Benvingut a la pàgina de l'Església de Manacor !

Navega per els diferents menús i consulta tota la informació sobre l'Església de Manacor (misses, catequesi, despatx...)

Esperam que sigui del teu grat!

 

TEMPS DE PASQUA

ESGLÉSIA GRAN

 

EL SANT CRIST

 

 

 

Quart diumenge de  Pasqua

 

 


 

Ac 4,8-12 1Jn 3,1-2 Jn 10,11-18

En llegir l’Evangeli del bon pastor, sempre em ve el cap els meus estius a pagès, quan sortint de ciutat preníem contacte amb allò que havíem llegit als llibres: plantes, bestiar, natura…El masover, en Ramon de la casa de dalt, tenia una trentena de vaques i cada dia de l ’any, sense vacances, havia de munyir-les, alimentar-les i ajudar-les a ben parir, quan tocava. A cadascuna d’elles li deia pel seu nom: la castanya, la virada, la rossa… N’hi havia una que li deia la maduixa. I a mi em sorprenia que a un animal tan gros i tan boví se li pogués donar un nom tan delicat i saborós. Estava clar, en Ramon les coneixia i se les estimava.

 

Diu la primera carta de Sant Joan que Déu ens reconeix com a fills seus. Reconèixer vol dir anar més enllà de la primera coneixença. Després de tot el que el seu Fill va viure i passar entre nosaltres en aquest món, Déu ens ha conegut més i ens ha estimat més. Gràcies al Fill hem estat reconeguts. Ell, que coneixia i estimava el Fill, precisament gràcies al seu Fill, ara som reconeguts i acollits com a fills seus. Crist ens ha fet fills de Déu.

 

Però, tot i ser ja fills, encara no s’ha manifestat en nosaltres el que som cridats a ser: semblants a Ell. Ell té molts rostres, molts aspectes: el compassiu, el que interpel·la, l’amic, la veritat, la vida, el camí… Avui les lectures ens proposen considerar quin aspecte de Crist ens sentim cridats a transparentar. A què d’Ell em vull anar semblant.


Tanmateix, com diu el Papa Francesc, en aquesta recerca no són possibles les “selfies”. El desvetllament del rostre de Crist en mi o –dit d’una altra manera- la meva vocació, no és un autoretrat assajat i corregit mil vegades. Els que són al meu voltant, l’església, són els primers en detectar el que hi ha de Crist en mi. Tan sols caldria tenir un punt de confiança per preguntar-li a la persona adequada: quin et sembla que és el meu lloc en l’església? A què et sembla que sóc cridat? I finalment, corroborar-ho en el meu dia, pels efectes de la troballa: la serenitat, la pau, la humilitat…

 

L’Esperit Sant inspira l’Església per a que se’m reveli el nou nom, el que Déu ens posa quan ens reconeixem i ens sentim reconeguts.


Serà, però, en l’espai personal, íntim, el lloc amagat de la casa, on en el tu a tu amb el Senyor, on d’una manera inaudible, però real, sento el ressò del meu nom nou. Ell és el que descriu la semblança cap a la que em toca moure’m i créixer per a ser en plenitud.

La maduixa, la vaca que en Ramon coneixia prou bé, poc sabria mai que se l’anomenava igual que aquells fruits vermellosos que, de tant en tant, trobava pels marges. Però, ves a saber, si el to de veu d’en Ramon tenia alguna cosa de la dolçor d’aquells fruits que arribaven amb la calor de maig.

David Guindulain, sj.

 

  

Evangeli Jo 10,11-18
El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles
Lectura de l'evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li'n dóna, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.
Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m'estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare».
Paraula  del   Senyor

 

CERCAR DE DEDINS

Escoltaran la meva veu.

No es poden dissenyar programes o tècniques que menin a Déu. No hi ha métodes per a trobar-se amb Ell de forma segura. Cadascú ha de seguir son propi camí, ja que cadascú té sa manera d'obrir-se al misteri de Déu. Tanmateix, no tot ajuda igualment a desvetllar de la fe.

Hi ha persones que mai parlen de Déu amb ningú. És un tema tabú. Déu pertany al món del privat. Però llavors tampoc pensen en ell ni el recorden en la intimitat de la consciència. Aquesta actitud, força freqüent inclús entre els que es diuen creients, porta quasi sempre al debilitament de la fe. Quan una cosa no es recorda mai, arriba a morir per oblit i inanició.

Hi ha, per contra, persones que s'interessen pel religiós. Els agrada plantejar qüestions sobre Déu, la creació, la Bíblia… Fan preguntes, però no esperen respostes. No els interessa. Tot són paraules buides si no hi ha recerca sincera de Déu dins l'nterior. L'important no és parlar de “coses de religió”, sinó fer lloc a Déu dins la vida.

D'altres volen discutir sobre religió. No saben parlar de Déu si no és per defensar la seva posició o atacar l'altre. De fet, moltes discussions sobre temes religiosos no fan sinó afavorir la intolerància i endurir postures. Tanmateix, qui cerca sincerament Déu, escolta l'experiència dels que creuen en ell encara que l'hagin abandonat. Cadascú ha de trobar el seu camí però saber també on els altres troben sentit, alè i esperança per afrontar l'existència.

Tanmateix, el més important per anar a Déu és invocar-lo dins el cor, tot sols, en la intimitat de la consciència. Aquí ens obrim al misteri de Déu o decidim viure tot sols, de forma atea, sense Déu. Es pot objectar:

“Però , ¿ com puc invocar Déu si no hi crec ni tinc cap seguretat ?” És possible. Aquesta invocació sincera enmig de tenebres i dubtes és, probablement, el camí més pur i humil per a obrir-nos al Misteri i fer sensible la presència divina en el fons del nostre ser.

 

 

 

PARRÒQUIA DELS DOLORS     (FOTOS)

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

GAUDETE ET EXULTATE

EL PAPA PUBLICA UNA EXHORTACIÓ APOSTÒLICA SOBRE LA SANTEDAT EN EL MÓN ACTUAL

El papa Francesc ha donat a conèixer la seva tercera Exhortació Apostòlica, aquest cop, sobre la crida a la santedat. Aquest document de cinc capítols se suma a les altres dues exhortacions que el Papa havia publicat anys anteriors: Evangelii Gaudium (L'alegria de l'evangeli), el 2013; i Amoris Laetitia (L'alegria de l'amor), el 2016.  

No obstant això, té tres particularitats: està dirigida directament a cada lector (a través de l'ús de l'expressió "tu"), utilitza un llenguatge directe i té una estructura senzilla i pràctica. En aquesta oportunitat, també es va acompanyar el llançament amb un vídeo en què se subratllen alguns dels principals aspectes del document. 

  "El meu humil objectiu és fer ressonar un cop més la crida a la santedat, procurant encarnar-lo en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats", anticipa Francesc en les primeres línies de Gaudete et Exsultate.  

El document comença amb un repàs i recordatori sobre el que significa la crida a la santedat, i en aquests paràgrafs inicials subratlla que no és un camí únicament per religiosos o consagrats, sinó per a tothom. En la resta de capítols s'enfoca en les maneres de viure la santedat i assegura que Jesús dona les claus a través de les Benaurances. A més, ressalta diferents virtuts humanes, com la paciència, la mansuetud, l'alegria, la lluita interior i el sentit de l'humor.  

El Papa també s'ha fet un espai per referir-se a altres perills que es presenten: "És també una lluita constant contra el diable, que és el príncep del mal". Però no evita adoptar una mirada positiva i esperançadora: "En aquest camí, el desenvolupament d'allò bo, la maduració espiritual i el creixement de l'amor són el millor contrapès davant el mal. El camí de la santedat és una font de pau i de joia que ens regala l'Esperit".  

Una exhortació apostòlica és un document de tipus pastoral mitjançant el qual el Sant Pare s'adreça a una comunitat catòlica. En general, en elles es brinden indicacions o directrius sobre algun aspecte concret de la vida de l'Església.

  Aquest cop, el Papa toca el cor de cadascú, de les mestresses de casa, els professionals, els treballadors manuals, els estudiants, els científics, els camperols, els esportistes, els professors: "Tenim 'un núvol tan ingent de testimonis' que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí, ens estimulen a seguir caminant cap a la meta. I entre ells pot estar la nostra pròpia mare, una padrina o altres persones pròximes". 

G  E. EDICIÓ VATICÀ

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS PASQUAL


 

* * * * * 

ESGLÉSIA GRAN         (foto   panoràmica…)

 

 

COMUNICACIONS:

14-15 ABRIL

 

–   Agrair l’aportació d’aliments que féreu per a Càritas a la missa del Dijous Sant, així com també el resultat de la col·lecta que va ser de 1.935’60 euros. 

 

–   Dijous ,  19    ABRIL,  Reunió del Grup de Vida Creixent. Com de costum al convent de les religioses Franciscanes.

 

–   El pròxim dissabte dia 21 el Sr. Bisbe administrarà el sagrament de la Confirmació a un grup de 14 adolescents i joves. Serà a la missa de les 18’30 a la parròquia de Crist Rei.

* * * * * 

TERCER    DIUMENGE DE PASQUA

 

 

Evangeli Lc 24,35-48

Així ho diuen les Escriptures: el Messies

havia de patir i de ressuscitar el tercer dia

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se'l menjà davant d'ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».

Paraula del Senyor

TESTIMONIS

Lluc descriu la trobada del Ressuscitat amb els deixebles com una experiència fundant. El desig de Jesús és clar. La seva tasca no ha acabat a la creu. Ressuscitat per Déu després de l'execució, pren contacte amb els seus per dur a terne un moviment de “testimonis” capaços de contagiar a tots els pobles la Bona Nova: “Vosaltres sou els meus testimonis”. Costa convertir en testimonis aquells homes esfondrats pel desconcert i la por. En aquesta escena, els deixebles romanen callats, en silenci complet. El narrador només descriu son món interior: estan plens de por; només senten torbació i incredulitat; tot allò els sembla massa bonic per ser ver.

Jesús és qui ve a regenerar la seva fe. El més important és que no es sentin tots sols. L'han de sentir ple de vida enmig d'ells. Aqauestes són les primeres paraules que han d'escoltar del Ressuscitat: “La Pau sigui amb vosaltres… ¿ Per què surten dubtes dins vosaltres ?”

Quan oblidem la presència viva de Jesús enmig de nosaltres; quan l'ocultem amb els nostres protagonismes; quan la tristesa ens impedeix sentir la seva pau; quan ens contagiem uns a altres pesimisme i incredulitat… pequem contra el Ressuscitat. Llavors, no és possible una Església de testimonis. Per a desvetllar la seva fe, Jesús no demana que mirin la cara sinó les mans i els peus. Que vegin les ferides de crucificat. Que tenguin sempre present son amor entregat fins a la mort. No és un fantasma: “Som jo en persona”. El mateix que han conegut i estimat pels camins de Galilea. Sempre que pretenim fonamentar la fe en el Ressuscitat amb les nostres elucubracions, el convertim en un fantasma. Per a trobar-nos amb ell, cal recórrer al relat dels evangelis: descobrir aqueixes mans que beneïen els malalts i acaronaven els nins, aquests peus cansats de caminar a l'encontre dels més oblidats; descobrir llurs ferides i llur passió. És aquest Jesús el que ara viu ressuscitat pel Pare.

Malgrat els vegi carregats de por i dubtes, Jesús confia en els deixebles. Ell mateix els enviarà l'Esperit que els sostindrà. Per això els recomana que allarguin la presència en el món: “Vosaltres sou testimonis d'aquestes coses”. No ensenyar doctrines sublims, sinó contagiar experiència. No predicar grans teories sobre Crist sinó irradiar el seu Esperit. Fer-lo creïble amb la vida, no només amb paraules. Aquest és sempre el vertader problema de l'Església: la manca de testimonis.

José Antonio Pagola

 

 

Tercer diumenge – Temps Pasqual

Ac 3,13-15.17-19 1 Jn 2,1-5a Lc 24,35-48


 

Diu Pere a la lectura dels Fets dels Apòstols:


“Ja sé, germans, que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu, però … ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes”.Els qui escolten Pere, si deixen que el Senyor els obri es ulls perquè comprenguin, poden arribar a creure i a fer cas de Jesucrist. Han d'aprendre quecal morir al pecat per  néixer a una nova vida oberta a Déu i als altres des de l’amor incondicional.


Sovint ens porta molt de temps aprendre les lliçons profundes de la vida:


– que en un moment o altre hem de lliurar-nos completament;
– que som responsables del nostre propi destí;


– que l'amor creix fins a la maduresa passant per moltes reconciliacions;
– que mai no hi ha pau duradora sense justícia.


Potser ho sabem amb el cap, però no és sinó després d'una gran crisi, que aquestes paraules tornen a nosaltres, i les nostres ments s’hi obren. Només ara, i havent-ne fet experiència, podem ser-ne testimonis. Els testimonis parteixen de “Jerusalem”, el lloc on van abandonar el Senyor i on han experimentat que es va aixecar de la mort i va tornar a estar entre ells.


De vegades ens trobem amb persones que han estat ferides profundament.Ens sentim impacients amb elles, volem que confiïn en nosaltres immediatament i ens facin cas.Ens cal ser més com Jesús: caminar pas a pas amb elles, convidant-les a tocar i a veure per si mateixes,mostrant-les les nostres pròpies ferides, i donant exemple menjant davant dels seus ulls.


Somiem amb una societat millor, però ens podem desanimar pels propis fracassos o els fracassos de la gent bona.Ens calen testimonisde Jesús per posar-se entre nosaltres i dir: "La pau sigui amb vosaltres".I mostrar-nos les seves pròpies mans i peus ferits,mostrant-nos, des de la seva pròpia experiència, que tot en la Llei de Moisès,els Profetes i els Salms, s'ha de complirperquè les nostres ments puguin obrir-se i veure que està escrit en les lleis de la vida que tots els grans projectes han de moriri només el tercer dia pujar d’entre els morts.

Nosaltres som cridats a ser testimonis del Ressuscitat. Deixem que ens obri els ulls i el cor. Ens cal posar-nos-hi confiadament, però sense demora. L’alegria i les necessitats del món ens hi urgeixen.


Hi ha una faula que explica que tres dimonis venien a la terra per acabar el seu aprenentatge. Estaven parlant amb Satanàs, el cap dels dimonis, sobre els seus plans per temptar i arruïnar la humanitat. El primer va dir: "Jo els diria que no hi ha Déu." Però Satanàs va dir: "Això no n’enganyarà pas gaires, perquè saben que hi ha un Déu". El segon va dir: "Els diré que no hi ha infern". Satanàs va respondre: "No enganyaries a ningú d'aquesta manera, ja saben que hi ha un infern pel pecat". El tercer va dir: "Els diré que no hi ha pressa". "Ves-hi", va dir Satanàs, "i arruïnaràs les persones per milers". El més perillós de tots els deliris és que hi ha molt de temps.

 

"L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda"

Què és el fet de riure?

De qui és propi i exclusiu?

Riure és propi dels éssers humans. Cap altra criatura terrenal sap riure.

El riure és la manifestació més expressiva de l’alegria interior i més eloqüent.

És una realitat que li brolla de manera natural a qui viu gaudint de la vida.

Junt amb el discret somriure pot manifestar el goig i la jovialitat de qui viu en pau

-amb ell mateix

.amb els altres

-i amb Déu.

Però el fet de riure ha estat moltes vegades sota sospita.

Sospita de qui?

Sospita per part d’alguns cristians.

En algunes tradicions ascètiques el riure era considerat poc digne de la serietat i gravetat que ha de caracteritzar a qui es relaciona amb Déu.

Una manifestació excessivament mundana, més pròpia de persones frívoles que no pas de cristians de fe madura.

Curiosament, i com a contrapès, la Bíblia al·ludeix a l’alegria en tots els seus matisos de goig, pau interior, exultació i festa.

Naturalment hi ha moltes maneres de riure.

Tos coneixem el riure irònic i burleta que posa l’altre en ridícul o l’humilia davant els altres.

El riure sarcàstic que fereix i fa mal.

El riure venjatiu que perjudica i destrueix.

El riure sa és diferent i no té res a veure amb aquestes lamentables caricatures.

El riure sa neix de l’alegria interior.

El riure sa relaxa les tensions.

El riure sa afavoreix la llibertat.

És un riure benvolent que apropa les persones, crea confiança i ajuda a viure i afavoreix la salut.

Segons Freud, el bon humor és un element alliberador.

Per què no el practiquem més sovint?                                                         

Hi ha també el riure propi del creient.

Neix com a resposta festiva a l’amor de Déu.

Brolla de la confiança total i expressa

-compassió

-i afecte envers tota criatura.

Aquest riure, fa la vida més saludable, més suportable i més alegre.

És una victòria sobre el mal humor, la impaciència o el desànim.

No riuen els fanàtics.

No riuen els intolerants.

No riuen els amargats.

No riuen els rabiüts i malcarats.

En canvi, sí que riuen – i ben de gust – els que afronten la vida de manera sana i lliure.

Pasqua ha sigut des de sempre un temps de gaudi intens.

Tertulià l’anomenava “laetissimum spatium”: un espai de temps ple d’intensa alegria.

Dues paraules resumeixen el clima que el Ressuscitat crea amb la seva presència gloriosa: goig i pau.

A l’evangeli de Lluc s’arriba a dir que els deixebles “no acabaven de creure de tanta alegria com experimentaven.”

Quina és l’alternativa?

O el cristianisme és massa gran i lluminós per ser cregut

o hem d’escoltar la invitació de Sant Pau que ens diu: “Estiguem sempre alegres en el Senyor. Us ho repeteixo: estigueu alegres. Perquè el Senyor està a prop.” Fil. 4, 4-5

Què tal estem d’alegria nosaltres?

L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda.

Com la vivim la vida cristiana?

-amb alegria contagiosa?

o

-amb cara de pomes agres?


 

 

 

ESGLÉSIA GRAN         (foto   panoràmica…)

 

UN CRIT DE VIDA EN PLENA GUERRA


PREGANT AMB PIERRE TEILHARD DE CHARDIN

Durant la temporada de Pasqua podem pregar a partir d’algunes oracions de Pierre Teilhard, aquell jesuïta científic que tant va estimar l’univers, la natura i Nostre Senyor.

Jo t’estimo, Jesús, per la Multitud que es recolza en Tu i que percep, amb tots els altres sers, el murmuri, l’oració i el plor, quan s’estreny en Tu.” (Le Milieu mystique. Escrit en el front de guerra el 1916.)

            Van arribant ferits i morts a l’hospital de campanya, homes joves, vida trencada, desfeta, i ell, portalliteres en actiu, no para, escolta els gemecs, els crits, sent en el seu cor el dolor immens de la guerra entre les grans potències europees que desfà els plans i anhels de la joventut. Mirant més enllà del que veu, pensa en la gran multitud d'éssers arreu del món que pateixen i clamen… mira interiorment Jesús i l’estima. Ell també va viure, va plorar i va pregar durant la seva vida mortal i per tant sap de què va. El nostre Déu no s’ha quedat a dalt mirant i comentant, sinó que ha vingut i continua venint perquè estreny amb amor els resultats humans, animals, vegetals i còsmics d’un mal tan enquistat que no fa sinó provocar patiment i destrucció.

            Quan ens recolzem en Jesús i ens estrenyem a Ell els ulls se’ns obren al patiment universal, i Ell ens mou a esdevenir les seves mans, el seu cos, la seva acció, el seu cor. Mai és una cura exclusivament personal, tancada en un mateix, sinó expansiva. Treure del pou a qui s’ofega, visitar els presos, lluitar per la llibertat i la justícia, viure pels canvis positius i de millora… escoltar, acompanyar, intentar sanar, transformar.

 La darrera paraula no és de mort sinó de vida. Units a Ell en el treball, units a Ell en la dificultat, tenim la promesa d’una unió definitiva en el goig, la plenitud i sobretot l’amor. “T’estimo, Jesús, per la Multitud que es recolza en Tu.”

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

PASQUA – OCTAVA

 

Segon diumenge

Temps Pasqual


 

Ac 4,32-35 1 Jn 5,1-6 Jn 20,19-31

Ens trobem en aquest diumenge, anomenat de la misericòrdia. Benvingut recordatori de allò que és central en el missatge i la vida de Jesús. El nucli de la Bona Notícia és que Déu és Pare. I Pare boig d’estima i misericòrdia pels seus fills!


Possiblement, avui ens reunim amb sentiments diferents. D’una banda, la sorpresa i el desconcert de descobrir Jesús ressuscitat, havent estat crucificat. D’una altra, la joia i l’entusiasme de saber que no només no l’hem perdut, sinó que el tenim (i el tindrem!!) sempre al costat. Encara, potser, un sentiment de desbordament en constatar que tot això ens supera… i no sabem gaire què fer-ne, ni com introduir-ho a la nostra realitat vital immediata. I encara un altre sentiment, en veure que “tot segueix igual”, i és molt feixuc, tot…


Escoltem l’Evangeli. Ha d’ajudar-nos a situar-nos i a viure les nostres vides.

I en l’Evangeli d’aquest diumenge podem reconèixer tres personatges. Tres personatges que aprenen. Que milloren. Que deixen entrar en ells la novetat i la sorpresa desbordant del Déu Pare que ressuscita Jesús.


1.- La Comunitat.


Inicialment, una comunitat tancada amb pany i clau. Dominada per la por. O pel desànim, que ve a ser molt semblant. Tancada sobre ella mateixa. Tan tancada, que potser ha oblidat el mateix Jesús i la Bona Notícia. No pot sortir d’on és, ni pot sortir d’ella mateixa. Centrada en ella mateixa i el seu dolor.


Vet aquí que quan Jesús entra al mig i recupera la seva centralitat, la comunitat canvia. S’omple d’alegria. Jesús li recorda que la comunitat té sentit per testimoniar. Per sortir i arriscar i comunicar vida. És una comunitat amb una missió.


Sens dubte, també avui hem de recuperar la centralitat de Jesús en les nostres comunitats i en les nostres vides personals. Jesús al cor de la comunitat. Des-centrats de nosaltres mateixos i centrats en Jesús.


És Ell mateix qui ens dóna la missió. La missió de reconciliar. De posar pau i ser pacificadors. És Ell mateix qui ens envia i ens fa sortir més enllà de les portes tancades amb pany i clau. És Ell mateix qui ens mostra les ferides. I, tanmateix, és Ell qui ens acompanya i no ens deixa ja mai.


Podem pensar que la primera comunitat descobreix que la realitat és la que és. I segueix essent la mateixa. Però la manera de situar-se en ella és el que canvia. El que fa radicalment diferent tot és mirar-la amb Jesús, o sense. Amb esperança o sense. La comunitat –i els cristians de 2018- hem de fer, també, aquest aprenentatge. Hem de fer aquesta experiència. Tornar a la centralitat de Jesús. Fer-li espai. Jesús s’hi fa present. Sentir-nos enviats. I sortir, amb Ell. A comunicar pau i reconciliar. A refer lligams afeblits i trencats. Convivència i comprensió. A comunicar goig de viure i alegria. Pau a vosaltres, per transmetre-la.

2.- Tomàs.


Tomàs va una mica a la seva. A cops prescindeix de la comunitat. Necessita evidències. Seguretats. Vol que les coses li encaixin en el seu cap. En la seva visió. Potser vol creure “a la seva manera”. I, quan no quadren, se sent perdut. Per això necessita demostracions. Necessita palpar i tocar.


I Jesús també s’hi fa present. Des de la manera de ser i sentir de Tomàs. Jesús s’hi acosta, i Tomàs el reconeix Senyor. El seu Senyor per damunt de tot. Per damunt les seves idees preconcebudes i els seus dubtes i inseguretats.


Dins el nostre cor creient, també hi ha espai pel dubte. Realitats que contradiuen la fe. Dins la nostra fe, també tenim pors i espais buits. I Jesús ve a omplir-los. Com Tomàs, també avui, nosaltres, cridats a deixar-lo entrar amb la seva contra-evidència atrevida i agosarada.

 

3.- Aquells que creuran sense haver vist.


Potser tenim tendència a trobar-nos fàcilment identificats en aquesta categoria de gent. I, ben cert, que hi som en ells. Com a mínim, cridats a ser-ho. Cadascú haurem vist… el que haurem vist. Potser més aviat poc, o no. Ens ha arribat la Notícia i n’hem fet vivència. Alguna cosa sí que hem vist.


Però cridats a veure fins i tot allò que a primera vista no es veu. A traspassar les primeres impressions. A penetrar una realitat, altament indefinida. O francament adversa. I, entrant en ella, veure-la habitada. Veure-la carregada d’una gran promesa. Veure allò que no veuen els nostres ulls, i només es veu amb el cor i els ulls de la fe. És la Pasqua. Vida que sorgeix d’allà on, veure–veure, només veiem foscor i boira. Ara el Pare ens la ha omplert de colors i de llum. Vida a desdir, Ressuscitada, del Crucificat.

Josep Miquel Esteban, sj

Al·leluia Jo 20,19-31

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.

 

Evangeli Jo 20,19-31

Vuit dies més tard, Jesús entrà

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Paraula del Senyor

 

 

 

 

¿ AGNOSTICS ?

¡ Senyor meu i Déu meu ¡

Per a conéixer l'actitud del home del nostre temps davant Déu, ens ajuda molt Christian Chabanis. Les seves entrevistes famoses són documents imprescindibles per a saber què pensen avui els científics i pensadors reconeguts sobre Déu.

Chabanis confessa que, als inicis de les entrevistes als ateus més prestigiosos dels nostres dies, pensava trobar-se amb un ateisme rigorós i fonamentat. En la realitat, es trobà que, darrera les professions greus de lucidesa i honestedat intel·lectuals, s'hi amagava sovint “una absoluta absència de recerca de veritat”.

No sorprèn la constatació de l'escriptor francès, ja que cosa semblant passa entre nosaltres. Molts dels que renuncien a creure en Déu, no han fet cap esforç per cercar-lo. Penso, sobre tot, en molts que es confessen agnòstics, a voltes en fan ostentació, i en realitat estan lluny d'una vertadera postura agnóstica.

Agnòstic és la persona que es planteja el problema de Déu i, mancat de raons per a creure-hi, no emet judici. L'agnosticisme és una recerca que acaba en frustració. Només després d'haver cercat, l'agnòstic adopta sa postura: “No sé si Déu existeix. Jo no trobo raons ni per creure en ell ni per no creure”.

La postura més corrent és desentendre's senzillament de la qüestió de Déu. Molts que es diuen agnòstics són, en realitat, persones que no cerquen. Xavier Zubiri diria que són vides “sense voluntat de veritat real”. Els resulta indiferent que Déu existesqui o no. Els s'hi és igual que la vida acabi aquí o no. Els basta “deixar-se viure”, abandonar-se “al que sigui”, sense aprofundir en el misteri del món i de la vida.

Però, ¿ és aqueixa la postura més humana front a la realitat ? ¿ Es pot presentar com a progressista una vida en la qual manca la voluntat per cercar la veritat última de la nostra vida ? ¿ Es pot afirmar que aqueixa és l'actitud legítima de tot ? ¿ Es pot dir que aqueixa és la única actitud legítima d'honestedat intel·lectual ? ¿ Com podem saber que no és possible creure si mai hem cercat a Déu ?

Mantenir-se en aqueixa “postura neutral”, sense decidir-se a favor o en contra de la fe, ja és agafar decisió. La pitjor, perquè significa renunciar a cercar una aproximació al misteri últim de la realitat.

La postura de Tomàs no és d'un agnòstic indiferent, sinó del qui cerca recolzar la fe en la pròpia experiència. Per això, quan es troba amb Crist, s'obre confiadament: “Senyor meu i Déu meu”.

Molt vàlides són les paraules de Karl Rahner: “Més fàcil és deixar-se caure en la pròpia timba que en l'abisme insondable del misteri de Déu, però no significa més  coratge ni més veritat. La veritat resplendeix si se l'estima, accepta i viu com veritat que allibera”.

José Antonio Pagola

 

 

 

"Feliços els que creuen sense haver vist a Jesús!"


 

En una carta escrita pocs mesos abans de ser executat pel nazis, el cèlebre teòleg D. Bonhoeffer comentava a un amic la trobada que havia tingut en certa ocasió amb un jove pastor protestant.

Ambdós es plantejaven què volien fer amb la seva vida.

El pastor deia amb convicció: “Jo voldria se sant”

Dietrich Bonhoeffer li va respondre: “Jo voldria aprendre a creure”

Penso que aquestes paraules, aquest desig del teòleg alemany poden ser una bona definició d’un cristià responsable: una home o una dona que desitgen aprendre a creure, dia rere dia, fins al final de la seva existència.

És tal la confusió actual que són molts, moltíssims els que ni tan sols saben per on i com es camina cap a Déu.

Pensen que l’única manera de consolidar llur fe seria poder comptar amb proves verificables que els portaria a comprovar científicament Déu.

Altrament els sembla que la fe és un salt en el buit propi d’homes i dones que no se sap per quina estranya ingenuïtat accepten l’invisible com quelcom ben real.

No entenen el grup d’apòstols que creuen a partir de llur experiència de trobar-se amb Crist.

S’identifiquen més amb el deixeble Tomàs que demana comprovar amb les seves pròpies mans i dits la veritat del Ressuscitat.

Una de les aportacions més importants per l’home d’aquest tercer mil·lenni és l’esforç que s’està fent avui per precisar i diferenciar millor l’àmbit propi dels diversos coneixements: el científic, el filosòfic, el religiós, el poètic o el místic.

Tots han de ser respectats com diferents maneres d’apropar-nos a la realitat amb el seu propi contingut, mètodes i límits.                                                         

Tots ens poden servir pel creixement integral de la persona.

Els cristians no creiem per raons. Però tenim raons per creure.

No creiem perquè hem assolit comprovar científicament una dada a la que anomenem Déu.

Creiem perquè coneixem l’experiència de saber-nos absolutament fonamentats, estimats i perdonats per aquest Misteri d’amor insondable que no cap ni pot ser inclòs sota cap nom terrenal.

La fe de Tomàs es desvetlla quan se sent reclamat, urgit, interpel·lat pel Misteri de Jesús Ressuscitat.

Aquest reclam, aquesta urgència, aquesta interpel·lació avui se’ns adreça a nosaltres.

Com hi pensem respondre?

Feliços els que creuen sense haver vist a Jesús!

On es troba avui la Presència de Jesús? Està allà on els que el busquen hi troben llagues de dolor i de mort.

Si en lloc d’això hi troben poder, pompa i boato, mai no podran dir com l’apòstol Tomàs: “Senyor meu i Déu meu!”

La fe ens obre a la realitat dels que pateixen. És el necessari compàs d’espera fins a la Benaurança.

El poder, la pompa i la fatxenderia en són la negació.

 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

LECTIO DIVINA

 

ESGLÉSIA GRAN   (Una   foto   "panoràmica): 

 

LECTIO DIVINA

II DIUMENGE DE PASQUA – 08-04-2018

(reunió de dimecres 4 d’abril, a les 20’30)

CAN  VALLESPIR

Introducció

Les Lectures d’avui ens parlen del poder transformador de la fe pasqual. L’evangeli ens recorda que aaqueixa fe és capaç de fer que el grup dels deixebles, tancat damunt ell mateix, es transformi, per la força de l’Esperit, en una comunitat missionera. Els Fets dels Apòstols insisteixen que aquesta experiència transformadora s’ha de manifestar en una comunió de vida, de missió i també en el compartir els béns entre els creients. Vet ací el canvi radical que la fe en Jesús opera en nosaltres; és el que la 1ª carta de St. Joan considera com “un nou naixement”, que és obra de Déu i ens dóna força per tal de “vèncer el món”

 

Llegim i comprenem

L’evangeli d’avui s’ha d’entendre en el context del capítol 20 de St. Joan. És molt significatiu que tot quant allà s’hi conta, s’esdevé en DIUMENGE (‘el primer dia de la setmana’). Aquest era el dia en el qual els primers cristians recordaven la resurrecció de Jesús i es reunien per a celebrar l’Eucaristia. De fet, no hem de llegir aquestes escenes d’aparicions com una ‘crònica històrica’, sinó com una contemplació o meditació pasqual, que fa la comunitat cristiana entorn de la taula del Senyor, lloc privilegiat de trobada amb el Ressuscitat per a aquells que creuen en Ell, fins i tot sense haver-lo vist.

 

Evangeli de Joan 20, 19-31

“Aquell mateix diumenge, de vetlada, els deixebles es trobaven reunits a una casa, amb les portes ben embarrades per por dels jueus. Amb això es presentà Jesús enmig de la rotlada i els digué:

‘Pau a vosaltres’.

Mentrestant, els va mostrar ses mans i el seu costat. Es deixebles s’alegraren ferm de veure el Senyor. Jesús tornà dir:

‘Pau a vosaltres. Així com el Pare m’ha enviat a mi, també jo vos envii’.

Llavors alenà damunt ells i els digué:

‘Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdoneu els pecats, els quedaran perdonats; però mentre no els perdoneu, romandran sense perdó’.

 

En Tomàs Bessó, un dels Dotze, no era amb els altres quan s’hi presentà Jesús. Els altres li digueren:

‘Hem vist el Senyor!’

Ell va contestar:

‘Mentre no li vegi a ses mans el forat dels claus, si no li afic el dit dins ses ferides i la mà dins la nafra del costat, no ho creuré’.

 

Vuit dies més tard, els deixebles tornaven a ser allà mateix, i En Tomàs també hi era. Jesús va tornar entrar amb les portes tancades, es va posar enmig d’ells i els digué:

‘Pau a vosaltres’.

Després va dir a En Tomàs:

‘Acosta el dit i vet aquí les meves mans; allarga sa mà i afica-la dins el meu costat. I no sies tan incrèdul, sies creient’.

En Tomàs va exclamar:

‘Senyor meu i Déu meu!’

Jesús li diu:

‘¿És perquè m’has vist, que has cregut? Benhaja qui creurà sense haver vist’.

 

Descobriguem què diu el text

En aquest relat es distingeixen clarament dues escenes. La primera succeeix el mateix dia de la Pasqua i relata l’aparició de Jesús Ressuscitat a un grup de deixebles (Joan 20, 19-23). D’aquesta manera, el Senyor compleix la seva promesa de tornar a estar amb ells i d’enviar-los el seu Esperit (llegiu, per exemple, Joan 14, 27 i Jn. 16,22)… De fet, n’ha que han anomenat aquesta pàgina el ‘Pentecostès del quart evangeli’.

Si comparam el començament i el final d’aquest fragment evangèlic, podem preguntar-nos: ¿Com es trobaven els deixebles, al principi? ¿Quines eren les seves impressions? I llavors, ¿en quins aspectes canvia totalment aquesta situació inicial? ¿Qui és el qui fa possible aquest canvi, i com ho fa?

 

Si repassam l’evangeli de Joan, descobrim que ‘la por als jueus’ que sentien els deixebles manifesta la por que experimentava la comunitat a la qual va dirigit l’evangeli. La comunitat cristiana es veia atacada per l’hostilitat dels dirigents jueus, que els feien el buit, i fins i tot havien arribat a expulsar-los de les sinagogues. Les paraules de Jesús són una invitació a superar la temptació de tancar-se i a acceptar el desafiament de la missió.

 

La segona escena té lloc el diumenge següent i conta l’aparició a Tomàs, que no havia participat de la mateixa experiència de la resta del grup. Ell tampoc no va fer cas del testimoni dels seus companys i exigeix proves palpables de què el Senyor és viu. De manera significativa, el relat insisteix que ‘no era amb els altres, quan s’hi presentà Jesús’. Així l’evangelista indica la importància de la comunitat com el lloc privilegiat per a viure i interpretar l’experiència pasqual. Per a Tomàs, aquesta experiència única es dóna quan ell s’incorpora altra vegada a la comunitat, i es converteix en una autèntica confessió de fe: ‘Senyor meu i Déu meu!’.

El significat d’aquesta segona escena de l’evangeli de Joan gira entorn de la relació entre ‘veure’ i ‘creure’. L’evangelista sembla com si jugàs amb aquests dos ‘verbs’. Fixem-nos quantes vegades surten aquests verbs i comparem la reacció de Tomàs davant el testimoni dels altres deixebles amb les paraules finals que Jesús li diu.

¿D’on vénen les dificultats que mostra Tomàs per a creure? ¿Què significa el retret que li fa Jesús? ¿Què ens vol ensenyar l’evangelista a través d’aquest episodi?

 

Els darrers versets constitueixen el final original del quart evangeli, en els quals l’autor ens explica per què l’ha escrit (Joan 20, 30-31). Segons les seves pròpies paraules, la intenció que l’ha mogut a compondre’l no ha estat elaborar una ‘biografia detallada sobre Jesús’, sinó l’objectiu d’enfortir la fe dels seus lectors, mostrant el significat, el sentit profund dels ‘signes’ que Jesús ha realitzat. Tan de bo també nosaltres, en llegir aquestes narracions, ens sentiguem confirmats en allò que creim, i puguem experimentar dins les nostres vides la presència viva i dinàmica del Ressuscitat.

 

Contemplam i il·luminam la vida

L’evangelista Joan escrivia, pensant en molts de cristians que, com Tomàs, tastanejaven en les seves conviccions de fe i necessitaven coratge i ànim. No ens costa gaire a nosaltres identificar-nos amb ells, perquè travessam temps difícils i també les nostres crisis de fe. Però, malgrat tot, ens sentim feliços de ‘creure sense haver vist’ i volem renovar cada dia la nostra trobada amb el Senyor. Necessitam, com ho va fer Ell amb els primers deixebles, que Jesús ens alliberi de les nostres pors i ens comuniqui el seu Esperit a fi de ser els seus testimonis.

 

 

Pregària (de la pregària final, diumenge segon de Pasqua, pàg. 77)

 

No t’he vist mai, Senyor, amb els meus ulls,

Però t’has fet present en la meva vida

I m’has donat el do de la fe

Per mitjà del qual t’he pogut reconèixer.

 

No he conegut el timbre de la teva veu,

Però el to de les teves paraules

Deixar en mi un gust inconfusible

De pau i llum, de ganes de donar-me

Tal com tu t’has donat i et dones.

 

No he tocat les teves ferides amb el dit,

Però m’he sentit curat tantes vegades

Per la teva mirada i la teva paraula

Que sé que les teves cicatrius
tenen molt a veure amb mi.

 

Per això ja no m’espant

(o procur no espantar-me)

Quan sent que m’envies

Com el Pare t’ha enviat.

Sé que creure en tu i seguir-te

És el camí que porta a la vida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pregària    Eucarística,   5 d'abril 2018,   ESGLÉSIA   DE   FARTÀRITX

Exposició Santíssim.

Cant d’entrada:    pàgina 59“Crist ha Ressuscitat”

Reso de Vespres: Antífones: pàgina 61 – 66 “Pasqua”. Salmòdia: pàgina 61 – 66

Lectura: “Tomba buida” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 79

Magníficat: pàgina 79

Pregàries + Oració: pàgina 80 

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos bon Déu,”

Pregàries comunitaries.

Catequesis Eucaristia: 22/11/17 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua

Benedicció i Cant final::    “Regina Caéli”.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario