Benvingut a la pàgina de l'Església de Manacor !

Navega per els diferents menús i consulta tota la informació sobre l'Església de Manacor (misses, catequesi, despatx...)

Esperam que sigui del teu grat!

 

SANT JOAN BAPTISTA NAIXEMENT

OBRES   AL   CAMPANAR  DE   MANACOR:


 

 

COMUNICACIONS:

–  Dissabte, dia  30  juny,   hi haurà una missa de comiat (despedida) del qui fins ara ha estat el nostre rector, Mn. Andreu Genovart.

         -Serà a la Parròquia dels Dolors a les 20 h. Per aquest motiu aquest dia se suprimiran les misses vespertines dels altres centres de culte.

         –  La col·lecta d’aquest dia serà per ajudar a pagar les obres de restauració de l’arrambador de l’escala del campanar.

 

– Diumenge, dia 1 de juliol,   celebrarem la Jornada de Responsabilitat en el Tràfic. És un dia perquè tant els conductors de vehicles com els peatons siguem conscients del valor de la vida nostra i dels altres a la carretera i als carrers.

 

–  Felicitar els Joans i Joanes i els Peres, Petres i Peretes.

* * * * * 

 

 

 

 

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

 

Lectura del sant evangeli según sant Lluc 1,57-66. 80

 

Naixement i circumcisió de Joan Baptista

57 Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. 58 Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.

59 Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. 60 Però la seva mare s'hi va oposar dient:

–No! S'ha de dir Joan!

61 Ells li replicaren:

–Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!

62 Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. 63 Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. 64 A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. 65 Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, 66 i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?»

Realment, la mà del Senyor era amb ell.

Creixença de Joan Baptista

80 L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.

Paraula de Déu.

Sant Joan Baptista – Festa


 

Is 49,1-6 Ac 13,22-26 Lc 1,57-66.80


 

Què serà d'aquest nen?”


Una de les preguntes més difícils de contestar. Quan caminant pels carrers de la ciutat, et trobes amb uns pares joves que passegen portant el cotxet en el qual hi reposa un infant adormit, beatíficament aliè a tot el que passa en els nostres carrers més estressats, després de mirar-te’l i demanar al Senyor que el beneeixi, et fas immediatament preguntes: què serà aquest infant? Què serà d’aquest infant? Quin món li tocarà viure? Quin món li estem deixant? Tindrà “sort”, aquest concepte potser no massa providencial, però tan nostre…?


Això és el que, en un context ben diferent, es preguntaven els familiars i amics de Zacaries i Elisabet, feliç ella per ser mare a les seves velleses, superant per la bondat de Déu un estigma social d’aquells temps; ell, agraït al Senyor per donar-li un fill que perllongués la seva vocació sacerdotal…

 

1. Aquí el nom sí que fa la cosa.

És popular l’escena familiar sobre quin nom li posaran. I és ben carregada de simbolisme la decisió de la mare que, convençuda, diu a tothom que Joan ha de ser el nom del seu fill. Joan vol dir “Déu és misericordiós, és fidel”. I la mare que ha viscut la meravellosa experiència de ser fecunda a la seva edat, no fa altra cosa que “visibilitzar” en el seu fill la bondat que ella ha viscut de part del Senyor. El seu fillet és una prolongació de la seva vida. El Senyor ha estat misericordiós amb ella


I és el començament d’una història que té un projecte en aquests moments insospitat. El seu fill prepararà els camins de Jesús. Amb el temps, la història farà un gir de 180 graus. Per uns paisatges religiosos molt diferents. Joan acabarà el temps de l’Antic Testament, de l’Antiga Aliança, del règim d’una fe i una religiositat que ja no té massa paraula a dir en els temps del Senyor. Potser la mudesa de Zacaries també vol significar que aquella manera de buscar i trobar Déu ja no té missatges nous a comunicar. Així ho experimentarà aquell infant quan sigui gran.


2. Paraula i veu


No hi ha paraula sense veu; ni veu sense paraula. Les dues es necessiten. Però la grandesa d’aquest binomi és La Paraula, El Missatge, L’Anunci. Joan quan sigui gran tindrà una força en la seva Paraula que, s’escoltarà des del desert, arribarà als cors de molta gent que l’anirà a veure i es farà batejar amb aigua. Serà un missatge profètic, amb regust encara de Jeremies, de conversió, de rigor penitencial. La Paraula tindrà un altre so: el missatge parlarà del Regne de Déu que s’acosta, al qual s’ha d’obrir les portes del cor i de la llibertat. I anunciarà un baptisme de l’Esperit. I anirà ressonant per carrers i places, per claustres i Temples, per menjadors i taules de festa. Enmig de la vida, de la malaltia i de la mort. Però benvingut Joan, que amb el teu nom profetitzes que Déu és fidel i misericordiós. Una misericòrdia que és fidel, que mai no es cansa de nosaltres. Aquest Jesús ens portarà un altre rostre de Déu, una altra manera de pregar, d’estimar. Una altra forma de viure. La teva festa, a més de portar-nos el foc, els petards, la coca i el començament de l’estiu, ens ha portat la presència d’Aquell que és la Vida en plenitud. Bon estiu tinguem tots!

 

 

REDESCOBRIR LA FESTA

El Senyor li havia fet gran misericòrdia..

La festa de Sant Joan és el pòrtic a les festes que es celebren pels pobles durant el temps d'estiu.

¿ Què és “fer festa” ? ¿què fa diferent un dia de festa d'un dia ordinari? “¿Per què uns dies són majors que els altres si tots els dies la llum ens ve del sol?”, demana el llibre de l'Eclesiàstic.

Es perd la capacitat de “celebrar festes”. Anem cap a una “civilització sense festes”.

Quan “l'activittat nua”, el treball i l'eficàcia marquen el sistema de la societat i de tota la nostra vida, la festa queda buida de contingut profund.

La festa esdevé llavors un dia “no laborable”, dia de vacació. Un temps en el qual, paradoxalment, cal “treballar” i esforçar-se per a assolir una alegria que no està en la nostra vida.

Aleshores, la festa dóna lloc a l'espectacle, al turisme, fugir de viatge o embriagar-se en “cases d'esbarjo”.

La festa és més que un “no fer feina” o una distensió física.. La persona humana és més que un “animal laborable” o una màquina que necessita recuperació.

Cal quelcom més que unes vacacions que ens distreguin i ens facin oblidar les preocupacions dels dies feiners. Qualque cosa que no pot assolir “la indústria del temps lliure” per moltes fórmules que inventi, per a omplir o “passar el temps” i vèncer el tedi.

L'important és “viure en festa” per dintre. Saber celebrar la vida. Obrir-nos al regal del Creador. Desvetllar el millor que hi ha en nosaltres i roman amagat per l'oblit, la superficialitat, l'activitat i el ritme agitat de cada dia.

Viure amb el cor obert a aquest Pare que dóna sentit i valor definitiu al nostre viure de cada dia. Sentir-nos germans dels homes i amics de tota la creació. Deixar parlar al nostre Déu i fruir de la seva presència amorosa dins nostra existència.

Llavors la festa es carrega de significat autèntic, es tenyès d'una alegria que és més que el goig del treball ben fet i eficaç, ens regenera i ens redimeix del fàstic i desgast diaris. Qui no ho descobreix confon la festa en vacació, senzillamment no és capaç de “viure en festa”.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

Per una ciutat com Manacor, l’església té molts d’edificis per mantenir”

 

 

 

CAMPANAR MANACOR

 

Interessants  paraules    publicades     a:

En motiu de les obres de reparació del campanar, hem contactat amb el rector Andreu Genovart per parlar-ne, i per reflexionar també sobre el manteniment dels edificis i béns patrimonials de l’església

Costaran molts de doblers les obres del campanar?


Resulta que l’obra és de tanta envergadura que el constructor no s’ha atrevit a fer un pressupost, ell coneix bé el temple, sé que no ens estafarà, i quan diu que són males de pressupostar és perquè ho sap bé. El que ja et puc dir és que el muntatge dels bastiments ha durat quinze dies, dos homes, dos picapedrers, només per muntar els batiments, quinze dies… I ara, per restaurar els bocins deteriorats, s’han de fer uns motles per poder fer els trams que substituïguem, perquè siguin ben iguals dels que hi havia abans.

Quin és el problema que hi ha exactament?


Arran que l’Ajuntament fa revisar els edificis que tenen més de 50 anys, es va revisar l’església dels Dolors, i el campanar. Això ho va fer Bartomeu Bennàssar, arquitecte tècnic del bisbat, i el resultat va ser que als passamans de l’escala del campanar, les varetes de ferro, que hi ha dins l’interior, amb l’erosió, han esblandit; i està tan mal consentit que fins i tot han hagut de posar una fusta perquè aguanti. Aquestes obres sempre solen resultar molt costoses.

Com fareu front econòmicament a aquesta obra?


Mirarem si trobam qualque subvenció oficial, un temps era més fàcil que no ara, i també apel·larem a la generositat del poble. Per exemple, dia 30 del mes de juny, a l’eucaristia de les 20.00 hores dels Dolors, farem una col·lecta extraordinària per dedicar íntegrament a aquesta causa, pot ser per pagar el muntatge dels bastiments. Després farem qualque sopar, qualque rifa, per ajudar, perquè si no, són mals d’arreplegar, aquests doblers. Per altra banda m’han fet un suggeriment, que potser m’hauria d’estudiar… Com que ve molta de gent a visitar l’església, i la tenim oberta en el culte, però també en moltes hores que no hi ha culte (de les 8.30 a les 12.45 i de les 17.30 a les 20.00 hores l’església es pot visitar, tant per creients com per no creients); i també com que molts de turistes demanen per pujar al campanar, potser podríem fer pagar una petita quota i així ajudar al manteniment. L’Ajuntament ja ens dóna una subvencioneta per tenir l’església oberta. Però és que ara parlam de l’arrambador, però hi ha moltes de coses, tenim un conveni signat pel manteniment de les campanes, amb una empresa de Palma, el darrer any hem fet una assegurança a tot risc per mor dels llamps, perquè destrempen, les tempestes a vegades fan molt de mal… hi ha moltes coses.


 

Totes aquestes altres despeses de què parlau, com les finançau?


Hi ha hagut uns anys que no hi ha hagut cap tipus d’ajuda, el que podem dir és que la parròquia dels Dolors com a tal, tots els actes de culte, és deficitària; però ens salven, en part, els lloguers dels locals que tenim. Especialment Ca’n Vallespir. I gràcies a això podem capejar el temporal. Només en el manteniment de la parròquia hem gastat devers 20.000 euros, en les coses de cada dia, una canal que s’ha de canviar, les petites coses…


 

No rebeu ajudes de les institucions?


Ara ho provarem. La darrera que jo record ha estat per les obres de culminació del campanar, en què l’inauguraren el pinacle, l’any 2000, per aquesta n’hi va haver una. Entre el 2005 i el 2007 n’hi va haver una altra pel Convent.


 

De qui eren exactament aquestes ajudes, de l’Ajuntament, el Govern?
La primera, jo encara no era aquí, crec que va ser sobretot el Govern Balear, i la del Convent, el Govern va pagar una part de la teulada, l’Ajuntament va aportar, crec, 10.000 euros i el Consell Insular es va fer càrrec de la restauració de la façana.


 

Com està el tema de l’acabament de les torres i la façana? Està completament aturat?
Podem dir que la iniciativa era bona, es varen fer tots els tràmits legals, tots els projectes tècnics, se començaren les obres, però ens va arribar la crisi econòmica, això ens va fer claudicar i la cosa va quedar morta… I no l’hem ressuscitada, entre d’altres coses, perquè sempre hem tengut bony o forat, és el que et comentava abans… Per posar-te més exemples: a la capella del Roser, del Convent, haguérem de fer tot el paviment nou; hem restaurat cinc terradets, perquè que les rajoles havien bufat per la humitat, una altra que tenim ara molt urgent: l’any passat hi va haver una tempesta que trencà vidres de la claraboia de la façana principal… Precisament avui l’arquitecte tècnic m’ha dit una frase molt certa: Allò més urgent no ens deixa fer el que és necessari.


Creu que a qualque moment es podrà reprendre?


Si t’he de ser sincer: si no hi ha un donatiu molt gros, o una herència, o subvencions, avui per avui és molt mal d’emprendre, ja m’agradaria a jo que qualque dia s’acabàs. Certament, la parròquia dels Dolors, a més de ser un edifici catalogat, és un edifici emblemàtic, i sobretot el campanar.


 

Quins edificis patrimonials ha de mantenir l’església de Manacor?


Del bisbat directament, depenen les tres parròquies: Dolors, Crist Rei i Sant Pau, llavors, també, el Convent de Sant Vicenç Ferrer, l’església de Sant Josep, i Son Negre.


 

La de Fartàritx?


És de la congregació de les Monges de la Puresa, les capelles són de les monges.


 

L’ermita de qui és propietat?


Dels dominics.


 

I el Convent no és dels Dominics?


Hem de distingir entre l’edifici del Convent i la sala Font i Roig, que és del bisbat; i l’edifici que hi ha mirant el Convent, a la dreta, l’antic convent residencia, que és dels Dominics. Un temps havia estat llogat per les dones maltractades, ara no hi ha ningú. Ja que parlam del convent m’agradaria dir que de dilluns a divendres està obert de les 10.00 a 13.00. I que hi ha en aquests moments una associació que fa passes per restaurar l’orgue del Convent.


 

Voleu afegir qualque cosa més ?


Només dir que per una ciutat com Manacor són molts d’edificis per mantenir.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

Juny, Núm. 54

Publicado en Lluerna, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

HA   MORT  ROVIRA  BELLOSO   EL  TEÒLEG  DE   "REFERÈNCIA"     

(dissabte, 16  juny  2018,  als   92  anys)


 

* * * * * 

 

Ha  sortit   el  nº  54   de  LLUERNA

LLUERNA 54

 

 

 

DIUMENGE  ONZÈ   DEL   TEMPS   ORDINARI

 

EVANGELI Marc 4, 26-34

 

Paràbola de la llavor que creix tota sola

26 Deia encara:

–Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27 tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28 La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29 I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.

Paràbola del gra de mostassa

(Mt 13,31-32; Lc 13,18-19)

30 Deia també:

–A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31 És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32 però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra.

Jesús parla en paràboles

(Mt 13,34-35)

33 Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. 34 No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

Paraula de Déu

 

Ez 17,22-24 2Co 5,6-10 Mc 4,26-34

A què compararem el Regne de Déu?

La Paraula avui s’esmerça en donar-nos pinzellades d’aquest paisatge, que Déu ens convida a somniar. El Regne és un estat de coses, on Déu és el primer, qui marca pauta, el referent de tot i tots. I perquè Ell passa al davant, tot secunda la seva inèrcia: les relacions entre les persones, amb tot el creat, amb nosaltres mateixos…es fonamenta en Ell i en Déu troba la plenitud.


Visualitzar aquest somni atrapa la nostra afectivitat, i ens fa desitjar-lo, perquè comprenem que es allà on reposen totes les nostres inquietuds. Reconeixem l’horitzó del nostre anhel quan sentim parlar del Regne.


De les lectures extraiem quatre comparacions, que ens ajudaran a entendre el que passa quan Déu és Senyor:

  • com un esqueix de cedre plantat dalt la muntanya,

  • com un emigrant que anhela viure de nou al seu país,

  • com un pagès que recull el fruit d’allò que va sembrar

  • i, finalment, el Regnat de Déu és com un minúscul gra de mostassa que serà arbust.

Una comparació és un esclat de significats. Per això, tot i que ara descrivim alguns trets comuns entre elles, no exhaurirem tot el que ens poden arribar a suggerir en sentir-les de nou amb les orelles ben obertes.


En primer lloc, el Regne de Déu demana cooperació. Les capacitats de tot allò creat han d’entrar en joc perquè s’assoleixi el fruit. No som la causa de la plenitud, però sí que ens cal aportar el que és a les nostres mans. Déu conduirà tot el que som a la seva feliç realització si, per part nostra, arrisquem, ens oferim del tot i confiem.


En segon lloc, el Regne de Déu implica un desenvolupament progressiu. No és màgia, sinó que respecta els temps, que cada cosa necessita per ser transformada en el seu ser més profund. Per això, ens caldrà ser pacients, sortir de les nostres presses egoistes i entendre que res que a Déu aspiri pot quedar oblidat. Sigui en el meu interior, sigui col·lectivament, tot viu en l’esperança i en l’anhel d’arribar a ser ple ben aviat.


En tercer lloc, el Regne de Déu és sorpresa. Allò que s’esdevé supera els nostres càlculs. El fruit final no és la projecció del nostre somni, tot i que prou entenem la necessària cooperació entre Déu i nosaltres. Les nostres expectatives queden sempre depassades i les paraules “gràcies. Moltes gràcies!” ens venen als llavis davant el resultat de la comunió, que es dóna en el Regne de Déu.

 

En quart lloc, quan Déu senyoreja, el capgirament esdevé majúscul. En efecte, allà on Déu encara no és tot en tots, patim una jerarquia on els rics, prestigiosos i poderosos són al cap de munt. Darrera d’ells i baixant, segons participin dels seus valors, es situen els menystinguts. En canvi, quan Déu és, els primers passen a ser darrers. Els que quedaven als marges són posats al mig. Els descartats pel sistema anterior són restablerts en la dignitat que se’ls negava.


En cinquè lloc, sense concloure, fins la més minsa criatura gaudeix de la novetat que arriba. Més que els prepotents dominadors que acaparen tresors, els petits són qui anuncien el Regnat de Déu instaurat per fi. Els ocells s’ajocaran a l’ombra dels arbres que creixen i, amb la seva alegria i simplicitat, anuncien Aquell que ja està arribant.

David Guindulain, sj.

AMB HUMILITAT I CONFIANÇA

A Jesús li preocupa que els seus seguidors estiguin un dia desanimats en veure que els seus esforços per un món més humà i feliç no assoleixin l'èxit esperat. ¿ Oblidaràn el regne de Déu ? ¿ Mantindran la confiança en el Pare ? El més important és que no oblidin com han de treballar.

Amb exemples, agafats de l'experiència dels camperols de Galilea, els anima a treballar sempre amb realisme, amb paciència i amb gran confiança. Els camins al Regne de Déu no s'obrin de qualsevol manera. Cal fixar-se en com treballa Jesús.

Primer, saber que la seva tasca és sembrar, no recollir. No viure pendents dels resultats. No pensar en l'eficàcia ni en l'èxit. La seva atenció estar en sembrar bé l'Evangeli. Els col·laboradors de Jesús són sembradors.

Passats segles d'expansió religiosa i poder social, els cristians hem de recobrar dins l'Església el gest humill del sembrador. Oblidar la lògica  del recol·lector, que surt a recollir fruits, i entrar en la lògica pacient del qui sembra per un futur millor.

Sembrar sempre és cosa humil. Més si es sembra el Projecte de Déu en l'esser humà. La força de l'Evangeli mai és una cosa espectacular i clamorosa. Segons Jesús, és sembrar una cosa petita i insignificant com “un gra de mostassa” que germina en secret dins el cor de les persones.

L'Evangeli només es pot sembrar amb fe. És el que Jesús fa veure amb les petites paràboles. El Projecte de Déu de fer un món més humà porta una dintre una força salvadora i transformadora que no depèn del sembrador. Quan la Bona Nova d'aquest Déu penetra dins una persona o dins un grup humà, allà comença a créixer qualque cosa que ens desborda.

Dins l'Església no sabem com fe en aqueixa situació nova i inèdita, enmig d'una societat més indiferent i nihilista cada cop més. Ningú té la recepta. Ningú sap exactament el que cal fer. Necessitem camins nous d'humilitat i confiança de Jesús.

Prest o tard, els cristians necessitarem tornar a l'essencial.   Descobrirem que només la força de Jesús pot regenerar la fe dins la societat descristianitzada de nostre temps. Llavors aprendrem a sembrar amb l'humilitat l'Evangeli com a inici d'una fe renovada, no transmesa per nostres esforços pastorals, sinó engendrada per ell.

"Jesús no parla de grans coses ni de cap espectacularitat prodigiosa"

Per poc que observeu el nostre viure us adonareu que vivim que vivim ofegats per les males notícies. Males notícies de tota mena.

Emissores de radio i televisió, noticiaris i reportatges, revistes especialitzades i per especialitzar descarreguen damunt nostre torrentades de notícies

-d’odis

-de guerres

-de terrorismes

-de fam assassina

-de violències de tota mena

-d’escàndols petits i grans

-de corrupcions i corromputs

-d’estafes i d’estafadors, etcètera.

Els venedors de sensacionalisme no semblen trobar altres coses més notables en el nostre desgraciat planeta.

Per altra banda, la increïble velocitat amb què s’estenen les notícies i els problemes arreu del món ens deixen atordits i desconcertats.

Què pot fer una pobra persona, per bona voluntat que tingui, davant de tantes sofrences?

La ciència ens ha volgut convèncer de què els problemes es poden resoldre amb un xic més

-de tècnica

-i de poder.

Però aquest poder, més que en mans de les persones, està en les estructures.

S’ha convertit en un poder invisible que se situa més enllà del que pot cada individu.

En gran part, aquest – l’individu – s’ha convertit en simple instrument atrapat en un sistema de relacions que ja no pot dominar.

Aleshores, la temptació més fàcil és passar del tema. Inhibir-se.


 

Què podem fer per a millorar aquesta societat?

Més d’un pensa – i ho diu – que són els grans i els poderosos, els que tenen el poder polític o econòmic els que han d’operar el canvi que necessita aquesta humanitat per ser millor i més feliç.

Però, de fet, no és així.

Hi ha a l’Evangeli una crida adreçada a tothom i que consisteix en sembrar petites llavors d’una nova humanitat.

Jesús no parla de grans coses ni de cap espectacularitat prodigiosa.

El Regne de Déu és una realitat molt humil i molt modesta en els seus orígens.

Una realitat tal, que pot passar tan desapercebuda com la llavor més petita.

Però, una realitat que està cridada a créixer i a fructificar de la manera més insospitada i segura.

Segurament que tots hem d’aprendre de bell nou a valorar els petits gestos.

Segur que no estem cridats a ser herois i màrtirs cada dia.

Però sí que a tots se’ns convida a viure posant un xic més de felicitat en cada racó del nostre petit món diari.

-un gest amical a l’home que viu desconcertat i esmaperdut

-un somriure acollidor a qui està sol

-un senyal de bon veïnatge a qui comença a desesperar

-un raig d’alegria en un cor angoixat, etcètera, no són coses grans. Cap d’aquestes no ho és.

Són petites llavors del Regne de Déu que tots podem sembrar en aquesta societat complicada i trista, que ha oblidat l’encant meravellós de les coses bones i senzilles.

Què és el que nosaltres sembrem de manera habitual i constant?

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

(Juny   2018.-    CARDENALS   MALLORQUINS  –    MEMÒRIA   CARITAS,  Mallorca)

  22-FULL-(03-JUNY-2018)

 

* * * * * * * 

BISBAT DE MALLORCA

Cancelleria – Secreteria General

 

 

 

Palma, 8 de juny de 2018

       
 

AMB MOTIU DE L’ELEVACIÓ AL CARDENALAT DEL P. LLUÍS FRANCESC LADARIA SJ

 

   
 

Benvolguts,

Ja sabeu que el P. Lluís Francesc Ladaria Ferrer, natural de Manacor i actualment Arquebisbe Titular de Thibica i prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, serà creat Cardenal pel Sant Pare Francesc en el Consistori previst per a dia 29 d’aquest mes, solemnitat dels Sants Apòstols Pere i Pau.

Per tal motiu es desplaçarà a Roma una delegació diocesana encapçalada pel Sr. Bisbe, Mons. Sebastià Taltavull i Anglada.

Pregam, per tant, que tots els qui tingueu intenció de fer-vos presents de manera particular en el dit acte per felicitar-lo de forma personal i immediata vulgueu unir-vos a la dita delegació a fi de treure tots plegats el bitllet d’ingrés al Consistori. 

Per això, cal que ho comuniqueu a Secretaria General per les vies habituals: telefònica (971213100, ext. 133) o electrònica (secretariageneral@bisbatdemallorca.com), abans de dia 18 de juny, facilitant-nos el nº de DNI, lloc d& #8217;empadronament, telèfon i correu electrònic.

Agraïts per la vostra col•laboració, rebeu una salutació cordial.
 

 

 

 

 

 

* * * * * * 

 

COMUNICACIONS:

A la col·lecta realitzada amb motiu de la festa del Corpus vàrem recaptar 3.165’50 €.

(La meitat d’aquesta quantitat és per Càritas diocesana i l’altra meitat per Càritas de Manacor.)

* * * * * * * * 

 

 

   EVANGELI

Mc 3,20-35

           Jesús  i  Beelzebul

(Mt 12,22-32Lc 11,14-23)

20Després Jesús va entrar a casa amb els deixebles, i tornà a reunir-s'hi tanta gent, que no els quedava temps ni de menjar.

21Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien:

–Ha perdut el seny!

22Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien:

–Està posseït per Beelzebul.

I encara:

–Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis.

23Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles:

–Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs?24Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar.25I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà.26Si és cert, doncs, que Satanàs s'ha aixecat contra si mateix i s'ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi.27Ningú no pot entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa.

28»Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, 29 però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més.

30Jesús va parlar així perquè deien d'ell que tenia un esperit maligne.

La mare i els germans de Jesús

(Mt 12,46-50; Lc 8,19-21)

31Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. 32 Hi havia molta gent asseguda al voltant d'ell. Li diuen:

–La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen.

33 Ell els respon:

–¿Qui són la meva mare i els meus germans?

34Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu:

–Aquests són la meva mare i els meus germans.35El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.

Paraula de Déu

Desè diumenge – Temps Ordinari

Gen 3,0-15 2 Co 4,13-5,1 Mc 3,20-35


El mal no es pot desarrelar fàcilment de la vida humana. La serp, que sedueix i enganya, enlaira el seu cap de moltes maneres. El mal està ben viu en els conflictes interminables del nostre món i en tantes xacres que l’afeixuguen. Les màximes antigues sovint són reivindicades pels esdeveniments. "El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament". O també: "Perquè el mal triomfi, n'hi ha prou que les bones persones no facin res". Hi ha molta gent que mira cap a l'altre costat, mentre que els refugiats s'amunteguen en camps o són retornats a llocs de sofriment. I els nostres propis pecats personals poden ser menys notoris, però no per això menys nocius.


Jesús va treballar per superar el poder i la influència del mal. El que va revelar en la seva acció era el poder de Déu que restaura la creació: guarició i rehabilitació de dones i homes. Però en la reacció cínica dels líders jueus es fa palès que l’orgull i el desig de fer-se el criteri de tot, els motiva a veure en Jesús no el poder visible de l'Esperit de Déu, sinó un truc del diable. El que semblava ser bo no ho podien pas negar, però sí reinterpretar-ho per justificar l’aferrar-se a la seva pròpia posició fixa.


El nostre camí cap a la nova creació implica obertura i humilitat. És un viatge que no implica llocs de privilegi garantit. Fins i tot els familiars de la sang de Jesús no tenen una posició especial en el Regne. Pertànyer a Jesús és igualment obert a tothom; l'única condició és la disposició a comprometre's a fer la voluntat del Pare: estimar de debò. Aquest era el compromís que Adam i Eva no podien fer per si sols, però que ens és obert en Crist i possibilitat per la força de l’Esperit.


L'evangeli de Joan es refereix a l'Esperit Sant amb el terme de ‘Defensor’, el que ajuda sempre i en qualsevol circumstància, el que dóna seguretat i llibertat interior, l’ «Esperit de la veritat», que manté viu en el creient l'esperit, el missatge i l'estil de vida del mateix Crist. Si Jesús alerta severament sobre «la injúria contra l'Esperit Sant» és perquè aquest pecat consisteix precisament en tancar-se a l'acció de Déu en nosaltres, quedant-nos desemparats, sense ningú que ens defensi de l'error i del mal.


Més en concret, «pecar contra l'Esperit» és no sentir-se necessitat de cap salvació. No posar-se, per tant, en camí de salvació. Pot passar que una persona no se senti pecadora. I, naturalment, qui no es reconeix pecador es tanca a l'oferiment del perdó i de la conversió que el portaria a ser alliberat. Però, fins i tot, pot succeir que hom rebutgi la conversió justificant la seva actitud, distorsionant la mateixa manifestació de Déu i manipulant interessadament la crida que se li fa.

Atrapat per la immediatesa de cada dia, l'home de la ciutat moderna viu massa agitat, massa atordit per fora i massa sol per dins com per poder aturar-se a meditar sobre la seva vida i intentar l'aventura de ser persona. S’acostuma a viure sense respondre la qüestió més vital de la seva vida: per què i per a què viure. El greu és que, quan la persona perd tot contacte amb la seva pròpia interioritat i misteri, la vida cau en la trivialitat i el sense sentit. Hom viu llavors d'impressions, en la superfície de les coses i dels esdeveniments, desenvolupant només l'aparença de la vida. Probablement, aquesta banalització de la vida és l'arrel més important de la increença de no pocs.

 

 


 

LA FORÇA GUARIDORA DE L'ESPERIT

Qui blasfemi contra l'Esperit Sant.

L'home de nostre temps s'ha avesat a viure sens respondre a la qüestió vital de sa vida: per què i per a què viure. Quan la persona perd contacte amb la interioritat i misteri tomba dins la trivialitat i l'absurd, i això és greu.

Viu d'impressions, a la superfície de les coses i dels esdeveniments, desenvolupa només l'aparença de la vida. Aquesta banalització de la vida és l'arrel de la increença de molts.

Quan l'esser humà viu sense interioritat, perd el respecte per la vida, per les persones i per les coses. Però, sobre tot, queda incapaç per “escoltar” el misteri que s'amaga en el pregon de l'existència.

L'home d'avui es resisteix a la profunditat. No està dispost a tenir esment de sa vida interior. Però es sent insatisfet: intueix que necessita qualque cosa que la vida de cada dia no li dóna.. En aquesta insatisfacció pot haver-hi el començament de salvació. El teòleg, Paul Tillich, deia que sols l'Esperit ens pot ajudar a descobrir “el camí del profund”. Per contra, pecar contra aquest  Esperit Sant seria “carregar amb nostre pecat per a sempre”. L'Esperit pot desvetllar en nosaltres el desig de lluitar per quelcom més noble i millor que això trivial de cada dia. Pot donar-nos l'audàcia necessària per a iniciar un treball interior dins nosaltres. L'Esperit pot fer brollar una alegria diferent dins nostre cor; pot vivificar nostra vida envellida; pot encendre en nosaltres l'amor inclús cap aquells pels quals no sentim cap interés. L'Esperit és "una força que actua en nosaltres i que no és nostra”. És el mateix Déu que inspira i transforma nostres vides.

L'important és no apagar-lo… Com diu el salmista: “No allunyis de mi ton Esperit”.

José Antonio Pagola

 

 

MANERES DE CREURE

Qui acompleix la voluntat de Déu…

La fe no és una reacció automàtica, sinó una decisió personal que ha de madurar cada persona. Per això, cada creent ha de fer son camí. No hi ha dues formes iguals de viure el misteri de Déu.

Hi ha persones intuïtives que no necessiten reflexionar massa ni aturar-se en analisis complexes per a captar l'essencial de la fe; saben que tots caminem entre fosques i albirem que l'important és confiar en Déu. Altres, per contra, necessiten raonar-ho tot, discutir-ho, comprovar la racionaliats de l'acte de fe. Sols llavors s'obriran al misteri de Déu.

Hi ha persones espontànies i vitalistes que reaccionen amb promptitud devant un missatge esperançador, escolten l'evangeli i aviat es desperta en llur cor una resposta confiada. Altres, tanmateix, necessiten madurar lentament llurs decisions; escolten el missatge cristià, però han d'aprofundir a poc a poc dins el contingut i llurs exigències abans d'assumir-lo com a principi inspirador de llurs vides.

Hi ha persones que subratllen sempre els aspectes negatius de les coses. Llur fe estarà tenyida de pessimisme: “La religió es perd”, “l'Església no reacciona”, “per què permet Déu tant pecat i immoralitats?”. Hi ha també persones optimistes que veuen el caire positiu de la vida, i viuen llur fe amb to confiat: “Aquesta crisi purificarà el cristianisme”, “l'Esperit de Déu segueix actuant avui també”, “el futur està en mans de Déu”.

Hi ha persones contemplatives, amb gran capacitat de “vida interior”. Saben fer silenci, escoltar Déu en el fons del seu ser i obrir-se a l'acció de l'Esperit. Persones, també, de temperament més actiu. Per a aquestes, la fe és compromís pràctic, amor concret al germà, lluita per un món més humà.

Persones de mentalitat conservadora, viuen la fe com una tradició rebuda dels pares i que han de transmetre, també, als fills: es preocupen, sobre tot, per conservar fidelment les tradicions i creences religioses. Altres, al contrari, miren el futur. Per a ells, la fe ha de ser principi renovador, font de creativitat i recerca de camins nous per l'acció de Déu.

El temperament i la trajectòria de cadascun condiciona la manera de creure de la persona. Cadascun té son estil de creure. Tanmateix, Jesús dóna importància decisiva a una cosa: “Fer la voluntat de Déu”.

Aquesta recerca realista de "la voluntat de Déu” caracteritza sempre al vertader creent.

"Què pensem fer amb la nostra vida?"


 

En aquest fragment evangèlic, una cosa queda clara:

les relacions de Jesús amb la seva família no van ser gens fàcils.

Per què?

Aquí se’ns diu que els familiars de Jesús el tenien per boig.

Més endavant, se’ns informa que els parents més propers de Jesús no creien en ell.

I encara pitjor: en el seu poble de Natzaret van voler matar Jesús tirant-lo daltabaix d’un barranc, com ens diu S. Lluc.

És complicat entendre Jesús. És molt dur acceptar el seu missatge renovador, el seu projecte de vida i viure’l integralment.

Per què?

Perquè aquest missatge renovador va en contra del Sistema imperant aleshores i encara avui, basat en l’imperi del diner, dels plaers i de la màxima cobdícia.

I és que, en el missatge de Jesús, la relació humana i fraternal entre els deixebles, entre els seguidors té un poder que està inclús per damunt de les relacions més fonamentals de família i de parentiu de sang.

Si fem l’opció de posar Jesús en el centre de les nostres vides.-

té més poder

i és més determinant

que l’amor a una mare o a uns germans.

I això és bàsic per començar a entendre la vida, l’ensenyança de Jesús.

Hi estem d’acord o no hi estem d’acord?

Què pensem fer amb la nostra vida?

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario