Us mantindrem informats sobre les comunicacions de la parròquia.

TEMPS DURANT L’ANY

 

 

COMUNICACIONS:

 

– Dissabte dia 21 a les 12 del migdia:

            Concert d’orgue en el convent de sant Vicenç Ferrer

                                                       ( Promoció  per  a   la seva restauració.)

 

Diumenge que ve dia 22 celebrarem el dia del Domund,

               Aquest  any amb el lema: «Siguis valent, la missió t’espera»

                 La col·lecta, com sempre serà per les missions"

 

–   Ha   sortit  nou full parroquial   Lluerna.

***************

 

DIUMENGE    XXVIII   DEL   TEMPS   ORDINARI

 

Un evangeli sorprenent


En el sentit més etimològic de la paraula: ple de sorpreses. Algunes agradables i plenes de vida; les altres, inquietants. I enmig de tot això, nosaltres, com convidats als quals s'adreça aquesta paràbola. No hi ha dubte que en el seu text s'ensuma un llenguatge i unes imatges molt pròpies del temps de Mateu i de la seva Comunitat. Però anem a pams, deixem-nos "sorprendre" per una paràbola que, no podem oblidar-ho, ens descriu allò que és la màxima "obsessió" de Jesús: el seu Regne, la manera com ell vol que entenguem la vida cristiana, la fe, la identitat pròpia dels seus seguidors i seguidores…

 

1. Primera sorpresa


Per Jesús, la presentació de Regne és com un banquet de noces, un casament, una festa, on Déu se'ns manifesta com una figura molt allunyada de certs estereotips gens cristians: la por, un Déu que controla els comptes, sempre disposat a jutjar, a fer pagar "multes" pels nostres pecats, malhumorat, sever, i que aplega els seus súbdits per explicar-los les seves lleis, les condicions del seu servei.


Res de tot això: un banquet! Signe de la convivència, de la joia, del bon ambient, d'una certa intimitat, de sentir-nos confiats, ben propers a la festa del Fill. El pare dels fills pròdigs també pensa en un banquet de festa! Sorprenent, aquest Déu!

2. Segona sorpresa


Els convidats diuen que no, rebutgen la invitació. Els motius, ben diferents, com aquells terrenys en els quals cau la llavor del sembrador. Però aquí les excuses fins i tot són molt més realistes i agressives. Uns es desentenen de la invitació (com si diguessin: "altres preocupacions tenim que anar ara de casament!"); la feina és la feina, la pela és la pela. Aquesta és l' única realitat que compta. Però el més esfereïdor és que arriben a fer desaparèixer els missatgers de la Bona Notícia. Tot un cas, que es repeteix molt sovint. No solament maten el missatge sinó també el missatger. Quan hom entra en aquesta dinàmica de violència, tal com s'explica en una altra paràbola del mateix evangelista, s'arriba fins i tot a matar el propi Fill… Sorprenent, però real!

 

3. Tercera sorpresa


Potser és la més gran, allò que retrata millor de quin Déu ens parla Jesús. La festa no s'interromp. Ja que els convidats "privilegiats" no han volgut, omplirem la festa d'altres persones, situades en els marges de la història, en les cruïlles, en els camins llunyans. El pla de Déu no fracassa. Com diu l' Evangeli, omple la festa "de bons i dolents". Ja que no han vingut els "inclosos", que vinguin els "exclosos". Una de les constants evangèliques, una de les maneres més revolucionàries que té Jesús de veure les coses i les persones. I tot perquè l' impuls del seu cor no s'atura. Quantes vegades hem llegit a l' Evangeli aquesta mirada de Jesús als més desfavorits. 

Aquí torna a sortir. I ja no ens hauria de sorprendre!

 

4. I la quarta sorpresa?


És l'apèndix del convidat que no porta un vestit prou "maco" per assistir al casament del Fill. Sorprèn perquè si abans hem vist que la sala s'omple de pobres i marginats, a què vénen ara tants miraments i tanta severitat en assistir amb el vestit adequat? Què voldrà dir aquest detall? Es parla del sentit de responsabilitat, de ser conscient del que suposa la invitació, que el Regne de Déu no es pot prendre superficialment, a la babalà i que una "conversió" al Regne de Déu s'ha de fer en plena consciència, amb "el vestit adequat" d'una mentalitat responsable.


Els comentaristes afirmen que, en general, les dificultats de conversió al cristianisme i a l' Evangeli van venir sobretot del judaisme, perquè potser es pensaven que l' Evangeli de Jesús era una tornada a una sinagoga més pura, més radical, més exigent. Jesús mai no vingué a fundar un nou judaisme, ni a implantar unes noves normes ni a donar impuls a una nova sinagoga. Ell proposà un cor nou, uns bots nous per a un vi nou, no una reforma superficial. Deixem-nos sorprendre per l'estil del Regne de Déu! I pensem que les invitacions de Jesús al seu seguiment són constants, a partir de les circumstàncies que ens toca viure. Que no ens agafin de sorpresa, sinó ben conscients!
Francesc Roma, sj   

 

A LES CRUÏLLES DELS CAMINS

 

Convidats a noces.

Jesús coneixia molt bé la vida dura i monótona dels camperols. Sabia com esperaven l'arribada del dissabte per a “alliberar-se” del treball. Els veia fruir a les festes i a les noces. ¿ Quina experiència podia haver-hi més gojosa per a aquelles gents que ser convidats a un banquet i seure's amb veïnats a compartir una festa ?

Mogut per la seva experiència de Déu, Jesús parlava d'una manera sorprenent. La vida no és només aqueixa vida de treballs i preocupacions, penes i amargors. Déu prepara una festa final per a tots els seus fills i filles. A tots els vol asseguts vora ell , al voltant d'una mateixa taula, fruint per a sempre d'una vida feliç.

Jesús no s'acontenta amb parlar així de Déu. Ell mateix convidava tots a taula i menjava inclús amb pecadors i indesitjables. Volia ser per a tots la gran invitació de Déu i crear un clima més amistós i fraternal que els preparàs adientment per a la festa final.  

¿ Què n'hem fet d'aquesta convidada ?, ¿ qui l'anuncia ?, ¿ on es poden tenir noves d'aquesta festa ? Satisfets amb nostre benestar, sords a tot el que no sigui el nostre interés immediat, no creim necessitar Déu. ¿ No ens estem acostumant poc a poc a viure sense necessitat d'una esperança última ?

A la paràbola de Mateu, quan els qui tenen terres i negocis rebutgen la invitació, el rei diu als criats: “Aneu ara a les cruïlles dels camins i a tots els que trobeu, convidau-los a noces”. L'orde és inaudita, però reflexa el que Jesús sent. Malgrat tants rebutjos i menyspreus, hi haurà festa. Déu no ha canviat. Cal seguir convidant.

Però ara el millor és anar a “les cruïlles dels camins” per on passen tants vianant errants, sense terres ni negocis, als quals ningú ha convidat mai per a res.. Ells poden entendre millor que ningú la convidada. Poden recordar-nos la necessitat última que tenim de Déu. Poden ensenyar-nos esperança.

José Antonio Pagola

 

 

 

"Què és el que fa Déu?"

Per Josep Llunell….

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, perquè els vol veure a tots asseguts amb Ell al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena, d’una vida infinita que ara no podem ni entreveure, ni entrellucar.

Aquesta va ser una de les imatges més estimades per Jesús per suggerir el final definitiu de l’existència.

Sovint, sento dir: No som res. Mentida! Som fills de Déu.

Jesús no s’acontentava només de dir-ho amb paraules.

Jesús s’asseia a taula amb tothom i menjava fins i tot amb pecadors i amb persones indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament

alguna cosa del que Déu volia dur a terme.

Per això, Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu.

Jesús no imposava res.

Jesús no pressionava ningú.

Jesús anunciava la Bona Notícia de Déu.

Jesús despertava la confiança en el Pare.

Jesús foragitava els temors.

Jesús encenia l’alegria i el desig de Déu.

A tothom havia d’arribar la seva invitació, sobretot als més necessitats d’esperança.

Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada.

Els uns la rebutgen d’una manera conscient: “No hi volien anar”

Els altres responen amb indiferència. “No en feren cas”

Els importaven més les seves terres i negocis i tèrbols tripijocs.

Hi va haver qui va reaccionar d’una manera hostil contra els criats.

Són molts els homes i dones que ja no escolten cap crida de Déu.

En tenen prou de respondre d’ells mateixos davant d’ells mateixos.

El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que els pugui transformar la vida de soca-rel.

Ens deixem transformar, nosaltres, per la crida de Déu?

Qui són els que es neguen a anar a la boda?

Són persones de posició social alta, gent de molts diners. Tenen terres. Tenen negocis. Tenen sanejades fonts d’ingressos.

En canvi, els que entren a la boda són gent que no tenen res.

Al Pare del Cel li demanem en el Parenostre: Que vingui a nosaltres el teu Regne. És a dir, li demanem: Senyor, que aquesta vida sigui un banquet per a tohom!

Com és lògic, els que ja estan satisfets i repapats no ho volen això, ni ho necessiten.

Què és el que volen?

-Volen seguir ben aferrats als seus privilegis i distincions

-Volen mantenir les distàncies amb els desgraciats.

I això precisament és el que no suporta Déu Pare.

Per això en el banquet de la igualtat no hi entraran mai els prepotents i orgullosos, els creguts i els insolidaris, els mesquins i els que perjudiquen el proïsme o s’aprofiten d’ell.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS octubre-novembre 2017

14

 

19h. Fartàritx (T. Riera)

19h Convent (J. Cabrer)

 

14

18.30h (B. Tauler)

 

14

18h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (Andreu)

15

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T. Riera)

12h Dolors (F. Xavier)

18 Benedictines (Parera)

20h Dolors (B. Tauler)

15

19h (F.Xavier)

15

 

21

 

19h Fartàritx (G. Parera)

19h Convent (J. Cabrer)

 

 

21

18:30h (Andreu)

 

 

21

18h St.Josep (J.Perelló)

19:30h (F.Xavier)

 

22

8h (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (Andreu)

18 Benedictines (J.Perello)

20h Dolors (F.Xavier)

22

19h (T.Tauler)

22

 

 

28

19h Fartàritx (T.Riera)

19 Baptisme Dolors (T.Tauler)

19h Convent (Cabrer)

28

18:30h (F.Xavier)

 

28

18h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (Andreu)

 

29

 

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (G.Parera)

18h Benedictines (T.Tauler)

20h Dolors (Andreu)

28

 

12h Baptismes Crist Rei (F.Xavier)

19h (F.Xavier)

29

 

31

19h Fartàritx (G.Parera)

31

19h (T.Tauler)

31

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h (F.Xavier)

 

 

1

Novembre

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Tauler)

16h Cementiri (Andreu)

17h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors (F.Xavier)

1

19h (J.Perello)

1

 

 

2

 

8h Dolors (Andreu)

20h (T.Tauler-concelebració)

2

19h (Andreu)

2

19:30h (F.Xavier)

 

4

19h Fartàritx (T.Riera)

19h Convent (Cabrer)

4

18:30h (F.Xavier)

4

17h Sant Josep (J.Perelló)

19:30h Sant Pau (T.Tauler)

 

5

8h Dolors (Andreu)

9h Serralt (T.Riera)

11h Baptisme Dolors (F.Xavier)

12h Dolors (F.Xavier)

17h Benedictines (J.Perello)

20h Dolors (T.Tauler)

5

19h (Andreu)

5

 

 

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

 

 

COMUNICACIONS:

Dijous dia 12 és la festa de la Mare de Déu del Pilar. És festa civil.

        -A les 10 del matí hi haurà missa a la barriada de Son Fangos a la Plaça del Pilar.

      – A les 11 a Crist Rei també hi haurà missa en la que la Guàrdia Civil honrarà la seva Patrona.

       – El vespre, com tots els dijous, hi haurà missa a sant Pau a les 19’30 h.

 

Diumenge dia 15

– Missa amb tots els nins i nines de catequesi a la Parròquia dels Dolors a les 12.

 

************

DIUMENGE    XXVII   DEL   TEMPS   ORDINARI:

 

1.- Una història.

Hi ha, certament, un element històric a la base d’aquest relat. El poble d’Israel no ha realitzat l’encàrrec de poble escollit per transmetre l’amor de Déu a tota la humanitat i a tots els pobles. No només no ha realitzat la missió rebuda en l’elecció, sinó que entén aquesta elecció com a privilegi des del qual mirar amb aires de superioritat altres pobles. Es penja la medalla – condecoració. Nosaltres sí que som bons!

I Jesús, mitjançant aquesta paràbola, fa notar als dirigents del poble l’error i la perversió de les seves mirades. No han realitzat allò que Déu esperava d’ells.

2.- Un advertiment per a la comunitat cristiana.

La crida d’atenció de Jesús, a propòsit de la vivència del poble d’Israel, ha de portar-nos, avui, honestament, a plantejar-nos la fidelitat de l’Església al seu Senyor. Que no ens passi una cosa igual.


No podem oblidar que l’experiència de “ser de la seva colla” és, sempre, per a ser enviats. No per presumir de “fotos fetes amb Ell”. La comunitat cristiana es fonamenta -i es reconstitueix, en moments de dificultats- en que se sap cridada pel mateix Jesús. Per aprendre d’Ell. Per ser d’Ell. I, així, amb aquesta experiència forta, posar-se convençudament, al servei del Regne. Al servei dels petits. La comunitat cristiana ha rebut la missió de proclamar la Bona Notícia del Regne. La comunitat cristiana és la continuadora –col.laboradora- de la missió del mateix Jesús: que hi hagi vida i vida en abundància.


Però a cops, és cert, s’ha apropiat de la missió. Com si fos possessió seva. Un advertiment que ha de tenir ben al davant per examinar la seva fidelitat.


Els fruits. Qüestions senzilles. Hem de preguntar-nos sovint, si servim. Si transmetem l’experiència d’un Déu que estima amb bogeria. Si ajudem a viure als altres. Si la nostra vida cristiana crea solidaritat i fraternitat. Si ajudem a que la vida creixi i sigui realment vida. Si ajudem a viure esperançadament. Ajudem a construir un món més humà i just? Més reconciliat?


Cal que ens preguntem si som Bona Notícia. Bona notícia de part del Déu de Jesús. El Déu de la vida.

O, potser, estem molt ocupats “en les nostres coses”, en les nostres tradicions i interessos? Potser tenim la temptació d’oblidar l’encàrrec de cuidar la vinya… i “d’anar per lliure”? Potser, a cops, ens hem apropiat de la tasca i hem oblidat que som dipositaris d’una missió?


Preguntes a fer-nos, sempre, amb molta serenor. Sense inquietuds ni nervis.

Sempre a l’escolta de la Paraula de Déu


3.- Una invitació personal.


Una triple invitació personal per a la nostra vida.

– La invitació a buscar, sempre, l’autenticitat. A preguntar-me per les meves fidelitats i les meves motivacions fondes. Buscar el Regne de Déu i la seva justícia. – – No creure’m amo. Ni amb drets adquirits.- La invitació a anar amb els ulls ben oberts. A reconèixer tanta gent que -des d’on sigui, dintre i fora de l’Església- fa possible la vida humana. Humana. Justa i digna..

– La invitació a la gratitud. A reconèixer el do i saber-me agraciat de poder col.laborar a la missió del Crist. Rebre-ho com a regal. I donar-ne gràcies.

Josep Miquel Esteban, sj.

 

NO DEFRAUDAR DÉU

Us prendran a vosaltres el regne de Déu.

La paràbola dels “vinyaters homicides” és tan forta que als cristians ens costa pensar que aquesta advertència profètica, dirigida per Jesús als dirigents religiosos del seu temps, tengui a veure amb nosaltres.

El relat parla d'uns llauradors encarregats per un senyor a fer feina a la seva vinya. Quan arriba el temps de la verema, passa quelcom sorprenent i inesperat. Els llauradors no volen entregar la collita. El senyor no recollirà els fruits que espera.

Són molt atrevits. Un rere l'altre apallissen els crists que el senyor envia a recollir els fruits. Més encara. Quan els envia el propi fill, el treuen “fora de la vinya” i el maten per quedar-se únics amos de tot.

¿ Què pot fer aquest amo de la vinya amb aquests llauradors ? Els dirigens religiosos, que escolten nerviosos la paràbola, arriben a una conclusió terrible: els farà morir i traspassarà la vinya a altres llauradors “que donin els fruits al seu temps”. Ells mateixos se condemnen. Jesús els hi diu a la cara: “Per això, us dic que us llevaran el regne i el donaran a un poble que doni fruits”.

En la “vinya de Déu” no hi caben els qui no donen fruits. En el projecte del regne de Déu, que Jesún anuncia i promou, no hi poden tenir lloc “llauradors” indignes que no reconeguin el senyoriu del Fill, perquè es senten propietaris, senyors i amos del poble de Déu. Han de donar pas a “un poble que doni fruits”

A voltes pensem que aquesta paràbola tan amenaçant val per abans de Crist, per al poble de l'Antiga Testament, però no per a nosaltres que som el poble de la Nova Aliança i tenim ja la garantia de que Crist sempre estarà amb nosaltres.

És un error. La paràbola ens parla també a nosaltres. Déu no té perquè beneir un cristianisme estèril del que no rep els fruits que espera. No té perquè identificar-se amb les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. També ara Déu vol que els treballadors indignes de la vinya siguin substituits per un poble que doni fruits dignes del regne de Déu. 

 

El Regne de Déu no pertany a la Jerarquia eclesiàstica"


 

Diumenge XXVII de durant l’any.


 

La paràbola dels vinyaters homicides és, sens dubte, la més dura que Jesús va pronunciar contra els dirigents religiosos del seu poble.

Els protagonistes de més relleu són, sens dubte, els vinyaters encarregats de treballar la vinya.

Com és la seva actuació?

La seva actuació és sinistra.

No van acceptar el senyor al qual pertanyia la vinya.—volien ser-ne els únics amos.

L’un darrera l’altre van anar eliminant els servents que l’amo els enviava amb una paciència increïble.

Ni tan sols van respectar el seu fill.

Quan va arribar el van treure fora de la vinya i el van matar.

La seva única obsessió era quedar-se l’heretat.

Què pot fer l’amo?

Acabar amb aquests vinyaters i lliurar la seva vinya a uns altres que la faran fructificar.

La conclusió de Jesús és tràgica: us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.

Què  és   el   que   diu   Jesús?

Jesús  no   diu   que   la   vinya   serà  lliurada   a   l'Església o   a   una  nova   Institució,  sinó  a   un   poble que la  farà   fructificar.

El Regne de Déu no és l’Església.

El Regne de Déu no pertany a la Jerarquia eclesiàstica..

No és propietat d’uns teòlegs o d’uns altres, d’uns biblistes o d’uns altres.

Ningú s’ha de sentir propietari de la seva veritat ni del seu esperit.

El Regne de Déu és un poble que dóna fruits

fruits de justícia

fruits de compassió

fruits de defensa dels darrers, dels humiliats i menystinguts.

Quins són els nostres fruits?

¿Ens tenim i actuem com a amos despòtics de la vinya de Déu

o bé vivim com a veritables i generosos servidors dels germans més desgraciats i desvalguts?

És aquí a on Déu ens espera i ens necessita!

 


 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY


 

 

Jesús, conta-contes


Jesús tenia la gran habilitat d'explicar breus i senzilles narracions, que podrien semblar, en aparença, ingènues, però que portaven una forta càrrega interpel·lant. Jesús fa bona pedagogia. Jesús era un gran mestre amb senzilla pedagogia. I de les breus i senzilles narracions treia lliçó per als mateixos oients, inclús per als que es creien savis, però no ho volien entendre. Avui tenim un exemple d'això. En aquest cas, eren els grans sacerdots i notables del poble. Però també sabia treure lliçó per als oients de qualsevol nivell d'intel·ligència.

 

No i…Sí! Sí i…No!


Novament, com diumenge passat, es tracta, del propietari d'una vinya. I aquells, als que crida a treballar, són els seus propis fills. L'un es mostra "espontàniament rebel" i l'altre "aparentment dòcil". Però les importants no són les primeres reaccions: no ho són ni la rebel·lia ni la docilitat inicials. A nosaltres, com a les personalitats que escoltaven Jesús, ens interessa, sobretot, si podem estar inclosos en el comportament del que diu, d'entrada, que anirà a la vinya, però, a l'hora de la veritat, no hi va.

 

Pocs, segurament ningú, dels que estem aquí no ens inclinem a dir "no" al Senyor. Més aviat en els moments de pregària, de reflexió, de lectura de la seva paraula o en els recessos espirituals, acostumem a manifestar, de vegades amb una ingènua eufòria, la nostra conformitat a fer el que ell ens diu, o, si més no, no ens atrevim a oposar-nos. Però, després, davant la dificultat, fàcilment ens tornem enrere, o ho anem deixant per a més endavant, fins que ens n’ oblidem.

 

Els “altres” al davant


Jesús ens posa, en fort contrast, amb l'actitud dels "oficialment" pecadors (publicans i prostitutes) que, sense haver tingut tanta facilitat per escoltar, conèixer i meditar la paraula de Déu, així que han tingut, d’una manera o altra, l’oportunitat d’escoltar-la, han estat decidits a seguir-la.

Tots sabem d'històries de persones que, havent portat una mala vida, en un moment donat, s'han convertit i han canviat espectacularment de rumb. I coneixem molta altra gent del nostre entorn que, sense tenir massa formació, 

ni sense sovintejar les pràctiques o celebracions de fe, i fins i tot, sense ser creients, són fidels, perquè romanen atents i oberts als dictàmens de la seva recta consciència. Ells no en són conscients, però és veritablement és Déu qui els parla a través de la consciència.
 
 
Molt sovint són ells els que ens poden estimular, quan potser nosaltres, no som prou decidits i som incapaços d'estimular ningú. I tot per la nostra “mandrosa” passivitat, o per la nostra  “satisfeta” mediocritat.
 
 
Tant de bo la comunió amb el Senyor ens infongui, com ens hi ha exhortat sant Pau, els seus mateixos sentiments i actituds, perquè la nostra resposta a la seva paraula i als reptes del nostre entorn, avui molt remogut al nostre país, sigui més decidida, constant i estimuladora, tot i les dificultats.
Francesc Xicoy, sj.  
 
 

DIUMENGE   XXVI   DEL   TEMPS  ORDINARI

 

 

 

 

DAVANT NOSALTRES

Un dia Jesús digué aqueixes fortes paraules contra els dirigents religiosos del seu poble: “Us dic en tota veritat que els publicans i les prostitutes us passaran al davant cap al regne de Déu”. Vaig comprovar fa uns anys que l'afirmació de Jesús no és una exageració.

Un grup de prostitutes de diferents països, acompanyades per unes Germanes Oblates, reflexionaren sobre Jesús amb l'ajuda del llibre “Jesús, Aproximació històrica”. Encara me conmou la força i l'atractiu que té Jesús per aquestes dones d'ànima senzilla i cor bondadós. Rescat alguns testimonis:

Me sentía sucia, vacía y poca cosa, todo el mundo me usaba. Ahora me siento con ganas de seguir viviendo porque Dios sabe mucho de mi sufrimiento… Dios está dentro de mí. Dios está dentro de mí. Dios está dentro de mí. ¡Este Jesús me entiende!…”

Ahora, cuando llego a casa después del trabajo, me lavo con agua muy caliente para arrancar de mi piel la suciedad y después le rezo a este Jesús porque él sí me entiende y sabe mucho de mi sufrimiento… Jesús, quiero cambiar de vida, guíame porque tú solo conoces mi futuro…”

Yo pido a Jesús todo el día que me aparte de este modo de vida. Siempre que me ocurre algo, yo le llamo y él me ayuda. El está cerca de mí, es maravilloso… Él me lleva en sus manos, él me carga, siento la presencia de él…”

En la madrugada es cuando más hablo con él. Él me escucha mejor porque en este horario la gente duerme. Él está aquí, no duerme. Él siempre está aquí. A puerta cerrada, me arrodillo y le pido que merezca su ayuda, que me perdone, que yo lucharé por él…”

Un día yo estaba apoyada en la plaza y dije: Oh, Dios mío, ¿será que yo solo sirvo para esto? ¿Solo para la prostitución?… Entonces es el momento en que más sentí a Dios cargándome, ¿entendiste?, transformándome. Fue en aquel momento. Tanto que   yo no me olvido. ¿Entendiste?…”

Yo ahora hablo con Jesús y le digo: aquí estoy, acompáñame. Tú viste lo que le sucedió a mi compañera (se refiere a una compañera asesinada en un hotel). Te ruego por ella y pido que nada malo suceda a mis compañeras, Yo no hablo, pero pido por ellas pues ellas son personas como yo…”

Estoy furiosa, triste, dolida, rechazada, nadie me quiere, no sé a quien culpar, o sería mejor odiar a la gente y a mí, o al mundo. Fíjate, desde que era niña yo creí en Ti y has permitido que esto me pasara… Te doy otra oportunidad para protegerme ahora. Bien, yo te perdono, pero por favor no me dejes de nuevo…”

José Antonio Pagola


 

 

L’important no és “parlar” sinó fer

 

Diumenge XXVI de durant l’any.

Aquesta paràbola és una de les més clares i senzilles.

Un pare s’adreça als seus dos fills per a demanar-los que vagin a treballar a la vinya.

El primer li respon amb una negativa rotunda: “No hi vull anar”. Després s’ho pensa millor i se’n va a treballar.

El segon reacciona amb una docilitat ostentosa: “Hi vaig de seguida, pare.” Però tot es queda en paraules, i no hi va.

El missatge d ela paràbola és clar i fora de tota discussió.

Davant de Déu, què és l’important?

L’important no és “parlar” sinó fer. I per què?

Perquè els justos diuen poc i fan molt. Els injustos diuen molt i no fan res. Res de res.

El que és original és l’aplicació que Jesús llança als dirigents d’aquella societat: “Us dic en tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu.”

Deu ser veritat el que diu Jesús?

Els escribes parlen constantment de la Llei: tenen sempre el nom de Déu als llavis.

Els sacerdots del Temple lloen Déu sense parar. S’omplen la boca de Salms.

Ningú no dubtaria que estan fent la voluntat del Pare.


 

Però les coses no són sempre com sembla que són.

Els recaptadors d’impostos i les prostitutes no parlen de Déu a ningú.- fa molt de temps que han oblidat la seva Llei, si és que algun cop l’han sabuda…

Són pecadors menyspreats per tothom.

Tot i així, segons les paraules de Jesús, van per davant en el camí del Regne de Déu.

Per què?

Potser perquè saben estar al costat dels menyspreats i tenir compassió dels perduts.—És exactament el que vol el Pare.

¿Quina importància pot tenir el Credo que pronuncien els nostres llavis si vivim sense compassió? Si ens ocupem només del nostre benestar personal egoista?

¿Quina importància poden tenir les peticions que adrecem a Déu perquè porti pau i justícia al món si amb prou feines fem res per a construir una vida més digna, com la vol Déu per a tots?

Els cristians hem omplert la història de 20 segles de paraules molt boniques.

Amb tot i això, avui i sempre, la veritable voluntat del Pare, ¿qui la fa?

La fan aquells que tradueixen en fets l’Evangeli de Jesús.

Fets, no paraules.

Hi som nosaltres aquí?

****************************

********

 

 

4    OCTUBRE:  SANT FRANCESC D'ASSÍS

 

FEICITACIÓ A TOTS ELS FRANCESCS, XESCS, FRANCISQUES…

 

Lloat sigueu, oh Senyor nostre

Per totes les criatures

i pel sol i per la lluna,

pels estels i el vent suau,

i pel foc i l'aigua fresca.

Per la nostra mare terra que ens sosté

i ens alimenta,

per les flors, els fruits

i l'herba i pel mar

i les muntanyes.

Perquè el sentit de la vida és cantar-vos

i lloar-vos

i perquè la nostra vida sigui

sempre cant i dansa.

************************

 

Pregària   EUCARÍSTICA

5 octubre 2017.   (Església   FARTÀRITX)

 

Monició d’entrada: Joan Perelló.

Explicació de la celebració: Mª. Magdalena.

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: pàgina 232 “Juntant  les mans…”

Reso de Vespres: pàgina 29, 30, 31 (a dos cors). Antífones: 29, 30, 31, …

Lectura: “Pregària de la Mare de Déu de la Mercè” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 68

Magnificat: pàgina 68

Pregàries + Oració: pàgina 68, 69, 70 (Joan Perelló).

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5

Pregàries comunitaries.

Amoris Leatitia: 111 – 119 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua (pag. 218) estrofes 5 i 6

J. Perelló (oració i es posa el mandil) agenollats.

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY


 

DIUMENGE XXV   DEL   TEMPS   ORDINARI

 

 

1.-És possible que tot escoltant aquesta paràbola molts de nosaltres hàgim tingut la mateixa reacció que aquells treballadors de la primera hora. Per què tots cobren el mateix jornal, tant si han treballat tot el dia, com si sols ho han fet durant una hora? Això no sembla just.


Però la paràbola és un gènere literari que hem de saber interpretar. Busca transmetre un ensenyament central, que és l’únic que cal retenir. La resta, són elements literaris escollits per cridar l’atenció, per tal que el missatge central quedi més ben gravat. I no tenen cap altra funció.


Evidentment, l’evangeli no és un manual de productivitat econòmica. Si els propietaris actuessin com en la paràbola, no trobarien ningú que volgués treballar des de la primera hora, i l’empresa faria fallida. No va, per aquí el missatge de la paràbola.


Jesús, aquí, ens parla de la salvació. Vol que entenguem una cosa fonamenta que sovint oblidem: que Déu ens salva no pas perquè ens ho mereixem, sinó perquè ell és bo i generós.


Jo no “compro” la meva salvació. No la “pago” amb els meus mèrits. La salvació és un do gratuït de Déu que no guarda cap proporció amb els meus mèrits. Cap ni un.


Se’ns vol fer veure, sobretot, que Déu no es mou per criteris d’estricta justícia, sinó que es mou per amor, per pura bondat. Tots rebem molt més del que mereixem. En som conscients?.

2-Ens diu la paràbola que cinc vegades, des de la primera hora del matí fins que es va pondre el sol, aquell propietari va sortir a buscar gent per treballar a la seva vinya.


És a dir, Déu crida constantment els homes i dones a col·laborar amb ell, per fer que el món sigui millor, més d’acord amb el seu projecte.


Uns se senten cridats a fer-ho des de petits, perquè els pares són creients i a través d’ells senten la crida de Déu molt aviat. D’altres se senten cridats més endavant, quan són joves: potser pel testimoni d’un educador o d’un company que els ha fet impacte.


I també n’hi ha que no se senten cridats fins que ja han recorregut una bona parta de la   seva vida: tal vegada una experiència que han viscut els ha sacsejat fortament i els ha fet obrir els ulls.


Cada persona té una història personal única, diferent de la dels altres. Cada vida és un misteri que sols Déu coneix. I, precisament perquè ens estima, intervé en el moment oportú per cridar-nos a col·laborar amb ell.


El perquè crida uns a la primera hora, des de petits, i altres quan ja són persones fetes, no el sabem: és un misteri que a nosaltres se’ns escapa.


És allò que ens ha dit la primera lectura: «Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres, tant com la distància del cel a la terra».Són incomprensibles per a nosaltres.

Però encara que això és veritat, d’una cosa sí que en podem estar ben segurs: que Déu sempre busca el nostre bé perquè ens estima. Per això, a tots ens dóna la mateixa paga: la salvació. Una paga d’un valor immens que cap de nosaltres pot merèixer. Li ho sabem agrair?
3- I per acabar, no oblidem allò que dèiem: que el Senyor convida a tothom, també a nosaltres, a treballar a la seva vinya: és la condició per a rebre el “jornal”, el regal de Déu.


Però fixem-nos que treballar a la vinya del Senyor no és fer qualsevol feina, sinó fer un esforç sincer perquè al nostre entorn les coses vagin millor, més d’acord amb el projecte de Déu, d’un Déu que és Amor.


Voldrà dir, per exemple, ser factors d’unió, sabent comprendre i respectar tothom. Voldrà dir donar la mà a aquell que es troba sol i necessitat o indefens. O també, treballar en la vinya del Senyor voldrà dir sembrar esperança al nostre entorn.


En un món com el nostre fan falta persones que creguin fermament que el Bé és més fort que el Mal, que l’amor és la força més poderosa que existeix. Fan falta persones que s’ho creguin i que visquin d’acord.  

Continuem ara la nostra eucaristia, que és una trobada amb el Senyor que potser
Ens pregunta, com en la paràbola:Què feu tot el dia desvagats?”.
Donem-li la nostra resposta. I no oblidem que estar “desvagats” no significa no fer res, sinó deixar de fer coses que facin créixer el regne de Déu, és a dir, la bondat, la pau, la comprensió, la unió, l’esperança.


Quins fruits està donant la meva vida?


Reflexionem-hi.

 

****************

COMUNICACIONS:  

Dilluns dia 25

-Inscripcions de catequesi només per primer curs a la Parròquia de Crist Rei de les 17’00 h. a les 21h’00h.

– El mateix dilluns, també a Crist Rei i a les 9 del vespre hi haurà reunió pels pares que hagin fet l’opció per la catequesi en família.

 

Dimarts dia 26

– Inscripcions només per segon curs, de les 17 a les 21 h.

–  A les 21 h. també a Crist Rei reunió informativa per presentar als pares interessats el projecte de Emaús que oferim des de les nostres Parròquies.

 

Dijous dia 28.

– Inscripcions a Crist Rei; només pels nins que han de fer catequesi en família i els adolescents que vulgui iniciar o continuar el procés de fe conegut com Emaús.

     De les 17 a le 21h.

 

Diumenge dia 1 d’octubre:

–  Missa d’inici de curs de catequesi a la Parròquia dels Dolors a les 12 h..

Es farà l’entrega del catecisme als de primer curs.

 

**************

********

 

 

NO DESVIRTUAR LA BONDAT DE DÉU

 

Durant la seva trajectòria profètica, Jesús insisteix un cop i un altre en comunicar la seva experiència de Déu com “un misteri de bondat insondable” que trenca tots els nostres càlculs. El seu missatge és tan revolucionari que, després de vint segles, encara hi ha cristians que no gosem agafar-lo seriosament.

Per contagiar a tothom l'experiència d'aquest Déu Bo, Jesús compara la seva actuació a la conducta sorprenent de l'amo d'una vinya. Fins a cinc vegades surt ell mateix en persona a cercar i contractar jornalers per a la seva vinya. No l'importa que el treball reti. El que vol és que cap jornaler es quedi un dia més sense feina.

Per això mateix, al final de la jornada, no els paga ajustant-se al treball fet per cada grup. Encara que la feina hagi estat molt desigual, a tots els dóna “un denari”, senzillament, el que necessitava cada dia una família camperola de Galilea per viure.

Quan el portaveu del primer grup protesta perquè ha tractat els darrers igual que a ells, que han treballat més que ningú, l'amo de la vinya li respon amb aquestes paraules admirables: “¿ Tens enveja perquè jo som generós ? ¿Vols impedir-me amb els teus càlculs mesquins ser bo amb els que necessiten el pa per a sopar ?

¿ Què suggereix Jesús ? ¿ És que Déu no actua amb els criteris de justícia i igualtat que nosaltres tenim ? ¿ Serà vere que Déu, més que mesurar els mèrits de les persones com faríem nosaltres, cerca sempre respondre des de la seva Bondat insondable a la nostra necessitat de salvació ?

Sento una gran pena quan me veig persones bones que s'imaginen a Déu dedicat a anotar curosament els pecats i els mèrits dels humans, per a retribuir un dia exactament a  cadascú segons el seu merescut. ¿ És possible imaginar un ser més inhumà com aquest entregat a això des de tota l'eternitat?

Creure en un Déu, Amic incondicional, pot ser l'experiència més alliberadora que es pot imaginar, la força més vigorosa per a viure i per a morir. Al contrari, viure davant un Déu justicier i amenaçador pot convertir-se en la neurosi més perillosa i destructora de la persona.

Cal aprendre a no confondre Déu amb els nostres esquemes estrets i mesquins. No hem de desvirtuar la seva Bondat insondable mesclant trets autèntics que provénen de Jesús amb trets d'un Déu justicier agafats de l'Antic Testament. Davant el Déu Bo revelat en Jesús, l'únic que hi cab és la confiança.

José Antonio Pagola


Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

EUCARISTIA A LA SEU, MONSENYOR ANTONI VADELL

 

 

      

 

MONSENYOR   SEBASTIÀ   TALTAVULL   

NOMENAT   BISBE   DE   MALLORCA:

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

SEBASTIÀ TALTAVULL: BISBE DE MALLORCA

 


Sebastià Taltavull, nou bisbe de Mallorca

Per Catalunya Religió. Dm, 19/09/2017

Aquest migdia finalment s’ha fet públic el previsible nomenament de Sebastià Taltavull com a bisbe de Mallorca. El fins ara bisbe auxiliar de Barcelona va ser designat administrador diocesà de Mallorca fa un any i des de llavors compaginava les dues tasques. Amb el nomenament de dos nous auxiliars a Barcelona aquest juliol, s’esperava una solució definitiva. Tot i que durant aquest any Taltavull ha estat exercint plenament com bisbe de Mallorca, eren una tasca molt difícil de compaginar indefinidament amb Barcelona. Durant aquest temps ha generat nova confiança a la diòcesi de Mallorca després del trasllat forçós del seu antecessor, el bisbe Xavier Salinas.

El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella ha felicitat al bisbe Taltavull pel nou encàrrec que el Sant Pare li confia. El cardenal Omella ha destacat especialment “els vuit anys de servei de Monsenyor Sebastià a la diòcesi de Barcelona com a bisbe auxiliar i el darrer any essent també administrador apostòlic de Mallorca”. Quan Omella va arribar a Barcelona fa gairebé dos anys, Taltavull es va convertir en la seva persona de confiança per acompanyar-lo en el govern d’una diòcesi que el nou arquebisbe desconeixia.

Amb la sortida de Taltavull cap a Mallorca, l’equip episcopal de Barcelona queda configurat amb el cardenal arquebisbe Joan Josep Omella al capdavant i els dos nous bisbes auxiliars: Sergi Gordo, que coneix perfectament la diòcesi, i Toni Vadell, procedent precisament de Mallorca.

La basílica de la Sagrada Família acollirà el 19 de novembre una Missa en Acció de Gràcies pel servei del bisbe Taltavull a Barcelona. El 25 de novembre està previst que el bisbe electe de Mallorca iniciï el seu ministeri episcopal a la diòcesi balear en una Missa que es celebrarà a la Catedral de Palma de Mallorca.


 

El recorregut de Taltavull

Taltavull va ser nomenat el 2009 bisbe auxiliar de Barcelona, responsabilitat que fins l'any passat va exercir en solitari sota del mandat del cardenal arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Nascut a Ciutadella el 1948, va ser ordenat capellà de la diòcesis el 1972. Va fer els estudis a la Facultat de Teologia de Catalunya. A Menorca va passar per la majoria de les responsabilitat més significatives del bisbat: va ser rector del santuari de la Mare de Déu del Toro de Menorca, va ser vicari general, rector del seminari, i canonge. També va col·laborar intensament amb Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i Balears (SIC) i amb el Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya i Balears. Abans d'arribar a Barcelona va estar sis anys a Madrid com a director de la Comissió Episcopal de Pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola, de la qual n'és actualment el president.

 

 

Salutació de Mons. Sebastià Taltavull Anglada, en ocasió del seu nomenament com a Bisbe de Mallorca

 

Germanes i germans estimats,


Fa poc més d'un any, era dia 8 de setembre de 2016, que el papa Francesc em feia l'encàrrec de servir com a bisbe administrador apostòlic l'Església que peregrina a Mallorca, mantenint el servei episcopal també a Barcelona. Ha estat un temps de pregària i de feina, d'anar i venir, en el qual hem experimentat l'ajuda del Senyor i la solidaritat mútua, feta d'acolliment, d'escolta, de comprensió i d'estimació. Us en don gràcies de tot cor i no he parat cada dia de donar-ne gràcies a Déu.


Des d'aquell moment –recordareu que ho vaig dir així– em vaig posar a disposició del Senyor i de tots vosaltres «per acompanyar-vos amb humilitat i fidelitat en el camí que estau recorrent com a comunitat creient en bé de la societat mallorquina, per tal de fer-hi present Jesús i el seu Evangeli. La veritat és que ho faig amb tot l'amor del que som capaç, però també amb la temor d'haver de respondre a tants reptes que en aquests moments se'ns presenten i fer-ho bé, tant si aquests reptes són propis de la institució eclesial com si provenen de la complexitat humana i social que vivim». Som conscient, i vosaltres també, del camí que durant aquest període ens ha tocat fer i de les respostes que hem hagut de donar per tantes circumstàncies viscudes, comptant amb les limitacions pròpies per haver de compaginar el càrrec d'administrador apostòlic de Mallorca amb el de bisbe auxiliar de Barcelona.


Us deia, també fa un any, que el moment que vivim «és fascinant i entusiasmador per a fer que la nostra vida de creients en Crist sigui paraula i gest que atreguin, interpel·lin i animin a qualsevol persona, sigui creient o no. No som una entitat privada que es reclou en ella mateixa, sinó que volem ser llevat de transformació evangèlica». Ara us puc dir que ho he experimentat en tants moments viscuts a prop vostre, en converses personals i familiars, reunions de grup, trobades a parròquies, celebracions de l'Eucaristia, dels altres sagraments i de pregària, encontres institucionals i amb els mitjans de comunicació, festes populars, i tants altres moments en els quals hem hagut de respondre al ritme que se'ns demanava, davant esdeveniments diversos i suggeriments puntuals on era precís dir una paraula o realitzar un gest en nom de l'Església. Vull que valorem sobretot el diàleg, la trobada personal, la informació transparent, la necessitat de netedat de cor a l'hora d'escoltar-nos i d'interpretar-nos

En tota ocasió, he intentat ser fidel en allò que se m´havia encomanat, fent-me proper a les persones, escoltant-les i amb la voluntat de discernir allò que Déu ens demanava per a respondre-hi amb tota honestedat. No tot ha estat fàcil, però amb l'ajuda de Déu, amb l'esperit de comunió que he trobat al meu voltant i l'esforç de cooperació que hem compartit, molts assumptes s'han anat resolent.


Vull posar especialment de relleu l'acolliment i l'afecte fraternal que sempre he rebut per part del clergat, preveres i diaques, la vostra entrega a la tasca pastoral i la sol·licitud per una Església que volem de cada dia més semblant a Jesús. Això m'anima a pensar que aquest és el camí que hem de seguir fent, reforçant encara més els lligams de comunió i amistat entre nosaltres i amb els membres de la vida consagrada, base necessària per a una acció pastoral evangèlicament fecunda i compartida amb els qui sou majoria en el Poble de Déu, els laics i laiques de les nostres comunitats. És amb vosaltres amb els qui hem de comptar més i més cada dia.


Al llarg d'aquest temps m'he demanat moltes vegades i n'he fet objecte de pregària, de quina manera millor hem de servir el nostre poble, i he vist que el que se'ns demana avui –a l'Església que viu entre les cases, en el cor del poble– és proximitat, esperit de servei, llenguatge senzill, presència significativa, oferiment d'allò que és essencial, propostes valentes i a l'abast de la gent, una especial sensibilitat envers els més pobres i les seves necessitats més urgents, una exquisida capacitat d'atenta escolta i de diàleg sincer i franc, molta humilitat, esperit de reconciliació i perdó, conviccions fermes i identitat cristiana ben definida. Tot això serà molt important tenir-ho molt present, especialment per al diàleg interreligiós i multicultural del moment que vivim i és bàsic per una convivència en pau tant necessària avui.


He entès, també, que no podem rebaixar l'entusiasme de la nostra fe ni l'ardor de la nostra caritat, que és el que fa que siguem persones que contagien esperança. He experimentat, també entre vosaltres, que quan l'Evangeli és presentat a partir de la realitat que viu la gent, quan –com diu el papa Francesc– som contemplatius de la Paraula i també del poble, compartint les seves alegries i angoixes, els seus desigs i patiments, també és font d'esperança i es recupera l'interès pel coneixement i el seguiment de Jesús. Com més el presentam a Ell i no a nosaltres, la gent més ho accepta i entén perquè, de forma normal i també misteriosa, arriba al cor, i des del cor sabem que tot té una perspectiva atractiva i nova.


Estam compromesos a seguir fent camí junts i us convid a fer-lo a bon pas i amb alegria. Som cristians, seguidors de Jesús, formam part d'aquesta Església que estimam, però, a més de refer constantment els nostres vincles de comunió interna, sabem que ens devem a tothom, sense distincions ni exclusió. Volem ser com l'ànima en el cos, que li comunica allò que Jesús ens ha dit que donem junt amb la seva persona. Cep i sarments plens de vida, brots de resurrecció. És un encàrrec al que no podem renunciar ni aigualir amb ofertes febles i indefinides, moltes vegades buides de vida i que no ofereixen res i viuen d'aparences.  Ara ve un temps de anar solidificant aquests principis i fer de la nostra comunitat diocesana un espai perquè donin el seu fruit entre nosaltres. Hem de fer, especialment de la celebració de l'Eucaristia –diària i dominical– aquell moment en el qual junt amb la pregària assídua enfortim la nostra fe i ens preparam per a dur a la pràctica dels fets els nostres compromisos eclesials, familiars, professionals, educatius, ecològics i de tots els àmbits de la vida ciutadana.


Si dic tot això, és perquè durant aquest temps que estat entre vosaltres he pogut percebre el desig vehement d'una Església transparent, humil i propera a les persones, una Església que viu la gratuïtat i no exigeix res a canvi, testimoni de servei incondicional fet per amor, com ho fa Jesús. Encara que no es digui directament, és aquesta l'Església que se'ns demana també des de les crítiques o el rebuig manifest, o fins i tot des de la indiferència dels qui en altre temps n'eren fervents entusiastes. Què els ha passat? Què hem de fer? Segurament que, entre altres causes, tots tenim part de responsabilitat en el fet del seu allunyament, però crec sincerament que val la pena l'esforç d'apropar-nos-hi i d'encoratjar-los amb el gest de l'acolliment fraternal i l'estimació sincera.


Germanes i germans estimats, havent acceptat el nomenament de Bisbe d'aquesta Església diocesana, reiter una vegada més la meva disponibilitat de servei entre vosaltres en aquesta nova etapa que començam i que el sant Pare, el papa Francesc, m'encomana fer-la junts, essent entre vosaltres un ciutadà més d'aquesta terra mallorquina. Durant aquest any ens hem conegut més i per això podem dir que ens estimam més. Hem de seguir caminant amb pas ferm i sense cap por, fent de cada dia més forta la comunió entre nosaltres, que és l'edificació del Cos de Crist. El Senyor ens ho demana i l'entorn humà i social on vivim ens ho està exigint cada dia de moltes maneres. Estem-hi atents, captem-les, escoltem-les, acollim-les, portem-les a la pregària i al diàleg constructiu, i posem-les en acció. Tenim molts deures per fer en nom de Jesús i del seu Evangeli. No anam sols, Ell ens ha promet que ens acompanya i podeu estar ben segurs que no ens deixa. Fer-li confiança i acceptar-ho d'Ell, de Jesús, és ser creient. Implicar-s'hi és haver entès «ser Església» i viure la corresponsabilitat de la comunió entre nosaltres «perquè el món cregui» (Jn 17,21), com demana Jesús. Per això, vull seguir fent aquest camí junts en bé d'aquesta Església que estimam i que, en comunió amb tota l'Església, peregrina a Mallorca, això sí, sempre pensant i actuant en bé de la societat en la qual hi viu encarnada, com Jesús, amb totes les seves conseqüències.


Aquest nou nomenament suposa haver de deixar la missió que fins ara he exercit a l'estimada arxidiòcesi de Barcelona. Han estat més de vuit anys de servei episcopal com a bisbe auxiliar. No tenc paraules per agrair tot el bé que he rebut i tot el que he après, vivint el goig de l'amistat i del servei pastoral, tal com Jesús ens ho demana quan ens diu que som els seus amics. Durant el temps que encara compaginaré el servei episcopal d'ambdues diòcesis fins la presa de possessió de la Seu de Mallorca, que serà el dissabte, dia 25 de novembre, vigília de la festa de Crist Rei i cloenda de l'Any litúrgic, em permetrà poder-nos trobar per l'agraïment que sempre ens devem, sobretot al Senyor que ens acompanya.


Havent llegit o escoltat aquestes paraules, us convid a que pregueu pel sant Pare, el papa Francesc, tal com ell sempre ens demana que ho facem, per les dues Esglésies que encara em toca servir, per mi i per tot el poble, que preguem personalment i en xarxa, cadascú des de la seva condició de creient que confia en el Senyor i que se sent cridat i cridada a fer-lo present en tots els àmbits eclesials i seculars de la vida, demanant-li que l'Esperit Sant ens ompli amb els seus dons. Ho feim units i confiant en la intercessió de la nostra mare, Maria, la mare de Jesús i de l'Església, a qui a Mallorca invocam sota l'advocació de Verge de Lluc, i a Barcelona sota la de mare de Déu de la Mercè. Que, tal com ella va acompanyar sempre el seu fill Jesús en els moments favorables i adversos, nosaltres també la sentim ben a prop al costat nostre amb la seva tendresa maternal.

Amb tot el meu afecte i benedicció,
 

+ Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe admnistrador apostòlic de Mallorca, auxiliar de Barcelona i bisbe electe de Mallorca

 

 

 

 

Saludo de Mons. Sebastià Taltavull Anglada, con ocasión de su nombramiento como Obispo de Mallorca.

 

Hermanas y hermanos queridos:

 

Hace poco más de un año, era día 8 de septiembre de 2016, cuando el papa Francisco me hacía el encargo de servir como obispo administrador apostólico la Iglesia que peregrina en Mallorca, manteniendo el servicio episcopal también en Barcelona. Ha sido un tiempo de oración y de trabajo, de ir y venir, en el que hemos experimentado la ayuda del Señor y la solidaridad mutua, hecha de acogida, de escucha, de comprensión y de estimación. Os doy gracias de todo corazón y no he parado cada día de dar gracias a Dios.

Desde aquel momento —recordaréis que así lo dije— me puse a disposición del Señor y de todos vosotros "para acompañaros con humildad y fidelidad en el camino que estáis recorriendo como comunidad creyente en bien de la sociedad mallorquina, para hacer presente a Jesús y a su Evangelio. La verdad es que lo hago con todo el amor del que soy capaz, pero también con el temor de tener que responder a tantos retos que en estos momentos se nos presentan y hacerlo bien, tanto si estos retos son propios de la institución eclesial como si provienen de la complejidad humana y social que vivimos”. Soy consciente, y vosotros también, del camino que durante este periodo nos ha tocado hacer y de las respuestas que hemos tenido que dar por tantas circunstancias vividas, contando con las limitaciones propias por tener que compaginar el cargo de administrador apostólico de Mallorca con el de obispo auxiliar de Barcelona.

 

Os decía, también hace un año, que el momento que vivimos "es fascinante y entusiasmante para hacer que nuestra vida de creyentes en Cristo sea palabra y gesto que atraigan, interpelen y animen a cualquier persona, sea creyente o no. No somos una entidad privada que se recluye en sí misma, sino que queremos ser levadura de transformación evangélica”. Ahora puedo decir que lo he experimentado en tantos momentos vividos cerca de vosotros, en conversaciones personales y familiares, reuniones de grupo, encuentros en parroquias, celebraciones de la Eucaristía, de los demás sacramentos y de oración, encuentros institucionales y con los medios de comunicación, fiestas populares, y tantos otros momentos en los que hemos tenido que responder al ritmo que se nos pedía, ante eventos diversos y sugerencias puntuales donde era preciso decir una palabra o realizar un gesto en nombre de la Iglesia. Quiero que valoremos sobre todo el diálogo, el encuentro personal, la información transparente, la necesidad de limpieza de corazón a la hora de escucharnos y de interpretarnos.

En toda ocasión, he intentado ser fiel a lo que se me había encomendado, haciéndome cercano a las personas, escuchándolas y con la voluntad de discernir lo que Dios nos pedía para responder con toda honestidad. No todo ha sido fácil, pero con la ayuda de Dios, con el espíritu de comunión que he encontrado a mi alrededor y el esfuerzo de cooperación que hemos compartido, muchos asuntos se han ido resolviendo. Quiero poner especialmente de relieve la acogida y el cariño fraternal que siempre he recibido por parte del clero, sacerdotes y diáconos, vuestra entrega a la tarea pastoral y la solicitud hacia una Iglesia que queremos de cada día más parecida a Jesús. Esto me anima a pensar que este es el camino que tenemos que seguir haciendo, reforzando aún más los lazos de comunión y amistad entre nosotros y con los miembros de la vida consagrada, base necesaria para una acción pastoral evangélicamente fecunda y compartida con quienes sois mayoría en el Pueblo de Dios, los laicos y laicas de nuestras comunidades. Es con vosotros con los que tenemos que contar más y más cada día. 

A lo largo de este tiempo me he preguntado muchas veces, y de ello he hecho objeto de oración, de qué manera mejor debemos utilizar nuestro pueblo, y he visto que lo que se nos pide hoy —a la Iglesia que vive entre las casas, en el corazón del pueblo— es proximidad, espíritu de servicio, lenguaje sencillo, presencia significativa, ofrecimiento de lo esencial, propuestas valientes y al alcance de la gente, una especial sensibilidad hacia los más pobres y a sus necesidades más urgentes, una exquisita capacidad de atenta escucha y de diálogo sincero y franco, mucha humildad, espíritu de reconciliación y perdón, convicciones firmes e identidad cristiana bien definida. Todo esto será muy importante tenerlo muy presente, especialmente para el diálogo interreligioso y multicultural del momento que vivimos, y es básico para una convivencia en paz tan necesaria hoy

 

He entendido, también, que no podemos rebajar el entusiasmo de nuestra fe ni el ardor de nuestra caridad, que es lo que hace que seamos personas que contagian esperanza. He experimentado, también entre vosotros, que cuando el Evangelio es presentado a partir de la realidad que vive la gente, cuando —como dice el papa Francisco— somos contemplativos de la Palabra y también del pueblo, compartiendo sus alegrías y angustias, sus deseos y sufrimientos, también es fuente de esperanza y se recupera el interés por el conocimiento y el seguimiento de Jesús. Cuanto más lo presentamos a Él y no a nosotros, la gente más lo acepta y entiende que, de forma normal y también misteriosa, llega al corazón, y desde el corazón sabemos que todo tiene una perspectiva atractiva y nueva.


Estamos comprometidos en seguir haciendo camino juntos y os invito a hacerlo a buen paso y con alegría. Somos cristianos, seguidores de Jesús, formamos parte de esta Iglesia que amamos, pero, además de rehacer constantemente nuestros vínculos de comunión interna, sabemos que nos debemos a todos, sin distinciones ni exclusión. Queremos ser como el alma en el cuerpo, que le comunica lo que Jesús nos ha dicho que demos junto a su persona. Cepa y sarmientos llenos de vida, brotes de resurrección. Es un encargo al que no podemos renunciar ni aguar con ofertas débiles e indefinidas, muchas veces vacías de vida y que no ofrecen nada y viven de apariencias.

Ahora viene un tiempo de ir solidificando estos principios y hacer de nuestra comunidad diocesana un espacio para que den su fruto entre nosotros. Debemos hacer, especialmente de la celebración de la Eucaristía —diaria y dominical— aquel momento en el que junto con la oración asidua, fortalecemos nuestra fe y nos preparamos para llevar a la práctica de los hechos nuestros compromisos eclesiales, familiares, profesionales, educaativos, ecológicos y de todos los ámbitos de la vida ciudadana.


Si digo todo esto, es porque durante este tiempo que estado entre vosotros he podido percibir el deseo vehemente de una Iglesia transparente, humilde y cercana a las personas, una Iglesia que vive la gratuidad y no exige nada a cambio, testimonio de servicio incondicional hecho por amor, como lo hace Jesús. Aunque no se diga directamente, es esta la Iglesia que se nos pide también desde las críticas o el rechazo manifiesto, o incluso desde la indiferencia de los que en otro tiempo eran fervientes entusiastas. ¿Qué les ha pasado? ¿Qué debemos hacer? Seguramente que, entre otras causas, todos tenemos parte de responsabilidad en el hecho de su alejamiento, pero creo sinceramente que vale la pena el esfuerzo de acercarnos a ellos y de animarlos con el gesto de la acogida fraternal y la estimación sincera.


Hermanas y hermanos queridos, habiendo aceptado el nombramiento de Obispo de esta Iglesia diocesana, reitero una vez más mi disponibilidad de servicio entre vosotros en esta nueva etapa que comenzamos y que el Santo Padre, el papa Francisco, me encomienda hacerla juntos, siendo entre vosotros un ciudadano más de esta tierra mallorquina. Durante este año nos hemos conocido más y por eso podemos decir que nos queremos más. Tenemos que seguir caminando con paso firme y sin miedo, haciendo cada día más fuerte la comunión entre nosotros, que es la edificación del Cuerpo de Cristo. El Señor nos lo pide y el entorno humano y social en el que vivimos nos lo está exigiendo cada día de muchas maneras. Estemos atentos, captémoslas, escuchémoslas, acojámoslas, llevémoslas a nuestras oraciones y al diálogo constructivo, y pongámonos en acción. Tenemos muchos deberes por hacer en nombre de Jesús y de su Evangelio. No vamos solos, Él nos ha prometido que nos acompaña y podéis estar seguros de que no nos deja. Confiar y aceptarlo, a Jesús, es ser creyente. Implicarse es haber entendido “ser Iglesia” y vivir la corresponsabilidad de la comunión entre nosotros “para que el mundo crea” (Jn 17,21), como pide Jesús. Por eso, quiero seguir haciendo este camino juntos en bien de esta Iglesia que queremos y que, en comunión con toda la Iglesia, peregrina en Mallorca, eso sí, siempre pensando y actuando en bien de la sociedad en la que vive encarnada, como Jesús, con todas sus consecuencias.


Este nuevo nombramiento supone tener que dejar la misión que hasta ahora he ejercido en la querida archidiócesis de Barcelona. Han sido más de ocho años de servicio episcopal como obispo auxiliar. No tengo palabras para agradecer todo el bien que he recibido y todo lo que he aprendido, viviendo el gozo de la amistad y del servicio pastoral, tal y como Jesús nos lo pide cuando nos dice que somos sus amigos. Durante el tiempo que aún compaginaré el servicio episcopal de ambas diócesis hasta la toma de posesión de la Sede de Mallorca, que será el sábado, día 25 de noviembre, víspera de la fiesta de Cristo Rey y clausura del Año litúrgico, se nos permitirá encontrarnos por el agradecimiento que siempre nos debemos, sobre todo al Señor que nos acompaña.


Habiendo leído o escuchado estas palabras, os invito a que recéis por el Santo Padre, el papa Francisco, tal y como él siempre nos pide que lo hagamos, por las dos Iglesias que todavía me toca servir, por mí y por todo el pueblo, que recemos personalmente y en red, cada uno desde su condición de creyente que confía en el Señor y que se siente llamado y llamada a hacerlo presente en todos los ámbitos eclesiales y seculares de la vida, pidiéndole que el Espíritu Santo nos llene con sus dones. Lo hacemos unidos y confiando en la intercesión de nuestra madre, María, la madre de Jesús y de la Iglesia, a quien en Mallorca invocamos bajo la advocación de Virgen de Lluc, y en Barcelona bajo la de Virgen de la Merced. Que, tal y como ella acompañó siempre a su hijo Jesús en los momentos favorables y adversos, nosotros también la sintamos muy cerca al lado nuestro con su ternura maternal.


Con todo mi afecto y bendición

Sebastià Taltavull Anglada


Obispo administrador apostólico de Mallorca, auxiliar de Barcelona y obispo electo de Mallorca

Publicado en Catequesi infantil, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

Vint-i-quatrè diumenge  

 

 

1- «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?”- pregunta Pere a Jesús.


Cal reconèixer que la convivència, encara que sigui de persones que s’estimen, sempre comporta friccions: pot causar ferits i també ofenses.
I una cosa curiosa: tots acostumem a estar convençuts que els que ens ofenen, els que ens volen mal i ens fereixen, sempre són “els altres”. La llàstima és que per “els altres” és a l’inrevés: per a ells, jo sóc “un” d’aquests “altres” que sempre ofenen i fan mal. Qui té raó?.


I encara una altra cosa a tenir en compte: de vegades, això que considerem ofenses dels altres, pròpiament no són ofenses, sinó imaginacions nostres, fruit de les pròpies suspicàcies i incomprensions.


Però, en algun cas, cal reconèixer que els altres, més o menys conscientment, sí que ens podem fer mal de veritat.


Quina és llavors la meva reacció? Sé perdonar? Quantes vegades ho faig?

2 – “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” –respon Jesús.

 

Ens vol dir que cal perdonar sempre. “Setanta vegades set” és un hebraisme que significa “sempre”

Però hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens fan ofès. Tots coneixem persones que no es parlen: veïns, companys de feina, i fins i tot membres d’una mateixa família o comunitat.


Això es molt trist, perquè sembla que faci inútil la salvació de Jesús, que ha donat la vida precisament perquè tots ens estiméssim com a germans. No perdonar és, d’alguna manera, destruir la seva salvació: anul·lar-la.
Guardo ressentiment en el meu cor? Hi ha algú de qui em sento distanciat i caldria que m’hi reconciliés? Seria un acte de llibertat interior.
Més d’un cop creiem justificat venjar-nos d’algú, bé sigui amb una paraula o amb una negativa o amb una decisió determinada. Però és un error, perquè llavors vivim esclaus d’un sentiment destructiu. Creiem ser lliures, però de fet vivim més encadenats que mai.


En canvi, el perdó és una gran font de llibertat. És la increïble possibilitat que Déu ens ofereix d’assemblar-nos a Ell: la possibilitat de deixar en aquesta terra una marca inesborrable de la seva misericòrdia.

Sóc conscient que, com més perdono, més plenament sóc fill de Déu? No m’omple de joia, això?


I no oblidem que si no hi ha capacitat de perdó, s’entra fatalment en l’espiral de la violència. En tenim exemples ben tristos d’actualitat, a Palestina. Sense capacitat de perdó mai no podrem viure en pau: ni a casa, ni enlloc. Mai no serem feliços i, sobretot, mai no serem cristians. Mai.


La satisfacció que produeix la venjança és brevíssima, i no és capaç de compensar els danys de haurà ocasionat en les relacions humanes. Fins i tot a nivell purament humà. Viure irritat és dolent: consumeix moltes energies i manté en un estrès permanent. Això ho han de tenir molt clar, sobretot, els pares i educadors: cal fer atenció a les actituds que transmetem. Són de comprensió i de perdó?


Si no fos així, d’alguna manera m’hauria de sentir responsable de les guerres i venjances que hi ha en el món. Sí perquè amb la meva actitud estaria demostrant que, en la mesura que depèn de mi, no desitjo que s’acabin. I això seria greu.


Recordem finalment que, suposat que no és fàcil perdonar, cal que tinguem ben clar la raó fonamental de fer-ho: perquè el Senyor ens perdona a nosaltres infinitament més.


És el sentit de la paràbola: allà apareix ben marcada la desproporció. I fixem-nos en una cosa que, almenys a mi, m’impressiona molt: la nostra salvació és fruit del perdó. Jesús va morir perdonant. Si ell no hagués tingut aquella capacitat de perdó, nosaltres no estaríem salvats Amb quina sinceritat i convicció dic les paraules del Parenostre “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els postres deutors”?.


Fixem-nos que Jesús podia haver-nos ensenyat a dir: “Perdoneu-nos, Senyor, perquè “resem molt”, o perquè”ens sacrifiquem molt”, o perquè “us estimem molt”.
Però, de fet, el que ens ha ensenyat és: “Perdoneu les postres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors».

Quin missatge hi veiem aquí?

Reflexionem-hi


 

 

COMUNICACIONS:

– A principis d’aquesta setmana que ve se distribuiran a través del col·legis les cartes de convidada per a la catequesi d’aquest curs.

–  Divendres dia 22 hi haurà la reunió informativa amb els pares a la Parròquia de Crist Rei   a les 9 del vespre.

 

– El pròxim dissabte dia 23 se reinicia la celebració de la missa dels dissabtes a les 7 de l’horabaixa al Convent de sant Vicenç Ferrer.

 

–  Vos recomanam agafar el full Lluerna, el primer d’aquest nou curs que acabam de començar.

************************

********

 

VIURE PERDONANT

 

Els deixebles han sentit dir a Jesús coses increïbles sobre l'amor als enemics, la pregària al Pare per als qui ens persegueixen, el perdó a qui ens fa mal. Segurament els sembla un missatge extgraordinari però poc realista i molt problemàtic.

Pere s'atansa ara a Jesús amb un plantejament més pràctic i concret que els permeti, al manco, resoldre els problemes que sorgeixen entre ells: recels, enveges, enfrontaments, conflictes i rancors. ¿ Com actuar dins aquella família de seguidors que caminen seguint les seves passes?. En concret: “Si el meu germà m'ofèn, ¿quantes vegades el tinc que perdonar?”.

Abans que Jesús respongui, Pere impetuós s'avança i fa la seva pròpia suggerència: “¿ Fins a set vegades?”. La seva proposta és d'una generositat molt superior al clima justicier que es respìra dins la societat jueva. Va més enllà inclús del que es practica entre els rabins i els grups essenis que parlen de perdonar com a màxim fins a quatre vegades.

Tanmateix Pere segueix en el pla de la casuística jueva on es prescriu el perdó com acord amistós i reglamentat per a garantir el funcionament ordenat de la convivència entre els que pertanyen al mateix grup.

La resposta de Jesús demana entrar en un altre registre: En qüestió de perdó no hi ha límits: “No et dic fins a set vegades sinó fins a setanta vegades set”. No té sentit dur comptes del perdó. Qui es posa a comptar quantes vegades ha de perdonar el seu germà s'endinsa dins un camí absurd que arruïna l'esperit que ha de regnar entre els seus seguidors.

Entre els jueus era conegut un “Càntic de venjança” de Lamek, un heroi llegendari del desert, que deia així: “Caïn serà venjat set vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. Davant aqueixa cultura de venjança sense límits, Jesús canta el perdó sense límits entre els seus seguidors.

En pocs anys ha crescut el malestar dins l'interior de l'Església i provocat conflictes i enfrontaments cada cop més punyents i dolorosos. La manca de respecte mutuu, els insults i les calúmnies són cada vegada més freqüents. Sense que ningú els desautoritzi, sectors que es diuen cristians es seveixen d'internet per a sembrar agressivitat i odi, destruínt sense pietat el nom i la trajectòria d'altres creients.

Necessitem urgentment testimonis de Jesús, que anunciin amb paraula ferma el seu Evangeli i que contagiin amb cor humil la seva pau. Creients que visquin perdonant i curant aqueixa obcecació malaltissa que ha penetrat dins la seva Església.
 

 

 

 

"Què seria d’una societat on el perdó quedés suprimit de soca-rel?"

 

Com la solem anomenar aquesta paràbola? Paràbola del servent sense compassió.

Perquè tracta d’un home que, havent estat perdonat pel rei d’un deute impossible de pagar, ell és incapaç de perdonar un company que li deu una petita quantitat de diners.

El relat sembla senzill i clar.

La paràbola que havia començat d’una manera tan prometedora, amb el perdó del rei, acaba tràgicament.

Aquí tot acaba malament.

El gest del rei no aconsegueix introduir un comportament més compassiu entre els seus subordinats

El servent perdonat no sap, ni vol compadir-se del seu company.

Els altres servents no li ho perdonen i demanen al rei que faci justícia.

El rei, indignat, retira el seu perdó i lliura el servent als botxins.

Durant un moment, semblava que podia haver començat una era nova de compassió i de perdó mutu. No és així.

Al final, la compassió queda anul·lada per a tothom: ni el servent, ni els seus companys, ni tan sols el rei escolten la crida del perdó.

El rei ha fet un gest inicial, però tampoc sap perdonar “setanta vegades set.”

Què està suggerint Jesús?

De vegades pensem, ingènuament, que el món seria més humà si tot estigués regit per l’ordre, la justícia estricta i el càstig dels que actuen malament.

Però, així, no construiríem un món tenebrós?

Què seria d’una societat on el perdó quedés suprimit de soca-rel?

Què seria de nosaltres si Déu no sabés perdonar?

La negació del perdó ens sembla la reacció més normal i, fins i tot, la més digna

davant

-l’ofensa

-la humiliació

-o la injustícia.

Però no és això el que humanitzarà el món.

*Una parella sense comprensió mútua es destrueix.

*Una família sense perdó és un infern.

*Una societat sense compassió és inhumana.

La paràbola de Jesús és una mena de trampa.

A tots ens sembla que el servent perdonat pel rei “havia” de perdonar el seu company. És el mínim que se li podia exigir.

Però, llavors, ¿no és el perdó el mínim que es pot esperar de qui viu del perdó i de la misericòrdia de Déu?

Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable i heroic.

Per a Jesús era el més normal.

Ho és també per a nosaltres?

Sabem perdonar, realment?

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

    

COMUNICACIONS:

  LA   FESTA   DE   "LA   MARE   DE   DÉU  DELS   DOLORS"

           EUCARISTIA   CONCELEBRADA   a   les   20'00  hores

 

–  Divendres dia 15 és la festa de la Mare de Déu dels Dolors, Titular de la Parròquia que porta aquest nom. Amb aquest motiu a les 20h. hi haurà la missa solemne que, enguany, serà presidida per Mn. Antoni Riutort, rector de Montuïri. Com de costum hi haurà el ball de l’Oferta i cantarà la coral. Al final compartirem els tradicionals bunyols. Estau convidats a participar-hi. Aquest dia no hi haurà missa a les altres Parròquies.

– Dissabte que ve dia 16 a les 11 del matí a la Seu de Mallorca hi haurà la missa d’acció de gràcies amb motiu de l’ordenació episcopal de Mns. Antoni Vadell, bisbe auxiliar de Barcelona. Estau convidats a participar-hi. Si qualque persona no tengués medi per anar-hi es pot posar en contacte amb nosaltres i mirarem de trobar una solució.

***********************

DIUMENGE   XXIII   del   Temps   Ordinari:

REFLEXIÓ:

1-Nosaltres no vivim pas sols, sinó envoltats d’altres persones: a casa, a la feina, al veïnat, a la comunitat…


I ben aviat ens adonem d’una cosa: que les persones que ens envolten no són perfectes. .De vegades, actuen malament, o almenys ens ho sembla: fan coses incorrectes, prenen actituds contràries a l’evangeli.


Davant d’aquest fet, que és de l’experiència diària, quina és la nostra reacció ?
N’hi ha que reaccionen criticant. Alguns, sembla que tinguin vocació “d’espies”: s’assabenten de totes les faltes dels altres. O com deia amb gràcia un andalús: “Los hay que tienen mal de cervicales… de tanto mirar de reojo”.


Però parlant seriosament, el pitjor és que alguns, fins i tot, fan la sensació que frueixen, que “disfruten”, descobrint els defectes dels altres. Però quan s’actua així, com que es fa sense amor, sempre es fa mal.


Es trist tenir a prop una persona que té l’hàbit de criticar, perquè sempre és causa de tensions, desunió i suspicàcies. Una persona així, encara que no pretengui directament fer mal, de fet sempre en fa. Sempre.


Déu ens ha fet el gran do de la paraula. Em serveix per aixecar o per enfonsar els altres? Per crear unió o desunió? No oblidem allò que es diu: que la llengua és “l’arma més perillosa” que tenim. Com l’utilitzo?


2- N’hi ha d’altres que no critiquen, però se’n van a l’extrem contrari: se’n desentenem Diuen: ¿Jo no em fico mai amb ningú”. I ho diuen com si fos un mèrit.
Potser sí que alguna vegada significarà una autèntica actitud de respecte a l’altre. Potser sí. Però, sovint, darrere d’aquestes paraules s’hi amaga l’actitud d’aquell que té per norma viure exclusivament per a ell mateix i els altres “que s’espavilin”, “és problema seu”, “ja s’ho trobaran”.


Però això no és considerar l’altre com un germà a qui cal ajudar i estimar. Això, diguem-ho clar, és egoisme. Recorda la coneguda actitud bíblica de Caín: és que soc el guardià del meu germà?


Descobreixo en mi quelcom d’aquesta actitud egoista?.

 

3-« Vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si et fa cas, t’hauràs guanyat el germà ».


Es l’actitud que ens inculca Jesús: el diàleg sincer, amistós. Sobretot amb les persones mes properes: ni criticar-les, ni desentendre-se’n. Ajudar-les a retrobar el camí perquè està en joc la seva felicitat. Que, sovint, va lligada a la nostra.


L’amor no es mostra únicament dient paraules de lloança. Sinó també, quan cal, amb una paraula de correcció. Però feta des de l’estimació. És a dir, acostant-nos a l’altre d’igual a igual: no des “de dalt” sinó, com un germà, perquè jo també tinc necessitat de ser corregit.


I parlant-li de cor a cor: que se adoni que el vull ajudar a canviar, no tant perquè em molesten els seus defectes, sinó perquè l’estimo i desitjo sincerament el seu bé i la seva felicitat.


Abans de fer entendre a l’altre que s’ha equivocat, és necessari demostrar-li-ho i convèncer-lo que l’estimo. I qui estima no fa mal.


És així com procedim habitualment amb la parella, amb els fills, amb aquells amb qui convivim?


L’objectiu, ha dit Jesús, és guanyar-se el germà. Guanyar-se’l. No humiliar-lo, ni enfonsar-lo, perquè això desuneix i separa.

.
4- I diguem, finalment, que quan som nosaltres els qui rebem la correcció, hem de saber acceptar-ho sense perdre la pau. De moment, potser ens sabrà greu, però ben segur que ens ajudarà a progressar.


Ens coneixeríem molt millor nosaltres mateixos si sabéssim escoltar amb pau tot el que els altres veuen en nosaltres. Reconèixer els propis defectes és el primer pas per a millorar.


I no oblidem que aquell que no admet ser corregit, a més de no millorar, acostuma a fer el ridícul: tothom s’adona dels seus defectes, menys ell.


Com rebem les correccions que ens fan les persones que ens estimen?


Certament no és fàcil complir tot el que hem dit. Per això l’evangeli acaba recomanant-nos que preguem junts. Perquè així es farà present en nosaltres l’Esperit del Senyor, que és un Esperit d’Amor.


I l’amor sempre facilita les coses.


Reflexionem-hi.

 

 

 

ESTÀ ENTRE NOSALTRES

Malgrat les paraules de Jesús, recollides per Mateu, siguin molt importants per a la vida de les comunitats cristianes, criden poc l'atenció de comentaristes i predicadors. Aquesta és la promesa de Jesús: “On n'hi ha dos o tres reunits en nom meu”, jo som enmig d'ells”.

Jesús no pensa en celebracions massives com les de la Plaça de Sant Pere a Roma. Encara que només siguin dos o tres, allà hi està ell enmig. No és necessari que hi hagi la jerarquia; no fa falta que siguin molts els reunits.

L'important és que “estem reunits”, no dispersats, ni enfrontats: que no estem descalificant-nos els uns als altres. És decisiu que ens reuniguem “en el seu nom”: que escoltem la seva crida, que visquem identificats amb el projecte del regne de Déu. Que Jesús sigui el centre del seu petit grup.

Aquesta presència viva i real de Jesús és la que ha d'animar, guiar i sostenir les petites comunitats dels seu seguidors. És Jesús qui anima la seva pregària, les celebracions, projectes i activitats. Aquesta presència és el “secret” de tota comunitat viva.

Els cristians no podem reunir-nos avui en els nostres grups de qualsevol manera: per costum, per inèrcia o per complir unes obligacions religioses. Serem molts o pocs, però l'important és que ens reuniguem en el seu nom, atrets per la seva persona i pel seu projecte de fer un món més humà.

Hem de revifar la consciència de que som comunitats de Jesús. Ens reunim per escoltar el seu Evangeli, per a mantenir viu el seu record, per a contagiar-nos del seu Esperit, per a acollir en nosaltres la seva alegria i la seva pau, pder a anunciar la seva Bona Nova.

El futur de la fe cristiana dependrà en bona part del que facem els cristians dins les nostres comunitats concretes els   pròxims anys. No basta el que pugui fer el Papa Francesc en el Vaticà. Tampoc podem posar la nostra esperança en els pocs sacerdots que s'ordenaran. La nostra única esperança és Jesucrist.

Som nosaltres els qui hem de centrar les nostres comunitats cristianes en la persona de Jesús com a la única força capaç de regenerar la nostra fe gastada i rutinària. L'únic capaç d'atreure als homes i dones d'avui. L'únic capaç d'engendrar una fe nova en aquests temps d'incredulitat.

La renovació de les instàncies centrals de l'Església és urgent. Els decrets de reformes, necessaris, però res tan decisiu com tornar amb radicalitat a Jesucrist.


 

José Antonio Pagola

 

 

 

 

REUNIR-SE EN EL NOM DE JESÚS

Allà estic enmig d'ells.

La destrucció del temple de Jerusalem l'any 70 provocà una profunda crisi dins el poble jueu. El temple era “la casa de Déu”. Des d'allà regnava imposant la seva llei. Destruit el temple, ¿on podrien trobar-se llavors amb la seva presència salvadora?

Els rabins reaccionen cercant Déu en les reunions que feien per a estudiar la Llei. El célebre Rabbí Ananias, mort cap a l'any 135, ho afimava clarament: “On dos es reuneixen per a estudiar les paraules de la Llei, la presència de Déu (Shekinà) està amb ells”.

Els seguidors de Jesús provinents del judaisme reaccionaren de manera molt diferent. Mateu recorda als seus lectors unes paraules que atribueix a Jesús i que són de gran importància per a mantenir viva la seva presència entre els seus seguidors: “On dos o tres estan reunits en el meu nom, allà estic jo enmig d'ells”.

No és una reunió que es faci per costum, per disciplina o per submissió a un precepte. L'atmósfera d'aquesta trobada és una tota una altra cosa. Són seguidors de Jesús que “es reuneixen en el seu nom”, atrets per ell, animats pel seu esperit. Jesús és la raó, la font, l'alè, la vida d'aquesta trobada. Allà es fa present Jesús, el ressuscitat.

No és cap secret que la reunió dominical dels cristians està en profunda crisi. A molts la missa s'els fa insofrible. Ja no tenen paciència per a assistir a un acte en el qual s'els fuig el sentit dels símbols i a on no sempre s'escolten paraules que toquin de peus a terra, dins les seves vides.

Molts només coneixen misses reduïdes a un acte gregari, regulat i dirigit pels esglesiàstics, on el poble està passiu, tancat dins el seu silenci o en unes respostes mecàniques, sense  poder sintonitzar amb un llenguatge del qual no entenen el contingut. ¿És això “reunir-se en el nom del Senyor”?.

¿Com és possible que la reunió dominical s'estigui perdent com si no passés res? ¿No és l'Eucaristia el centre del cristianisme? ¿Com és que la Jerarquia s'estima més no plantejar-s'ho, no canviar res? ¿Com és que els cristians segueixen callats? ¿Per què tanta passivitat i manca de reacció? ¿On desvetllarà l'Esperit trobades de dos o tres que ens mostrin a reunir-nos en el nom de Jesús?

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

MONSENYOR ANTONI VADELL, BISBE AUXILIAR DE BARCELONA

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario