Exposició Santíssim.

 

Cant d’entrada: pàgina 225 “Benaurances”

Reso de Vespres: ….Salmòdia: pàgina 173-178

Lectura: “L'Església buida” (Amàlia).

Magníficat: …. Antífona del Magnificat: pàgina 180

Pregàries + Oració: pàgina 181 

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5

Pregàries comunitaries.

Amoris Leatitia: 126-130 (Hnas. Pureza)

Cant: Pange Lingua (pag. 218) estrofes 5 i 6

 

 

DIUMENGE    XXXI    DEL   TEMPS   ORDINARI:

 

AVUI VA DE “FATXENDES”, DE GENT QUE ES CREU FORTA I TREPITJA FORT…


Gent que dogmatitza a tort i a dret, que es creu “no sé pas què” i que de retruc maltracta els “petits”, trencant les relacions igualitàries de la comunitat! De persones que sempre “són forts amb els dèbils, però dèbils amb els forts”.

1. Jesús s’hi troba fortament incòmode


I parla d’ells i els fustiga amb una duresa extrema que fins i tot “fereix la nostra sensibilitat” de persones benpensants, que imaginem, “per defecte”, un Jesús bonàs, mansuet, mig ensucrat.


El Jesús de Mateu assenyala amb el dit persones molt concretes: els escribes i fariseus dels dies de Jesús, als anys 30. Coneix per pròpia experiència aquest “mundillo”. Escribes: els intel·lectuals, teòlegs… homes amb una intensa formació que reben el títol “acadèmic” en una cerimònia, que els concedia autoritat de successors de Moisès, d’intèrprets oficials. La seva influència abastava totes les dimensions de la vida dels jueus. Fariseus: associació de fidels, bona gent, la majoria laics (amb alguns escribes), força fonamentalistes en la interpretació de la llei, rigoristes i legalistes. Immensa influència social i religiosa

Però al mateix temps el lector sap que Mateu es refereix als fariseus dels anys 80, dels dies en que escriu l’evangeli. I intueix que aquesta mirada de Jesús travessa els segles. Infinitat de persones: des de jerarques de la primera església, que poden tenir la temptació de caure en el que avui Jesús fustiga, fins a qualsevol mena de masclisme, de gent fatxenda, de gent que vol imposar maneres de fer i de pensar, que vol dominar el pensament… Cadascú sap els etcèteres que s’hi podrien afegir. L’evangelista ens ha dit que Jesús, en aquests discurs, s’adreça a la gent (tot el món) i als deixebles (les esglésies). Avui ens cal estar ben atents…!

2.“Y lo que había de pasar, pasó: del “servei” als fills de Déu al “monopoli” de Déu


De la gran experiència de religió “alliberament” a la religió “feixuga”, fardell pesant. Han teixit un espès codi de normes i ritus. I per sarcasme, de fet, resulta que ha estat per a llurs propis interessos: a) enriquir-se, b) enaltir-se, posar-se per damunt dels altres, ser tinguts. “Diuen i no fan, posen càrregues pesades i insuportables a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent, els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre”.

 

Han arribat a un nivell de rigorisme i fonamentalisme tan singular que fins i tot els ha portat a fer-se caixetes on hi han posat textos de la llei, i les porten enganxades als seus caps i braços (fent una lectura al peu de la lletra dels llibres de la Llei).

 

3. L’estil de Jesús


El defineix molt bé la lectura de Pau que hem fet: “ens férem amables com les mares, volíem donar-vos Bones Notícies!, no posar-vos càrregues, per això fins i tot treballàvem nit i dia”.

Que l’estil de Jesús se’ns encomani. Mirem sempre què fa i què diu Jesús. Guardem avui en el cor cinc trets de les seves paraules, que ens conviden a ser com ell és.


1. Però vosaltres no us feu dir "rabí" / perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans.


2. Ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra / perquè de pare només  en teniu un, que és el del cel.


3. Ni us feu dir "guies" / perquè de guia només en teniu un, que és el Crist.


Dit amb altres paraules.


4. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor.
5. El qui s'enalteixi, serà humiliat, però el qui s'humiliï, serà enaltit.

4. Jesús una altra mena d’autoritat, ben diversa dels fariseus
Ep! sap dir les coses pel seu nom, no és de caramel barat! Però, per resumir-ho com ho fa Joan: renta els peus dels deixebles i els demana que facin com ell, car “el primer és l’últim” (servus servorum Dei).

Aquest “estil” fa “tocar Déu”, ens connecta amb Déu: Déu deu ser així…! Aquest estil porta el Regne, la Humanitat nova. Però, atenció, no anem d’ingenus: a aquest estil, el crucificaran!

Avui se’ns fa un gran “ep!, compte!”: que Déu ens en deslliuri de la fatxenderia, de creure’ns forts, del dogmatisme, d’estar sobre dels altres, creient-nos sempre amb raó. “Hipòcrita, que no veus la biga del teu ull?”.

Francesc Riera, sj.

 

 

ACTITUD DE CONVERSIÓ

Jesús parla amb indignació profètica. El seu discurs dirigit a la gent i als deixebles és una crítica forta als dirigents religiosos d'Israel. Mateu ho recolleix allà pels anys vuitanta per als dirigents de l'Església cristiana perquè no caiguin en el mateix.

¿ Podem recordar avui les recriminacions de Jesús amb pau, en actitud de conversió, sense ànims de polèmiques estérils? Les seves paraules són una invitació per a bisbes, preveres i tots quants tenen qualque responsabilitat eclesial a fer una revisió de la nostra actuació.

“No fan el que diuen”.

El pecat nostre més gros és la incoherència. No vivim el que prediquem. Tenim poder però ens manca autoritat. La nostra conducta ens desacredita. El nostre exemple de vida més evangèlic canviaria el clima de moltes comunitats cristianes.

“Carreguen feixos feixucs damunt les espatlles dels altres… però ells no volen ni moure'ls amb el dit”.

És cert. Freqüentment, som exigents i severs amb els altres, comprensius i indulgents amb nosaltres. Afeixuguem a les persones senzilles amb exigències però no els facilitem l'acollida de l'evangeli. No som com Jesús que té cura de fer la càrrega lleugera ja que és senzill i humil de cor.

“En tot obren per fer-se veure de la gent”.

No podem negar que és més fàcil viure pendents de la nostra imatge, cercant quasi sempre “quedar bé” davant els altres. No vivim davant aquest Déu que veu dins el secret. Posem més atenció al nostre prestigi personal.

“Els agrada ocupar el primer lloc als convits i els primers seients a les sinagogues, i que la gent e ls saludi a les places….”

Ens dóna vergonya confessar-ho però ens agrada. Cerquem esser tractats de manera especial, no com un germà més. ¿Hi ha res més ridícul que un deixeble de Jesús cerqui ser distingit i reverenciat per la comunitat cristiana?

“No us heu de fer dir mestres…., ni us heu de fer dir guies… perquè de mestre, de guia només en teniu un que és el Crist”.

El mandat evangèlic no pot ser més clar: renuncieu als títols per no fer ombra a Crist; orienteu l'atenció dels creients només cap a ell. ¿ Per què l'Església no fa res per a suprimir títols, prerrogatives, honors i dignitats per a millor mostrar el rostre humil i proper de Jesús ?

“No doneu a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè de Pare només en teniu un que és el del cel”.

Per a Jesús el títol de Pare és tan únic, profund i   entranyable que no s'ha d'utilitzar per ningú en la comunitat cristiana. ¿ Per què ho permetem ?

José Antonio Pagola

 

 

 

"En el moviment de Jesús no hi ha ‘pares’. Només el del cel"

Diumenge XXXI de durant l’any. Cicle A

Per Josep Llunell.

L’Evangeli de S. Mateu ens ha transmès unes paraules de caràcter fortament antijeràrquic de Jesús

**demana als seus seguidors que es resisteixin a la temptació de convertir el seu grup en un moviment dirigit

-per savis rabins

-per pares autoritaris

-o per dirigents superiors als altres.

Què diu Jesús?

Però vosaltres no us feu dir rabins, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans.”

A la comunitat de Jesús ningú no és prioritari del seu ensenyament.

Què vol dir això?

Que ningú no ha de sotmetre doctrinalment els altres. Tots són germans que s’ajuden a viure l’experiència d’un Déu Pare a qui, precisament, li agrada manifestar-se als petits.

Diu Jesús: “Ni doneu a ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel.”

En el moviment de Jesús no hi ha ‘pares’. Només el del cel.

Ningú no ha d’ocupar el seu lloc. Ningú no s’ha d’imposar des de dalt sobre els demés.

Qualsevol títol que introdueixi superioritat sobre els altres va contra la fraternitat.

Poques exhortacions evangèliques han estat ignorades o desobeïdes tan frontalment com aquesta, al llarg dels segles.

Encara avui, l’Església viu en flagrant contradicció amb l’Evangeli.

És tal el nombre de títols, prerrogatives, honors i dignitats que no sempre és fàcil viure l’experiència d’autèntics germans.

Jesús pensava en una Església on no hi hagués ‘els de dalt’ i ‘els de baix’: una Església de germans iguals i solidaris.

No és qüestió de paraules sinó d’un esperit nou de servei mutu, amistós i fraternal.

És o no és possible crear una atmosfera

-més senzilla

-més fraternal

-i més amable a l’Església?

Ho és, o no ho és?

Què ho impedeix?

Qui ho impedeix?

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

PER A “TOTS-SANTS”

 

LES  MISSES    ES   DIRAN   COM   ELS   DIUMENGES

 


 

MAL PROGRAMATS

Tots experimentem que la vida està sembrada de problemes i conflictes que en qualsevol moment ens poden fer sofrir. Però, malgrat tot, podem dir que la “felicitat interior” és un dels millors indicadors per a saber si una persona està encertant en l'art difícil de viure. Es podria inclús afirmar que la vertadera felicitat no és sinó la vida mateixa quan està viscuda amb encert i plenitud.

El nostre problema rau en que la societat actual ens programa per a cercar la felicitat per camins equivocats que inevitablement ens menaran a viure de manera desgraciada. Una instrucció errònia diu així: “Si no tens èxit, no vals”. Per a assolir l'aprobació dels altres i, inclús, la pròpia estima cal triumfar.

La persona programada així, dificilment serà feliç: Necessitarà tenir èxit en totes les seves empreses, petites i grosses. Quan fracassi, sofrirà de manera indeguda.. Augmentarà la seva agressivitat contra la societat i contra la mateixa vida.

Aquesta persona romandrà, en gran part, incapacitada per a descobrir que ella val per ella mateixa, pel que és, malgrat no tengui èxits personals.

La segona equivocació és aquesta: “Si vols tenir èxit, has de valer més que els altres”. Ser sempre més que els altres, sobresortir, dominar.

Una persona així programada, sofrirà. Viurà sempre envejant els qui han tingut més èxit, els qui tenen més alt nivell de vida, els de posició més brillant. Dins el seu cor creixerà fàcilment la insatisfacció, l'enveja amagada, el resentiment. No sabrà gaudir del que és i del que té. Viurà mirant sempre de reüll els altres. Així, no es pot ser feliç.

Una altra consigna equivocada: “Si no respons a les    expectatives, no pot ser feliç”. Has de respondre al que la societat espera de tu, t'has d'ajustar als esquemes. Si no entres per la porta que van tots, et pots perdre.

La persona programada s'espenya inevitablement. Acaba per no conéixer-se a ella mateixa ni viu la pròpia vida. Només cerca el que cerca tothom, si bé no sap exactament per què ni per a què.

Les Benaurances ens conviden a demanar-nos si tenim o no la vida ben plantejada., i ens urgeixen a eliminar programacions equivocades.

¿ Què passaria dins la meva vida si encertara a viure amb cor senzill, sense afanys de possessió, amb més netedat interior, més atenció als que sofreixen, amb confiança més gran en un Déu que m'estima de manera incondicional ?

Per aquí va el programa que ens marquen les Benaurances de Jesús.

José Antonio Pagola

**********************

 

ALS    FIDELS   DIFUNTS

EN LES MANS DE DÉU

Avui no sabem què fer amb la mort. A voltes, l'únic que fem és ignorar i no parlar-ne. Oblidar com més prest millor aquest fet trist, complir els tràmits religiosos o civils necessaris i tornar a la vida de cada dia.

Però, prest o tard, la mort visita les nostres llars, ens pren essers estimats. ¿ Com reaccionar llavors davant aqueixa mort que ens pren per a sempre la mare ? ¿Quina actitud davant aquell espòs que ens diu adéu ? ¿ Què fer davant el buit que deixen amics i amigues ?

La mort és una porta que traspassa cada persona en solitari. Un cop la porta tancada, el mort s'amaga per a sempre: No sabem què ha estat d'ell. Aquest esser estimat i proper s'ens perd ara en el misteri insondable de Déu. ¿ Com relacionar-nos amb ell ?

Els seguidors de Jesús no assistim al fet de la mort de forma passiva. Confiant en Crist ressuscitat, l'acompanyem amb el nostre amor i la nostra pregària aquest misterios encontre amb Déu. En la litúrgia cristiana no hi desolació, rebeldia o deseperança. Una pregària de confiança: “Pare de bondat, a les teves mans confiem la vida de l'esser estimat”.

“Et seguim estimant, però no sabem com trobar-nos amb tu ni què fer per a tu. La nostra fe és dèbil i no sabem resar bé. Però et confiem a l'amor de Déu, en les seves mans et deixem…

 


 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

COMUNICACIONS:

– Amb motiu de la col·lecta destinada al DOMUND es varen recollir a les nostres parròquies 4.973’26 euros. Gràcies una vegada més per la vostra generositat i sensibilitat.

 

– Dimarts, vigília de Tots Sants, hi haurà missa vespertina a sant Josep a les 17h. A Crist Rei i Fartàrtx a les 19 h. i a sant Pau a les 19’30 h.

 

– Dimecres, solemnitat de Tots Sants, les misses seran igual que els diumenges. A més hi haurà la que se celebra en el cementeri. Com cada any serà a les 4 del capvespre si fa bon temps.

 

– Dijous, commemoració dels feels difunts, hi haurà missa a les 8 del matí a la parròquia dels Dolors. Hi haurà missa vespertina a cada una de les parròquies: A Crist Rei a les 19 h. a sant Pau a les 19’30 h. i en els Dolors a les 20 h.

 

– Degut al canvi oficial d’horari, a partir d’ara les misses del dissabte horabaixa a sant Josep i del diumenge capvespre a les Benedictines seran totes dues a les 17 h.

CELEBRACIONS    DE   L'EUCARISTIA   PER    A    "TOTS  SANTS":

                                         ELS   DOLORS                                         CRIST   REI                        SANT   PAU

31

19h Fartàritx (G.Parera)

31

19h (T.Tauler)

31

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (F.Xavier)

 

1

Novembre

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Tauler)

16h Cementiri (Andreu)

17h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors (F.Xavier)

1

19h (J.Perello)

1

 

2

 

8h Dolors (Andreu)

20h (T.Tauler-concelebració)

2

19h (Andreu)

2

19:30h (F.Xavier)

 

 

DIUMENGE    XXX    DEL   TEMPS   ORDINARI:    

 

ESTIMAR
Malament rai quan algú va a Jesús per posar-lo a prova. En sortirà escaldat. I si és humil, en sortirà alliçonat, il·luminat i vivint la vida amb més profunditat. Suposo que això és el que va viure aquell fariseu quan li va preguntar, per posar-lo a prova, quin era el manament més gran. No és una pregunta retòrica; és una qüestió de saber o no la Llei, si es dominen els 248 preceptes positius i les 365 prohibicions de què constava La Torà. Tot un repte que toca de ple la línia de flotació del vaixell de la honorabilitat, de la bona fama i la bona imatge del jueu, com a persona religiosa.

 

  1. No un precepte sinó dos


    No deixa de ser curiós la manera com Jesús despatxa aquella situació. I ho fa perquè per a ell era prioritari que allò humà i allò diví anessin alhora, com el cos i l’esperit. O si voleu amb una comparació més personal. La persona humana respira pels pulmons, millor dit, pels dos pulmons; fins i tot resulta anguniós suposar que només respiréssim per un dels dos. Tot és més ple, més suau, més concordant quan els dos pulmons, al mateix ritme, inspiren l’aire necessari per caminar pels camins de l’Evangeli.

     

    I és que per a Jesús, no es pot separar de cap manera l’amor a Déu de l’amor al proïsme. El seu deixeble Joan ens ho dirà amb una rotunditat i un “sentit comú” que fa pensar. Quan diu que “el qui diu que estima Déu que no ha vist mai, i en canvi no és capaç d’estimar el seu germà que té al costat, és un mentider. Més encara: fa “mentider, fals, poc fiable al mateix Déu”,amb una actitud allunyada de la veritat. I això no és tan estrany com pugui semblar. Hi ha molta gent que ha posat la força de la seva religió en els rituals, els signes religiosos, les pregàries i els sacrificis al marge de l’amor. I això acaba fent mal, creant un descrèdit i allunyant les persones del fet religiós, que hauria de ser, abans que res, un fet humà, amb sensibilitat envers els altres. I orientat també a Déu, quan la persona té fe…

    2. Encara una nova comparació


    I aquesta és musical. Totes les obres musicals, quan la inspiració del compositor les pensa, amb la seva melodia, la seva harmonia i el seu ritme, estan concebudes per ser interpretades en un to especial: en fa, en sol o en mi bemoll. No hi ha peça que no vagi acompanyada del seu to, que li dona la seva personalitat. Doncs bé, el to musical, el to vital de l’Evangeli és l’amor. El seu missatge s’inspira, neix, creix i es desenvolupa sota la perspectiva de l’amor. Jesús ho vivia així, quan predicava les paràboles, quan feia signes d’alliberament, quan perdonava, quan acollia els petits, els més necessitats. No hi havia altre to vital que no fos estimar, vessar la seva capacitat d’humanitzar les persones que pels motius que fossin se sentien deshumanitzades per les circumstàncies que havien de viure. Per això era un “Mestre diferent.”

     

  2. Més enllà de la Llei


    No m’imagino un Jesús recitant preceptes petits de la Llei en el moment de parlar al seu poble. Per això és capaç de fer una síntesi tan radical com dir que “tota la llei i els profetes vénen d’aquest únic precepte: estimar.” I ho diu davant d’un fariseu que se sabia, fil per randa, la Llei…

     

    El cristià hauria de conjugar aquest verb en tots els seus temps, modes i veus: en activa, en passiva, i en reflexiva, en present i en futur. I això no és un repàs de gramàtica. És un repàs a la pura realitat de la vida. El món anirà millor, si repassem aquesta lliçó de vida, o si repassem la nostra pròpia vida…Francesc Roma, sj.         

 

 

 

EL PRIMER

En certa ocasió els fariseus es reuneixen en grup i fan una pregunta a Jesús que era motiu de discussió i debat entre els sectors més preocupats per complir escrupulosament els sis-cents preceptes importants sobre el dissabte, la puresa ritual, els deumes i altres qüestions: “Mestre, ¿quin és el manament principal de la Llei?

La resposta de Jesús és prou coneguda entre els cristians: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”. Aquest és el més important. Després afegeix: “El segon és semblant a aquest: estimaràs els altres com a tu mateix”. I conclou amb aquesta afirmació: “Tots els manaments escrits en els Llibres de la Llei i els profetes vénen d'aquests dos”

Ens interessa i molt escoltar bé les paraules de Jesús ja que també dins l'Església, com a l'antic Israel, han crescut, al llarg dels segles, nombrosos preceptes, normes i prohibicions per a regular els diferents aspectes de la vida cristiana. ¿Què és el primer i més important? ¿Què és essencial per a viure com a seguidors de Jesús?

Jesús ho deixa clar, no tot és igualment important. És un error donar importància a qüestions secundàries de caràcter litúrgic o disciplinar deixant l'essencial. Mai oblidar que l'amor sincer a Déu i als altres és el primer i principal criteri pel seguiment a Jesús.

Segons ell, aquest amor és l'actitud de fons, la força clau i insubstituïble que dóna veritat i sentit a la nostra relació religiosa amb Déu i al nostre comportament amb les persones. ¿Què és la religió cristiana sense amor? ¿A què queda reduïda la nostra vida dins l'interior de l'Església i enmig de la societat sense amor?

L'amor allibera el nostre cor del risc de viure empobrits, empetitits o paralitzats per l'atenció malsana a normes i ritus. ¿Què és la vida d'un practicant sense amor a Déu? ¿Quina veritat hi ha en la nostra vida cristiana sense amor als altres necessitats ?

L'amor s'oposa a dues actituds prou difoses. Primer, la indiferència entesa com a insensibilitat, rigidesa de pensament, manca de cor. Segon, l'egocentrisme i desinterés pels altres.

En aquests temps tan crítics no hi ha res més important que tenir esment humilment de l'essencial: el sincer amor a Déu alimentat en celebracions sentides i viscudes des de dintre; l'amor als altres enfortint el tracte amistós entre els creiens i impulsant el compromís cap als necessitats. Contem amb l'esperit de Jesús.

 

 

José Antonio Pagola

 

 

 

"Hi ha una realitat ben clara: l’amor és el tot"

Quants manaments s’havien d’observar per a complir íntegrament la Llei?

Segons els jueus: 613.

Per això no és gens estrany que en els cercles rabínics es fessin preguntes com la que plantegen a Jesús en un intent de buscar l’essencial.

Quin manament és el primer de tots?

Jesús respon de manera clara i precisa: “El primer és: estimaràs el Senyor, el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu ésser.”

El segon és aquest: “Estimaràs el proïsme com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.”

Com escoltar avui aquestes paraules fonamentals de Jesús?

Hi ha una realitat ben clara: l’amor és el tot.

A la vida, el que se’ns demana és estimar. Aquesta és la clau de volta.

I, per què l’amor és la força que dóna sentit, veritat i plenitud a la vida?

Aquesta centralitat de l’amor arrela en una realitat màxima: en Déu origen de tota vida: l’amor en persona.

Aquesta és la definició més atrevida i més insuperable de la fe cristiana. “Déu és Amor” escriu S. Joan en la seva primera carta c.4 v.8

Podem dubtar de tot i de tothom, menys d’això.

Vet aquí perquè “estimar Déu” és trobar el nostre màxim bé.

Quantes pors i quantes angoixes es diluirien si visquéssim aquesta certesa!

Quina força i quin dinamisme brollarien dins nostre!

És aleshores quan comprenem la verdadera profunditat del 2on manament: estima el proïsme com a tu mateix.

Qui de debò estima Déu sap i és ben conscient que no pot viure en una actitud d’indiferència i despreocupació o oblit dels altres.

L’única actitud humana veritable, davant de qualsevol persona, és estimar-la procurant per tots els mitjans possibles el seu màxim bé real.

És aquesta la nostra convicció i activitat?

Conseqüència pràctica: és una il·lusió i un engany garrafal pensar que jo estic en bona relació amb Déu si em relaciono malament amb algú, sigui qui sigui.

Més encara: en unir el diví amb l’humà, Jesús secularitza la religió i situa el fet religiós en l’àmbit del que és laic.

D’aquesta manera, Jesús simplifica extraordinàriament la religió.

Què vol dir això?

Que el més gran en la vida és

-ser respectuós

-ser tolerant

-ser bona persona

-ser bon ciutadà

i persona de bé.

I això, sempre!

És realment això el que som nosaltres?

 

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

 

DIUMENGE    XXIX    DEL   TEMPS   ORDINARI :

Avui, el penúltim diumenge d’octubre, quan l’Església celebra el Domund, se’ns convida a renovar l’impuls missioner de l’Evangeli, que cadascú i junts hem de portar arreu.


Aquesta celebració, simultània arreu del món, cerca una sensibilització global entre nosaltres. D’aquesta manera, captem recursos de tot tipus per a les comunitats més necessitades, per donar un nou impuls al darrer encàrrec del Senyor: “Aneu per tot el món i anuncieu l’Evangeli a tots els pobles”.

 

Per sostenir una mirada tan ampla, ens ha d’ajudar educar la mirada concreta. Una mirada quotidiana que porti a una acció transformadora.


“Quan tu hi ets, és diferent. Tot sembla passar d’una altra manera”. Potser ho has sentit dir alguna vegada referint-se a algú altre o a tu mateix. I potser t’ha descol·locat el comentari, perquè no te n’havies adonat dels efectes de la teva paraula, de la teva atenció o del teu servei.

 

Evangelitzar allà on som vol dir deixar que l’Esperit de Jesús ens precedeixi i acompanyi el nostre estar. Abans de predicar l’evangeli amb tota convicció –com diu Sant Pau-, cal realitzar-lo amb obres. D’aquesta manera les paraules venen a reblar el que els fets ja havien dit amb eficàcia.


Evangelitzar l’espai on ens movem vol dir habitar-lo sabent que Déu ja hi és en ell. La nostra presència, amb la d’altres, fa que es desvetlli la nostra consciència de Déu present en la natura, en l’atenció als més petits o en els sagraments.

 

Es en aquesta convicció amb la que vivia Jesús. Estar així present en Déu és el que els fariseus volien desmuntar: els posa excessivament nerviosos tanta transparència i revelació. Hi van amb els herodians perquè, en cas de delicte  contra l’establert, puguin testimoniar davant Herodes.

 

La qüestió, que li plantejaran, toca dos aspectes essencials per a tota societat organitzada: els diners i l’autoritat. Pagar o no pagar el tribut al Cèsar?


Potser és veritat que es demana una quantitat abusiva i és injust. Potser, es qüestionable que s’hagi de tributar a l’Emperador en detriment de les  necessitats locals. Sigui com sigui, la qüestió, tot i ser ben punyent té el risc de distreure i posar l’atenció primera al lloc erroni.

 

Qui és el Senyor de la història? Els diners? El Cèsar? La meva gent? No, el Senyor de la història és el Déu d’Abraham, Isaac I Jacob, que ofereix una nova aliança al seu poble, com ja ho va fer a l’antigor. Es ell i no hi ha d’altre.

 

Les lectures ens proposen refer les nostres prioritats per si van errades. Retornem els ídols al seu lloc, d’on no havien d’haver sortit, i oferim cada instant de la pròpia vida a Déu, que ens l’ha donada.

David Guindulain

 

SÓN DE DÉU, DE NINGÚ MÉS

A Déu allò que és de Déu.

“Al César això que és del César i a Déu allò que és de Déu”. Les paraules de Jesús més citades. Les paraules de Jesús més distersionades des d'interessos aliens al Profeta que va viure totalment dedicat, no a l'Emperador, sinó als oblidats, empobrits i exclosos per Roma.

Episodi carregat de tensió. Els fariseus han planejat un atac decisiu contra Jesús. Per això, envien “uns deixebles”; no vénen ells; eviten topar-se directement amb Jesús. Ells són defensors de l'orde vigent i no volen perdre privilegis dins aqueixa societat que Jesús qüestiona.

Endemés, els envien acompanyats “per uns partidaris d'Herodes” del entorn d'Antipas. Segurament, no hi manquen entre ells terratinents i recaudadors encarregats d'emmagatzemar el gra de Galilea i enviar els tributs al César.

L'elogi que fan a Jesús és insòlit en llurs boques: “Sabem que ets sincer i ensenyes el camí conforme a la veritat”. Tot és un parany, però han parlat amb més veritat del que imaginen. És així. Jesús viu totalment entregat a preparar el “camí de Déu” per a que neixi una societat més justa.

No està al servei de l'emperador de Roma; ha entrat en la dinàmica del regne de Déu. No viu per a desenvolupar l'Imperi, sinó per a fer possible la justícia de Déu entre els seus fills i filles. Quan li demanen si “és lícit pagar imposts al César o no”, la seva resposta és terminant: “Pagueu al César això que és del César i a Déu el que és de Déu”.

Jesús no pensa en Déu i el César com dos poders que poden exigir drets als súbdits. Com a jueu fidel, sap que a Déu li pentany “la terra i tot el que s'hi mou, el món i tots   els qui l'habiten” (salm 24). ¿Què li pot pertànyer al César que no sigui de Déu?. Només els diners injusts.

Si algú viu embolicat en el sistema del César, que compleixi les seves “obligacions”, però si entra en la dinàmica del regne de Déu ha de saber que els pobres li pertanyen sols a ell, són els fills predilectes. Ningú pot abusar d'ells. Això és el que Jesús ensenya “conforme a la veritat”.

Els seus seguidors ens hem de resistir a que ningú, ni de prop ni d'enfora, sigui sacrificat a cap poder polític, econòmic, religiós o esglesiàstic. Els humiliats pels poderosos són de Déu. De ningú més.

José Antonio Pagola

 

COMUNICACIONS:

–  CONCERT   D'ORGUE   al   CONVENT ,   21   octubre   2017

 

–   Aquest   DISSABTE   I   DIUMENGE   es   celebra   el      DOMUND

                    (La   Col·lecta   és   per   aquest   fi…)

– Dijous dia 26 a les 9 del vespre a Can Vallespir hi haurà reunió pels pares i padrins que pensen batiar un infant durant el mes de novembre

 

 

 

La trampa que paren a Jesús està ben pensada: “¿És lícit o no de pagar tribut al César?”

Diumenge XXIX de durant l’any. Cicle A

La trampa que paren a Jesús està ben pensada: “¿És lícit o no de pagar tribut al César?” La pregunta és francament verinosa.

Si contesta negativament, el podran acusar de rebel·lió contra Roma.

Si accepta la tributació imposada quedarà desacreditat davant d’aquella gent que viu en la misèria espremuda pels impostos, i a qui ell tant estima i defensa, els últims dels últims.

Jesús els demana que li ensenyin la moneda del tribut.

Ell no en té cap de moneda perquè viu com un vagabund itinerant, sense terres ni feina fixa, ni cap ingrés. És un pobre, pobre. Fa temps que no té problemes amb els recaptadors.

Després, els pregunta per la imatge que apareix en aquell denari de plata que li ensenyen. Representa Tiberi i la llegenda diu: Tiberius Caesar, diví Augusti Filius Augustos.

Al revers s’hi podia llegir: Pontifex maximus.

El gest de Jesús ja és clarificador.

Els seus adversaris viuen esclaus del sistema, ja que, en utilitzar aquella moneda encunyada amb símbols polítics i religiosos, estan reconeixent la sobirania de l’emperador romà.

No és el cas de Jesús, que viu de manera pobra però lliure, dedicat als més pobres i exclosos de l’imperi i de la religió. És a dir: els que no són ningú ni signifiquen res.

Llavors, Jesús hi afegeix una cosa que ningú li ha plantejat.

Li pregunten pels drets del César i Ell els respon recordant els drets de Déu.

Retorneu al César això que és del César, i a Déu allò que és de Déu.”

La moneda porta la imatge de l’Emperador, però l’ésser humà, com ens recorda el vell llibre del Gènesi, és “imatge de Déu”.

Per això, mai no ha de ser sotmès a cap emperador.

Jesús ho havia recordat moltes vegades:

-els pobres són de Déu

-els petits són els seus fills predilectes

-el Regne de Déu els pertany

-ningú no ha d’abusar-ne, dels pobres.

Jesús no diu que una meitat de la vida: la material i econòmica, pertany a l’esfera del César i, l’altra meitat: l’espiritual i religiosa, a l’esfera de Déu.

No és això el que diu Jesús.

El seu missatge és un altre: Si entrem al Regne, no hem de consentir que cap César sacrifiqui el que només pertany a Déu:

-els famolencs del món

-els subsaharians abandonats al desert

-els sense papers de les nostres ciutats

etc.

Per aquesta trista feina d’abusar dels indefensos que cap César compti amb nosaltres.

Ni cap césar, ni cap rei, ni cap president de República, ni cap governador civil, ni militar, ni cap alcalde, ni cap agutzil.

Perquè els pobres, els sense veu ni vot, els ningú de ningú, són de Déu i d’aquells que els estimen i els ajuden.


 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

 

COMUNICACIONS:

 

– Dissabte dia 21 a les 12 del migdia:

            Concert d’orgue en el convent de sant Vicenç Ferrer

                                                       ( Promoció  per  a   la seva restauració.)

 

Diumenge que ve dia 22 celebrarem el dia del Domund,

               Aquest  any amb el lema: «Siguis valent, la missió t’espera»

                 La col·lecta, com sempre serà per les missions"

 

–   Ha   sortit  nou full parroquial   Lluerna.

***************

 

DIUMENGE    XXVIII   DEL   TEMPS   ORDINARI

 

Un evangeli sorprenent


En el sentit més etimològic de la paraula: ple de sorpreses. Algunes agradables i plenes de vida; les altres, inquietants. I enmig de tot això, nosaltres, com convidats als quals s'adreça aquesta paràbola. No hi ha dubte que en el seu text s'ensuma un llenguatge i unes imatges molt pròpies del temps de Mateu i de la seva Comunitat. Però anem a pams, deixem-nos "sorprendre" per una paràbola que, no podem oblidar-ho, ens descriu allò que és la màxima "obsessió" de Jesús: el seu Regne, la manera com ell vol que entenguem la vida cristiana, la fe, la identitat pròpia dels seus seguidors i seguidores…

 

1. Primera sorpresa


Per Jesús, la presentació de Regne és com un banquet de noces, un casament, una festa, on Déu se'ns manifesta com una figura molt allunyada de certs estereotips gens cristians: la por, un Déu que controla els comptes, sempre disposat a jutjar, a fer pagar "multes" pels nostres pecats, malhumorat, sever, i que aplega els seus súbdits per explicar-los les seves lleis, les condicions del seu servei.


Res de tot això: un banquet! Signe de la convivència, de la joia, del bon ambient, d'una certa intimitat, de sentir-nos confiats, ben propers a la festa del Fill. El pare dels fills pròdigs també pensa en un banquet de festa! Sorprenent, aquest Déu!

2. Segona sorpresa


Els convidats diuen que no, rebutgen la invitació. Els motius, ben diferents, com aquells terrenys en els quals cau la llavor del sembrador. Però aquí les excuses fins i tot són molt més realistes i agressives. Uns es desentenen de la invitació (com si diguessin: "altres preocupacions tenim que anar ara de casament!"); la feina és la feina, la pela és la pela. Aquesta és l' única realitat que compta. Però el més esfereïdor és que arriben a fer desaparèixer els missatgers de la Bona Notícia. Tot un cas, que es repeteix molt sovint. No solament maten el missatge sinó també el missatger. Quan hom entra en aquesta dinàmica de violència, tal com s'explica en una altra paràbola del mateix evangelista, s'arriba fins i tot a matar el propi Fill… Sorprenent, però real!

 

3. Tercera sorpresa


Potser és la més gran, allò que retrata millor de quin Déu ens parla Jesús. La festa no s'interromp. Ja que els convidats "privilegiats" no han volgut, omplirem la festa d'altres persones, situades en els marges de la història, en les cruïlles, en els camins llunyans. El pla de Déu no fracassa. Com diu l' Evangeli, omple la festa "de bons i dolents". Ja que no han vingut els "inclosos", que vinguin els "exclosos". Una de les constants evangèliques, una de les maneres més revolucionàries que té Jesús de veure les coses i les persones. I tot perquè l' impuls del seu cor no s'atura. Quantes vegades hem llegit a l' Evangeli aquesta mirada de Jesús als més desfavorits. 

Aquí torna a sortir. I ja no ens hauria de sorprendre!

 

4. I la quarta sorpresa?


És l'apèndix del convidat que no porta un vestit prou "maco" per assistir al casament del Fill. Sorprèn perquè si abans hem vist que la sala s'omple de pobres i marginats, a què vénen ara tants miraments i tanta severitat en assistir amb el vestit adequat? Què voldrà dir aquest detall? Es parla del sentit de responsabilitat, de ser conscient del que suposa la invitació, que el Regne de Déu no es pot prendre superficialment, a la babalà i que una "conversió" al Regne de Déu s'ha de fer en plena consciència, amb "el vestit adequat" d'una mentalitat responsable.


Els comentaristes afirmen que, en general, les dificultats de conversió al cristianisme i a l' Evangeli van venir sobretot del judaisme, perquè potser es pensaven que l' Evangeli de Jesús era una tornada a una sinagoga més pura, més radical, més exigent. Jesús mai no vingué a fundar un nou judaisme, ni a implantar unes noves normes ni a donar impuls a una nova sinagoga. Ell proposà un cor nou, uns bots nous per a un vi nou, no una reforma superficial. Deixem-nos sorprendre per l'estil del Regne de Déu! I pensem que les invitacions de Jesús al seu seguiment són constants, a partir de les circumstàncies que ens toca viure. Que no ens agafin de sorpresa, sinó ben conscients!
Francesc Roma, sj   

 

A LES CRUÏLLES DELS CAMINS

 

Convidats a noces.

Jesús coneixia molt bé la vida dura i monótona dels camperols. Sabia com esperaven l'arribada del dissabte per a “alliberar-se” del treball. Els veia fruir a les festes i a les noces. ¿ Quina experiència podia haver-hi més gojosa per a aquelles gents que ser convidats a un banquet i seure's amb veïnats a compartir una festa ?

Mogut per la seva experiència de Déu, Jesús parlava d'una manera sorprenent. La vida no és només aqueixa vida de treballs i preocupacions, penes i amargors. Déu prepara una festa final per a tots els seus fills i filles. A tots els vol asseguts vora ell , al voltant d'una mateixa taula, fruint per a sempre d'una vida feliç.

Jesús no s'acontenta amb parlar així de Déu. Ell mateix convidava tots a taula i menjava inclús amb pecadors i indesitjables. Volia ser per a tots la gran invitació de Déu i crear un clima més amistós i fraternal que els preparàs adientment per a la festa final.  

¿ Què n'hem fet d'aquesta convidada ?, ¿ qui l'anuncia ?, ¿ on es poden tenir noves d'aquesta festa ? Satisfets amb nostre benestar, sords a tot el que no sigui el nostre interés immediat, no creim necessitar Déu. ¿ No ens estem acostumant poc a poc a viure sense necessitat d'una esperança última ?

A la paràbola de Mateu, quan els qui tenen terres i negocis rebutgen la invitació, el rei diu als criats: “Aneu ara a les cruïlles dels camins i a tots els que trobeu, convidau-los a noces”. L'orde és inaudita, però reflexa el que Jesús sent. Malgrat tants rebutjos i menyspreus, hi haurà festa. Déu no ha canviat. Cal seguir convidant.

Però ara el millor és anar a “les cruïlles dels camins” per on passen tants vianant errants, sense terres ni negocis, als quals ningú ha convidat mai per a res.. Ells poden entendre millor que ningú la convidada. Poden recordar-nos la necessitat última que tenim de Déu. Poden ensenyar-nos esperança.

José Antonio Pagola

 

 

 

"Què és el que fa Déu?"

Per Josep Llunell….

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, perquè els vol veure a tots asseguts amb Ell al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena, d’una vida infinita que ara no podem ni entreveure, ni entrellucar.

Aquesta va ser una de les imatges més estimades per Jesús per suggerir el final definitiu de l’existència.

Sovint, sento dir: No som res. Mentida! Som fills de Déu.

Jesús no s’acontentava només de dir-ho amb paraules.

Jesús s’asseia a taula amb tothom i menjava fins i tot amb pecadors i amb persones indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament

alguna cosa del que Déu volia dur a terme.

Per això, Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu.

Jesús no imposava res.

Jesús no pressionava ningú.

Jesús anunciava la Bona Notícia de Déu.

Jesús despertava la confiança en el Pare.

Jesús foragitava els temors.

Jesús encenia l’alegria i el desig de Déu.

A tothom havia d’arribar la seva invitació, sobretot als més necessitats d’esperança.

Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada.

Els uns la rebutgen d’una manera conscient: “No hi volien anar”

Els altres responen amb indiferència. “No en feren cas”

Els importaven més les seves terres i negocis i tèrbols tripijocs.

Hi va haver qui va reaccionar d’una manera hostil contra els criats.

Són molts els homes i dones que ja no escolten cap crida de Déu.

En tenen prou de respondre d’ells mateixos davant d’ells mateixos.

El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que els pugui transformar la vida de soca-rel.

Ens deixem transformar, nosaltres, per la crida de Déu?

Qui són els que es neguen a anar a la boda?

Són persones de posició social alta, gent de molts diners. Tenen terres. Tenen negocis. Tenen sanejades fonts d’ingressos.

En canvi, els que entren a la boda són gent que no tenen res.

Al Pare del Cel li demanem en el Parenostre: Que vingui a nosaltres el teu Regne. És a dir, li demanem: Senyor, que aquesta vida sigui un banquet per a tohom!

Com és lògic, els que ja estan satisfets i repapats no ho volen això, ni ho necessiten.

Què és el que volen?

-Volen seguir ben aferrats als seus privilegis i distincions

-Volen mantenir les distàncies amb els desgraciats.

I això precisament és el que no suporta Déu Pare.

Per això en el banquet de la igualtat no hi entraran mai els prepotents i orgullosos, els creguts i els insolidaris, els mesquins i els que perjudiquen el proïsme o s’aprofiten d’ell.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS octubre-novembre 2017

14

 

19h. Fartàritx (T. Riera)

19h Convent (J. Cabrer)

 

14

18.30h (B. Tauler)

 

14

18h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (Andreu)

15

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T. Riera)

12h Dolors (F. Xavier)

18 Benedictines (Parera)

20h Dolors (B. Tauler)

15

19h (F.Xavier)

15

 

21

 

19h Fartàritx (G. Parera)

19h Convent (J. Cabrer)

 

 

21

18:30h (Andreu)

 

 

21

18h St.Josep (J.Perelló)

19:30h (F.Xavier)

 

22

8h (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (Andreu)

18 Benedictines (J.Perello)

20h Dolors (F.Xavier)

22

19h (T.Tauler)

22

 

 

28

19h Fartàritx (T.Riera)

19 Baptisme Dolors (T.Tauler)

19h Convent (Cabrer)

28

18:30h (F.Xavier)

 

28

18h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (Andreu)

 

29

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (G.Parera)

18h Benedictines (T.Tauler)

20h Dolors (Andreu)

28

 

12h Baptismes Crist Rei (F.Xavier)

19h (F.Xavier)

29

 

31

19h Fartàritx (G.Parera)

31

19h (T.Tauler)

31

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (F.Xavier)

 

 

1

Novembre

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Tauler)

16h Cementiri (Andreu)

17h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors (F.Xavier)

1

19h (J.Perello)

1

 

 

2

 

8h Dolors (Andreu)

20h (T.Tauler-concelebració)

2

19h (Andreu)

2

19:30h (F.Xavier)

 

4

19h Fartàritx (T.Riera)

19h Convent (Cabrer)

4

18:30h (F.Xavier)

4

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h Sant Pau (T.Tauler)

 

5

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

11h Baptisme Dolors (F.Xavier)

12h Dolors (F.Xavier)

17h Benedictines (J.Perello)

20h Dolors (T.Tauler)

5

19h (Andreu)

5

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

 

 

COMUNICACIONS:

Dijous dia 12 és la festa de la Mare de Déu del Pilar. És festa civil.

        -A les 10 del matí hi haurà missa a la barriada de Son Fangos a la Plaça del Pilar.

      – A les 11 a Crist Rei també hi haurà missa en la que la Guàrdia Civil honrarà la seva Patrona.

       – El vespre, com tots els dijous, hi haurà missa a sant Pau a les 19’30 h.

 

Diumenge dia 15

– Missa amb tots els nins i nines de catequesi a la Parròquia dels Dolors a les 12.

 

************

DIUMENGE    XXVII   DEL   TEMPS   ORDINARI:

 

1.- Una història.

Hi ha, certament, un element històric a la base d’aquest relat. El poble d’Israel no ha realitzat l’encàrrec de poble escollit per transmetre l’amor de Déu a tota la humanitat i a tots els pobles. No només no ha realitzat la missió rebuda en l’elecció, sinó que entén aquesta elecció com a privilegi des del qual mirar amb aires de superioritat altres pobles. Es penja la medalla – condecoració. Nosaltres sí que som bons!

I Jesús, mitjançant aquesta paràbola, fa notar als dirigents del poble l’error i la perversió de les seves mirades. No han realitzat allò que Déu esperava d’ells.

2.- Un advertiment per a la comunitat cristiana.

La crida d’atenció de Jesús, a propòsit de la vivència del poble d’Israel, ha de portar-nos, avui, honestament, a plantejar-nos la fidelitat de l’Església al seu Senyor. Que no ens passi una cosa igual.


No podem oblidar que l’experiència de “ser de la seva colla” és, sempre, per a ser enviats. No per presumir de “fotos fetes amb Ell”. La comunitat cristiana es fonamenta -i es reconstitueix, en moments de dificultats- en que se sap cridada pel mateix Jesús. Per aprendre d’Ell. Per ser d’Ell. I, així, amb aquesta experiència forta, posar-se convençudament, al servei del Regne. Al servei dels petits. La comunitat cristiana ha rebut la missió de proclamar la Bona Notícia del Regne. La comunitat cristiana és la continuadora –col.laboradora- de la missió del mateix Jesús: que hi hagi vida i vida en abundància.


Però a cops, és cert, s’ha apropiat de la missió. Com si fos possessió seva. Un advertiment que ha de tenir ben al davant per examinar la seva fidelitat.


Els fruits. Qüestions senzilles. Hem de preguntar-nos sovint, si servim. Si transmetem l’experiència d’un Déu que estima amb bogeria. Si ajudem a viure als altres. Si la nostra vida cristiana crea solidaritat i fraternitat. Si ajudem a que la vida creixi i sigui realment vida. Si ajudem a viure esperançadament. Ajudem a construir un món més humà i just? Més reconciliat?


Cal que ens preguntem si som Bona Notícia. Bona notícia de part del Déu de Jesús. El Déu de la vida.

O, potser, estem molt ocupats “en les nostres coses”, en les nostres tradicions i interessos? Potser tenim la temptació d’oblidar l’encàrrec de cuidar la vinya… i “d’anar per lliure”? Potser, a cops, ens hem apropiat de la tasca i hem oblidat que som dipositaris d’una missió?


Preguntes a fer-nos, sempre, amb molta serenor. Sense inquietuds ni nervis.

Sempre a l’escolta de la Paraula de Déu


3.- Una invitació personal.


Una triple invitació personal per a la nostra vida.

– La invitació a buscar, sempre, l’autenticitat. A preguntar-me per les meves fidelitats i les meves motivacions fondes. Buscar el Regne de Déu i la seva justícia. – – No creure’m amo. Ni amb drets adquirits.- La invitació a anar amb els ulls ben oberts. A reconèixer tanta gent que -des d’on sigui, dintre i fora de l’Església- fa possible la vida humana. Humana. Justa i digna..

– La invitació a la gratitud. A reconèixer el do i saber-me agraciat de poder col.laborar a la missió del Crist. Rebre-ho com a regal. I donar-ne gràcies.

Josep Miquel Esteban, sj.

 

NO DEFRAUDAR DÉU

Us prendran a vosaltres el regne de Déu.

La paràbola dels “vinyaters homicides” és tan forta que als cristians ens costa pensar que aquesta advertència profètica, dirigida per Jesús als dirigents religiosos del seu temps, tengui a veure amb nosaltres.

El relat parla d'uns llauradors encarregats per un senyor a fer feina a la seva vinya. Quan arriba el temps de la verema, passa quelcom sorprenent i inesperat. Els llauradors no volen entregar la collita. El senyor no recollirà els fruits que espera.

Són molt atrevits. Un rere l'altre apallissen els crists que el senyor envia a recollir els fruits. Més encara. Quan els envia el propi fill, el treuen “fora de la vinya” i el maten per quedar-se únics amos de tot.

¿ Què pot fer aquest amo de la vinya amb aquests llauradors ? Els dirigens religiosos, que escolten nerviosos la paràbola, arriben a una conclusió terrible: els farà morir i traspassarà la vinya a altres llauradors “que donin els fruits al seu temps”. Ells mateixos se condemnen. Jesús els hi diu a la cara: “Per això, us dic que us llevaran el regne i el donaran a un poble que doni fruits”.

En la “vinya de Déu” no hi caben els qui no donen fruits. En el projecte del regne de Déu, que Jesún anuncia i promou, no hi poden tenir lloc “llauradors” indignes que no reconeguin el senyoriu del Fill, perquè es senten propietaris, senyors i amos del poble de Déu. Han de donar pas a “un poble que doni fruits”

A voltes pensem que aquesta paràbola tan amenaçant val per abans de Crist, per al poble de l'Antiga Testament, però no per a nosaltres que som el poble de la Nova Aliança i tenim ja la garantia de que Crist sempre estarà amb nosaltres.

És un error. La paràbola ens parla també a nosaltres. Déu no té perquè beneir un cristianisme estèril del que no rep els fruits que espera. No té perquè identificar-se amb les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. També ara Déu vol que els treballadors indignes de la vinya siguin substituits per un poble que doni fruits dignes del regne de Déu. 

 

El Regne de Déu no pertany a la Jerarquia eclesiàstica"


 

Diumenge XXVII de durant l’any.


 

La paràbola dels vinyaters homicides és, sens dubte, la més dura que Jesús va pronunciar contra els dirigents religiosos del seu poble.

Els protagonistes de més relleu són, sens dubte, els vinyaters encarregats de treballar la vinya.

Com és la seva actuació?

La seva actuació és sinistra.

No van acceptar el senyor al qual pertanyia la vinya.—volien ser-ne els únics amos.

L’un darrera l’altre van anar eliminant els servents que l’amo els enviava amb una paciència increïble.

Ni tan sols van respectar el seu fill.

Quan va arribar el van treure fora de la vinya i el van matar.

La seva única obsessió era quedar-se l’heretat.

Què pot fer l’amo?

Acabar amb aquests vinyaters i lliurar la seva vinya a uns altres que la faran fructificar.

La conclusió de Jesús és tràgica: us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.

Què  és   el   que   diu   Jesús?

Jesús  no   diu   que   la   vinya   serà  lliurada   a   l'Església o   a   una  nova   Institució,  sinó  a   un   poble que la  farà   fructificar.

El Regne de Déu no és l’Església.

El Regne de Déu no pertany a la Jerarquia eclesiàstica..

No és propietat d’uns teòlegs o d’uns altres, d’uns biblistes o d’uns altres.

Ningú s’ha de sentir propietari de la seva veritat ni del seu esperit.

El Regne de Déu és un poble que dóna fruits

fruits de justícia

fruits de compassió

fruits de defensa dels darrers, dels humiliats i menystinguts.

Quins són els nostres fruits?

¿Ens tenim i actuem com a amos despòtics de la vinya de Déu

o bé vivim com a veritables i generosos servidors dels germans més desgraciats i desvalguts?

És aquí a on Déu ens espera i ens necessita!

 


 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY


 

 

Jesús, conta-contes


Jesús tenia la gran habilitat d'explicar breus i senzilles narracions, que podrien semblar, en aparença, ingènues, però que portaven una forta càrrega interpel·lant. Jesús fa bona pedagogia. Jesús era un gran mestre amb senzilla pedagogia. I de les breus i senzilles narracions treia lliçó per als mateixos oients, inclús per als que es creien savis, però no ho volien entendre. Avui tenim un exemple d'això. En aquest cas, eren els grans sacerdots i notables del poble. Però també sabia treure lliçó per als oients de qualsevol nivell d'intel·ligència.

 

No i…Sí! Sí i…No!


Novament, com diumenge passat, es tracta, del propietari d'una vinya. I aquells, als que crida a treballar, són els seus propis fills. L'un es mostra "espontàniament rebel" i l'altre "aparentment dòcil". Però les importants no són les primeres reaccions: no ho són ni la rebel·lia ni la docilitat inicials. A nosaltres, com a les personalitats que escoltaven Jesús, ens interessa, sobretot, si podem estar inclosos en el comportament del que diu, d'entrada, que anirà a la vinya, però, a l'hora de la veritat, no hi va.

 

Pocs, segurament ningú, dels que estem aquí no ens inclinem a dir "no" al Senyor. Més aviat en els moments de pregària, de reflexió, de lectura de la seva paraula o en els recessos espirituals, acostumem a manifestar, de vegades amb una ingènua eufòria, la nostra conformitat a fer el que ell ens diu, o, si més no, no ens atrevim a oposar-nos. Però, després, davant la dificultat, fàcilment ens tornem enrere, o ho anem deixant per a més endavant, fins que ens n’ oblidem.

 

Els “altres” al davant


Jesús ens posa, en fort contrast, amb l'actitud dels "oficialment" pecadors (publicans i prostitutes) que, sense haver tingut tanta facilitat per escoltar, conèixer i meditar la paraula de Déu, així que han tingut, d’una manera o altra, l’oportunitat d’escoltar-la, han estat decidits a seguir-la.

Tots sabem d'històries de persones que, havent portat una mala vida, en un moment donat, s'han convertit i han canviat espectacularment de rumb. I coneixem molta altra gent del nostre entorn que, sense tenir massa formació, 

ni sense sovintejar les pràctiques o celebracions de fe, i fins i tot, sense ser creients, són fidels, perquè romanen atents i oberts als dictàmens de la seva recta consciència. Ells no en són conscients, però és veritablement és Déu qui els parla a través de la consciència.
 
 
Molt sovint són ells els que ens poden estimular, quan potser nosaltres, no som prou decidits i som incapaços d'estimular ningú. I tot per la nostra “mandrosa” passivitat, o per la nostra  “satisfeta” mediocritat.
 
 
Tant de bo la comunió amb el Senyor ens infongui, com ens hi ha exhortat sant Pau, els seus mateixos sentiments i actituds, perquè la nostra resposta a la seva paraula i als reptes del nostre entorn, avui molt remogut al nostre país, sigui més decidida, constant i estimuladora, tot i les dificultats.
Francesc Xicoy, sj.  
 
 

DIUMENGE   XXVI   DEL   TEMPS  ORDINARI

 

 

 

 

DAVANT NOSALTRES

Un dia Jesús digué aqueixes fortes paraules contra els dirigents religiosos del seu poble: “Us dic en tota veritat que els publicans i les prostitutes us passaran al davant cap al regne de Déu”. Vaig comprovar fa uns anys que l'afirmació de Jesús no és una exageració.

Un grup de prostitutes de diferents països, acompanyades per unes Germanes Oblates, reflexionaren sobre Jesús amb l'ajuda del llibre “Jesús, Aproximació històrica”. Encara me conmou la força i l'atractiu que té Jesús per aquestes dones d'ànima senzilla i cor bondadós. Rescat alguns testimonis:

Me sentía sucia, vacía y poca cosa, todo el mundo me usaba. Ahora me siento con ganas de seguir viviendo porque Dios sabe mucho de mi sufrimiento… Dios está dentro de mí. Dios está dentro de mí. Dios está dentro de mí. ¡Este Jesús me entiende!…”

Ahora, cuando llego a casa después del trabajo, me lavo con agua muy caliente para arrancar de mi piel la suciedad y después le rezo a este Jesús porque él sí me entiende y sabe mucho de mi sufrimiento… Jesús, quiero cambiar de vida, guíame porque tú solo conoces mi futuro…”

Yo pido a Jesús todo el día que me aparte de este modo de vida. Siempre que me ocurre algo, yo le llamo y él me ayuda. El está cerca de mí, es maravilloso… Él me lleva en sus manos, él me carga, siento la presencia de él…”

En la madrugada es cuando más hablo con él. Él me escucha mejor porque en este horario la gente duerme. Él está aquí, no duerme. Él siempre está aquí. A puerta cerrada, me arrodillo y le pido que merezca su ayuda, que me perdone, que yo lucharé por él…”

Un día yo estaba apoyada en la plaza y dije: Oh, Dios mío, ¿será que yo solo sirvo para esto? ¿Solo para la prostitución?… Entonces es el momento en que más sentí a Dios cargándome, ¿entendiste?, transformándome. Fue en aquel momento. Tanto que   yo no me olvido. ¿Entendiste?…”

Yo ahora hablo con Jesús y le digo: aquí estoy, acompáñame. Tú viste lo que le sucedió a mi compañera (se refiere a una compañera asesinada en un hotel). Te ruego por ella y pido que nada malo suceda a mis compañeras, Yo no hablo, pero pido por ellas pues ellas son personas como yo…”

Estoy furiosa, triste, dolida, rechazada, nadie me quiere, no sé a quien culpar, o sería mejor odiar a la gente y a mí, o al mundo. Fíjate, desde que era niña yo creí en Ti y has permitido que esto me pasara… Te doy otra oportunidad para protegerme ahora. Bien, yo te perdono, pero por favor no me dejes de nuevo…”

José Antonio Pagola


 

 

L’important no és “parlar” sinó fer

 

Diumenge XXVI de durant l’any.

Aquesta paràbola és una de les més clares i senzilles.

Un pare s’adreça als seus dos fills per a demanar-los que vagin a treballar a la vinya.

El primer li respon amb una negativa rotunda: “No hi vull anar”. Després s’ho pensa millor i se’n va a treballar.

El segon reacciona amb una docilitat ostentosa: “Hi vaig de seguida, pare.” Però tot es queda en paraules, i no hi va.

El missatge d ela paràbola és clar i fora de tota discussió.

Davant de Déu, què és l’important?

L’important no és “parlar” sinó fer. I per què?

Perquè els justos diuen poc i fan molt. Els injustos diuen molt i no fan res. Res de res.

El que és original és l’aplicació que Jesús llança als dirigents d’aquella societat: “Us dic en tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu.”

Deu ser veritat el que diu Jesús?

Els escribes parlen constantment de la Llei: tenen sempre el nom de Déu als llavis.

Els sacerdots del Temple lloen Déu sense parar. S’omplen la boca de Salms.

Ningú no dubtaria que estan fent la voluntat del Pare.


 

Però les coses no són sempre com sembla que són.

Els recaptadors d’impostos i les prostitutes no parlen de Déu a ningú.- fa molt de temps que han oblidat la seva Llei, si és que algun cop l’han sabuda…

Són pecadors menyspreats per tothom.

Tot i així, segons les paraules de Jesús, van per davant en el camí del Regne de Déu.

Per què?

Potser perquè saben estar al costat dels menyspreats i tenir compassió dels perduts.—És exactament el que vol el Pare.

¿Quina importància pot tenir el Credo que pronuncien els nostres llavis si vivim sense compassió? Si ens ocupem només del nostre benestar personal egoista?

¿Quina importància poden tenir les peticions que adrecem a Déu perquè porti pau i justícia al món si amb prou feines fem res per a construir una vida més digna, com la vol Déu per a tots?

Els cristians hem omplert la història de 20 segles de paraules molt boniques.

Amb tot i això, avui i sempre, la veritable voluntat del Pare, ¿qui la fa?

La fan aquells que tradueixen en fets l’Evangeli de Jesús.

Fets, no paraules.

Hi som nosaltres aquí?

****************************

********

 

 

4    OCTUBRE:  SANT FRANCESC D'ASSÍS

 

FEICITACIÓ A TOTS ELS FRANCESCS, XESCS, FRANCISQUES…

 

Lloat sigueu, oh Senyor nostre

Per totes les criatures

i pel sol i per la lluna,

pels estels i el vent suau,

i pel foc i l'aigua fresca.

Per la nostra mare terra que ens sosté

i ens alimenta,

per les flors, els fruits

i l'herba i pel mar

i les muntanyes.

Perquè el sentit de la vida és cantar-vos

i lloar-vos

i perquè la nostra vida sigui

sempre cant i dansa.

************************

 

Pregària   EUCARÍSTICA

5 octubre 2017.   (Església   FARTÀRITX)

 

Monició d’entrada: Joan Perelló.

Explicació de la celebració: Mª. Magdalena.

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: pàgina 232 “Juntant  les mans…”

Reso de Vespres: pàgina 29, 30, 31 (a dos cors). Antífones: 29, 30, 31, …

Lectura: “Pregària de la Mare de Déu de la Mercè” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 68

Magnificat: pàgina 68

Pregàries + Oració: pàgina 68, 69, 70 (Joan Perelló).

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5

Pregàries comunitaries.

Amoris Leatitia: 111 – 119 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua (pag. 218) estrofes 5 i 6

J. Perelló (oració i es posa el mandil) agenollats.

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY


 

DIUMENGE XXV   DEL   TEMPS   ORDINARI

 

 

1.-És possible que tot escoltant aquesta paràbola molts de nosaltres hàgim tingut la mateixa reacció que aquells treballadors de la primera hora. Per què tots cobren el mateix jornal, tant si han treballat tot el dia, com si sols ho han fet durant una hora? Això no sembla just.


Però la paràbola és un gènere literari que hem de saber interpretar. Busca transmetre un ensenyament central, que és l’únic que cal retenir. La resta, són elements literaris escollits per cridar l’atenció, per tal que el missatge central quedi més ben gravat. I no tenen cap altra funció.


Evidentment, l’evangeli no és un manual de productivitat econòmica. Si els propietaris actuessin com en la paràbola, no trobarien ningú que volgués treballar des de la primera hora, i l’empresa faria fallida. No va, per aquí el missatge de la paràbola.


Jesús, aquí, ens parla de la salvació. Vol que entenguem una cosa fonamenta que sovint oblidem: que Déu ens salva no pas perquè ens ho mereixem, sinó perquè ell és bo i generós.


Jo no “compro” la meva salvació. No la “pago” amb els meus mèrits. La salvació és un do gratuït de Déu que no guarda cap proporció amb els meus mèrits. Cap ni un.


Se’ns vol fer veure, sobretot, que Déu no es mou per criteris d’estricta justícia, sinó que es mou per amor, per pura bondat. Tots rebem molt més del que mereixem. En som conscients?.

2-Ens diu la paràbola que cinc vegades, des de la primera hora del matí fins que es va pondre el sol, aquell propietari va sortir a buscar gent per treballar a la seva vinya.


És a dir, Déu crida constantment els homes i dones a col·laborar amb ell, per fer que el món sigui millor, més d’acord amb el seu projecte.


Uns se senten cridats a fer-ho des de petits, perquè els pares són creients i a través d’ells senten la crida de Déu molt aviat. D’altres se senten cridats més endavant, quan són joves: potser pel testimoni d’un educador o d’un company que els ha fet impacte.


I també n’hi ha que no se senten cridats fins que ja han recorregut una bona parta de la   seva vida: tal vegada una experiència que han viscut els ha sacsejat fortament i els ha fet obrir els ulls.


Cada persona té una història personal única, diferent de la dels altres. Cada vida és un misteri que sols Déu coneix. I, precisament perquè ens estima, intervé en el moment oportú per cridar-nos a col·laborar amb ell.


El perquè crida uns a la primera hora, des de petits, i altres quan ja són persones fetes, no el sabem: és un misteri que a nosaltres se’ns escapa.


És allò que ens ha dit la primera lectura: «Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres, tant com la distància del cel a la terra».Són incomprensibles per a nosaltres.

Però encara que això és veritat, d’una cosa sí que en podem estar ben segurs: que Déu sempre busca el nostre bé perquè ens estima. Per això, a tots ens dóna la mateixa paga: la salvació. Una paga d’un valor immens que cap de nosaltres pot merèixer. Li ho sabem agrair?
3- I per acabar, no oblidem allò que dèiem: que el Senyor convida a tothom, també a nosaltres, a treballar a la seva vinya: és la condició per a rebre el “jornal”, el regal de Déu.


Però fixem-nos que treballar a la vinya del Senyor no és fer qualsevol feina, sinó fer un esforç sincer perquè al nostre entorn les coses vagin millor, més d’acord amb el projecte de Déu, d’un Déu que és Amor.


Voldrà dir, per exemple, ser factors d’unió, sabent comprendre i respectar tothom. Voldrà dir donar la mà a aquell que es troba sol i necessitat o indefens. O també, treballar en la vinya del Senyor voldrà dir sembrar esperança al nostre entorn.


En un món com el nostre fan falta persones que creguin fermament que el Bé és més fort que el Mal, que l’amor és la força més poderosa que existeix. Fan falta persones que s’ho creguin i que visquin d’acord.  

Continuem ara la nostra eucaristia, que és una trobada amb el Senyor que potser
Ens pregunta, com en la paràbola:Què feu tot el dia desvagats?”.
Donem-li la nostra resposta. I no oblidem que estar “desvagats” no significa no fer res, sinó deixar de fer coses que facin créixer el regne de Déu, és a dir, la bondat, la pau, la comprensió, la unió, l’esperança.


Quins fruits està donant la meva vida?


Reflexionem-hi.

 

****************

COMUNICACIONS:  

Dilluns dia 25

-Inscripcions de catequesi només per primer curs a la Parròquia de Crist Rei de les 17’00 h. a les 21h’00h.

– El mateix dilluns, també a Crist Rei i a les 9 del vespre hi haurà reunió pels pares que hagin fet l’opció per la catequesi en família.

 

Dimarts dia 26

– Inscripcions només per segon curs, de les 17 a les 21 h.

–  A les 21 h. també a Crist Rei reunió informativa per presentar als pares interessats el projecte de Emaús que oferim des de les nostres Parròquies.

 

Dijous dia 28.

– Inscripcions a Crist Rei; només pels nins que han de fer catequesi en família i els adolescents que vulgui iniciar o continuar el procés de fe conegut com Emaús.

     De les 17 a le 21h.

 

Diumenge dia 1 d’octubre:

–  Missa d’inici de curs de catequesi a la Parròquia dels Dolors a les 12 h..

Es farà l’entrega del catecisme als de primer curs.

 

**************

********

 

 

NO DESVIRTUAR LA BONDAT DE DÉU

 

Durant la seva trajectòria profètica, Jesús insisteix un cop i un altre en comunicar la seva experiència de Déu com “un misteri de bondat insondable” que trenca tots els nostres càlculs. El seu missatge és tan revolucionari que, després de vint segles, encara hi ha cristians que no gosem agafar-lo seriosament.

Per contagiar a tothom l'experiència d'aquest Déu Bo, Jesús compara la seva actuació a la conducta sorprenent de l'amo d'una vinya. Fins a cinc vegades surt ell mateix en persona a cercar i contractar jornalers per a la seva vinya. No l'importa que el treball reti. El que vol és que cap jornaler es quedi un dia més sense feina.

Per això mateix, al final de la jornada, no els paga ajustant-se al treball fet per cada grup. Encara que la feina hagi estat molt desigual, a tots els dóna “un denari”, senzillament, el que necessitava cada dia una família camperola de Galilea per viure.

Quan el portaveu del primer grup protesta perquè ha tractat els darrers igual que a ells, que han treballat més que ningú, l'amo de la vinya li respon amb aquestes paraules admirables: “¿ Tens enveja perquè jo som generós ? ¿Vols impedir-me amb els teus càlculs mesquins ser bo amb els que necessiten el pa per a sopar ?

¿ Què suggereix Jesús ? ¿ És que Déu no actua amb els criteris de justícia i igualtat que nosaltres tenim ? ¿ Serà vere que Déu, més que mesurar els mèrits de les persones com faríem nosaltres, cerca sempre respondre des de la seva Bondat insondable a la nostra necessitat de salvació ?

Sento una gran pena quan me veig persones bones que s'imaginen a Déu dedicat a anotar curosament els pecats i els mèrits dels humans, per a retribuir un dia exactament a  cadascú segons el seu merescut. ¿ És possible imaginar un ser més inhumà com aquest entregat a això des de tota l'eternitat?

Creure en un Déu, Amic incondicional, pot ser l'experiència més alliberadora que es pot imaginar, la força més vigorosa per a viure i per a morir. Al contrari, viure davant un Déu justicier i amenaçador pot convertir-se en la neurosi més perillosa i destructora de la persona.

Cal aprendre a no confondre Déu amb els nostres esquemes estrets i mesquins. No hem de desvirtuar la seva Bondat insondable mesclant trets autèntics que provénen de Jesús amb trets d'un Déu justicier agafats de l'Antic Testament. Davant el Déu Bo revelat en Jesús, l'únic que hi cab és la confiança.

José Antonio Pagola


Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario