Informació: cerca'ns al Facebook: catequesi manacor  o bè per correu electrònic: catequesimanacor@gmail.com

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY

 

PREGAR A L'AIRE LLIURE

FULL DOMINICAL 20.09.20     FULL DOMINICAL

DIOCESANES:

CATEQUESI  2020-2021

CARTA RECTORS CURS CATEQUETIC

CARTA RECTORS – CATEQUESI 

CATEQUESIS 2020 – ORIENTACIONS

FULL DOMINICA SETEMBRE 3

PREGAR A L'AIRE LLIURE

*  *  *  *  *  *  *  

FESTA DE  LA  MARE  DE  DÉU  DELS  DOLORS:

El Bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull, ha presidit la Eucaristía de la Festa de la Nostra Senyora dels Dolors en Manacor dimarts, 15 de setembre. La Parròquia ha acollit desenes de personas en la missa en honor a la titular de la Església,

 

En la homilia, Mons. Sebastià Taltavull ha parlat del dolor de Maria, Mare de Déu, als peus de la creu quan Jesús es crucificat. Jesús sofreix la soledat pero no la vol per ningú. A sa mare i al deixeble Joan Dona, aquí està el teu fill. Aquí tens a ta mare.

Celebrem que la última paraula no és el dolor i la mort, sinó que la paraula definitiva és la vida ".

 

*  *  *  *  *  *  

L'amo va respondre a un d'aquests: Company, jo no et faig cap injustícia. No havíem fet tractes per un denari?

Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull amb el que és meu?

O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

25º diumenge Temps ordinari(A)

EVANGELI

¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 20, 1-16

Paràbola dels treballadors de la vinya

1»Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. 2 Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. 3 Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina 4 i els digué:

»–Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.

5 »Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. 6 Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué:

»–Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?

7 »Ells li responen:

»–És que ningú no ens ha llogat.

»Els diu:

»–Aneu també vosaltres a la meva vinya.

8 »Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat:

»–Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers.

9 »Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. 10 Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. 11 Mentre cobraven, protestaven contra el propietari 12 i deien:

»–Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor.

13 »L'amo va respondre a un d'aquests:

»–Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? 14 Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. 15 ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

16»Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.

Paraula de Déu.

LA  BONDAT  DE  DÉU  (clicar)

És possible que tot escoltant aquesta paràbola molts de nosaltres hàgim tingut la mateixa reacció que aquells treballadors de la primera hora. Per què tots cobren el mateix jornal, tant si han treballat tot el dia, com si sols ho han fet durant una hora? Això no sembla just. Però la paràbola és un gènere literari que hem de saber interpretar. Busca transmetre un ensenyament central, que és l’únic que cal retenir. La resta, són elements literaris escollits per cridar l’atenció, per tal que el missatge central quedi més ben gravat. I no tenen cap altra funció. videntment, l’evangeli no és un manual de productivitat econòmica. Si els propietaris actuessin com en la paràbola, no trobarien ningú que volgués treballar des de la primera hora, i l’empresa faria fallida. No va, per aquí el missatge de la paràbola.Jesús, aquí, ens parla de la salvació. Vol que entenguem una cosa fonamental que sovint oblidem: que Déu ens salva no pas perquè ens ho mereixem, sinó perquè ell és bo i generós. Jo no “compro” la meva salvació. No la “pago” amb els meus mèrits. La salvació és un do gratuït de Déu que no guarda cap proporció amb els meus mèrits. Cap ni una. Se’ns vol fer veure, sobretot, que Déu no es mou per criteris d’estricta justícia, sinó que es mou per amor, per pura bondat. Tots rebem molt més del que mereixem. En som conscients?.

Ens diu la paràbola que cinc vegades, des de la primera hora del matí fins que es va pondre el sol, aquell propietari va sortir a buscar gent per treballar a la seva vinya. És a dir, Déu crida constantment els homes i dones a col·laborar amb ell, per fer que el món sigui millor, més d’acord amb el seu projecte. Uns se senten cridats a fer-ho des de petits, perquè els pares són creients i a través d’ells senten la crida de Déu molt aviat. D’altres se senten cridats més endavant, quan són joves: potser pel testimoni d’un educador o d’un company que els ha fet impacte. I també n’hi ha que no se senten cridats fins que ja han recorregut una bona parta de la seva vida: tal vegada una experiència que han viscut els ha sacsejat fortament i els ha fet obrir els ulls. Cada persona té una història personal única, diferent de la dels altres. Cada vida és un misteri que sols Déu coneix. I, precisament perquè ens estima, intervé en el moment oportú per cridar-nos a col·laborar amb ell. El perquè crida uns a la primera hora, des de petits, i altres quan ja són persones fetes, no el sabem: és un misteri que a nosaltres se’ns escapa. És allò que ens ha dit la primera lectura: « Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres, tant com la distància del cel a la terra ». Són incomprensibles per a nosaltres. Però encara que això és veritat, d’una cosa sí que en podem estar ben segurs: que Déu sempre busca el nostre bé perquè ens estima. Per això, a tots ens dóna la mateixa paga: la salvació. Una paga d’un valor immens que cap de nosaltres pot merèixer. Li ho sabem agrair? I per acabar, no oblidem allò que dèiem: que el Senyor convida a tothom,  també a  nosaltres, a treballar a la seva vinya: és la condició per a rebre el “jornal”, el regal de Déu. Però fixem-nos que treballar a la vinya del Senyor no és fer qualsevol feina, sinó fer un esforç sincer perquè al nostre entorn les coses vagin millor, més d’acord amb el projecte de Déu, d’un Déu que és Amor. Voldrà dir, per exemple, ser factors d’unió, sabent comprendre i respectar tothom. Voldrà dir donar la mà a aquell que es troba sol i necessitat o indefens. O també, treballar en la vinya del Senyor voldrà dir sembrar esperança al nostre entorn. En un món com el nostre fan falta persones que creguin fermament que el Bé és més fort que el Mal, que l’amor és la força més poderosa que existeix. Fan falta persones que s’ho creguin i que visquin d’acord.

 
Continuem ara la nostra eucaristia, que és una trobada amb el Senyor que potser Ens pregunta, com en la paràbola: “Què feu tot el dia desvagats?”. Donem-li la nostra desposta. I no oblidem que estar “desvagats” no significa no fer res, sinó deixar de fer coses que facin créixer el regne de Déu, és a dir, la bondat, la pau, la comprensió, la unió, l’esperança. Quins fruits està donant la meva vida?

Reflexionem-hi.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TREBALL   PER A  TOTS   (Clicar)

   

ORACIÓ  A  LA  INTEMPÈRIE

Crec que és un error esperar Seguretat en aquesta vida, ja que tot és incert i insegur, excepte Déu i la Veritat.
Tot el que hi ha i tot el que succeeix és incert i transitori però hi ha un ésser suprem ocult que és l’encarnació de la certesa.
Només es pot considerar benaurat qui arriba a albirar-lo, encara que només sigui per uns instants.
La recerca ‘aquest Ésser és el be suprem d’aquesta vida.

Mohandas Gandhi

FULL DOMINICAL 20.09.20      FULL  DOMINICAL

LA MERCÈ – PASTORALPENITÉNCIARIA    (Dijous  24  és  la  Festa  de  la  Mercè)

 

Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY

PREGÀRIA   TEMPS  DE  LA  CREACIÓ

CATEQUESI   SALM

 

COMUNICACIONS:

Dimarts que ve, dia 15 de setembre,

Festa de la Mare de Déu dels Dolors, titular de la parròquia mare,

– Es celebrarà solemnement l’Eucaristia a l’Església dels Dolors a les 20 hores. . 

 

– El mateix dia no hi haurà missa a la parròquia de St. Pau.

 

FULL DOMINICAL 13.09.20

*   *   *   *   *  

 

CREACIÓ  (enllaç pàgines)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

*  *  *  *  *  *  *  

 

 

     Aleshores Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?
Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

24º diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

.No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 18, 21-35

Paràbola del servent sense compassió

21 Aleshores Pere preguntà a Jesús:

–Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?

22 Jesús li respon:

–No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

23 »Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. 24 Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. 25 Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. 26 Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:

»–Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.

27 »Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

28 »Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient:

»–Paga'm el que em deus.

29 »El company se li va llançar als peus i li suplicava:

»–Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré.

30 »Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.

31 »Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. 32 Ell va fer cridar aquell home i li digué:

»–Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. 33 ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?

34 »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.

35 »Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

Paraula de Déu.

(clicar   sobre  imatge)

Sir 27,30-28,7 Rm 14, 7-9 Mt 18, 21-35

« Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?”-  pregunta Pere a Jesús. Cal reconèixer que la convivència, encara que sigui de persones que s’estimen, sempre comporta friccions: pot causar ferits i també ofenses. I una cosa curiosa: tots acostumem a estar convençuts que els que ens ofenen, els que ens volen mal i ens fereixen, sempre són “els altres”. La llàstima és que per “els altres” és  a l’inrevés: per a ells, jo soc “un” d’aquests “altres” que sempre ofenen i fan mal. Qui té raó?. I encara una altra cosa a tenir en compte: de vegades, això que considerem ofenses dels altres, pròpiament no són ofenses, sinó imaginacions nostres, fruit de les pròpies suspicàcies i incomprensions. Però, en algun cas, cal reconèixer que els altres, més o menys conscientment, sí que ens podem fer mal de veritat. Quina és llavors la meva reacció? Sé perdonar? Quantes vegades ho faig?

No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” –respon Jesús. Ens vol dir que cal perdonar sempre. “Setanta vegades set” és un hebraisme que significa “sempre” …

 

Però hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens fan ofès. Tots coneixem persones que no es parlen: veïns, companys de feina, i fins i tot membres d’una mateixa família o comunitat. Això es molt trist, perquè sembla que faci inútil la salvació de Jesús, que ha donat la vida precisament perquè tots ens  estiméssim com a germans. No perdonar és, d’alguna manera, destruir la seva salvació: anul·lar-la. Guardo ressentiment  en el meu cor? Hi ha algú de qui em sento distanciat i caldria que m’hi reconciliés? Seria un acte de llibertat interior. Més d’un cop creiem justificat venjar-nos d’algú, bé sigui amb una paraula o amb una negativa o amb una decisió determinada. Però és un error, perquè llavors vivim esclaus d’un sentiment destructiu.

Creiem ser lliures, però de fet vivim més encadenats que mai. En canvi, el perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a Ell: la possibilitat de deixar en aquesta terra una marca inesborrable de la seva misericòrdia. Soc conscient que, com més perdono, més plenament soc fill de Déu ? No m’omple de joia, això?

  

I no oblidem que si no hi ha capacitat de perdó, s’entra fatalment en l’espiral   de la violència. En  tenim exemples ben tristos d’actualitat, a Palestina. Sense capacitat de perdó mai no podrem viure en pau: ni a casa, ni enlloc. Mai no serem feliços i, sobretot, mai no serem cristians. Mai. La satisfacció que produeix la venjança és brevíssima, i no és capaç de compensar els danys de haurà ocasionat en les relacions humanes. Fins i tot a nivell purament humà. Viure irritat és dolent: consumeix moltes energies i manté en un estrès permanent. Això ho han de tenir molt clar, sobretot, els pares i educadors: cal fer atenció a les actituds que transmetem. Són de comprensió i de perdó ? Si no fos així, d’alguna manera m’hauria de sentir responsable de les guerres i venjances que hi ha en el món. Sí perquè amb la meva actitud estaria demostrant que, en la mesura que depèn de mi, no desitjo que s’acabin. I això seria greu.

Recordem finalment que, suposat que no és fàcil perdonar, cal que tinguem ben clar la  raó fonamental de fer-ho: perquè el Senyor ens perdona a nosaltres infinitament més. És el sentit de la paràbola: allà apareix ben marcada la desproporció. I fixem-nos en una cosa que, almenys a mi, m’impressiona molt: la nostra salvació és fruit del perdó. Jesús va morir perdonant. Si ell no hagués tingut aquella capacitat de perdó, nosaltres no estaríem salvats. Amb quina sinceritat i convicció dic les paraules del Parenostre “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els postres deutors”?. Fixem-nos que Jesús podia haver-nos ensenyat a dir: “Perdoneu-nos, Senyor, perquè “resem molt”, o perquè” ens  sacrifiquem molt”, o perquè “us estimem molt”. Però, de fet, el que ens ha ensenyat és: “Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors ». Quin missatge hi veiem aquí?

Reflexionem-hi.

(clicar  sobre  imatge)

EL  PERDÓ  POSSIBLE  

 

    

 

 

(clicar sobre imatge)

CREURE…

 

 

 
37-FULL (13-SETEMBRE-2020).pdf
Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DE LA CREACIÓ

La Creació a la celebració dominical.  DOCUMENT 

PRIMER  DIUMENGE   6  SETEMBRE

"Laudato Si"

Pregària  feels

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY – DIUMENGE XX tè

LECTURES  DE  LA  MISSA

Is 56, 1.6-7 Rm 11, 13-15.29-32 Mt 15, 21-28

 

A l’evangeli de diumenge passat, si ho recordeu, quan Pere caminava sobre les aigües, Jesús li dona la mà i li diu : “quina poca fe!” I qui mereix aquesta reprensió no és un qualsevol, sinó un deixeble que sempre havia anat amb Ell. En canvi, avui hem escoltat una exclamació de Jesús totalment diferent:  Dona, quina fe que tens!”. I, sorprenentment, això no ho diu d’un deixeble, ni d’un jueu pietós, sinó d’una dona estrangera i d’una altra religió. Realment, la fe és un misteri. Quina mena de fe és la de la meva vida? Si Jesús l’hagués de definir, què em diria: “quina poca fe!”, o bé, “quina fe que tens!”? Cadascú s’ho sap. Però és una qüestió important perquè la fe marca  l’orientació de la nostra vida. Segons quin sigui el meu nivell de fe, viuré la meva vida amb joia, amb esperança, amb generositat, amb esperit de solidaritat amb els altres o mancat plenament de tot això.   

Fixem-nos en l’actitud de Jesús que descriu l’evangeli. Cal reconèixer que ens desconcerta una mica. Aquell Jesús sempre tan acollidor i bondadós, avui el trobem fred i, fins i tot, dur en alguna de les seves expressions. Primer es fa el sord i després rebutja la pregària humil d’aquella dona que demanava la curació de la seva filla, ell que sempre havia dit: “Demaneu i se us donarà…”. En què quedem? Evidentment, això sols és un recurs pedagògic per destacar millor el resultat final. La fe  d’aquella dona és tan gran, que supera totes les dificultats, es guanya l’admiració de Jesús i obté el que demanava: la curació de la seva filla.   

D’aquest fet, nosaltres n’hem de treure, sobretot, una lliçó: la necessitat de la   perseverança. Però cal reconèixer que aquesta actitud ens costa. Nosaltres som “immediatistes”: allò que demanem ho voldríem aconseguir a la primera, a l’instant: ja! I, si no ho aconseguim, deixem la pregària perquè creiem que Déu no ens escolta. Però Déu té el seus camins, que són diferents dels nostres. I, de vegades, semblarà que fa el sord. O, fins i tot, que es desentén de nosaltres. Però tot això son aparences. Déu sempre és el mateix: quan em contesta i quan calla ; quan em dona el qui li demano i quan no m’ho dona; quan el sento a prop i quan el sento lluny. Ell m’ha estimat des de sempre i no canvia. Si mantenim, doncs, la fe i la confiança, al final també serem escoltats: Que sigui com tu vols”: em donarà  el que demano o, en tot cas, una cosa millor. Sé mantenir una pregària perseverant o em desanimo de seguida? Si fos això últim, poca cosa aconseguiré…   

Un altre aspecte important: fixem-nos que aquella dona va obtenir el que demanava perquè la súplica que va fer a Jesús li sortia dels fons de l’ànima. Era el dolor d’una mare que sent com  a propi el sofriment de la filla i recorre amb fe a Jesús. I Ell l’escolta, perquè Jesús mai no rebutja una súplica sincera. Suposat això, nosaltres ens podríem fer una pregunta. Jo estic immers en una  família i en  una societat plena de mancances. Al meu entorn hi ha necessitats, hi ha sofriments, hi ha tristeses, hi ha violències… Potser ben a prop meu. No hi ha res que m’impressioni fortament? ¿No hi ha res que faci néixer en el meu cor l’impuls a fer al Senyor una súplica que, com la de la cananea, sigui un clam que em surti del fons del cor?. Seria una llàstima que tingués un cor tan fred i tan insensible que no es commogués per res del que passa al meu entorn. Seria realment una llàstima. De fet, és l’actitud –ben diferent de la de Jesús- que prenen els deixebles. Els molesta la insistència d’aquella dona: Despatxeu-la d’una vegada” –diuen-. No els commou l’angoixa d’aquella mare. No són males persones, però el que ells volen és estar tranquils. No ens hi veiem reflectits en aquesta actitud? ¿No ens passa també que nosaltres desitgem, per damunt de tot, viure sense problemes? Hem de reconèixer  amb humilitat que som poc sensibles a les necessitats dels altres… Aprenguem de Jesús que va ser capaç d’apiadar-se del sofriment d’aquella mare. Demanem-li que ens concedeixi un cor compassiu, que és allò que ens fa més semblants a Déu, el nostre Pare.   

Finalment aquella dona diu: També els cadells (els gossets) mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. Ella s’acontentava de les engrunes. Però nosaltres som uns privilegiats: mengem a la taula. És a dir, nosaltres mengem plenament de l’Eucaristia i dels altres sagraments : gaudim dels favors dels Senyor. Fins i  tot, en l’ordre material som també uns privilegiats. Ho sabem agrair ? Sabem compartir-ho ? No sé si sempre som prou conscients que hi ha molts homes i dones que esperen que caiguin de la taula les engrunes, perquè no tenen res…

Res!. Reflexionem-hi.  

20º diumenge Temps ordinari (A)

 

EVANGELI

Dona, quina fe que tens¡

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 15, 21-28

Guarició de la filla d'una cananea

(Mc 7,24-30)

21 Jesús se'n va anar d'allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. 22 Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar:

–Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt.

23 Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven:

–Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre.

24 Jesús els digué:

–Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel.

25 Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia:

–Senyor, ajuda'm!

26 Jesús contestà:

–No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.

27 Ella digué:

–És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.

28 Llavors Jesús li respongué:

–Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols.

I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

Paraula de Déu

 

(clicar  sobre  imatge)

JESÚS ÉS PER A TOTS

L'escena és sorprenent. Una dona pagana surt cridant a l'encontre de Jesús. És una mare de forta personalitat que reclama compassió per a la seva filla malalta, ja que està segura de que Déu vol una vida digna per a tots els seus fills i filles, encara que siguin pagans, encara que siguin dones.

La seva petició és directa: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Tanmateix, el seu crit cau en el buit: Jesús guarda un silenci difícil d'explicar. ¿No se commou son cor davant la desgràcia d'aquella mare sola i desamparada?

La tensió se fa més insuportable quan Jesús romp son silenci per a negar-se rotundament a escoltar a la dona. La negativa és ferma i brolla de son desig de ser fidel a la missió rebuda de son Pare: «Sols m'han enviat a les ovelles esgarriades d'Israel».

La dona no se desanima. Apressa el pas, atansa al grup, se prostra davant Jesús i, des de terra, repeteix la petició: «Senyor, ajuda'm». En son crit ressona el dolor de tants homes i dones que no pertanyen al grup d'aquel Sanador, i sofreixen una vida indigna. ¿Han de romandre exclosos de sa compassió?

Jesús se reafirma en sa negativa: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». La dona no es rendeix davant l'esborronadora fredor de Jesús. No discuteix, accepta la dura imatge, però extreu una conseqüència que Jesús no ha tingut en compte: « És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». A la taula de Déu hi ha pa per a tots.

Jesús reacciona sorprès. Escoltant fins el fons el desig d'aquesta pagana, ha comprès que el que demana és exactament el que vol Déu: « -Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». L'amor de Déu als que sofreixen no coneix fronteres, ni sap de creients o pagans. Atendre a aquesta dona no l'allunya de la voluntat del Pare sinó que li descobreix son vertader abast.

Els cristians hem d'aprendre avui a conviure amb agnòstics, indiferents o pagans. No són adversaris a decantar de nostre camí. Si escoltem son sofriment, descobrirem que sónn éssers fràgils i vulnerables que cerquen, com nosaltres, un poc de llum i alè per a viure.

Jesús no es propietat dels cristians. Sa llum i sa força sanadora són per a tots. És un error tancar-nos en nostres grups i comunitats, apartant, excloent o condemnant als que no són dels nostres. Sols complim la volunta del Pare quan vivim oberts a tot ésser humà que sofrix i gemega demanant compassió.

 

 

 

(clicar  sobre imatge)

 

 

 

https://www.bisbatdemallorca.com/publicacions/full/08/33-FULL-(16-AGOST-2020).pdf        FULL   DOMINICAL

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY – DIUMENGE XVII

 

DIA  25  DE  JULIOL,  SOLEMNITAT  DE  SANT JAUME:

Patró de la ciutat de Manacor

L'OFICI   ES  CELEBRARÀ A  L'HORA  I  LLOC  DE  COSTUM:

PARRÒQUIA DE  NOSTRA  SENYORA  DELS  DOLORS,  A LES  20  H

* * * * * 

 

 

17º diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

Ven tot el que té i compra el camp.

  • Lectura del sant evangeli segons sat Mateu 13, 44-52

Paràbola del tresor amagat

44 »Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.

 

Paràbola de la perla

45»També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: 46 quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.

 

Paràbola de la xarxa

47 »També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. 48 Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. 49 Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, 50 i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Coses noves i coses velles

51»¿Ho heu entès, tot això?

Li responen:

–Sí.

52 Ell els diu:

–Doncs bé, tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles.

Paraula de Déu.

(clicar  sobre  imatge)

 

Tot és relatiu?

Com passem la vida? Ens passem la vida buscant. Què busquem? Un llibre que ens regali saviesa, un amic que ens comprengui, un amor únic, definitiu i fidel, un treball rentable, un pis de qualitat, un bon pla de pensions…

Tot això, en el millor dels casos. Perquè,

a vegades, busquem coses que no serveixen per a res de bo.

Quincalla sense cap valor real. Pensem buscar la felicitat quan només anhelem quatre males satisfaccions.

De fet, cada persona és allò que busca.

És veritat que les nostres recerques no sempre coincideixen amb les nostres troballes. Jesús sabia molt de recerques humanes, ho va demostrar en moltes ocasions. Un home trobà un tresor en un camp. Què va fer? El tornar a amagar. Va vendre tot el que tenia i comprà el camp. Un altre, mercader expert, trobar una perla de gran valor. També va vendre tot el que tenia i comprà la perla.

A totes hores se sent a dir que “tot és relatiu”.

I és cert. Només l’Absolut ens pot portar o relativitzar totes les coses. La paràbola es va fer realitat davant Jesús. Molts descobriren en Ell el tresor que podia donar sentit plenari a les seves vides.

I ho van deixar tot per a seguir-lo.

La paràbola és una invitació constant.

També val per a nosaltres. Sabem com és una persona quan captem de què és capaç de prescindir. Es tracta de jerarquitzar els valors. Som el que és el nostre tresor. Haurem de preguntar-nos amb quin tresor ens identifiquem. Perquè les persones manifesten el seu veritable interior quan ens diuen el tresor que valoren.

Què és el que realment valorem, nosaltres, per damunt de tot?

Només allò que només ens omple als humans,

és a dir: un àmbit i un ambient de respecte mutu, de tolerància i estima, de seguretat en el que donem felicitat i rebem felicitat amb la convicció de què això serà per sempre.

Vet aquí el que Jesús afirma i ens ofereix.

(clicar  sobre  imatge)

 

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario