Informació: cerca'ns al Facebook: catequesi manacor  o bè per correu electrònic: catequesimanacor@gmail.com

SETMANA SANTA

 

 

AMOR PER COMPRAR TOT EL MÓN


Preguntaren a l'amic si volia

vendre el seu desig. I ell respongué

que l'havia venut per

tants diners que es podia comprar

tot el món.

(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 280.)

 

Meditació

(D'una carta figurada de Maria Magdalena a Josep d'Arimatea)

Ahir Jesús va venir a casa nostra acompanyat dels seus deixebles. Ja saps els rumors que corren, que l'estan encerclant per matar-lo. Jerusalem en va ben ple. Fins es diu que entre els seus deixebles hi ha un traïdor. Per això el volíem obsequiar. La Marta, des del dia abans, ho va organitzar tot amb aquella capacitat que té de preparar un dinar de manera que tothom se senti satisfet i la conversa sigui ben animada.

Jo, des que Jesús va entrar a casa, em vaig adonar que estava molt cansat. Potser poques vegades l'havia vist tan esgotat, per molt que ell ho dissimulava. No és només perquè no para de fer el bé, sinó per la certesa que deu tenir que van per ell i el mataran. Deu ser terrible, no creus? Ell, que ho dona tot, i que està al servei de tothom, sempre amb el seu sí i comunicant la fe a la gent! Que injust! Els nostres dirigents només pensen en el poder i a defensar-se de la veritat que Jesús porta, especialment aquella que remou els cors.

A mig dinar vaig sentir dintre meu un intens amor. Plorava per Ell. Vaig sortir corrent cap a l'armari on guardem les coses més preuades i, agafant aquell perfum especial que tenim guardat pels grans moments, entro a la sala, em postro als peus del Mestre i hi buido el perfum tot plorant d'agraïment per tant i tant de bé que ha fet i fa per tots nosaltres. Vaig sentir que Jesús rebia la meva ofrena i l'acceptava de tot cor. Ell, que sempre dona, ja era hora que se sentís regalat amb tot l'amor de la nostra família. La casa va quedar impregnada de l'intens aroma i jo sentia que Ell em mirava amb absolut agraïment. Tots els diners del món no valen ni de lluny per poder servir i ajudar el meu Mestre i Senyor. En mig de l'emoció vaig escoltar com Ell em defensava de la crítica de Judes.

SOM BEN A PROP DE LA SETMANA SANTA. EXPRESSEM A JESÚS EL NOSTRE AGRAÏMENT D'UNA MANERA MOLT ESPECIAL, ENTREGANT ELS MILLORS PERFUMS DEL NOSTRE COR A AQUELLS QUE MILLOR EL REPRESENTEN: ELS PETITS, POBRES I EXPLOTATS.

 

 

PROGRAMA: 

 

http://www.confraries.es/pagines/programes/2017.pdf   

 

 

 

 

 

 

DIUMENGE  DE   RAMS:

 

 

 

 

RES EL DETURA


 

La mort del Baptista no fou casual. Era una idea molt extesa dins el poble jueu que el destí que espera el profeta és la incomprensió, el rebuig i, sovint, la mort. Probablement, prest Jesús comptà amb la possibilitat d'un final violent.

Jesús no fou un suicida ni un que cerca el martiri. Mai volgué el sofriment ni per a ell ni per a ningú. Esmerçà la seva vida per a combatre'l en la malaltia, les injustícies, la marginació o la desesperança. Va viure entregat a “cercar el regne de Déu i sa justícia”: aquest món digne i feliç per a tots que vol el Pare.

Si accepta la persecució i el martiri és per fidelitat al projecte de Déu que no vol veure sofrir els seus fills i filles. Per això, no corre cap a la mort, però tampoc es fa enrera. No fuig de les amenaces, tampoc modifica ni suavitza el seu missatge.

Hauria estat fàcil evitar l'execució. Era suficient callar i no insistir en el que podia irritar al temple o al palau del prefecte romà. No ho va fer. Segueix el seu camí. S'estima més esser executat abans que trair la seva consciència i esser fidel al projecte de Déu, son Pare.

Va aprendre a viure en clima d'inseguretat, conflictes i acusacions. Dia rera dia s'afirma en sa missió i segueix anunciant amb claretat el seu missatge. Gosa difondre'l no sols als llogarets apartats de Galilea, sinó a l'entorn perillós del temple. Res el detura.

Morirà fidel al Déu en el qual sempre ha confiat. Acollirà a tots, inclosos els pecadors i indesitjables. Si el rebutgen, morirà com un “exclòs” però amb la seva mort confirmarà el que ha estat tota la seva vida: total confiança en el Déu que no rebutja ni exclou ningú del seu perdó.

Cercarà el regne de Déu i la seva justícia, identificant-se amb els més pobres i menyspreats. Si un dia l'executen en el suplici de la creu, reservat als esclaus, morirà com el més pobre i menystingut, però la seva mort segellarà per a sempre la seva fe en el Déu que vol l'alliberació de l'esser humà de tot el que l'esclavitza.

Els seguidors de Jesús descobrim el Misteri últim de la realitat encarnat en el seu amor i entrega extrema a l'esser humà. En l'amor d'aqueix crucificat està Déu mateix identificat amb tots els que sofreixen, cridant contra totes les injustícies i perdonant els botxins de tot temps. Se pot creure o no creure en aquest Déu, però no mofar-se d'ell. En ell confiem els cristians. Res l'atura en el deler per salvar els seus fills.

 


 


 

DIMARTS   SANT:

 

PROCESSÓ   DEL   SILENCI:

 

 

 

LES SET PARAULES

Mons. Sebastià Taltavull i Anglada

1a Ni els assots, ni les espines, ni els Claus m’han pogut emmudir per dir: Pare perdoneu-los que no saben pas el que fan. (Lc 23,34)

Ha deixat dit que ens estimem. Aquest és el seu testament. Les paraules pronunciades en el darrer sopar, «estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat», ara reben la confirmació del seu propi testimoniatge quan l’amor arriba a l’extrem del perdó. Jesús no sols ens demana que l’oferim, sinó que ell mateix ens el dóna. Perdona sense límit perquè estima sense límit, fins a lliurar la seva vida per amor. L’ideal evangèlic de l’amor a l’enemic pronunciat amb tanta força durant la seva vida, ara arriba a la seva més perfecta coherència. És la crida a no fabricar-nos un cristianisme a la nostra mida, sinó a la seva, al seu estil i exemple, un cristianisme cristià. Amb el perdó envers els qui el maten està obrint el camí que han entès i seguit els màrtirs, fent-lo transitable per a tots els qui creuen que hem de seguir els mateixos passos de Jesús.

2a Vaig escoltar el lladre, vaig perdonar Maria i també perdonaré els qui estiguin ben penedits. En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al Paradís. (Lc 23,43)

Feta pel mateix Jesús, estem davant la canonització més ràpida de la història. Es pot ser sant en un obrir i tancar d’ulls. Un condemnat, com Jesús, ha estat tocat per ell en el seu cor i descobreix com la injustícia és carregada sobre el qui és innocent. Mai no és tard per tornar als camins de l’Evangeli. La trobada amb Jesús dóna una orientació decisiva a la seva vida i s’omple del goig de l’esperit -que també lliurarà com Jesús- quan veu la seva condemna reconvertida en salvació eterna per un gest gratuït d’amor. Qui ho pot entendre? La justícia de Déu no és com la dels homes. Quins camins tan diferents els seus dels nostres! Si la Setmana Santa ens ajudés a recuperar aquells que condemnem i aquells que són condemnats al nostre costat! Deixem que Jesús ens miri amb el mateix afecte. La seva mirada salva i demana a canvi la nostra més sincera conversió.

3a Dona, aquí teniu el vostre fill. (Jn 19,26) Estimat deixeble aquí tens la teva mare. Per la Mare s’arriba al Pare.

Jesús pateix la solitud, però no la vol per a ningú. Ens fa mereixedors d’un amor que no podem oblidar i que manté ferma la nostra confiança. Dirigint-se a la seva mare, escoltem les seves entranyables paraules de fill. Com el nen que se sent segur en els seus braços, entenem que el nostre cor no pot ser ambiciós ni els nostres ulls altius, que la nostra vida si vol assemblar-se a la seva no pot obsessionar-se amb pretensions de grandesa. Jesús, a la creu, ens fa el do de la mare quan abans per a ella ja ens ha convertit en un do seu. A Jesús l’omple de consol que experimentem l’acollida amorosa de la seva mare Maria i el conforta veure que al nostre costat no es troba sola. Aquest miracle es repeteix constantment en moltes de les nostres cases, en el silenci d’una vida cristiana que no fa apologia del dolor ni espectacle dels sentiments més íntims.

4a Déu meu, Déu meu per què m’heu abandonat. (Mc 15,34) Em sento aclaparat per l’allau de turments. S’ha apagat per a mi la llum de la felicitat.

Paraules pronunciades amb el llenguatge més íntim après en la infància i ara dites en l’extrem de la confiança, encara que amb el crit més amarg de la vida i amb la sensació del més inhumà abandó. Paraules que donen notícia de la major solitud que es pot patir quan apareix l’angoixa d’una pregunta aparentment sense resposta. Aquest crit de Jesús a la creu no és de desesperació, és la pregària del Fill que ofereix la seva vida al Pare, en l’amor per a la salvació de tots. És l’encarnació de Déu duta a la seva identificació més radical amb la humanitat. Tingut com un home entre tants i comptat en el registre dels qui han nascut com qualsevol altra persona, ara es col·loca, per complir la voluntat salvífica del Pare, en la llista dels qui han d’encarar-se a la mort. Fet en tot igual a nosaltres, menys en el pecat, comparteix la nostra situació humana fins i tot en allò que la fa més degradant, per assumir-la en la seva pròpia persona i salvar-la.

5a Des del naixement fins el Calvari he cercat les meves ovelles sense repós Tinc set! (Jn 19,28), i set tindré fins a la fi dels temps.

És molt legítim, enmig del dolor, buscar moments d’alleugeriment: quan es pateix la set física, la set espiritual, la set de justícia, de companyia, d’amor, es busca amb ànsia la generositat de qui pot sadollar-la. Jesús ens adverteix d’aquesta possibilitat: «Vaig tenir set i no em vau donar de beure.» Està relatant quelcom que sembla impossible quan li és negat a Ell i a tantes persones a qui representa i amb qui s’identifica allò que és més elemental i necessari. No és que no hi hagi suficients recursos, sinó que estan mal repartits. No és que no hi hagi riquesa, és que només l’acaparen uns pocs. El que hi ha és molta set, la de moltes persones clavades a la creu de l’atur, de la incultura, de la fam i la set física, de la malaltia, de l’exclusió i els maltractaments, de la solitud… Qui pot posar solució a tanta aridesa, a tanta falta d’amor. No donem un glop amarg als qui demanen un got d’aigua fresca, no fem sofrir més el qui demana un gest d’acollida, d’atenció, d’amistat, no seguim creant inferioritat de condicions dient que tot va bé. El crit de Jesús, posant-se de part de tots els assedegats, ens avisa de la urgència de crear noves condicions de vida, més humanes, més cristianes.6a S’han complert les profecies. Els crims s’han expiat amb escreix. L’infern s’ha emportat el botí. Tot s’ha complert! (Jn 19,30)

6a Paraula de fidelitat a la paraula donada. És la convicció d’haver acomplert fins a l’últim moment la missió encomanada. Tot s’ha dut a terme fins al més petit detall, una obra completada que ha donat l’orientació definitiva a la trajectòria de la humanitat cap a la seva plenitud en Déu. La llavor ha estat enterrada en el cor de la terra fent-la l’hàbitat més digne de l’home perquè ha acollit el cos de Jesús en el seu interior perquè neixi la Vida per a sempre. Jesús ens ha retornat la dignitat ferida i ha obert definitivament la porta de la Vida, de l’Amor i de l’Esperança que ningú mai més no podrà tancar. D’ell hem après, a ell només seguim amb el goig d’una gojosa fraternitat recuperada. A ell diem amb Pere en la seva confessió de fe i amb el centurió al peu de la creu: «Tu ets el Crist, el Fill del Déu viu.”

7a Amarat de sang i abatut de sofriment cerco la faç del Creador, cridant amb força: Pare confio el meu alè a les teves mans. (Lc 23, 46)

Comença la comunicació de la vida a una humanitat que necessita respirar de nou, ara al ritme de l’Esperit. Ofegats per mil enigmes i pel drama de la mort, se’ns fa el do de poder viure de l’Esperit, el mateix que omple l’univers i que ens dóna la força d’estimar. La set patida és sadollada. Amb la mort, Jesús no perd gens, ho guanya tot, perquè regala la seva vida deixant-la en mans de Déu, el seu Pare. Aquesta relació de confiança entre Déu i l’home que Jesús, el Fill, ha fet possible donant-nos el seu Esperit. En Ell està la font de la santedat que, per ser reflex inequívoc del misteri de Déu, és la major força d’atracció de l’Església, de la nostra Església, allò que més ha de definir-la i fer-la creïble. Serà el testimoniatge d’amor proper a l’home i a la dona d’avui, necessitats com estem d’Evangeli, de bona notícia d’esperança i de salvació. Quan Jesús posa la seva vida en mans de Déu, entenem que per ser Déu i home, la nostra vida està en les millors mans, les del Déu de la Vida que ha ressuscitat al seu Fill perquè tots tinguem vida i la tinguem amb abundància.

 

 

DIJOUS   SANT:

 

 

 

 

 

COMIAT

Jesús sap que les seves hores estan comptades Tanmateix no pensa amagar-se ni fugir. Organitza una cena especial de comiat amb els amics i amigues més propins. Moments greus i delicats per a ell i per als seus deixebles: els vol viure en tota pregonesa. És una decisió pensada.

Conscient de la imminència de la mort, necessita compartir amb els seus la confiança total en el Pare, incloint aqueixa hora. Els vol preparar per un cop tan dur; la seva execució no els ha d'enfonsar en la tristor o el desesper. Han de saber compartir junts els interrogants que es desperten dins ells: ¿Què serà del regne de Déu sense Jesús? ¿Què han de fer els seus seguidors? ¿On nodriran endavant l'esperança en la vinguda del regne?

Sembla que no és una cena pasqual. Cert és que fonts indiquen que Jesús volgué celebrar la Pasqua amb els seus deixebles (seder), quan els jueus commemoraven l'alliberació de l'esclavitud d'Egipte. Tanmateix, quan descriuen el banquet, no es fa cap al·lusió a la litúrgia de la Pasqua, no es diu res de l'anyell pasqual ni de les herbes amargues…

Però no és un sopar corrent, sinó una cena solemne, la darrera de tantes altres celebrades pels llogarets de Galilea. Begueren vi com en les grans ocasions No és una cena de Pasqua però es respira ja l'ambient de les festes pasquals… Jesús de cop, adopta una actitud selectiva i restringida.

Jesús vivia els dinars i sopars a Galilea com a símbol i anticipació del banquet final en el regne de Déu. Tots coneixien aquestes menjades animades per la fe de Jesús en el regne definitiu del Pare. Aquest vespre també, aquesta cena li fan pensar en el banquet final del regne. Dos sentiments ennuegen a Jesús… Primer, la certesa de sa mort imminent: aquella és la darrera copa que compartirà amb els seus; tots ho saben: no es fan il·lusions. Al mateix temps, la confiança indestructible en el regne de Déu…

Comença el sopar seguint el costum jueu: dempeus, agafa el pa i diu, en nom de tots, una benedicciò a Déu i tots responen: “amen”. Llavors dóna un tros de pa a cadascú. Tots saben que vol dir això. Ho han vist fer a Jesús més d'un cop. Saben el que significa aquest gest del que presideix la taula: fer arribar la benedicció de Déu. Al rebre el pa, tots se senten units entre ells i amb Déu. Però aquell vespre, Jesús hi afegeix unes paraules que donen un contingut nou i insòlit al seu gest. Mentre els dóna el pa va dient: “Això és el meu cos. Jo som aquest pa. Mirau-me en aquests trossos donant-me fins al final, per a fer-vos arribar la benedicció del regne de Déu”.

¿Què sentiren aquells homes i dones quan escoltaren per primer cop aquestes paraules ?

Sorprèn més encara el que fa quan acaben el sopar. Tots coneixen el ritu acostumat. Cap al final de la menjada, el que presidia la taula, assegut, agafava amb la mà dreta una copa de vi, i pronunciava damunt ella una oració d'acció de gràcies pel menjar, i tot responien: “amen”. A continuació bevia de la seva copa, la qual cosa servia de senyal als altres perquè cadascún beguessin de la seva. Tanmateix, aquella nit, Jesús canvia el ritual i convida als deixebles a que tots beguin d'una única copa: ¡la seva! Tots comparteixen aqueixa “copa de salvació” beneïda per Jesús. En aquesta copa que passa d'un a l'altre i s'ofereix a tots i totes, Jesús veu quelcom “nou” i peculiar que vol explicar: “Aquesta copa és la nova Aliança en la meva sang. La meva mort obrirà un nou futur per a vosaltres i per a tots”. Jesús no pensa només en els seus deixebles que té al davant…

Aquest moment decisiu, l'horitzó de la seva mirada el fa universal: la nova Aliança, el regne definitiu de Déu serà per a molts, “per a tots”. “Per vosaltres”: aquestes paraules resumeixen el que ha estat la seva vida al servei dels pobres, els malats, els pecadors, els menystinguts, els oprimits, tots els necessitats…

Així fou el comiat de Jesús, que restà gravat per a sempre en les comunitats cristianes… No els deixà orfes.

Hi ha un nou signe convidant els deixebles al servei fratern: l'evangeli de Joan diu que, en un moment donat del sopar, s'aixecà de taula i “es posà a rentar els peus als deixebles”. Segons el relat ho feu per a donar exemple a tots … L'escena és probablement una creació de l'evangelista, però recolleix de manera admirable el pensament de Jesús.

Dins una societat, en la qual està perfectament determinat el rol de les persones i els grups, és impensable que el comensal d'un banquet festiu, i manco el que presideix la taula, es posi a rentar els peus, una tasca humil reservada a criats i esclaus. Segons el relat, Jesús deixa el seu lloc i, com un esclau, comença a rentar els peus als deixebles. És difícil dibuixar una imatge més expressiva del que ha estat la seva vida i del que vol deixar gravat per a sempre en els seus seguidors Ho ha repetit moltes vegades: “El que vulgui ser gran entre vosaltres serà vostre servidor i el qui vulgui ser el primer entre vosaltres , serà esclau de tots”. Jesús ho expressa ara plàsticament en aquesta escena, rentant els peus als seus deixebles està actuant com servent i esclau de tots; dins unes hores morirà crucificat, un càstig reservat sobre tot als esclaus.

José Antonio Pagola


 

 

DIVENDRES   SANT:

 


 

EL    CRUCIFICAT

El món està ple d'esglésies cristianes presidides per la imatge del Crucificat i està ple també de persones que sofreixen, crucificades per la desgràcia, les injustícies i l'oblit: malalts mancats de cura, dones maltractades, vells ignorats, nins i nines violats, emigrants sense papers ni futur. I gent, molta gent enfonsada dins la fam i la misèria.

És difícil imaginar un símbol més carregat d'esperança que aqueixa creu plantada pels cristians a totes parts: “memòria” commovedora d'un Déu crucificat i record permanent de la seva identificació amb tots els innocents que sofreixen injustament dins el nostre món.

Aquesta creu, enlairada entre les nostres creus, ens recorda que Déu sofreix amb nosaltres. A Déu li dol la fam dels nins a Calcuta, sofreix amb els assassinats i torturats a Siria, plora amb les dones maltractades cada dia a casa seva.

No ens sabem explicar l'arrel última de tant de mal. I, tanmateix, si ho sabessim no serviria de gaire. Només sabem que Déu sofreix amb nosaltres i això ho canvia tot. Però els símbols més sublims es poden pervertir si no sabem redescobrir un cop i un altre el seu vertader contingut.

¿Què significa la imatge del Crucificat, present entre nosaltres, si no sabem veure marcats en la seva cara els sofriments de tants fills i filles de Déu?

¿Quin sentit portar una creu damunt el nostre pit, si no sabem carregar-nos amb la creu de tantes persones que sofreixen al costat nostre ?

¿Què volen dir les nostres besades a un Sant Crist , si no desperten en nosaltres l'amor i acollida als que viuen crucificats ?

El Crucificat desenmascara les nostres mentides i covardies. Des del silenci de la creu, ell és el jutge més ferm i mansuet de l'aburguesament de la nostra fe, de la nostra acomodació al benestar i de la nostra indiferència.

Per adorar el misteri d'un “Déu crucificat”, no basta celebrar la Setmana Santa; cal també apropar-nos un poquet més als crucificats, setmana rera setmana…

J

 

 

 

EL   SANT   CRIST   DE   MANACOR

 

 


 

VETLLA    PASQUAL:

pregària 
Dissabte Sant



 

Hi havia un hort a l’ indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú.Com que pels jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús. ( Joan 19, 41.42 )

EL SILENCI I LA BUIDOR DEL DISSABTE SANT.

1.- Tot ha acabat. Resta un silenci total. Al cenacle, a Getsemani, a les places, tribunal, carrers i calvari. Pocs sorolls. La gent celebra la pasqua a les cases. Deixebles amagats i desfets. Tot ha acabat. Al final l’odi i la injustícia han vençut, com sempre. Ha acabat una història fantàstica, massa maca per aquest món pervers.

2.- Escoltar aquest silenci i aquests pensaments, que també hi poden ser presents en els nostres cors, i a molts ambients de la nostra societat i fins de la nostra església. La fatalitat; el que guanya al final és el més fort. Jesús absent: una bella història que va ser.

3.- Hi ha, però, en la foscor total una llum encesa: la fe de la Mare de Déu. Ella vetlla. Sap el que és patir pel seu Fill. Valenta, ha estat present a tot. L’espasa que li van dir que travessaria el seu cor, ha esta real. Però des de la fe, la mateixa d’aquell matí de l’anunciació de l’àngel, quan va acceptar ser la mare de Jesús , quan va dir: sí, era previsible la mort del seu estimat Fill i Senyor. I també la mateixa fe era la que li recordava el que havia dit tantes vegades sobre la resurrecció. La llum de la fe en mig de la nit.

 JESÚS, EN GRAN ABSENT.

1.- Jesús el dissabte sant és el gran absent. Resta a la memòria dels deixebles, amics i amigues, com tots els que han mort i són estimats. Però, on és ?. El seu cos està en el sepulcre. Una gran pedra en fa impossible l’accés. Hi ha guàrdia que vigila al voltant. Cal experimentar, ni que sigui de lluny, aquest absència del Senyor. Sembla que el realisme s’imposa com quelcom evident.

2.- També a la vida de les persones hi ha molts dissabtes sants. L’experiència de l’absència de Déu. Tot segueix, tot va bé o malament, tot es mou, però Ell està callat, com mort, en un sepulcre, que té una llosa immensa, i ben vigilat pels guàrdies del racionalisme més materialista. Qui no ha passat per situacions de semblants ?. Desert, sequedat, dubte sistemàtic…

3.- No passa també un dissabte sant la nostra societat i en part la nostra Església? On ets, Jesús?. Quines grans pedres et separen de nosaltres?.  Quines sospites d’enganys racionalistes, de pors amagades, de dubtes i temors vigilen atentament per tal de que estiguis com mort, com una bella història que va ser, i que avui no diu res a les dones i als homes actuals ?.

 4.- Puc contemplar la fe de Maria, i demanar-li que com ella vetlli jo també en l’esperança de que el mal no és la darrera paraula, que un altre món, una altra església són possibles. Intentar demanar aquesta fe, aquest coratge, aquesta constància, el do de creure més enllà del que ja sembla s’està acabant. 

 ANIREM A TREURE LA PEDRA I PORTAREM AROMES.

1,. També el dissabte sant hi ha un grup de dones que estan decidides a córrer el risc de tenir cura de les restes del seu Senyor. Sabem que hi ha una gran pedra, saben que hi ha la policia romana, però el seu amor és més gran. La seva decisió és terminant.  Pensen sortir, a primera llum, retornant a aquells llocs de la desfeta, i pensen que se’n sortiran de la manera que sigui.

 2.- Estem decidits a moure les pedres que ens separen d’Ell?  Quines són ? Estem decidits a dur aromes agradables per amorosir les ferides que pensem ja mortes?. La raó ens mostra que el nostre intent avui és impossible, que trobarem grans dificultats, que hi ha riscos…  Però la fe d’aquelles dones, el seu amor, són testimonis de que més enllà de la raó i la previsió racionalista… hi ha realitats invisibles que poden ajudar a trobades impensables.

 3.- I és que al final del dissabte sant Ell, com ho havia promès, és a punt de mostrar-se als seus amb una nova vida, definitiva, només de goig, de pau, de comunicació, d’harmonia i felicitat. Som a les portes d’un fet inaudit, que és el nucli de la nostra fe. Som a les portes de la Pasqua, el dia més feliç de la història.

Jesús Renau sj 

 

 

TORNAR A GALILEA

 

Els evangelis han recollit el record de tres dones admirables que, a trenc d'alba del dissabte, s'aproparen al sepulcre on Jesús havia estat enterrat. No el poden oblidar. L'estimen més que ningú. Mentretant, els barons han fuit i cada cop estan més amagats.

El missatge, que escolten quan arriben, és d'una importància excepcional. L'evangeli més antic diu així: “¿Cercau a Jesús de Natzaret, el crucificat? No és aquí. Ha ressuscitat”.

És un error cercar a Jesús en el món de la mort. Està viu per a sempre. Mai el trobareu on la vida està morta.

 

Cal no oblidar-ho. Si volem trobar a Crist ressuscitat, ple de vida i força creadora, no hem de cercar en una religió morta, reduïda al compliment extern de preceptes i ritus rutinaris, o en una fe apagada, que viu de tòpics i fòrmules gastades, buides d'amor viu a Jesús.

 

Allavores, ¿on el podem trobar? Les dones reben aquest encàrreg: “Ara anau a dir als seus deixebles i a Pere: Ell va davant vostre a Galilea. Allà el veureu”.

 

¡Per què cal tornar a Galilea per a veure el Ressuscitat? ¿Quin sentit profund s'amaga en aqueixa invitació? ¿Què ens diu als cristians d'avui?

 

A Galilea, es sentí per primer cop i en tota puresa, la Bona Nova de Déu i el projecte humanitzador del Pare. Si no tornem a escoltar-los avui amb cor senzill i obert, ens nodrirem de doctrines venerables, però no coneixerem l'alegria de l'Evangeli de Jesús, capaç de “ressuscitar” la nostre fe.

 

A les ribes del llac de Galilea, Jesús començà a cridar els primers seguidors per a ensenyar-los a viure amb el seu estil de vida, i a col·laborar amb ell en la gran tasca de fer una vida més humana.

 

Avui Jesús segueix cridant. Si no escoltem la seva crida i ell no “va davant nostre”, ¿cap on va el cristianisme ?

 

Pels camins de Galilea es gestà la primera comunitat de Jesús. Els seus seguidors viuen al costat d'ell una experiència única. La seva presència ho omple tot. Ell és el centre. Amb ell aprenen a viure acollint, perdonant, curant la vida i desvetllant la confiança en l'amor insondable de Déu.

 

Si no posem, com més prest millor, a Jesús en el centre de les nostres comunitats, mai experimentarem la seva presència enmig nostre.

 

Si tornem a Galilea, la “presència invisible” de Jesús ressuscitat adquirirà trets humans quan llegirem els relata evangèlics, i la seva “presència silenciosa” recobrarà veu concreta en paraules ecoratgedores.

José Antonio Pagola
 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

LECTIO DIVINA

Lectio   divina  (març   22,  2017)

CAN   VALLESPIR

LECTURA Jn 9, 1-41

Un text llarg, avui. Un text molt pensat i redactat amb la intenció que el lector/oient en tregui conclusions importants. Retornam a l’evangeli de Joan que durant aquesta Quaresma és més present els diumenges que el de Mateu. El tema de l’aigua és un dels preferits per l’autor del quart evangeli. De fet, en la narració d’avui ens dirà: «Ves a rentar-te a la piscina… Ell hi va anar, s’hi rentà i tornà veient-hi.» L’al·lusió al Baptisme és evident i molt oportuna en aquest temps en què els catecúmens es preparen per rebre’l i la resta dels cristians donam gràcies per haver tengut la sort de participar en aquest sagrament. Ja tenim, per tant, un motiu per a la nostra meditació/pregària: prendre consciència del que suposa ser batejats i haver entrat des de fa tants anys en la família de Déu.

Un text llarg, hem dit. Podem afegir-hi: una pàgina especialment densa i plena de significats per a la vida cristiana. Nosaltres convidarem els nostres lectors a centrar l’atenció en dos moments de la narració.

Primer, la idea de Déu que el text proposa, segons el missatge de Jesús de Natzaret. «Qui va pecar, aquest o els seus pares?», demanen els deixebles. La pregunta ens pot semblar una mica estranya, a nosaltres, gent postmoderna, per a qui la persona és sagrada i el subjecte exclusiu. No podríem entendre que, a ningú, hom demanàs compte de faltes comeses per qualsevol que no fos ell mateix. No en faltaria d’altra! Però llavors no era així. La convicció estesa arreu i compartida per tothom era que la primera característica del Déu d’Israel era la justícia. Fins al punt que la seva reacció davant del pecat manifestava la seva veritat: Déu castigava el pecat perquè era la seva obligació primera i així mantenia l’ordre, la pau i el sentit de la vida i de les coses. La justícia de Déu tenia un referent únic: la Llei. Complir la Llei era obtenir el favor de Déu; infringir-la era pecar, fer-se mereixedor del càstig diví. I això era molt important, causa d’infortuni per al poble: el pecat de cada un dels israelites es trobava a l’origen de la derrota a la guerra, de la fam, de les mmorts per accident… Déu era Déu perquè era just. I si no hi havia oportunitat de castigar el pecat dels pares, aleshores aquestabv justícia exigia que es fes amb els fills. Naturalment, un cec de naixement no havia tengut temps de pecar. Per tant, la pregunta dels deixebles era estrictament lògica amb la religiositat del temps. És possible que ho demanin, perquè no troben gaire lògicb que els fills hagin de pagar pels pecats dels pares. Però hi ha el fet del pecat original i la impossibilitat de trobar una raó per a la ceguesa dels qui neixen cecs, ja que la malaltia i la desgràcia són la forma més normal de manifestar la justícia de Déu.

Recordem Job: davant de la situació incomprensible del pobre malalt, els seus amics, plens de bona voluntat, li diuen: «Cerca el teu pecat!» Perquè si hi ha malaltia, desgràcia o accident, és a causa del pecat i només a causa del pecat! «Cerca el teu pecat, Job —li diuen—, i així podràs demanar perdó. Déu, que és just, però també misericordiós, et perdonarà i les coses tornaran a ser com abans.»

Doncs bé, Jesús no ho entén així. No hi ha un càstig a l’origen de les coses dolentes que passen als pobres fills d’Adam. El Déu que allibera —Jesús és el Messies, no ho oblidem— només el Déu de la justícia entesa així; la Llei no és l’única forma d’experimentar Déu en aquesta història nostra, tan espessa, tan mala d’entendre. No. El Déu del qual Jesús ens parla és una altra cosa, una altra cosa ben diferent: és el Déu que obre els ulls per tal que tothom pugui veure la vertadera realitat i retrobar l’autèntic nom de les coses. «És perquè es manifesti a causa d’ell la vertadera glòria de Déu.» I Jesús hi afegeix: «Mentresom al món, jo som la llum del món!»

Vet aquí la gran lliçó d’aquest text: hi pot haver un Déu que fa cecs, coixos, paralítics, posseïts i, fins i tot, morts. Ho podem veure cada dia en els mitjans de comunicació: el fanàtic que mata en nom de Déu és un cec a la vida, un sord al gemec de la víctima, algú incapaç de caminar dret com caminen els homes…

El qui en nom de Déu discrimina, judica, condemna i tortura és un instrument del Déu-no- Déu. El Déu del qual parla Jesús, el Déu que és Ell mateix, és subjecte d’una relació que allibera, que recupera per al gaudi de la vida, que proporciona el vertader nom de les coses… En definitiva, Aquell que ens fa persones a imatge i semblança seva.

Segon tema que volem subratllar: la ceguesa que patim durant la nostra vida i de la qual no sempre som conscients. Algú ha dit que el pecat original posa sobre els nostres ulls innocents unes lents que deformen la realitat: on hi ha un jardí, ens fan veure un hort, pensat i creat per comprar i vendre, per al consum insaciable. El regne de Tenir.

Atès que tothom neix així, arriba a semblar a tothom la cosa més normal viure d’acord amb aquesta primera visió adulterada de les coses. Sobretot si els esforços de la societat a través de tots els seus mitjans es concentra a impedir qualsevol altra visió alternativa que podria fer pensar. I així ens va. Pensam que la felicitat consisteix a «viure només de pa», a posar Déu al servei de Tenir i del Poder, fer de la vida una forma de conreu de l’hort, l’única finalitat de la qual (la felicitat!) és aconseguir que l’hort produeixi més i més, sense límits!

Doncs bé: Jesús ens diu que les coses no són així. Per aquest motiu, constantment ens crida a la conversió: al canvi de visió, de mentalitat, de percepció. Ens diu que si l’Absolut no és el fet de Tenir ni les normes que consoliden el fet de Tenir en el món, sinó l’Amor, aleshores cal aprendre a veure/mirar les coses des d’una altra perspectiva. No és fàcil, certament. I es fa mitjançant un procés sovint lent (el seguiment) que s’identifica mamb aprendre a caminar amb Jesús. I que té un moment particularment decisiu: el Baptisme. Rentar els propis ulls amb l’aigua de la Paraula de Déu i deixar-se submergir per la gràcia dels sagraments provoca una consciència alternativa, originada en una visió nova de les coses: la que recupera els orígens i l’esplendor de la creació. Vet aquí la segona gran lliçó del text de Joan, estretament lligada amb la nova manera de presentar Déu que es troba des del principi de la narració i que nosaltres hem fer nostra.

 

CONTEMPLACIÓ

 

 

 

  • Resa el Parenostre

  • Repassa la teva relació amb Déu

  • Recorda allò que t'han contat del teu bateig

 

 

ORACIÓ

Seria bo avui, per acabar aquesta reunió, renovar

les promeses del Baptisme, en privat o en grup.

El text es troba al Missal Romà, en la celebració

de la Vetla Pasqual. De tal manera que el Dissabte

Sant, en celebrar la Resurrecció i fer memòria del

Baptisme, aquest any tengui per a tu un ressò

especial i un significat nou.  

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

PREGÀRIA PER LA PAU

Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

COMUNICACIONS

21-22 NOVEMBRE

–  Aquest diumenge se celebra la festa de Crist Rei   Titular de la Parròquia que porta aquest nom.

       – La missa solemne, en la qual ballaran els Indis, serà a les 19 h. 

 

 

***********************

Divendres dia 27 tindrà lloc l’obertura de l’Any Jubilar en commemoració del 700è aniversari de la mort del Beat Ramon Llull.

Des del Bisbat se vos convida a participar en els diferents actes. Són aquests: A les 17 h. desfilada festiva des de la plaça Major de Palma fins a la basílica de sant Francesc. A les 18’30 h. celebració de l’Eucaristia a la basílica de sant Francesc, presidida per Mns. Lluis Ladària. A les 20 h. concert de Mestre Jordi Savall i Hespèrion XXI.

 

 

 

 

 

 

FESTA   DE   JESUCRIST   REI

 

 

 

 

Examen ante el testigo de la verdad

Dentro del proceso en el que se va a decidir la ejecución de Jesús, el evangelio de Juan ofrece un sorprendente diálogo privado entre Pilato, representante del imperio más poderoso de la Tierra y Jesús, un reo maniatado que se presenta como testigo de la verdad. Precisamente Pilato quiere, al parecer, saber la verdad que se encierra en aquel extraño personaje que tiene ante su trono: «¿Eres tú el rey de los judíos?».

Jesús va a responder exponiendo su verdad en dos afirmaciones fundamentales, muy queridas al evangelista Juan.

«Mi reino no es de este mundo».

Jesús no es rey al estilo que Pilato puede imaginar. No pretende ocupar el trono de Israel ni disputar a Tiberio su poder imperial. Jesús no pertenece a ese sistema en el que se mueve el prefecto de Roma, sostenido por la injusticia y la mentira. No se apoya en la fuerza de las armas. Tiene un fundamento completamente diferente. Su realeza proviene del amor de Dios al mundo. Pero añade a continuación algo muy importante:

«Soy rey… y he venido al mundo para ser testigo de la verdad».

Es en este mundo donde quiere ejercer su realeza, pero de una forma sorprendente. No viene a gobernar como Tiberio sino a ser «testigo de la verdad» introduciendo el amor y la justicia de Dios en la historia humana. Esta verdad que Jesús trae consigo no es una doctrina teórica. Es una llamada que puede transformar la vida de las personas. Lo había dicho Jesús: «Si os mantenéis fieles a mi Palabra… conoceréis la verdad y la verdad os hará libres».

Ser fieles al Evangelio de Jesús es una experiencia única pues lleva a conocer una verdad liberadora, capaz de hacer nuestra vida más humana. Jesucristo es la única verdad de la que nos está permitido vivir a los cristianos.

¿No necesitamos en la Iglesia de Jesús hacer un examen de conciencia colectivo ante el «Testigo de la Verdad»?

¿Atrevernos a discernir con humildad qué hay de verdad y qué hay de mentira en nuestro seguimiento a Jesús?

¿Dónde hay verdad liberadora y dónde mentira que nos esclaviza? ¿No necesitamos dar pasos hacia mayores niveles de verdad humana y evangélica en nuestras vidas, nuestras comunidades y nuestras instituciones?

José Antonio Pagola 

(Juan 18,33-37)

22 de noviembre 2015

 

 

EXAMEN DAVANT EL TESTIMONI DE LA VERITAT

Dins del procés en el qual es decidirà l’execució de Jesús, l’evangeli de Joan ofereix un sorprenent diàleg privat entre Pilat, representant de l’imperi més poderós de la Terra i Jesús, un reu lligat de mans que es presenta com a testimoni de la veritat.

Precisament, Pilat vol, pel que sembla, saber la veritat que hi ha en aquell estrany personatge que té davant del seu tron: «¿Ets tu el rei dels jueus?». Jesús va respondre exposant la seva veritat en dues afirmacions fonamentals, molt estimades per l’evangelista Joan.

«La meva reialesa no és cosa d’aquest món». Jesús no és rei a l’estil que Pilat pot imaginar. No pretén ocupar el tron d’Israel ni disputar a Tiberi el seu poder imperial. Jesús no pertany a aquest sistema en què es mou el prefecte de Roma, sostingut per la injustícia i la mentida. No es recolza en la força de les armes. Té un fonament completament diferent. La seva reialesa prové de l’amor de Déu al món.

Però afegeix a continuació una cosa molt important: «Jo sóc rei… per això he nascut i per això he vingut al món; la meva missió és la de ser un testimoni de la veritat». És en aquest món on vol exercir la seva reialesa, però d’una forma sorprenent. No ve a governar com Tiberi sinó a ser «testimoni de la veritat» introduint l’amor i la justícia de Déu en la història humana.

Aquesta veritat que Jesús ens porta, no és, de fet, una doctrina teòrica. És una invitació que pot transformar la vida de les persones. Ho havia dit Jesús: «Si us manteniu ferms en la meva paraula,… coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures». Ser fidels a l’Evangeli de Jesús és una experiència única ja que ens fa conèixer una veritat alliberadora, capaç de fer la nostra vida més humana.

Jesucrist és l’única veritat de la qual ens és permès de viure com a cristians. •¿Oi que, a l’Església de Jesús ens cal fer un examen de consciència col·lectiu davant el «Testimoni de la Veritat»? • Gosarem discernir, amb humilitat, què hi ha de veritat i què hi ha de mentida en el nostre seguiment a Jesús? •Destriarem on rau la veritat alliberadora i on la mentida que ens esclavitza? •Oi que ens cal fer passos cap a uns nivells més grans de veritat humana i evangèlica en les nostres vides, les nostres comunitats i les nostres institucions?

José Antonio Pagola

 

Jesús compareix lligat de mans com un vulgar delinqüent.

Crist Rei El judici contra Jesús té lloc en el Palau a on resideix el prefecte romà quan ve a Jerusalem.

El nou dia comença a desvetllar-se.

Pilat ocupa la seu des d’on es dicten les sentències.

Jesús compareix lligat de mans com un vulgar delinqüent.

Allà estan cara a cara el representant de l’imperi més poderós del moment i el profeta del Regne de Déu.

A Pilat li resulta increïble que aquell pobre home intenti desafiar Roma. “De manera que tu ets rei?” –li diu.

Jesús no pot ser més clar: “El meu regne no és d’aquest món.”

–no pertany a cap sistema injust

–no pretén ocupar cap tron

–no busca poder, ni diners, ni força.

Però no li amaga la veritat: “Jo sóc Rei.”

Jesús ha vingut a aquest món a introduir-hi la veritat.

Si el seu regne fos d’aquest món tindria guardes que lluitarien per Ell amb armes. Però, els seus seguidors no són legionaris sinó deixebles que escolten el seu missatge i es dediquen a posar veritat, justícia i amor en el món.

El Regne de Jesús no és el de Pilat.

El prefecte viu per extreure les riqueses i collites dels pobles i conduir-les cap a Roma.

Jesús viu per ser testimoni de la veritat. La seva vida és tot un desafiament. “ Tot el qui és de la veritat escolta la meva veu.”

Pilat no és de la veritat. Pilat no escolta la veu de Jesús. Li pregunta a Jesús “què és la veritat” i, tot seguit, gira cua sense esperar la possible resposta. Pilat no hi creu.

El seguidor de Jesús no és guardià de la veritat, sinó testimoni.

No ha vingut darrere les petjades de Jesús per ser legionari, sinó deixeble. La seva feina NO és

–disputar

–combatre

–derrotar enemics

–guanyar victòries.

La seva feina és –viure la veritat de l’evangeli

-comunicar l’experiència de Jesús que està canviant-li la vida. El cristià tampoc és propietari de la veritat, sinó testimoni

–no imposa la seva doctrina

–no controla la fe dels altres

–no pretén tenir raó en tot.

Viu convertint-se en Jesús.

Contagia l’atracció que sent per Ell.

Ajuda a mirar cap a l’Evangeli i a regir-se per l’Evangeli.

L’Església atraurà la gent quan vegin en la seva fesomia el rostre de Jesús, i que la nostra vida els hi recorda la seva. Testimoni vol dir això.

Penseu que realment la nostra vida recorda i fa present la vida de Jesús? Som comprensius com Ell ho era? Procurem ajudar i acompanyar als més desvalguts i desgraciats com Ell ho feia? Som avui la imatge viva de Jesús? Ho som o no ho som?

No ens precipitem a respondre i primer examinem-nos seriosament. La nostra vida: recorda i fa present la vida de Jesús? La fa present o no la fa present?

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

ESGLÉSIA NOTÍCIA

Publicado en Catequesi infantil, catequesis adolescents i joves | Deja un comentario