Informació: cerca'ns al Facebook: catequesi manacor  o bè per correu electrònic: catequesimanacor@gmail.com

ADVENT TRES…

Esperar sense els braços plegats

 

Quan esperem que un dia qualsevol arribi, no hi dediquem cap atenció: el calendari avança, i aquell dia “cau del cel” com l’anterior o el següent. En canvi, quan una data inclou una notícia explosiva i ens fa molta il·lusió, el temps per arribar-hi es transforma: la guineu ho deia al Petit Príncep, quan l’esperava i gaudia més estona d’aquella frissança: “Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç (…), m’agitaré i m’inquietaré; descobriré el preu de la felicitat.

Ara en l’Advent, un temps en què preparem la vinguda de Jesús. És per a mi una notícia bomba? Si és així, obre les portes a una nova ocasió per aprofundir en moltes qüestions que la meva vida té pendents: la joia diària, la relació amb Déu, el sentit del moment que visc, per què l’anomenem ‘Salvador’, per què neix en una situació tant pobra i desemparada, quin paper tenen els qui sofreixen al món en tot això… Són interrogants que amaguem sota l’estora per anar passant setmanes, però que transformaran la nostra manera de viure.

T’atreveixes a un Nadal diferent?

]

 

LES SIS DONES DE L'ADVENT

Misericòrdia i Fidelitat

Justícia i Pau es besen.

El goig i l'aldarull es senten arreu i arriba:

l'Esperança que els convida a pujar al carro

que mena a la Llum.

 

No les cerqueu al cel estrellat d'una nit d'hivern….estan als carrers i en la gent.

Toquen a la porta demanant posada… ¿Han cridat a la teva ?

Et faran lloc entre elles i et donaran un nom que durarà sempre.

No les tenguis por: no volen res que posseeixes; passen amb la única intenció que comparteixis llur felicitat plena.

Sols cal atenció… esperar en silenci i escoltaràs llur somriure quan s'acostin…

]

* * * * * * * * 

 

COMUNICACIONS:

´-  La col·lecta d’avui és per Càritas :  els aliments i productes que els presents hagin aportat es presentaran t en el moment de l’ofertori….

 

–  La col·lecta realitzada  PER   LES   "OBRES"   recaptàrem 1.080’46 €.

        Entre el sopar i la rifa en férem 1.647. El total és de 2.754’46.

       –  Moltíssimes de gràcies!

–  Ha   sortit   nou Full LLUERNA on hi trobareu tots els horaris de matines de la nostra ciutat.

* * * * * * * 

TERCER   DIUMENGE   D'ADVENT

 

   

 

 

ESPERAR

Aplaneu el camí al Senyor.

Moltes persones no saben esperar. Volen satisfer-ho tot de seguida; la seva vida es tanca dins lo immediat; no tenen paciència per a madurar les coses, les trobades, les decisions; no conéixen l'enriquiment propi de l'espera. Dins elles no creixerà quelcom gran i profund.

L' espera més enriquidora és, sens dubte, la de qui espera l'encontre amb l'esser estimat. Aquesta espera produeix diversos efectes en la persona. Crea dins nosaltres una tensió sana, ens prepara interiorment per a acollir a qui nostre cor estima, eixampla l'ànima, excita el nostre desig, dilata la nostra existència, manté la nostra alegria.

Aquesta espera assoleix la major plenitud quan no sols esperem a la persona estimada, sinó que nosaltres també som esperats per ella. Aquesta és la major font d'alegria humana: esperar i ser esperats pel qui ens estima. Quan no esperem ningú i ningú ens espera enlloc, la nostra vida es perd en monotonia i tristor.

Aquesta experiència humana pot ajudar-nos a “entendre” de qualque manera l'estructura de la fe que anima el creient. No és difícil captar en nosaltres una “nostàlgia” de quelcom que no sabem definir. Sempre “esperem” més que el que rebem de la vida; res ens omple de tot.; el nostre desig sempre va més enllà. ¿ Què esperem ? ¿ què desitja el   nostre cor ? El creient és un home o una dona que, a poc a poc, albira des del més pregó del seu esser que “espera” a Déu, més encara, “és esperat” per Déu.

Els evangelis presenten Joan Baptista com “l'home de l'espera”. Tota la seva vida és tensió, espera, preparació per a acollir el Salvador. Quan sent que Jesús recórre Galilea sembrant salut, perdó i vida, del seu cor sols surt una pregunta: “¿ Ets tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre ?”. La resposta de Jesús ho diu tot: “Benaurat el que no es senti defraudat de mi”. La fe brota en nosaltres de manera humil i misteriosa, però quasi sempre juga amb aquestes preguntes: ¿ Esperem quelcom de la vida ? ¿ esperem algú ?, ¿ quin és el desig més profund del meu cor ? Només quan he entrat en cotacte amb els meus desitjos més profunds em puc preguntar: ¿ Em defrauda Crist en aquest desig de mon cor ?

 

 

  

 

“Viviu sempre contents…”.

La crida d’aquest tercer diumenge d’Advent és una crida a viure la joia de la resurrecció, enmig encara de la nostra vida com a pelegrins, en esperança. “El Senyor Déu farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra.” És la promesa de plenitud, de ‘victòria final’. I Déu és el primer interessat i el garant d’aquesta plenitud: “Déu, que us crida, és digne de tota confiança; ell ho farà així.”

 

En aquest diumenge l’Església ens anima a revifar i viure la joia de l’amor de Déu, la joia de la victòria de l’amor. És una joia profunda, però viscuda encara enmig de gemecs i dolors de part, sovint en situació de Passió per a tantes persones del món. Vivim en situació d’ ‘entremig’: entre la primera vinguda del Senyor i la segona en glòria i plenitud. Vivim en el temps de l’Esperit, en el temps de l’Església, de pelegrinatge.

 

Esperem i celebrem la vinguda de Jesús des de l’experiència de Creu i Resurrecció. Hem de tenir en compte els advertiments del mateix Jesús expressats en allò que anomenem el ‘secret messiànic’: alerta en voler arribar a la glòria sense comptar i assumir (per do de Déu i amb l’ajut de la seva gràcia) la realitat del sofriment i de la creu; alerta amb les temptacions bàsiques de cobejar riquesa, poder i prestigi. Si no anem en compte, correm el perill d’edulcorar molt el Nadal i que, per a molta gent (i molts joves!), quedi simplement com a cosa d’infants i de bons desigs i sentiments, però força a part de la vida real i quotidiana.

 

Dins de l’esperança de salvació que significa l’Advent, som convidats també a posar mitjans i a disposar-nos per a rebre’n el do: vetllar, pregar, obrir-nos, compartir. En aquest diumenge se’ns convida a parar esment especialment a tot allò que fa referència a la vida més interior: la pregària i el discerniment. Cal vetllar i demanar al Senyor i a d’altres pelegrins ajuda per a discernir, destriar i veure-hi més clar. Com diu Sant Pau: “… no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió… no sufoqueu l'Esperit, no desestimeu els dons de profecia, examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo, guardeu-vos de tota ombra de mal.”

 

Demanem i desitgem, doncs, que el Senyor augmenti la nostra fe, esperança i amor. Visquem contents i esperançats, perquè “Ell ho farà així.” Visquem contents, amb aquella ingenuïtat no infantil, però sí confiada i oberta a la novetat i al misteri de llum que és Déu i el seu Regne. “Si no us feu com infants, no entrareu pas en el Regne del cel”.

 

Que el Senyor ens concedeixi el do de viure aquesta benaurança de fer-nos com infants, segons el seus designis i les seves promeses.

Silvestre Falguera, sj.

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

FESTA DE LA IMMACULADA

DIVENDRES ,   8    DESEMBRE ,   ES   CELEBRA   LA   CONCEPCIÓ   IMMACULADA  DE   MARIA

 

LES    MISSES    ES   DIRAN      COM   ELS   DIUMENGES

–  A la parròquia dels Dolors hi haurà exposició major del Santíssim i una hora de pregària.

      –   Serà de 18’30 h. a 19’30 h.

 

La Concepció immaculada de Santa Maria, Verge

EVANGELI

 

 

Evangeli Lc 1,26-38

Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Déu envià l'àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L'àngel entrà a casa d'ella i li digué: «Déu te guard (alegra't), plena de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l'àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t'ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill-de-l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d'Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l'anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible». Maria va respondre: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

I l'àngel es va retirar.

Paraula de Déu

 

AMB CONFIANÇA I ALEGRIA

El Concili Vaticà II presenta a Maria, Mare de Jesucrist, com a “prototipus i model per a l'Església”, y la descriu com a dona humil que escolta Déu amb confiança i alegria. Des d'aqueixa mateixa actitud cal escoltar Déu dins l'Església acrtual.

”Alegra't”.

El primer que Maria escolta de Déu i el primer que hem d'escoltar també avui. Entre nosaltres manca alegria. Amb freqüència ens deixam contagiar per la tristor d'una Església envellida i gastada. ¿ Ja no és Jesús Bona Nova ? ¿ No sentim l'alegria de ser seguidors seus ?

Quan manca alegria, la fe perd frescor, la cordialitat desapareix, l'amistat entre creents refreda. Tot es fa més difícil. Urgeix despertar l'alegria en les nostres comunitats i recobrar la pau que Jesús ens deixà en heretat.

”El Senyor és amb tu”.

A l'Església dels nostres dies costa estar alegres. L'alegria només pot néixer de la confiança en Déu. No estem orfes, Invoquem cada dia un sol Déu Pare que ens acompanya, ens defensa i cerca sempre el bé de tot esser humà.

Aquesta Església, a voltes tan desconcertada i perduda, que no encerta a tornar a l'Evangeli, no està tota sola. Jesús, el Bon Pastor, ens cerca. El seu Esperit ens atreu. Contem amb el seu alè i comprensió. Jesús no ens ha abandonat. Amb ell tot és possible.

”No tinguis por”.

Molts són els temors que paralitzen els seguidors de Jesús. Por al món modern i a la secularització. Por a un futur incert. Por a la nostra debilitat. Por a la conversió a l'Evangeli. La por ens fa molt mal. Ens impedeix caminar cap al futur amb esperança. Ens tanca a la conservació estèril del passat. Creixen els fantasmes. Desapareix el realisme sà i la sensatesa cristiana. Urgeix construir una Església de la confiança. La fortalesa de Déu no es revela a una Església poderosa sinó humil.

”Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús”.

A nosaltres també, com a Maria, s'ens confia una missió: contribuir a donar llum enmig de la fosca. No estem cridats a jutjar el món sinó a sembrar esperança. La nostra tasca no és apagar el ble que s'extingeix sinó encendre la fe que, en molts, vol brotar. Déu és una pregunta que humanitza.

Des de les nostres comunitats, cada cop més petites i humils, podem ser llevat d'un món més sà i fraternal. Estem en bones mans. Déu no està en crisi. Som nosaltres els que no gosem seguir Jesús amb alegria i confiança.

José Antonio Pagola

* * * * * * * * 

 

COMUNICACIONS:

EXCURSIÓ   DE   LA   "CATEQUESI"…:

El   diumenge ,   3   de  desembre,   (molt   de   fred)   anaren   a   "CONSOLACIÓ"   de   Santanyí.

Els   nins  i   nines   de    la   Catequesi,   amb   les   famílies…:

 

 

 

     

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  

 

 

 

 

 

    

 

* * * * * * * * 

 

    

 

 

"Déu prefereix el senzill i concedeix el seu favor als que no es creuen importants"


 


 

La Immaculada. Cicle B


 

En la festa de la Immaculada, l’Església celebra que Maria, la mare de Jesús, no va estar tacada pel pecat original.

Què vol dir això?

Que Maria va ser una dona molt especialment estimada per Déu.

Més enllà d’això no sabem res.

Perquè el relat d’Adam i Eva no és històric, sinó mític.

Per tant,

ni va existir el paradís

ni allà no es va cometre cap pecat

ni aquest pecat es transmet de pares a fills, com va dir Sant Agustí.

Aquesta festa d’avui respon a l’ideal de perfecció que cultivaven les teologies de l’antiguitat i de l’Edat Mitja.

El tema va ser objecte de llargues discussions, fins que el 1854 fou definit pel Papa Pius IX que Maria va ser preservada immune de la culpa original.

En definitiva, aquí s’expressava l’ideal del puritanisme grec que va assumir l’Església antiga, és a dir, l’ideal segons el qual la puresa més que la justícia és el mitjà cardinal de Salvació.

Què ens ensenya l’Evangeli?

Que la mare de Jesús va ser una dona senzilla d’un poble pobre i perdut.

Déu prefereix el senzill i concedeix el seu favor als que no es creuen importants.

Déu es fixa en aquests valors.

I és a través d’aquests camins que Jesús es va fer present en la història humana.

En quins valors ens fixem nosaltres?

Quins valors preferim?

Vivim i practiquem la senzillesa o bé anem per la vida com a pets bufats, que bufen estúpidament el caldo fred?


 

**********
 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

ADVENT

 

COMUNICACIONS: 

EN   XISCO   VICENS,   NOU   VICARI   EPISCOPAL

 

"El bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull, ha presidit avui matí l'acte de jurament del nou equip del consell episcopal de la Diòcesi de Mallorca. Aquest grup de vuit preveres, constituït d'acord amb el càn. 473 §4 del Codi de Dret Canònic, l'ajudarà en el govern diari de la Diòcesi de Mallorca i a fomentar millor l'activitat pastoral.

L'acte ha començat amb la lectura del nomenament dels nous membres del Consell Episcopal: Antoni Vera Díaz, vicari general; Nadal Bernat Salas, vicari episcopal per a les relacions institucionals i patrimoni històric i cultural; Miquel Gual Tortella, vicari episcopal per a l'educació i la formació; Marià Gastalver Martín, vicari episcopal per al territori de Palma, arxiprestat de Ponent i arxiprestat de Miramar – Vall de Sóller; Antoni Cañellas Borràs, CO, vicari episcopal per a la Vida Consagrada i la Pietat Popular; Eugeni Rodríguez Adrover, vicari episcopal per a l'atenció a les delegacions i als moviments; Francesc Vicens Gomila, vicari episcopal per al territori de l'arxiprestat de Lluc-Raiguer, Nord, Llevant, Migjorn i es Pla i Jaume Estela Cortès confirmat com a canceller – secretari general i secretari del Consell Episcopal i nou moderador de Cúria.     

 

 

 

* * * * * * * * 

 

 

LECTIO DIVINA – I DIUMENGE ADVENT – B 3-12-2017

DIMECRES,   29   NOVEMBRE,    20'30-21'30  h.   CAN   VALLESPIR…

 

 

 

 

 

 

Introduccció

 

Les lectures del primer diumenge d’Advent posen davant els nostres ulls la vinguda del Senyor (ho havíem vist ja els diumenges darrers del temps ordinari: ‘el servent feel sempre a punt que arribi l’amo’; ‘els convidats a la festa de Noces’; ‘les al·lotes que esperen el novii per a entrar a la festa’; ‘l’amo que encarrega distints “talents” o blocs d’or als administradors i llavors demana comptes’; ‘el rei que arriba per a fer el “judici definitiu”...)

Aquesta vinguda l’expressa Isaïes com un profund anhel d’un poble que es reconeix allunyat de Déu, i que clama – com llegim al salm – perquè sigui restaurat el seu poder.

A la segon lectura i a l’evangeli, el punt de mira canvia: els cristians ja han reconegut la vinguda de Déu en Jesús de Natzaret. Per això Pau (Iª carta als Corintis) els recomana que siguin feels mentre esperen el retorn del Senyor; i, a l’evangeli de Marc, insisteix que estiguin atents i vigilants, compromesos en la construcció del Regne.

Com aquells primers cristians, també nosaltres vivim entremig de dues realitats ben certes:

* El Senyor ve

* No sabem quan.

L’evangeli ens deixondeix del nostre ensopiment (endormiscament) i a la vegada ens recorda quina és la nostra tasca en el món, enmig de la gent que ens envolta.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Llegim i contemplam

Evangeli de Marc (13, 33-37)

 

Diumenge que ve iniciam un nou ‘any litúrgic’ amb l’Advent. És un temps per a preparar amb fe renovada, per una banda el naixement de Jesús en el Nadal, i per altra el seu retorn definitiu. Les lectures d’aquests quatre diumenges ens acompanyaran amb aquesta finalitat. De bell nou el passatge de l’evangeli del I diumenge d’Advent ens convida a estar desperts i atents, i ho fa a partir d’una comparança treta de la vida de cada dia.

 

En aquell temps digué Jesús: ‘Deixondiu-vos i vetlau, que no sabeu quan arribarà el moment’.

‘Li emprèn com a un home que se’n va de viatge. Abans de sortir de ca seva, deixa tasca senyada als seus criats, cadascú en el seu redol, i recomana al porter que estigui a l’aguait’.

Igualment a vosaltres vos toca vetlar d’aixecats, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de la casa; no sabeu si s’entregarà de vetlada, a mitjanit, en cantar els galls o a trenc d’alba; no fos cosa que es presentàs de cop i resposta i vos trobàs adormits’.

‘I això que vos a vosaltres, ho dic a tothom: vetlau!’

 

 

Comentari

Aquest passatge de l’evangeli, el trobam al final del gran discurs amb que l’evangeli de Marc conclou l’activitat pública de Jesús. S’anomena ‘discurs apocalíptic’, Perquè Jesús fa algunes “revelacions” (apocalipsis) que il·luminen distints aspectes de la seva segona vinguda.

El tema central, per tant, és l’adveniment de Jesús, que veim identificat amb “el Fill de l’home”, personatge que trobam a l’Antic Testament (Daniel 7, 13-14; Marc 13, 26-27).

Seria, però, una equivocació creure que aquest discurs de Jesús es refereix a la fi del món i, per tant, queda molt enfora. Sembla que l’evangelista fixa la mirada en la fi de la història, però va dirigit a un grup concret de cristians del segle I. Després, a tots nosaltres, també ara. El missatge de Jesús és senzill, perquè pren forma d’exhortació, que es repeteix tres vegades: al començament, a mitjan passatge i al seu final.

Es tracta d’una exhortació a la vigilància: ‘Deixondiu-vos i vetlau’. I per a fer-la més entenedora, posa una comparança i en treu la conseqüència: es tracta de la tasca del porter, que ha d’estar a l’aguait. I la conclusió és que hem de vetlar en tot moment.

 

La petita paràbola que posa Jesús és molt bona d’entendre: l’amo que se’n va de viatge és Crist ressuscitat i que ha ‘pujat al cel’. Deixa ca seva – la seva Església – a l’atenció i a l’esment dels seus criats o servidors. Cadascun ha de complir la tasca senyada. Tots som, en certa manera, porters que hem de restar desperts, vigilants, perquè de cert que ha de venir el Senyor, i no sabem quan.

Aquest ensenyament no es pot convertir en una proposta per a viure amb la por d’un futur incert. Per a la comunitat de Marc – i també per a nosaltres – ha de ser una convidada a l’esperança a envigorir més i més la fe. No se sap l’hora, perquè totes les hores són bones per a obrir-se a l’evangeli i comprometre l’existència. Mantenir-se vigilants i feels al missatge de Jesús, ara i aquí, és una forma de preparar-se per al futur que arribarà sense cap dubte. No és un sermó per a provocar angoixa, sinó per a convidar a ‘estar deixondits i atents’.

Recordem, per exemple les paraules finals de la paràbola de les al·lotes negligents i les al·lotes previsores (Mateu 25,13), així com també llegim de bell nou l’exhortació a la vigilància (Lluc 12, 35-40).

 

L’exhortació final del passatge fa que la crida de Jesús arribi no sols als qui estan a prop, sinó a ‘tothom’. Els seguidors de Jesús de tots els temps (nosaltres també) estam representats en Pere, Jaume, Joan i Andreu, primers destinataris directes. Per tant, qualsevol deixeble de Crist ha de restar en vigilància constant.

 

Els antics ‘Pares de l’Església’ (segles II-V) parlaven de tres vingudes del Senyor: la primera va ser quan s’encarnà; la segona és la que tindrà lloc a la fi del temps; i la tercera és la vinguda a cada un de nosaltres. En aquest temps d’Advent recordam la primera, ens preparam per a la segona i tractam de fer realitat la tercera.

 

Miram de fer vida la Paraula de Jesús

El cristià sap que Crist ja ha vingut, i viu a l’espera del seu retorn definitiu. Per això celebram cada any la primera arribada del Senyor i recordam que tota la nostra vida s’ha de configurar com una constant espera. L’eco de les paraules de Jesús, quan ens promet la seva vinguda i ens demana que estiguem desperts, vigilants, atents, tornen a sonar també avui amb tota la seva força.

 

Qüestionari

1.- ¿Què ha de canviar en la nostra vida per a poder viure de forma adequada l’Advent? ¿Per on hauria de començar?

2.- ¿Vivim conscients que la nostra meta és la trobada amb Crist, o ens hem instal·lat en a quest món?

3.- ¿Com esperam l’arribada del Senyor? ¿Amb por, angoixats? ¿Passius, indiferents…? ¿Com expressam l’esperança en la nostra vida?

 

Facem un compromís concret.

 

Pregària

Nosaltres som l’argila i tu el terrisser (el gerrer).

Vine, Senyor, i fé de les nostres vides un instrument útil, bell i únic.

Vine a fer del nostre món un lloc de pau, justícia i fraternitat…, on ningú no sigui exclòs, considerat inútil i manco digne. Que els més petits ocupin els llocs d’honor, i els més capaços sentin el goig de servir.

Que obriguem el cor i els nostres sentits a que4lsevol que tengui qualque cosa que dir.

Que estiguem disponibles per a escoltar la teva paraula, que és font de vida. Amén.

*********

AVISOS 2-3 DESEMBRE

 

–   LA COL·LECTA  SERÀ PER LES OBRES REALITZADES RECENTMENT EN ELS DOLORS I CRIST REI  

 

– Dijous dia 7, vigília de la Immaculada, les misses seran com els dissabtes: hi haurà celebracions a St. Josep a les 17; a Fartàritx, Crist Rei i Convent a les 19 h. i a Sant Pau a les 19’30 h.

–  Aquest dia, per coincidir amb el primer dijous del mes, hi haurà una hora de pregària a les,20’30 preparada pel Grup d’Adoració Nocturna a la capella de les religioses de la Puresa,

 

– Divendres dia 8 és la festa de la Immaculada. Les misses seran com els diumenges. A la parròquia dels Dolors hi haurà exposició major del Santíssim i una hora de pregària. Serà de 18’30 h. a 19’30 h. 

 

–  Diumenge que ve, dia 10 farem un sopar per ajudar a pagar les obres que hem realitzat a les Parròquies de Crist Rei i dels Dolors, que sobrepassen els 10.000 euros. Bàsicament hem enrajolat cinc terrasses de l’església dels Dolors; una feina del tot necessària, mala de fer pel lloc on estan situades i poc vistosa. El sopar serà a les 20’30 en el restaurant «Es Cruce»; el donatiu és de 15 euros i els tiquets es poden adquirir a les Parròquies i llocs de costum.

 

GUIÓ Pregària 7 Desembre 2017 ADVENT

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: pàgina 224 “Anunciarem vostre Regne…”

Reso de Vespres: Antífones: pàgina 61 – 66 “Advent”. Salmòdia: pàgina 61 – 66

Lectura: “De la Dispersió a la Integració”.

Responsori breu: pàgina 71

Magníficat: pàgina 71

Pregàries + Oració: pàgina 71 ….

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5

Pregàries comunitaries.

Amoris Leatitia: 133-137 

Cant: Pange Lingua (pag. 218) 

Benedicció i Cant final: Salve Regina

 

 

* * * * * * *  

 

 

 

 

Primer diumenge – Advent

Is 63,16b-17.19;64,2b-7
1 Co 1,3-9
Mc 13,33-37

En bones mans


És una meravella veure com un mestre terrisser d’un tros amorf d’argila, amb la delicadesa de les seves mans, en fa una bella figura; fins i tot en pot fer una obra d’art. Avui Isaïes ens ha dit que nosaltres som com l’argila i Déu, el nostre pare, n’és el terrisser. I nosaltres, que sovint ens sentim febles, cal que ens deixem emmotllurar per les mans amoroses del nostre terrisser. Però és tan hàbil el nostre terrisser que per resseca i endurida que s'hagi fet la nostra argila, la nostra fe, ell sap fer-la de nou «emmotllurable».

 

Nova oportunitat


Comencem aquest nou any litúrgic potser amb el temor que sigui un advent més en els nostres advents de la vida. Però, cal considerar-lo com una nova oportunitat, i més encara per als que ja tenim uns quants anys, potser després de moltes oportunitats desaprofitades. Ens trobem en una nova oportunitat per creure de debò en el gran regal de la bondat de Déu; oportunitat de creure de debò que Déu s’ha volgut fer autènticament un de nosaltres.

Estem vivint uns moments històrics, en els que gran part de la societat (voldria creure que inconscientment) no compta o no creu necessari assumir res, que pretengui superar les vivències experimentades pels nostres sentits i per sensacions més o menys complaents. I, per tant, en aquest nostre món secularitzat, els cristians, perquè siguem creïbles i interpel·lants, hem de viure amb més autenticitat la bona nova de la vinguda de Déu al món.

 

Atents!
Per això, avui se’ns exhorta a estar atents, vetllant, perquè Jesús novament vol venir a nosaltres. Però cal que el deixem venir, cal que l’acollim. Ell vol venir en el marc de la nostra pregària senzilla i oberta, vol venir a través de la seva paraula, vol venir a través de les interpel·lacions que ens vénen de les necessitats de les persones i del dolor del nostre món ocasionat: per la violència de les guerres, la violència de gènere, la violència dels fanatismes religiosos, els abusos de menors, els dolors ocasionats pel tancament de fronteres i negatives o passivitats davant la demanda d’asil, per les penúries econòmiques, conseqüència de la manca de treball o de treball digne, per la manca de llibertat o de salut…el Senyor vol venir per moure’ns a una resposta

 

Deixem-lo venir


Aquest advent, doncs, és una oportunitat perquè, a través de la nostra pregària, la nostra escolta de la paraula de Déu i la interpel·lació dels fets, deixem que Déu, el terrisser, vagi amarant la nostra argila. I que la nostra terrissa vivent vagi expressant una mica més la figura i la persona de Jesús: la seva compassió, la seva bondat, el seu compromís per la causa dels necessitats.


Certament, molts estem molt lluny de expressar-ho, perquè la nostra terrissa s’ha endurit, s’ha anat ressecant al llarg dels anys per la fredor dels valors promoguts per la nostra societat del benestar, individualista i insensible a la injustícia, i impedim que ens deixen emmotllurar per les mans compassives i amoroses del nostre terrisser. Però sabem que, amb el nostre penediment i el seu perdó generós, la nostra argila resseca s’estova, o, com diu el profeta Ezequiel, el nostre cor de pedra es renova i es transforma en cor de carn.


Renovem-nos, doncs! No deixem passar l’oportunitat de l’advent ’17!. Que l’acollida que farem de Jesús en el pa de l’eucaristia, ens porti a acollir Jesús present en els homes i dones que viuen en qualsevol mena de dolor. Ell ho espera.

Francesc Xicoy s j

 

LA CASA DE JESÚS

Jesús és a Jerusalem, assegut a la muntanya de Les Oliveres, mirant el Temple i parlant confidencialment amb quatre deixebles: Pere, Jaume, Joan i Andreu. Els veu capficats per saber quan arribarà la fi del món. Ell, per contra, es preocupa per com viuran els seus quan ell no hi sigui.

Per això, descoberta la seva inquietud, els diu: “Mirau, viviu desperts”. Després, deixant a banda el llenguatge terrorífic dels visionaris apocalíptics, els conta una paràbola curteta que ha passat desapercebuda entre els primers cristians.

”Un amo anà de viatge i deixà la seva casa”. Però, abans de partir, “confià a cada un dels seus criats una tasca”. Quan s'acomiadava, només va remarcar una cosa: “Vigileu, ja que no sabeu quan tornarà l'amo”. No fos cosa que en tornar, us trobi adormits.

El relat suggereix que els seguidors de Jesús formen una família. L'Església és “la casa de Jesús” que substituirà “la casa d'Israel”. Dins ella tots som servidors. No hi ha amos ni senyors. Tots viuran esperant l'únic Senyor de la casa: Jesús el Crist. No ho oblidem mai.

A la casa de Jesús ningú roman passiu. Ningú se sent exclòs, sense responsabilitat. Tots són necessaris. Tots tenen qualque missió encomanada per ell. Tots estan cridats a contribuir a la tasca de viure com Jesús a qui han conegut sempre dedicat a servir el regne de Déu.

Els anys passaran. ¿Es mantindrà viu l'esperit de Jesús entre els seus ? ¿ Recordaran el seu estil servicial cap els més necessitats i desvalguts ? ¿ Seguiran pel camí obert per ell ? La seva preocupació és que l'Església no s'adormi. Per això, insisteix fins a tres pics: “viviu desperts”. No és una recomanació als quatre deixebles que l'escolten, sinó un   

 

 

 

 

"Hem oblidat el veritable motiu de la festa de Nadal"

Per Josep Llunell

Primer diumenge d’Advent. Cicle B

Avui, primer diumenge d’Advent.

Què és l’Advent?

Són les 4 setmanes que dediquem a preparar el Nadal.

I, què és el Nadal?

El dia en què es recorda que Déu, en Jesús, es va fer present en la història humana.

Per això se’ns exigeix estar

-atents

-i vigilants.

I, per què?

Perquè des de l’instant en què Déu entra en la història humana – mitjançant la persona i la vida de Jesús – en qualsevol moment pot passar el que no esperem.

De què es tracta?

La crida a la vigilància que hi ha en aquest evangeli és la conclusió del discurs que, segons Sant Marc, Jesús va pronunciar abans de la seva mort. En aquest discurs Jesús hi anuncia dues coses:

1ª.- La destrucció total del Temple, cosa que significa acabar amb la perversió del sagrat en els seus sacerdots, cerimònies i sacrificis.

2ª.- La caiguda del sol, de la lluna i de les estrelles que indiquen, segons els profetes, la ruïna dels grans imperis, els poders opressors de la humanitat.

Preparar el Nadal és, abans que res, estar atents al que la presència de Jesús desencadena en la història.

Primer: una altra forma d’entendre i de viure la religió, no reclosa en el temple, sinó present en tota la vida.

Segon: una altra forma d’entendre la política: no com un poder d’uns sobre uns altres –domini despòtic -, sinó com una responsabilitat compartida entre tots i al servei de tots.

Com vosaltres mateixos podeu apreciar això exigeix una atenció constant i una vigilància extrema.

És això el que hauria de comptar. No la comèdia dels aparadors, ni el negoci dels regals, ni les fartaneres de les festes.

Hem oblidat el veritable motiu de la festa de Nadal però, per vergonya nostra, ens queden les disbauxes i les indigestions.

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

MONSENYOR SEBASTIÀ TALTAVULL, BISBE DE MALLORCA

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

COMUNICACIONS:

– Amb el lema «Amb tu, som una gran família» celebrarem el pròxim diumenge el dia de l’Església Diocesana. Una jornada en la que se’ns recorda que hem de viure la solidaritat tant en els aspectes espirituals com materials, en la pregària i en l’economia. Avui podeu recollir els sobres i fulletons explicatius.

 

-El pròxim cap de setmana comencen les fetes de Crist Rei; concretament dissabte dia 18 a la missa de les 18’30 hi participaran les persones més majors de la barriada. 

 

DIUMENGE    XXXII   DEL   TEMPS   ORDINARI:

 

 

Aquest diumenge certament la paraula que el Déu de la vida ens proposa perquè la vida sigui vida, i sigui en abundància, és la saviesa. El gran problema és que nosaltres l'hem disfressat amb tantes coses, que no ens deixa veure el seu profund sentit, tal com Déu ens les revela. La saviesa de ser savis. Cordeu-vos perquè vénen corbes, com dirien a les típiques atraccions d'aventura.


a) La saviesa de ser savis


La saviesa revela l'estupidesa. Aquesta darrera és disfressada d'entreteniment i producte cultural a on tots condemnen i tafanegen de tot i de tots. Ser savis no és tenir molts coneixements. En canvi, té a veure amb ser subjectes de la nostra vida, i no simplement objectes de vida, la qual va sacsejant segons les persones i els esdeveniments que ens passen.


La Saviesa en els llibres sapiencials de l'Antic Testament és descrita com una dona. Sempre es troba fora, pels carrers per la qual cosa no és tan inaccessible per a nosaltres. En el llibre de la Saviesa ens diu que està a la cruïlla de camins, de carrers i de muntanyes. És significatiu, la saviesa, ser savis és per a tothom. No és elitista, per als que tenen molts títols universitaris o coneixements, doctorats, o llegeix molt. Sinó és l'oportunitat per a totes les persones en la seva vida diària. La descripció ens diu que es troba a les portes de les cases. Per tant, la Saviesa, la possibilitat de ser savis hi és on viu l'home i la dona en el seu ésser relacional, relacions públiques o privades, és el lloc de les accions humanes. I la Saviesa porta a la veritat i a la justícia. Un bé inestimable. La Saviesa sempre té a veure amb la paraula i amb l'escolta (cf. Sir 24: “Jo he nascut de la boca de l'Altíssim”). I ¿a què es deu això? Perquè la Saviesa, ser savis, és tenir un cor obert, capaç de reconèixer el valor del que se'ns diu i el que se'ns dóna en la vida quotidiana, en les persones i en els fets, ja siguin d'alegria o ja siguin de tristesa. En tots ells i en les persones, hi ha la gran invitació de distanciar-se del que ens passa per passar-ho pel nostre cor i davant Déu reconèixer el valor que hi ha darrere d'això. Ens posa en actitud d'escolta i en l’escola de l’escolta. Per això la Saviesa és ser savis. No és una cosa abstracte. És reconèixer i ser reconeguts. Recordo la frase de Merleau-Ponty: “si toco l'arbre la meva mà és tocada, però si toco la mà d'un altre aquesta és tocada i tocant”.


Ser savis és, per tant, sentir la paraula de Déu que toca els cors al costat dels  nostres esdeveniments del dia a dia, distanciar-se d'ells per reconèixer el seu valor vivint i actuant el bé, perquè és bé. Com veieu, res d’intel·lectual, sinó de disposició afectiva, d'obrir-se i ser honestos amb nosaltres mateixos i amb Déu.

 

b) El seny, signe de la Saviesa


Així és. Demanem i demanem, preguntem i preguntem per obtenir una resposta i, en no trobar-la, desistim resignats a viure en l'amargor de qui sent el tracte amb Déu com un pur mercader. La paràbola de les verges assenyades ens convida a la saviesa. Les noces és l’apertura del seny. No perdre l’oportunitat que el pecat i la separació de Déu ens faci desgraciats. No deixar que la llàntia s’apagui. Aquelles dones desassenyades van tenir la voluntat dormida. El nuvi ja no els va treure la son. Ens treu l’Evangeli el son? La llàntia es va secant, el cor resta infèrtil, sense passió i oblida l’amor primer. La nostra vocació és l’oli que ha de cremar i de renovar-se. Siguem “Amics en el Senyor”, homes i dones savis, capaços de reconèixer el nostre nuvi, Crist, el Senyor; distanciar-se per actuar des de i pel Bé. Humanitzats perquè hem estat divinitzats fins i tot en els moments més foscos i penosos. Viure a les alegries i en les penes diuen en els matrimonis, no? Viure les alegries i les penes amb Déu, ja és el moment de relació amb Ell.

 

 

ABANS QUE ES FACI TARD

S'ens apaguen les torxes.

Mateu va escriure el seu evangeli en un moment crític per als seguidors de Jesús. La vinguda del Crist trigava massa. La fe de no pocs es relaxava. Era necessari revifar de bell nou la conversió primera.

Mogut per aqueixa preocupació, recollí tres paràboles de Jesús i les elaborà profundament per a cridar a tots a la responsabilitat:

“No esperis que altres et donin “oli” per a encendre la teva “torxa”, tu mateix has de tenir cura de la teva fe.

No et conformis en conservar el teu “talent” baix terra; t'has d'arriscar a fer-lo fructificar.

No esperis a que apareixi Crist, el pots anar a trobar en tota persona sofrent”.

La primera paràbola ens parla d'una festa de noces. Pletòriques, unes al·lotes “surten a esperar el novii”. No totes van ben preparades. Unes porten oli a bastament per encendre les torxes; les altres ni hi pensen. Només pensen a portar les torxes a les mans.

Com que l'espòs triga, “a totes els agafa son i se dormen”. Els problemes comencen quan s'anuncia l'arribada del novii. Les al·lotes previsores encenen les torxes i entren amb ell al banquet. Les insconscients han d'anar a comprar-ne. Però quan tornen “la porta està tancada”. Ja és massa tard.

És un error cercar un significat secret a “l'oli”: ¿ Una al·legoria per parlar del fervor espiritual, de la vida interior, de les bones obres, de l'amor…?

La paràbola és senzillament una crida a viure units a Crist de manera responsable i lúcida ara, abans que es faci tard. Cadascú sabrà de que li cal tenir cura.

Es una irresponsabilidad llamarnos cristianos y vivir la propia religión, sin És irresponsabilitat dir-nos cristians i viure la pròpia religió sense esforçar-nos per a semblar-nos a Crist. És un error viure amb auto-complaença, dins la pròpia Església, i no plantejar-nos una vertadera conversió als valors evangèlics. És d'insconscients sentir-nos seguidors de Jesús i no “entrar” en el projecte de Déu que ell vol promoure.   

En aquests moments en que és tan bo de fer “relaxar-se”, caure en l'escepticisme o “anar tirant” pels camins segurs de sempre, penso que sols hi ha una manera d'estar en l'Església: convertir-me a Jesucrist.

 

 

José Antonio Pagola

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario