Us mantindrem informats sobre les comunicacions de la parròquia.

TEMPS DURANT L’ANY

 

(Power-Point)

 
 

DIUMENGE   XXI  DEL  TEMPS  ORDINARI  

¿ A qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,60-69

Reaccions dels deixebles

60 Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:

–Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?

61 Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:

–Això us escandalitza? 62 Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? 63 És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. 64 Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.

Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. 65 I afegí:

–Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.

66 Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67 Llavors Jesús digué als Dotze:

–¿També vosaltres em voleu deixar?

68 Simó Pere li respongué:

–Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, 69 i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

 

Paraula de Déu.

 

PREGUNTA DECISIVA

L'evangeli de Joan ha conservat el record d'una crisi forta entre els seguidors de Jesús. No tenim gaire dades: Solament s'ens diu que els deixebles sentien dura la seva manera de parlar. Probablement sentien excesiva l'adhesió que reclamava. A un cert moment “molts deixebles feren marxa enrera i ja no anaven amb ell”.

Per primer cop experimenta Jesús que les seves paraules no tenen la força desitjada. Tanmateix, no les retira sinó que les reafirma més: “Les paraules que us he dit són Esperit i són vida, però alguns de vosaltres no creuen”. Les seves paraules són dures, però transmete vida, fan viure, ja que contenen Esperit de Déu. Jesús no perd la pau. No l'importa el fracàs. Dirigint-se als Dotze els fa la pregunta decisiva: “¿ Vosaltres també em voleu deixar?”. No els vol retenir a la força. Els deixa la llibertat de decidir. Els seus deixebles no han de ser servents sinó amics. Si volen poden tornar a casa.

Una vegada més Pere respon en nom de tots: La seva resposta és exemplar. Sincera, humil, sensata, pròpia d'un deixeble que coneix suficientment Jesús per no deixar-lo. La seva actitud pot encara avui ajudar als que amb fe vacilant es plantegen prescindir de tota fe.

“Senyor, ¿ a qui aniríem ?” No té sentit deixar Jesús de qualsevol manera, sense haver trobat un mestre millor i més convincent: Si no segueixen Jesús es quedaran sense saber a qui seguir. No cal precipitar-se. No és bo quedar-se sense llum ni guia en la vida.

Pere és relista. ¿ És bo deixar Jesús sense haver trobat un esperança més convincent i atractiva? ¿Basta sustituir-lo per un estil de vida rebaixada, sense metes ni horitzons? ¿ Ës millor viure sense preguntes, plantajaments ni recerques de cap mena ?

Una cosa en Pere no oblida: “Les teves paraules donen vida eterna”. Les paraules de Jesús no són paraules buides ni enganyoses. A la seva vora ha descobert la vida d'una altra manera: El seu missatge els ha obert a la vida eterna. ¿ On podriem trobar una nova millor de Déu ?

Pere recorda l'experiència fonamental. Conviure amb Jesús han descobert que ve del misteri de Déu. D'enfora, des de la indiferència o el desinterés no es pot reconéixer el misteri que s'amaga en Jesús. Els dotze l'han conegut de prop. Per això poden dir: “Nosaltres creim i sabem que tu ets el Sant de Déu”. Seguiran amb Jesús.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 

Homilia per al diumenge 26 de juliol de 2018

1- Tots nosaltres som creients, evidentment, altrament no seríem aquí. Però la nostra fe segueix un procés: ens ha calgut recórrer tot un camí per arribar a ser el que som.

Nosaltres, gairebé tots, vam rebre la fe a través els nostres pares. I, mentre so petits o molt joves, no sabem massa de què va la cosa.

Però, un cop ja més grans, arriba un moment en què comprenem millor que significa creure en Jesús. Ens adonem que seguir l’evangeli no és un joc de nens, sinó que és una formidable aventura que demana un compromís seriós. I, llavors, cal fer una opció: és l’hora de decidir-se.

És, sens dubte, un moment clau en la nostra vida de creients. És el moment de decidir de veritat, si accepto conscientment de seguir Jesús o si me n’aparto. Aquesta és la grandesa i la responsabilitat de ser lliures: jo puc refusar Jesús, puc dir no a Déu. I Ell no em forçarà mai. Perquè Ell no vol esclaus, sinó seguidors lliures.

2- L’evangeli d’avui ens presenta un d’aquests moments clau per a la vida de molts dels qui seguien Jesús. Ell els ha parlat amb molta claredat què significa ser deixeble seu. I la decisió de la majoria és abandonar-lo.

I fixem-nos que ara no es tracta dels fariseus o mestres de la Llei que ja eren contraris a Jesús, sinó de la gent que havia estat atreta per Ell: que l’admiraven i el seguien. Són aquests els qui ara entren en crisi i l’abandonen.

De vegades, pensem que l’abandó de les pràctiques religioses i, fins i tot de la mateixa fe, és un fenomen modern. Però l’evangeli d’avui ens fa veure que això s’ha donat des dels primers temps del cristianisme. Jesús és el primer que ja va fracassar.

És també el problema de molts pares creients d’avui dia. Han fet tot el possible per transmetre, de paraula i amb l’exemple, la fe als seus fills.

I resulta que quan aquests tenen edat per decidir-se, no volen seguir l’herència que els han deixat i abandonen la fe. Això, evidentment, és un motiu de tristesa i sofriment per a aquests pares.

3- També ho fou per a Jesús, tal com hem vist en el relat evangèlic. Però ens cal aprendre d’Ell. Jesús, malgrat tot, no va abandonar la partida sinó que va continuar essent fidel al Pare fins que va aconseguir el seu objectiu: la salvació de tots els homes i dones.

També els pares que es troben en aquesta situació, han de continuar essent fidels al Senyor: pregar i donar exemple als fills vivint amb coherència la seva fe.

La resta ja la farà el Senyor en el moment oportú. I poden estar ben segurs, aquests pares, que cap de les seves llàgrimes i pregàries es perdrà. Ni una.

4- L’evangeli també ens fa veure que no tots van abandonar Jesús. Ell fa una pregunta als seus deixebles i també me la fa a mi: “vosaltres també em voleu deixar?”

Preguntem-nos molt sincerament si podem donar la mateixa resposta que va donar Pere: “Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna i nosaltres hem cregut”.

És un acte de confiança en Jesús. És creure que allò que ha trobat en Jesús, no ho trobarà en ningú més. És creure que Ell no ens fallarà mai. Els homes sí que sovint fallen: però Jesús, no. Ell és aquell que no falla mai.

Preguntem-nos si creiem de veritat que només Jesús té paraules de vida eterna. Davant nostre se’ns ofereixen molts camins: alguns enganyosos, que no porten pas a la vida, sinó a la mort.

Jesús no força mai la nostra llibertat, però ens ofereix el seu camí. Un camí que ens impulsa a estimar, a sentir-nos tots germans, a treballar per millorar el nostre entorn.

Quina resposta li dono?

Jo haig de voler seguir Jesús, no pas perquè sempre ho he fet així o perquè és la tradició de la meva família. Jo vull seguir-lo per opció personal.

I, precisament per això, perquè és una opció lliure, donarà sentit a tota la meva vida i serà llavor de vida eterna. Per a mi i per a tots els qui m’envolten.


 

 

 

 

GRUP DE “VIDA CREIXENT”

Una trentena de persones, entre joves i no tan joves,

tingueren els dies 23, 24, 25 agost , una CONVIVÈNCIA a Lluc…

 

 

Reflexions sobre l'Exhortaciò: 'Alegrau- vos i feis festa” del papa Francesc

 

 

Celebració de SANT BARTOMEU

Trobada de Vida Creixent a Lluc … molt animada.

D. Guillem Parera és el cap-pare i consiliari: tothom ha ajudat a crear un ambient d'amistat i germanor.

Una vintena de Manacor i llavors uns deu més entre Santanyí, Campos, Porreres i Llucmajor.

Hem gaudit d'un clima preciós, de temps d'esplai, de cançons agradoses, de xerrades de formació.

Hem explicat i fruït de l'exhortació 'Gaudete et exsultate' del Papa Francesc…

I fins i tot alguns de 81 i 93 anys s'han enfilat a una alzina centenària.

Hem d'agrair especialment als joves Mateu Perelló Mir i a Miquel A. Riera Català la seva ajuda i servei incansables.

 

    

 

 

 

 

 

 

 

 

 

*    *    *    *    *    *    *  

 

 

 

 

 

 

 

 

"Perquè ningú fora d’Ell no té paraules de Vida Eterna"


 

Hi ha moltes maneres de viure la fe.

Per alguns tot es redueix a complir unes obligacions religioses seguint normes i orientacions que provenen d’altres i que ells no han triat.

La seva fe consisteix en anar repetint un determinat comportament religiós al llarg i ample de tota la vida.

Mai aprenen noves formes de pregar.

Mai han llegit personalment l’Evangeli.

Mai s’han preocupat d’aprofundir la seva fe.

Passen els anys, i segueixen alimentant la seva relació amb Déu amb els esquemes apresos durant la infantesa.

Aquest tipus de fe, és fruit d’una educació religiosa que insistia més en l’obediència que en la responsabilitat; més en l’observança cega que en la creativitat personal. Insistia en les lleis més que en l’escolta interior de la veu de Déu.

Aquest cristianisme no és obediència a la veritat – així defineix S. Pau la fe – sinó obediència a la tradició i a les persones revestides d’autoritat religiosa.

Aquesta fe, no ajuda a créixer ni a profunditzar res.

Tampoc desvetlla la creativitat de la persona, convertint-la en autòmata.

A aquesta fe li falta l’alegria, el desig viu de Déu, l’amor a la vida plena.

La persona es limita a complir les seves obligacions religioses i prou.

       Convertida en una realitat supèrflua, innecessària; qualsevol dia se’n podrà prescindir sense experimentar cap mena de buit.

                                                                                                                  

La fe verdadera és una altra cosa. El creient viu una espècie d’aventura personal amb Déu.

La seva fe es va transformant i enriquint al llarg dels anys.

Aprèn a situar-se davant del misteri de Déu amb una humilitat i una confiança sempre noves, sempre renovadores.

Descobreix camins, abans desconeguts, per invocar la seva gràcia i assaborir la seva bondat.

Cada vegada entén millor el que pot significar la promesa de Déu recollida pel profeta Ezequiel (36, 26): “Jo us donaré un cor nou i posaré dins vostre un esperit nou; arrancaré de la vostra carn el cor de pedra i us donaré un cor de carn.”

És cert, que també el creient pot travessar tota mena de crisis i de foscors i viure en la rutina i la mediocritat. Però sempre és possible

renéixer

renovar-se

transformar-se.

El relat de Joan posa en clar una forta crisi de fe entre els deixebles.

Alguns vacil·len, perquè les paraules de Jesús els hi semblen inacceptables.

Altres, giren cua i l’abandonen.

Aleshores Jesús s’adreça directament als Dotze: “¿També vosaltres em voleu abandonar?”

Amb la seva habitual sinceritat, Pere li respon: “Senyor, ¿a qui hem d’acudir? Tu tens paraules de vida eterna.” (Joan 6, 68-69)

Les crisis de fe poden conduir a captar millor la seva importància transcendent.

Els Dotze descobreixen que, si abandonen a Crist no tindran ni a on anar ni a qui acudir.

Per què?

Perquè ningú fora d’Ell no té paraules de Vida Eterna.

Ho hem descobert, això, nosaltres?

Ho vivim amb goig, gratitud i esperança?


 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

MISSA D’ACCIÓ DE GRÀCIES DEL CARDENAL LADÀRIA


 

El Nou Cardenal Monsenyor Lluís Ladària,

diumenge 19 d'agost 2018,

va presidir l'eucaristia a la Parròquia dels Dolors de Manacor,

acompanyat del Bisbe de Mallorca Sebastià Taltavull

i del nou rector dels Dolores Mn. Antoni Amorós Terrassa,

i

una trentena de capellans i religiosos, de Manacor i Mallorca.

Mn. Bartomeu Tauler Valens, li va fer entrega en nom de la comunitat Cristiana manacorina d'un rellotge,

que el cardenal Ladària va agrair dient que li serviria per arribar puntual.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

                                                                                                                                                      

 

 

 

 

         

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

 

 

 

 

 

 

                                                                           

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

……….

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

A  MANACOR

La corporació municipal de Manacor, encapçalada per la seva batlessa, Catalina Riera, ha rebut aquest matí a l'Ajuntament al cardenal manacorí Lluís F. Ladària. Acompanyat pel Bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull i els sacerdots de Manacor, entre d'altres, Mons. Ladària ha agraït les mostres d'afecte de la seva ciutat, a la qual se sent molt vinculat: "Ara estic fora però m'agrada considerar-me manacorí i encara m'agrada més que m'hi considerin, la distància no treu l'afecte que tenc per Manacor, que és el meu poble". El cardenal també ha revelat que" va ser una sorpresa que el papa em nomenàs". Ladària ha destacat que" el càrrec de cardenal, més enllà dels honors, implica una gran responsabilitat: el papa ja va destacar que els cardenals no hem vingut a ser servits sinó a servir i això és el que intent fer des del lloc que ara ocup". 

Per la seva banda el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, ha recordat que "el dia que es va anunciar el seu nomenament com a cardenal el nom de Manacor va ser present a tots els titulars i aquest fet demostra l'estima que Ladaria té a aquesta ciutat". 

La batlessa ha destacat la "sòlida formació i la gran capacitat de treball que demostra el cardenal Ladaria" i ha desitjat que "des del lloc que ocupa en la jerarquia eclesiàstica pugui treballar amb l'objectiu de fer d'aquest món un món millor". Ella mateixa ha estat l'encarregada de lliurar, en nom de l'Ajuntament, un petit obsequi al cardenal. Es tracta d'una selecció de publicacions promogudes per l'Ajuntament entre les quals hi ha el llibre editat amb motiu del centenari del descobriment de la basílica paleocristiana de Son Peretó, l'exemplar de la revista del Museu d'Història de Manacor dedicada exclusivament a explicar les últimes campanyes arqueològiques en aquest jaciment d'època romana o les Jornades d'Estudis Locals dedicades a la religiositat i els moviments socials a Manacor.

 

      

 

 

 

  

 

DIUMENGE  XX  DEL  TEMPS  ORDINARI  

 

COMUNICACIONS: 

– Diumenge dia 19,  a les 20h,

Missa d'acció de gràcies als Dolors presidida pel nou Cardenal Lluis Francesc Ladaria Ferrer.

Quedaràn suprimides les misses vespertines a les altres parròquies. 

 

*  *   *  * 

DIUMENGE XX

(POWER-POINT)

 

EVANGELI

La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda.

+ Lectura del santo evangelio según san Juan 6,51-58

En aquell temps, Jesús va dir a la gent:

  • 51 Jo só”Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.

    52 Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien:

    –Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?

    53 Jesús els respongué:

    –Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. 54 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55 La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. 56 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. 57 A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. 58 Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

     


 

Paraula de Déu.

Pr 9,1-6 Ef 5,15-20 Jn 6,51-58

Homilia per al diumenge 19 d'agost de 2018

1- En aquesta època d’estiu, els incendis dels boscos solen ser de trista actualitat. És dolorós veure com, en poques hores, queda destruïda tanta riquesa que és patrimoni de tots, perquè la vegetació és absolutament necessària per a l’equilibri ecològic.

Val la pena que, com a persones responsables i com a creients, ens preguntem  si els nostres hàbits i els que inculquem als fills en relació a l’ús del foc i el  fumar, poden suposar algun risc. Cal ser previnguts perquè ens hi juguem molt.

Però avui no volia ser pessimista, sinó parlar d’un fet relacionat amb els incendis, però que porta esperança. Dic això perquè, passejant per les nostres muntanyes, tots podem comprovar com torna a renéixer la vida en els boscos que fa un temps s’havien cremat. El color verd, el signe de la vida, es va imposant sobre el negre, signe de mort.

Quina força té la vida! La mort mai no té la darrera paraula: la vida sempre acaba guanyant.

 

2- També passa això amb la vida humana. Nosaltres, per llei biològica, anem envellint. Però van naixent infants plens de vida jove. La vida humana segueix endavant: la vida no s’acaba.

I cal dir que nosaltres, els éssers humans, som privilegiats. És cadascun de nosaltres que seguirà vivint. No és solament la raça humana que roman: és cada persona que, un cop ha nascut, ja no deixarà mai més d’existir.

És molt gran això! Potser hi pensem poc…

Hauríem de ser més conscients que Déu no solament ens ha donat la vida corporal, sinó que ens estima tant, que ens fa participar també de la seva pròpia Vida. Nosaltres –no ho oblidem- som fills de Déu i participem de la seva Vida. De la Vida d’un Déu que és Amor i que viu per sempre.

Li sabem agrair? Per què m’ha donat la vida a mi i no a un altre dels infinits éssers possibles que no vindran mai a l’existència? Per què m’ha preferit a mi? Què hi ha vist en mi?

 

3- Però, com sabem, tota vida per mantenir-se i desenvolupar-se necessita ser alimentada. I l’aliment de la vida de l’esperit ens arriba, sobretot a través de l’eucaristia.

Jesús ens ha dit a l’evangeli: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida  eterna”.

Tot l’evangeli de St Joan està centrat en aquest missatge: Jesús va venir per donar-nos Vida. No només per ensenyar-nos veritats sobre Déu. No només per donar-nos normes sobre el nostre comportament.

Ell ha vingut per donar-nos molt més que tot això: ha vingut per donar-nos Vida. I no qualsevol vida, sinó la Vida eterna de Déu. “Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre”.

Això és el que venim a buscar cada diumenge a l’eucaristia: omplir-nos de la Vida de Déu, connectar amb Jesús, el Cep a través del qual ens arriba la saba vivificant que ens transforma i ens fa capaços de viure, ja ara, com a persones “ressuscitades”.

 

4- Una persona ressuscitada és aquella que sap valorar el que té: la vida, el sol, el mar, la muntanya, l’amor de parella, els fills, la fe… En dóna gràcies a Déu i en gaudeix a fons.

És aquella que, malgrat les dificultats, viu sempre amb l’alegria al cor i el somriure als llavis fent amable la convivència i el rostre de Déu.

Una persona ressuscitada, és aquella que és sensible a les necessitats dels altres i que sap estimar i compartir, perquè sap que és, de veritat, els braços, els ulls i el cor de Jesús enmig dels homes.

És aquella que, sentint-se “sarment”, torna a començar cada dia sense tenir mai moral de derrota, convençuda que dintre seu circula la saba vivificant de Jesús, capaç de fer germinar nova vida després de cada “hivern” de l’esperit.

5- Viure així,  com a ressuscitats, no és cap utopia: és la salvació que ens ha vingut a portar Jesús i que s’actualitza a cada eucaristia quan la rebem amb fe: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell”. Ens ho creiem això? Doncs, perquè no vivim com un nou Jesús, com persones “ressuscitades”?

Reflexionem-hi

 

QUALITAT DE VIDA

Qui em menjarà viurà per mi.

Quan l'evangeli de Joan insisteix en una cosa important i decisiva, posa en boca de Jesús paraules que repeteixen un cop i un altre la mateixa idea amb diversos matisos: “Jo som el pa viu”, un pa ple de vida; “qui me menja, viurà per a mi”, la seva vida se nodrirà de la meva; “el que mengi d'aquest pa, viurà per a sempre”, la seva vida no acabarà en la mort.

Sens dubte, aquí es parla de l'eucaristia, però no sols d'ella. L'afirmació bàsica i central és aquesta: Jesús és “font de vida” per al que s'alimenta d'ell. En Jesús no trobem una doctrina o filosofia; no trobem una teologia d'escribes o una religió fonamentada en la llei. Trobem algú, ple de Déu, capaç d'alimentar nostre desig de vida i vida eterna.

Dins les societats modernes es parla molt de “qualitat de vida”. Malauradament, només es tracta de la qualitat d'alguns productes. Diuen que la vida millora quan tenim millor cotxe, ordinador més potent, més espai a la urbanització… Tanmateix, es pot tenir tot la “qualitat de vida” que ofereix la societat moderna i no saber viure. Podem trobar persones que només cerquen omplir el buit de sa vida amb plaers, excitacions, diners, ambició i poder. Molts cerquen omplir la vida de coses, però les coses senpre són mortes, no poden colmar nostres desitjos. Creix el nombre de persones que no coneixen l'alegria de viure.

L'experiència cristiana és fonamentalment alimentar la nostra vida en Jesús, descobrir la força que conté per a transformar-nos a poc a poc i cada dia. Jesús infon sempre un desig immens de viure i fer viure. Un desig de viure amb més veritat i més amor.

Hi ha una qualitat de vida que molts desconeixen i que sols disfruten els qui saben viure amb la senzillesa i sobrietat de Jesús, amb la mirada atenta al sofriment humà, amb el desig de vida digna per a tots, amb la confiança gran en Déu.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

MARE DE DÉU ASSUMPTA

AL  CONVENT  DE  SANT   VICENÇ  FERRER

 

 

 

En aquell temps, Jesús digué: T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra,

perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.

Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho.

 

EVANGELI

El Totpoderós obra en mi meravelles. Exalça els humils.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 1,39-56

Maria visita Elisabet

39 Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. 42 Llavors cridà amb totes les forces:

–Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!

Càntic de Maria

46 Maria digué:

–La meva ànima magnifica el Senyor,

47 el meu esperit celebra

Déu que em salva,

48 perquè ha mirat la petitesa

de la seva serventa.

Des d'ara totes les generacions

em diran benaurada,

49 perquè el Totpoderós

obra en mi meravelles:

el seu nom és sant,

50 i l'amor que té

als qui creuen en ell

s'estén de generació en generació.

51 »Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

52 derroca els poderosos del soli

i exalta els humils;

53 omple de béns els pobres,

i els rics se'n tornen sense res.

54-55 »Ha protegit Israel, el seu servent,

com havia promès als nostres pares;

s'ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.

56 Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.

Paraula de Déu

 


SEGUIDORA FIDEL DE JESÚS

El meu esperit s'alegra en Déu, Salvador meu.

Els evangelistes presenten a Maria amb trets que poden revifar la nostra devoció a la Mare de Jesús. Sa visió ens ajuda a estimar-la, meditar-la, imitar-la, pregar-la i confiar en ella amb esperit nou i més evangèlic.

Maria és la gran creient. La primera seguidora de Jesús. La dona que sap meditar dins son cor els fets i les paraules del Fill. La profetesa que canta a Déu, salvador dels pobres, anunciat per ell. La mare fidel que roman vora son Fill perseguit, condemnat i executat a la creu. Tgestimoni de Crist ressuscitat, que acull amb els deixebles l'Esperit que sempre acompanyarà l'Església de Jesús.

Lluc ens convida a fer el nostre càntic a Maria, per a deixar-nos guiar per son esperit cap a Jesús, ja que en el “Magnificat” brilla amb tot esplendor la fe de Maria i la seva identificació matgernal amb el Fill Jesús.

Maria proclama la grandesa de Déu” “El meu esperit s'alegra en Déu, salvador meu, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Maria és feliç perquè Déu ha posat sa mirada en la seva petitesa. Així és Déu amb els senzills. Maria ho canta amb el mateix goig amb el qual beneeix Jesús el Pare, perquè s'amaga a “savis i entesos” i es revela “als senzills”. La fe de Maria en el Déu dels petits ens fa sintonitzar amb Jesús.

Maria proclama a Déu “Poderós” perquè “sa misericòrdia arriba als seus feels de generació en generació”. Déu posa son poder al servei de la compassió. Sa misericòrdia acompanya a totes les generacions. El mateix predica Jesús: Déu és misericordiós amb tothom. Per això diu als seus deixebles de tot temps: “sieu misericordiosos com vostre Pare és misericordiós”. Des del seu cor de mare, Maria capta com ningú la tendresa de Déu Pare i Mare, i ens introdueix en el nucli del missatge de Jesús: Déu és amor compassiu.

Maria proclama també al Déu dels pobres perquè “derroca als poderosos del soli i exalça als humils” per a que recobrin llur dignitat. Als rics els reclama allò robat als pobres i “se'n tornen sense res”; i al contrari, “omple de bens els pobres” per a que disfrutin d'una vida més humana. El mateix crida Jesús: “Els darrers seran primers”. Maria ens porta a acollir la Bona Nova de Jesús: Déu és dels pobres.

Maria ens ensenya com ningú a seguir a Jesús, anunciant el Déu compassiu, trballant per un món més fraternal i confiant en el Pare dels petits.

José Antonio Pagola

COMUNICACIONS:

 

Dimecres dia 15, solemnitat de la Mare de Déu Assumpta,

farà l'entrada el nou rector Mn. Antoni Amorós als Dolors a les 20h.

Aquesta missa serà presidida pel Vicari Episcopal Mn. Xisco Vicens que el presentarà.

Queden suprimides aquest dia les misses vespertines de les altres parròquies.   

 

    

 

 

PARAULES  DEL  NOU  RECTOR:

Sr. Vicari Episcopal, germans preveres, comunitat cristiana de Manacor, Sra. Batlesa, distingides autoritats, benvolguts manacorins tots:

Som en Toni. Sí, senzillament en Toni. Som de Cala Rajada. Tenc 53 anys i en duc 22 de capellà. He servit 6 anys a St. Josep Obrer de Palma, 11 a Artà i Sa Colònia i quasi 5 a Capdepera i Cala Rajada. També vaig fer classes de religió. Se’m demanà fer un temps d’ecònom diocesà, de formador del seminari i de rector del seminari menor.

Els punts de referència que m’han ajudat a construir l’espiritualitat del meu ministeri, la meva manera de viure i entendre el sacerdoci, no provenen de grans mestres espirituals ni de cap moviment en concret, sinó que troben el seu origen en les persones senzilles que, superant èpoques de capellans bons i dolents, superant canvis d’orientació desconcertants en la institució eclesial, superant fins i tot un ambient cultural d’una hostilitat, ara aclaparadora … a pesar de tot, han mantingut la fe i la fidelitat a l’Església.

Els, principalment les meves mestres, han estat aquestes persones senzilles. I estic ben segur que me seguireu ensenyant moltes coses els manacorins. En resum som, m’he anat fent, un capellà de poble i un capellà de gent petita, en el sentit de senzilla. Quan Sant Jaume i Sant Joan demanaren a Jesús qui seria el primer en el Regne de Déu, Jesús els va dir que ser primer sols es justifica si es per servir els altres i, posant un infant enmig de la rotlada, concretà que els primers eren els més petits. Esper que molts vulgueu ser primers per servir. Segurament no agradaré als que vulguin ser primers per sentir-se d’un cercle distingit. Aquest mateix tarannà va diferenciar i va fer triunfar l’Església sobre els altres cultes mistèrics, més lluents i renovadors, durant els primers segles del cristianisme.

Se sol dir que un rector, el primer any, no ha de canviar res. Procuraré no fer-ho. Però, que ningú esperi que me presenti el segon any amb un programa de reformes. No passeu gens de pena. No venc a canviar res. Al Seminari Menor vaig conèixer varis joves i jóvenes de Manacor. Som amic de capellans manacorins… Sé que aquí la comunitat cristiana està encaminada. Sé que els meus antecessors, amb tots voltros, han fet molta feina ben feta. Jo senzillament som un més que ve a caminar al vostre costat i a consolidar, també reparar, tot allò ben fet que ja s’ha fet.

Per tarannà som un administrador i no un fundador. El meu perfil ideològic es podria definir com a baix. No venc amb un preconcepte del que pens que ha de ser l’Església. Sobretot som obert a la vida que fa néixer l’Esperit. Com ens ensenya Jesús a les paràboles, venc a fer de conrador i no de constructor. Tots sembrarem, cavaré, abonaré, regaré. Alguna vegada haurem de podar. Però és la planta la que creix i el conrador sols acompanya i potencia el seu creixement. No venc a imposar la meva ideologia a l’Església de Manacor. Per tant, em trobarà davant qui pretengui limitar la vida cristiana que creix, amb la plantilla limitadora de la seva manera pròpia d’entendre com ha de ser l’Església.

Sempre he servit a comunitats petites, ara només parl de número i d’estructura. A Manacor hi ha una gran comunitat molt estructurada. Me fa un poc de por la nova etapa de la meva vida que ara comença. En certa manera, em sent com si passàs d’una barca de bou al Titànic.

Sr. Vicari Episcopal: Degut al meu pas per la Cúria, també som capaç de veure les coses des del punt de vista dels qui comanden. Sé que vos ho he posat difícil. Sé que hi havia persones “de mayor calidad”, com diria en Cervantes, per ocupar aquest càrreg. No és fàcil d’entendre que vós i el Bisbe em doneu aquesta missió justament a mi. No s’explica si no és que hi ha hagut persones … no sé qui són … això es du en secret … que han dipositat una especial confiança en mi.

Vos ho agraesc i esper no defraudar-vos. Però sobretot esper no defraudar la comunitat cristiana i la ciutat de Manacor. Vos vull dir a tots que necessit la vostra ajuda i la vostra pregària. Sé que sense elles no seré capaç.

A part del meu deure de ser fidel a les persones amb les que estic en deute, sobretot honrar ma mare, el meu únic honor és servir l’Església. Podeu estar segurs que intentaré estar a l’altura. Inicialment m’empeny aquest honor. Però, poc a poc, aprendré a estimar-vos, i ho faré per amor, que és l’únic que val davant Déu.

Sant Crist de Manacor, penyora que Déu ens ha enviat per significar que, per Ell, Manacor no és una ciutat petita qualsevol, sinó que li té un amor específic i singular. A vós, venerada figura, encoman aquest temps en que caminarem junts la meva pobra persona i la comunitat i la ciutat de Manacor.

foto de Toni Amorós.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

ENTRAR A LA PARRÒQUIA

 

COMUNICACIONS:

  • ENTRADA DEL NOU RECTOR: Mn Antoni Amorós Terrassa

Dimecres, 15 d'agost , FESTA DE L'ASSUMPCIÓ DE MARIA,

Parròquia Nostra Senyor dels Dolors

Dimecres dia 15, solemnitat de la Mare de Déu Assumpta, farà l'entrada el nou rector Mn. Antoni Amorós als Dolors a les 20h. Aquesta missa serà presidida pel Vicari Episcopal Mn. Xisco Vicens que el presentarà. Queden suprimides aquest dia les misses vespertines de les altres parròquies.

– MISSA D'ACCIÓ DE GRÀCIES PEL CARDENAL Lluís F. Ladària

Diumenge dia 19, també a les 20h, tindrà lloc una missa d'acció de gràcies als Dolors presidida pel nou Cardenal Lluis Francesc Ladaria Ferrer. També, quedaràn suprimides les misses vespertines a les altres parròquies. Vos convidam a tots a participar de les dues celebracions esmentades.

 

 

 

DIUMENGE   XIX   del  Temps   Ordinari

 

(POWER POINT)

 

 

 

EVANGELI

Jo som el pa viu baixat del cel

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,41-51

 

41 Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», 42 i es preguntaven:

–Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?

43 Jesús els digué:

–No murmureu entre vosaltres. 44 Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. 45 En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. 46 No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. 47 Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. 48 Jo sóc el pa de vida. 49 Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. 50 Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. 51 Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.

Paraula de Déu

 

 

Homilia per al diumenge 12 d'agost de 2018

 

1. La nostra vida no sempre és fàcil. Hi ha moments que ens sentim incompresos, decebuts, desanimats, que ens sentim fracassats i sense forces i potser experimentem l'impuls de tirar la tovallola.

Tots hem viscut nits d’aquelles que se’ns fan eternes. Que restem desvetllats sense poder agafar el son, que desitjaríem que mai no arribés el matí perquè ens sentim sense forces per afrontar la crua realitat que ens toca viure.
També es va trobar en aquesta situació el profeta Elies, tal com hem escoltat a la primera lectura. Intentava ser fidel al Senyor, però és perseguit i s’ha d’escapar. I queda descoratjat i abatut. Però Déu no l’abandona: li fa arribar un pa que li dóna força per continuar endavant. És tot un símbol que també es fa realitat en la vida de cadascun de nosaltres.

Déu tampoc ens abandona en les nostres dificultats. Ho hem escoltat a l’evangeli. Jesucrist ens ofereix un pa que dóna força, un pa que dóna vida. Aquest pa és Ell mateix, el Fill de Déu, el nostre Salvador.

Jesús és la llum que il·lumina les nostres foscors; Ell és el nostre company de camí; Ell és la força que en moments de defallença també ens diu: "Aixeca’t i menja que tens molt de camí a fer".

El Senyor, certament, no ens solucionarà els problemes, però sí ens farà sentir que ens estima, que ens comprèn, que lluita al costat nostre. I qui se sent estimat i comprès sempre troba forces per seguir lluitant. Allò que és més dur és la soledat, però mai no es fa llarg el camí al costat d’un bon Amic.
Sabem escoltar la veu del Senyor? Confiem en Ell, sobretot en les nostres hores baixes?

 

2- Hi ha una altra ensenyança important que podem treure de les lectures que hem escoltat.

Quan una persona celebra el seu aniversari, sempre és bo recordar-li que l'important no és "afegir anys a la vida, sinó vida als anys". Que visquem pocs o molts anys, això és molt secundari. Allò que realment  importa és que la nostra vida sigui plena; que doni fruit, que tingui sentit.

Sant Pau, a la segona lectura,  ens ha explicat com podem omplir de vida els nostres anys. Diu: "Lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria".

Si nosaltres som capaços d’evitar tot això, la nostra vida serà més plena, i  la convivència amb les persones que ens envolten, serà més enriquidora. Fixem-nos que moltes de les nostres enrabiades, neixen del fet de nos ser capaços d’acceptar tal com són les persones que tenim al costat.

Nosaltres les voldríem canviar, modelar al nostre gust. I com que no ho aconseguim – perquè les persones mai no  canvien per la força!- llavors ens posem de mal humor. I això no és lògic ni és cristià i, a més, ens treu la pau.
És clar que hem d’ajudar les persones a ser millors, a alliberar-se dels seus defectes. Es clar que sí. Però sovint ens equivoquem de direcció: no posem l’esforç on caldria posar-lo.

En comptes d’esforçar-nos per canviar l’altre, el que cal és centrar el nostre esforç en canviar la nostra actitud: la meva!

Més que intentar modificar la manera de ser de l’altre, el que haig de fer és un esforç sincer per acceptar-lo tal com és. Aquesta és la base de la convivència i de l’esperit cristià. 

La causa del fracàs de molts matrimonis o de molts grups o  comunitats, rau aquí: en no voler fer l’esforç d’acceptar que l’altre pugui ser ell mateix, diferent de com jo voldria.

Sant Pau ens ho ha recordat clarament: "Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres". "Perdoneu-vos". "Viviu estimant".

Val la pena que li fem cas. No pretenguem  canviar l’altre. Estimem-lo. I l’altre, en sentir-se valorat i estimat, ja trobarà la força per canviar. Això val especialment per a la parella i per als fills adolescents.

És així com intento relacionar-me amb les persones que Déu posa  al meu costat? Per què?

3– Diguem finalment, que val la pena, ara que som l’estiu i segurament disposem de més temps, que ens esforcem per fomentar unes bones relacions amb tothom, que són la base d’una bona convivència amable i  enriquidora.

Però, sobretot, val la pena que fomentem l’amistat amb Jesús, aquell que se’ns ha presentat a l’evangeli com el pa portador de vida. És Ell qui ens dóna la força per tenir paciència, per ser bondadosos, per saber perdonar… En una paraula: és Ell qui ens dóna la força per estimar de veritat.

Si estem en contacte íntim amb el Senyor, els nostres anys, pocs o molts, s’ompliran de vida. I també, amb tota seguretat, ajudarem a omplir de vida les persones que ens envolten.

No creieu que val la pena?

 

 

 

 

ATRACCIÓ PER JESÚS

Jo som el pa baixat del cel.

L'evangelista Joan repeteix, un cop i un altre, expressions i imatges de gran força per a gravar bé dins les comunitats cristianes que s'han d'apropar a Jesús per a descobrir en ell una font de vida nova. Un principi vital que no és comparable amb res que hagin conegut abans.

Jesús és “pa baixat del cel”. No confondre amb qualsevol altre font de vida. En Jesucrist podem nodrir-nos d'una força, una llum, una esperança, un alè vital… que vénen del misteri mateix de Déu, Creador de la vida. Jesús és “el pa de la vida”.

Per això, no és possible trobar-se amb ell de qualsevol manera. Cal anar al més pregon de nosaltres mateixos, obrir-nos a Déu i “escoltar el que ens diu el Pare”. Ningú pot sentir vertadera atracció per Jesús, “si no l'atreu el Pare que l'ha enviat”.

El més atractiu de Jesús és sa capacitat de donar vida. El qui creu en Jesucrist i sap entrar en contacte amb ell, coneix una vida diferent, de qualitat nova, una vida que pertany ja al món de Déu. Joan gosa dir que “el que menja d'aquest pa, viurà per a sempre”.

Si en les nostres comunitats cristianes no ens nodrim del contacte amb Jesús, seguirem ignorant el més essencial i decisiu del cristianisme. Per això, res hi ha pastoralment més urgent que cuidar bé la nostra relació amb Jesús el Crist.

Si, en l'Església, no ens sentim atrets per aquest Déu encarnat en un home tan humà, pròxim i cordial, ningú ens treurà de l'estat de mediocritat en el qual vivim. Ningú ens estimularà per a anar més lluny que l'establert per nostres institucions. Ningú ens animarà per a anar més endavant que el que marquen les tradicions.

Si Jesús no ens alimenta amb el seu Esperit de creativitat, estarem agafats pel passat, viurem nostra religió des de formes, concepcions i sensibilitats desenvolupades en altres èpoques i per altres temps que no són els nostres. Però, llavors, Jesús no podrà comptar amb la nostra cooperació per a engendrar i alimentar la fe dins els cor dels homes i dones d'avui.

José Antonio Pagola

 

 

En quin moment comença a brollar la incredulitat?

Jesús està discutint amb un grup de jueus. En un determinat moment fa una afirmació de gran importància:

Ningú pot venir a mi si no l’atreu el Pare”.

I més endavant continua:

Qui escolta el que diu el Pare i aprèn, ve a mi.”

En quin moment comença a brollar la incredulitat?

Quan comencem a organitzar la nostra vida d’esquena a Déu. Així de senzill i dramàtic.

Déu va quedant com una realitat escassament important que s’arracona en algunes golfes oblidades de la nostra vida.

Aleshores, és fàcil passar de Déu i prescindir-ne del tot.

Fins i tot, els que ens tenim per creients estem perdent la capacitat per escoltar Déu.

No és que Déu no parli en el fons de les consciències. És que plens de soroll i d’orgullosa autosuficiència ja no sabem percebre la seva callada Presència en nosaltres.

Segurament que aquesta és la nostra pitjor tragèdia:

-Ens resistim a escoltar i a fer cas de la crida de Déu

-Ens amaguem de la seva mirada amorosa

-Preferim altres déus amb els que poder viure de manera més còmode i menys responsable, menys exigent.

Què passa, aleshores?

Passa que sense Déu en el cor restem com perduts i foraviats.

Ja no sabem d’on venim ni cap a on anem.

Ja no sabem distingir què és l’essencial i què és el poc important o gens important.

Ens cansem i esgotem buscant seguretat i pau però el nostre pobre cor segueix inquiet i insegur.

Se’ns ha oblidat que la pau, la veritat i l’amor es desvetllen en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu.

Aleshores, tot comença a veure’s d’una altra manera. Una manera més amable i esperançadora, més estimulant.

Fa ja alguns anys, el Vaticà II parlava de la consciència com el nucli més secret de la persona en el que ella se sent ben a prop de Déu. Un espai interior a on la veu de Déu ressona en el més íntim de l’ésser.

Baixar fins el més profund d’aquesta consciència.

Escoltar els anhels més nobles del cor:– és el camí més senzill per a poder escoltar Déu.

Qui escolta aquesta veu interior se sentirà atret cap a Jesús.

Ens hi sentim atrets, nosaltres?

L’escoltem, nosaltres, aquesta veu interior?

O bé, esgrimim la fàcil excusa de què no tenim temps?

Si tenim temps per a perdre’l miserablement.—també el podem tenir per buscar Déu.

Tenim temps pel que volem.

Aquí no hi ha excusa que valgui.

Tenim temps pel que volem. Per exemple: per malgastar-lo!


 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

MISSES .- HORARIS AGOST 2018

 

 

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS AGOST 2018

 

 

DOLORS

 

CRIST REI

 

SANT PAU

11

AGOST

19h Fartàritx (G.Parera)

11

18.30h (F.Xavier)

11

18h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (T.Tauler)

12

8h Dolors (F.Xavier)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors. Baptismes (T.Tauler)

18h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors (F.Xavier)

12

19h (T.Tauler)

12

 

15

8h Dolors (G.Parera)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Tauler)

20h Dolors Assumpció Maria ( Entrada Nou Rector)

15

 

15

 

18

18h Noces (P.Antonio)

19h Fartàritx (T.Riera)

 

18

18.30h Comunions + Baptismes (F.Xavier)

18

18h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (T.Tauler)

19

8h Dolors (T.Tauler)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors. Comunions (F.Xavier)

20h Dolors. Missa acció de gràcies Cardenal Ladaria (Concelebració)

19

 

19

 

25

19h Fartàritx (T.Riera)

25

18.30h (T. Amoros)

25

18h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (F.Xavier)

26

8h Dolors (T.Amoros)

9h Serralt (T.Riera)

11h Baptismes (T.Tauler)

12h Dolors (T.Tauler)

18h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors (T.Amoros)

26

19h (F.Xavier)

26

 

1

SETEM-BRE

19h Fartàritx (G.Parera)

1

18.30h (T.Tauler)

1

18h Sant Josep (J. Perelló)

19h Baptismes (T. Amoros)

19.30h (T.Amoros)

2

8h Dolors (T.Tauler)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Amoros)

18h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors (T.Tauler)

2

19h (T.Amoros)

2

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Misses, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

GUIÓ Pregària 2 d'Agost 2018

Monició d’entrada: Joan Perelló.

Explicació de la celebració: Mª. Magdalena.

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: pàgina 232 “Juntam les mans germans”

Reso de Vespres: Antífones i salmòdia: pàgines 61 – 66

Lectura: “Un diari de GRATITUD” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 68

Magníficat: pàgina 68 – 69

Pregàries + Oració: pàgina 69 (Joan Perelló).

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos bon Déu,”

Pregàries comunitàries.

Exhortación Apostólica GAUDETE ET EXSULTATE: Capítol IV Algunas notas de la Santidad en el Mundo Actual: nº 122 – 128 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua (pag. 218) estrofes 5 i 6 J. Perelló (oració i es posa el mandil) genollats.

Benedicció i Cant final: “Salve Regina”.

* * * * * * * * 

COMUNICACIONS:

Diumenge 19 d'agost, a les 20 h, presidirà l'Eucaristia a la Parròquia de Ntra. Sra. dels Dolors de Manacor.


Mons. Lluís F. Ladària Ferrer, prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, i creat cardenal recentment pel papa Francesc, presidirà dues celebracions d'acció de gràcies a la seva vila natal. Es tracta de les primeres celebracions a les quals assistirà el nou cardenal després de la seva creació el 28 de juny de 2018. 
Diumenge 19 d'agost, a les 20 h, presidirà l'Eucaristia a la Parròquia de Ntra. Sra. dels Dolors de Manacor. 

Dissabte 8 de desembre, festa de la Immaculada Concepció i titular de la Diòcesi de Mallorca, presidirà la missa de les 10:30 h a la Catedral de Mallorca.

Lluís F. Ladària Ferrer (Manacor, 1944), jesuïta, ha estat professor de teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i el juliol de 2017 va ser nomenat pel papa Francesc prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, on va arribar com a secretari el 2008. El passat 29 de juny va rebre la porpra cardenalícia juntament amb altres 13 prelats. 

* * * * * 

NOU CATECISME…
El nou redactat del número 2267 del Catecisme de l'Església Catòlica sobre la pena de mort ha estat anunciat aquest dijous pel cardenal mallorquí Lluís F. Ladaria, el nou Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

El text del Catecisme ja vigent des de l’1 d’agost és el següent:

"Durant molt de temps el recurs a la pena de mort per part de l'autoritat legítima, després d'un degut procés, va ser considerat una resposta apropiada a la gravetat d'alguns delictes i un mitjà admissible, tot i que extrem, per a la tutela del bé comú.

“Avui està cada vegada més viva la consciència que la dignitat de la persona no es perd ni tan sols després d'haver comès crims molt greus. A més, s'ha estès una nova comprensió sobre el sentit de les sancions penals per part de l'Estat. Alhora, s'han implementat sistemes de detenció més eficaços, que garanteixen la necessària defensa dels ciutadans, però que, al mateix temps, no li treuen al reu la possibilitat de redimir-se definitivament.

“Per tant l'Església ensenya, a la llum de l'Evangeli, que «la pena de mort és inadmissible, perquè atempta contra la inviolabilitat i la dignitat de la persona», i es compromet amb determinació a la seva abolició a tot el món".

 

*  *  *  *  *

VIURE EUCARÍSTICAMENT

Hi ha quatre verbs que descriuen la manera com Jesús procedeix per estimar i servir als seus. Es una seqüència que trobem a les multiplicacions dels pans i dels peixos però, sobre tot, al darrer sopar amb els seus amics. Aquests verbs són: prengué, beneí, partí i repartí.

Prendre és tenir la llibertat interior de poder disposar de les coses sense apoderar-se’n, ni que elles s’apoderin de tu. Prendre és fa demanant permís a allò altre, per a crear junts el que és més que la suma de tots dos. Així, va prendre el pa Jesús.

Beneir és donar gràcies per que ets a punt de perllongar-te en allò que tens entre mans. Beneir és reconèixer aquell qui t’ha donat els sentits per percebre, el cor per estimar i la raó per entendre que mai seràs sol. A Déu el reconeixes i l’estimes en tot allò que et posa a l’abast. Beneint alçava la copa Jesús.

Partir és descobrir que al voltant teu hi ha altres que no gaudeixen del que és a les teves mans. I quan ho veus no pots fer altra cosa que posar en acte el que sents. En partir-ho acceptes el risc de tenir-ne menys per tu, però estàs convençut que l’essencial no s’esmicola quan es parteix per amor. Més aviat es multiplica. Així s’oferia Jesús.

Repartir és acostar-se a l’altre per donar-li el que t’ha arribat i vols que sigui de tots. Repartir és fer personal l’obsequi, retornant a l’altre la dignitat, potser qüestionada. Així va estimar Jesús.


 

Si vols configurar-te al seu estil prova el bé que et farà procedir així: prendre, beneir, partir i repartir.

 

DIUMENGE  XVIII  DEL  TEMPS  ORDINARI:

DIUMENGE XVIII

(Power-point)

 

 

 

Éx 16,2-4.12-15 Ef 4,17.20-24 Jn 6,24-35

Homilia per al diumenge 5 d'agost de 2018

1- Diu l’evangeli que, aquella gent, en veure que Jesús se n’ha anat, puja a les barques i el van a buscar. Han experimentat que estar prop de Jesús els resulta positiu: la seva paraula il·luminadora, la seva força guaridora, la seva sensibilitat per les necessitats de tots ells

Aquest fet ens pot desvetllar molts interrogants personals. Per exemple: també em busca a mi la gent? Troben al meu costat, serenor, estimació, esperança, impuls a tirar endavant? O tal vegada, ningú no em busca? Per què? No serà perquè sóc massa egoista, autosuficient, pessimista…? Ningú no es troba bé al costat d’una persona d’aquesta mena.

I una altra pregunta: al costat de qui em trobo bé jo, quines són les meves “companyies” preferides? Són persones vitalitzants que m’impulsen a donar un sentit profund a la meva vida? O més aviat són persones superficials, buides?
És un auto-test molt revelador per conèixer un aspecte important de la meva personalitat i la meva autèntica escala de valors. Perquè nosaltres tendim a ajuntar-nos amb aquells  que són semblants  a nosaltres i estimen i valoren les mateixes coses.

Fem-nos encara una darrera pregunta: Tinc jo afany de  trobar-me amb Jesús? Per què? Traguem-ne conseqüències de totes aquestes qüestions.

2- L’evangeli ens fa veure també que la fe d’aquella gent és minsa o inexistent. Busquen Jesús perquè en treuen un avantatges materials, significats pel “pa”. “Vosaltres no em busqueu pel que signifiquen els prodigis que heu vist, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets”- els diu.

I nosaltres, per què busquem Jesús? Perquè volem trobar sentit a la nostra vida i perquè volem col·laborar amb Ell en la construcció d’un món més just, més d’acord amb el projecte de Déu? O bé solament perquè ens solucioni els nostres problemes? Si fos això darrer, ens assemblaríem a aquella gent.
És clar que puc demanar per la salut, perquè trobi feina, perquè no em manqui el pa, o perquè es guareixi el meu fill. És clar que sí.

Però si em quedés aquí, sense buscar, per damunt de tot, que es faci la voluntat de Déu en la meva vida, si no m’oferís per col·laborar amb Ell per anar transformant el món, llavors en comptes de servir al Senyor, més aviat em serviria del Senyor: intentaria aprofitar-me’n.

La rectitud d’intenció és l’element fonamental per calibrar la sinceritat i profunditat de la nostra fe.

Per què m’interessa ser amic de Jesús? Busco identificar-me cada cop més amb la seva voluntat, o més aviat pretenc que Ell s’acomodi a la meva.

3- I fixem-nos en un altre aspecte de l’evangeli en el qual potser també en hi veurem reflectits.

Aquells homes no s’acaben de fiar de Jesús. Volen una demostració feta al seu gust. “Quin senyal prodigiós ens doneu perquè nosaltres us creguem? – li diuen.
Això també ens pot passar a nosaltres. Per tal de poder creure que Déu realment ens estima, sovint “exigim” que ens concedeixi allò que li demanem en la pregària. Altrament, no acabem d’estar segurs de la seva estimació.
Hi ha persones que afirmen que estan “perdent la fe” perquè demanen certes coses al Senyor, però aquest – segons diuen- es “fa el sord” i no els escolta.
Però això és empetitir Déu. Això equival a creure que nosaltres sabem millor que Ell, allò que més ens convé. Quina autosuficiència!

Després d’haver llegit l’evangeli, encara no tinc prou motius per creure que Déu m’estima? No s’ha fet home i ha mort per mi? Quina altra prova necessito?
No hem de dubtar mai de la seva estimació perquè el seu amor és fidel per sempre. Ell no deixa d’estimar-nos, ni  tan sols quan estic a les fosques  o tinc la sensació de no ser escoltat. Ell no falla mai. Per què no confiem més?

4- Hi ha encara una darrera consideració important en aquest evangeli. Quan Jesús els fa descobrir que el mannà no és pa de debò i que Ell és l’únic que dóna vida, n’hi demanen: “Senyor, doneu-nos sempre d’aquest pa”.

Perquè ells, encara que no en siguin conscients, tenen realment fam de Jesús, l’únic pa que il·lumina el camí i asserena els cors, l’únic que dóna força i vida.
De què tinc fam jo? Quines són les meves aspiracions, els meus anhels més profunds? Queden satisfets alguna vegada? Per què?

Sobretot, els pares i educadors, s’haurien de preguntar quins valors transmeten als infants i joves, de què els fan “venir gana”.

Evidentment, és positiu que se’ls inculqui interès pels estudis, per la salut, per l’esport, per capacitar-se professionalment… Però n’hi ha altres tipus de “pa” que també els haurien d’inculcar, si volen que ells creixin com a persones, que puguin trobar sentit a la seva vida i que siguin feliços.

Per exemple, ser solidaris, saber descobrir Déu present en la seva vida estimant-los, ser portadors de pau i d’unió, saber perdonar i respectar els altres… Sabem inculcar-ho?


Reflexionem-hi. 
 
 

 

EVANGELI

+ Lectura del sant Evangeli segons Sant Joan.

Joan 6, 24-35

 

Els qui vénen a mí no passaran fam,

els qui creuen en mi no tindran mai set

 

24 Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.

25 Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar:

–Rabí, quan has arribat?

26 Jesús prengué la paraula i els digué:

–Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. 27 Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell.

28 Ells li preguntaren:

–Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?

29 Jesús els respongué:

–L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.

30 Li replicaren:

–I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? 31 Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment.

32 Llavors Jesús els respongué:

–Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. 33 El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.

34 Ells li demanen:

–Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest.

35 Jesús els diu:

–Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set.

 

Paraula de Déu.

 

PA DE VIDA ETERNA

¿Per què interessant-nos per Jesús després de vint segles ? ¿Què podem esperar d'ell ? ¿ Què ens pot aportar als homes i dones del nostre temps ?¿ Ens pot resoldre els problemes del món actual ? L'evangeli de Joan parla d'un diàleg interessant de Jesús amb una multitud a les vores del llac de Galilea.

El dia abans han compartit amb Jesús una menjada sorprenent i gratuita. Han menjat fins a assaciar-se. ¿ Com podran deixar-lo anar-se'n ? Cerquen que Jesús repeteixi son gest i els alimenti de franc un altre cop. No pensen en res més.

Jesús els desconcerta amb un plantejament no esperat: “No heu de treballar per un menjar que es fa malbé sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna”. Però, ¿ no cal tenir cura del pa de cada dia? És indispensable per a viure. El necessitem i cal treballar perquè no manqui a ningú. Jesús ho sap. El pa és el primer. Sense menjar no es pot viure. Per això té cura dels famolencs i captaires que no reben dels rics ni les miques que cauen de taula. Per això maleeix els terratinents insensats que acumulen el gra sense pensar amb els pobres. Per això ensenya als seus seguidors a demanar cada dia al Pare el pa per a tots els seus fills.

Jesús vol desvetllar dins ells una fam diferent. Els parla d'un pa que no assacia només la fam d'un dia, sinó la fam i set de vida que hi ha dins l'esser humà. No l'oblidem. Dins nosaltres hi ha fam de justícia per a tots, fam de llibertat, de pau, de veritat. Jesús es presenta com aquest Pa que ens ve del Pare, no per a assaciar-nos  de menjar sinó “per a donar vida al món”.

Aquest Pa, vingut de Déu, “dóna la vida eterna”. Els aliments que mengem cada dia ens mantenen vius durant un temps, però arriba un moment en el qual no poden defensar-nos de la mort. Inútil és seguir corrent. No ens poden donar vida més enllà de la mort.

Jesús es presenta com a “Pa de vida eterna”. Cadascú ha de decidir com vol viure i com vol morir. Però, els que ens deim seguidors seus hem de saber que creure en Crist és alimentar en nosaltres una força imperible, començar a viure quelcom que no acabarà amb la nostra mort. Senzillament, seguir a Jesús és entrar en el misteri de la mort sostinguts per sa força ressuscitadora.

Quan aquelles gents de Cafarnaum escoltaven aquestes paraules, cridaven des del més pregon del cor: “Senyor, donau-nos sempre d'aquest pa”. Des de la nostra fe vacil·lant, a voltes no gosem a demanar una cosa semblant. Tal volta, ens preocupem només de la menjada de cada dia. I, a voltes, només de la nostra.

 

EL MILLOR TREBALL

Els treballs que Déu vol.

L'evangelista Joan ofereix la seva visió de la fe cristiana amb discursos i conversacions entre Jesús i la gent a les voreres del llac de Galilea. Jesús els diu que no treballin per qualsevol cosa, que no pensin només en un “aliment que passa”. L'important és treballar en l'horitzó a “la vida eterna”.

Sens dubte, és així. Jesús té raó. Però, ¿quin és el treball que vol Déu? Aquesta és la pregunta de la gent: ¿com ocupar-nos en els treballs que Déu vol? La resposta de Jesús és desconcertant. L'únic treball que Déu vol és aquest: “que cregueu en el que Déu us ha enviat”.

“Creure en Jesús” no és una experiència teòrica, un exercici mental. No és simplement una adhesió religiosa. És un “treball” en el qual els seus seguidors han d'esmerçar la seva vida.. Creure en Jesús és quelcom que cal cuidar i treballar cada dia.

“Creure en Jesús” és configurar la vida des d'ell, convençuts de que sa vida fou vertadera: una vida que condueix a la vida eterna. Llur manera de viure a Déu com a Pare, la seva forma de reaccionar sempre amb misericòrdia, son deler en desvetllar esperança és el millor que pot fer l'esser humà.

“Creure en Jesús” és viure i treballar per quelcom últim i decisiu, esforçar-se per un món més humà i just; fer més real i més creïble la paternitat de Déu; n'oblidar els qui passen el risc de ser oblidats per tots, inclús per les religions. I fer tot això sabent que el nostre petit compromís, sempre pobre i limitat, és el treball més humà que podem fer.

Per això, desentendre's de la vida dels altres, viure-ho tot amb indiferència, tancats dins els nostres interessos, ignorar el sofriment dels que trobem pel camí, són actituds que indiquen que no estem “treballant” la nostra fe en Jesús.

 

 

 

 

 

 

 

     ENTRAR A LA PARRÒQUIA   

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

DIUMENGE XVII POWER POINT

(Power-Point)

..

 

COMUNICACIONS:  

Dijous, 2  agost  2018,  20'30-21'30  hores

         

 

DIUMENGE  XVII   DEL  TEMPS  ORDINARI

 

Jesús repartí els pans a tota la gent.

En repartia tant com en volien

(Mt 14,13-21;Mc 6,32-44;”Acomiada la gerntLc 9,10-17)

JOAN  6, 1-15

1 Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. 2 El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. 3 Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. 4 Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.

5 Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip:

–On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?

6 De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.

7 Felip li va respondre:

–Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.

8 Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:

9 –Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?

10 Jesús digué:

–Feu seure tothom.

En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. 11 Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. 12 Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:

–Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.

13 Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.

14 Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir:

–Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.

15 Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.

 

EL GEST D'UN JOVE

De tots els fets de Jesús, el més recordat per les primeres comunitats cristianes fou segurament una menjada multitudinària organitzada per ell en descampat, a les vores del llac de Galilea. És l'unic episodi recollit en tots els evangelis.

El relat conté una gran riquesa. Com de costum, l'evangeli de Joan no diu “miracle” sinó “signe”. Així ens convida a no quedar-nos en els fets que es conten, sinó a descobrir, des de la fe, un sentit més profund.

Jesús està al centre. Ningú demana la seva intervenció. Ell mateix intueix la fam d'aquella gent i planteja la necessitat d'alimentar-la. És commovedor saber que Jesús no alimenta només de Bona Nova de Déu, sinó que té cura també de la fam dels seus fills.

¿Com donar menjar en descampat a tanta gent?

Els deixebles no veuen solució. Felip diu que poden anar a comprar pa, però no tenen diners. Andreu pensa que es podria compartir el que tenen, però sols hi ha un jovenell que porta cinc pans i dos peixos. ¿Què és això per a tants?

Per Jesús és suficient. Aquest jove, sense nom ni rostre, farà possible l'impossible. La seva disponabilitat per a compartir tot el que té és  el camí per a alimentar a aquelles gents. Jesús farà la resta. Agafa els pans del jove, dóna gràcies a Déu i comença a “repartir” entre tots.

L'escena és fascinant. Una multitud asseguda damunt l'herba del camp, compartint un menjar gratuït un dia de primavera, No és un àpat de rics. No hi ha ni vi ni carn: És el menjar senzill de la gent que viu vora el llac: pa d'ordi i peix “salat”. Un àpat fraternal servit per Jesús a tots gràcies al gest generós d'un jove.

Aquest àpat compartit era pels primers cristians un símbol atractiu de la comunitat nascuda de Jesús per a construir una humanitat nova i fraternal. Els ecocava, al mateix temps, l'eucaristia que celebraven el dia del Senyor per a alimentar-se de l'esperit i la força de Jesús, el Pa viu baixat de Déu.

Mai oblidaren el gest del jove. Si hi ha fam en el món, no és per manca d'aliments, sino per manca de solidaritat. Hi ha pa per a tots, manca generositat per a compartir-lo. Hem deixat la marxa del món en mans del poder econòmic inhumà, ens fa por compartir el que tenim, i la gens es mor de fam pel nostre egoisme irracional.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

Homilia per al diumenge 29 de juliol de 2018.

1- Acabem d'escoltar un evangeli del qual en podem treure moltes ensenyances.

En primer lloc és una crida a la generositat. Com a deixebles de Jesús, hem de saber compartir amb els altres allò que tenim, sigui molt o sigui poc. És un dels signes més clars de la nostra pertinença al grup de Jesús. Tots nosaltres podríem dir, d’alguna manera, que som rics: tots podem compartir alguna cosa amb altres persones que tenen menys que nosaltres.

2- Però, quan parlem de compartir, no ens limitem solament a l’aspecte econòmic. També podem posar a disposició dels altres, moltes altres “riqueses” personals nostres.

Per exemple, el nostre temps. Què en faig del meu temps?

A la nostra època, el temps és un bé escàs: tots vivim atrafegats i pendents del rellotge. L’agenda de la major part de les persones adultes, està farcida de reunions, de trobades, d’obligacions laborals i familiars.

També els nens i joves d’avui tenen el temps cronometrat. En sortir de les escoles els espera un allau d’activitats complementàries que han de fer.
Cal reconèixer que, en aquesta situació, regalar unes hores per fer catequesi o per ajudar a una persona necessitada o per fer companyia a un avi que se sent sol i conversar amablement amb ell, sense presses, sense mirar el rellotge, realment és difícil. Demana molta generositat.

I també és difícil, moltes vegades, dedicar el nostre temps a parlar i jugar amb els fills o a dialogar amb la parella. Però no pensem pas que això sigui malversar el nostre temps. Al contrari: la vida humana no tindria sentit si el viure es limités a ser un càlcul programat de producció i consum.
Hi ha moments de generositat que omplen de tendresa i d’afecte la vida de les persones. És en aquests espais, robats a l’agenda, quan el nostre cor respira, s’oxigena, recupera l’alè i descobreix la riquesa del viure humà.
Nosaltres som quelcom més que màquines: som fills i filles de Déu, cridats a estimar-nos i ajudar-nos.

Sé regalar generosament part del meu temps als altres?

3- Hi ha una altra ensenyança que podem treure d’aquest evangeli. Recordem que qualsevol passatge té sempre un significat profund que va més enllà de la materialitat del fet que s’hi narra.

Nosaltres tenim fam de moltes coses: de moltes. Però bàsicament, d’estimació i de felicitat.

Però tot això és expressió d’una fam més fonda que, més o menys conscientment, tots tenim: fam de Déu, que és l’únic que pot sadollar plenament el nostre cor.

Jesús se’ns presenta aquí com aquell que ve a donar una resposta a aquesta fam profunda: Ell ens vol alimentar; però no de qualsevol cosa, sinó de Déu.
Aquest passatge evangèlic és signe de l’eucaristia, el gran regal que ens va fer Jesús abans d’anar-se’n d’aquest món.

Valorem l’Eucaristia? Vitalitza de veritat la meva vida?

Participar-hi rutinàriament seria malversar el do més preuat que ens ha fet Jesús.

4- Finalment, hi ha, en aquest evangeli, una altra ensenyança important.

Sens dubte que hi havia una desproporció immensa entre les més de cinc mil persones i els cinc pans i els dos peixos.

No obstant, Jesús se serveix d’aquests pocs mitjans- els únics de que disposen els deixebles- i Ell fa la resta. En mengem tots i encara en sobra.

Jesús vol que entenguem que, quan els problemes ens ultrapassen, no ens hem de desanimar i enfonsar. Nosaltres, és clar, no hem de ser utòpics, sinó realistes. Però no humanament realistes, sinó sobrenaturalment realistes.
És a dir, a l’hora de valorar els recursos disponibles, hi hem de fer entrar també el poder de Déu.

Quantes coses existeixen avui dia, que no existirien si no hi hagués hagut gent agosarada que les va emprendre confiant en el Senyor!

Perquè, per a un creient, dos més dos, mai no són quatre, sinó molt més. Per què en el primer terme, cal contar-hi un altre factor que també suma: Déu.
Som conscients que dos+dos+Déu, sempre supera en molt les nostres expectatives?
Tot és qüestió de confiança. La tinc?

Reflexionem-hi

 

 

"Si realment som solidaris, segur que compartirem"

Segons l’evangelista Marc, els deixebles es desentenen d’aquella gent necessitada i li diuen a Jesús dues paraules que posen en evidència la seva falta de solidaritat i el seu crescut individualisme clarament egoista.

Acomiadeu-los, que vagin als poblets i que es comprin el menjar.”

Què vol dir això?

-que la fam de la gent no és problema d’ells

-que cadascú s’espavili pel seu compte.

Com els hi respon Jesús?

Jesús els respon amb unes paraules realment sorprenents. Els diu: “Doneu-los vosaltres de menjar.”

És a dir, no s’ha d’acomiadar ningú en aquestes condicions de necessitat real.

És el grup de deixebles el que s’ha de preocupar d’aquesta gent necessitada.

La veritable solució no està en els diners.- està en la solidaritat.

Amb diners, només menjaran els que tinguin la bossa plena.

Perquè mengin tots és absolutament necessari compartir el que hi ha.

Davant les paraules de Jesús, el grup dels deixebles reacciona.


 

Un noi té cinc pans de civada i un parell de peixos. No és molt. Però, el que hi ha, està a disposició de tots.

Jesús pronuncia l’acció de gràcies a Déu i els posa en una nova dimensió.

Ja no pertanyen ni al noi ni als deixebles: són un regal de Déu.

Ningú té dret a acaparar mentre hi hagi algú que passi gana.

¿Hi ha en el món realitat més escandalosa i absurda que la fam i la misèria de tantes persones?

¿Hi ha realitat més injusta i més inhumana que la nostra glaçada indiferència?

¿Hi ha realitat més contrària a l’evangeli que desentendre’ns dels que moren de fam?

Si realment som solidaris, segur que compartirem.

Què compartim, nosaltres?


 

 

 

VIDEO   

(SAL  I  LLUM )

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

PREGÀRIA PER NICARÀGUA

 

 

* * * * * * 

 

 

 

FESTES  DE  SANT  JAUME,  PATRÓ  DE  MANACOR

PROGRAMA SANT JAUME 2018

 

SANT JAUME APÒSTOL

 

 

* * * * * * * * * 

 

DIUMENGE   XVI  DEL  TEMPS  ORDINARI

 

 

EVANGELI

Eren com ovelles sense pastor.

Lectura de l'Evangeli segons Sant Marc. 6, 30-34.

30 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. 31 Ell els diu:

–Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.

Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.

32 Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. 33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament.

Paraula de Déu

Homilia per al diumenge 22 de juliol de 2018

1- Jesús, ho acabem d’escoltar a l’evangeli, diu als seus deixebles: “Veniu ara totssols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Jesús ésmolt humà i es preocupa pel descans dels deixebles, perquè sap que necessiten recuperar forces.

Ell els havia enviat de dos en dos a escampar la Bona Nova per aquells poblets. És el que recordàvem diumenge passat. Ara, un cop acabada la feina, es tornen a retrobar amb Jesús i cadascú explica el que ha fet. Fan, diríem en llenguatge actual, una “revisió de vida” amb Jesús

És un bon exemple per a nosaltres. Cal saber revisar la nostra vida; altrament, no millorarem, no progressarem. Potser ens lamentarem, però tornarem a caure inevitablement en els mateixos errors. Qui no es revisa, torna a ensopegar de nou en les mateixes pedres.

I seria llàstima, perquè la vida només es viu una vegada i nosaltres necessitem créixer i progressar, i no pas quedar-nos estancats.

2- Per tant, hem de saber revisar la nostra vida. Però no amb la nostra llum humana- que sovint porta tristesa i desànim- sinó amb la llum de Jesús, que sempre porta esperança. No oblidem, però, que aquesta revisió demana tenir l’esperit asserenat.

No és bo fer com algunes persones que passen de l’activitat frenètica de la feina, a un no menys frenètic ritme de vacances. Realment és positiu això? Els ajuda, de veritat, a “carregar piles”?

No vull pas dir que sigui negatiu viatjar i conèixer ambients nous. Al contrari, és molt enriquidor. Però cal saber dosificar les forces i el temps de tal manera que ens permeti acabar l’estiu amb el cor asserenat i amb l’esperit enriquit. És a dir, havent superat el desgast que hem anat acumulant al llarg de l’any.
Pot ser bo, asseguts en un lloc tranquil tot contemplant el paisatge o ajudant-nos d’algun comentari evangèlic en una ermita o allà on sigui, pot ser bo anar repassant la nostra vida al costat del Jesús.

Per donar gràcies pels dons rebuts. Per parlar de tot allò que fem, d’allò que ens preocupa i de les esperances que portem al cor. Per demanar perdó quan les coses no han anat bé del tot. O per demanar llum i coratge quan estem a les fosques o sentim la nostra debilitat.

El contacte amb Jesús sempre és vitalitzant. A prop seu, aprenem a estimar la vida com un regal gratuït i meravellós. I quan ens sentim plens, millora també la nostra relació amb els altres.

No desaprofitem les ocasions que ens ofereix l’estiu per a relacionar-nos amb el Senyor! Llavors experimentarem la veritat d’aquelles paraules que ens ha dit Sant Pau a la segona lectura: que Jesús “és la nostra pau”. Ho és de veritat?

3- Però l’estiu és també un bon moment fer fomentar les amistats humanes, perquè l’amistat sempre enriqueix i apropa les persones.

Hi ha una dita popular que fa “Val més tenir amics, que tenir diners”. És ben cert. En un món tan insolidari com el nostre, és un autèntic regal de Déu,tenir amics vertaders de qui et pots fiar, que saps que no et fallaran mai.
No solament perquè m’ajudaran si em trobo en alguna dificultat, sinó també perquè un amic és una persona amb qui m’hi puc comunicar amb confiança i davant e qui em puc presentar tal com sóc perquè sé que no em rebutjarà.

 

Tots tenim necessitat de compartir amb algú les nostres angoixes i les nostres  alegries. Perquè així, per llei psicològica, les angoixes es fan més suportables i les alegries tenen un ressò més profund. No és el mateix guardar-m’ho tot per a mi sol, que poder compartir-ho amb un altre.

No  oblidem que la inseguretat que pateixen algunes persones prové del  fet  de no tenir ningú amb qui obrir-se i confiar-se. És una situació molt trista i dura.
Val la pena que, en la mesura que depengui de nosaltres, potenciem les relacions d’amistat sinceres. D’una manera especial entre marit i muller i entre pares i fills. Aquestes persones han de ser els meus millors amics, els meus millors confidents.

N’hi ha que cometen un error greu: es maten treballant per guanyar diners i aconseguir així, creuen ells, tot el que necessita la família per ser feliç.
Però s’obliden d’aportar a casa allò que és fonamental per aconseguir-ho: ells mateixos, la seva presència, la seva companyia. Ignorem que moltes vegades, paradoxalment, la millor manera d’aprofitar el temps, és “perdre’l”, per estar junts amb les persones que estimem.

L’estiu és un bon moment per “recuperar” el temps perdut. Nosaltres, els creients, hem de ser sempre homes i dones portadors d’amistat. Com Jesús, que apropava i agermanava les persones que tractava.

I precisament perquè Jesús és el nostre model i la font de l’autentica amistat, hem de saber tenir, sobretot amb Ell, una comunicació íntima i profunda.


 

 

RIURE

A descansar una mica.

L'escena està tot plena de tendresa. Els deixebles arriben cansats del trebal fet. L'activitat és tan intensa que ja “no trobaven temps ni per menjar”. Llavors Jesús els fa aquesta invitació: “Veniu a un loc despoblat a reposar”.

Els cristians oblidem fàcilment que un grup de cristians no és només una comunitat d'oració, reflexió i treball, sinó també una comunitat de descans i goig.

No sempre ha estat així. No és cap teòleg progressista qui parla així: És el Bisbe de Hipona, Sant Agusí, en el segle IV: “Un grup de cristians és un grup de persones que preguen junts, però també conversen junts. Riuen en comú i es fan favors. Fan broma junts i junts parlen seriosament. A voltes estan en desacord, però sense animositat, com amb un mateix, utilitzant aqueix desacord per a reforçar sempre l'acord habitual.

“Aprenen d'uns i ensenyen als altres. Senten pena pels absents. Acullen amb alegria els que vénen. Manifesten amb brolls del cor el que s'estimen, mostren a la cara, a la llengua, als ulls, l'alegria en molts gests de tendresa” (Les Confessions).

Pot ser sorprengui avui aquest text en el qual es diu que els cristians que saben resar junts també saben riure junts. Saben ser seriosos i saben bromejar. El riure, que brolla de la confiança en Déu que ens mira a tots amb pietat i tendresa , uneix. Els que riuen junts no s'ataquen ni es fan mal perquè riure de manera humana brolla d'un cor que sap comprendre i estimar.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 

Som persones compassives, activament compassives?

 

Com vivia les realitats humanes Jesús?

Jesús ho vivia tot des de la compassió activa.

Era la seva manera de ser i de fer, d’actuar. La seva primera reacció davant de les persones.

No sabia mirar ningú

-amb fredor

-amb indiferència

-amb una actitud de tant se me’n dóna com ho fem nosaltres moltes vegades.

No suportava veure les persones patir.

Així va ser recordat per les primeres generacions cristianes.

Però els evangelistes diuen més, bastant més.

A Jesús no el commouen només les persones concretes que troba en el seu camí:

-els malalts que el busquen

-els indesitjables que se li apropen

els nens als que ningú acarona

Jesús sent compassió per la gent que viu desorientada i no tenen qui els guiï ni alimenti.

L’evangelista Marc ens descriu el que va passar en alguna ocasió prop del llac de Galilea.

De tots els pobles i poblets arribaren corrents al lloc a on Jesús anava a desembarc

En veure tota aquella gentada, Jesús reacciona com sempre: “va sentir fonda compassió perquè caminaven com ovelles sense pastor.”

La imatge del conjunt és ben patètica. Jesús sembla estar recordant les paraules pronunciades pel profeta Ezequiel 6 segles abans:

En el poble de Déu hi ha ovelles que malviuen sense pastor: ovelles dèbils a les que ningú reconforta; ovelles malaltes a les que ningú guareix; ovelles ferides a les que ningú cuida; ovelles esgarriades a les que ningú s’apropa; ovelles perdudes a les que ningú busca” (34)

Mentre nosaltres analitzem les causes de l’empitjorament social i de les crisis de l’Església,

Mentre discutim sobre la posició que ha de prendre l’Església en una societat més i més secularitzada,

Mentre ens desqualifiquem els uns als altres i condemnem tot el que ens molesta o irrita.— hi ha entre nosaltres moltes, moltíssimes ovelles sense pastor. Qui diu ovelles diu persones.

Qui són aquestes ovelles?

Persones soles a les que ningú no té temps d’escoltar.

Esposes i esposos que sofreixen desvalguts i sense cap ajuda l’esfondrament del seu amor.

Noies que avorten pressionades per la por i per la inseguretat sense el recolzament ni la comprensió de ningú. Ni dels seus parents.

Persones que sofreixen en secret la seva incapacitat per alliberar-se d’una vida indigna i malmenada.

Allunyats que desitgen revifar la seva fe i no saben a qui acudir ni com concretar els seus nobles anhels.

Qui desvetllarà entre nosaltres la veritable i eficaç compassió?

Qui donarà a l’Església una fesomia més semblant a la de Jesús?

Tu i jo podríem ser aquestes persones més compassives com ho era Jesús quan vivia en aquest món.

Preguntem-nos si realment ho som.

Som persones compassives, activament compassives?

 

 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

DIUMENGE  XV  DEL  TEMPS   ORDINARI

LECTURES: Am 7,12-15 Ef 1,3-14 Mc 6,7-13

 

Els anà enviant.

Lectura del sant evangeli segont sant Marc 6,7-13

7 Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes 8 i els instruïa dient:

–No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. 9 Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.

10 I els deia encara:

–Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. 11 Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.

12 Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. 13 Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

Paraula de Déu.

 

Homilia per al diumenge 15 de juliol de 2018

1- Aquests dies d’estiu potser més fàcilment tenim l’oportunitat de fer alguna passejada enmig del bosc. És una experiència vivificant. Allà hi ha un silenci que convida a la reflexió i a la pregària o a la conversa assossegada.
Cert que allà també s’hi sent una certa remor: la dels ocells i els insectes, la del vent que mou les fulles, la de l’aigua de la font…


Però aquests brogits són molt diferents dels sorolls de les nostres ciutats: dels cotxes, les motos, les sirenes que enerven i creen tensió. La remor de la natura, en canvi, relaxa, asserena, porta pau, convida al diàleg, acosta a Déu.
Sabem aprofitar-ho?


Una altra de les coses que ens ofereix el bosc és l’aire pur, amarat d’olors estimulants, que s’hi respira i tan diferent de la pol.lució de les ciutats.
Hi ha flors i plantes senzilles, que potser no trobem a les floristeries,  però que d’una manera anònima, ofereixen a tothom la riquesa del seu perfum.

2- Bé. He dit tot això perquè penso que és una bona imatge per expressar allò que ens demana Jesús a l’evangeli que hem escoltat.


Jesús envia els deixebles – i també a nosaltres- a escampar pertot arreu la seva Bona Nova. Per això ens ha cridat a ser deixebles seus: perquè fóssim els seus missatgers.
No es tracta pas de fer coses extraordinàries, sinó de ser persones senzilles, però plenes de vitalitat interior, que escampen pertot arreu el perfum de la Bona Nova de Jesús.


Persones que no fan discursos ni criden l’atenció, que passen desapercebudes, però que de fet exerceixen una gran influència positiva allà on són. Perquè porten pau, fomenten la solidaritat i encomanen als altres el desig de viure, d’estimar i de ser millors.


Podríem dir, amb imatges bíbliques, que són “sal” que donen sabor a la vida també són “llum” que il·luminen el camí.


Aquestes persones – i nosaltres hem d’intentar ser d’aquestes!- són com les flors del bosc, amagades enmig de les herbes. Costa de veure-les, però hi són. I la seva presència es fa sentir perfumant tot l’entorn.


Ens esforcem per ser persones d’aquesta mena?

3- Tant de bo. Perquè llavors, tal com passava amb els deixebles de l’evangeli, també traurem “mals esperits” – pessimismes, pors, desànim…- i retornarem la salut- força i ganes de viure als “malalts”.


És a dir, per allà on passem, deixarem un rastre positiu. Les coses i les persones canviaran i milloraran: els farem bé. Es notarà que som portadors de la llum, de l’esperança, de la fraternitat de Jesús.


Perquè, no ho oblidem, és el mateix Jesús qui ens envia a fer aquesta tasca: som els seus enviats. Solament d’Ell ens ve la força i l’eficàcia.


I per tal de tenir-ho ben present, fóra bo que sabéssim aprofitar la major tranquil·litat de l’estiu per fer alguna estoneta de pregària sincera.
Llavors estarem connectats amb el Cep d’on ens arriba la saba vivificant. Ens sentirem més a prop del Senyor i experimentarem la veritat d’allò que ens ha dit sant Pau a la segona lectura , que: “la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres”.


I és ben cert. Tots nosaltres som rics, molt rics. No per cap mèrit nostre sinó per un do gratuït de Déu.


Però no oblidarem que els dons de Déu, mai no se’ns donen únicament per a nosaltres sols, sinó  per a compartir-los amb els altres. Ho fem?

4- L’estiu és un bon moment per fer noves coneixences, per aprofundir amb més sinceritat les nostres relacions personals.


Val la pena que sapiguem acostar-nos als altres amb senzillesa, amb un somriure amable, lluny de l’amargor o de l’autosuficiència, que sempre separen i fan perdre les ganes de viure.


Tant de bo que mai ningú no s’hagi de penedir d’haver-nos conegut i tractat. Que la nostra amistat els ajudi a acostar-se al Senyor, que és la font d’on brolla la pau, la joia, l’esperança, la força d’estimar.


Això sí que és, de veritat, viure l’estiu amb plenitud.

 

NOVA ETAPA EVANGELITZADORA

El papa Francesc ens crida a una “nova etapa evangelitzadora marcada per l'alegria de Jesús”. ¿Què vol dir això ? ¿On està la novetat ? ¿Què cal canviar ? ¿Quina fou realment la intenció de Jesús quan envià els seus deixebles a prolongar la tasca evangelitzadora?

El relat de Marc mostra que només Jesús és la font, la inspiració i el model de l'acció evangelitzadora dels seus seguidors. No faran res en nom propi. Són “enviats” de Jesús. No se predicaran a ells mateixos: només anunciaran el seu Evangeli. No tindran altres interessos: només es dedicaran a obrir camins al regne de Déu.

La manera d'impulsar una “nova etapa evangelitzadora marcada per l'alegria de Jesús” és purificar i intensificar aquesta vinculació amb Jesús. No hi haurà evangelització si no hi ha evangelitzadors, i no hi haurà evangelitzadors sin manca un contacte viu, lúcid i apassionat amb Jesús. Sense ell farem de tot manco introduir son Esperit en el món.

Quan els envia, Jesús no els deixa en les seves forces. Els dóna “poder”, no és per a controlar, governar o dominar els altres, sinó la seva força per a “expulsar esperits dolents”, alliberar les persones d'esclavituds, opressions i tot el que no humanitza.

Els deixebles saben prou el que Jesús encarrega. Mai l'han vist governar ningú. Sempre curant ferides, alleugerint sofriments, regenerant vides, alliberant de pors, donan confiança en Déu. “Curar” i “alliberar” són tasques prioritàries en l'actuació de Jesús: Seria d'aspecte diferent la nostra evangelització…

Jesús els envia amb el necessari per a caminar. Segons Marc, només portaran bastó, sandàlies i una túnica. No cal res més per a ser testimonis de l'essencial. Jesús els vol lliures i sense lligams; sempre disponibles, sense instal·lar-se en el benestar, confiar en la força de l'Evangeli.

Si no es recobra aquest estil evangèlic, no hi ha “nova etapa evangelitzadora”. L'important no és fer noves activitats i estratègies, sinó desprendre'ns de costums, estructures i servituds que impedeixen ser lliures i contagiar l'essencials de l'Evangeli amb veritat i senzillesa.

En l'Església hem perdut aquest estil itinerant que Jesús suggereix. El caminar és lent i pesat. No sabem acompanyar la humanitat. No tenim agilitat per a passar d'una cultura ja caduca a la cultura actual. Ens aferrem al poder que teniem. Ens enredem en interessos que no són el regne de Déu.

Necessitem conversió.

 

 

 

 

 

De què ens preocupem els cristians?

Els cristians ens preocupem molt de què l’Església pugui comptar amb els mitjans adequats per a poder complir eficaçment la seva tasca evangelitzadora.

Concretament:

-mitjans econòmics

-poder social

-plataformes eficients, etcètera

Ens sembla el més normal del món.

Ara bé: ¿en què pensa Jesús quan envia els seus deixebles a prolongar la seva missió?

Pensa, no en el que s’han d’emportar, sinó en el que no s’han d’endur.

Sembla un contrasentit, oi?

L’estil de vida que els hi proposa és tant i tant desafiant i provocatiu que ben aviat les successives generacions cristianes el van suavitzant.

Què n’hem de fer avui d’aquestes paraules de Jesús?

-esborrar-les de l’evangeli?

-oblidar-les del tot i per sempre?

-tractar de ser, també avui, fidels al seu esperit exigent?

Jesús demana als seus deixebles que no prenguin amb ells ni diners ni provisions.

El món nou que Jesús busca i pretén no es construeix amb diners.

El seu projecte Salvador no el tiraran endavant els més rics..- el tiraran endavant i el faran créixer la gent senzilla que sàpiga viure amb poques coses, amb molt poques coses. Per què?

Perquè han descobert l’essencial. I, què és l’essencial?

El Regne de Déu i la seva justícia.

Ni tan sols portaran sarró. Perquè l’obsessió per la seguretat i pel futur no és bona companyia: ens fa cecs i acaparadors.

Els seus seguidors, aniran descalços, com les classes socials més oprimides de Galilea.

No portaran sandàlies.

Tampoc túnica de recanvi per a protegir-se del fred de la nit.

La gent els ha de veure identificats amb els últims de l’escala social.

Si s’allunyen dels pobres, no podran anunciar la Bona Notícia de Déu als més necessitats i desvalguts.

Pels veritables seguidors de Jesús no és dolent perdre:

-el poder

-la seguretat

-el prestigi social que hem tingut quan l’Església ho dominava i ho controlava tot.

Perdre tot això fins i tot pot ser una benedicció si ens condueix cap a una vida més fidel a Jesús.

De fet, el poder no transforma els cors; i la seguretat del benestar, ens allunya dels pobres; i, el suposat prestigi, ens fa uns ridículs imprescindibles.

Jesús imagina els seus seguidors i deixebles d’una altra manera.

Els imaginava:

-lliures de lligams i dependències

-identificats amb els últims

-amb la confiança posada totalment en Déu

-guarint els que pateixen

-buscant la pau per a tothom.

Només així pot introduir-se en el món el projecte Salvador de Jesús.

Hi estem d’acord, nosaltres, o no hi estem d’acord?

Quines proves en tenim?

 

 

PROGRAMA SANT JAUME 2018

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario