Informació: cerca'ns al Facebook: catequesi manacor  o bè per correu electrònic: catequesimanacor@gmail.com

CATEQUESI DE FAMÍLIA

 

] 

 

 

]

 

800 PERSONES PARTICIPEN 

TROBADA DE CATEQUESI DE FAMÍLIA

CELEBRADA   A MANACOR

18  març  2018

Ha estat una jornada per a compartir la fe en família que ha conclòs amb una eucaristia presidida pel bisbe i un dinar de germanor.

Els pares i mares, infants i catequistes de totes les parròquies que ofereixen la modalitat de Catequesi de família es varen trobar diumenge passat a Manacor per compartir plegats una jornada de germanor, formació i pregària. Entre els infants i adults varen arribar a ser unes 800 persones. Com ja és habitual en aquest itinerari educatiu en la fe, els pares i infants compartiren alguns moments plegats i també tingueren activitats específiques per fer una descoberta personal de la proposta cristiana, al costat dels membres d'altres famílies que també fan el mateix procés. Després de la benvinguda al pati del col·legi de La Salle, els adults es desplaçaren al Teatre Municipal de Manacor per escoltar el testimoni de Fernando Vidal, doctor en sociologia i pare de família, que els presentà el mètode d'El rellotge de la família, una forma pràctica de cuidar les relacions familiars en les diferents hores que es viuen a totes les llars, des dels moments de gratitud i desenvolupament, passant per l'experiència del fracàs fins arribar al moment de la reconciliació i la celebració. Mentrestant els nins gaudiren d'una gimcana catequètica al pati de l'escola perquè a través del joc també poguessin descobrir la crida que els fa Jesús en les seves vides.

 

Tot seguit, pares, nins i catequistes es dirigiren a la Parròquia dels Dolors de Manacor per participar de l'Eucaristia que presidí el bisbe Sebastià Taltavull. En l'homilia, el bisbe encoratjà a les famílies a dedicar "un espai i un temps" a Jesucrist, amb gestos senzills com col·locar una imatge o un petit altar i introduir la pregària en moments quotidians com la benedicció de la taula o llegir l'Evangeli en família. I animà a altres parròquies a afegir-se a aquesta modalitat de catequesi, que fa possible que l'Església torni a entrar dins les cases. La trobada acabà amb un dinar de germanor al pati del col·legi de La Salle, durant el qual tots els assistents pogueren compartir l'experiència que acabaven de viure.

 

 

 

CATEQUESI EN FAMILIA            (Video  resum)

 

] 

 

 


 

 

 

                                                                             

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  

 

                             

 

 

 

 

                                 

 

 

 

               

 

 

 

           

        

 

 

 

 

 

 

 

 

Ç

       

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

PROGRAMA SETMANA SANTA 2018

PRESENTACIÓ    DEL   "PROGRAMA   DE   SETMANA   SANTA"

Dimarts,  13   març   2018    20'30  hores      CAN   VALLESPIR

 

La sala d'actes de Can Vallespir es quedà petita per presenciar la presentació del programa de Setmana Santa de 2018. Amb una taula formada per Mons. Sebastià Taltavull, bisbe de Mallorca; Catalina Riera, batlessa de Manacor; Mons. Andreu Genovart, rector de Manacor; i Maria Sansó, presidenta de l'Associació de Confraries de Manacor. A part, també intervingueren Antònia Llodrà, regidora delegada de Turisme i delegada de Cultura de l'Ajuntament de Manacor, i l'autor del quadre imatge d'aquest any, Gaspar Morey.     

                                                                                                                                                  

 

 

      

 

 

 

 

 

 

Paraules del bisbe de Mallorca

Benvolgudes i benvolguts confrares.

 

Un any més ens trobam immersos de ple en la preparació per a viure la setmana gran de l’any cristià, la Setmana Santa. Rebeu amb aquestes lletres la meva més cordial salutació i la meva invitació a fer amb autèntic esperit confrare l’itinerari que ens porta a la celebració de la Pasqua del Senyor i que ens identifica com a cristians. Un itinerari que vol posar-nos en sintonia amb l’Evangeli, que és d’on rebem la invitació a la conversió i al seguiment de Jesús. És el que se’ns ha dit just al començament de la Quaresma: “Convertiu-vos i creis en l’Evangeli”. I, al mateix temps, se’ns ha proposat fer un camí junts, en comunitat, en confraria, amb esperit fraternal i en comunió amb tota l’Església.

 

Vull que aquestes meves paraules us animin a fer aquest camí de vida cristiana i que pren tota la seva significació quan manifestam la nostra fe en públic. Avui, tots som molt sensibles als signes externs de la nostra fe i el que volem és que manifestin amb sinceritat allò que vivim, allò que sentim, allò que celebram, allò que ens és propi com a seguidors de Jesús i membres vius de la seva Església. Això, però, ha de ser ben visible i s’ha de notar allà on hi som presents al llarg de tot l’any. Quan ho feim, ens trobam amb Jesús de forma directa i a través de les persones amb les quals ens trobam. Hem de desterrar qualsevol brot de pessimisme, de desànim o de conflictes interns.

 

El que anam a celebrar durant la Setmana Santa i el Tríduum Pasqual no és una obra escènica on hi ha qui són actors i altres espectadors. És una experiència de fe i d’Església que posa la mirada fixa en Jesús i tracta de descobrir el seu immens amor fins al punt que dóna la vida per tots nosaltres, a la Creu, a qui mostram al nostre poble. Aquesta notícia és la que hem de comunicar a tothom perquè és font de vida, perquè ens arriba de la Resurrecció de Jesús. El papa Francesc diu que “la vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de donar vida als altres” (EG 10).

 

Amb tot això, estam anunciant que s’acosta la Setmana santa i Pasqua, que és quan celebrarem els misteris més grans de la nostra vida cristiana, i que al llarg de l’any va recorrent pas a pas la vida de Jesús. Si celebram de forma especial aquests dies, si sortim als carrers a manifestar públicament la nostra fe és perquè creim en Jesús i el volem donar a conèixer, perquè volem dir públicament que el volem seguir i ens esforçam perquè sigui el centre de la nostra vida. Us convid, idò a fer-ho realitat, amb la major dedicació possible, donant temps a la pregària i a fer el bé, com ho fa i ho aprenem de Jesús.

 

+ Mons. Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca

 

 

 

..

 

 

 

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

QUARESMA 2018

* * * 

COMUNICACIONS:

CELEBRACIÓ   DEL   SAGRAMENT   DEL   PERDÓ:

–  Dimarts,    dia   20  :  PARRÒQUIA   DELS   DOLORS,  20'00 h.

–  Dimecres,  dia   21 PARRÒQUIA   DE   SANT   PAU,  19'30 h.

–  Dijous,       dia    22PARRÒQUIA  DE   CRIST   REI,  19'00 h.

* * * * 

QUINT   DIUMENGE   DE   QUARESMA

Jr 31,31-34
He 5,7-9
Jn 12,20-33

L'evangeli d'avui enllaça dues sagues que constitueixen el fil d'embastar de totes les narracions evangèliques. Una és la saga del pa, des de la llavor sembrada pel Pare fins el pa "entregat per vosaltres". El gra de blat és la llavor que és la Paraula. Ja existia al principi, i per ella tot ha vingut a l'existència. Ha plantat la tenda entre nosaltres i dóna fruit a desdir, el 30, el 60 o el 100. N'haurà de menjar tothom, servit pels deixebles. Pa no contaminat de llevats traïdors, pa que nodreix 5.000 homes sense comptar dones ni criatures. El pa baixat del cel que, qui en mengi, tindrà vida eterna. Pa solidari, en fi, que és el cos de Jesús entregat a la humanitat.

 

L'altra saga tracta de la serp antiga del paradís i de les serps verinoses del desert. La saga tèrbola de la desobediència i del pecat, de l'escàndol i de l'agulló de la mort. Saga que desencadena tot un camí de baixada a l'infern essent, a la vegada, rescat de l'ovella perduda i perdó del fill pròdig, de glòria divina i de salvació humana. L'elevació de l'estendard sanador de la serp en el desert, la mort mirada fit a fit en Jesús enlairat a la creu, glorifica l'amor del Pare i la mort perd el seu fibló. De la creu penja l'INRI trilingüe: Jesús de Natzaret, el rei dels jueus. Braços oberts barrant el pas: "Del rei en sota, ningú".
Les dues sagues s'unifiquen en un fet singularíssim de la vida de Jesús, narrat pels sinòptics a l'Hort de Getsemaní i, per Joan, a l'explanada del Temple. Jesús s'enfronta al misteri de la pròpia mort.

 

En la nostra literatura disposem del sentit poema de Maragall, el Cant Espiritual, amb els interrogants recòndits que suscita el sentit de la mort, que posa en entredit la meravella de la vida. L'autor es refia de Déu, finalment, demanant-li que la mort li sia "una major naixença".

 

Jesús de cara als deixebles ha anat insistint en la necessitat de passar pels oprobis, les humiliacions i les injúries de part dels pecadors i les autoritats i, fins i tot, la mort. Els diu, però, que la mort no serà la darrera paraula de part del Pare.

 

En Joan són Nicodem, les autoritats i les multituds, les avisades que el Fill de l'Home ha de ser enlairat, com Moisès enlairà la serp (Jn 3,14) i, amb això, coneixeran que ell és (Jn 8,28) i atraurà tothom cap a ell (Jn 12,32).

 

En el text d'avui Jesús reflexiona i s'expressa sobre la pròpia mort. Ha arribat l'hora! En els sinòptics voldria evadir-la, però opta per la voluntat del Pare. En Joan ja hi és de ple en l'hora i vol passar-la amb fidelitat, veient-ne el sentit. L'angoixa és màxima. Cau a terra. És com la mort de la llavor. Prega perquè tot sigui a glòria del Pare. Demana que la mort no sigui la destrossa de la seva missió i, anant molt més enllà que el poeta, veu en la seva mort enlairada l'atracció universal: Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.

A quinze dies de la Pasqua, el diumenge que abans en dèiem de Passió, al marge de preparacions penitencials i baptismals la litúrgia ens endinsa de cop en els sentiments de Jesús sobre la seva mort, que contemplarem aquests dies sants.

Santiago Thió, sj.

 

Confiança absoluta

 

Passem la nostra vida, en general, de manera prou superficial. No gosem entrar dins nosaltres mateixos. Ens fa por mirar dins el nostre interior. ¿ Qui és aqueix esser estrany que és dintre meu, ple de pors i interrogants, amb fam de felicitat i fart de problemes, sempre en recerca i sempre insatisfet ?

¿ Quina postura adoptar quan contemplem en nosaltres aqueixa mescla estranya de noblesa i misèria, grandesa i petitesa, finitat i infinitud ? Entenem el desconcert de sant Agustí, qui, qüestionat per al mort d'un amic, s'atura a reflexionar sobre la vida: “M'he convertit en un gran enigme per a mi mateix”.

Postura possible: resignació. És conformar-nos amb el que som. Instal·lar-nos en la nostra vida petita de   cada dia i acceptar la nostra finitat. Per fer això, acallar tota remor de transcendència. Tancar els ulls a tota signe que convidi a mirar l'infinit. Romandre sords a tota crida provinent del Misteri.

Una altra actitud possible davant la cruïlla de la vida: La confiança absoluta. Acceptar dins la nostra vida la presència salvadora del Misteri. Obrir-nos a ell des del més pregó del nostre esser. Acollir Déu com arrel i destí del nostre ser. Creure en la salvació que s'ens ofereix.

Només des d'aquesta confiança plena en Déu Salvador s'entenen les desconcertants paraules de Jesús: “Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna”.

Decisiu és obrir-nos confiadament al Misteri de Déu que és Amor i Bondat insondables. Reconéixer i acceptar que som essers “gravitant al voltant de Déu, nostre Pare. Com deia Paul Tillich, “acceptar ser acceptats per ell”.


Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol…

Trobem poques frases tan desafiants com aquestes paraules que recullen una convicció de Jesús: “Us dic amb tota veritat que si el gra de blat quan cau a terra, no mor , queda sol, però si mor dóna molt de fruit”.

La idea de Jesús és clara. Amb la vida passa el mateix que amb el gra de blat, que ha de morir per alliberar energia i produir un dia fruit. Si “no mor”, queda sol damunt el terreny. Al contrari, si “mor” es torna alçar en nous grans i nova vida.

Amb aquest llenguatge gràfic i enèrgic, Jesús dóna a entendre que la seva mort no és un fracàs sinó vida fecunda, i, al mateix temps, convida als seus seguidors a viure segons aquesta paradoxa: per donar vida és necessari “morir”. No es pot engendrar sense donar. No és possible ajudar a viure sense “desviure's pels altres. Ningú, aferrat al propi benestar, contribueix a un món més just i humà. Ningú treballa pel regne de Déu i sa justícia, si no està disposat a agafar riscs i rebuigs, conflictes i persecucions com Jesús.

Ens passem la vida provant defugir sofriments i problemes. La cultura del benestar ens porta a organitzar-nos de la manera més còmoda i plaent. És l'ideal suprem. Tanmateix, hi ha sofriments i renúncies que cal assolir si volem que la nostra vida sigui fecunda i creativa. L'hedonisme no és cap força mobilitzadora; l'obsessió pel propi benerstar empetiteix les persones.

Ens avesem a viure tancant els ulls al sofriment dels altres. Sembla sensat i assenyat per a ser felices. És un error. Defugirem problemes i disgusts, però el nostre benestar serà buit, avorrit i estèril, la nostra religió serà trista i egoista.  

Mentre, els oprimits i afligits demanaran si troba ressò el seu dolor.

 


 

 

 

 

 

Cinquè Diumenge de Quaresma.

 "Ens estem acostumant a viure-ho tot tancant els ulls als sofriments dels altres"


 

A l’Evangeli hi ha frases radicals i desafiants però poques com aquesta: “Us asseguro que si el gra de blat no cau a terra i mor, queda infecund; però si mor, dóna molt de fruit.”


La idea de Jesús és prou clara.
Amb la vida passa el mateix que amb el gra de blat: ha de morir per alliberar tota la seva energia i produir un dia fruit.
Si no mor, resta sol a terra.
Si mor, torna a alçar-se portant nous grans i nova vida.


Amb aquest llenguatge tan gràfic i ple de força, Jesús deixa entreveure que la seva mort, lluny de ser un fracàs, serà precisament la que donarà fecunditat a tota la seva vida.


Però, al mateix temps, convida als seus seguidors a viure segons aquesta mateixa llei paradoxal: per donar vida és necessari morir.
No es pot engendrar vida sense donar la pròpia.


No és possible ajudar a viure si hom no està disposat a desviure’s pels altres.
Ningú contribueix eficaçment a un món més just i més humà vivint enganxat i esclau dels seu propi benestar egoista.


Ningú treballa seriosament pel Regne de Déu i la seva justícia si no està disposat a assumir
-els riscs

 

-els refusos


-la conflictivitat


-i persecució que va patir Jesús.


Ens passem la vida tractant d’evitar problemes i sofrences.
La cultura del benestar ens empeny a organitzar-nos de la manera més còmode i plaent. És l’ideal suprem.


Però hi ha sofriments i renúncies que és necessari assumir si volem que la nostra vida sigui creativa i fecunda.


Ens estem acostumant a viure-ho tot tancant els ulls als sofriments dels altres. Sembla el més intel·ligent i sensat per esdevenir feliços. Però és un greu error.


Perquè el nostre benestar serà cada cop més buit
més avorrit

més estèril.
La nostra religió serà cada cop més trista i egoista.


I, mentrestant, els oprimits i els afligits volen saber si hi ha algú que s’interessi pel seu dolor i que tingui la bona voluntat de compartir-lo i d’alleugerir-lo.


Mai no insistirem prou en el fet de què Déu Pare no vol que els seus fills pateixin.


Cal insistir en això perquè s’ha insistit massa en el déu vampir que necessita sang i dolor i mort per perdonar els seus fills.


A vegades, diem de Déu coses que no les diríem de cap persona decent, com assegurava Toni de Mello.

 

 

 

 

Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

QUARESMA , TERCERA SETMANA

LECTIO   DIVINA:

–  Can   Vallespir,   Dimecres,   28   febrer   20'30-21'30  h.

 Evangeli   Jn. 2, 13-25 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 * * * * * * 

 

 

PREGÀRIA   EUCARÍSTICA:  

Dijous,   1   març    20'30-21'30  h.

ESGLÉSIA   DE   FARTÀRITX

 

   

 

Pregària 1 març 2018  
Monició d’entrada: 
Explicació de la celebració: 
Exposició Santíssim.
Inici: pàgina 55
Cant d’entrada: “Pietat, oh Déu, Vós que sou bo;”
Reso de Vespres:  Antífones   i  Salmòdia .:    Quaresma                                                                                                                                       
Lectura: “Transfiguració” (Amàlia).
Responsori breu: pàgina 68
Magníficat:  pàgina 68                                                           
Pregàries + Oració: pàgina 69  
Oració personal: 15 minuts.
Cant: pag. 227 cant nº 5
Pregàries comunitaries.
CATEQUESI   de  FRANCESC   :   Eucaristia   (Hnas. Pureza).
Cant: Pange Lingua 
Benedicció i Cant final: Salve Regina
 

* * * * * * 

COMUNICACIONS:

– El pròxim dijous, dia 8 de  març,  hi haurà l’exercici del Via-crucis 

                  Parròquia de Sant Pau; serà a les 19’30 h.

                (Aquest dia  se suprimeix la missa a la dita Parròquia)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

* * * * * * * 

 

 

Tercer Diumenge de Quaresma

EVANGELI Jo 2,13-25

Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

Quan s'acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dónes que t'autoritzi a fer això?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?». Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d'entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l'Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l'interior de cada home.

Paraula de Déu

 

Ex 20,1-17

1 Co 1,22-25

Jn 2,13-25

No fixeu els ulls en ningú més que en ell

 

1. L'evangelista Joan és un contemplatiu que en el seu evangeli mira directament Jesús. Per Joan el que és "bona notícia" (evangeli) és Jesús mateix; és a dir, per ell, l'evangeli, la bona notícia, és Jesús.


Per la seva banda per l'evangelista Marc (que estem llegint la majoria dels diumenges d'enguany), la "bona notícia" és que (qui ho havia de dir…!) el Regne se'ns ha acostat, el tenim aquí. I Marc ens fa contemplar el "goig de l'evangeli" quan Jesús va sembrant el Regne de Déu arreu, encara que els terrenys ben sovint rebutgin la llavor del Regne. Tot llegint el relat de Marc ens omplim de joia assaborint el Món Nou de Déu.


Joan contempla els dies de Jesús d'una altra manera que Marc. No mira directament el Regne, només mira Jesús (tal com cantem nosaltres: "no fixeu els ulls en ningú més que en ell"). I la seva "contemplació" ens fa abastar tota la fondària del Misteri de Jesús, i descobrim que Jesús ens "salva", ens realitza, ens omple de vida.

 

2. De la mà de Joan, a poc a poc, contemplem, per exemple, que Jesús:

  • És l'Anyell que s'ha fet càrrec i ha carregat amb les frustracions, pecats, estupideses… del món, de les meves. (Quina sort quan algú es fa càrrec i carrega amb les meves "foscors", nicieses, pecats!)

  • Dona de manera desbordant un vi embriagador, perquè no es frustri un convit de noces: Jesús provoca l'alegria (possiblement una mica massa "engrescada"). I amb Jesús i la jovenalla pagesa de Canà podem ballar: "visca l'alegria!"

  • Jesús és l'aigua viva que satisfà la set per sempre, i la fa brollar del cor del creient, omplint-lo d'una pau i plenitud inabastable.

  • I és la Llum vibrant que fa veure les coses noves, com el dia de la Creació. Amb els seus raigs de tot agafa una coloració i vivesa "divines"… I és el Pastor que ens porta al coll, que ens amanyaga i mena a pasturatges exquisits. Etc.


Realment Jesús és el Camí, és la Veritat i és la Vida. Per això, per a Joan tot es juga en estar empeltats en Jesús, com els sarments en el cep; això fa que posseïm plenitud. I estar fondament units a ell ens portarà, sense quasi adonar-nos-en, a rentar els peus dels germans, car aquest és l'únic manament.

  1. Avui llegim un text programàtic de l'evangeli de Joan: l'expulsió dels mercaders del Temple. "No fixeu els ulls en ningú més que en ell". Però alguns mirem els temples del nostre món i de les nostres religions, i els fem del tot absoluts. Prou descobrim, per poc que "hi fixis els ulls" amb una mica de profetisme com Jesús, que són un "mercat" i que cal amb radicalitat fuetejar-los, amb Jesús, ni que ens faci angunia veure Jesús, la Paraula de Déu, amb el fuet a la mà.


    Joan no situa aquest episodi al final de la vida de Jesús, abans de la passió. El situa com a segon episodi de la seva narració, després de la idíl·lica escena del vi a Canà. Vol deixar molt clar des del principi que en el Temple (tan sant, respectat i estimat…!) s'hi vénen totes les minúcies enganyoses que pretenen inútilment "connectar" la persona amb Déu, o amb qualsevol "plenitud".


    Joan en iniciar l'evangeli deixa clar que en tot cas l'únic "temple" és Jesús. Només d'ell és rep la Llum, l'Aigua, el Vi, el Pa, la Veritat, la Vida…, només ell és el Pastor, el Cep veritable… la imatge plena del Pare, l'Esperit. Només ell "salva".


    Estem davant un text molt fi. Molt fi, programàtic i d’una radicalitat inesperada, que ens està dient que no caiguem en la trampa. Hi ha perill d’enganxar-nos a “temples”, que si grateu una mica, veureu que són “mercats”. Atenció; que la Vida, la Llum, l’Aigua, l’Esperit no els trobareu gens aquí, encara que aquests temples puguin tenir l’aparença de sublims.

     

    "Vosaltres esteu seduïts, embruixats pel Temple, ja podeu destruir aquest vell Temple, que en tres dies serà reconstruït un nou Temple" (joc de paraules entre el Temple destruït l'any 70 pels romans, i Jesús destruït i ressuscitat). En Jesús l’enlairat en la creu i ressuscitat és on es troba la “salvació” que el temples no poden donar; la “bona notícia”, l’evangeli, és Jesús.

     

  2. Repetim per acabar, per Joan l'evangeli és Jesús. La Bona Notícia és Jesús. Per això cantem: "No fixeu els ulls en ningú més que en Ell / No espereu amics ningú més que Ell… / Només Ell és el camí i la veritat…". Joan va molt a la rel en la seva "pastoral": enamoreu-vos de Jesús, i això basta. Que el seu Esperit sigui el que us mogui (un Esperit que bufa on vol, que no saps d'on ve i on va), i això ens permetrà acollir el prec que ens fa Jesús: "pastura les meves ovelles", encarrega't dels altres, de la meva gent, del món.

       

UN TEMPLE NOU

Jesús parlava del temple del seu cos.

Els quatre evangelistes es fan ressò del gest provocatiu de Jesús expulsant del temple a “venedors” d'animals i “canvistes” de diners. No suporta veure la casa del seu Pare plena de gents que viuen del culte. A Déu no el compren amb “sacrificis”.

Però Joan, el darrer evangelista, afegeix un diàleg amb els jueus en el qual Jesús afirma de manera solemne que, després de la destrucció del temple, ell “l'aixecarà en tres dies”. Ningú pot entendre el que diu. Per això, l'evangelista afegeix: “Jesús parlava del temple del seu cos”.

Quan Joan escriu l'evangeli el Temple de Jerusalem havia estat destruït feia ja trenta anys… Els jueus es sentien orfes. El temple era el cor de la seva religió. ¿ Com podrien sobreviure sense la presència de Déu enmig del poble? L'evangelista recorda als seguidors de Jesús que ells no han de sentir nostàlgia del vell temple. Jesús, “destruit” per les autoritats religioses, però “ressuscitat” pel Pare, és el “nou temple”. No és una metàfora agosarada. És una realitat que ha de marcar per a sempre la relació dels cristians amb Déu.

Per als qui veuen en Jesús el nou temple on hi habita Déu, tot és diferent. Per a trobar-se amb Déu, no basta una església. És necessari apropar-se a Jesús, entrar en el seu projecte, seguir les seves passes, viure amb el seu esperit.

En aquest nou temple que és Jesús, per a adorar a Déu no basten encens, ni aclamacions o litúrgies solemnes. Els vertaders adoradors són aquells que viuen davant Déu “en esperit i en veritat”. La vertadera adoració consisteix en viure amb “l'Esperit” de Jesús i en la “Veritat” de l'Evangeli. Sense això, el culte és “adoració buida”.

Ningú és exclòs. Hi poden entrar els pecadors, els impurs i, inclús, els pagans. El Déu que habita en Jesús és de tots i per a tots. En aquest temple no hi ha cap discriminació. No hi ha espais diferents per a dones i per a homes. En Crist ja “no hi baró i muller”. No hi ha races elegides ni pobles exclosos. Els únics preferits són els necessitats d'amor i de vida. Necessitem esglésies i temples per a celebrar Jesús com a Senyor, però ell és nostre temple vertader.

 

 

 

"Els cristians hem restaurat el que Jesús va intentar destruir"

Tots els evangelis es fan ressò d’un gest audaç i provocatiu de Jesús dins del recinte del Temple de Jerusalem. Probablement no va ser gaire espectacular.

-va atropellar un grup de venedors de coloms

-va bolcar les taules d’alguns canvistes i durant uns moments va interrompre llur activitat monetària. No va poder fer gran cosa més.

Però aquell gest carregat de força profètica va ser el que va desencadenar la seva detenció i ràpida execució.

Atacar el Temple era atacar el cor del poble jueu perquè era el centre de llur vida religiosa, social i política. El Temple era intocable. Allà hi habitava el Déu d’Israel.

Per Jesús, en canvi el Temple era el gran obstacle per acollir el Regne de Déu tal com Ell l’entenia i el proclamava.

El gest de Jesús posava en qüestió el sistema econòmic, polític i religiós sustentat des d’aquell lloc sant.

Què era aquell Temple? Era el signe del Regne de Déu o bé el símbol de la col·laboració amb Roma?

Què era aquell Temple? Casa d’oració o magatzem de negocis carregant l’esquena dels camperols?

Què era aquell Temple? Santuari del perdó de Déu o justificació legal de tota mena d’injustícies?

Aquell Temple era una cova de lladres

Mentre a l’entorn de la casa de Déu s’acumulava riquesa, en els poblets miseriosos hi creixia la misèria dels pagesos explotats pels grans terratinents.

Déu, de cap manera, podia legitimar una religió com aquella.

El Déu dels pobles explotats no podia regnar des d’aquell Temple.

L’actuació de Jesús ens posa en guàrdia a tots els seus seguidors. I ens obliga a preguntar-nos, a interrogar-nos per la religió que estem cultivant en els nostres temples.

Si no està inspirada per Jesús, fàcilment es pot convertir en una manera falsament santa de tancar-nos al projecte de Déu que Jesús pretenia impulsar en el món.

Què és el primer?

El primer no és la religió, és el Regne de Déu.

Quina religió és la nostra?

Fa créixer la nostra compassió envers els que pateixen

o bé ens permet viure tranquils en el nostre benestar egoista?

Alimenta només els nostres propis interessos

o bé ens posa a treballar per un món més humà i més habitable?

Si la nostra religió s’assembla a la del Temple jueu no és la religió de Jesús sinó la d’uns aprofitats egoistes.

Quina és realment la nostra religió?

Quin és realment el nostre cristianisme?

Els cristians hem restaurat el que Jesús va intentar destruir.

Ara mereixen més respecte les esglésies edifici que no pas les persones.

I a les grans catedrals hi tornen a córrer els diners.

 

 

 

 

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

QUARESMA SEGON DIUMENGE


 

  • Tanmateix, la consideració de l’ateisme dins del pensament filosòfic no és una qüestió simple. Hi ha ambigüitat (n’hi ha en Comte, per exemple) i, potser, tal com diu Deleuze, l’Ètica d’Spinoza pot ser entesa com una ètica del gaudi, el discurs d’un ateu. Fins i tot la filosofia hindú (principalment el budisme) podria arribar a valorar-se com una vertadera religió radicalment atea.

    I què queda al final? No ho sé ben bé. El dubte segurament. I potser no, potser no soc ateu. No, segur que no en soc. Al capdavall, l’imperdonable és pensar que Déu no pot perdonar-nos.

 

 

  • TRANSFIGURAT…… DESFIGURAT

     

    1.Silencis i esbufecs


    Així havia de ser aquella pujada al Tabor. Potser Pere, el més gran d’edat, seguiria endarrerit el pas ferm i constant dels seus companys més joves. Jesús, empès per la “mística” de la muntanya, potser aniria més silenciós, concentrat, com si preveiés que “alguna cosa” l’esperava dalt de la muntanya. I, recordant la meva personal pujada al Tabor fa uns anys, tots ells caminarien ben aixoplugats d’un aire mediterrani, acollidor, perfumat. En una paraula: el marc ideal perquè la vida quotidiana es veiés alterada seriosament per les “coses” que Déu té preparades, quan vol dir-nos alguna cosa…

  •  

    Els tres sinòptics ens expliquen aquesta pàgina tan “especial” de la vida de Jesús, senyal inequívoc de la seva transcendència. I sant Pere, en la seva carta, recorda aquell dia com una experiència única, diferent, inesperada. Ell tingué, com sempre, el seu protagonisme, “marcant la diferència”, com diu el tòpic. Però crec que ens posem al seu costat quan recordem la seva frase espontània: “Que bé, que hi estem aquí dalt!” I tant! Veure el seu Mestre, el seu estimat Mestre, amb un tast del que significa la gloria de Déu, la seva transcendència. O veure’s, atemorit, enmig del núvol, símbol de la presència de Déu enmig del seu poble, i tot allò concentrat en la figura del seu Jesús, havia de ser un impacte extraordinari. Penso que tots hauríem dit el mateix: què bé que hi estem aquí dalt! Estaven veient anticipadament una escletxa de la resurrecció de Jesús. I això són paraules majors...

    2. La llum de la Transfiguració


  • La vida cristiana és tot un camí, amb moments macos i lluminosos, i altres   més foscos i problemàtics. La nostra quotidianitat és una successió de moments clars i moments més foscos, com el salt que en el joc d’escacs sempre fa el cavall: del blanc al negre, del negre al blanc. I així anem avançant. Ara jesús viu una experiència única: se sent estimat pel Pare, se sent aixoplugat i confirmat per aquelles dues figures mítiques del Poble de Déu, el Moisès de la Llei i l’Elies dels Profetes. Ell mateix és l’acompliment d’aquesta missió. I tot envoltat d’una llum que el feia diferent. M’agrada que Marc hagi dit que l’aspecte del vestit de Jesús era tant blanc que cap tintorer hagués pogut igualar aquella netedat. Una imatge casolana, que ens evoca la nostra vida ordinària sublimada, la vida normal viscuda d’una manera excepcional.

  •  

    I és que Jesús va a Jerusalem, on es trobarà amb una oposició violenta i constant que el portarà fins a una altra muntanya (el Calvari), tètrica i dolorosa fins a la mort. I a la creu viurà una desfiguració total: de la seva persona, de la seva missió, de la seva projecció futura. Tot desfigurat, tot anorreat, tot esmicolat. Això em fa pensar que la llum de la força de Déu, de l’Esperit de Déu NO ELIMINA LA PROVA, PERÒ LA IL·LUMINA. No suprimeix el dolor, però ens fa treure de nosaltres una força que ens fa ressuscitar i seguir caminant. Amb els ulls fits en ell. Jesús és “el Fill”, però no serà mai “el fill de l’amo”, que té connotacions negatives, de privilegis excloents. Per això és el nostre model i referent.

     

    3. “Escoltem-lo!


    Aquella experiència única ens queda lluny en el temps i en l’ambient privilegiat que va viure aquell petit grup de seguidors de Jesús. El que no ens queda tan lluny és aquella recomanació de la veu de Déu: “Escolteu-lo!” Si l’escoltem, ens anirem “configurant” amb ell. Segur que ens esperen possibles desfiguracions, però també transfiguracions. Haurem de pujar Tabors, esbufegant, convençuts que sempre hi haurà la “sorpresa” que el Pare ens té reservada, i que ens permetrà seguir caminant al costat de Jesús…

 

* * * * * *

COMUNICACIONS:

AVISOS 24-25 FEBRER…

 

–  A la col·lecta realitzada el passat cap de setmana per a Mans Unides contra la fam en el món, vàrem recaptar a les nostres parròquies i centres de culte  5.036’04 €.

 

–  Dimecres dia 28 a les 20 h. a la Parròquia dels Dolors farem l’exercici del  Via-Crucis.

 

 

– Dijous dia 1, com cada primer dijous de mes, hi haurà exposició del Santíssim i una hora de pregària 

      Capella de les religioses de la Puresa.     Organitza el grup d’Adoració Nocturna   (20'30-21'30    h.)

* * * * * * 

 

 

 

ALLIBERAR LA FORÇA DE L'EVANGELI

El relat de la “Transfiguració de Jesús” fou des dels començaments molt popular entre els seguidors. No és un episodi més. L'escena, recreada amb recursos de caràcter simbòlic, és grandiosa. Els evangelistes presenten a Jesús amb la cara resplandent mentre conversa amb Moisès i Elies.

Els tres deixebles que l'han acompanyat fins a dalt de la muntanya romanen corpresos. No saben què pensar de tot això. El misteri que envolta Jesús és prou gros. Marc diu que estaven esglaiats..

L'escena culmina de forma estranya: “Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat. Escolteu-lo”.

El moviment de Jesús nasqué d'escoltar la seva cridada. La seva Paraula, recollida després en quatre petits escrits, engendrà nous seguidors. L'Església viu escoltant l'Evangeli.

Avui aquest missatge de Jesús, troba molts obstacles per a arribar als homes i dones del nostre temps. Abandonant la pràctica religiosa, molts han deixat d'escoltar-lo per sempre. Ja no sentiran parlar de Jesús si no és de forma casual o distreta.

Els qui s'apropen a les comunitats cristianes tampoc poden apreciar fàcilment la Paraula de Jesús. El seu missatge es perd entre pràctiques, costums i doctrines. Costa captar la seva importància decisiva: la força alliberadora de l'Evangeli… roman bloquejada per llenguatges i comentaris aliens al seu esperit.

Tanmateix, avui també, l'únic decisiu que pot oferir l'Església a la societat moderna és la Bona Nova proclamada per Jesús, i el seu projecte humanitzador del regne de Déu. No podem seguir retenint la força humanitzadora de la seva Paraula. Cal que corri fins a les llars, que la puguin conéixer els qui cerquen un nou sentit per llurs vides, que la puguin escoltar els qui viuen sense esperança.

Cal aprendre a llegir junts l'Evangeli. Familiaritzar-nos amb els relats evangèlics. Posar-nos amb contacte directe i immediat amb la Bona Nova de Jesús. En això consumir energies. D'aquí començarà la renovació que necessita avui l'Església.

La institució esglesiàstica perd poder d'atracció. Cal descobrir l'atracció que té Jesús, el Fill estimat de Déu, per a aquells que cerquen veritat i vida. Adonar-se'n que cal posar amb més fidelitat la seva Bona Nova en el centre del cristianisme.

 

  

 

 

Jesús és el Sempre Vivent que transcendeix l’espai i el temps"

 

Què és la por? La por és el que sens dubte més paralitza els cristians en el seguiment fidel de Jesucrist Salvador.

En l’Església d’avui hi ha pecat i feblesa. Però, sobretot, hi ha por.

Per a què?

Per a afrontar riscs.

Hi ha por a tot el que és nou com si conservar el pretèrit garantís automàticament la fidelitat a l’evangeli.

És cert que el Vaticà II va dir rotundament que a l’Església ha d’haver-hi una reforma constant. Però, no és menys cert que el que mou avui l’Església no és la renovació sinó l’instint de conservar.

Hi ha por per assumir les tensions i els conflictes que comporten la recerca sincera de la fidelitat a l’evangeli

-callem quan hauríem de parlar

-ens inhibim quan hauríem d’intervenir

-es promou l’adhesió rutinària que no porti problemes a la jerarquia

-s’evita plantejar qüestions importants que podrien inquietar. Etc.

Hi ha por a la investigació teològica creativa.

Por a revisar ritus i llenguatges litúrgics.

Por a parlar de drets humans dins de l’Església

Por a reconèixer pràcticament a la dona un lloc més d’acord amb l’Esperit de Crist.

Hi ha por a anteposar la misericòrdia per damunt de tot.

L’Església no ha rebut el ministeri de la condemna sinó de la reconciliació (2Cor. 5, 18)

Hi ha por a acollir els pecadors com ho feia Jesús.

Només el contacte viu amb Jesús ens podrà alliberar de tantes pors.

I el contacte viu amb Jesús ens l’actualitza la seva Transfiguració.

Què és la Transfiguració?

La Transfiguració ens anticipa una realitat misteriosa que a molts no ens acaba d’entrar en el cap.

Quina és aquesta realitat?

Senzillament: que la vida de Jesús no és un record marcit de la història passada, sinó que segueix present i actual en la nostra història; en la història de tots els homes.

I això, per què?

Perquè Jesús és el Sempre Vivent que transcendeix l’espai i el temps.- Jesús ja no resta encaixonat en els estrets límits del calendari.

Per això, ara mateix i sempre podem seguir escoltant la seva paraula divina i rebent el seu influx estimulant.

I per això, no ens ha de sorprendre gens ni mica que ens resulti tan complicat entendre el que vol dir i – més difícil encara – viure-ho.

Aquí ens estem endinsant en la dimensió del Misteri en el que tot és complicat .- però tot és possible.

Vet aquí l’aventura de la fe.

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario