Benvingut a la pàgina de l'Església de Manacor !

Navega per els diferents menús i consulta tota la informació sobre l'Església de Manacor (misses, catequesi, despatx...)

Esperam que sigui del teu grat!

 

TEMPS DURANT L’ANY

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE    XX   del   TEMPS   ORDINARI

 

 

 

 

 

EL CRIT DE LA DONA

Es posà a cridar-li.

Quan als anys vuitanta, Mateu escriu el seu evangeli, l'Església té una greu qüestió plantejada: ¿Què han de fer els seguidors de Jesús? ¿Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans?

Jesús només havia actuat dins les fronteres d'Israel. Prest executat pels dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tanmateix, rastrejant en la seva vida, els deixebles recordaven dues coses molt il·luminadores: Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió sols als jueus. El Déu de la compassió és de tots.

L'escena és commovedora. Una dona surt a trobar Jesús. No pertany al poble elegit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus, que tant havien combatut Israel. És una dona tota msola i sense nom. No té marit ni germans que la defensin. Tal volta, és mare fadrina, viuda, o ha estat abandonada pels seus.

Mateu només destaca la seva fe. És la primera dona que parla en el seu evasngeli. Tota la seva vida es resumeix en un crit que expressa el profund de la seva disort. Va darrera els deixebles “cridant”. No es detura davant el silenci de Jesús ni davant el malestar dels deixebles. La desgràcia de la seva filla, poseïda per “un dimoni molt dolent”, s'ha convertit en el seu propi dolor: “Senyor, compatiu-vos de mi”.

 

A un moment determinat la dona abasta el grup, atura a Jesús, es postra davant ell i de genollons li diu: “Senyor, ajudeu-me”. No accepta les explicacions de Jesús dedicat al seu quefer en Israel. No accepta l'exclusió ètnica, política, religiosa i de sexes en la qual es troben tantes dones, sofrint en soletat i marginació.

És llavors quan Jesús es manifesta amb tota humilitat i grandesa: “Dona quina fe que tens: que es compleixi el que desitges”. La dona té raó. No serveixen de res altres explicacions. El primer és alleugerir el sofriment. La seva petició coincideix amb la voluntat de Déu.

¿Què fem els cristians avui davant els crits de tantes dones totes soles , marginades, maltractades i oblidades per l'Església? ¿ Les deixem de banda justificant el nostre abandó per exigències d'altres quefers? Jesús no ho va fer.

 

 

 

 

 

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 

 

 

 

JESÚS ÉS DE TOTS

Una dona pagana agafa la iniciativa d'anar a Jesús malgrat no pertànyer al poble. És una mare angoixada que viu sofrint amb una filla “turmentada per un esperit maligne”. Es troba amb Jesús i crida: “Teniu compassió de mi, Senyor, Fill de David”.

La primera reacció de Jesús és inesperada i sorprenent. Ni s'atura per a escoltar-la. Encara no ha arribat l'hora de portar la Bona Nova de Déu als pagans. La dona insisteix i Jesús justifica la seva actuació: “Només m'han enviat a les ovelles esgarriades de la casa d'Israel”.

La dona no es fa enrere. Supera tots els entrebancs i resistències. En un gest agosarat s'agenolla davant Jesús, para la seva marxa i de “genollons”, amb un cor humil però ferm, li fa un sol crit: “Senyor, ajudau-me”.

La resposta de Jesús és insòlita. Malgrat en aquella època els jueus nomenaven amb naturalitat “cussets” als pagans, les seves paraules resulten ofensives a les nostres orelles. “No està bé tirar als cussets el pa dels fills”. Tornant a la imatge de manera inteli·ligent: La dona gosa des d'en terra corregir Jesús. “Teniu raó, Senyor, però també els cussets mengen les miques que cauen de taula dels senyors”.

La seva fe és admirable. Segur que a la taula del Pare es poden alimentar tots: els fills d'Israel i també els cussets pagans. Jesús sembla pensar només en les “ovelles esgarriades” d'Israel, però també ella és “una ovella perduda”. L'Enviat de Déu no pot ser només dels jueus. Ha de ser de tots i per a tots.

Jesús es rendeix davant la fe de la dona. La seva resposta ens revela la seva humilitat i la seva grandesa: “Dona, ¡ quina fe tan gran! Que es compleixi el que desitges”. Aquesta dona li descobreix que la misericòrdia de Déu no 

exclou a ningú. El Pare Bo està part damunt les barreres ètniques i religioses que tracem els humans.

Jesús reconeix la dona com a creient malgrat visqui en una religió pagana. Inclús troba en ella una “fe gran”, no la fe petita dels seus deixebles als qual recrimina més d'un cop com “homes de poca fe”. Qualsevol esser humà pot anar a Jesús amb confiança. Ell sap reconéixer la seva fe malgrat visqui fora de l'Església. Sempre trobaran en ell un Amic i un Mestre de vida.

Els cristians ens hem d'alegrar que Jesús sigui atraient avui dia a tantes persones que viuen fora de l'Església. Jesús és més gran que totes les nostres intitucions. Ell segueix fent molt de bé, inclús a aquells que s'han allunyat de les nostres comunitats cristianes.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

LA MARE DE DÉU D’AGOST

 

 

 

COMUNICACIONS:

– Les   misses  es   diuen   com   els   "dissabtes"   i   "diumenges"…

 

FIDEL SEGUIDORA DE JESÚS

 

El meu esperit s'alegra en Déu, Salvador meu.

Els evangelistes presenten a la MaredeDéu amb trets que poden revifar la nostra devoció a Maria, loa Mare de Jesús. La seva visió ens ajuda a estimar-la, meditar-la, imitar-la, pregar-la i confiar en ella amb esperit nou i més evangèlic.

Maria és la gran creient. La primera seguidora de Jesús. La dona que sap meditar dins el seu cor els fets i les paraules del seu Fill. La profetessa que canta a Déu, salvador dels pobres, anunciat per ell. La mare fidel que roman vora al seu Fill perseguit, condemnat i executat a la creu. Testimoni de Crist ressuscitat, que acull amb els deixebles l'Esperit que sempre acompanyarà l'Església de Jesús.

Lluc, per la seva banda, ens convida a fer nostre el càntic de Maria, per a deixar-nos guiar pel seu esperit cap a Jesús, ja que en el “Magnificat” llueix en tot esplendor la fe de Maria i la seva identificació maternal amb el seu Fill Jesús.

Maria comença proclamant la grandesa de Déu: “el meu esperit s'alegra en Déu, salvador meu, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Maria és feliç pèrquè Déu ha posat la seva mirada en la petitesa. Així és Déu amb els senzills. Maria ho canta amb el mateix goig amb el qual Jesús beneix al Pare, perquè s'oculta a “savis i entesos” i es revela “als senzills”. La fe de Maria en el Déu dels petits ens fa sintonitzar amb Jesús.

Maria proclama a Déu “Poderós” perquè “la seva misericòrdia arriba als seus fidels de generació en generació”. Déu posa el seu poder al servei de la compassió. La seva misericòrdia acompanya a totes les generacions. El mateix predica Jesús: Déu és misericordiós amb tots. Per això diu als seus deixebles  de tots els temps: “siau misericordiosos com vostre Pare és misericordiós”. Des del cor de mare, Maria capta com ningú la tendresa de Déu Pare i Mare, i ens introdueix dins el nucli del missatge de Jesús: Déu és amor compassiu.

Maria proclama també a Déu dels pobres perquè “derroca del trono els poderosos” i els deixa sense poder per a seguir oprimint, ans al contrari “exalça els humils” per a que recobrin la seva dignitat. Als rics els exigeix el que han robat als pobres i “els despedeix mans buides”; i pel contrari, als famolencs “els colma de bens” per a que frueixin d'una vida més humana. El mateix cridava Jesús: “els darrers seran primers”. Maria ens porta a acollir la Bona Nova de Jesús: Déu és dels pobres.

Maria ens ensenya com ningú a seguir Jesús, anunciant al Déu de la compassió, treballant per un món més fratern i confiant en el Pare dels petits.  

 

 

 

 

 

PROCESSÓ   MARÍTIMA   "FESTES   DE   S'ILLOT

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY


 

 

 

DIUMENGE    XIX   del  TEMPS   ORDINARI


 

 

ENMIG DE LA CRISI

No és difícil veure en la barca de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent contrari, la figura de l'Església actual, amenaçada des de fora per tota classe de forces adverses i temptada per dintre per la por i la poca fe. ¿Com llegir aquest relat evangèlic des de la crisi en la qual l'Església sembla naufragar avui?

Segons l'evangelista, “Jesús s'apropa a la barca caminant damunt l'aigua”. Els deixebles no són capaços de reconéixer-lo enmig de la tormenta i la fosca de la nit. Els sembla un “fantasma”. La por els té atemorits. L'únic real és aquella forta tempestat.

Aquí està el primer problema. Vivim la crisi de l'Església contagiant-nos uns als altres desencís, por i manca de fe. No som capaços de veure que Jesús s'acosta precisament des d'aquesta forta crisi. Ens sentim més sols i indefensos que mai.

Jesús els diu tres paraules: “Ànim. Som jo. No tingueu por”. Sols Jesús els pot parlar així. Però les seves orelles només senten el renou de les ones i la força del vent. Aquest és també el nostre error. Si no escoltem l'invitació de Jesús a posar en ell la confiança incondicional, ¿ a qui anirem ?

Pere sent un impuls interior i, sostingut per la crida de Jesús, bota de la barca i “va cap a Jesús caminant damunt les aigües”. Així hem d'aprendre avui a caminar cap a Jesús enmig de la crisi, recolzant-nos, no en el poder, el prestigi i les seguretats del passat, sinó en el desig de trobar-nos amb Jesús enmig de les fosques i les incerteses d'aquests temps.

 

No és fàcil. Nosaltres també podem vacil·lar i anar a fons com en Pere. Però , com ell, podem experimentar que Jesús estén la mà i ens salva mentre diu: “Homes de poca fe, ¿per què dubteu? .

¿ Per què dubtem tant ? ¿ Per què no aprenem res no amb la crisi ? ¿ Per què seguim cercant falses seguretats per a “sobreviure” dins les nostres comunitats, sense aprendre a caminar amb fe renovada cap a Jesús en l'interior mateix de la societat secularitzada dels nostres dies ?

Aquesta crisi no és el final de la fe cristiana. És la purificació que necessitem per a alliberar-nos d'interessos mundans, triumfalismes enganyosos i deformacions que ens han allunyat de Jesús al llarg dels segles. Ell actua en aquesta crisi. Ell ens condueix cap a una Església més evangèlica. Revifem la nostra confiança en Jesús. No tinguem por.

 


 

 

 

COMUNICACIONS:

 (12-13 agost)

–  Dilluns, vigília de la festa de la Mare de Déu Assumpta hi haurà missa vespertina a sant Josep, Fartàritx, Crist Rei i sant Pau a les hores de costum.

– Dimarts, dia de la festa, les misses seran com els diumenges. Vos recordam que a la Parròquia dels Dolors hi ha el llit de la Mare de Déu morta, la qual podeu passar a venerar fins dimecres dia 16

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

LA TRANSFIGURACIÓ

 

CARTA DE VACANCES

Per Jesús Renau

Hola! Bon estiu i bones vacances!

Segurament no tots feu vacances.

Alguns per aprofitar el mes d’agost per treballar; potser en altres mesos patiu per manca de feina estable.

Altres perquè esteu sols i no podeu trencar massa aquesta situació per motius familiars, de salut, d’edat o econòmics.

Altres per estudis, per preparar llicències o coses semblants…

I altres perquè… altres persones puguin fer vacances.

També molts i moltes entreu en el mes d’agost amb la possibilitat de les vacances, desitjades, esperades i possiblement programades.

1.- Que sigui un temps per tenir cura de la pau interior, d’anar desfent les possibles tensions, com aquells medicaments que en l’aigua es dissolen. Mirem de tenir el cor tranquil, amable i obert i de fugir de tota mena de rancor, malestar o excés d’autocompleció.

2.- Que sigui un temps d’una major escolta dels missatges del nostre cos. Ell desitja una bona harmonia, veure i mirar, escoltar i comprendre… Un bon exercici, una bona sintonia.

3.- Que sigui un temps d’estimar. Aquells amors a persones, a la natura. Trencar les presses. Rebre i donar.

4.- Potser de tant en tant, o freqüentment, adonar-nos que Déu ens estima en totes les situacions que ens podem trobar. No el jutgem, que és absurd. Al contrari, si d’alguna manera ho experimentem, agraïm-ho. I si no ho experimentem, es pot demanar.

5.- El Senyor també ens necessita. Sí, ens necessita per fer-se present a la nostra vida, per comunicar alegria i serenitat, per reconciliar, acompanyar, ajudar i tenir cura de la nostra casa terra. Desitja trobar-nos en algunes estones especials de pregària o meditació, també en converses breus i informals a casa, a la natura, en el mar… i en serveis i ajudes a altres persones.

6.- Que quan acabi el mes d’agost ens trobem millor que al començament, més serens, més il·lusionats, més contents, més humans i millors creients.

 

 

 

 

 

EL RISC D'INSTAL·LAR-SE

 

Prest o tard, tenim tots el risc d'intal·lar-nos en la vida, cercant el refugi còmode que ens permeti viure tranquils, sense ensurts ni preocupacions excessives, renunciant a quasevol altra aspiració.

Assolit ja un cert èxit professional, aixecada la família i assegurat l'avenir, és bo de fer deixar-se agafar per un cert conformisme còmode que ens permeti seguir endavant de manera més confortable.

És el moment de cercar un entorn agradable i acollidor. Viure relaxat dins un ambient feliç. Fer de la llar un refugi entranyable, un racó per a llegir i escoltar bona música. Assaborir unes bones vacances. Assegurar uns “caps-de-setmana” agradables…

Però, freqüentment, és aleshores que la persona se n'adona, amb més claretat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aqueixa vida manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Quelcom que no es compra amb diners ni s'assegura amb una vida confortable. Manca senzillament l'alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, en certa manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Però hi ha endemés una manera “d”instal·lar-se” que pot ser reforçada falsament amb “tons cristians”. És l'eterna temptació de Pere, que ens aguaita sempre: “plantar tendes dalt la muntanya”. És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva en la consecució d'una convivència més humana.

I, tanmateix, el missatge de Jesús és clar. Una experiència religiosa no és vertaderament cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament en la vida i ens allunya del servei als més necessitats. 

Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del conformisme, rompre amb un estil de vida egoista en el qual estem confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel.lació que ens ve des dels més desvalguts de la nostra societat.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 


*******************

*******

 

 

 

PREGÀRIA   EUCARÍSTICA   

Dijous,  3   agost,  20'30-21-30  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

DIUMENGE  XVII   DEL   TEMPS   ORDINARI:

 

 

 

 

LA DECISIÓ IMPORTANT

L'evangeli recull dues breus paràboles de Jesús amb un mateix missatge. Dins ambdós relats el protagonista descobrfeix un tresor molt valuós o una perla de gran valor. I ambdós reaccionen de la mateixa manera: venen amb goig i decisió tot quant tenen, i adquireixen el tresor o la perla. Segons Jesús, així reaccionen els qui descobreixen el regne de Déu.

Sembla si Jesús temès que la gent el seguia per interessos diversos, sense descobrir el més atractiu i important: aquest projecte apassionant del Pare, que consisteix en conduir la humanitat a un món més just, fraternal i feliç, menant-los així a la salvació definitiva en Déu.

¿Què podem dir avui després de vint segles de cristianisme? ¿Per què tants cristians viuen tancats en la seva pràctica religiosa sense haver descobert ella cap “tresor” ? ¿On està l'arrel última d'aqueixa manca d'entusiasme i alegria dins molts àmbits de la nostra Església, incapaç d'atreure cap al nucli de l'Evangeli a tants homes i dones que s'allunyen d'ella, sense renunciar par això a Déu i Jesús?

Després del Concili, Pau VI feu aquesta afirmació rotunda: “Només el regne de Déu és absolut. Tot el demés, relatiu·. Anys més tard, Joan Pau II ho reafirmà dient: “L'Església no és el seu propi fi, ja que està orientada al regne de Déu del qual és germen, signe i instrument”. El Papa Francesc ens repeteix: “El projecte de Jesús és instaurar el regne de Déu”.

Si aquesta és la fe de l'Església, ¿ per què hi ha cristians que ni han sentit parlar d'aquest projecte que Jesús nomenava “regnde de Déu”? ¿Per què no saben que la passió que animà la vida de Jesús, la seva raó de ser i l'objectiu de tota la seva actuació, fou anunciar i promoure aquest projecte humanitzador del Pare: cercar el regne de Déu i la seva justícia?

L'Església no pot renovar-se des de les arrels si no descobreix le “tresor” del regne de Déu. No és el mateix cridar els cristians a col·laborar amb Déu i el seu projecte de fer un món més humà que viure distrets en pràctiques i costums que ens fan oblidar el vertader nucli de l'Evangeli.

El Papa Francesc ens està dient que “el regne de Déu ens reclama”. Aquest crit ens arriba des del cor mateix de l'Evangeli. L'hem d'escoltar. Segurament la decisió més important que hem de prendre avui dins l'Església i dins les nostres comunitats cristianes és recuperar el projecte del regne de Déu amb alegria i entusiasme.

José Antonio Pagola

 

COMUNICACIONS:

–  Dijous,  3   agost   2017,   20'30   hores

              PREGÀRIA   EUCARÍSTICA,   

Convent   de   la   Puresa,   FARTÀRITX

 


UN TRESOR AMAGAT

Un tresor amagat.

Eric Fromm escriu així a una obra: “La nostra cultura porta a una forma difosa i descentrada de viure que quasi no registra paral·lel en la història. Es fan moltes coses a la vegada… Som consumidors amb la boca sempre oberta, ansiosos i disposats a empassar-s'ho tot… Aquesta manca de concentració es manifesta en la nostra dificultat per a estar sols amb nosaltres mateixos.”

És precisament dins aqueixa cultura on hem d'escoltar la cridada de Jesús a aprofundir dins l'existència per a trobar aquest “tresor amagat” que pot tranformar la nostra vida. Tal volta, el que necessita urgentment l'home d'avui per a trobar-lo es pot resumir en tres coses: evitar la dispersió, viure des de dintre i retrobar la pau.

El nostre primer esforç ha de ser lluitar contra la dispersió. No deixar-nos desbordar pel diluvi d'informacions que cau damunt nostre. Resisttir ser joguina de tant estímuls, imatgrs i impressions que poden arrossegar-nos d'un cap a l'altre, destruiint la nostra harmonia interior. Naturalment això exigeix una ascesi personal i un ensinistrament. La dispersió només es supera quan un viu arrelat en les grans conviccions que donen sentit a la vida. Aquí és on el creient descobreix el poder unificador de la fe en Déu i la importància de l'experiència religiosa per a adquirir una consistència interior.

Necessitem també viure les coses des de dins. Només aleshores trobem la nostra pròpia veritat; cada peça del nostre “puzzle” interior es col·loca a son lloc i aflora el nostre vertader rostre. Només aleshores ens relacionem amb les persones des del nostre vertader esser sense projectar damunt elles les nostres il·lusions, frustracions o temptacions de domini. Naturalment, això també exigeix disciplina. És necessari viure de manera conscient cada una de les nostrea activitats. Estar “aquí i ara” en cada moment del dia. Aleshores és quan el creient descobreix i experimenta la profunditat que dóna a l'existència viure la vida davant Déu.

L'home d'avui necessita, endemés, assosec interior. Però, com que la pau del cor no es compra amb diners, moltes persones que tenen de tot no la poden assolir. La serenitat del cor arriba quan netegem nostre interior de pors, culpabilitats i conflictes. Tal volta, el millor regal de la vida, sovint tan dura i aspre, és poder experimentar Déu com a font de veritat última, de pau imterior i descans vertader. Qui sap estar així davant Déu, encara que sigui de tan en quan, “bevent saviesa, amor i sabor” (S.Joan de la Creu) troba “un tresor amagat”.

 

 

 

 

Molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu"

Per Josep Llunell.

Diumenge XVII de durant l’any. Cicle A

Siguem realistes: no tothom s’entusiasmava amb el projecte de Jesús.

A força gent els suscitava una colla de dubtes i d’interrogants.

Era raonable seguir-lo?

No era una bogeria?

Són les preguntes d’aquells galileus i de tots els que es troben amb Jesús a un nivell una mica profund.

Jesús va explicar dues petites paràboles per “seduir” aquells que romanien indiferents. Volia sembrar en tothom un interrogant decisiu: no pot ser que hi hagi a la vida un “secret” que encara no hem descobert?

Aquesta és la gran qüestió.

 

Tots van entendre la paràbola d’aquell llaurador pobre que, mentre cavava una terra que no era seva, va trobar un tresor amagat en un cofre.

No s’ho va pensar dues vegades. Era la gran ocasió de la seva pobra vida. No la podia pas desaprofitar. Va vendre tot el que tenia i, ple d’alegria, es va quedar el tresor.

 

Un ric traficant de perles fines va fer el mateix quan va descobrir una perla de valor incalculable. Mai no havia vist res de semblant. Va vendre tot el que tenia i es va quedar la perla.

Les paràboles de Jesús eren seductores.

Deu ser així Déu?

Deu ser així trobar-se amb Ell?

Descobrir un “tresor” més bell i atractiu, més sòlid i veritable que tot el que nosaltres veiem i gaudim?

Jesús estava comunicant la seva experiència de Déu: el que havia transformat completament la seva vida.

Té raó Jesús?

Seguir-lo és això?

Trobar el més essencial, tenir la immensa fortuna de trobar el que l’ésser humà ha estat anhelant des de sempre?

 

En els països del Primer Món, molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu. Els entenc. Jo faria el mateix.

Si hom no ha descobert una mica l’experiència de Déu que vivia Jesús, la religió és un avorriment. No val la pena.

És trist trobar tants cristians, les vides dels quals no estan marcades

-per l’alegria

-per l’admiració

-o per la sorpresa de Déu.

No ho han estat mai.

Viuen tancats en la seva religió i no han trobat cap “tresor”.

Entre els seguidors de Jesús, tenir cura de la vida interior no és una cosa més. Una cosa de ni fu ni fa.

És del tot imprescindible per viure oberts a la sorpresa de Déu.

Hi vivim nosaltres?



 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario