Us mantindrem informats sobre les comunicacions de la parròquia.

MISSES I ALTRES – MAIG 2018 – (HORARIS)

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS MAIG 2018

NOSTRA SENYORA DELS DOLORS

 

SANT CRIST 

DIA

DOLORS

DIA

CRIST REI

DIA

SANT PAU

 

05

MAIG

19h. Fartàritx. (G.Parera)

19h Convent (J. Cabrer)

 

05

18.30h (Andreu)

 

 

05

17h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (F.Xavier)

 

06

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T. Riera)

12h Dolors. (Andreu)

18h Benedictines

(G.Parera)

20h Dolors (T.Tauler)

06

19h Missa final curs catequesi (F.Xavier)

06

 

 

12

19h Fartàritx (T.Riera)

19h Convent (J. Cabrer)

12

18:30h (T.Tauler)

 

 

12

17h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h Torn Comunions (F.Xavier)

 

13

8h (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

10:30h Fartàritx.Festa (T.Tauler)

12h Dolors Baptisme (F.Xavier)

18h Benedictines (J.Perelló)

20h Dolors (Andreu)

13

19h (F.Xavier)

13

 

 

 

19

19h Fartàritx. (G.Parera)

19h Convent (T.Tauler)

 

19

18’30h (Andreu)

19

17h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (F.Xavier)

 

 

20

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors Torn Comunions (F.Xavier)

18h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors Festa Sant Crist (T.Vera)

20

 

19h NO MISSA

20

 

 

26

19h Fartàritx (T.Riera)

19h Convent (J.Cabrer)

26

18:30h (F.Xavier)

26

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (Andreu)

 

 

 

 

 

27

8h Dolors (G.Parera)

9h Serralt (T.Riera)

11h Baptismes (T.Tauler)

12h Dolors. (T.Tauler)

18h Benedictines (J.Cabrer)

20h Dolors (F.Xavier)

27

19h (Andreu)

27

 

 

 

 

 

 

 

 

 

OBSERVACIONS:

 

+ Dijous 17, divendres 18: Missa del Tridu al Convent. 19h. J.Cabrer.

+ Divendres 18: Dinar de germanor per a preveres a les 13:30h. Jordi des Racó.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DE PASQUA

EL SANT CRIST

 NOSTRA SENYORA DELS DOLORS

La resurrecció de les setmanes

 

 

Havent viscut recentment Sant Jordi, amb l’ambient saturat de flors i colors, sembla que la primavera s’hagi fet més present. Allò que eren colors grisos d’hivern, mantes i dies rúfols es converteix en llum i passejades, Natura exuberant i alegria per compartir…
Les mateixes estacions ens prometen aquest cicle en l’esperit: així com després d’un hivern hi ha una primavera, també després de tota mort ve resurrecció. És una esperança que ens anima a lluitar i travessar les “nits de l’ànima”, perquè hi ha un “més enllà”, no només després de la mort física, sinó també del problema familiar que ara estic vivint, o del conflicte amb aquella amiga, o de la incertesa d’aquella circumstància…
Viure de Déu, des de la pregària, catalitza la resurrecció, la provoca. La resurrecció neix de la mort. No sobrevé, no l’espanta com si fos una realitat funesta que mai hauria d’haver existit… és de dins de la mort que reneix la vida.
Per això, tu que creus en Jesucrist ressuscitat, no defalleixis: la mort que estàs vivint et farà créixer. Sortirà de tu quelcom nou, seguint l’equació pasqual:

Mort + Amor = Vida.

 
 

 

 

COMUNICACIONS:

( 28-29 ABRIL )

 

–  Dijous  3  maig, el Moviment de Vida Creixent celebrarà a les 5’30 del capvespre a l’espai de la basílica de Son Peretó una missa.

                       En aquell lloc tan emblemàtic de les nostres arrels cristianes, renovaran les promeses baptismals.

 

–  Dijous  3   maig,  com cada primer dijous de mes, el Grup d’Adoració nocturna organitza una hora de pregària amb exposició major del Santíssim.

                      A   les 20’30 h. a la capella de les religioses de la Puresa.

 

–  Aquesta setmana :  els dies 2, 3, i 4 els nins i nines que han de fer la primera comunió, celebraran el sagrament del perdó o de la reconciliació.

       Dimecres serà en els Dolors, Dijous a sant Pau    Divendres a Crist Rei. Cada dia a la mateixa hora les 17’30h.

 

–  Els  dies :  5 i 6 :  Col·lectes seran per Mallorca Missionera.

           La jornada d’enguany du per lema: «Les mans al cor». 

 

–  Ha   sortit   el   nº 53   de  LLUERNA.  Lluerna 53 abril  LLUERNA 53

 

 

* * * * * 

 

Quint   diumenge de Pasqua

EVANGELI

Jesús, el cep veritable

Al·leluia Jo 15,4.5b

Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor.

Qui està en mi dóna molt de fruit.

 

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 15,1-8

Evangeli Jo 15,1-8

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Paraula de Déu

 

   

 

 

Cinquè diumenge – Temps Pasqual


 

Ac 9,26-311 Jn 3,18-24 Jn 15,18-24

 

 

 


 

  1. D’un poble de vinya i blat

    Així ho cantem en aquell deliciós cant adreçat a la noia del poble, Maria. Blat i raïms: dos productes típics del país de Jesús. Per això no ens estranya gens que l’evangelista Joan ens hagi deixat aquesta joia d’al·legoria, en un capítol inclòs en aquelles hores denses i íntimes del cenacle, abans de la mort de Jesús. Ara ja no veiem en les nostres vinyes el vinyater inclinat sobre els ceps (els temps de la tècnica agrícola han facilitat molt la feina del pagès, cosa que ell agraeix). Però no deixa de tenir un cert encant gairebé reverencial veure com el vinyater doblega l’esquena per veure millor com està el cep i com estan les sarments. Un vinyater que, per a Jesús, era ni més ni menys que el Pare.

2.Gairebé el llenguatge de l’amor

Fins a nou vegades surt en el text aquesta breu paraula “en” que indica unió, intimitat, comunió de vides: en el cep, en vosaltres, en mi, en el Pare. Jesús ens està descrivint un estat d`ànim molt personal, un desig que vol que es realitzi en nosaltres, les sarments, en ell, el cep, i en el Pare, el vinyater. Comunió de vides total i plena. Transfusió d’esperits, de criteris, de mentalitats, de preceptes, d’amor mutu i personal. És la imatge perfecta de la plenitud, del fruit abundant, de la collita exuberant.

Joan empra un verb que té per a ell una gran transcendència: “manteniu-vos!” És aquell verb que suggereix la fidelitat, l’amor constant, l’amor que guarda la paraula, l’amor que s’ha ancorat en la confiança en Jesús. Fins i tot quan ens vénen les proves, la poda, la queixalada de la creu i del dolor. I això no és una manera de parlar, sinó una manera d’existir, perquè el dolor sempre hi és present en la condició humana, com va ser-ho en la de Jesús, que es va captenir com un home qualsevol…

 

3.“Donar molt de fruit


Potser aquí rau l’aspecte més compromès i radical de l’al·legoria. Un fruit que ens agafa de ple a nosaltres. Primer UN FRUIT CAP ENDINS: la unió amb Jesús, amb la seva Paraula plena de vida i fecunditat. És la dimensió d’allò que en diem “la vida espiritual”, la pregària, el conreu atent de la nostra interioritat, de les nostres facultats espirituals. L’evangeli de Marc ens ho suggereix quan explica que va escollir els dotze “perquè estiguessin amb ell”, perquè la familiaritat amb ell fos l’ambient imprescindible per assumir els seus criteris, els seus pensaments. No és una dimensió egoista i individualista. És pràcticament una necessitat de supervivència: “sense mi no podeu fer res”, ens recorda l’al·legoria.

 

I, després UN FRUIT CAP ENFORA, cap als altres. Donar als nostres germans i germanes aquesta riquesa de vi, de molts graus, d’un vi que té una denominació d’origen, una marca, que podria dir-se “BONA NOTÍCIA”. Perquè és un vi que se serveix a la taula de la fraternitat, de la joia compartida. En el món en què vivim ser feliços tot sols sembla gairebé una ofensa per als altres, per als qui no poden tastar la Taula de Regne. Millor, doncs, compartir el brindis. Per això l’al·legoria acaba amb una afirmació tan concreta i tan actual: “Així sereu deixebles meus.”

 

 

 

 

"Creure és el millor estímul per a lluitar treballar i viure d’una manera digna"

Què és la fe?

La fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient sent la seva fe, l’experimenta i la gaudeix. Però, seria un error reduir-la a sentimentalisme.

La fe no és quelcom que depèn dels sentiments. Ser creient és una actitud: Actitud responsable i raonada.

La fe tampoc no és una opinió personal. El creient es compromet personalment a creure en Déu.

Però la fe no pot ser reduïda a subjectivisme.

La realitat de Déu no depèn de mi, ni el cristianisme és fabricació de cadascú.

La fe tampoc no és un costum o tradició rebuda dels pares.

La fe és una decisió personal de cadascú presa lliurament.

La fe tampoc no és una recepta moral. Creure té les seves exigències.

Però seria una equivocació reduir-ho tot a moralisme.

La fe és endemés

-amor explícit a Déu

-compromís per un món més humà

-esperança de vida eterna

-acció de gràcies a Déu

-celebració festiva

-fraternitat compromesa

La fe tampoc no és un tranquil·litzant. Creure en Déu és, sens dubte, font de pau i de serenor, però la fe no és només un agafador pels moments crítics.

Creure és el millor estímul per a

lluitar

treballar

i viure d’una manera digna i responsable.

La fe comença a desfigurar-se quan s’oblida que, abans que res, és una trobada personal amb Jesucrist.

Sant Joan ens ho diu ben clar: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en Ell. Perquè Déu és Amor.” 1 Jn 4,16

Aquesta fe dóna fruits quan vivim, dia a dia, units a Crist, motivats i sostinguts

pel seu Esperit

i per la seva Paraula.

El que romangui en mi i jo en Ell, aquest dóna fruit abundant, perquè sense Mi no podeu fer res.”

És aquesta la nostra convicció més profunda, més pràctica i més operativa?

 

 

 

 

 

   

VIDA DE CADA DIA

El que està en mí…dóna molt de fruit.

La vida de cada dia ocupa gran part de la nostra vida. Per alta banda, malgrat pensem que l'important de nostra existència esdevengui en moments excepcionals, el cert és que la persona creix o minva en aqueixa vida en apariència petita de cada dia. Podem “somniar” coses grans, però en realitat som el que som en el viure diari.

Al llibre “Moral de la vida cotidiana” , J. L. Aranguren fa unes reflexions sàvies i agudes…. Segons el pensador, no és fàcil viure amb certa autenticitat dins el nostre petit món de cada dia.

Per començar, volguem no volguem, tots hem d'exercir un “rol”, sovint imposat; cal ajustar-se al “guió” i representar bé el paper. Però, ¿ es tracta només de ser un bon “actor” ? ¿ Com ser el “director” de la pròpia vida ? Hi ha llavors la pressió social; cal estar atents “al que es fa”, “al que es diu”, “al que es porta”. Moltes persones perceben la seva vida com una cosa monótona i rutinària, sense alicients. Pot ser degut a aqueixa sumissió cega al comportament de la majoria. Però, ¿ Com ser lliures davant tanta alimentació col·lectiva ?

Aranguren apunta formes molt freqüents avui de viure la quotidianitat. N'hi ha que viuen cercant en tot moment dominar la situació i treure'n profit sia com sia. Altres, cerquen aparentar, quedar bé, donar bona imatge; no els interessar “ser”, sinó “parèixer”.

Molts viuen pensant d'immediat; esclaus del rellotge, l'agenda i el calendari, només viuen per fer feina i “fer coses”. Així els passa la vida. Però la vida de cada dia pot ser molt més. Aranguren recorda que “hi ha un com fem el que fem i un per què ho fem, és a dir, hi ha un projecte”.

Cadascú de nosaltres està cridat a apropiar-se personalment de la vida i donar-li sentit. El problema rau en com elaborar i viure aquest projecte personal que volem ser.

Per al cristià, la fe en Jesucrist es converteix en la font més decisiva del viure diari. De son missatge i son esperit extreu sentit, orientació, confiança, estímul per a viure i créixer com esser humà.

La cridada de Jesús que escolta dins son interior no és una cridada més, sinó la que dóna sentit últim a sa vida. Qui pren en sèrio l'evangeli i segueix de prop a Crist, creu les seves paraules: “Qui està en mi i jo en ell, aquest dóna fruit abundant”.            José  Antonio  Pagola

 

Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

CONFIRMACIONS 21 ABRIL 2018

Dissabte,  21   d'abril,   14 joves reberen el sagrament de la Confirmació a la Parròquia de Crist Rei de Manacor.

En el transcurs d'una Eucaristia presidida per Mons. Sebastià Taltavull.

Acompanyats pels preveres de la localitat i multitud de feligresos, familiars i coneguts,

els joves confirmaren la seva incorporació plena a l'Església. 

 

Tots ells s'han preparat durant un temps participant a la catequesi acompanyats pels seus catequistes.

També han signat un compromís de viure la fe i donar testimoni de Jesús,

aprofundint en el camí de coneixement de Jesucrist i en el camí de l'Evangeli. 

 

Mons. Taltavull ha elogiat la passa endavant dels joves, decidits a ratificar les promeses del baptisme,

convidant-los "a ser millors cristians i seguidors de Jesús".

I recordà algunes de les cartes escrites pels mateixos joves abans de la Confirmació:

"La nostra intenció és confirmar la decisió dels nostres pares a l'inici de la nostra vida." 

 

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DE PASQUA

ESGLÉSIA GRAN

 

 

 

 

Quart diumenge de  Pasqua

 

 


 

Ac 4,8-12 1Jn 3,1-2 Jn 10,11-18

En llegir l’Evangeli del bon pastor, sempre em ve el cap els meus estius a pagès, quan sortint de ciutat preníem contacte amb allò que havíem llegit als llibres: plantes, bestiar, natura…El masover, en Ramon de la casa de dalt, tenia una trentena de vaques i cada dia de l ’any, sense vacances, havia de munyir-les, alimentar-les i ajudar-les a ben parir, quan tocava. A cadascuna d’elles li deia pel seu nom: la castanya, la virada, la rossa… N’hi havia una que li deia la maduixa. I a mi em sorprenia que a un animal tan gros i tan boví se li pogués donar un nom tan delicat i saborós. Estava clar, en Ramon les coneixia i se les estimava.

 

Diu la primera carta de Sant Joan que Déu ens reconeix com a fills seus. Reconèixer vol dir anar més enllà de la primera coneixença. Després de tot el que el seu Fill va viure i passar entre nosaltres en aquest món, Déu ens ha conegut més i ens ha estimat més. Gràcies al Fill hem estat reconeguts. Ell, que coneixia i estimava el Fill, precisament gràcies al seu Fill, ara som reconeguts i acollits com a fills seus. Crist ens ha fet fills de Déu.

 

Però, tot i ser ja fills, encara no s’ha manifestat en nosaltres el que som cridats a ser: semblants a Ell. Ell té molts rostres, molts aspectes: el compassiu, el que interpel·la, l’amic, la veritat, la vida, el camí… Avui les lectures ens proposen considerar quin aspecte de Crist ens sentim cridats a transparentar. A què d’Ell em vull anar semblant.


Tanmateix, com diu el Papa Francesc, en aquesta recerca no són possibles les “selfies”. El desvetllament del rostre de Crist en mi o –dit d’una altra manera- la meva vocació, no és un autoretrat assajat i corregit mil vegades. Els que són al meu voltant, l’església, són els primers en detectar el que hi ha de Crist en mi. Tan sols caldria tenir un punt de confiança per preguntar-li a la persona adequada: quin et sembla que és el meu lloc en l’església? A què et sembla que sóc cridat? I finalment, corroborar-ho en el meu dia, pels efectes de la troballa: la serenitat, la pau, la humilitat…

 

L’Esperit Sant inspira l’Església per a que se’m reveli el nou nom, el que Déu ens posa quan ens reconeixem i ens sentim reconeguts.


Serà, però, en l’espai personal, íntim, el lloc amagat de la casa, on en el tu a tu amb el Senyor, on d’una manera inaudible, però real, sento el ressò del meu nom nou. Ell és el que descriu la semblança cap a la que em toca moure’m i créixer per a ser en plenitud.

La maduixa, la vaca que en Ramon coneixia prou bé, poc sabria mai que se l’anomenava igual que aquells fruits vermellosos que, de tant en tant, trobava pels marges. Però, ves a saber, si el to de veu d’en Ramon tenia alguna cosa de la dolçor d’aquells fruits que arribaven amb la calor de maig.

David Guindulain, sj.

 

  

Evangeli Jo 10,11-18
El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles
Lectura de l'evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li'n dóna, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.
Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare».
Paraula  del   Senyor

 

CERCAR DE DEDINS

Escoltaran la meva veu.

No es poden dissenyar programes o tècniques que menin a Déu. No hi ha métodes per a trobar-se amb Ell de forma segura. Cadascú ha de seguir son propi camí, ja que cadascú té sa manera d'obrir-se al misteri de Déu. Tanmateix, no tot ajuda igualment a desvetllar de la fe.

Hi ha persones que mai parlen de Déu amb ningú. És un tema tabú. Déu pertany al món del privat. Però llavors tampoc pensen en ell ni el recorden en la intimitat de la consciència. Aquesta actitud, força freqüent inclús entre els que es diuen creients, porta quasi sempre al debilitament de la fe. Quan una cosa no es recorda mai, arriba a morir per oblit i inanició.

Hi ha, per contra, persones que s'interessen pel religiós. Els agrada plantejar qüestions sobre Déu, la creació, la Bíblia… Fan preguntes, però no esperen respostes. No els interessa. Tot són paraules buides si no hi ha recerca sincera de Déu dins l'nterior. L'important no és parlar de “coses de religió”, sinó fer lloc a Déu dins la vida.

D'altres volen discutir sobre religió. No saben parlar de Déu si no és per defensar la seva posició o atacar l'altre. De fet, moltes discussions sobre temes religiosos no fan sinó afavorir la intolerància i endurir postures. Tanmateix, qui cerca sincerament Déu, escolta l'experiència dels que creuen en ell encara que l'hagin abandonat. Cadascú ha de trobar el seu camí però saber també on els altres troben sentit, alè i esperança per afrontar l'existència.

Tanmateix, el més important per anar a Déu és invocar-lo dins el cor, tot sols, en la intimitat de la consciència. Aquí ens obrim al misteri de Déu o decidim viure tot sols, de forma atea, sense Déu. Es pot objectar:

“Però , ¿ com puc invocar Déu si no hi crec ni tinc cap seguretat ?” És possible. Aquesta invocació sincera enmig de tenebres i dubtes és, probablement, el camí més pur i humil per a obrir-nos al Misteri i fer sensible la presència divina en el fons del nostre ser.

 

 

 

PARRÒQUIA DELS DOLORS     (FOTOS)

 

 

 

"Jesús és sempre clar, sempre generós i sempre entregat


 

En un poble de cultura agrària, com ho fou el d’Israel, els ramats i els seus pastors van tenir sempre

-una notable importància pràctica i econòmica

-i una significació simbòlica.

el títol de Pastor s’aplica amb freqüència a Déu com el pastor fidel que vetlla pel seu poble.

Contràriament, els reis i els governants són denunciats pels profetes com a pastors

-infidels

-egoistes

.-i perversos.

Per què?

Perquè eren i són uns bandarres aprofitats.

Impressiona rellegir el capítol 34 d’Ezequiel o les diatribes de Jeremies. 2, 8; 3, 15; 10,21 etc, contra aquestes males persones.

Jesús es defineix a si mateix com el Pastor bo. El contrast no és el pastor dolent sinó el mercenari.

A on rau la diferència?

La diferència està en què el bo es desviu per les ovelles, fins i tot arriscant la vida.

El més oposat a Jesús és un mercenari al que Jesús qualifica d’assalariat, home que busca el seu bé egoista per damunt del bé del ramat.

Quan en el pasturatge hi entren els interessos

-del diner fàcil

-del sou crescut

-del càrrec honorífic

-de l’ascens desitjat

-del bon nom proclamat arreu

-de la bona imatge lloada per gairebé tothom

-del prestigi, etcètera, la funció es corromp i es mira més per un mateix que pel bé real del ramat.  

En temps de Jesús, els pastors tenien mala fama.


 

L’ofici de pastor figurava a les llistes “d’oficis menystinguts”.

Per què?

Perquè tenien fama de ser tramposos, lladres i mentiders.

Jesús, en canvi, és sempre clar, sempre generós i sempre entregat.

Justament el que hauríem de ser nosaltres.

Ho som, de debò?


 

Som persones clares?

      persones generoses?

     persones entregades?

L’única i veritable prova – prova convincent – de que estimem Déu de debò, ¿qui o què ens la dóna?

Ens la dóna l’amor real i compromès envers el proïsme, començant pels més desvalguts i necessitats.

Sense això no podem assegurar res sobre el veritable amor cristià. Perquè no passaríem de mentiders i comediants.

Sant Joan, en la seva 1ª carta 4,21 no pot ser més clar ni més contundent: “Si algú deia que estima Déu però no estimava el seu germà, mentiria, perquè els qui no estimen els germans que veuen.- no poden estimar Déu que no veuen. Qui estima Déu ha d’estimar també el germà.”

Realment l’estimem nosaltres el germà?

La Presència de Déu entre nosaltres sigui en el Santíssim Sagrament, sigui en la persona de cada proïsme abandonat i menystingut no és ni valorada ni estimada pels que.- diuen i es tenen per creients.

Quants visiten Déu en el Sagrament?

Quants en els llits dels malalts?

Quants en les presons?

Quants i quantes?

Quants reconeixen Déu en la persona dels desenganyats, dels desnonats?

Són preguntes impertinents que ben pocs i ben poques poden respondre positivament.

Si no busquem Déu allà i en aquells a on realment és i està, no el trobarem mai enlloc ni en ningú.

Realment l’estimem nosaltres el germà?

EL SANT CRIST

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

GAUDETE ET EXULTATE

EL PAPA PUBLICA UNA EXHORTACIÓ APOSTÒLICA SOBRE LA SANTEDAT EN EL MÓN ACTUAL

El papa Francesc ha donat a conèixer la seva tercera Exhortació Apostòlica, aquest cop, sobre la crida a la santedat. Aquest document de cinc capítols se suma a les altres dues exhortacions que el Papa havia publicat anys anteriors: Evangelii Gaudium (L'alegria de l'evangeli), el 2013; i Amoris Laetitia (L'alegria de l'amor), el 2016.  

No obstant això, té tres particularitats: està dirigida directament a cada lector (a través de l'ús de l'expressió "tu"), utilitza un llenguatge directe i té una estructura senzilla i pràctica. En aquesta oportunitat, també es va acompanyar el llançament amb un vídeo en què se subratllen alguns dels principals aspectes del document. 

  "El meu humil objectiu és fer ressonar un cop més la crida a la santedat, procurant encarnar-lo en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats", anticipa Francesc en les primeres línies de Gaudete et Exsultate.  

El document comença amb un repàs i recordatori sobre el que significa la crida a la santedat, i en aquests paràgrafs inicials subratlla que no és un camí únicament per religiosos o consagrats, sinó per a tothom. En la resta de capítols s'enfoca en les maneres de viure la santedat i assegura que Jesús dona les claus a través de les Benaurances. A més, ressalta diferents virtuts humanes, com la paciència, la mansuetud, l'alegria, la lluita interior i el sentit de l'humor.  

El Papa també s'ha fet un espai per referir-se a altres perills que es presenten: "És també una lluita constant contra el diable, que és el príncep del mal". Però no evita adoptar una mirada positiva i esperançadora: "En aquest camí, el desenvolupament d'allò bo, la maduració espiritual i el creixement de l'amor són el millor contrapès davant el mal. El camí de la santedat és una font de pau i de joia que ens regala l'Esperit".  

Una exhortació apostòlica és un document de tipus pastoral mitjançant el qual el Sant Pare s'adreça a una comunitat catòlica. En general, en elles es brinden indicacions o directrius sobre algun aspecte concret de la vida de l'Església.

  Aquest cop, el Papa toca el cor de cadascú, de les mestresses de casa, els professionals, els treballadors manuals, els estudiants, els científics, els camperols, els esportistes, els professors: "Tenim 'un núvol tan ingent de testimonis' que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí, ens estimulen a seguir caminant cap a la meta. I entre ells pot estar la nostra pròpia mare, una padrina o altres persones pròximes". 

G  E. EDICIÓ VATICÀ

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS PASQUAL


 

* * * * * 

ESGLÉSIA GRAN         (foto   panoràmica…)

 

 

COMUNICACIONS:

14-15 ABRIL

 

–   Agrair l’aportació d’aliments que féreu per a Càritas a la missa del Dijous Sant, així com també el resultat de la col·lecta que va ser de 1.935’60 euros. 

 

–   Dijous ,  19    ABRIL,  Reunió del Grup de Vida Creixent. Com de costum al convent de les religioses Franciscanes.

 

–   El pròxim dissabte dia 21 el Sr. Bisbe administrarà el sagrament de la Confirmació a un grup de 14 adolescents i joves. Serà a la missa de les 18’30 a la parròquia de Crist Rei.

* * * * * 

TERCER    DIUMENGE DE PASQUA

 

 

Evangeli Lc 24,35-48

Així ho diuen les Escriptures: el Messies

havia de patir i de ressuscitar el tercer dia

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se'l menjà davant d'ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».

Paraula del Senyor

TESTIMONIS

Lluc descriu la trobada del Ressuscitat amb els deixebles com una experiència fundant. El desig de Jesús és clar. La seva tasca no ha acabat a la creu. Ressuscitat per Déu després de l'execució, pren contacte amb els seus per dur a terne un moviment de “testimonis” capaços de contagiar a tots els pobles la Bona Nova: “Vosaltres sou els meus testimonis”. Costa convertir en testimonis aquells homes esfondrats pel desconcert i la por. En aquesta escena, els deixebles romanen callats, en silenci complet. El narrador només descriu son món interior: estan plens de por; només senten torbació i incredulitat; tot allò els sembla massa bonic per ser ver.

Jesús és qui ve a regenerar la seva fe. El més important és que no es sentin tots sols. L'han de sentir ple de vida enmig d'ells. Aqauestes són les primeres paraules que han d'escoltar del Ressuscitat: “La Pau sigui amb vosaltres… ¿ Per què surten dubtes dins vosaltres ?”

Quan oblidem la presència viva de Jesús enmig de nosaltres; quan l'ocultem amb els nostres protagonismes; quan la tristesa ens impedeix sentir la seva pau; quan ens contagiem uns a altres pesimisme i incredulitat… pequem contra el Ressuscitat. Llavors, no és possible una Església de testimonis. Per a desvetllar la seva fe, Jesús no demana que mirin la cara sinó les mans i els peus. Que vegin les ferides de crucificat. Que tenguin sempre present son amor entregat fins a la mort. No és un fantasma: “Som jo en persona”. El mateix que han conegut i estimat pels camins de Galilea. Sempre que pretenim fonamentar la fe en el Ressuscitat amb les nostres elucubracions, el convertim en un fantasma. Per a trobar-nos amb ell, cal recórrer al relat dels evangelis: descobrir aqueixes mans que beneïen els malalts i acaronaven els nins, aquests peus cansats de caminar a l'encontre dels més oblidats; descobrir llurs ferides i llur passió. És aquest Jesús el que ara viu ressuscitat pel Pare.

Malgrat els vegi carregats de por i dubtes, Jesús confia en els deixebles. Ell mateix els enviarà l'Esperit que els sostindrà. Per això els recomana que allarguin la presència en el món: “Vosaltres sou testimonis d'aquestes coses”. No ensenyar doctrines sublims, sinó contagiar experiència. No predicar grans teories sobre Crist sinó irradiar el seu Esperit. Fer-lo creïble amb la vida, no només amb paraules. Aquest és sempre el vertader problema de l'Església: la manca de testimonis.

José Antonio Pagola

 

 

Tercer diumenge – Temps Pasqual

Ac 3,13-15.17-19 1 Jn 2,1-5a Lc 24,35-48


 

Diu Pere a la lectura dels Fets dels Apòstols:


“Ja sé, germans, que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu, però … ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes”.Els qui escolten Pere, si deixen que el Senyor els obri es ulls perquè comprenguin, poden arribar a creure i a fer cas de Jesucrist. Han d'aprendre quecal morir al pecat per  néixer a una nova vida oberta a Déu i als altres des de l’amor incondicional.


Sovint ens porta molt de temps aprendre les lliçons profundes de la vida:


– que en un moment o altre hem de lliurar-nos completament;
– que som responsables del nostre propi destí;


– que l'amor creix fins a la maduresa passant per moltes reconciliacions;
– que mai no hi ha pau duradora sense justícia.


Potser ho sabem amb el cap, però no és sinó després d'una gran crisi, que aquestes paraules tornen a nosaltres, i les nostres ments s’hi obren. Només ara, i havent-ne fet experiència, podem ser-ne testimonis. Els testimonis parteixen de “Jerusalem”, el lloc on van abandonar el Senyor i on han experimentat que es va aixecar de la mort i va tornar a estar entre ells.


De vegades ens trobem amb persones que han estat ferides profundament.Ens sentim impacients amb elles, volem que confiïn en nosaltres immediatament i ens facin cas.Ens cal ser més com Jesús: caminar pas a pas amb elles, convidant-les a tocar i a veure per si mateixes,mostrant-les les nostres pròpies ferides, i donant exemple menjant davant dels seus ulls.


Somiem amb una societat millor, però ens podem desanimar pels propis fracassos o els fracassos de la gent bona.Ens calen testimonisde Jesús per posar-se entre nosaltres i dir: "La pau sigui amb vosaltres".I mostrar-nos les seves pròpies mans i peus ferits,mostrant-nos, des de la seva pròpia experiència, que tot en la Llei de Moisès,els Profetes i els Salms, s'ha de complirperquè les nostres ments puguin obrir-se i veure que està escrit en les lleis de la vida que tots els grans projectes han de moriri només el tercer dia pujar d’entre els morts.

Nosaltres som cridats a ser testimonis del Ressuscitat. Deixem que ens obri els ulls i el cor. Ens cal posar-nos-hi confiadament, però sense demora. L’alegria i les necessitats del món ens hi urgeixen.


Hi ha una faula que explica que tres dimonis venien a la terra per acabar el seu aprenentatge. Estaven parlant amb Satanàs, el cap dels dimonis, sobre els seus plans per temptar i arruïnar la humanitat. El primer va dir: "Jo els diria que no hi ha Déu." Però Satanàs va dir: "Això no n’enganyarà pas gaires, perquè saben que hi ha un Déu". El segon va dir: "Els diré que no hi ha infern". Satanàs va respondre: "No enganyaries a ningú d'aquesta manera, ja saben que hi ha un infern pel pecat". El tercer va dir: "Els diré que no hi ha pressa". "Ves-hi", va dir Satanàs, "i arruïnaràs les persones per milers". El més perillós de tots els deliris és que hi ha molt de temps.

 

"L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda"

Què és el fet de riure?

De qui és propi i exclusiu?

Riure és propi dels éssers humans. Cap altra criatura terrenal sap riure.

El riure és la manifestació més expressiva de l’alegria interior i més eloqüent.

És una realitat que li brolla de manera natural a qui viu gaudint de la vida.

Junt amb el discret somriure pot manifestar el goig i la jovialitat de qui viu en pau

-amb ell mateix

.amb els altres

-i amb Déu.

Però el fet de riure ha estat moltes vegades sota sospita.

Sospita de qui?

Sospita per part d’alguns cristians.

En algunes tradicions ascètiques el riure era considerat poc digne de la serietat i gravetat que ha de caracteritzar a qui es relaciona amb Déu.

Una manifestació excessivament mundana, més pròpia de persones frívoles que no pas de cristians de fe madura.

Curiosament, i com a contrapès, la Bíblia al·ludeix a l’alegria en tots els seus matisos de goig, pau interior, exultació i festa.

Naturalment hi ha moltes maneres de riure.

Tos coneixem el riure irònic i burleta que posa l’altre en ridícul o l’humilia davant els altres.

El riure sarcàstic que fereix i fa mal.

El riure venjatiu que perjudica i destrueix.

El riure sa és diferent i no té res a veure amb aquestes lamentables caricatures.

El riure sa neix de l’alegria interior.

El riure sa relaxa les tensions.

El riure sa afavoreix la llibertat.

És un riure benvolent que apropa les persones, crea confiança i ajuda a viure i afavoreix la salut.

Segons Freud, el bon humor és un element alliberador.

Per què no el practiquem més sovint?                                                         

Hi ha també el riure propi del creient.

Neix com a resposta festiva a l’amor de Déu.

Brolla de la confiança total i expressa

-compassió

-i afecte envers tota criatura.

Aquest riure, fa la vida més saludable, més suportable i més alegre.

És una victòria sobre el mal humor, la impaciència o el desànim.

No riuen els fanàtics.

No riuen els intolerants.

No riuen els amargats.

No riuen els rabiüts i malcarats.

En canvi, sí que riuen – i ben de gust – els que afronten la vida de manera sana i lliure.

Pasqua ha sigut des de sempre un temps de gaudi intens.

Tertulià l’anomenava “laetissimum spatium”: un espai de temps ple d’intensa alegria.

Dues paraules resumeixen el clima que el Ressuscitat crea amb la seva presència gloriosa: goig i pau.

A l’evangeli de Lluc s’arriba a dir que els deixebles “no acabaven de creure de tanta alegria com experimentaven.”

Quina és l’alternativa?

O el cristianisme és massa gran i lluminós per ser cregut

o hem d’escoltar la invitació de Sant Pau que ens diu: “Estiguem sempre alegres en el Senyor. Us ho repeteixo: estigueu alegres. Perquè el Senyor està a prop.” Fil. 4, 4-5

Què tal estem d’alegria nosaltres?

L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda.

Com la vivim la vida cristiana?

-amb alegria contagiosa?

o

-amb cara de pomes agres?


 

 

 

ESGLÉSIA GRAN         (foto   panoràmica…)

 

UN CRIT DE VIDA EN PLENA GUERRA


PREGANT AMB PIERRE TEILHARD DE CHARDIN

Durant la temporada de Pasqua podem pregar a partir d’algunes oracions de Pierre Teilhard, aquell jesuïta científic que tant va estimar l’univers, la natura i Nostre Senyor.

Jo t’estimo, Jesús, per la Multitud que es recolza en Tu i que percep, amb tots els altres sers, el murmuri, l’oració i el plor, quan s’estreny en Tu.” (Le Milieu mystique. Escrit en el front de guerra el 1916.)

            Van arribant ferits i morts a l’hospital de campanya, homes joves, vida trencada, desfeta, i ell, portalliteres en actiu, no para, escolta els gemecs, els crits, sent en el seu cor el dolor immens de la guerra entre les grans potències europees que desfà els plans i anhels de la joventut. Mirant més enllà del que veu, pensa en la gran multitud d'éssers arreu del món que pateixen i clamen… mira interiorment Jesús i l’estima. Ell també va viure, va plorar i va pregar durant la seva vida mortal i per tant sap de què va. El nostre Déu no s’ha quedat a dalt mirant i comentant, sinó que ha vingut i continua venint perquè estreny amb amor els resultats humans, animals, vegetals i còsmics d’un mal tan enquistat que no fa sinó provocar patiment i destrucció.

            Quan ens recolzem en Jesús i ens estrenyem a Ell els ulls se’ns obren al patiment universal, i Ell ens mou a esdevenir les seves mans, el seu cos, la seva acció, el seu cor. Mai és una cura exclusivament personal, tancada en un mateix, sinó expansiva. Treure del pou a qui s’ofega, visitar els presos, lluitar per la llibertat i la justícia, viure pels canvis positius i de millora… escoltar, acompanyar, intentar sanar, transformar.

 La darrera paraula no és de mort sinó de vida. Units a Ell en el treball, units a Ell en la dificultat, tenim la promesa d’una unió definitiva en el goig, la plenitud i sobretot l’amor. “T’estimo, Jesús, per la Multitud que es recolza en Tu.”

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

PASQUA – OCTAVA

 

Segon diumenge

Temps Pasqual


 

Ac 4,32-35 1 Jn 5,1-6 Jn 20,19-31

Ens trobem en aquest diumenge, anomenat de la misericòrdia. Benvingut recordatori de allò que és central en el missatge i la vida de Jesús. El nucli de la Bona Notícia és que Déu és Pare. I Pare boig d’estima i misericòrdia pels seus fills!


Possiblement, avui ens reunim amb sentiments diferents. D’una banda, la sorpresa i el desconcert de descobrir Jesús ressuscitat, havent estat crucificat. D’una altra, la joia i l’entusiasme de saber que no només no l’hem perdut, sinó que el tenim (i el tindrem!!) sempre al costat. Encara, potser, un sentiment de desbordament en constatar que tot això ens supera… i no sabem gaire què fer-ne, ni com introduir-ho a la nostra realitat vital immediata. I encara un altre sentiment, en veure que “tot segueix igual”, i és molt feixuc, tot…


Escoltem l’Evangeli. Ha d’ajudar-nos a situar-nos i a viure les nostres vides.

I en l’Evangeli d’aquest diumenge podem reconèixer tres personatges. Tres personatges que aprenen. Que milloren. Que deixen entrar en ells la novetat i la sorpresa desbordant del Déu Pare que ressuscita Jesús.


1.- La Comunitat.


Inicialment, una comunitat tancada amb pany i clau. Dominada per la por. O pel desànim, que ve a ser molt semblant. Tancada sobre ella mateixa. Tan tancada, que potser ha oblidat el mateix Jesús i la Bona Notícia. No pot sortir d’on és, ni pot sortir d’ella mateixa. Centrada en ella mateixa i el seu dolor.


Vet aquí que quan Jesús entra al mig i recupera la seva centralitat, la comunitat canvia. S’omple d’alegria. Jesús li recorda que la comunitat té sentit per testimoniar. Per sortir i arriscar i comunicar vida. És una comunitat amb una missió.


Sens dubte, també avui hem de recuperar la centralitat de Jesús en les nostres comunitats i en les nostres vides personals. Jesús al cor de la comunitat. Des-centrats de nosaltres mateixos i centrats en Jesús.


És Ell mateix qui ens dóna la missió. La missió de reconciliar. De posar pau i ser pacificadors. És Ell mateix qui ens envia i ens fa sortir més enllà de les portes tancades amb pany i clau. És Ell mateix qui ens mostra les ferides. I, tanmateix, és Ell qui ens acompanya i no ens deixa ja mai.


Podem pensar que la primera comunitat descobreix que la realitat és la que és. I segueix essent la mateixa. Però la manera de situar-se en ella és el que canvia. El que fa radicalment diferent tot és mirar-la amb Jesús, o sense. Amb esperança o sense. La comunitat –i els cristians de 2018- hem de fer, també, aquest aprenentatge. Hem de fer aquesta experiència. Tornar a la centralitat de Jesús. Fer-li espai. Jesús s’hi fa present. Sentir-nos enviats. I sortir, amb Ell. A comunicar pau i reconciliar. A refer lligams afeblits i trencats. Convivència i comprensió. A comunicar goig de viure i alegria. Pau a vosaltres, per transmetre-la.

2.- Tomàs.


Tomàs va una mica a la seva. A cops prescindeix de la comunitat. Necessita evidències. Seguretats. Vol que les coses li encaixin en el seu cap. En la seva visió. Potser vol creure “a la seva manera”. I, quan no quadren, se sent perdut. Per això necessita demostracions. Necessita palpar i tocar.


I Jesús també s’hi fa present. Des de la manera de ser i sentir de Tomàs. Jesús s’hi acosta, i Tomàs el reconeix Senyor. El seu Senyor per damunt de tot. Per damunt les seves idees preconcebudes i els seus dubtes i inseguretats.


Dins el nostre cor creient, també hi ha espai pel dubte. Realitats que contradiuen la fe. Dins la nostra fe, també tenim pors i espais buits. I Jesús ve a omplir-los. Com Tomàs, també avui, nosaltres, cridats a deixar-lo entrar amb la seva contra-evidència atrevida i agosarada.

 

3.- Aquells que creuran sense haver vist.


Potser tenim tendència a trobar-nos fàcilment identificats en aquesta categoria de gent. I, ben cert, que hi som en ells. Com a mínim, cridats a ser-ho. Cadascú haurem vist… el que haurem vist. Potser més aviat poc, o no. Ens ha arribat la Notícia i n’hem fet vivència. Alguna cosa sí que hem vist.


Però cridats a veure fins i tot allò que a primera vista no es veu. A traspassar les primeres impressions. A penetrar una realitat, altament indefinida. O francament adversa. I, entrant en ella, veure-la habitada. Veure-la carregada d’una gran promesa. Veure allò que no veuen els nostres ulls, i només es veu amb el cor i els ulls de la fe. És la Pasqua. Vida que sorgeix d’allà on, veure–veure, només veiem foscor i boira. Ara el Pare ens la ha omplert de colors i de llum. Vida a desdir, Ressuscitada, del Crucificat.

Josep Miquel Esteban, sj

Al·leluia Jo 20,19-31

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.

 

Evangeli Jo 20,19-31

Vuit dies més tard, Jesús entrà

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Paraula del Senyor

 

 

 

 

¿ AGNOSTICS ?

¡ Senyor meu i Déu meu ¡

Per a conéixer l'actitud del home del nostre temps davant Déu, ens ajuda molt Christian Chabanis. Les seves entrevistes famoses són documents imprescindibles per a saber què pensen avui els científics i pensadors reconeguts sobre Déu.

Chabanis confessa que, als inicis de les entrevistes als ateus més prestigiosos dels nostres dies, pensava trobar-se amb un ateisme rigorós i fonamentat. En la realitat, es trobà que, darrera les professions greus de lucidesa i honestedat intel·lectuals, s'hi amagava sovint “una absoluta absència de recerca de veritat”.

No sorprèn la constatació de l'escriptor francès, ja que cosa semblant passa entre nosaltres. Molts dels que renuncien a creure en Déu, no han fet cap esforç per cercar-lo. Penso, sobre tot, en molts que es confessen agnòstics, a voltes en fan ostentació, i en realitat estan lluny d'una vertadera postura agnóstica.

Agnòstic és la persona que es planteja el problema de Déu i, mancat de raons per a creure-hi, no emet judici. L'agnosticisme és una recerca que acaba en frustració. Només després d'haver cercat, l'agnòstic adopta sa postura: “No sé si Déu existeix. Jo no trobo raons ni per creure en ell ni per no creure”.

La postura més corrent és desentendre's senzillament de la qüestió de Déu. Molts que es diuen agnòstics són, en realitat, persones que no cerquen. Xavier Zubiri diria que són vides “sense voluntat de veritat real”. Els resulta indiferent que Déu existesqui o no. Els s'hi és igual que la vida acabi aquí o no. Els basta “deixar-se viure”, abandonar-se “al que sigui”, sense aprofundir en el misteri del món i de la vida.

Però, ¿ és aqueixa la postura més humana front a la realitat ? ¿ Es pot presentar com a progressista una vida en la qual manca la voluntat per cercar la veritat última de la nostra vida ? ¿ Es pot afirmar que aqueixa és l'actitud legítima de tot ? ¿ Es pot dir que aqueixa és la única actitud legítima d'honestedat intel·lectual ? ¿ Com podem saber que no és possible creure si mai hem cercat a Déu ?

Mantenir-se en aqueixa “postura neutral”, sense decidir-se a favor o en contra de la fe, ja és agafar decisió. La pitjor, perquè significa renunciar a cercar una aproximació al misteri últim de la realitat.

La postura de Tomàs no és d'un agnòstic indiferent, sinó del qui cerca recolzar la fe en la pròpia experiència. Per això, quan es troba amb Crist, s'obre confiadament: “Senyor meu i Déu meu”.

Molt vàlides són les paraules de Karl Rahner: “Més fàcil és deixar-se caure en la pròpia timba que en l'abisme insondable del misteri de Déu, però no significa més  coratge ni més veritat. La veritat resplendeix si se l'estima, accepta i viu com veritat que allibera”.

José Antonio Pagola

 

 

 

"Feliços els que creuen sense haver vist a Jesús!"


 

En una carta escrita pocs mesos abans de ser executat pel nazis, el cèlebre teòleg D. Bonhoeffer comentava a un amic la trobada que havia tingut en certa ocasió amb un jove pastor protestant.

Ambdós es plantejaven què volien fer amb la seva vida.

El pastor deia amb convicció: “Jo voldria se sant”

Dietrich Bonhoeffer li va respondre: “Jo voldria aprendre a creure”

Penso que aquestes paraules, aquest desig del teòleg alemany poden ser una bona definició d’un cristià responsable: una home o una dona que desitgen aprendre a creure, dia rere dia, fins al final de la seva existència.

És tal la confusió actual que són molts, moltíssims els que ni tan sols saben per on i com es camina cap a Déu.

Pensen que l’única manera de consolidar llur fe seria poder comptar amb proves verificables que els portaria a comprovar científicament Déu.

Altrament els sembla que la fe és un salt en el buit propi d’homes i dones que no se sap per quina estranya ingenuïtat accepten l’invisible com quelcom ben real.

No entenen el grup d’apòstols que creuen a partir de llur experiència de trobar-se amb Crist.

S’identifiquen més amb el deixeble Tomàs que demana comprovar amb les seves pròpies mans i dits la veritat del Ressuscitat.

Una de les aportacions més importants per l’home d’aquest tercer mil·lenni és l’esforç que s’està fent avui per precisar i diferenciar millor l’àmbit propi dels diversos coneixements: el científic, el filosòfic, el religiós, el poètic o el místic.

Tots han de ser respectats com diferents maneres d’apropar-nos a la realitat amb el seu propi contingut, mètodes i límits.                                                         

Tots ens poden servir pel creixement integral de la persona.

Els cristians no creiem per raons. Però tenim raons per creure.

No creiem perquè hem assolit comprovar científicament una dada a la que anomenem Déu.

Creiem perquè coneixem l’experiència de saber-nos absolutament fonamentats, estimats i perdonats per aquest Misteri d’amor insondable que no cap ni pot ser inclòs sota cap nom terrenal.

La fe de Tomàs es desvetlla quan se sent reclamat, urgit, interpel·lat pel Misteri de Jesús Ressuscitat.

Aquest reclam, aquesta urgència, aquesta interpel·lació avui se’ns adreça a nosaltres.

Com hi pensem respondre?

Feliços els que creuen sense haver vist a Jesús!

On es troba avui la Presència de Jesús? Està allà on els que el busquen hi troben llagues de dolor i de mort.

Si en lloc d’això hi troben poder, pompa i boato, mai no podran dir com l’apòstol Tomàs: “Senyor meu i Déu meu!”

La fe ens obre a la realitat dels que pateixen. És el necessari compàs d’espera fins a la Benaurança.

El poder, la pompa i la fatxenderia en són la negació.

 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

LECTIO DIVINA

 

ESGLÉSIA GRAN   (Una   foto   "panoràmica): 

 

LECTIO DIVINA

II DIUMENGE DE PASQUA – 08-04-2018

(reunió de dimecres 4 d’abril, a les 20’30)

CAN  VALLESPIR

Introducció

Les Lectures d’avui ens parlen del poder transformador de la fe pasqual. L’evangeli ens recorda que aaqueixa fe és capaç de fer que el grup dels deixebles, tancat damunt ell mateix, es transformi, per la força de l’Esperit, en una comunitat missionera. Els Fets dels Apòstols insisteixen que aquesta experiència transformadora s’ha de manifestar en una comunió de vida, de missió i també en el compartir els béns entre els creients. Vet ací el canvi radical que la fe en Jesús opera en nosaltres; és el que la 1ª carta de St. Joan considera com “un nou naixement”, que és obra de Déu i ens dóna força per tal de “vèncer el món”

 

Llegim i comprenem

L’evangeli d’avui s’ha d’entendre en el context del capítol 20 de St. Joan. És molt significatiu que tot quant allà s’hi conta, s’esdevé en DIUMENGE (‘el primer dia de la setmana’). Aquest era el dia en el qual els primers cristians recordaven la resurrecció de Jesús i es reunien per a celebrar l’Eucaristia. De fet, no hem de llegir aquestes escenes d’aparicions com una ‘crònica històrica’, sinó com una contemplació o meditació pasqual, que fa la comunitat cristiana entorn de la taula del Senyor, lloc privilegiat de trobada amb el Ressuscitat per a aquells que creuen en Ell, fins i tot sense haver-lo vist.

 

Evangeli de Joan 20, 19-31

“Aquell mateix diumenge, de vetlada, els deixebles es trobaven reunits a una casa, amb les portes ben embarrades per por dels jueus. Amb això es presentà Jesús enmig de la rotlada i els digué:

‘Pau a vosaltres’.

Mentrestant, els va mostrar ses mans i el seu costat. Es deixebles s’alegraren ferm de veure el Senyor. Jesús tornà dir:

‘Pau a vosaltres. Així com el Pare m’ha enviat a mi, també jo vos envii’.

Llavors alenà damunt ells i els digué:

‘Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdoneu els pecats, els quedaran perdonats; però mentre no els perdoneu, romandran sense perdó’.

 

En Tomàs Bessó, un dels Dotze, no era amb els altres quan s’hi presentà Jesús. Els altres li digueren:

‘Hem vist el Senyor!’

Ell va contestar:

‘Mentre no li vegi a ses mans el forat dels claus, si no li afic el dit dins ses ferides i la mà dins la nafra del costat, no ho creuré’.

 

Vuit dies més tard, els deixebles tornaven a ser allà mateix, i En Tomàs també hi era. Jesús va tornar entrar amb les portes tancades, es va posar enmig d’ells i els digué:

‘Pau a vosaltres’.

Després va dir a En Tomàs:

‘Acosta el dit i vet aquí les meves mans; allarga sa mà i afica-la dins el meu costat. I no sies tan incrèdul, sies creient’.

En Tomàs va exclamar:

‘Senyor meu i Déu meu!’

Jesús li diu:

‘¿És perquè m’has vist, que has cregut? Benhaja qui creurà sense haver vist’.

 

Descobriguem què diu el text

En aquest relat es distingeixen clarament dues escenes. La primera succeeix el mateix dia de la Pasqua i relata l’aparició de Jesús Ressuscitat a un grup de deixebles (Joan 20, 19-23). D’aquesta manera, el Senyor compleix la seva promesa de tornar a estar amb ells i d’enviar-los el seu Esperit (llegiu, per exemple, Joan 14, 27 i Jn. 16,22)… De fet, n’ha que han anomenat aquesta pàgina el ‘Pentecostès del quart evangeli’.

Si comparam el començament i el final d’aquest fragment evangèlic, podem preguntar-nos: ¿Com es trobaven els deixebles, al principi? ¿Quines eren les seves impressions? I llavors, ¿en quins aspectes canvia totalment aquesta situació inicial? ¿Qui és el qui fa possible aquest canvi, i com ho fa?

 

Si repassam l’evangeli de Joan, descobrim que ‘la por als jueus’ que sentien els deixebles manifesta la por que experimentava la comunitat a la qual va dirigit l’evangeli. La comunitat cristiana es veia atacada per l’hostilitat dels dirigents jueus, que els feien el buit, i fins i tot havien arribat a expulsar-los de les sinagogues. Les paraules de Jesús són una invitació a superar la temptació de tancar-se i a acceptar el desafiament de la missió.

 

La segona escena té lloc el diumenge següent i conta l’aparició a Tomàs, que no havia participat de la mateixa experiència de la resta del grup. Ell tampoc no va fer cas del testimoni dels seus companys i exigeix proves palpables de què el Senyor és viu. De manera significativa, el relat insisteix que ‘no era amb els altres, quan s’hi presentà Jesús’. Així l’evangelista indica la importància de la comunitat com el lloc privilegiat per a viure i interpretar l’experiència pasqual. Per a Tomàs, aquesta experiència única es dóna quan ell s’incorpora altra vegada a la comunitat, i es converteix en una autèntica confessió de fe: ‘Senyor meu i Déu meu!’.

El significat d’aquesta segona escena de l’evangeli de Joan gira entorn de la relació entre ‘veure’ i ‘creure’. L’evangelista sembla com si jugàs amb aquests dos ‘verbs’. Fixem-nos quantes vegades surten aquests verbs i comparem la reacció de Tomàs davant el testimoni dels altres deixebles amb les paraules finals que Jesús li diu.

¿D’on vénen les dificultats que mostra Tomàs per a creure? ¿Què significa el retret que li fa Jesús? ¿Què ens vol ensenyar l’evangelista a través d’aquest episodi?

 

Els darrers versets constitueixen el final original del quart evangeli, en els quals l’autor ens explica per què l’ha escrit (Joan 20, 30-31). Segons les seves pròpies paraules, la intenció que l’ha mogut a compondre’l no ha estat elaborar una ‘biografia detallada sobre Jesús’, sinó l’objectiu d’enfortir la fe dels seus lectors, mostrant el significat, el sentit profund dels ‘signes’ que Jesús ha realitzat. Tan de bo també nosaltres, en llegir aquestes narracions, ens sentiguem confirmats en allò que creim, i puguem experimentar dins les nostres vides la presència viva i dinàmica del Ressuscitat.

 

Contemplam i il·luminam la vida

L’evangelista Joan escrivia, pensant en molts de cristians que, com Tomàs, tastanejaven en les seves conviccions de fe i necessitaven coratge i ànim. No ens costa gaire a nosaltres identificar-nos amb ells, perquè travessam temps difícils i també les nostres crisis de fe. Però, malgrat tot, ens sentim feliços de ‘creure sense haver vist’ i volem renovar cada dia la nostra trobada amb el Senyor. Necessitam, com ho va fer Ell amb els primers deixebles, que Jesús ens alliberi de les nostres pors i ens comuniqui el seu Esperit a fi de ser els seus testimonis.

 

 

Pregària (de la pregària final, diumenge segon de Pasqua, pàg. 77)

 

No t’he vist mai, Senyor, amb els meus ulls,

Però t’has fet present en la meva vida

I m’has donat el do de la fe

Per mitjà del qual t’he pogut reconèixer.

 

No he conegut el timbre de la teva veu,

Però el to de les teves paraules

Deixar en mi un gust inconfusible

De pau i llum, de ganes de donar-me

Tal com tu t’has donat i et dones.

 

No he tocat les teves ferides amb el dit,

Però m’he sentit curat tantes vegades

Per la teva mirada i la teva paraula

Que sé que les teves cicatrius
tenen molt a veure amb mi.

 

Per això ja no m’espant

(o procur no espantar-me)

Quan sent que m’envies

Com el Pare t’ha enviat.

Sé que creure en tu i seguir-te

És el camí que porta a la vida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pregària    Eucarística,   5 d'abril 2018,   ESGLÉSIA   DE   FARTÀRITX

Exposició Santíssim.

Cant d’entrada:    pàgina 59“Crist ha Ressuscitat”

Reso de Vespres: Antífones: pàgina 61 – 66 “Pasqua”. Salmòdia: pàgina 61 – 66

Lectura: “Tomba buida” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 79

Magníficat: pàgina 79

Pregàries + Oració: pàgina 80 

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos bon Déu,”

Pregàries comunitaries.

Catequesis Eucaristia: 22/11/17 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua

Benedicció i Cant final::    “Regina Caéli”.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS – ABRIL 2018

 

DIA

DOLORS

DIA

CRIST REI

DIA

SANT PAU

 

07

ABRIL

19h. Fartàritx. (G.Parera)

19h Convent (J. Cabrer)

 

07

18.30h (T.Tauler)

 

 

07

17h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (Andreu)

 

08

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T. Riera)

11h Baptisme (Andreu)

12h Dolors. (Andreu)

17h Benedictines

(G.Parera)

20h Dolors (J.Perelló)

08

19h (F.Xavier)

08

12h MISSA ERMITA (T.Tauler)

 

14

19h Fartàritx. Catequesi Families (F.Xavier)

19h Convent (J. Cabrer)

14

18:30h (Andreu)

 

 

14

17h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (J.Perelló)

 

15

8h (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors.Baptismes (F.Xavier)

17h Benedictines (J.Perelló)

20h Dolors (Andreu)

15

19h (T.Tauler)

15

 

 

 

21

19h Fartàritx. (T.Riera)

19h Convent (J. Cabrer)

 

21

18’30h Confirmacions (Concelebració)

21

17h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (J.Perelló)

 

 

22

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Tauler)

17h Benedictines (J. Cabrer)

20h Dolors (G.Parera)

22

 

19h (F.Xavier)

22

 

 

28

19h Fartàritx.Catequesi Families (F.Xavier)

19h Convent (J.Cabrer)

28

18:30h (T.Tauler)

28

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (J.Perelló)

 

 

 

 

 

29

8h Dolors (G.Parera)

9h Serralt (T.Riera)

11h Baptismes (T.Tauler)

12h Dolors. (T.Tauler)

17h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors (F.Xavier)

29

19h (J.Perelló)

29

 

 

 

 

 

 

 

MISSES PORTO CRISTO

 

Diumenge de Pasqua: 11h (F.Xavier)// 20:30h (T.Tauler)

Dissabte dia 7 abril: 20:30h (F.Xavier)

Diumenge dia 8 abril: 11h (F.Xavier)// 20:30h (T.Tauler)

Dissabte 14 abril: 20:30h (T.Tauler)

Diumenge 15 abril: 11h (T.Tauler)// 20:30h (F.Xavier)

Dissabte 21 abril: 20:30h (Llorenç Galmés)

Diumenge 22 abril: 11h (Andreu)//20:30h (T.Tauler)

Dissabte 28 abril: 20:30h (Llorenç Galmés)

Diumenge 29 abril: 11h (F.Xavier)// 20:30h (T.Tauler)

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

Diumenge de Resurrecció ÉS PASQUA

 

Temps Pasqual

Ac 10,34a.27-43 1 Co 5,6b-8 Mc 16,1-7

 

1 Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. 2 El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. 3 Es deien entre elles:
–¿Qui ens farà rodolar la pedra de l'entrada del sepulcre?
4 Llavors van alçar els ulls i s'adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa. 5 Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s'esglaiaren. 6 Ell els diu:
–No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. 7 Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir."

 

 

Foscor i buidor


Divendres a la tarda es va produir una negra foscor, una gran buidor, un impressionant silenci, un fort bloqueig. La foscor del fet inexplicable de la condemna i execució a mort en creu d’un innocent, la buidor per l’absència d’una persona molt estimada, el silenci del «perquè» d’aquell trist esdeveniment, el bloqueig imposat per una grossa pedra i per la llei del repòs del dissabte.

 

Sensibilitat
Però la sensibilitat d’unes dones no van poder resistir aquella situació. I així que començava a desaparèixer la foscor de la nit i el bloqueig del repòs de dissabte i s’albirava el nou diumenge, amb gran sorpresa, es troben rodolada la grossa pedra que tancava el sepulcre, i el seu interior ben buit del cos de Jesús. Però la veu i l’ anunci del jove assegut va omplir la buidor dels seus cors “No tingueu por! Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressuscitat! No hi és aquí!

 

Plenitud i lluminositat


Mai una buidor, com aquella del sepulcre, paradoxalment, no havia omplert tant unes altres buidors! Les buidors del seus cors!


Aquelles dones havien de començar a entendre que una vida, tan única, com la de Jesús, no podia esfumar-se. Déu, el Pare, que tant l’estimava i, havent Jesús complert tan esplèndidament la missió que li havia encomanat, no podia retenir-lo en la mort purament humana. Ell el va ressuscitar a la vida divina, a la que des de sempre havia tingut en comunió amb l’Esperit Sant, però que havia estat com “amagada” en la seva encarnació per complir la seva missió de salvació de tota la humanitat. No podia ser d’altra manera!
Aquell diumenge estava destinat a ser més lluminós que el que va ser el del diumenge anterior en la seva entrada a Jerusalem aclamat per una gran multitud. Va ser més lluminós que el que ningú no pot imaginar.

Anunci
I aquelles dones sorpreses, i encara preses per la por, reben l’encàrrec de fer l’anunci als deixebles, especialment a Pere, de la gran notícia de la resurrecció, allà on tot va començar. A la Galilea, ells i elles havien de ser testimonis vius de la seva vida, mort i resurrecció. Continuant la missió de Jesús havien d’anunciar i transparentar la Vida Nova de Jesús ressuscita

 

Nosaltres, testimonis


Aquest gran anunci ens ha arribat també a nosaltres. I estem cridats a ser també transmissors d’aquest Vida de Jesús ressuscitat, no tan amb les paraules com seguint les actituds de Jesús, que son vida i transmeten vida a les nostres “Galilees”, als nostres entorns. Val la pena viure i transmetre vida al nostre món amb tantes foscors de ment i amb tantes buidors de cor.

Francesc Xicoy

 

 

 

 

 

 

 

 

EL   DIA   DE   PASQUA:  

 

 

ELS   "SALERS"   CAPTEN    PANADES

   AL   MONESTIR

 

 

DE LA CASA BUIDA AL SEPULCRE BUIT I EL COR PLE

1.- Que buida que està la casa des que tu vas marxar. Miri on miri tot em recorda la teva presència, la teva veu, les mirades i aquella complicitat de la nostra vida. Armaris, llibres, el sofà… com si d'aquí a una estona hagués de sentir el soroll de les teves claus i aquell hola tan peculiar de la teva veu. Ja fa temps que vas marxar, però és com si fes només un moment.

2.- Avui he anat al cenacle. Tot és buit. Estàvem tan tristes i cansades de plorar que teníem secs els ulls i els cors de pedra. No podem entendre per què Déu et va abandonar i vas morir a la creu com si fossis el pitjor malfactor de tot el poble. Que buida i tenebrosa és aquesta sala, tan plena de les teves paraules, del teu pa i vi presencial i misteriós! La buidor de fora ens ha portat a una total buidor de dins mateix de la nostra ànima.

3.- No ho sabeu? El sepulcre és buit. A primera llum hi hem anat i no hi havia la guàrdia, la pedra estava apartada i Ell no hi era. Un esglai terrible ens ha deixat sense esma. Potser han robat el seu cos? Quina buidor!! Ni el seu cos mort podem ara tenir!

4.- Jesús és viu! La vida ha vençut la mort. L’amor ha vençut l’odi, la plenitud ha vençut la tristor. És entre nosaltres, viu en nosaltres, segueix el Regnat de Déu. No el veiem amb els ulls, però el sentim en el cor. No marxarà mai més del nostra entorn.

Hem tornat a casa, la interior del cor, i la de pedra i fusta del cos, i estava plena, més plena que abans. Ara no veiem Jesús amb els ulls del cos, però sí amb els de la fe, l’esperança i l’amor. Jesús és viu i ens estima i ens crida. Som-hi, doncs.

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario