Informació: cerca'ns al Facebook: catequesi manacor  o bè per correu electrònic: catequesimanacor@gmail.com

PRIMER DIUMENGE DE QUARESMA


 

Primer diumenge – Quaresma

Gn 9,8-15
1 Pe 3,18-22
Mc 1,12-15

Jesús, quin misteri! Què sorprenent és el seu caminar! Què perplexes ens deixa el seu dir i fer! A l’hora, quina gran esperança ens desvetlla!


Diu que ser el primer és estar entre els últims; guanyar la vida, disposar-se a perdre-la per amor; i l’autoritat és per a qui es disposa a rentar els peus dels amics.


Avui hem escoltat que l’Esperit Sant empeny Jesús al desert. Acaba de reconèixer la veu dels cels dient que Ell és el fill estimat, en qui Déu s’ha complagut. Amb l’evidència del missatge nosaltres ens posaríem, de seguida, mans a l’obra i a dir de totes les maneres possibles la benaurada proximitat de Déu, el que això significa.

 

En canvi, l’Esperit Sant sembla corregir el que seria el primer moviment de qualsevol -potser també, de Jesús-: l’empeny a anar lluny d’on és la gent, aquells que Déu estima. Jesús va al desert. Allà, com si fos l’únic home sobre la faç de la terra, convivint amb la natura i els animals feréstecs, experimenta la mateixa batalla que has de lliurar tu, i també jo, i cadascú: exercir la llibertat amb l’ajut dels àngels, vencent les proves del temptador.
Calia així aprendre que la Paraula de Déu és mitjà per la victòria. Per a mi: és ella el meu ajut? L’estimo com la meva guardaespatlles en els tràngols?


Tot d’una Joan el Baptista és empresonat per anunciar la imminència de Déu. No seria la defensa la primera reacció que esperaríem d’un batejat seu? amagar-se, deixar passar un temps prudencial?


Però –de nou, misteri de salvació- és en aquesta contrarietat que Jesús comença a proclamar la Bona Nova de Déu. El Regne de Déu és a prop i aquesta no és una opinió empresonable. Simplement, és. De manera que, convertiu-vos! No hi ha excuses. No es pot silenciar l’evidència. Déu ha fet una aliança amb nosaltres irrevocable.


Per aquells que juguem amb la procrastinació diferint la conversió de cor, per aquells que refem l’argumentari per portar Déu on som sense desinstal·lar-nos: Jesús, tot i que costi posar-se en camí, és l’esperança d’arribar.


Simplement cal mirar més enllà de la mandra, de la dificultat present, del dejuni forçós, per entendre que Déu mai deixa sol, sinó que té cura sempre  qui som. Res ens podrà excloure de la salvació: cap diluvi, cap pèrdua, cap mort… Sols cal deixar-nos remoure, atraure i abraçar per Déu. Vet aquí el que comença en aquesta Quaresma, camí de Resurrecció.

AIXÍ SERIA LA VIDA…

Creieu la Bona Nova.

En realitat, Jesús no va ensenyar una “doctrina religiosa” per a que els seus deixebles l'aprenguessin i difonguessin correctament. Jesús anuncia més tost un “esdeveniment” que demana ser acollit, ja que pot canviar-ho tot. Això ja està experimentat: “Déu entra dins la vida amb la seva força salvadora. Cal fer-li lloc”.

Segons l'evangeli més antic, Jesús “proclamava aquesta Bona Nova de Déu: el temps s'ha complert. El regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu la Bona Nova”. És un bon resum del missatge de Jesús: “Un temps nou s'acosta. Déu no vol deixar-nos tot sols en front dels nostres problemes i desafiaments. Vol construir amb nosaltres una vida més humana. Canvieu la manera de pensar i actuar. Viviu creient aquesta bona nova”.

Pensen els experts que això que Jesús anomena “regne de Déu” és el bessó del seu missatge i la passió que animà  tota sa vida. És sorprenet que Jesús mai expliqui directament què és el “regne de Déu”. El que fa és suggerir en paràboles inoblidables com actua Déu i com seria la vida si la gent actués com ell.

Per a Jesús, el “regne de Déu” és la vida tal com la vol construir Déu. Aqueix era el foc que portava dintre: ¿ Com seria la vida dins l'Imperi si a Roma regnàs Déu i no Tiberi ?, ¿ com canviarien les coses si imitassin, no a Tiberi que cerca poder, riquesa i honor, sinó a Déu que demana justícia i compassió per als darrers ?

¿ Com seria la vida en els llogarets de Galilea si a Tiberiades reinàs Déu i no Antipes ?, ¿ com canviaria tot si la gent s'assemblàs, no als grans terratinents que explotaven els camperols, sinó a Déu que els vol veure menjant i no amb fam ?

Per a Jesús el regne de Déu no és un somni. És el projecte que Déu vol tirar endavant dins el món. L'únic objectiu per als seus seguidors. ¿ Com seria l'Església si es dedicàs només a construir la vida talment com la vol Déu, no com la volen els amos del món ?, ¿ com seríem els cristians si visquéssim convertits al regne de Déu ? ¿ com lluitaríem pel “pa de cada dia” per a tot esser humà ? ¿ com cridaríem “Vingui el teu regne” ?

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 

"Jesús va ser un home portat per l’Esperit, no per altres interessos o apetències"


Primer Diumenge de Quaresma. Cicle B

 

El primer que se’ns diu de Jesús un cop va ser batejat per Joan és.- que l’Esperit l’empenyia.

Jesús va ser un home portat per l’Esperit, no per altres interessos o apetències.

Cap a on el va conduir l’Esperit?

Cap al desert.

Què era el desert?

En aquells temps el desert era la ruptura total amb el sistema de vida i de societat que aleshores es vivia.

Jesús ha sigut decisiu en la història de la humanitat.

Ho ha sigut, sobretot, per la seva forma

-d’entendre la vida

-les relacions humanes

-el poder

-el valor del diner

-la importància dels pobres, dels últims, dels que pateixen, dels que s’ho passen malament.

I també ha sigut decisiu perquè va donar un gir copernicà :

-a la religió

-i a la nostra idea sobre Déu.

I de seguida es va posar a dir que ja estava ben a prop el Regne de Déu.

Aquesta és la Bona Notícia.

Bona perquè anuncia una vida diferent, una societat diferent, una felicitat per a tothom, una esperança pels pobres, pels malalts, pels que pateixen, pels que ja han perdut tota esperança.

Déu sempre es deixa trobar pels que el busquen amb cor sincer. Això és la Quaresma: el retorn cap a Déu i cap a l’estimació dels germans: estimació verdadera, pràctica, operativa, transformadora.

Com la rebem nosaltres aquesta Bona Notícia?

-amb la indiferència del tant se me’n dóna – i això seria molt greu –

-o bé amb la gratitud del creient que se sap ben orientat – i això és motiu d’esperança estimulant i creativa.

Com la rebem la Bona Notícia del retorn cap a Déu i de l’estimació cap als germans.

Siguem de debò pràctics i concretem.

* * * * * * * 

 

 

COMUNICACIONS:

( 17- 18 FEBRER )

 

– La col·lecta d’avui és per Mans Unides. Contra la fam en el món

– Com en anys anteriors enguany farem l’exercici del viacrucis donant a aquesta pràctica de pietat un relleu especial. El dimecres 28 de febrer serà a la Parròquia dels Dolors a les 20h. El dijous dia 8 de març a la Parròquia de sant Pau i el divendres dia 16 de març a la Parròquia de Crist Rei. El dies assenyalats se suprimirà la missa a la Parròquia corresponent.

 

 

– Vos recomanam agafar el nou full Lluerna.

* * * * * * 

 

     

 

* * * * * * * * * * * * 

 

EXCURSIÓ DE LA “CATEQUÈSIS”

 

 “Consolació de Santanyí”

(Diumenge, 18 febrer 2018)

 

Catequistes, nins i nines, i familiars

 

    • – Catequesi Primera Comunió (Primer i Segon)

    • – Catequesí en “Família”

Unes dues-centes persones, nins i grans, gaudiren d'una “trobada”,

celebració de l'Eucaristia i dinar en germanor

al Santuari de Consolació de Santanyí-Alqueria Blanca.

 

 

 

            

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  * * * * * * *   

Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

LA QUARESMA

DE   NADAL   A   DIMECRES   DE   CENDRA:

"LES   SETMANES"


 

 

Dimecres de Cendra

imatge de la pregària

Imposició de la cendra

 

El primer dia de Quaresma, se’ns recorda dues coses bàsicament; la primera, que no som eterns i per tant, que la nostra vida és limitada, té data de caducitat. En segon lloc, que som molt poca cosa davant la immensitat de Déu, sovint ens equivoquem i per això, volem el perdó d’aquell a qui hem ofès.
Quan ens imposen la cendra, se’ns diu: : “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli.” La nostra vida ha de permetre’ns canviar quan el rumb no és l’adequat, quan l’azimut i l’orientació no s’ajusten al que Jesús ens manifesta. Amb el Dimecres de Cendra s’inicia aquest camí de conversió.


 

Els cristians participem en la cerimònia de benedicció i la imposició de la cendra com a signe de penitència i com a recordatori que en aquest món la nostra vida té un fi. La cendra que es posa al front dels fidels s’obtenia cremant els llorers i palmons beneïts el Diumenge de Rams de l’any anterior atès que els objectes beneïts no es podien ser llençats ni maltractats. També és el dia de l’anomenat enterramennt de la sardina, que té l’origen en una festa carnavalesca madrilenya i que va entrar a Catalunya a mitjans del segle XIX. Es feia una berenada al camp i després se celebrava una ceremònia grotesca on s’enterrada una sardina com a símbol que el Carnestoltes s'havia acabat.


 

PREGÀRIA:

Amic Jesús, ajuda’ns a seguir les teves passes amb decisió. Concedeix-nos el coratge per reconèixer aquells moments on les meves accions i pensaments m’allunyen del teu costat i fan mal. Vetlla amb mi Senyor.

 

* * * * * 

–   Dimecres dia 14 comença el temps de Quaresma.

           -El matí hi haurà missa, com de costum, a la Parròquia dels Dolors amb imposició de cendra.

        –  El vespre hi haurà una única celebració que serà en el Convent de S. Vicenç Ferrer a les 20 h. 

( Aquest dia hi ha dejuni i abstinència. I tos els divendres de Quaresma són dies d’abstinència.)

                                                                                                                                                             

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY…

"Jesús no va voler mai la fama"

Qui acudia a Jesús?

-els que s’ho passaven malament

-els que patien

-els malalts

-els famolencs

-els que se sentien afeixugats

Als dirigents religiosos els molestava i els irritava que Jesús ajudés a la gent. Per això acusaren a Jesús

-d’endimoniat

-que violava les lleis

-que era un blasfem

-que era un subversor etc.

Jesús no va voler mai la fama. Ni aparèixer com un agitador. Ni aparèixer com a rei.

No va cedir mai a la temptació del poder.

I menys encara al desig de prepotència dels que manen.

Jesús va venir a servir a tots. Per això no volia propagandistes del bé que feia.

En volem nosaltres?

 

DIUMENGE  SISÈ   DEL   TEMPS   ORDINARI

Lectura de l'Evangeli

(Mc 1,40-45)

La lepra desaparegué i quedà pur

En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s'agenollà i li digué, suplicant-lo: «Si voleu, em podeu purificar». Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: «Sí que ho vull: queda pur». A l'instant la lepra desaparegué i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú, sinó d'anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur. Però ell, així que se n'anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

Paraula del Senyor

 

Lv 13,1-2.44-46
1 Co 10,31-11,1
Mc 1,40-45

Molt sovint ens deixem portar per l’admiració quan escoltem els miracles de Jesús. Llavors, en lloc de concentrar-nos en el que ens mostren sobre el món que Déu vol, fem preguntes sobre com podria això passar. Els miracles ens mostren un altre món. La pregunta no és "com va passar això” sinó "com podem fer que aquesta visió d'un altre món sigui una guia per a la nostra acció en aquest món”?

 

El leprós era considerat un impur, és a dir, un exclòs de la comunitat, per por al contagi. Els leprosos havien de viure sols o en grups en llocs deshabitats, a mercè de l'almoina i la generositat dels seus parents i coneguts. Jesús, en curar aquest malalt de lepra no només li retorna la salut i el benestar, sinó que, a més, el capacita per reintegrar-se entre els seus i poder refer la família i el treball.

 

Temeràriament el leprós s'acosta a Jesús desafiant les normes legals. I, ja que no podia acostar-se al Temple, s'agenolla davant de Jesús per dirigir-li una súplica. Sap que Jesús pot alliberar-lo d'aquest estat desgraciat que l'obliga a viure apartat dels homes i, suposadament, també de Déu. La seva fe és prou profunda per deixar Jesús en perfecta llibertat, per dir a Jesús, "Si tu ho vols…".

 

Jesús es compadeix. Literalment, la traducció hauria de ser "havent estat commogut dins de si" (en les seves "entranyes"). Es fa càrrec de la seva situació i al mateix temps s'indigna com és tractat per la societat, i per la idea de Déu a la qual s'havia arribat. Déu no és així. El seu Pare no exclou ningú de la seva companyia, ni està esperant una malifeta dels homes per castigar amb la lepra o amb qualsevol altra desgràcia. Jesús es commou fins a les entranyes. I li surt a flor de pell aquesta barreja de tendresa i d'indignació. No hi ha distàncies a les quals Jesús no anirà per ajudar aquest home. Per això, no té inconvenient en tocar les seves nafres, aquella pell menyspreada pels "purs". Estendre la mà i tocar-lo és un dels signes que Jesús practica per transmetre consol i calor humà. En aquest gest humà Déu intervé per realitzar la purificació interior i la transformació total de la persona.

Va ser una cosa veritablement insòlita que algú toqués un leprós, doncs, legalment, es trobava després en la mateixa condició d'immundícia cerimonial. Però ell era el servent de Déu que hauria de "portar les nostres malalties" i "patir els nostres dolors".

 

Jesús mostra la seva voluntat davant el requeriment del leprós: "Vull". Jesús transgredeix la norma per atendre el leprós. No vol fer-ho a distància, fredament. No és aquesta la manera que té Déu d'acollir a la persona. I a continuació, diu el text, "la lepra se li va treure". Déu no tolera la duresa de la legislació contra les persones, i especialment contra els febles. Tots són fills seus. Perquè això quedi clar, el mal extern, la lepra, se li treu. En el mateix moment en què Jesús, commogut, l’ha tocat, Déu li ha aixecat la barrera de l'exclusió. El Déu de l'Aliança, de l'amistat, mai havia deixat de considerar-lo un fill seu. Jesús no es limita tan sols a pronunciar paraules, sinó que la seva Bona Notícia produeix canvis profunds. En Jesús, Déu és el defensor dels que pateixen.

 

A Jesús li mou la compassió; li fa mal la malaltia i l'exclusió social de les persones. Però ens desconcerta amb la prohibició de comunicar a ningú la curació del malalt: com no fer-ho saber als altres, especialment als seus propis parents, amics i veïns? De fet, la persona curada és incapaç de callar, i ¡el proclama per tot arreu! Amb aquesta imposició de silenci Jesús pretén que el seu messianisme no sigui malinterpretat en una societat excessivament crèdula: Jesús no és un messies espectacular que pretén arrossegar masses o convèncer a força de signes meravellosos. El que Ell vol, és mostrar-se pobre i humil, sense imposar-se pels fets o les paraules: de fet, passarà per la Creu abans d'entrar a la Resurrecció. I el seguiment de jesús no estalviarà la Creu als deixebles. Ja es comença a saber que Jesús es posa del costat dels impurs, que es barreja amb persones de dubtosa moralitat. Segurament que alguns havien de considerar-lo també a Ell un impur. Aquesta conducta no ha estat ni serà mai ben compresa pels benpensants. Encara la societat no estava ni està preparada per pair aquesta Bona Nova de Déu, potser per això Jesús adverteix al leprós: "No li diguis a ningú". Jesús no volia confusions sobre la seva identitat i sobre la missió que Ell estava cridat a dur a terme. En canvi, aquest home deuria estar inundat de gratitud.

  • Pren consciència que ets com el leprós. Dóna gràcies al Senyor perquè es commou i es fixa en la teva petitesa i pobresa, i en l'exclusió de tantes persones, filles seves.

  • Reconeix que Ell és per a tu Bona Notícia que eixampla el cor, que posa en peu, que integra, que dóna força per seguir caminant.

  • Parla-li de les teves dificultats per afrontar la conversió, tot i que saps que Ell sempre està esperant.

  • Demana-li que sensibilitzi la teva pell per percebre la seva mà bondadosa sobre tu.

  • Demana-li ajuda per rebre els regals que t'ofereix, alegrar-te amb ells i mai oblidar que vénen d'Ell.

Silvestre Falguera, sj.

 

 

 

 

 

 

AMIC DELS EXCLOSOS

Jesús era sensible al sofriment dels qui topava pel camí, marginats per la societat, oblidats per la religió o rebutjats pels sectors que es tenien per superiors moral i relifgiosament.

És una cosa que surt de dedins. Sap que Déu no fa diferència amb ningú. No rebutja ni excomunica. No és només dels bons. Acull i beneeix a tots.

Jesús solia eixecar-se de bon matí a pregar. Una vegada va desvetllar com mirava el trenc de l'alba: “Déu fa sortir el sol damunt bons i dolents”. Així és ell.

Per això, a voltes, reclama amb força que s'acabin les condemnes: “No judiqueu i no sereu jutjats”. Altres, conta una petita paràbola per a demanar que ningú “separi el blat del jull” com si fos el jutge suprem de tots.

Però el més admirable és la seva actuació. El tret més original i provocatiu de Jesús fou el costum de menjar amb pecadors, prostitutes i gent indesitjable. Un fet insòlit. Mai s'havia vist a Israel a ningú amb fama d'”home de Déu” menjar i beure animosament amb pecadors.

Els dirigents religiosos més respectables no ho pogueren suportar. Reaccionaren agressivament: “Vet-aquí un golafre i bevedor, amic de pecadors”. Jesús no es defensà. Era cert, ja que dins el més pregó del seu esser sentia un gran respecte i una amistat conmovedora cap als rebutjats de la societat i la religió.

Marc recull en son relat la curació d'un leprós per a destacar aqueixa predilecció de Jesús pels exclosos. Jesús travessa una regió solitària. De cop s'acosta un leprós. No l'acompanya ningú. Viu en soledat. Porta a la pell la marca de l'exclusió. Les lleis el condemnen a viure separat de tots. És un impur.

De genolls, el leprós suplica a Jesús. Se sent brut. No parla de la seva malaltia. Només vol veure's net de tot estigma: “Si voleu, em podeu netejar”. Jesús es commou quan veu baix els seus peus aquell esser humà desfigurat per la malaltia i el rebuig de tots. Aquell home representa la soletat i la desesperació de tants estigmatitzats. Jesús “estén la mà” cercant el contacte amb la pell, “el toca” i li diu: “Si que ho vull: Queda pur”.

Sempre que discriminem, des d'una suposada superioritat moral, grups humans (captaires, prostitues, toxicómans, psicòtics, immigrants, homosexuals…) o els excloiguem de la convivència negant-lis la nostra acollida, ens allunyem greument de Jesús

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 

 

 

COMUNICACIONS:

(10  i 11  febrer   2018)

 

Dimecres dia 14 comença el temps de Quaresma.

            El matí hi haurà missa, com de costum, a la Parròquia dels Dolors amb imposició de cendra.

–  El vespre hi haurà una única celebració que serà en el Convent de S. Vicenç Ferrer a les 20 h. 

        Recordam que aquest dia hi ha dejuni i abstinència. I tos els divendres de Quaresma són dies d’abstinència.

 

– Cada any per aquestes dates celebram la Campanya contra la Fam en el món.

     (Enguany ens aplega el temps de carnaval i hem cregut oportú perllongar-ho una setmana.

      Divendres dia 16 serà el dia del dejuni voluntari amb solidaritat amb totes les persones que no tenen res per menjar.

     A  les   misses  del  pròxim  cap   de   setmana,   dies  17 i   18  totes   les  col·lectes  seran   destinades  a   Mans   Unides)

Vos recordam que les col·lectes del pròxim cap de setmana seran per a la campanya contra la fam en el món

(14  febrer  2018 )

– Com en anys anteriors enguany farem l’exercici del    Viacrucis    donant a aquesta pràctica de pietat un relleu especial.

       – El dimecres 28 de febrer serà a la Parròquia dels Dolors a les 20h.

       –  El dijous dia 8 de març a la Parròquia de sant Pau,  a  les   19'30 h.        

      –   El divendres dia 16 de març a la Parròquia de Crist

          Rei,    a   les   19h.

( El dies assenyalats se suprimirà la missa a la Parròquia corresponent.) 

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

LECTIO DIVINA – V DIUMENGE TEMPS ORDINARI – B

Dimecres 31 gener 2018 . 20'30. Can Vallespir

 

Lectures: Job 7, 1-4.6-7

Salm 146

I Corintis 9, 16-19.22-23

Marc 1, 29-39


 

Introducció

Job travessa temps de desgràcies, i la seva vida cau en la desesperació. És la història del just que sofreix. Des d’un context semblant, en el passatge de l’evangeli Jesús porta vida nova, salut integral a l’ésser humà. El missatge del Regne és un alè d’esperança que s’ha d’anunciar a tots els homes i dones de la terra. En el text de la carta als cristians de Corint, Pau manifesta la profunda necessitat que sent de transmetre l’evangeli.

Acollim la Paraula de Déu i, seguint el testimoni de Jesús i de l’apòstol Pau, descobrim una vegada més la nostra tasca d’anunciar a tothom la Bona Notícia.

 

Llegim i comprenem

Continuam el relat de l’evangeli de Marc allà on el deixàrem el passat diumenge (quart del temps ordinari). De bell nou, Jesús entra en la història de les persones perquè tenguin vida plena, per a alliberar-les dels jous, de les cadenes que les esclavitzen: la malaltia, els “mals esperits”… No hi ha ningú que en quedi exclòs. Cal entendre bé com podem ‘traduir’ avui això dels “mals esperits”. Jesús compleix la voluntat del Pare, que vol que la salvació arribi a cada raó de la nostra terra.

 

EVANGELI

Jesús, en sortir de la sinagoga, se’n va anar a can Simó i n’Andreu i se’n menà en Jaume i en Joan. La sogra d’en Simó feia llit amb febre, i quan ells arribaren pregaren Jesús que fes qualque cosa per a ella. Ell s’acostà al capçal, la va agafar per sa mà i la va fer aixecar del llit. La febre li va fugir de cop, i com si res fos estat es posà a servir-los en taula.

Horabaixa, a entrada de fosca, començaren a dur-li tots quants de malalts i endimoniats hi havia en el poble. Tota la gent de la vila s’havia arremolinat davant el portal. Va curar molts de malalts de tota casta de malalties; també va treure molts de dimonis, i no els deixava badar boca perquè sabien qui era ell.

De bon matí, quan encara feia fosca, es va aixecar, se’n va anar a un lloc solitari i es posà a fer oració. En Simó i els seus amics l’anaren a cercar. Quan el trobaren, li digueren: “Tothom demana per vós”. Ell els va respondre: “Anem a una altra banda, a predicar a les viles i llogarets de per aquí prop, perquè aquesta és la meva missió”.

I trescà tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i expulsant dimonis.

 

Els fragments de l’evangeli que hem anat llegint aquests darrers diumenges formen part d’una composició que reuneix diverses accions de Jesús, com si haguessin succeït totes en un sol dia, la jornada evangelitzadora de Jesús. En elles es fa present el Regnat de Déu que Ell ha anunciat.

Hem pogut seguir tres escenes, en les quals Jesús es relaciona amb la gent i amb els deixebles. Les dues primeres estan molt lligades: perquè a totes dues, l’activitat primera de Jesús és ‘curar’, i aquestes curacions tenen lloc dins la casa i també davant el portal de la casa. A la primera: Jesús allibera de la febre la sogra d’en Pere, i ho fa mitjançant el contacte personal i físic (l’agafa per sa mà). I perquè quedi constància de l’acció de Jesús, l’evangelista conta seguidament l’efecte de la curació.

La primera conseqüència de la curació és el servei: tret que Jesús vol que caracteritzi els seus deixebles (vegeu, per exemple, Marc 10, 42-45 i també Marc 15, 40-41), de manera que – després d’haver estat curada – la sogra de Pere es comporta com una ‘deixebla’.

 

La curació de la sogra d’en Pere serveix de model de les diverses curacions que trobam a la segona escena. És una forma d’explicar que allò que li va passar a ella, també els va succeir a molts altres. L’acció està situada a l’horabaixa, quan – segons la mentalitat jueva – comença el nou dia; i tota la població s’arremolina davant el portal de la casa d’en Pere.

Llavors Jesús mana els endimoniats que callin, quan criden que ell és “l’Elegit de Déu…” No és un detall nou a l’evangeli. Recordem que diumenge passat llegíem unes paraules semblants. I en altres moments, Jesús demana silenci no sols als dimonis, sinó també a algunes persones que ell cura i fins i tot als seus propis deixebles (vegeu Marc 1,44 i Marc 8, 39). És el recurs que empra Marc, perquè la gent no es faci una idea ‘parcial’, equivocada de la persona i de la missió de Jesús. Realment, la seva identitat (qui és Jesús en realitat) no es mostra del tot fins a la seva passió, mort i resurrecció.

 

La tercera escena se situa el sendemà de matí. En Pere diu allò que vol la població de Cafarnaüm, i expressa així el seu sentiment: tota la gent està admirada, esglaiada, intrigada per les obres que fa el Mestre, per la manera com parla i actua (‘amb autoritat’), i per això tothom demana per ell... Ara bé, la resposta de Jesús indica una actitud molt distinta de part seva.

Fixem-nos en lo que fa Jesús i sobretot en la relació que hi trobam entre l’oració i el seu desig d’anar a altres pobles per a anunciar-hi també la Bona Nova.

Unint els dos relats de l’evangeli: el de diumenge passat i el d’avui, hi descobrim un exemple clar de com ha de ser l’evangelització:

 

  1. Un Anunci que ha d’anar acompanyat d’accions alliberadores (de la malaltia, de la febre, dels ‘esperits malignes’, de la mentida, de la violència, de qualsevol situació que destrossa la persona…).

  2. Ha d’arribar pertot arreu, a tots els llocs, no sols a l’espai religiós.

  3. La Bona Notícia per a tothom, especialment per a aquells que sofreixen, que no estan bé.

  4. L’Anunci de la Bona Nova neix de l’experiència de la trobada amb Déu (la pregària, com a tracte d’amistat amb Aquell que sabem que ens estima).

 

Aquest model pot servir-nos per a revisar com feim i vivim l’anunci de l’evangeli en el nostre grup, a la nostra parròquia, entremig de la família, dels amics i de tots els qui trobam per la vida.

 

Meditem i apliquem a la vida

L’activitat de Jesús i les seves paraules, la relació que té amb la gent i amb els seus deixebles, la seva proximitat amb Déu, no són per a nosaltres simples ‘anècdotes’ o detalls del passat. L’estil de vida dels qui el volem seguir com a deixebles ha d’estar marcat per la preocupació pels qui sofreixen i per l’anunci de la Bona Notícia del Regne.

 

 

 

MM

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

* * * * * * * * * 

 Pregària 1 febrer 2018

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: pàgina 232 “Juntam les mans germans…”

Reso de Vespres: Antífones: pàgina 61 – 66 “durant l'any”. Salmòdia: pàgina 61 – 66

Lectura: “ABSÈNCIA I BUIDOR” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 68

Magníficat: pàgina 68

Pregàries + Oració: pàgina 69 (Joan Perelló).

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5

Pregàries comunitaries.

Amoris Leatitia: 163 – 164 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua 

Benedicció i Cant final: Salve Regina

* * * * * * * 

 

 

DIUMENGE   QUINT   DEL   TEMPS   ORDINARI

 

 

 

 

Cinquè diumenge – Temps Ordinari

Jb 7,1-4.6-7
1 Co 9.16-19.22-23
Mc 1,29-39

Va avançant el temps. Estem en el 5è Diumenge del temps ordinari. Res d’especial. Molt normalet tot. Molt quotidià. Aviat interromprem aquest temps ordinari. Però, ara, és aquest el temps celebratiu que ens toca viure. Sense agitacions ni estímuls especials… Tot molt normalet. Potser ben ple de coses. Massa coses. Però ben normalet, tot plegat.

 

Proposo entendre l’Evangeli d’avui des de aquest temps ordinari, normal, res d’especial. Jesús el va viure. En el temps ordinari passa tot això. Jesús el va viure així.

 

1.-Temps de trobada


Temps ordinari és temps de tenir cura dels companys. I anar amb ells. Acompanyar el seu viure. Anar a casa amb ells. Celebrar la joia i l’amistat. Potser fer plans. Somiar i animar-nos uns a uns altres. Enfortir la paciència. Interessar-se per les famílies. Compartir taula i alegria. I inquietuds i dubtes…
I, tal com ve la realitat, el temps ordinari es, també, temps d’acostar-se als malalts. De trobada, també amb la malaltia. De comunicar goig i esperança. Vèncer les pors i les paràlisis. Aixecar. Aixecar moral, inèrcies, tendències, hàbits. Vèncer tot allò que ens lliga, prostrats i sense poder alçar-nos.

2.- Temps d’alliberament.


En aquest temps ordinari, normal, Jesús integra de nou a la societat –al servei!!- aquells que han quedat al marge. Aquells i aquelles que han quedat fora del circuit on s’hi juguen les qüestions del futur i per on discorre la vida. És temps de vèncer la indiferència i la irrellevància. Tan se val que sigui assignada, o assumida. Temps d’espolsar i espolsar-se etiquetes i enquadraments. Obrir horitzons i convocar de nou. Refer relacions refredades, trencar fatalismes i integrar de nou. Tornar a començar.

3.- Temps de pregar.


En temps ordinari, Jesús busca moments de pregària. De silenci i escolta que nodreixi. És temps de

pregar. De fer silenci. I fer-se silenci. És temps de llevar-se d’hora –ben d’hora!- per pregar i trobar-se ben en línia i sintonia amb el Pare. Escoltar-lo. Escoltar-lo en el que vivim. En el que ens arriba des de les necessitats, les crides, els gemecs. És temps de pr eguntar-se de nou pel somni de Déu. I connectar amb ell. Disposar-se.

 

4.- Temps d’acceptar.


Contínuament acceptar que les coses són com són. I no com m’agradaria que fossin i sortissin. Temps d’acceptar el canvi i el canvi de plans. Els imprevistos i allò que ve. Allò que no surt com esperava. Acceptar. I acceptar activament. Actuant diferent a com inicialment havia pensat, potser. Però actuant. Activa i propositivament. Sense retirades, inhibicions ni passotismes. Acceptar de prendre la vida a les pròpies mans. I endavant.

Mirem Jesús en aquest temps ordinari. Ell va per davant. Obrint camí. I a nosaltres ens toca posar-nos al darrera. A la missió. A seguir-lo amb imaginació i creativitat. Seguir Jesús en la nostra vida ordinària. En el cada dia. Allà on som i on ens movem. On hem estat enviats. Déu surt a trobar-nos, també, en la quotidianitat i les grisors sense brillantors. En el que ens toca de viure. Discret i modest.


Mirem Jesús. Mirem-lo i aprenem.

 

 

 

Evangeli Mc 1,29-39

Jesús va curar molts malalts de diverses malalties

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant». Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Paraula de Déu

 

 

A LA PORTA DE CASA

A la sinagoga de Cafarnaüm Jesús ha alliberat al matí un possés. Ara, s'ens diu que, sortint de la “sinagoga”, s'en va a “la casa” de Simó i Andreu. La indicació és important, ja que a l'evangeli de Marc el que s'esdevé a una casa conté sempre qualque ensenyança per a les comunitats cristianes.

Jesús passa de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, a la casa, lloc on es viu cada dia devora els essers més estimats. En aquesta casa es gesta la nova família de Jesús. En les comunitats cristianes cal saber que no són un lloc religiós on se viu de la Llei, sinó una llar on s'aprèn a viure de manera nova en torn a Jesús.

Quan entra a la casa, els deixebles li parlen de la sogra de Simó. No pot sortir a rebre'ls ja que està ajupida al llit amb febre. Jesús no necessita res més. Romprà el dissabte per segon cop el mateix dia. Per a ell, l'important és la vida sana de les persones, no les observances religioses. El relat descriu amb detall els gests de Jesús amb la dona malalta.

“S'acostà”. El primer que fa sempre: apropar-se als que sofreixen, mirar de prop la seva cara i compartir el seu sofriment: Llavors, “l'agafa per la mà”: toca la malalta, no fa cas de les regles de puresa que ho prohibeixen; vol que la dona senti la força guaridora. A la fi, “l'aixeca”, la posa dempeus, li torna la dignitat.

Així està sempre Jesús enmig dels seus: amb una mà estesa que ens aixeca, com un amic proper que ens infon vida. Jesús només sap servir, no ser servit. Per això la dona curada per ell es posa a “servir” a tots. Ho ha après de Jesús. Els seus seguidors han de viure acollint i tenint cura els uns dels altres.

Seria un error però, pensar que la comunitat cristiana és una família que pensa en els seus propis membres i dóna l'esquena al sofriment dels altres. El relat diu que, aquest mateix dia, “sol post”, quan ha acabat el dissabte, li porten tota casta de malalts i possesos d'algun mal.

Els seguidors de Jesús hem de gravar ben bé aquesta escena. Quan arriba la fosca de la nit, la població sencera, amb els seus malalts “s'agombola a la porta”. Els ulls i les esperances dels que sofreixen cerquen la porta d'aquesta casa on és Jesús. L'Església només atreu quan la gent que sofreix pot descobrir dins ella a Jesús curant la vida i alleugerint el sofriment. A la porta de les nostres comunitats hi ha molta gent que sofreix. No l'oblidem.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

* * * * * * * * * * 

Un   "article"   força   interessant..:

¿ Quien es ella ?

Palabras habitadas. Así suenan y resuenan en el alma las palabras de Jesús: él se acercó, la cogió de la mano y la levantó.

Palabras habitadas de cariño, de justicia, de autoridad interior. Todo lo que le faltaba a la religión oficial lo aporta este judío diferente, retador, que no funciona por las leyes canónicas memorizadas sino por un corazón y una mente integrados, a lo Dios.

¿Quién es ella? Como de costumbre para la inmensa mayoría de las mujeres de todos los tiempos, es “la suegra de”, podría ser la mujer de, la cuñada de, la hija de, la pareja de…anonimato de la mujer todavía hoy.

En nuestra “suegra de” ese anonimato con sus múltiples y severas implicaciones, se somatiza, y su “fiebre” nos indica un cierto fuego interior que le sale por los poros, una fuerza no canalizada, una energía desaprovechada, una vida anonimizada por los de antes y los de ahora, tanta injusticia, tanto dolor y frustración hace que su cuerpo arda. Ya que no puede hablar porque su palabra no está autorizada, lo comunica con su cuerpo, cuerpo de mujer, anónima e identificada con un varón: en este caso es la “suegra de Pedro” como siempre en el patriarcado.

Hace unos días en una asamblea de varias parroquias, al proponer una iniciativa, un varón laico, de los históricos, me pregunta en público, ante todo el mundo: “y tú ¿eres religiosa o “vas de por libre”? La educación y el amor incluso a los hijos de Dios que menos me gustan me hizo responder con serenidad, pero el “vas de por libre” tenía un tono habitado de rabia, dominio, necesidad de someter: demonios que se pasean por nuestra sociedad y por supuesto por nuestras iglesias, disfrazados de “servicios”.

Estos demonios bloquean iniciativas, impiden el crecimiento porque siembran la sospecha, desautorizan, ningunean… no me extraña que Jesús, que también iba “de por libre”, se acercara a aquella mujer. Tal vez le movió la empatía, porque en su yo profundo también se sentía no aceptado por “los oficiales, los correctos”.

Es ahora el cuerpo de Jesús el que habla a través de varios gestos potentes y evocadores: no le suelta una perorata desde arriba y ella abajo, yaciendo sin fuerza, no, se acerca: acorta la distancia histórica que separa a las personas por su género, religión, raza, orientación sexual… ¡qué poco nos acercamos unos a otros para interesarnos por la persona! y es que acercarse significa tener resueltos temas como el de la igualdad, el del respeto por encima de la explotación, el de la humildad por encima del dominio y autoritarismo. Acercarse significa también quitarte la máscara, dejar que te vean como eres, sin maquillajes. No siempre es fácil.

La cogió de la mano, hoy nos parece normal, pero no lo era. ¿Cuántas manos has cogido para acariciarlas, besarlas, empoderarlas, desde la semana pasada, por decir algo? Coger a alguien de la mano supone estar muy cerca: es una conexión directa con el corazón. La mano alarga la presencia, coger la mano significa aceptar y aprobar lo que la persona es y hace. En el texto, queda reflejada la osadía de Jesús, ya que no se podía tocar a una mujer que no fuera la propia. Jesús rompe de nuevo la distancia y además todo ocurre en Sábado. No podía hacer esas cosas.

La levantó, porque cogerle la mano para dejarla en el lecho tirada no es propio del amor, como no lo es una pastoral mediocre…Jesús la levanta de una situación mortífera y le ayuda a ponerse de pie, de nuevo firme en la vida y sin fiebre porque la causa de la fiebre había desaparecido; ¿cómo? ahora es tratada con respeto, con igualdad, mirada a los ojos, no de arriba abajo, como a alguien a quien hay que ayudar, sino tratada de tú a tú. Suena a resurrección, a una vida profunda y digna desde otras claves.

Y se pone a servirles, de nuevo, depende de la tendencia del exégeta significa una cosa u otra. Yo me decanto por los y las que nos dicen que este servicio era el servicio de la Palabra en la casa-comunidad que “ella” ofreció al Maestro. Ella fue la primera discípula que sepamos, también en lenguaje posterior la primera diaconisa.

También nos cuentan que posiblemente era la dueña de la casa por estudios realizados sobre las costumbres de la época. Y si era la dueña de la casa y servía a los varones significa que posiblemente bendecía la mesa, lo que luego en las casas-comunidad seguirá haciéndose y que se llamará Eucaristía o acción de gracias de la comunidad de discípulos y discípulas.

Servir la palabra habitada del Maestro a todos los hambrientos y hambrientas de dignidad. Ella supera el sábado judío, rompe con ese rito y comienza a realizar la obra de Jesús. La ha experimentado en su propio cuerpo, en su propia vida. Ella se convierte en una extensión de sus manos, de su palabra habitada de presencia y vida.

¡Cómo me gustaría conocerla! Como dicen los jóvenes debía ser un “crac de señora”. Me encantan esas, y hacen mucha falta en nuestras asambleas y comunidades. Pero todavía hoy muchas mujeres están tumbadas por la fiebre. Me imagino que nuestra amiga, “la suegra de”, de nuestro texto debió dedicarse a “levantar” a vecinas y amigas. “Hagamos lo mismo” pero no vayamos sin haber sido “cogidas de la mano y levantadas nosotras primero, por el amor”.

Tal vez personas de Latino América que lean esto piensen que en sus países sí lo hacen, y tienen razón. Pero aquí hermanas, lo hacemos poquito. Una pena. Es cuestión de “cercanía” con el que quita fiebres y miedos, parálisis y mudeces.

El texto pasa de la sinagoga a la casa. ¿Y nosotros? Desde la casa-comunidad la Palabra está más habitada de hogar, de apoyo, de compromiso, de todo lo que le falta muchas veces a los espacios más oficialmente religiosos. Maravilloso reto.

Magdalena Bennásar Oliver

* * * * * * * 

 

 

"Què en fem, nosaltres, de les nostres mans? Com les utilitzem?"

Tota l’actuació de Jesús està sostinguda i explicitada per la gestualitat.

Hem de fixar-nos en el contingut dels seus gestos.

En el gest humà, les mans són d’una importància cabdal.

Les mans poden construir o destruir

poden curar o ferir

poden acaronar o colpejar

poden acollir o refusar.

Les mans reflecteixen i expliciten el ser i el fer de la persona.

Per això els estudiosos analitzen les mans de Jesús en les que tant insisteixen els evangelistes.

Jesús toca els deixebles caiguts a terra per a retornar-los-hi la confiança: “Alceu-vos i no tingueu por.” (Mt. 17, 6-7)

Quan Pere comença a enfonsar-se, li allarga la mà, l’agafa i li diu: “Home de poca fe, per què has dubtat?” (Mt. 14, 31)

Jesús és moltes vegades la mà generosa que

-alça

-infon força i confiança

-i posa dempeus la persona espantada.

Els evangelistes destaquen, molt especialment, els gestos de Jesús amb els malalts.

Són molt significatius els matisos expressats pels diferents verbs.

A vegades, Jesús agafa el malalt per arrencar-lo del mal.

En altres ocasions, imposa les seves mans en un gest de benedicció que transmet la seva força guaridora.

Amb molta freqüència estén la seva mà per tocar el malalt en gest

-de bon veïnatge

-de recolzament

-i de compassió activa.

Des d’aquestes claus interpretatives hem de llegir el relat de Cafarnaüm (Mc. 1,31)

Jesús entra a l’habitació d’una dona malalta

-se li acosta

-li pren la mà

-i l’alça curada del tot.

Qui és Jesús per als cristians?

És la mà que Déu allarga a tota persona necessitada

-de força

-de recolzament

-de companyia

-de protecció

-de consol.

Aquesta és la més fonda i transformadora experiència del creient al llarg de la seva vida.


 

Què en fem, nosaltres, de les nostres mans?

Com les utilitzem?

A qui ajudem de manera desinteressada?

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

 

* * * * * * * * 

 

COMUNICACIONS:

27-28 DE GENER 2018

 

 

–  Dijous dia 1 hi haurà exposició del Santíssim i pregària a les 20’30 a Fartàritx a la capella de les religioses de la Puresa. Organitza el grup d’Adoració Nocturna. És un acte obert a tothom.

 

–  Divendres dia 2, festa de la Presentació del Senyor, coneguda popularment com a festa de la Candelària, tindrem celebració a les 8 del matí a la Parròquia dels Dolors i a la de Crist Rei a les 7 de l’horabaixa. Estau convidats a participar-hi.

 

 

–  Dissabte dia 3, festa de Sant Blai, després de la missa del matí en els Dolors i després de les misses vespertines de Crist Rei i sant Pau farem l’acostumada benedicció d’aliments, pastes i dolços. A la Parròquia dels Dolors també hi haurà benedicció a les 20 h. 

* * * * * * * 

DIUMENGE   QUART   DEL   TEMPS   ORDINARI…

 

Evangeli Mc 1,21-28

Jesús ensenyava amb autoritat

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu». Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». I aviat la seva anomenada s'estengué per tota la regió de Galilea.

Paraula de Déu

 

UN ENSENYAMENT NOU

L'episodi és sorprenent i esglaiador. Tot s'esdevé a la “sinagoga”, en el lloc on oficialment s'ensenya la Llei, talment com l'interpreten els mestres autoritzats. S'esdevé en “dissabte”, el dia en el qual els jueus observants es reuneixen per a escoltar el comentari dels dirigents. És dins aquest marc on Jesús comença per primera vegada a “ensenyar”.

Res es diu del contingut de les seves paraules. No és el que aquí interessa, sino l'impacte que dóna la seva intervenció. Jesús provoca sorpresa i admiració. La gent capta en ell qualque cosa especial que no troben en els mestres religiosos: Jesús “no ensenya com els escribes, sinó amb autoritat”.

Els lletrats ensenyen en nom de la institució. S'atenen a les tradicions. Citen un cop i un altre mestres il·lustres del passat. La seva autoritat prové de la funció d'interpretar oficialment la Llei. L'autoritat de Jesús és diferent. No ve de la institució. No es fonamenta en la tradició. Té una altra font. Està ple de l'Esperit vivificador de Déu.

Ho comproven de seguida. De manera inesperada, un possés interromp a crits l'ensenyament: No ho pot suportar. Està esporuguit: “¿ Has vingut per acabar amb nosaltres ?”. Aquell home es trobava bé escoltant els escribes. ¿ Per què se sent ara amenaçat ?

Jesús no viene a destruir a nadie. Precisamente su «autoridad» está en dar vida a las personas. Su enseñanza humaniza y libera de esclavitudes. Jesús no ve a destruir ningú. La seva autoritat està en donar vida a les persones. El seu ensenyar humanitza i allibera d'esclavatges. Les seves paraules conviden a confiar en Déu. Els sondejos mostren que la paraula de l'Església està perdent autoritat i credibilitat. No basta parlar de manera autoritària per a anunciar la Bona Nova de Déu. No és suficient transmetre correctament la tradició per a obrir els cors a l'alegria de la fe. Necessitem urgentment un “ensenyar nou”.

No som “escribes”, sinó deixebles de Jesús. Hem de comunicar el seu missatge, no les nostres tradicions. Hem d'ensenyar curant la vida, no adoctrinant les ments. Hem d'anunciar el seu Esperit, no les nostres teologies.

José Antonio Pagola

Quart diumenge – Temps Ordinari

Dt 18,15-20
1 Co 7,32-35
Mc 1,21-28

Autoritat
El tema de l'autoritat, i de la seva possible crisi, tant dels pares, com dels mestres, dels polítics o dels que exerceixen qualsevol tipus de càrrec en la societat, és un tema recurrent en els mitjans de comunicació, en publicacions i en diversitat de cercles de la nostra societat.


Per això és oportú, després d'escoltar l'evangeli d'avui, preguntar a què es devia, que, de Jesús, es pogués dir que la seva manera d'ensenyar era amb autoritat. El mateix evangeli apunta que la seva manera d'ensenyar no era com la dels mestres de la Llei. Potser fixant-nos com ho feien ells, per contrast podem albirar el secret de la manera d'ensenyar autoritat de Jesús.

L'ensenyament dels mestres de la llei


Els mestres de la Llei ensenyaven, com els acusarà en altres passatges el mateix Jesús, amb hipocresia, perquè no complien el que ensenyaven, imposaven fortes càrregues a la gent senzilla de les que ells es dispensaven, perquè exigien detalls i oblidaven el principal, perquè ensenyaven amb orgull i supèrbia, des de la superioritat; perquè el que buscaven era ser molt ben considerats pels altres. I aquests, per la seva banda, se sentien humiliats. Sovint els mestres de la Llei formulaven normes que venien dictades pel seu propi interès i conveniència. Podríem dir que era un ensenyament «autoritari».

 

L'autoritat de Jesús


Evidentment, la forma d'ensenyar i l'autoritat de Jesús no era la mateixa. Era tot el contrari. Jesús ensenyava des de la senzillesa, sense imposicions (només s'imposava als dimonis, al mal que afligia les persones), ensenyava tot el que podia fer bé als altres, el que els feia augmentar la seva sana autoestima, el que els ajudava a créixer. Jesús ensenyava, no des del poder, que imposava i dominava, sinó des de la proximitat i l'amor als oients. Jesús era conseqüent amb el que ensenyava, la seva actuació no es diferenciava de la seva doctrina. Feia èmfasi en el que era important ("El dissabte era per a la persona i no la persona per al dissabte"). La misericòrdia estava molt per sobre de la rígida exigència. No buscava la seva lloança, sinó que feia callar els que volien manifestar la seva condició de Fill de Déu o Messies o el volien proclamar rei.

I, el que ensenyava, com dirà en altres passatges, era el que li donava entendre el seu Pare en les llargues estones de pregària, com hem sentit a la primera lectura, parlant del que ha de dir el profeta: "Ell els dirà tot el que jo l ordenaré ".

 

La meva autoritat


Així doncs, tinguem la situació que tinguem, examinem la nostra manera d'exercir l'autoritat. Adquirir autoritat no és aconseguir més poder. L'autoritat no és poder, sinó servei. I per tenir autèntica autoritat, no cal tenir cap càrrec rellevant. Tots tenim la nostra autoritat, la nostra influència en els altres. I, per tant, la nostra autoritat s'ha de basar en la coherència personal. Exercir l'autoritat és valorar, estimar la persona a la que et dirigeixes. I, sobretot, per a exercir l'autoritat cal posar-se abans davant Déu i el seu evangeli, pregar, escoltar, estar atent a la necessitat dels altres i fer el que creguis bo per a ells.

 

Com més visquem la comunió amb els altres, més autoritat tindrem, perquè ens portarà a un millor coneixement, a dir i a fer el millor per al seu bé. L'Eucaristia és font de comunió. Visquem-la!

Francesc Xicoy, sj.

 

 

 

 

* * * * * * * 

ADORACIÓ NOCTURNA

 

 

 

 

Pregària amb Exposició del Santíssim a l'Església de Fartàritx

 

 

Dijous, 1 de febrer de 2018

 

Hora 20:30 h.

* * * * * * * 

 

"La paraula de Jesús no prové del poder ni de la voluntat de dominar"

La manera, l’estil d’ensenyar de Jesús va provocar en la gent la impressió de què estaven davant quelcom de desconegut i admirable. De quelcom inèdit i nou.

Jesús NO ensenyava com els lletrats oficials. Ho feia amb autoritat: la seva paraula alliberava les persones d’esperits malignes.

No hem de confondre autoritat amb poder.

La paraula de Jesús no prové del poder ni de la voluntat de dominar.

Jesús no tracta d’imposar la seva pròpia voluntat sobre els altres.

No ensenya per controlar el comportament de les persones.

No utilitza mai la coacció ni les amenaces ni la por.

La paraula de Jesús no està revestida de poder institucional.

La seva autoritat neix de la força de l’Esperit. Prové de l’amor a la gent.

Jesús busca

-alleugerir el sofriment

-curar les ferides

-promoure una vida sana

Jesús no genera submissió, ni infantilisme, ni passivitat.

Jesús allibera de les pors, infon confiança en Déu, anima les persones a cercar un món nou i millor per a tots.

Aquest és el moment de tornar a Jesús i ensenyar com Ell ho feia.

La nostra paraula ha de ser propera, acollidora, capaç d’acompanyar la vida sofrent de la persona, de les persones.

La paraula guaridora de Jesús s’ha d’encarnar en nosaltres.

Ens cal el màxim de respecte i estima positiva de les persones, siguin com siguin i pensin el que pensin.

Només així serem capaços de generar esperança i guarir ferides.

L’autoritat de Jesús s’associa en els evangelis a la capacitat d’expulsar dimonis.

És a dir: l’autoritat no consisteix en saber o en tenir títols i càrrecs sinó en el poder alleugerir el sofriment dels altres.

Per fer això no és necessari posseir poders sobrenaturals.

És suficient tenir voluntat d’estar de part del que s’ho passa manament, del que pateix , estar a prop d’ell i, sobretot, estimar-lo.

Qui no estima no actua o bé es recolza en falses excuses per a desentendre’s del problema.

El que més necessita la gent – ho necessitem tots!-, no és que ens prediquin sàvies doctrines o complicades teories. Res d’això.

El que més necessitem és que ens alliberin de les forces del mal que ens causen patiments i que, a vegades, ens fan molt i molt desgraciats.

Des d’aquesta panoràmica és evident que el Regne del Cel serà necessàriament dels pobres i desesperançats. Per què?

Perquè el regne d’aquí baix, el regne de la terra, està ben clar – escandalosament clar, indignament clar-, que és exclusivament dels banquers i de la gent adinerada i poderosa, dels orgullosos.

Ells en són els amos exclusius i privilegiats.

I, si te’ls escoltes, encara es queixen! “Porque los ricos también lloran.” Quina vergonya! Quin escàndol!

La meva padrina tenia tota la raó del món quan deia: “El mar com més té, més brama”

 Així són els banquers. Així són els adinerats. Són com el mar que com més té, més brama, més vol, més exigeix i més engoleix.

Així són els orgullosos i els dèspotes. Els que no estimen, els vividors, els aprofitats, els galtes.

 

FESTA   DE   LA    CONVERSIÓ   DE   SANT   PAU

PARRÒQUIA  DE   SANT   PAU

DISSABTE,  27   GENER   19'30  h

 

* * * * * * * * 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario