Benvingut a la pàgina de l'Església de Manacor !

Navega per els diferents menús i consulta tota la informació sobre l'Església de Manacor (misses, catequesi, despatx...)

Esperam que sigui del teu grat!

 

EUCARISTIA A LA SEU, MONSENYOR ANTONI VADELL

 

 

      

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

SEBASTIÀ TALTAVULL: BISBE DE MALLORCA

 


Sebastià Taltavull, nou bisbe de Mallorca

Per Catalunya Religió. Dm, 19/09/2017

Aquest migdia finalment s’ha fet públic el previsible nomenament de Sebastià Taltavull com a bisbe de Mallorca. El fins ara bisbe auxiliar de Barcelona va ser designat administrador diocesà de Mallorca fa un any i des de llavors compaginava les dues tasques. Amb el nomenament de dos nous auxiliars a Barcelona aquest juliol, s’esperava una solució definitiva. Tot i que durant aquest any Taltavull ha estat exercint plenament com bisbe de Mallorca, eren una tasca molt difícil de compaginar indefinidament amb Barcelona. Durant aquest temps ha generat nova confiança a la diòcesi de Mallorca després del trasllat forçós del seu antecessor, el bisbe Xavier Salinas.

El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella ha felicitat al bisbe Taltavull pel nou encàrrec que el Sant Pare li confia. El cardenal Omella ha destacat especialment “els vuit anys de servei de Monsenyor Sebastià a la diòcesi de Barcelona com a bisbe auxiliar i el darrer any essent també administrador apostòlic de Mallorca”. Quan Omella va arribar a Barcelona fa gairebé dos anys, Taltavull es va convertir en la seva persona de confiança per acompanyar-lo en el govern d’una diòcesi que el nou arquebisbe desconeixia.

Amb la sortida de Taltavull cap a Mallorca, l’equip episcopal de Barcelona queda configurat amb el cardenal arquebisbe Joan Josep Omella al capdavant i els dos nous bisbes auxiliars: Sergi Gordo, que coneix perfectament la diòcesi, i Toni Vadell, procedent precisament de Mallorca.

La basílica de la Sagrada Família acollirà el 19 de novembre una Missa en Acció de Gràcies pel servei del bisbe Taltavull a Barcelona. El 25 de novembre està previst que el bisbe electe de Mallorca iniciï el seu ministeri episcopal a la diòcesi balear en una Missa que es celebrarà a la Catedral de Palma de Mallorca.


 

El recorregut de Taltavull

Taltavull va ser nomenat el 2009 bisbe auxiliar de Barcelona, responsabilitat que fins l'any passat va exercir en solitari sota del mandat del cardenal arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Nascut a Ciutadella el 1948, va ser ordenat capellà de la diòcesis el 1972. Va fer els estudis a la Facultat de Teologia de Catalunya. A Menorca va passar per la majoria de les responsabilitat més significatives del bisbat: va ser rector del santuari de la Mare de Déu del Toro de Menorca, va ser vicari general, rector del seminari, i canonge. També va col·laborar intensament amb Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i Balears (SIC) i amb el Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya i Balears. Abans d'arribar a Barcelona va estar sis anys a Madrid com a director de la Comissió Episcopal de Pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola, de la qual n'és actualment el president.

 

 

Salutació de Mons. Sebastià Taltavull Anglada, en ocasió del seu nomenament com a Bisbe de Mallorca

 

Germanes i germans estimats,


Fa poc més d'un any, era dia 8 de setembre de 2016, que el papa Francesc em feia l'encàrrec de servir com a bisbe administrador apostòlic l'Església que peregrina a Mallorca, mantenint el servei episcopal també a Barcelona. Ha estat un temps de pregària i de feina, d'anar i venir, en el qual hem experimentat l'ajuda del Senyor i la solidaritat mútua, feta d'acolliment, d'escolta, de comprensió i d'estimació. Us en don gràcies de tot cor i no he parat cada dia de donar-ne gràcies a Déu.


Des d'aquell moment –recordareu que ho vaig dir així– em vaig posar a disposició del Senyor i de tots vosaltres «per acompanyar-vos amb humilitat i fidelitat en el camí que estau recorrent com a comunitat creient en bé de la societat mallorquina, per tal de fer-hi present Jesús i el seu Evangeli. La veritat és que ho faig amb tot l'amor del que som capaç, però també amb la temor d'haver de respondre a tants reptes que en aquests moments se'ns presenten i fer-ho bé, tant si aquests reptes són propis de la institució eclesial com si provenen de la complexitat humana i social que vivim». Som conscient, i vosaltres també, del camí que durant aquest període ens ha tocat fer i de les respostes que hem hagut de donar per tantes circumstàncies viscudes, comptant amb les limitacions pròpies per haver de compaginar el càrrec d'administrador apostòlic de Mallorca amb el de bisbe auxiliar de Barcelona.


Us deia, també fa un any, que el moment que vivim «és fascinant i entusiasmador per a fer que la nostra vida de creients en Crist sigui paraula i gest que atreguin, interpel·lin i animin a qualsevol persona, sigui creient o no. No som una entitat privada que es reclou en ella mateixa, sinó que volem ser llevat de transformació evangèlica». Ara us puc dir que ho he experimentat en tants moments viscuts a prop vostre, en converses personals i familiars, reunions de grup, trobades a parròquies, celebracions de l'Eucaristia, dels altres sagraments i de pregària, encontres institucionals i amb els mitjans de comunicació, festes populars, i tants altres moments en els quals hem hagut de respondre al ritme que se'ns demanava, davant esdeveniments diversos i suggeriments puntuals on era precís dir una paraula o realitzar un gest en nom de l'Església. Vull que valorem sobretot el diàleg, la trobada personal, la informació transparent, la necessitat de netedat de cor a l'hora d'escoltar-nos i d'interpretar-nos

En tota ocasió, he intentat ser fidel en allò que se m´havia encomanat, fent-me proper a les persones, escoltant-les i amb la voluntat de discernir allò que Déu ens demanava per a respondre-hi amb tota honestedat. No tot ha estat fàcil, però amb l'ajuda de Déu, amb l'esperit de comunió que he trobat al meu voltant i l'esforç de cooperació que hem compartit, molts assumptes s'han anat resolent.


Vull posar especialment de relleu l'acolliment i l'afecte fraternal que sempre he rebut per part del clergat, preveres i diaques, la vostra entrega a la tasca pastoral i la sol·licitud per una Església que volem de cada dia més semblant a Jesús. Això m'anima a pensar que aquest és el camí que hem de seguir fent, reforçant encara més els lligams de comunió i amistat entre nosaltres i amb els membres de la vida consagrada, base necessària per a una acció pastoral evangèlicament fecunda i compartida amb els qui sou majoria en el Poble de Déu, els laics i laiques de les nostres comunitats. És amb vosaltres amb els qui hem de comptar més i més cada dia.


Al llarg d'aquest temps m'he demanat moltes vegades i n'he fet objecte de pregària, de quina manera millor hem de servir el nostre poble, i he vist que el que se'ns demana avui –a l'Església que viu entre les cases, en el cor del poble– és proximitat, esperit de servei, llenguatge senzill, presència significativa, oferiment d'allò que és essencial, propostes valentes i a l'abast de la gent, una especial sensibilitat envers els més pobres i les seves necessitats més urgents, una exquisida capacitat d'atenta escolta i de diàleg sincer i franc, molta humilitat, esperit de reconciliació i perdó, conviccions fermes i identitat cristiana ben definida. Tot això serà molt important tenir-ho molt present, especialment per al diàleg interreligiós i multicultural del moment que vivim i és bàsic per una convivència en pau tant necessària avui.


He entès, també, que no podem rebaixar l'entusiasme de la nostra fe ni l'ardor de la nostra caritat, que és el que fa que siguem persones que contagien esperança. He experimentat, també entre vosaltres, que quan l'Evangeli és presentat a partir de la realitat que viu la gent, quan –com diu el papa Francesc– som contemplatius de la Paraula i també del poble, compartint les seves alegries i angoixes, els seus desigs i patiments, també és font d'esperança i es recupera l'interès pel coneixement i el seguiment de Jesús. Com més el presentam a Ell i no a nosaltres, la gent més ho accepta i entén perquè, de forma normal i també misteriosa, arriba al cor, i des del cor sabem que tot té una perspectiva atractiva i nova.


Estam compromesos a seguir fent camí junts i us convid a fer-lo a bon pas i amb alegria. Som cristians, seguidors de Jesús, formam part d'aquesta Església que estimam, però, a més de refer constantment els nostres vincles de comunió interna, sabem que ens devem a tothom, sense distincions ni exclusió. Volem ser com l'ànima en el cos, que li comunica allò que Jesús ens ha dit que donem junt amb la seva persona. Cep i sarments plens de vida, brots de resurrecció. És un encàrrec al que no podem renunciar ni aigualir amb ofertes febles i indefinides, moltes vegades buides de vida i que no ofereixen res i viuen d'aparences.  Ara ve un temps de anar solidificant aquests principis i fer de la nostra comunitat diocesana un espai perquè donin el seu fruit entre nosaltres. Hem de fer, especialment de la celebració de l'Eucaristia –diària i dominical– aquell moment en el qual junt amb la pregària assídua enfortim la nostra fe i ens preparam per a dur a la pràctica dels fets els nostres compromisos eclesials, familiars, professionals, educatius, ecològics i de tots els àmbits de la vida ciutadana.


Si dic tot això, és perquè durant aquest temps que estat entre vosaltres he pogut percebre el desig vehement d'una Església transparent, humil i propera a les persones, una Església que viu la gratuïtat i no exigeix res a canvi, testimoni de servei incondicional fet per amor, com ho fa Jesús. Encara que no es digui directament, és aquesta l'Església que se'ns demana també des de les crítiques o el rebuig manifest, o fins i tot des de la indiferència dels qui en altre temps n'eren fervents entusiastes. Què els ha passat? Què hem de fer? Segurament que, entre altres causes, tots tenim part de responsabilitat en el fet del seu allunyament, però crec sincerament que val la pena l'esforç d'apropar-nos-hi i d'encoratjar-los amb el gest de l'acolliment fraternal i l'estimació sincera.


Germanes i germans estimats, havent acceptat el nomenament de Bisbe d'aquesta Església diocesana, reiter una vegada més la meva disponibilitat de servei entre vosaltres en aquesta nova etapa que començam i que el sant Pare, el papa Francesc, m'encomana fer-la junts, essent entre vosaltres un ciutadà més d'aquesta terra mallorquina. Durant aquest any ens hem conegut més i per això podem dir que ens estimam més. Hem de seguir caminant amb pas ferm i sense cap por, fent de cada dia més forta la comunió entre nosaltres, que és l'edificació del Cos de Crist. El Senyor ens ho demana i l'entorn humà i social on vivim ens ho està exigint cada dia de moltes maneres. Estem-hi atents, captem-les, escoltem-les, acollim-les, portem-les a la pregària i al diàleg constructiu, i posem-les en acció. Tenim molts deures per fer en nom de Jesús i del seu Evangeli. No anam sols, Ell ens ha promet que ens acompanya i podeu estar ben segurs que no ens deixa. Fer-li confiança i acceptar-ho d'Ell, de Jesús, és ser creient. Implicar-s'hi és haver entès «ser Església» i viure la corresponsabilitat de la comunió entre nosaltres «perquè el món cregui» (Jn 17,21), com demana Jesús. Per això, vull seguir fent aquest camí junts en bé d'aquesta Església que estimam i que, en comunió amb tota l'Església, peregrina a Mallorca, això sí, sempre pensant i actuant en bé de la societat en la qual hi viu encarnada, com Jesús, amb totes les seves conseqüències.


Aquest nou nomenament suposa haver de deixar la missió que fins ara he exercit a l'estimada arxidiòcesi de Barcelona. Han estat més de vuit anys de servei episcopal com a bisbe auxiliar. No tenc paraules per agrair tot el bé que he rebut i tot el que he après, vivint el goig de l'amistat i del servei pastoral, tal com Jesús ens ho demana quan ens diu que som els seus amics. Durant el temps que encara compaginaré el servei episcopal d'ambdues diòcesis fins la presa de possessió de la Seu de Mallorca, que serà el dissabte, dia 25 de novembre, vigília de la festa de Crist Rei i cloenda de l'Any litúrgic, em permetrà poder-nos trobar per l'agraïment que sempre ens devem, sobretot al Senyor que ens acompanya.


Havent llegit o escoltat aquestes paraules, us convid a que pregueu pel sant Pare, el papa Francesc, tal com ell sempre ens demana que ho facem, per les dues Esglésies que encara em toca servir, per mi i per tot el poble, que preguem personalment i en xarxa, cadascú des de la seva condició de creient que confia en el Senyor i que se sent cridat i cridada a fer-lo present en tots els àmbits eclesials i seculars de la vida, demanant-li que l'Esperit Sant ens ompli amb els seus dons. Ho feim units i confiant en la intercessió de la nostra mare, Maria, la mare de Jesús i de l'Església, a qui a Mallorca invocam sota l'advocació de Verge de Lluc, i a Barcelona sota la de mare de Déu de la Mercè. Que, tal com ella va acompanyar sempre el seu fill Jesús en els moments favorables i adversos, nosaltres també la sentim ben a prop al costat nostre amb la seva tendresa maternal.

Amb tot el meu afecte i benedicció,
 

+ Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe admnistrador apostòlic de Mallorca, auxiliar de Barcelona i bisbe electe de Mallorca

 

 

 

 

Saludo de Mons. Sebastià Taltavull Anglada, con ocasión de su nombramiento como Obispo de Mallorca.

 

Hermanas y hermanos queridos:

 

Hace poco más de un año, era día 8 de septiembre de 2016, cuando el papa Francisco me hacía el encargo de servir como obispo administrador apostólico la Iglesia que peregrina en Mallorca, manteniendo el servicio episcopal también en Barcelona. Ha sido un tiempo de oración y de trabajo, de ir y venir, en el que hemos experimentado la ayuda del Señor y la solidaridad mutua, hecha de acogida, de escucha, de comprensión y de estimación. Os doy gracias de todo corazón y no he parado cada día de dar gracias a Dios.

Desde aquel momento —recordaréis que así lo dije— me puse a disposición del Señor y de todos vosotros "para acompañaros con humildad y fidelidad en el camino que estáis recorriendo como comunidad creyente en bien de la sociedad mallorquina, para hacer presente a Jesús y a su Evangelio. La verdad es que lo hago con todo el amor del que soy capaz, pero también con el temor de tener que responder a tantos retos que en estos momentos se nos presentan y hacerlo bien, tanto si estos retos son propios de la institución eclesial como si provienen de la complejidad humana y social que vivimos”. Soy consciente, y vosotros también, del camino que durante este periodo nos ha tocado hacer y de las respuestas que hemos tenido que dar por tantas circunstancias vividas, contando con las limitaciones propias por tener que compaginar el cargo de administrador apostólico de Mallorca con el de obispo auxiliar de Barcelona.

 

Os decía, también hace un año, que el momento que vivimos "es fascinante y entusiasmante para hacer que nuestra vida de creyentes en Cristo sea palabra y gesto que atraigan, interpelen y animen a cualquier persona, sea creyente o no. No somos una entidad privada que se recluye en sí misma, sino que queremos ser levadura de transformación evangélica”. Ahora puedo decir que lo he experimentado en tantos momentos vividos cerca de vosotros, en conversaciones personales y familiares, reuniones de grupo, encuentros en parroquias, celebraciones de la Eucaristía, de los demás sacramentos y de oración, encuentros institucionales y con los medios de comunicación, fiestas populares, y tantos otros momentos en los que hemos tenido que responder al ritmo que se nos pedía, ante eventos diversos y sugerencias puntuales donde era preciso decir una palabra o realizar un gesto en nombre de la Iglesia. Quiero que valoremos sobre todo el diálogo, el encuentro personal, la información transparente, la necesidad de limpieza de corazón a la hora de escucharnos y de interpretarnos.

En toda ocasión, he intentado ser fiel a lo que se me había encomendado, haciéndome cercano a las personas, escuchándolas y con la voluntad de discernir lo que Dios nos pedía para responder con toda honestidad. No todo ha sido fácil, pero con la ayuda de Dios, con el espíritu de comunión que he encontrado a mi alrededor y el esfuerzo de cooperación que hemos compartido, muchos asuntos se han ido resolviendo. Quiero poner especialmente de relieve la acogida y el cariño fraternal que siempre he recibido por parte del clero, sacerdotes y diáconos, vuestra entrega a la tarea pastoral y la solicitud hacia una Iglesia que queremos de cada día más parecida a Jesús. Esto me anima a pensar que este es el camino que tenemos que seguir haciendo, reforzando aún más los lazos de comunión y amistad entre nosotros y con los miembros de la vida consagrada, base necesaria para una acción pastoral evangélicamente fecunda y compartida con quienes sois mayoría en el Pueblo de Dios, los laicos y laicas de nuestras comunidades. Es con vosotros con los que tenemos que contar más y más cada día. 

A lo largo de este tiempo me he preguntado muchas veces, y de ello he hecho objeto de oración, de qué manera mejor debemos utilizar nuestro pueblo, y he visto que lo que se nos pide hoy —a la Iglesia que vive entre las casas, en el corazón del pueblo— es proximidad, espíritu de servicio, lenguaje sencillo, presencia significativa, ofrecimiento de lo esencial, propuestas valientes y al alcance de la gente, una especial sensibilidad hacia los más pobres y a sus necesidades más urgentes, una exquisita capacidad de atenta escucha y de diálogo sincero y franco, mucha humildad, espíritu de reconciliación y perdón, convicciones firmes e identidad cristiana bien definida. Todo esto será muy importante tenerlo muy presente, especialmente para el diálogo interreligioso y multicultural del momento que vivimos, y es básico para una convivencia en paz tan necesaria hoy

 

He entendido, también, que no podemos rebajar el entusiasmo de nuestra fe ni el ardor de nuestra caridad, que es lo que hace que seamos personas que contagian esperanza. He experimentado, también entre vosotros, que cuando el Evangelio es presentado a partir de la realidad que vive la gente, cuando —como dice el papa Francisco— somos contemplativos de la Palabra y también del pueblo, compartiendo sus alegrías y angustias, sus deseos y sufrimientos, también es fuente de esperanza y se recupera el interés por el conocimiento y el seguimiento de Jesús. Cuanto más lo presentamos a Él y no a nosotros, la gente más lo acepta y entiende que, de forma normal y también misteriosa, llega al corazón, y desde el corazón sabemos que todo tiene una perspectiva atractiva y nueva.


Estamos comprometidos en seguir haciendo camino juntos y os invito a hacerlo a buen paso y con alegría. Somos cristianos, seguidores de Jesús, formamos parte de esta Iglesia que amamos, pero, además de rehacer constantemente nuestros vínculos de comunión interna, sabemos que nos debemos a todos, sin distinciones ni exclusión. Queremos ser como el alma en el cuerpo, que le comunica lo que Jesús nos ha dicho que demos junto a su persona. Cepa y sarmientos llenos de vida, brotes de resurrección. Es un encargo al que no podemos renunciar ni aguar con ofertas débiles e indefinidas, muchas veces vacías de vida y que no ofrecen nada y viven de apariencias.

Ahora viene un tiempo de ir solidificando estos principios y hacer de nuestra comunidad diocesana un espacio para que den su fruto entre nosotros. Debemos hacer, especialmente de la celebración de la Eucaristía —diaria y dominical— aquel momento en el que junto con la oración asidua, fortalecemos nuestra fe y nos preparamos para llevar a la práctica de los hechos nuestros compromisos eclesiales, familiares, profesionales, educaativos, ecológicos y de todos los ámbitos de la vida ciudadana.


Si digo todo esto, es porque durante este tiempo que estado entre vosotros he podido percibir el deseo vehemente de una Iglesia transparente, humilde y cercana a las personas, una Iglesia que vive la gratuidad y no exige nada a cambio, testimonio de servicio incondicional hecho por amor, como lo hace Jesús. Aunque no se diga directamente, es esta la Iglesia que se nos pide también desde las críticas o el rechazo manifiesto, o incluso desde la indiferencia de los que en otro tiempo eran fervientes entusiastas. ¿Qué les ha pasado? ¿Qué debemos hacer? Seguramente que, entre otras causas, todos tenemos parte de responsabilidad en el hecho de su alejamiento, pero creo sinceramente que vale la pena el esfuerzo de acercarnos a ellos y de animarlos con el gesto de la acogida fraternal y la estimación sincera.


Hermanas y hermanos queridos, habiendo aceptado el nombramiento de Obispo de esta Iglesia diocesana, reitero una vez más mi disponibilidad de servicio entre vosotros en esta nueva etapa que comenzamos y que el Santo Padre, el papa Francisco, me encomienda hacerla juntos, siendo entre vosotros un ciudadano más de esta tierra mallorquina. Durante este año nos hemos conocido más y por eso podemos decir que nos queremos más. Tenemos que seguir caminando con paso firme y sin miedo, haciendo cada día más fuerte la comunión entre nosotros, que es la edificación del Cuerpo de Cristo. El Señor nos lo pide y el entorno humano y social en el que vivimos nos lo está exigiendo cada día de muchas maneras. Estemos atentos, captémoslas, escuchémoslas, acojámoslas, llevémoslas a nuestras oraciones y al diálogo constructivo, y pongámonos en acción. Tenemos muchos deberes por hacer en nombre de Jesús y de su Evangelio. No vamos solos, Él nos ha prometido que nos acompaña y podéis estar seguros de que no nos deja. Confiar y aceptarlo, a Jesús, es ser creyente. Implicarse es haber entendido “ser Iglesia” y vivir la corresponsabilidad de la comunión entre nosotros “para que el mundo crea” (Jn 17,21), como pide Jesús. Por eso, quiero seguir haciendo este camino juntos en bien de esta Iglesia que queremos y que, en comunión con toda la Iglesia, peregrina en Mallorca, eso sí, siempre pensando y actuando en bien de la sociedad en la que vive encarnada, como Jesús, con todas sus consecuencias.


Este nuevo nombramiento supone tener que dejar la misión que hasta ahora he ejercido en la querida archidiócesis de Barcelona. Han sido más de ocho años de servicio episcopal como obispo auxiliar. No tengo palabras para agradecer todo el bien que he recibido y todo lo que he aprendido, viviendo el gozo de la amistad y del servicio pastoral, tal y como Jesús nos lo pide cuando nos dice que somos sus amigos. Durante el tiempo que aún compaginaré el servicio episcopal de ambas diócesis hasta la toma de posesión de la Sede de Mallorca, que será el sábado, día 25 de noviembre, víspera de la fiesta de Cristo Rey y clausura del Año litúrgico, se nos permitirá encontrarnos por el agradecimiento que siempre nos debemos, sobre todo al Señor que nos acompaña.


Habiendo leído o escuchado estas palabras, os invito a que recéis por el Santo Padre, el papa Francisco, tal y como él siempre nos pide que lo hagamos, por las dos Iglesias que todavía me toca servir, por mí y por todo el pueblo, que recemos personalmente y en red, cada uno desde su condición de creyente que confía en el Señor y que se siente llamado y llamada a hacerlo presente en todos los ámbitos eclesiales y seculares de la vida, pidiéndole que el Espíritu Santo nos llene con sus dones. Lo hacemos unidos y confiando en la intercesión de nuestra madre, María, la madre de Jesús y de la Iglesia, a quien en Mallorca invocamos bajo la advocación de Virgen de Lluc, y en Barcelona bajo la de Virgen de la Merced. Que, tal y como ella acompañó siempre a su hijo Jesús en los momentos favorables y adversos, nosotros también la sintamos muy cerca al lado nuestro con su ternura maternal.


Con todo mi afecto y bendición

Sebastià Taltavull Anglada


Obispo administrador apostólico de Mallorca, auxiliar de Barcelona y obispo electo de Mallorca

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

Vint-i-quatrè diumenge  

 

 

1- «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?”- pregunta Pere a Jesús.


Cal reconèixer que la convivència, encara que sigui de persones que s’estimen, sempre comporta friccions: pot causar ferits i també ofenses.
I una cosa curiosa: tots acostumem a estar convençuts que els que ens ofenen, els que ens volen mal i ens fereixen, sempre són “els altres”. La llàstima és que per “els altres” és a l’inrevés: per a ells, jo sóc “un” d’aquests “altres” que sempre ofenen i fan mal. Qui té raó?.


I encara una altra cosa a tenir en compte: de vegades, això que considerem ofenses dels altres, pròpiament no són ofenses, sinó imaginacions nostres, fruit de les pròpies suspicàcies i incomprensions.


Però, en algun cas, cal reconèixer que els altres, més o menys conscientment, sí que ens podem fer mal de veritat.


Quina és llavors la meva reacció? Sé perdonar? Quantes vegades ho faig?

2 – “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” –respon Jesús.

 

Ens vol dir que cal perdonar sempre. “Setanta vegades set” és un hebraisme que significa “sempre”

Però hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens fan ofès. Tots coneixem persones que no es parlen: veïns, companys de feina, i fins i tot membres d’una mateixa família o comunitat.


Això es molt trist, perquè sembla que faci inútil la salvació de Jesús, que ha donat la vida precisament perquè tots ens estiméssim com a germans. No perdonar és, d’alguna manera, destruir la seva salvació: anul·lar-la.
Guardo ressentiment en el meu cor? Hi ha algú de qui em sento distanciat i caldria que m’hi reconciliés? Seria un acte de llibertat interior.
Més d’un cop creiem justificat venjar-nos d’algú, bé sigui amb una paraula o amb una negativa o amb una decisió determinada. Però és un error, perquè llavors vivim esclaus d’un sentiment destructiu. Creiem ser lliures, però de fet vivim més encadenats que mai.


En canvi, el perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a Ell: la possibilitat de deixar en aquesta terra una marca inesborrable de la seva misericòrdia.

Sóc conscient que, com més perdono, més plenament sóc fill de Déu? No m’omple de joia, això?


I no oblidem que si no hi ha capacitat de perdó, s’entra fatalment en l’espiral de la violència. En tenim exemples ben tristos d’actualitat, a Palestina. Sense capacitat de perdó mai no podrem viure en pau: ni a casa, ni enlloc. Mai no serem feliços i, sobretot, mai no serem cristians. Mai.


La satisfacció que produeix la venjança és brevíssima, i no és capaç de compensar els danys de haurà ocasionat en les relacions humanes. Fins i tot a nivell purament humà. Viure irritat és dolent: consumeix moltes energies i manté en un estrès permanent. Això ho han de tenir molt clar, sobretot, els pares i educadors: cal fer atenció a les actituds que transmetem. Són de comprensió i de perdó?


Si no fos així, d’alguna manera m’hauria de sentir responsable de les guerres i venjances que hi ha en el món. Sí perquè amb la meva actitud estaria demostrant que, en la mesura que depèn de mi, no desitjo que s’acabin. I això seria greu.


Recordem finalment que, suposat que no és fàcil perdonar, cal que tinguem ben clar la raó fonamental de fer-ho: perquè el Senyor ens perdona a nosaltres infinitament més.


És el sentit de la paràbola: allà apareix ben marcada la desproporció. I fixem-nos en una cosa que, almenys a mi, m’impressiona molt: la nostra salvació és fruit del perdó. Jesús va morir perdonant. Si ell no hagués tingut aquella capacitat de perdó, nosaltres no estaríem salvats Amb quina sinceritat i convicció dic les paraules del Parenostre “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els postres deutors”?.


Fixem-nos que Jesús podia haver-nos ensenyat a dir: “Perdoneu-nos, Senyor, perquè “resem molt”, o perquè”ens sacrifiquem molt”, o perquè “us estimem molt”.
Però, de fet, el que ens ha ensenyat és: “Perdoneu les postres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors».

Quin missatge hi veiem aquí?

Reflexionem-hi


 

 

COMUNICACIONS:

– A principis d’aquesta setmana que ve se distribuiran a través del col·legis les cartes de convidada per a la catequesi d’aquest curs.

–  Divendres dia 22 hi haurà la reunió informativa amb els pares a la Parròquia de Crist Rei   a les 9 del vespre.

 

– El pròxim dissabte dia 23 se reinicia la celebració de la missa dels dissabtes a les 7 de l’horabaixa al Convent de sant Vicenç Ferrer.

 

–  Vos recomanam agafar el full Lluerna, el primer d’aquest nou curs que acabam de començar.

************************

********

 

VIURE PERDONANT

 

Els deixebles han sentit dir a Jesús coses increïbles sobre l'amor als enemics, la pregària al Pare per als qui ens persegueixen, el perdó a qui ens fa mal. Segurament els sembla un missatge extgraordinari però poc realista i molt problemàtic.

Pere s'atansa ara a Jesús amb un plantejament més pràctic i concret que els permeti, al manco, resoldre els problemes que sorgeixen entre ells: recels, enveges, enfrontaments, conflictes i rancors. ¿ Com actuar dins aquella família de seguidors que caminen seguint les seves passes?. En concret: “Si el meu germà m'ofèn, ¿quantes vegades el tinc que perdonar?”.

Abans que Jesús respongui, Pere impetuós s'avança i fa la seva pròpia suggerència: “¿ Fins a set vegades?”. La seva proposta és d'una generositat molt superior al clima justicier que es respìra dins la societat jueva. Va més enllà inclús del que es practica entre els rabins i els grups essenis que parlen de perdonar com a màxim fins a quatre vegades.

Tanmateix Pere segueix en el pla de la casuística jueva on es prescriu el perdó com acord amistós i reglamentat per a garantir el funcionament ordenat de la convivència entre els que pertanyen al mateix grup.

La resposta de Jesús demana entrar en un altre registre: En qüestió de perdó no hi ha límits: “No et dic fins a set vegades sinó fins a setanta vegades set”. No té sentit dur comptes del perdó. Qui es posa a comptar quantes vegades ha de perdonar el seu germà s'endinsa dins un camí absurd que arruïna l'esperit que ha de regnar entre els seus seguidors.

Entre els jueus era conegut un “Càntic de venjança” de Lamek, un heroi llegendari del desert, que deia així: “Caïn serà venjat set vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. Davant aqueixa cultura de venjança sense límits, Jesús canta el perdó sense límits entre els seus seguidors.

En pocs anys ha crescut el malestar dins l'interior de l'Església i provocat conflictes i enfrontaments cada cop més punyents i dolorosos. La manca de respecte mutuu, els insults i les calúmnies són cada vegada més freqüents. Sense que ningú els desautoritzi, sectors que es diuen cristians es seveixen d'internet per a sembrar agressivitat i odi, destruínt sense pietat el nom i la trajectòria d'altres creients.

Necessitem urgentment testimonis de Jesús, que anunciin amb paraula ferma el seu Evangeli i que contagiin amb cor humil la seva pau. Creients que visquin perdonant i curant aqueixa obcecació malaltissa que ha penetrat dins la seva Església.
 

 

 

 

"Què seria d’una societat on el perdó quedés suprimit de soca-rel?"

 

Com la solem anomenar aquesta paràbola? Paràbola del servent sense compassió.

Perquè tracta d’un home que, havent estat perdonat pel rei d’un deute impossible de pagar, ell és incapaç de perdonar un company que li deu una petita quantitat de diners.

El relat sembla senzill i clar.

La paràbola que havia començat d’una manera tan prometedora, amb el perdó del rei, acaba tràgicament.

Aquí tot acaba malament.

El gest del rei no aconsegueix introduir un comportament més compassiu entre els seus subordinats

El servent perdonat no sap, ni vol compadir-se del seu company.

Els altres servents no li ho perdonen i demanen al rei que faci justícia.

El rei, indignat, retira el seu perdó i lliura el servent als botxins.

Durant un moment, semblava que podia haver començat una era nova de compassió i de perdó mutu. No és així.

Al final, la compassió queda anul·lada per a tothom: ni el servent, ni els seus companys, ni tan sols el rei escolten la crida del perdó.

El rei ha fet un gest inicial, però tampoc sap perdonar “setanta vegades set.”

Què està suggerint Jesús?

De vegades pensem, ingènuament, que el món seria més humà si tot estigués regit per l’ordre, la justícia estricta i el càstig dels que actuen malament.

Però, així, no construiríem un món tenebrós?

Què seria d’una societat on el perdó quedés suprimit de soca-rel?

Què seria de nosaltres si Déu no sabés perdonar?

La negació del perdó ens sembla la reacció més normal i, fins i tot, la més digna

davant

-l’ofensa

-la humiliació

-o la injustícia.

Però no és això el que humanitzarà el món.

*Una parella sense comprensió mútua es destrueix.

*Una família sense perdó és un infern.

*Una societat sense compassió és inhumana.

La paràbola de Jesús és una mena de trampa.

A tots ens sembla que el servent perdonat pel rei “havia” de perdonar el seu company. És el mínim que se li podia exigir.

Però, llavors, ¿no és el perdó el mínim que es pot esperar de qui viu del perdó i de la misericòrdia de Déu?

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable i heroic.

Per a Jesús era el més normal.

Ho és també per a nosaltres?

Sabem perdonar, realment?

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

Setembre, Num. 47

Publicado en Lluerna, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

    

COMUNICACIONS:

  LA   FESTA   DE   "LA   MARE   DE   DÉU  DELS   DOLORS"

           EUCARISTIA   CONCELEBRADA   a   les   20'00  hores

 

–  Divendres dia 15 és la festa de la Mare de Déu dels Dolors, Titular de la Parròquia que porta aquest nom. Amb aquest motiu a les 20h. hi haurà la missa solemne que, enguany, serà presidida per Mn. Antoni Riutort, rector de Montuïri. Com de costum hi haurà el ball de l’Oferta i cantarà la coral. Al final compartirem els tradicionals bunyols. Estau convidats a participar-hi. Aquest dia no hi haurà missa a les altres Parròquies.

– Dissabte que ve dia 16 a les 11 del matí a la Seu de Mallorca hi haurà la missa d’acció de gràcies amb motiu de l’ordenació episcopal de Mns. Antoni Vadell, bisbe auxiliar de Barcelona. Estau convidats a participar-hi. Si qualque persona no tengués medi per anar-hi es pot posar en contacte amb nosaltres i mirarem de trobar una solució.

***********************

DIUMENGE   XXIII   del   Temps   Ordinari:

REFLEXIÓ:

1-Nosaltres no vivim pas sols, sinó envoltats d’altres persones: a casa, a la feina, al veïnat, a la comunitat…


I ben aviat ens adonem d’una cosa: que les persones que ens envolten no són perfectes. .De vegades, actuen malament, o almenys ens ho sembla: fan coses incorrectes, prenen actituds contràries a l’evangeli.


Davant d’aquest fet, que és de l’experiència diària, quina és la nostra reacció ?
N’hi ha que reaccionen criticant. Alguns, sembla que tinguin vocació “d’espies”: s’assabenten de totes les faltes dels altres. O com deia amb gràcia un andalús: “Los hay que tienen mal de cervicales… de tanto mirar de reojo”.


Però parlant seriosament, el pitjor és que alguns, fins i tot, fan la sensació que frueixen, que “disfruten”, descobrint els defectes dels altres. Però quan s’actua així, com que es fa sense amor, sempre es fa mal.


Es trist tenir a prop una persona que té l’hàbit de criticar, perquè sempre és causa de tensions, desunió i suspicàcies. Una persona així, encara que no pretengui directament fer mal, de fet sempre en fa. Sempre.


Déu ens ha fet el gran do de la paraula. Em serveix per aixecar o per enfonsar els altres? Per crear unió o desunió? No oblidem allò que es diu: que la llengua és “l’arma més perillosa” que tenim. Com l’utilitzo?


2- N’hi ha d’altres que no critiquen, però se’n van a l’extrem contrari: se’n desentenem Diuen: ¿Jo no em fico mai amb ningú”. I ho diuen com si fos un mèrit.
Potser sí que alguna vegada significarà una autèntica actitud de respecte a l’altre. Potser sí. Però, sovint, darrere d’aquestes paraules s’hi amaga l’actitud d’aquell que té per norma viure exclusivament per a ell mateix i els altres “que s’espavilin”, “és problema seu”, “ja s’ho trobaran”.


Però això no és considerar l’altre com un germà a qui cal ajudar i estimar. Això, diguem-ho clar, és egoisme. Recorda la coneguda actitud bíblica de Caín: és que soc el guardià del meu germà?


Descobreixo en mi quelcom d’aquesta actitud egoista?.

 

3-« Vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si et fa cas, t’hauràs guanyat el germà ».


Es l’actitud que ens inculca Jesús: el diàleg sincer, amistós. Sobretot amb les persones mes properes: ni criticar-les, ni desentendre-se’n. Ajudar-les a retrobar el camí perquè està en joc la seva felicitat. Que, sovint, va lligada a la nostra.


L’amor no es mostra únicament dient paraules de lloança. Sinó també, quan cal, amb una paraula de correcció. Però feta des de l’estimació. És a dir, acostant-nos a l’altre d’igual a igual: no des “de dalt” sinó, com un germà, perquè jo també tinc necessitat de ser corregit.


I parlant-li de cor a cor: que se adoni que el vull ajudar a canviar, no tant perquè em molesten els seus defectes, sinó perquè l’estimo i desitjo sincerament el seu bé i la seva felicitat.


Abans de fer entendre a l’altre que s’ha equivocat, és necessari demostrar-li-ho i convèncer-lo que l’estimo. I qui estima no fa mal.


És així com procedim habitualment amb la parella, amb els fills, amb aquells amb qui convivim?


L’objectiu, ha dit Jesús, és guanyar-se el germà. Guanyar-se’l. No humiliar-lo, ni enfonsar-lo, perquè això desuneix i separa.

.
4- I diguem, finalment, que quan som nosaltres els qui rebem la correcció, hem de saber acceptar-ho sense perdre la pau. De moment, potser ens sabrà greu, però ben segur que ens ajudarà a progressar.


Ens coneixeríem molt millor nosaltres mateixos si sabéssim escoltar amb pau tot el que els altres veuen en nosaltres. Reconèixer els propis defectes és el primer pas per a millorar.


I no oblidem que aquell que no admet ser corregit, a més de no millorar, acostuma a fer el ridícul: tothom s’adona dels seus defectes, menys ell.


Com rebem les correccions que ens fan les persones que ens estimen?


Certament no és fàcil complir tot el que hem dit. Per això l’evangeli acaba recomanant-nos que preguem junts. Perquè així es farà present en nosaltres l’Esperit del Senyor, que és un Esperit d’Amor.


I l’amor sempre facilita les coses.


Reflexionem-hi.

 

 

 

ESTÀ ENTRE NOSALTRES

Malgrat les paraules de Jesús, recollides per Mateu, siguin molt importants per a la vida de les comunitats cristianes, criden poc l'atenció de comentaristes i predicadors. Aquesta és la promesa de Jesús: “On n'hi ha dos o tres reunits en nom meu”, jo som enmig d'ells”.

Jesús no pensa en celebracions massives com les de la Plaça de Sant Pere a Roma. Encara que només siguin dos o tres, allà hi està ell enmig. No és necessari que hi hagi la jerarquia; no fa falta que siguin molts els reunits.

L'important és que “estem reunits”, no dispersats, ni enfrontats: que no estem descalificant-nos els uns als altres. És decisiu que ens reuniguem “en el seu nom”: que escoltem la seva crida, que visquem identificats amb el projecte del regne de Déu. Que Jesús sigui el centre del seu petit grup.

Aquesta presència viva i real de Jesús és la que ha d'animar, guiar i sostenir les petites comunitats dels seu seguidors. És Jesús qui anima la seva pregària, les celebracions, projectes i activitats. Aquesta presència és el “secret” de tota comunitat viva.

Els cristians no podem reunir-nos avui en els nostres grups de qualsevol manera: per costum, per inèrcia o per complir unes obligacions religioses. Serem molts o pocs, però l'important és que ens reuniguem en el seu nom, atrets per la seva persona i pel seu projecte de fer un món més humà.

Hem de revifar la consciència de que som comunitats de Jesús. Ens reunim per escoltar el seu Evangeli, per a mantenir viu el seu record, per a contagiar-nos del seu Esperit, per a acollir en nosaltres la seva alegria i la seva pau, pder a anunciar la seva Bona Nova.

El futur de la fe cristiana dependrà en bona part del que facem els cristians dins les nostres comunitats concretes els   pròxims anys. No basta el que pugui fer el Papa Francesc en el Vaticà. Tampoc podem posar la nostra esperança en els pocs sacerdots que s'ordenaran. La nostra única esperança és Jesucrist.

Som nosaltres els qui hem de centrar les nostres comunitats cristianes en la persona de Jesús com a la única força capaç de regenerar la nostra fe gastada i rutinària. L'únic capaç d'atreure als homes i dones d'avui. L'únic capaç d'engendrar una fe nova en aquests temps d'incredulitat.

La renovació de les instàncies centrals de l'Església és urgent. Els decrets de reformes, necessaris, però res tan decisiu com tornar amb radicalitat a Jesucrist.


 

José Antonio Pagola

 

 

 

 

REUNIR-SE EN EL NOM DE JESÚS

Allà estic enmig d'ells.

La destrucció del temple de Jerusalem l'any 70 provocà una profunda crisi dins el poble jueu. El temple era “la casa de Déu”. Des d'allà regnava imposant la seva llei. Destruit el temple, ¿on podrien trobar-se llavors amb la seva presència salvadora?

Els rabins reaccionen cercant Déu en les reunions que feien per a estudiar la Llei. El célebre Rabbí Ananias, mort cap a l'any 135, ho afimava clarament: “On dos es reuneixen per a estudiar les paraules de la Llei, la presència de Déu (Shekinà) està amb ells”.

Els seguidors de Jesús provinents del judaisme reaccionaren de manera molt diferent. Mateu recorda als seus lectors unes paraules que atribueix a Jesús i que són de gran importància per a mantenir viva la seva presència entre els seus seguidors: “On dos o tres estan reunits en el meu nom, allà estic jo enmig d'ells”.

No és una reunió que es faci per costum, per disciplina o per submissió a un precepte. L'atmósfera d'aquesta trobada és una tota una altra cosa. Són seguidors de Jesús que “es reuneixen en el seu nom”, atrets per ell, animats pel seu esperit. Jesús és la raó, la font, l'alè, la vida d'aquesta trobada. Allà es fa present Jesús, el ressuscitat.

No és cap secret que la reunió dominical dels cristians està en profunda crisi. A molts la missa s'els fa insofrible. Ja no tenen paciència per a assistir a un acte en el qual s'els fuig el sentit dels símbols i a on no sempre s'escolten paraules que toquin de peus a terra, dins les seves vides.

Molts només coneixen misses reduïdes a un acte gregari, regulat i dirigit pels esglesiàstics, on el poble està passiu, tancat dins el seu silenci o en unes respostes mecàniques, sense  poder sintonitzar amb un llenguatge del qual no entenen el contingut. ¿És això “reunir-se en el nom del Senyor”?.

¿Com és possible que la reunió dominical s'estigui perdent com si no passés res? ¿No és l'Eucaristia el centre del cristianisme? ¿Com és que la Jerarquia s'estima més no plantejar-s'ho, no canviar res? ¿Com és que els cristians segueixen callats? ¿Per què tanta passivitat i manca de reacció? ¿On desvetllarà l'Esperit trobades de dos o tres que ens mostrin a reunir-nos en el nom de Jesús?

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario