Informació: cerca'ns al Facebook: catequesi manacor  o bè per correu electrònic: catequesimanacor@gmail.com

PRIMER DIUMENGE DE QUARESMA


 

Primer diumenge – Quaresma

Gn 9,8-15
1 Pe 3,18-22
Mc 1,12-15

Jesús, quin misteri! Què sorprenent és el seu caminar! Què perplexes ens deixa el seu dir i fer! A l’hora, quina gran esperança ens desvetlla!


Diu que ser el primer és estar entre els últims; guanyar la vida, disposar-se a perdre-la per amor; i l’autoritat és per a qui es disposa a rentar els peus dels amics.


Avui hem escoltat que l’Esperit Sant empeny Jesús al desert. Acaba de reconèixer la veu dels cels dient que Ell és el fill estimat, en qui Déu s’ha complagut. Amb l’evidència del missatge nosaltres ens posaríem, de seguida, mans a l’obra i a dir de totes les maneres possibles la benaurada proximitat de Déu, el que això significa.

 

En canvi, l’Esperit Sant sembla corregir el que seria el primer moviment de qualsevol -potser també, de Jesús-: l’empeny a anar lluny d’on és la gent, aquells que Déu estima. Jesús va al desert. Allà, com si fos l’únic home sobre la faç de la terra, convivint amb la natura i els animals feréstecs, experimenta la mateixa batalla que has de lliurar tu, i també jo, i cadascú: exercir la llibertat amb l’ajut dels àngels, vencent les proves del temptador.
Calia així aprendre que la Paraula de Déu és mitjà per la victòria. Per a mi: és ella el meu ajut? L’estimo com la meva guardaespatlles en els tràngols?


Tot d’una Joan el Baptista és empresonat per anunciar la imminència de Déu. No seria la defensa la primera reacció que esperaríem d’un batejat seu? amagar-se, deixar passar un temps prudencial?


Però –de nou, misteri de salvació- és en aquesta contrarietat que Jesús comença a proclamar la Bona Nova de Déu. El Regne de Déu és a prop i aquesta no és una opinió empresonable. Simplement, és. De manera que, convertiu-vos! No hi ha excuses. No es pot silenciar l’evidència. Déu ha fet una aliança amb nosaltres irrevocable.


Per aquells que juguem amb la procrastinació diferint la conversió de cor, per aquells que refem l’argumentari per portar Déu on som sense desinstal·lar-nos: Jesús, tot i que costi posar-se en camí, és l’esperança d’arribar.


Simplement cal mirar més enllà de la mandra, de la dificultat present, del dejuni forçós, per entendre que Déu mai deixa sol, sinó que té cura sempre  qui som. Res ens podrà excloure de la salvació: cap diluvi, cap pèrdua, cap mort… Sols cal deixar-nos remoure, atraure i abraçar per Déu. Vet aquí el que comença en aquesta Quaresma, camí de Resurrecció.

AIXÍ SERIA LA VIDA…

Creieu la Bona Nova.

En realitat, Jesús no va ensenyar una “doctrina religiosa” per a que els seus deixebles l'aprenguessin i difonguessin correctament. Jesús anuncia més tost un “esdeveniment” que demana ser acollit, ja que pot canviar-ho tot. Això ja està experimentat: “Déu entra dins la vida amb la seva força salvadora. Cal fer-li lloc”.

Segons l'evangeli més antic, Jesús “proclamava aquesta Bona Nova de Déu: el temps s'ha complert. El regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu la Bona Nova”. És un bon resum del missatge de Jesús: “Un temps nou s'acosta. Déu no vol deixar-nos tot sols en front dels nostres problemes i desafiaments. Vol construir amb nosaltres una vida més humana. Canvieu la manera de pensar i actuar. Viviu creient aquesta bona nova”.

Pensen els experts que això que Jesús anomena “regne de Déu” és el bessó del seu missatge i la passió que animà  tota sa vida. És sorprenet que Jesús mai expliqui directament què és el “regne de Déu”. El que fa és suggerir en paràboles inoblidables com actua Déu i com seria la vida si la gent actués com ell.

Per a Jesús, el “regne de Déu” és la vida tal com la vol construir Déu. Aqueix era el foc que portava dintre: ¿ Com seria la vida dins l'Imperi si a Roma regnàs Déu i no Tiberi ?, ¿ com canviarien les coses si imitassin, no a Tiberi que cerca poder, riquesa i honor, sinó a Déu que demana justícia i compassió per als darrers ?

¿ Com seria la vida en els llogarets de Galilea si a Tiberiades reinàs Déu i no Antipes ?, ¿ com canviaria tot si la gent s'assemblàs, no als grans terratinents que explotaven els camperols, sinó a Déu que els vol veure menjant i no amb fam ?

Per a Jesús el regne de Déu no és un somni. És el projecte que Déu vol tirar endavant dins el món. L'únic objectiu per als seus seguidors. ¿ Com seria l'Església si es dedicàs només a construir la vida talment com la vol Déu, no com la volen els amos del món ?, ¿ com seríem els cristians si visquéssim convertits al regne de Déu ? ¿ com lluitaríem pel “pa de cada dia” per a tot esser humà ? ¿ com cridaríem “Vingui el teu regne” ?

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 

"Jesús va ser un home portat per l’Esperit, no per altres interessos o apetències"


Primer Diumenge de Quaresma. Cicle B

 

El primer que se’ns diu de Jesús un cop va ser batejat per Joan és.- que l’Esperit l’empenyia.

Jesús va ser un home portat per l’Esperit, no per altres interessos o apetències.

Cap a on el va conduir l’Esperit?

Cap al desert.

Què era el desert?

En aquells temps el desert era la ruptura total amb el sistema de vida i de societat que aleshores es vivia.

Jesús ha sigut decisiu en la història de la humanitat.

Ho ha sigut, sobretot, per la seva forma

-d’entendre la vida

-les relacions humanes

-el poder

-el valor del diner

-la importància dels pobres, dels últims, dels que pateixen, dels que s’ho passen malament.

I també ha sigut decisiu perquè va donar un gir copernicà :

-a la religió

-i a la nostra idea sobre Déu.

I de seguida es va posar a dir que ja estava ben a prop el Regne de Déu.

Aquesta és la Bona Notícia.

Bona perquè anuncia una vida diferent, una societat diferent, una felicitat per a tothom, una esperança pels pobres, pels malalts, pels que pateixen, pels que ja han perdut tota esperança.

Déu sempre es deixa trobar pels que el busquen amb cor sincer. Això és la Quaresma: el retorn cap a Déu i cap a l’estimació dels germans: estimació verdadera, pràctica, operativa, transformadora.

Com la rebem nosaltres aquesta Bona Notícia?

-amb la indiferència del tant se me’n dóna – i això seria molt greu –

-o bé amb la gratitud del creient que se sap ben orientat – i això és motiu d’esperança estimulant i creativa.

Com la rebem la Bona Notícia del retorn cap a Déu i de l’estimació cap als germans.

Siguem de debò pràctics i concretem.

* * * * * * * 

 

 

COMUNICACIONS:

( 17- 18 FEBRER )

 

– La col·lecta d’avui és per Mans Unides. Contra la fam en el món

– Com en anys anteriors enguany farem l’exercici del viacrucis donant a aquesta pràctica de pietat un relleu especial. El dimecres 28 de febrer serà a la Parròquia dels Dolors a les 20h. El dijous dia 8 de març a la Parròquia de sant Pau i el divendres dia 16 de març a la Parròquia de Crist Rei. El dies assenyalats se suprimirà la missa a la Parròquia corresponent.

 

 

– Vos recomanam agafar el nou full Lluerna.

* * * * * * 

 

     

 

* * * * * * * * * * * * 

 

EXCURSIÓ DE LA “CATEQUÈSIS”

 

 “Consolació de Santanyí”

(Diumenge, 18 febrer 2018)

 

Catequistes, nins i nines, i familiars

 

    • – Catequesi Primera Comunió (Primer i Segon)

    • – Catequesí en “Família”

Unes dues-centes persones, nins i grans, gaudiren d'una “trobada”,

celebració de l'Eucaristia i dinar en germanor

al Santuari de Consolació de Santanyí-Alqueria Blanca.

 

 

 

            

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  * * * * * * *   

Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

PREGÀRIA EUCARÍSTICA Església de FARTÀRITX

 Pregària 4 gener 2018 NADAL–  

Exposició Santíssim.

– Inici: pàgina 55

Cant d’entrada:  pàgina 58 “Veniu tots els homes…”

-Vespres:

Antífones: “durant l'any”.    Salmòdia: pàgines   61 – 66

– Lectura: “NADAL” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 74

– Magníficat: pàgina 74

Pregàries …

–  Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5

. Pregàries comunitaries.

–  Amoris Leatitia: 142-149 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua (pag. 218)

Benedicció i Cant final: Salve Regina

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

EPIFANIA DEL SENYOR

 

La Epifanía del Señor 

 

 

EVANGELI

 


Evangeli Mt 2,1-12

Venim de l'Orient per adorar el vostre rei

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d'Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s'aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge». El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s'inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: "Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble"». Llavors Herodes cridà secretament els mags i s'informà ben bé del moment en què se'ls havia aparegut l'estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge». Sortint de l'audiència del rei, es posaren en camí.

Llavors s'adonaren que l'estrella que havien vist aixecar-se anava davant d'ells fins que s'aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra.

Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Paraula de Déu

 

 

¿ A QUI ADOREM ?

Posats de genolls, l'adoraren.

Els màgics vénen de “l'Orient”, un lloc que evoca en els jueus l'astrologia i altres ciències estranyes. Són pagans. No coneixen les Escriptures Sagrades d'Israel, però si el llenguatge de les estrelles. Cerquen la veritat i es posen en camí per a descobrir-la. Es deixen guiar pel misteri, senten necessitat “d'adorar”.

Llur presència causa un ensurt a tot Jerusalem. Els màgics han vist una estrella nova que els fa pensar que ha nascut “el rei dels jueus” i vénen a “adorar-lo”. Aquest rei no és August. Tampoc Herodes.. ¿ On és ? Aquesta és la pregunta.

Herodes “s'esglaia”. La notícia no li dóna cap alegria. Ell és qui ha estat deignat per Roma com “rei del jueus”. Cal acabar amb el nadó: ¿ On és aqueix rival estrany ? Els “grans sacerdots i escribes” conéixen les Escriptures i saben que ha de néixer a Betlem, però no s'interessen pel nen ni van a cercar i adorar.

Això trobarà Jesús en la seva vida: hostilitat i rebuig en els representants del poder polític; indiferència i resistència en els dirigents religiosos. Només els qui cerquen el regne de Déu i la seva justícia l'acolliran.

Els màgics segueixen cercant. A voltes, l'estrella que els   guia desapareix deixant-los en la incertesa. A voltes, brilla de nou i els omple “immensa alegria”. A la fi es troben amb el Nin i, “caiguts de genolls, l'adoren”. Després, posen als seus peus les seves riqueses i tresors més valuosos. Aquest Nin pot comptar amb ells ja que el reconéixen com a Rei i Senyor.

Relat que sembla ingenu i ens planteja qüestions decisives: ¿ Davant qui ens agenollem ? ¿ Com es diu el “déu” que adorem en el fons del nostre esser ? Ens deiem cristians, però adorem al Nin de Betlem ? ¿ Posem els nostres tresors i el nostre benestar als seus peus ? ¿ Escoltem la crida del regne de Déu i la seva justícia ?

Sempre hi ha una estrella que ens guia cap a Betlem.

 

 

 

 

 

BAPTISME   DEL   SENYOR

 

L'Esperit de Jesús


 


 

Jesús compareix per Galilea quan el poble jueu vivia un crisi religiosa profunda. Feia temps que sentien la llunyania de Déu. Els cels estaven “tancats”. Una espècie de paret invisible semblava impedir la comunicació de Déu amb el seu poble. Ningú era capaç d'escoltar la seva veu. Ja no hi havia profetes. Ningú impulsat pel seu Esperit.

El més cruel era aqueixa sensació de que Déu els havia oblidat. No li importaven els problemes d'Israel. ¿ Per què semblava amagat ? Per què era tan lluny ? Segurament molts recordaven l'ardent pregària d'un antic profeta que deia així: “Tan de bo s'esquinçàs el cel i baixàssis”.

Els primers que escoltaren l'evangeli de Marc degueren quedar sorpresos. Segons el relat, quan Jesús sortí de les aigües del Jordà, deprés de batejat “vegé el cel esquinçat” i experimentà que “L'Esperit de Déu baixava damunt ell”. A la fi era possible l'encontre amb Déu. Damunt la terra caminava un home ple de l'Esperit de Déu. Es deia Jesús i venia de Natzaret.

Aquest Esperit que davalla damunt ell és l'alè de Déu, que crea la vida, la força que renova i sana els vivents, l'amor que ho transforma tot. Per això, Jesús es dedica a alliberar la vida, curar-la i fer-la més humana. Els primers cristians no volien esser confosos amb els deixebles del Baptista. Es sentien batejats per Jesús, no amb aigua, sinó amb el seu Esperit.

Sense aquest Esperit, tot s'apaga dins el cristianisme. La confiança en Déu desapareix, la fe se debilita. Jesús queda reduit a un personatge del passat, l'Evangeli en lletra morta, l'amor refreda i l'Església no passa de ser una intitució religiosa més.

Sense l'Esperit de Jesús, la llibertat s'ofega, l'alegria s'apaga, la celebració es fa costum, la comunió se clivella. Sense l'Esperit, la missió s'oblida, l'esperança mor, les pors creixen, el seguiment a Jesús acaba en mediocritat religiosa.

El problema més gros és l'oblit de Jesús i descuit del seu Esperit. És un error pretenir amb organització, treball, devocions o estratègies pastorals assolir el que només pot néixer de l'Esperit. Cal tornar a les arrels, recuperar l'Evangeli en tota frescor i veritat, batejar-nos amb l'Esperit.

No ens enganyem. Si no ens deixem revivar i recrear per aquest Esperit, els cristians no tenim res a aportar a la societat actual, buida d'iterioritat, incapacitada per a l'amor solidari, i necessitada d'esperança.

José Antonio Pagola


 

 


 


 

 

Quan el riu neix a la muntanya, ho fa, petit però amb força, entre roques i herbes de tot tipus. La seva explosió erosiona la cima que, en aparença, sembla impenetrable. Les aigües del riu quasi translúcides llisquen i rellisquen per fer-s’hi lloc entre la natura. La Nit Santa, Santa Nit de Nadal, esdevé l’explosió del riu. La seva força arrela en l’atesa d’un Déu que desitja fer-se home, encarnant-se, i fer-se pròxim amb la Humanitat sense exclusió: Emmanuel, Déu-amb-nosaltres. Ara és Déu qui pren la iniciativa i foragita la pedra de la Història per fer-la erosionar i esclatar en corrents d’aigua transparent.

 

Amb la festa del Baptisme del Senyor conclouen les festes nadalenques. Les llums dels pessebres més tradicionals s’apaguen. Les espurnes lumíniques dels cartons més seculars, que intenten substituir-los per fer-se en allò que Rimbaud, el poeta francès, va sentenciar, «Il faut être absolutement modernes», “cal ser sempre modern”, comencen a desfer-se. Tanmateix, la força del riu penetra a mesura que avancen les festes perdent el seu vigor. És el moment dels meandres. De l’octava de Nadal sorgeix el camí del riu que va prenent una forma més suau però sonora: “Jo et donaré d’una altra aigua que mai més tindràs set” –li va dir Jesús a la dona samaritana en el pou.


Entre aquests meandres, la Sagrada Família, la festa de Maria, mare de Déu, i l’Epifania, dita entre nosaltres, els Reis Mags, els creients ens fet una cua, la fila de l’adoració a un Infant en un bressol. Una fila que no es tornarà a repetir fins el Divendres Sant quan tornem a fer la cua per adorar l’arbre de la vida, la Creu. Ara arribem a la desembocadura del riu on la seva suavitat sonora, de tot allò que han estat aquestes festes, ens endinsa a la immensitat de la mar: la festa del Baptisme del Senyor.

 

El riu porta dins seu els esmicolaments de les pedres, els sediments dels esdeveniments d’aquests dies. Anar cap a la mar és el destí de Jesús que inicia el seu ministeri, d’una manera determinada i precisa. No de qualsevol manera: “l’apertura o l’esquinçament del cel”, “i la presència de l’Esperit Sant enforma de colom”.

Som davant d’una experiència sinestèsica, és a dir, una trobada dels sentits, especialment de dos: l’oïda i la vista. L’experiència del Baptisme del Senyor ens endinsa com a creients en el nostre baptisme. L’oïda i la vista s’entrecreuen. L’oïda de la Paraula. Ja des de l’inici de l’Evangeli proclamat en aquest diumenge, Joan en dóna testimoni: “I predicava així”. No cal dir de la importància i del valor de la paraula. No es tracta de llegir poc o menys, sinó de com llegim. La lectura sembla un reducte per als qui volen esdevenir intel·lectuals o per tots aquells altres, que es mouen per les grans novetats o els grans best sellers, que apareixen en l’aparador de qualsevol tenda, incloses les religioses. El punt fonamental és el valor de la Paraula i de les nostres paraules. L’oïda n’és una condició indispensable perquè Jesús escolta la veu del Pare que diu: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. I les seves paraules, la Paraula no és altra que la proclamació de l’estima i de la seva predilecció.

Ara bé, en l’escolta de la Paraula, esdevé el moment de la vista: l’apertura del cel i la presència de l’Esperit Sant en forma de colom. Sense dubte, som enfront d’una visió oberta. L’apertura és signe de vida. El tancament, ho és de mort. Tota la tradició medieval, per exemple, juga amb tres formulacions que s’hi van alternant: l’ull de la fe, l’ull del cor i l’ull de la ment. En tots els tres casos, apunten a un mateix esdeveniment: veure allò que és invisible. Escoltava de l’escriptor Rafael Argullo,l com en un dels seus viatges a la Ciutat  del Vaticà, volgué veure l’obra de la Pietà. Tanta gent fent-se les anomenades selfies o fotografies d’un mateix, li dificultaren poder veure l’obra i va decidir veure el que la gent veia. Arraconant-se en un costat, veié els ulls de la gent, arribà a una conclusió. Si al final de la visita, hagués preguntat què és el que havien vist de la Pietà, quin era el rostre d’una mare portadora d’un cos, el de Crist mort, la resposta hagués estat, sense dubte: No ho sé. Així, doncs, la crisi del valor de la mirada també n’és un punt fonamental.
El temps ordinari és una ocasió perfecte per fer del nostre baptisme la nostra tasca, immensa en la mar de la vida, el nostre exercici. Un exercici que exigeix dues operacions: 1) Anar-nos-en a l’altra riba. Separar-nos, i no cal esperar a fer un recés, del que anem vivint en les nostres jornades; 2) Exercitar-nos en l’oïda de la Paraula i en la vista o la mirada a la misericòrdia del Senyor. En altres paraules, la mirada o el vol contemplatiu dels fills de Déu, estimats i predilectes.

Eduard López, sj. El Espíritu

 

 

 

 

 

 


 


 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

SAGRADA FAMÍLIA

AVISOS 30-31 DESEMBRE

 

  –   El dia de Cap d’Any se suprimeix la missa de les 8 del matí a la Parròquia dels Dolors i la de les 19’30 a la Parròquia de sant Pau.

 

 

 

Sagrada Familia – Nadal

Sir,3,2-6.12-14
Col 3,12-21
Lc 2,22-40

365 DIES…! I LA SAGRADA FAMÍLIA!


a)365 dies...!


Avui és el dia de mirar enrere, amb pau (“la pau vostre dintre de l’ull nostre”) i reconèixer sorpresos: “Déu hi era!”. És dia per a veure les coses transfigurades, quan a la millor al llarg del nostre any hi ha hagut massa creu…! “Transfiguració” és el regal que ens fa Déu de descobrir en la fragilitat de la “carn”, el rostre resplendent de Déu. Betlem ens anima a aquesta actitud cristiana: ¡quin fracàs anar a raure a una Cova immunda, quina frustració per a l’Omnipotent entrar al món entre bous i mules (i els seus excrements…!!!). La “Transfiguració” és escoltar cants d’àngels en una menjadora d’una caverna impresentable, en la quotidianitat dels nostres dies, bons i dolents. Que Déu ens ho concedeixi!

Això ens suggereix el misteri de Nadal per al dia de Cap d’Any. Rere la fotesa, la debilitat, la contingència dels esdeveniments… Rere de les creus grans i petites de cadascun dels dies dels 365 dies. Rere els problemes, trencaments, ferides, fracàs, mort. I també rere la joia, l’amistat, el problema que s’ha solucionat… Rere la petita gaubança de cada dia, hi havia una mirada “carinyosa”: la de Déu. Carinyosa… i potser plorosa, del Pare-Mare que pateix per la injustícia que hem fet.

 

b) La proposta d’Ignasi de Loiola


En els Exercicis (a la primera setmana i a la “Contemplació per assolir amor”) ens anima a mirar els nostres dies de manera evangèlica. Tant de bo que ens quedés alguna estoneta aquests dies per a mirar així el nostre any. Una mirada a cinc nivells.

 

1. D’entrada, gràcies! És tota una actitud positiva. Rebre el dia, la setmana, l’any, acollir-lo: que reposi tranquil·lament, pacíficament, en el meu cor, davant Déu. Amb agraïment. Rebre el dia com a do. Comptabilitzar les gratuïtats de Déu, les meves, les dels altres (i anar cantant després de cadascuna: "perquè és eterna la seva misericòrdia").

2. De seguida, demanar llum i pau. Perquè es tracta de veure "la meva veritat", de "sorprendre" l'Esperit al llarg dels meus dies. I també d'obrir-me a la "sospita", desmuntar les meves defenses. De discernir, trobar els fils autèntics de la meva vida enmig de tantes mogudes internes i externes.


Ens cal la llum de l’Esperit, perquè no es tracta de fer un exercici ètic (davant d'una llei), ni es tracta de la "culpa" psicològica (davant el jo), sinó de mirar amb els ulls de Déu, sempre carinyosament, mai amb odi (mirar-se al mirall com ens mira el Pare). Sempre des de la justícia “més gran” del Regne que cal conrear amb Jesús.

 

3.Entretenir-se passant la pel·lícula pròpia, de la família, del món. Agafa dels 365 dies alguns fotogrames essencials. Mira’ls amb realisme i veritat, però assegut al costat del Senyor. Moments essencials, rostres, esdeveniments, etc. Les nostre jornades han estat un continu de sentiments, vivències, estats d'ànim, contradiccions… Que no passin simplement al subconscient sense digerir-les. Potser la dura activitat dels dies (o la poca sensibilitat, o la tasca que “demana tot l'home”…) no ens ho ha permès. Ara és el moment per mirar-les amb pau, però sempre ben al costat del Senyor.

 

4.-Pare, ja veus!És el moment de deixar-ho tot a les seves mans… Les meves estultícies i les dels altres, el pecat, el fracàs, la creu…,  la gràcia, les reeixides, la bondat. Ens neix de l’interior, a la vegada, un fort “perdó” (a Déu, als germans, al món…), i un fort “gràcies” (a Déu, als germans, al món…). Davant de “tant de bé rebut”, davant del perdó acollit… sorgeix la reciprocitat, que Ignasi de Loiola formula en la seva pregària: “Preneu Senyor i rebeu… tot és vostre… doneu-me el vostre amor i gràcia, que això em basta”.

5.-El demà serà millor! La mirada al nou any. Al llarg d’aquesta contemplació de l’any reflexió se m’ha palesat el meu desig profund, el que jo voldria per a l’any nou. I també el meu propòsit de l’esmena! Les ganes d’encaixar la vida que neix, amb optimisme, creativitat, amb ganes de fer-ho millor. Ganes de posar-se al costat de Jesús, i dels “amics de Jesús”: els darrers… i els lluitadors per un món més humà.

 

  1. L’aldarull i l’eufòria dels vells en un Temple vell i caduc


    Si encara teniu un minut, mirem l’evangeli d’avui: Jesús infant fa la seva primera sortida de casa, i en arribar al Temple tot esclata i es desbarata en un gran aldarull. Tot es riure, satisfacció. Simeó i Anna son eufòria contagiosa. Són una crida a començar l’any “enjogassats”. Només cal fer una ullada al vell i caduc Temple: acaba d’arribar Jesús i tot exulta com si fos nou, acabat de néixer, amb optimisme.


    Simeó inicia l’aldarull. Un home que esperava (un home fet d’advent), “veu la salvació”. Ni que sigui a la vellesa pot esclatar amb el Glòria com nosaltres a la nit de Nadal! En una escena idíl·lica pren el nen (amb quina qualitat…!) i plora i riu i profetitza… “ara podeu deixar anar el vostre servent en pau!”

     

    I continua l’esclat una velleta entranyable, Anna, la típica beata que es passa tot el dia al temple, posant espelmes… silenciosa, devota, en un racó. Avui desborda, és una profetessa incendiària, que no pot deixar de parlar la bona notícia a tothom. Quasi que no s’ho pot creure: Déu fet infant, regal per a tots…


    Bona actitud per començar l’any amb la Sagrada Família i dos vellets, nascuts de nou, capaços de començar un any nou de Déu.

     

Francesc Riera, sj.


 


LLARS CRISTIANES


 

Actualment es parla molt de la crisi de la institució familiar. De veres, la crisi és greu. Tanmateix, malgrat siguem testimonis d'una vertadera revolució dins la conducta familiar, i molts han predicat la mort de les diverses formes tradicionals de família, ningú anuncia seriosament la desaparició de la família.

Pel contrari, la història sembla ensenyar-nos que en temps difícils els vincles familiars s'estrenyen més. Abondó separa les persones. Crisis i penúria uneixen. Davant el presentiment que viurem temps difícils, molts presàgien un renaixement de la família.

Sovint, molts cristians amb el desig sincer d'imitar la Família de Nazaret han afavorit l'ideal d'una família fonamentada en l'harmonia i la felicitat pròpia de la llar. Sens dubte, també és necessari promoure avui l'autoritat i responsabilitat dels pares, l'obediència dels fills, el diàleg i la solidaritat familiar. Sense aquests valors, la família fracassarà.

Però, no respon qualsevol família a les exigències del regne de Déu plantejades per Jesús. Hi ha famílies obertes al servei de la societat i famílies egoistes, replegades sobre elles mateixes. Famílies autoritàries i famílies o es pot dialogar. Famílies que eduquen en l'egoisme i famílies que ensenyen solidaritat.

En concret, dins el context de la greu crisi econòmica que patim, la família pot ser escola d'insolidaritat en la qual l'egoisme familiar es converteix en criteri d'actuació i configura el comportament social dels fills. I pot ser, pel contrari, lloc on el fill recorda als pares que tenim un Pare comú, i que el món no s'acaba en les parets de casa.

Per això no podem celebrar la Festa de la Família de Natzaret sense escoltar el repte de la nostra fe. ¿ Seran les nostres llars un lloc on noves generacions podran escoltar la crida de l'Evangeli a la fraternitat universal, la defensa dels abandonats i la recerca d'un societat més justa, o es convertiran en l'escola més eficaç d'indiferència, inhibició i passivitat egoista davant els problemes aliens ?

 

 

 

"La família és la primera cèl·lula d’una societat civilitzada"

 

Què podem dir avui de la Família?

Entre les moltes coses que avui estan en crisi hi ha la família tradicional.

-Uns no hi creuen com a tradició burgesa criticable

-altres, la desacrediten com a realitat caduca i caducada

-altres, la profanen convertint-la en una riota i caricatura, etc.

Què és la família?

La família és la primera cèl·lula d’una societat civilitzada i per això la família no és una peça de recanvi, un ni fu ni fa.

La família és una peça clau.

Una peça fonamental basada i fruit

de l’amor autèntic

de l’amor gratuït

de l’amor desinteressat

de l’amor sacrificat

de l’amor generós.

Cada membre de la família es desviu pels altres fins al sacrifici generós i desinteressat, joiós i complementari.

Què és el contrari de tot això?

El contrari de tot això és l’egoisme rabiüt i calculador, quan cada membre només mira per i pels seus interessos.

Una família així està condemnada a desaparèixer, a anul·lar-se.

Per què?

Perquè passen de la família a la pensió.

L’egoisme viu, insaciable és la mort de l’amor veritable.

En aquestes condicions, cadascú s’aprofita de l’altre però no l’ajuda en res.

Ben al contrari

es fan nosa mútuament

es destorben

s’anul·len

es destrueixen.

Arribats fins aquí, preguntem-nos:

Com és casa nostra?

Com viu a nostra família?

¿Ens estimem generosament o bé som uns lamentables explotadors els uns dels altres?

Normalment la víctima anònima sempre és la mateixa: l’esposa i la mare.

Si és així, aleshores hauríem de passar de la família segons Déu a l’infern real segons aquella definició de Jean Paul Sartre: “L’infern són els altres.”

Així són moltes famílies: un infern.

 

 

 

 

 

 

* * * * * * * * *

 

 

AVUI

SANTA MARIA MARE DE DÉU

Lluc finalitza el relat del naixement de Jesús indicant als lectors que “Maria guardava totes aquestes coses i les meditava dins el seu cor”. No conserva el que ha succeït com un record del passat, sinó com una experiència que actualitzarà i reviurà durant la seva vida.

No és una observació gratuïta. Maria és model de fe. Segons aquest evangelista, creure en Jesús Salvador no és recordar esdeveniments d'altre temps, sinó experimentar avui la seva força salvadora, capaç de fer més humana la nostra vida.

Per això Lluc utilitza un recurs literari molt original. Jesús no pertany al passat. Amb intenció repeteix que la salvació de Jesús ressuscitat s'ens ofereix avui, ara mateix, sempre que ens trobem amb ell. Uns exemples.

Així s'ens anuncia el naixement de Jesús: “Us ha nascut avui, a la ciutat de David, un Salvador”. Avui pot néixer Jesús per a nosaltres. Avui pot entrar en la nostra vida i canviar-la per sempre. Ara mateix podem néixer amb ell a una existència nova.

A un llogaret de Galilea porten un paralític davant Jesús. Ell es commou quan el veu bloquejat pel pecat i el cura oferint-li perdó: “Els teus pecats queden perdonats”. La gent reacciona lloant Déu: “Avui hem vist coses admirables”. També nosaltres podem experimentar avui el perdó, la pau de Déu i l'alegria interior si ens deixem curar per Jesús.

A la ciutat de Jericó, Jesús s'allotja a casa de Zaqueu, ric i poderós recaptador d'impostos. L'encontre amb Jesús el transforma: tornarà el que ha robat a molta gent i compartirà els seus bens amb els pobres. Jesús li diu: “Avui, la salvació ha arribat a aqueixa casa”. Si deixem entrar Jesús dins la nostra vida, avui mateix podem començar una vida més digna, fraternal i solidària.

Jesús agonitzant a la creu enmig de dos malfactors. Un d'ells es confia a Jesús: “Recorda't de mi quan siguis al teu regne”. Jesús reacciona immediatament: “Avui estaràs amb mi en paradís”. El dia de la nostra mort serà també un dia de salvació. A la fi escoltarem de Jesús aquestes paraules tan esperades: “Descansa, confia en mi, avui estaràs amb mi per a sempre”.

Avui comencem un any nou. Però ¿ què pot ser per a nosaltres quelcom realment nou i bo ? ¿ Qui farà néixer en nosaltres una alegria nova ?

¿ Quin sicòleg ens ensenyarà a ser més humans ? De res serveixen els bons desitjos. Decisiu és estar més atents al bo que Jesús desvetlla dins nosaltres. La salvació s'ens ofereix cada dia. No cal esperar res. Avui mateix pot ser per a mi un dia de salvació.

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

PER NADAL

COMUNICACIONS:

A   la   Campanya    de   Nadal   per   Caritas    

COL·LECTA     de    les tres Parròquies 3.939’21 euros.

En nom de Càritas, moltes gràcies!  

 

 

 

 

–  OBSEQUI    DE    NADAL  :

 

 

 

 

 

ORIGEN DEL PESSEBRE…

Ens hem de remuntar vuit segles enrere i fixar-nos en que feia aleshores sant Francesc d'Assís. Era la vigília de Nadal de l'any 1223 quan el sant va voler donar una visió plàstica del misteri que s'estava celebrant. S'explica que va agafar un bou i una mula de veritat i ell, revestit de diaca, va cantar l'Evangeli. D'aquesta experiència comencen a col·locar-se en convents, monestirs i catedrals, pessebres monumentals, grandíssims, "perquè la gent visualitzés de manera catequètica que el Fill de Déu entra en la nostra història i es fa carn d'una manera visible", explica fra Valentí.
El Misteri entra a les llars


Però aleshores, entra en joc el franciscanisme d'inspiració caputxina. Durant els segles XVII i XVIII el franciscanisme té una gran intuïció, calia reduir aquelles figures monumentals i possibilitar que el pessebre, el Misteri, entrés dins les cases de les famílies. Comença així la tradició de muntar el pessebre a les cases, i es fa tenint en compte la realitat i idiosincràsia de cada indret.
Això explica que el pessebre provençal, el pessebre napolità, balear, el pessebre català, estigui inserit en el nostre paisatge i que les figures siguin gent de la nostra tradició i del nostre poble, que surtin pagesos, oficis. "La vida de cada dia que és salvada per Jesucrist i que entra de manera senzilla, humil, amb pobresa i humilitat".

 

CONCERT  A   "SANT   VICENÇ   FERRER"…:

(16/12/2017)

    

 

 

LES   "MATINES"   A   MANACOR:

 

DINS UNA MENJADORA

Segons Lluc, és el missatge de l'Àngel als pastors el que ens dóna la clau per a llegir des de la fe el misteri que s'amaga en un nin nascut en circunstàncies estranyes a les afores de Betlem.

És de nit. Una claretat desconeguda il·lumina les tenebres que envolten Betlem. La llum no baixa on es troba el nin, sinó que embolica els pastors que escolten el missatge. El nin roman ocult en la fosca, a lloc desconegut. Cal esforç per trobar-lo

Les primeres paraules que escoltem són: “No tingueu por. Us anuncio una gran alegria, que ho serà per a tot el poble”. És gros el que ha passat. Hi ha motius per estar contents. Aquest nin no és de Maria i Josep. Ha nascut per a tots. No per uns privilegiats. És per tothom.

Els cristians no hem d'acaparar aquestes festes. Jesús és dels qui el segueixen amb fe i dels que ho han oblidat, dels qui confien en Déu i dels qui dubten. Ningú està tot sol davant les seves pors. Ningú en soledat. Algú pensa en nosaltres.

Així ho proclama el missatger: “Us ha nascut un Salvador: el Messies, el Senyor”. No és fill de l'Emperador August, dominador del món gràcies al poder de les legions. El naixement d'un poderós no és bona nova en un món on els dèbils són víctimes.

Aquest nin neix dins un poble sotmès a l'Imperi. No té ciutadania romana. A Roma ningú espera el seu naixement. Però és el Salvador que necessitem. No estarà al servei de cap César. No treballarà per cap imperi. És el Fill de Déu que es fa home. Només cercarà el regne de son Pare i llur justícia. Viurà per a fer la vida més humana. En ell aquest món injust trobarà la salvació de Déu.

¿ On és aquest nin ? ¿ Com el podem trobar ? Així parla el missatger: “Aqueixa és la senyal: trobareu el nin en bolquers colgat dins una menjadora”. El nin ha nascut com exclòs. Els pares no han trobat posada. La mare ha donat a llum com ha pogut sense cap ajuda.

Dins una menjadora comença Déu l'aventura entre els homes. No el trobarem entre els poderosos sinó entre els dèbils. No està en allò gros i espectacular sinó en allò pobre i senzill. Anem a Betlem. Anem a les arrels de la nostra fe.


 

 

 

 

NADAL :    BONA   NOTÍCIA

La Bona Notícia, el gran goig, la clau de la felicitat no es troba en els valors que aprecia el sistema establert, els poderosos d’aquest món.

No es troba ni en els diners ni en l’honor.

La felicitat està on es troba el més entranyablement humà: un nen entre bolquers, estigui a on estigui, encara que se’l trobi allà on menys podíem imaginar: un estable i entre els animals.

Qui de nosaltres s’hauria triat aquest destí?

Nosaltres, certament que no. Però Déu, sí.

Aquest és el missatge.

Aquesta és la lliçó.

Quants anys fa que ho sabem això?

Però… quan ho hem viscut amb autenticitat i veritable compromís personal?

Què hauria de canviar en el nostre viure concret i diari si ens donéssim per enterats de l’estil de Déu i de la manera de fer de Déu?

A tall de suggeriment, us dic:

Potser ser més senzills, més planers, més accessibles i més tractables?

Potser ser més solidaris amb els que s’ho passen malament, alleujant necessitats, carències i malalties?

Potser essent més amics de la veritat que de les exageracions i de les mentideres i enganyoses diplomàcies?

Potser essent més amics de l’austeritat personal que del luxe i del malgastar?

Potser essent més amics de donar del nostre que no pas només les sobres? Si donem les sobres, no donem res.

Evidentment, la llista podria ser més llarga. Però ho deixo

-a la vostra consideració

-a la vostra responsabilitat

-al vostre cor generós i cristià. O simplement i senzillament humà, perquè, com deia Antonio Machado: “Un corazón solitario ya no es un corazón.”

Un home sol sempre està mal acompanyat.

Doncs, ben de cor, acompanyem-nos!

 

* * * * * * * * * * * 

 

 

UN   BETLEM….

 

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario