Us mantindrem informats sobre les comunicacions de la parròquia.

TEMPS DURANT L’ANY

PREGÀRIA PER NICARÀGUA

 

 

* * * * * * 

FESTES  DE  SANT  JAUME,  PATRÓ  DE  MANACOR

PROGRAMA SANT JAUME 2018

 

 

* * * * * * * * * 

 

DIUMENGE   XVI  DEL  TEMPS  ORDINARI

 

 

EVANGELI

Eren com ovelles sense pastor.

Lectura de l'Evangeli segons Sant Marc. 6, 30-34.

30 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. 31 Ell els diu:

–Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.

Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.

32 Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. 33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament.

Paraula de Déu

Homilia per al diumenge 22 de juliol de 2018

1- Jesús, ho acabem d’escoltar a l’evangeli, diu als seus deixebles: “Veniu ara totssols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Jesús ésmolt humà i es preocupa pel descans dels deixebles, perquè sap que necessiten recuperar forces.

Ell els havia enviat de dos en dos a escampar la Bona Nova per aquells poblets. És el que recordàvem diumenge passat. Ara, un cop acabada la feina, es tornen a retrobar amb Jesús i cadascú explica el que ha fet. Fan, diríem en llenguatge actual, una “revisió de vida” amb Jesús

És un bon exemple per a nosaltres. Cal saber revisar la nostra vida; altrament, no millorarem, no progressarem. Potser ens lamentarem, però tornarem a caure inevitablement en els mateixos errors. Qui no es revisa, torna a ensopegar de nou en les mateixes pedres.

I seria llàstima, perquè la vida només es viu una vegada i nosaltres necessitem créixer i progressar, i no pas quedar-nos estancats.

2- Per tant, hem de saber revisar la nostra vida. Però no amb la nostra llum humana- que sovint porta tristesa i desànim- sinó amb la llum de Jesús, que sempre porta esperança. No oblidem, però, que aquesta revisió demana tenir l’esperit asserenat.

No és bo fer com algunes persones que passen de l’activitat frenètica de la feina, a un no menys frenètic ritme de vacances. Realment és positiu això? Els ajuda, de veritat, a “carregar piles”?

No vull pas dir que sigui negatiu viatjar i conèixer ambients nous. Al contrari, és molt enriquidor. Però cal saber dosificar les forces i el temps de tal manera que ens permeti acabar l’estiu amb el cor asserenat i amb l’esperit enriquit. És a dir, havent superat el desgast que hem anat acumulant al llarg de l’any.
Pot ser bo, asseguts en un lloc tranquil tot contemplant el paisatge o ajudant-nos d’algun comentari evangèlic en una ermita o allà on sigui, pot ser bo anar repassant la nostra vida al costat del Jesús.

Per donar gràcies pels dons rebuts. Per parlar de tot allò que fem, d’allò que ens preocupa i de les esperances que portem al cor. Per demanar perdó quan les coses no han anat bé del tot. O per demanar llum i coratge quan estem a les fosques o sentim la nostra debilitat.

El contacte amb Jesús sempre és vitalitzant. A prop seu, aprenem a estimar la vida com un regal gratuït i meravellós. I quan ens sentim plens, millora també la nostra relació amb els altres.

No desaprofitem les ocasions que ens ofereix l’estiu per a relacionar-nos amb el Senyor! Llavors experimentarem la veritat d’aquelles paraules que ens ha dit Sant Pau a la segona lectura: que Jesús “és la nostra pau”. Ho és de veritat?

3- Però l’estiu és també un bon moment fer fomentar les amistats humanes, perquè l’amistat sempre enriqueix i apropa les persones.

Hi ha una dita popular que fa “Val més tenir amics, que tenir diners”. És ben cert. En un món tan insolidari com el nostre, és un autèntic regal de Déu,tenir amics vertaders de qui et pots fiar, que saps que no et fallaran mai.
No solament perquè m’ajudaran si em trobo en alguna dificultat, sinó també perquè un amic és una persona amb qui m’hi puc comunicar amb confiança i davant e qui em puc presentar tal com sóc perquè sé que no em rebutjarà.

 

Tots tenim necessitat de compartir amb algú les nostres angoixes i les nostres  alegries. Perquè així, per llei psicològica, les angoixes es fan més suportables i les alegries tenen un ressò més profund. No és el mateix guardar-m’ho tot per a mi sol, que poder compartir-ho amb un altre.

No  oblidem que la inseguretat que pateixen algunes persones prové del  fet  de no tenir ningú amb qui obrir-se i confiar-se. És una situació molt trista i dura.
Val la pena que, en la mesura que depengui de nosaltres, potenciem les relacions d’amistat sinceres. D’una manera especial entre marit i muller i entre pares i fills. Aquestes persones han de ser els meus millors amics, els meus millors confidents.

N’hi ha que cometen un error greu: es maten treballant per guanyar diners i aconseguir així, creuen ells, tot el que necessita la família per ser feliç.
Però s’obliden d’aportar a casa allò que és fonamental per aconseguir-ho: ells mateixos, la seva presència, la seva companyia. Ignorem que moltes vegades, paradoxalment, la millor manera d’aprofitar el temps, és “perdre’l”, per estar junts amb les persones que estimem.

L’estiu és un bon moment per “recuperar” el temps perdut. Nosaltres, els creients, hem de ser sempre homes i dones portadors d’amistat. Com Jesús, que apropava i agermanava les persones que tractava.

I precisament perquè Jesús és el nostre model i la font de l’autentica amistat, hem de saber tenir, sobretot amb Ell, una comunicació íntima i profunda.


 

 

RIURE

A descansar una mica.

L'escena està tot plena de tendresa. Els deixebles arriben cansats del trebal fet. L'activitat és tan intensa que ja “no trobaven temps ni per menjar”. Llavors Jesús els fa aquesta invitació: “Veniu a un loc despoblat a reposar”.

Els cristians oblidem fàcilment que un grup de cristians no és només una comunitat d'oració, reflexió i treball, sinó també una comunitat de descans i goig.

No sempre ha estat així. No és cap teòleg progressista qui parla així: És el Bisbe de Hipona, Sant Agusí, en el segle IV: “Un grup de cristians és un grup de persones que preguen junts, però també conversen junts. Riuen en comú i es fan favors. Fan broma junts i junts parlen seriosament. A voltes estan en desacord, però sense animositat, com amb un mateix, utilitzant aqueix desacord per a reforçar sempre l'acord habitual.

“Aprenen d'uns i ensenyen als altres. Senten pena pels absents. Acullen amb alegria els que vénen. Manifesten amb brolls del cor el que s'estimen, mostren a la cara, a la llengua, als ulls, l'alegria en molts gests de tendresa” (Les Confessions).

Pot ser sorprengui avui aquest text en el qual es diu que els cristians que saben resar junts també saben riure junts. Saben ser seriosos i saben bromejar. El riure, que brolla de la confiança en Déu que ens mira a tots amb pietat i tendresa , uneix. Els que riuen junts no s'ataquen ni es fan mal perquè riure de manera humana brolla d'un cor que sap comprendre i estimar.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

 

Som persones compassives, activament compassives?

 

Com vivia les realitats humanes Jesús?

Jesús ho vivia tot des de la compassió activa.

Era la seva manera de ser i de fer, d’actuar. La seva primera reacció davant de les persones.

No sabia mirar ningú

-amb fredor

-amb indiferència

-amb una actitud de tant se me’n dóna com ho fem nosaltres moltes vegades.

No suportava veure les persones patir.

Així va ser recordat per les primeres generacions cristianes.

Però els evangelistes diuen més, bastant més.

A Jesús no el commouen només les persones concretes que troba en el seu camí:

-els malalts que el busquen

-els indesitjables que se li apropen

els nens als que ningú acarona

Jesús sent compassió per la gent que viu desorientada i no tenen qui els guiï ni alimenti.

L’evangelista Marc ens descriu el que va passar en alguna ocasió prop del llac de Galilea.

De tots els pobles i poblets arribaren corrents al lloc a on Jesús anava a desembarc

En veure tota aquella gentada, Jesús reacciona com sempre: “va sentir fonda compassió perquè caminaven com ovelles sense pastor.”

La imatge del conjunt és ben patètica. Jesús sembla estar recordant les paraules pronunciades pel profeta Ezequiel 6 segles abans:

En el poble de Déu hi ha ovelles que malviuen sense pastor: ovelles dèbils a les que ningú reconforta; ovelles malaltes a les que ningú guareix; ovelles ferides a les que ningú cuida; ovelles esgarriades a les que ningú s’apropa; ovelles perdudes a les que ningú busca” (34)

Mentre nosaltres analitzem les causes de l’empitjorament social i de les crisis de l’Església,

Mentre discutim sobre la posició que ha de prendre l’Església en una societat més i més secularitzada,

Mentre ens desqualifiquem els uns als altres i condemnem tot el que ens molesta o irrita.— hi ha entre nosaltres moltes, moltíssimes ovelles sense pastor. Qui diu ovelles diu persones.

Qui són aquestes ovelles?

Persones soles a les que ningú no té temps d’escoltar.

Esposes i esposos que sofreixen desvalguts i sense cap ajuda l’esfondrament del seu amor.

Noies que avorten pressionades per la por i per la inseguretat sense el recolzament ni la comprensió de ningú. Ni dels seus parents.

Persones que sofreixen en secret la seva incapacitat per alliberar-se d’una vida indigna i malmenada.

Allunyats que desitgen revifar la seva fe i no saben a qui acudir ni com concretar els seus nobles anhels.

Qui desvetllarà entre nosaltres la veritable i eficaç compassió?

Qui donarà a l’Església una fesomia més semblant a la de Jesús?

Tu i jo podríem ser aquestes persones més compassives com ho era Jesús quan vivia en aquest món.

Preguntem-nos si realment ho som.

Som persones compassives, activament compassives?

 

 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

DIUMENGE  XV  DEL  TEMPS   ORDINARI

LECTURES: Am 7,12-15 Ef 1,3-14 Mc 6,7-13

 

Els anà enviant.

Lectura del sant evangeli segont sant Marc 6,7-13

7 Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes 8 i els instruïa dient:

–No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. 9 Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.

10 I els deia encara:

–Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. 11 Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.

12 Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. 13 Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

Paraula de Déu.

 

Homilia per al diumenge 15 de juliol de 2018

1- Aquests dies d’estiu potser més fàcilment tenim l’oportunitat de fer alguna passejada enmig del bosc. És una experiència vivificant. Allà hi ha un silenci que convida a la reflexió i a la pregària o a la conversa assossegada.
Cert que allà també s’hi sent una certa remor: la dels ocells i els insectes, la del vent que mou les fulles, la de l’aigua de la font…


Però aquests brogits són molt diferents dels sorolls de les nostres ciutats: dels cotxes, les motos, les sirenes que enerven i creen tensió. La remor de la natura, en canvi, relaxa, asserena, porta pau, convida al diàleg, acosta a Déu.
Sabem aprofitar-ho?


Una altra de les coses que ens ofereix el bosc és l’aire pur, amarat d’olors estimulants, que s’hi respira i tan diferent de la pol.lució de les ciutats.
Hi ha flors i plantes senzilles, que potser no trobem a les floristeries,  però que d’una manera anònima, ofereixen a tothom la riquesa del seu perfum.

2- Bé. He dit tot això perquè penso que és una bona imatge per expressar allò que ens demana Jesús a l’evangeli que hem escoltat.


Jesús envia els deixebles – i també a nosaltres- a escampar pertot arreu la seva Bona Nova. Per això ens ha cridat a ser deixebles seus: perquè fóssim els seus missatgers.
No es tracta pas de fer coses extraordinàries, sinó de ser persones senzilles, però plenes de vitalitat interior, que escampen pertot arreu el perfum de la Bona Nova de Jesús.


Persones que no fan discursos ni criden l’atenció, que passen desapercebudes, però que de fet exerceixen una gran influència positiva allà on són. Perquè porten pau, fomenten la solidaritat i encomanen als altres el desig de viure, d’estimar i de ser millors.


Podríem dir, amb imatges bíbliques, que són “sal” que donen sabor a la vida també són “llum” que il·luminen el camí.


Aquestes persones – i nosaltres hem d’intentar ser d’aquestes!- són com les flors del bosc, amagades enmig de les herbes. Costa de veure-les, però hi són. I la seva presència es fa sentir perfumant tot l’entorn.


Ens esforcem per ser persones d’aquesta mena?

3- Tant de bo. Perquè llavors, tal com passava amb els deixebles de l’evangeli, també traurem “mals esperits” – pessimismes, pors, desànim…- i retornarem la salut- força i ganes de viure als “malalts”.


És a dir, per allà on passem, deixarem un rastre positiu. Les coses i les persones canviaran i milloraran: els farem bé. Es notarà que som portadors de la llum, de l’esperança, de la fraternitat de Jesús.


Perquè, no ho oblidem, és el mateix Jesús qui ens envia a fer aquesta tasca: som els seus enviats. Solament d’Ell ens ve la força i l’eficàcia.


I per tal de tenir-ho ben present, fóra bo que sabéssim aprofitar la major tranquil·litat de l’estiu per fer alguna estoneta de pregària sincera.
Llavors estarem connectats amb el Cep d’on ens arriba la saba vivificant. Ens sentirem més a prop del Senyor i experimentarem la veritat d’allò que ens ha dit sant Pau a la segona lectura , que: “la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres”.


I és ben cert. Tots nosaltres som rics, molt rics. No per cap mèrit nostre sinó per un do gratuït de Déu.


Però no oblidarem que els dons de Déu, mai no se’ns donen únicament per a nosaltres sols, sinó  per a compartir-los amb els altres. Ho fem?

4- L’estiu és un bon moment per fer noves coneixences, per aprofundir amb més sinceritat les nostres relacions personals.


Val la pena que sapiguem acostar-nos als altres amb senzillesa, amb un somriure amable, lluny de l’amargor o de l’autosuficiència, que sempre separen i fan perdre les ganes de viure.


Tant de bo que mai ningú no s’hagi de penedir d’haver-nos conegut i tractat. Que la nostra amistat els ajudi a acostar-se al Senyor, que és la font d’on brolla la pau, la joia, l’esperança, la força d’estimar.


Això sí que és, de veritat, viure l’estiu amb plenitud.

 

NOVA ETAPA EVANGELITZADORA

El papa Francesc ens crida a una “nova etapa evangelitzadora marcada per l'alegria de Jesús”. ¿Què vol dir això ? ¿On està la novetat ? ¿Què cal canviar ? ¿Quina fou realment la intenció de Jesús quan envià els seus deixebles a prolongar la tasca evangelitzadora?

El relat de Marc mostra que només Jesús és la font, la inspiració i el model de l'acció evangelitzadora dels seus seguidors. No faran res en nom propi. Són “enviats” de Jesús. No se predicaran a ells mateixos: només anunciaran el seu Evangeli. No tindran altres interessos: només es dedicaran a obrir camins al regne de Déu.

La manera d'impulsar una “nova etapa evangelitzadora marcada per l'alegria de Jesús” és purificar i intensificar aquesta vinculació amb Jesús. No hi haurà evangelització si no hi ha evangelitzadors, i no hi haurà evangelitzadors sin manca un contacte viu, lúcid i apassionat amb Jesús. Sense ell farem de tot manco introduir son Esperit en el món.

Quan els envia, Jesús no els deixa en les seves forces. Els dóna “poder”, no és per a controlar, governar o dominar els altres, sinó la seva força per a “expulsar esperits dolents”, alliberar les persones d'esclavituds, opressions i tot el que no humanitza.

Els deixebles saben prou el que Jesús encarrega. Mai l'han vist governar ningú. Sempre curant ferides, alleugerint sofriments, regenerant vides, alliberant de pors, donan confiança en Déu. “Curar” i “alliberar” són tasques prioritàries en l'actuació de Jesús: Seria d'aspecte diferent la nostra evangelització…

Jesús els envia amb el necessari per a caminar. Segons Marc, només portaran bastó, sandàlies i una túnica. No cal res més per a ser testimonis de l'essencial. Jesús els vol lliures i sense lligams; sempre disponibles, sense instal·lar-se en el benestar, confiar en la força de l'Evangeli.

Si no es recobra aquest estil evangèlic, no hi ha “nova etapa evangelitzadora”. L'important no és fer noves activitats i estratègies, sinó desprendre'ns de costums, estructures i servituds que impedeixen ser lliures i contagiar l'essencials de l'Evangeli amb veritat i senzillesa.

En l'Església hem perdut aquest estil itinerant que Jesús suggereix. El caminar és lent i pesat. No sabem acompanyar la humanitat. No tenim agilitat per a passar d'una cultura ja caduca a la cultura actual. Ens aferrem al poder que teniem. Ens enredem en interessos que no són el regne de Déu.

Necessitem conversió.

 

 

 

 

 

De què ens preocupem els cristians?

Els cristians ens preocupem molt de què l’Església pugui comptar amb els mitjans adequats per a poder complir eficaçment la seva tasca evangelitzadora.

Concretament:

-mitjans econòmics

-poder social

-plataformes eficients, etcètera

Ens sembla el més normal del món.

Ara bé: ¿en què pensa Jesús quan envia els seus deixebles a prolongar la seva missió?

Pensa, no en el que s’han d’emportar, sinó en el que no s’han d’endur.

Sembla un contrasentit, oi?

L’estil de vida que els hi proposa és tant i tant desafiant i provocatiu que ben aviat les successives generacions cristianes el van suavitzant.

Què n’hem de fer avui d’aquestes paraules de Jesús?

-esborrar-les de l’evangeli?

-oblidar-les del tot i per sempre?

-tractar de ser, també avui, fidels al seu esperit exigent?

Jesús demana als seus deixebles que no prenguin amb ells ni diners ni provisions.

El món nou que Jesús busca i pretén no es construeix amb diners.

El seu projecte Salvador no el tiraran endavant els més rics..- el tiraran endavant i el faran créixer la gent senzilla que sàpiga viure amb poques coses, amb molt poques coses. Per què?

Perquè han descobert l’essencial. I, què és l’essencial?

El Regne de Déu i la seva justícia.

Ni tan sols portaran sarró. Perquè l’obsessió per la seguretat i pel futur no és bona companyia: ens fa cecs i acaparadors.

Els seus seguidors, aniran descalços, com les classes socials més oprimides de Galilea.

No portaran sandàlies.

Tampoc túnica de recanvi per a protegir-se del fred de la nit.

La gent els ha de veure identificats amb els últims de l’escala social.

Si s’allunyen dels pobres, no podran anunciar la Bona Notícia de Déu als més necessitats i desvalguts.

Pels veritables seguidors de Jesús no és dolent perdre:

-el poder

-la seguretat

-el prestigi social que hem tingut quan l’Església ho dominava i ho controlava tot.

Perdre tot això fins i tot pot ser una benedicció si ens condueix cap a una vida més fidel a Jesús.

De fet, el poder no transforma els cors; i la seguretat del benestar, ens allunya dels pobres; i, el suposat prestigi, ens fa uns ridículs imprescindibles.

Jesús imagina els seus seguidors i deixebles d’una altra manera.

Els imaginava:

-lliures de lligams i dependències

-identificats amb els últims

-amb la confiança posada totalment en Déu

-guarint els que pateixen

-buscant la pau per a tothom.

Només així pot introduir-se en el món el projecte Salvador de Jesús.

Hi estem d’acord, nosaltres, o no hi estem d’acord?

Quines proves en tenim?

 

 

PROGRAMA SANT JAUME 2018

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS

      

CONVENT  SANT  VICENÇ  FERRER

(Concert  d'Orgue,  juliol-agost  2018  tots  els  dilluns  12'00-12'30 h)

* * * * * 

DISTRIBUCIÓ DE MISSES DIES FEINERS

 

MANACOR (Juliol –  2018)

 

 

DOLORS

CRIST REI

SANT PAU

DILLUNS

8h (F.Xavier)

20h (Funeral-T.Riera)

19h (Llorenç Galmés)

19.30h (Funeral-J.Perelló)

DIMARTS

8h (T.Tauler)

18.45h Despatx (F.Xavier)

20h (Funeral-F.Xavier)

19h (Funeral-J.Perelló)

19.30h (T.Tauler)

DIMECRES

8h (G.Parera)

18.45h Despatx (T.Tauler)

20h (Funeral-T,Tauler)

19h (Llorenç Galmés)

19.30h (Funeral-J.Perelló)

DIJOUS

8h (G.Parera)

18.45h Despatx (T.Tauler)

20h (Funeral-T.Tauler)

19h (Funeral- J.Perelló)

19.30h (F.Xavier)

DIVENDRES

8h (T.Tauler)

18.45h Despatx (F.Xavier)

20h (Funeral-F.Xavier)

19h (Llorenç Galmés)

19.30h (T.Tauler/J.Perelló)

 

 

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS JULIOL 2018

 

 

DOLORS

 

CRIST REI

 

SANT PAU

14

JULIOL

19h Fartàritx (G.Parera)

14

18.30h (F.Xavier)

14

18h Sant Josep (J. Perelló)

19.30h (T.Tauler)

15

8h Dolors (T.Tauler)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors. Comunions (F.Xavier)

18h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors (F.Xavier)

15

19h (T.Tauler)

15

 

21

19h Fartàritx (T.Riera)

21

18.30h (T.Tauler)

19.30h Baptisme (T.Tauler)

21

18h Sant Josep (J.Perelló)

19.30h (F.Xavier)

22

8h Dolors (F.Xavier)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Tauler)

18h Benedictines (J.Perelló)

20h Dolors (T.Tauler)

22

19h (F.Xavier)

22

 

28

18h Noces (F.Xavier)

19h Fartàritx (G.Parera)

28

18.30h (T.Tauler)

28

18h Sant Josep (J.Perelló)

19.30h (J.Perelló)

29

8h Dolors (T.Tauler)

9h Serralt (T.Riera)

11h Baptismes (F.Xavier)

12h Dolors (F.Xavier)

18h Benedictines (T.Tauler)

20h Dolors (G.Parera)

29

19h (F.Xavier)

29

 

4

AGOST

18h Noces (T.Tauler)

19h Fartàritx (T.Riera)

4

18.30h (G.Parera)

4

18h Sant Josep (J.Perelló)

19.30h (J.Perelló)

5

8h Dolors (F.Xavier)

9h Serralt (T.Riera)

12h Dolors (T.Tauler)

18h Benedictines (G.Parera)

20h Dolors (F.Xavier)

5

19h (T.Tauler)

5

 

 

OBSERVACIONS:

+ Dimecres 25. Festa Sant Jaume als Dolors a les 20.30h. Presideix Josep Ramón.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

PREGÀRIA  EUCARÍSTICA

Capella  de  Fartàritx ,  5  juliol  2018

GUIÓ  PREGÀRIA

Monició d’entrada: Joan Perelló.

Explicació de la celebració: Mª. Magdalena.

Exposició Santíssim.

Inici: pàgina 55

Cant d’entrada: pàgina 232 “Juntam les mans germans”

Reso de Vespres: Antífones i Salmòdia: pàgines de la 61 a la 66

Lectura: “Sempre hi ets, No marxes i m'Estimes” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 68

Magníficat: pàgina 68 – 69

Pregàries + Oració: pàgina 69 (Joan Perelló).

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos bon Déu,”

Pregàries comunitaries.

Exhortación Apostólica GAUDETE ET EXSULTATE: Capítol IV ALGUNAS NOTAS DE LA SANTIDAD EN EL MUNDO ACTUAL nº 110 – 128 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua (pag. 218) estrofes 5 i 6 J. Perelló (oració i es posa el mandil) genollats.

Benedicció i Cant final: “Salve Regina”.

 

* * * * * 

 

COMUNICACIONS:  PER AL CAP DE SETMANA 7-8 JULIOL 2018

 

  • Tenir present que EL DILLUNS 16 DE JULIOL, festa del Carme, NO HI HAURÀ MISSA NI FUNERAL A CRIST REI.

 

  • En nom de Mn.Andreu Genovart, que es jubilà com a rector de Manacor, agraïm ben de veres a tots els qui, com a poble i com a comunitat, li mostràreu el vostre afecte i féreu arribar la vostra solidaritat cristiana.

 

  • A la col·lecta de dia 30 de juny, es varen recollir 2.200 €, que ajudaran a restaurar l’arrambador del campanar de Nª Sª dels Dolors, obra molt costosa. Moltes gràcies.

 

  • El DIMARTS 10 DE JULIOL, es fa la presentació del Programa de les festes de St. Jaume, patró de Manacor. Serà al pati del Palau, a les 20:30. Més envant uns seguirem donant els altres detalls de les activitats festives.

 

Temps durant l'any – Catorzè diumenge

 

Ez 2, 2-5 2Cor 12, 7-10 Mc 6, 1-6

Homilia per al diumenge 8 de juliol de 2018

1- Com acabem d'escoltar, aquella gent de Natzaret, el poble de Jesús, no va voler fer cas d'Ell. Es preguntaven: "No és el fuster, el fill de Maria?", com volent dir: què ens ha de venir a ensenyar aquest!


I, no obstant, quantes coses positives, necessàries per a la vida i per a la pròpia pau interior, els hauria ensenyat Jesús si l’haguessin escoltat!

Aquells homes i dones tenien necessitat de llum que il·luminés el seu camí i força per superar les dificultats de la vida. Sobretot, necessitaven tenir la pau al cor, ja que sense pau interior la vida se’ns fa insuportable.
Però no el van voler escoltar. No van ser conscients del que perdien …
I nosaltres, escoltem realment a Jesús? Obrim el nostre cor  perquè la seva paraula, portadora de vida,  ens entri ben endins i ens renovi?

 
2- D’aquest episodi del rebuig de Jesús, n’hem de treure una ensenyança important: que no hem de menysvalorar ningú perquè podem aprendre coses positives de qualsevol persona.


La persona autosuficient que creu “ningú no li ha d’ensenyar res”, a més d’empobrir-se espiritualment, sovint fa el ridícul perquè ningú s’atreveix a fer-li prendre consciència dels seus errors.


Ningú no és  perfecte i, per això, el contacte amb els altres sempre ens pot ajudar a millorar. Tots som imatges de Déu, però cadascú n’és un reflex diferent perquè cada persona  humana és única, original, irrepetible.
Els joves poden aprendre de l’experiència dels adults; però també els adults poden aprendre de l’inconformisme dels joves. El contacte intergeneracional sempre és estimulant.


L’home pot aprendre de la dona,  i la dona, de l’home, perquè mútuament es complementen. Déu no és masculí ni femení, sinó que en Ell, que és la perfecció, s’hi troben unificats tots els aspectes positius de la persona humana: de l’home i de la sona.


I també podem dir que els catalans podem aprendre dels de fora, i ells poden  aprendre de nosaltres, perquè tots tenim coses bones que mereixen ser imitades. L’estiu és una bona època per fer-ne l’experiència.

3- Per tant, hem de saber mirar qualsevol persona amb ulls nets, sense prejudicis, per saber descobrir i assimilar tot allò de bo que tenen. 
Santa Teresa deia que les persones són el millor regal de Déu. Això ho veiem més clar el dia que ens falten: llavors ens adonem del tresor que Déu ens havia posat al costat i que potser no valoràveu prou.


No ens tanquem, doncs, ja que cometríem el mateix error dels habitants de Natzaret que van perdre una gran ocasió: la d’enriquir-se escoltant Jesús.
Aprofitem les oportunitats que ens ofereix l’estiu per escoltar Jesús – a través de la pregària- i les persones que ens envolten: la parella, els fills, els pares, els amics…  Nosaltres en serem els  primers beneficiats.

4- Però, en aquest evangeli hi ha encara una altra ensenyança que hem de saber aprendre. Aquell Jesús que havíem contemplat els diumenges passats ressuscitant morts o dominant la tempesta, ara el veiem fracassat. 
Ens diu que se sorprenia que la gent del seu poble de Natzaret  “no volguessin creure”. I per aquesta raó, allà “no hi  pogué fer cap  miracle”. Es compleix allò que diu Sant Joan, al principi del seu evangeli: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit” (Joan 1, 11).


Com va reaccionar Jesús? Malgrat això, Ell no es va desanimar. L’evangeli d’avui acaba dient: “Després recorria les viles i els pobles i ensenyava”.
És un bon exemple per a nosaltres que fàcilment ens enfonsem quan hem tingut un fracàs, quan, malgrat la nostra voluntat per transformar les coses i les persones, en sentim rebutjats.

No ens hem de desmoralitzar. Això només ens ha de servir  per fer-nos més humils i per prendre consciència que l’única força capaç de transformar el món i de millorar  les persones és la  força de Déu.

Nosaltres només som col·laboradors seus i res més. I, de vegades, Déu per fer créixer el seu Regne, més que necessitar la nostra força, prefereix la nostra debilitat. Així queda més clar que l’eficàcia només ve d’Ell.
Per tant, també van dirigides a nosaltres aquells paraules, que segons la segona lectura, Déu va dirigir a sant Pau: “En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com és febles són les teves forces”.
No ens desanimem, doncs, malgrat els fracassos i les incomprensions que puguem patir. Seguim escampant la Bona Nova de Jesús ben convençuts que tot allò que sembrem amb bona voluntat, tard o d’hora donarà el seu fruit.
Cap engruna d’estimació no es perdrà, encara que potser de moment no obtinguem resultats immediats. Ja la mateixa escriptura ens adverteix que, a la vinya del Senyor, un és el qui sembra i un altre el qui recull el fruit.
Però tinguem clar també que, sense sembra, no hi haurà fruit.
 

Lectura del sant evangeli segons sant Marc 6, 1-6

Jesús, rebutjat en el seu poble

(Mt 13,53-58)

1 D'allà, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. 2 El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien:

–D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? 3 ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?

I no eren capaços d'acceptar-lo 4 Jesús els digué:

–Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.

5 I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. 6 I el sorprenia que no tinguessin fe.

Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.

Paraula de Déu

 

José Antonio Pagola

NO MENYSPREAR EL PROFETA

El relat és sorprenent. Jesús rebutjat precisament en el seu poble., entre aquells que el coneixem més que ningú: Va a Natzaret amb els deixebles,ningú surt a rebre'l com passava a altres llocs. Tampoc li presenten els malalts del poble perquè els curi.

La seva presència només desperta sorpresa. No saben qui li ha pogut ensenyar un missatge de tanta saviesa. No entenen tampoc d'on vé aqueixa força guaridora de ses mans. L'únic que saben és que Jesús és un treballador nat a una família del poble. Tota la resta “els sembla escàndol”.

Jesús se sent “menyspreat”: els seus no l'accepten com a portador del missatge i de la salvació de Déu. Tenen una idea del seu veïnat Jesús i no volen obrir-se al misteri que s'amaga en sa persona. Jesús els recorda una “dita” que coneixen tots: “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”.

Al mateix temps, Jesús “estranya la manca de fe”. Per primer cop experimenta un rebuig col·lectiu, no dels dirigents religiosos, sinó de tot el poble: No s'esperava això dels seus. Llur incredulitat  bloqueja la capacitat de curar: “no pogué fer cap miracle, només va imposar les mans a uns quants malalts”.

Marc no conta aquest episodi per a satisfer la curiositat dels lectors, sinó per a advertir les comunitats cristianes que Jesús pot ser rebutjat precisamenrt pels qui pensen conéixer-lo més: els que es tanquen en llurs idees preconcebudes i no s'obrin a la novetat del missatge ni al misteri de la persona.

¿Com acollim Jesús els que ens creim “els seus”? Enmig d'un món que s'ha fet adult, ¿no és la nostra fe massa infantil i superficial? ¿No vivim massa indiferents a la novetat revolucionària de llur missatge ? ¿ No és estranya la nostra manca de fe en sa força transformadora? ¿No tenim el risc d'apagar son Esperit i menysprear sa Profecia? Aquesta era la preocupació de Pau de Tars: “No apagueu l'Esperit, no menyspreeu el do de Profecia. Reviseu-lo tot i quedeu-vos només amb el que és bo”…

"Quan una persona s’apropa a Jesús, no se sent atret per una doctrina"

Qui era Jesús?

Què feia Jesús?

Quins eren els seus horitzons?

Jesús no tenia poder cultural com els escribes.

No era un intel·lectual amb estudis.

Tampoc posseïa el poder sagrat dels sacerdots del Temple de Jerusalem.

No era membre de cap família honorable ni pertanyia a les elits urbanes de Séforis o Tiberíades.

Jesús era un obrer de la construcció d’un poblet desconegut de la baixa Galilea.

Jesús no havia estudiat en cap escola rabínica.

No es dedicava a explicar la Llei jueva ni el preocupaven les discussions doctrinals.

Jesús no es va interessar mai pels ritus del Temple.

Com el veia la gent?

La gent el veia com un mestre que ensenyava a entendre i a viure la vida d’una manera diferent.

Segons Marc, quan Jesús va arribar a Natzaret amb els seus deixebles, els seus veïns quedaren sorpresos per dues coses:

-primera: la saviesa del seu cor

-segona: la força guaridora de les seves mans.

Això era el que més atreia a la gent.

Jesús no era un pensador que explicava una doctrina. Era un savi que comunicava la seva experiència de Déu i que ensenyava a viure sota el signe de l’amor més generós i més desinteressat.

Jesús no era un líder autoritari que imposava el seu poder, sinó un guaridor que sanava la vida i alleujava les sofrences.

A la gent de Natzaret no els va costar gaire desacreditar Jesús.

-Neutralitzaren la seva presència amb tota mena de preguntes, sospites i recels.

-No es deixaren ensenyar per ell ni s’obriren a la seva força guaridora.

-Jesús no els va poder apropar a Déu ni guarir-los com Ell hauria desitjat.

A Jesús no se’l pot entendre des de fora: cal entrar en contacte viu amb Ell.

Deixar que vagi introduint, a poc a poc, en nosaltres, realitats tan decisives com

-l’alegria de viure

-la compassió eficaç

-o la voluntat i determini de crear un món més just.

Cal deixar que ens ensenyi a viure la Presència amistosa i propera de Déu.

Quan una persona s’apropa a Jesús, no se sent atret per una doctrina, sinó convidat a viure d’una manera nova.

Per experimentar la seva força salvadora cal deixar-nos guarir per Ell

-recuperar, a poc a poc, la llibertat interior

-alliberar-nos de les pors que ens paralitzen

-atrevir-nos a sortir de la mediocritat que ens domina.

Jesús segueix avui imposant les seves mans: Només es curen els que realment creuen en Ell.

I aquí va la gran pregunta:

Hi creiem, nosaltres?


 

 

 

 

 

:* * * * * * * 

ORDENACIÓ  DE  DOS  NOUS  PREVERES

(24  juny  2018)

 

 

* * * * * 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

COMIAT DEL RECTOR, MN ANDREU GENOVART

DISSABTE,  30  JUNY  A LES  20  HORES,  PARRÒQUIA  DELS  DOLORS

MISSA  SOLEMNE  CONCELEBRADA:

Preveres: Mn Tomàs  Riera, Mn Josep  Ramon  Ortega, Mn Tomàs Mascaró, Mn  Rafel Umbert, Mn Llorenç Galmés, Mn Guillem Parera, Mn Joan Perelló, Mn Bartomeu  Tauler, Mn Francesc  Xavier Riutort, 

Presidida  per  Mn Andreu  Genovat  Orell

LA  CELEBRACIÓ   SOLEMNE    I  SENTIDA:     a   destacar  el  CANT   FINAL :  Vell  mariner…

i  les  Paraules  de  Bartomeu   Tauler: 

PARAULES D’AGRAÏMENT EN EL COMIAT DE N’ANDREU GENOVART

RECTOR DE MANACOR

 

En acabar aquesta concelebració viscuda i entranyable, m’atrevesc a representar els germans preveres que formam fraternitat enmig de la comunitat cristiana de Manacor. Si no coindicim amb la forma, estic segur que el fons estarem ben d’acord.

Andreu, estimat rector i estimat amic: has estat una persona totalment dedicada a fer Església i a fer poble.

Has sabut viure la teva tasca de rector amb responsabilitat; t’has vist rodejat de laics animosos, persones que han volgut ser testimonis de bondat i d’evangeli enmig del poble de Déu, amb les mateixes febleses que nosaltres, naturalment…

T’has fet present en les múltiples i diverses associacions i activitats que es duen a terme a la nostra ciutat i a les nostres parròquies.

Has pres esment de cada detall. T’has adreçat a cada un pel seu nom. T’has preocupat que cadascú ocupàs el seu lloc i tingués presents els seus deures per a bé de tot el conjunt. Has estat un bon director d’orquestra, si se’m permet aquest símil – i Manacor ja és una orquestra prou gran i diversa…

Has menat el timó d’aquesta barca amb coratge, i a vegades amb vent contrari, prenent com a prioritats la formació cristiana d’adults, l’orientació dels futurs matrimonis, la iniciació en la fe dels jovenets i adolescents, aquest petit grup animós i futur esperançador de la nostra Església.

T’has esforçat per fer convergir la caritat de tots els membres de les nostres comunitats, per a ajudar i promoure els qui es troben mancats de l’imprescindible per a viure amb dignitat.

Has sembrat la paraula de l’Evangeli, amb esperit de fortalesa, d’amor i de seny. Has predicat les homilies en forma directa i clara, partint sempre de la vivència i amb fidelitat a l’evangeli de Jesús.

Has compartit les tristeses i les alegries de moltes famílies, acompanyant-les en les celebracions d’alegria, en el goig i en l’esperança; aportant-los conhort en els malglops del dolor, de la malaltia, de la mort.

Has administrat amb decisió el patrimoni material – tema molt sovint espinós i complicat – per tal que servís d’espai adequat a la Celebració, a l’Evangelització i al servei dels més necessitats.

També has patit conflictes, més petits i més grossos; però amb serenor has travessat la maror i les correnties, i has fet el possible per retornar la calma i la pau.

 

No hauràs pogut complaure tothom… Els interessos de la nostra gent poden ser tan diversos i divergents… I sovint cal paciència i comprensió…

Segur que en certes coses t’hauràs equivocat i puc dir en veritat que en molts moments has sabut reconèixer la pròpia fragilitat. És cosa tan humana…, i tan evangèlica… Ja ho diu el Papa: M’estim una Església que travela i es torna aixecar, que una Església malalta i immòbil…

 

Deixes les parròquies de Manacor, però no deixes la tasca de pescador de persones (que ara diríem engrescador en el Goig de l’Evangeli), de la sembra de la Paraula, de la construcció del Regne de Crist. No cal que et recordi que hem estat cridats, no en virtut de les nostres bones obres i de les nostres qualitats, sinó per gràcia. Crec que pots dir i vols dir amb St. Pau: Sé en qui he cregut, i estic segur que Ell és prou poderós per a guardar fins a l’últim dia el tresor de la fe que m’ha estat confiat.

I nosaltres, amb un nou director d’orquestra, el nou rector, vivint en fraternitat i joia, valorant tots els laics i laiques de la nostra Església, ens proposam guardar (i oferir) aquest valuós tresor de la fe, amb l’ajuda de l’Esperit Sant que habita en nosaltres.

Andreu, que t’acompanyi l’Amor de Crist i l’amistat sincera dels germans.

Tomeu Tauler Valens

 

DIUMENGE   TRETZÈ   DURANT   L'ANY

Dues situacions límits resoltes per Jesús. Però l’evangeli no ens vol dir que Jesús té grans poders per fer miracles. El que vol dir l’evangeli és que Jesús té un gran cor i una gran missió.

La situació d’aquella dona era una situació de marginació i rebuig, tan social com religiosa, deguda a la seva malaltia. Era oficialment “impura” i, per tant, condemnada a viure en la marginació. La situació  d’aquells pares  era de total desconsol, com no podia ser d’altra manera en la situació de la seva  filla quan als dotze anys, començava a ser algú en la seva vida social.

 

El poder de la fe

Però, en els dos casos, la guarició es dóna per la fe en Jesús. En el cas de la dona:”Encara que li toqui només la roba, ja em posaré bona” I Jesús ho subratlla dient-li: “Filla, la teva fe t’ha salvat!”. En el cas del cap de la sinagoga: “Veniu a imposar-li les mans, perquè es posi bé!” I Jesús li diu “Tingues fe i no tinguis por!”.

Ambdues situacions donen lloc a l’expressió de la fe en Jesús, de la fe en el seu cor bondadós i compassiu. Ell farà el que sigui per alliberar-los de les dues angoixoses situacions.

 

Quin és el projecte de Déu?

I en les dues situacions Jesús mostra, més enllà de la seva acció guaridora, quina és la seva missió, quin és el seu projecte, quin és el Regne que Ell ve a instaurar. Jesús ve a alliberar de la marginació els qui la societat rebutja, i ve a desfer les falses normes de les impureses religioses. Tots els homes i dones, estiguem a la situació que estiguem, tenim la mateixa dignitat. És el que hem escoltat de sant Pau, demanant la solidaritat als cristians de Corint, “mirant que hi hagi igualtat”.

 

Jesús ve a anunciar i a instaurar un projecte de vida, de vida ja a aquí, des dels inicis fins al seu terme. Aquesta vida ja és la bestreta d’una vida nova i plena per a sempre, perquè, com ens ha dit el llibre de la Saviesa Déu creà l’home “a imatge de la seva existència eterna”.

 

Nosaltres?

Nosaltres cal que prenguem consciència d’aquesta imatge a la que hem estat fets, i que visquem a la manera de qui més i millor ens ha mostrat la imatge de Déu, el seu mateix Fill encarnat en Jesús de Natzaret.

Quines son les nostres actituds davant dels que, encara que no oficialment, però, de fet, viuen, per la raó que sigui, marginats de la nostra societat benestant? ¿Quina és la nostra solidaritat amb els que pateixen situacions límits en aquests moments de crisi? ¿Quina és la nostra actitud davant una certa banalització, promoguda o consentida en determinades instàncies de la nostra societat,  de la vida humana en els seus moments inicials, en el seu procés o en els moments terminals? ¿Ens sentim cridats a ser col·laboradors de la missió de Jesús?

 

La participació a l’eucaristia de Jesús ens hi ha de moure.

 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

 

 

NOMENAMENTS…

El bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull ha signat un primer grup de nomenaments amb data de 29 de juny de 2018, i que ara es fan públics:

 

Seminari Major i Seminari Menor en Família: 
Rector: Mn. Antoni Vera Díaz
Director Espiritual: Fra Jaume Puigserver Capellà, TOR
Formador: Mn. Jaume A. Estela Cortès
Formador del Seminari Menor: Mn. Danilo Urzeda Pereira

Mn. Antoni Amorós Terrassa
Rector de les parròquies de Ntra. Sra. dels Dolors, Crist Rei i Sant Pau de Manacor. 

Mn. Josep Ramon Ortega Fons
Rector de les parròquies de Capdepera i Cala Rajada. 

Mn. Josep Adrover Vallbona
Rector de les parròquies de Sencelles i Costitx …

Mn. Bartomeu Villalonga Moyà
Rector de les parròquies de Santanyí, es Llombards, s'Alqueria Blanca, Calonge i Cala d'Or. 

Mn. Guillem Feliu Ramis 
Rector de les parròquies de Binissalem, Consell i Santa Maria del Camí

Mn. Juan José Llamedo González
Rector de les parròquies de Llubí i Sineu

P. Lenin Vladimir Cárdenas Torres, CR
Rector solidari i moderador de la parròquia de la Immaculada Concepció (Sant Magí) de Palma. 

P. Pablo Guerrero Pacheco, CR
Rector solidari de la parròquia de la Immaculada Concepció (Sant Magí) de Palma. 

P. Petrus L. J. M. Bronneberg, CR
Rector solidari de la parròquia de la Immaculada Concepció (Sant Magí) de Palma. 

P. Francisco Javier Delgado, CR
Adscrit a la parròquia de la Immaculada Concepció (Sant Magí) de Palma. 

Mn. José Roca Ramos
Vicari de les parròquies de Binissalem, Consell i Santa Maria del Camí 

Mn. Baltasar R. Morell Fuster
Vicari de les parròquies de Santa Maria la Major, Crist Rei i Sant Domingo d'Inca; de Selva, Caimari, Mancor de la Vall, Lloseta i Biniamar. 

Mn. Danilo de Urzeda Pereira
Vicari de les parròquies de Pollença i del Port de Pollença. 
Continua com a formador del Seminari Menor en Família. 

Mn. Joan Femenia Ávila Servei a la Pastoral de la Salut i el cementeri. 

* * * * * * 

 


 

 

COMUNICACIONS:

(30 juny –  1 juliol)

 

–  Les col·lectes d’avui són per ajudar a pagar les despeses de la restauració de l’arrambador de l’escala del campanar dels Dolors.

 

–  Dijous que ve dia 5 hi haurà pregària amb exposició del Santíssim a la capella de les religioses de la Puresa. Serà a les 20’30. Organitza el Grup d’Adoració Nocturna.

 

– La missa dels dissabtes capvespre que se celebra en el convent de sant Vicenç Ferrer queda suspesa durant els mesos d’estiu.

 

– En nom de les nostres comunitats Parroquials hem fet arribar l’enhorabona al nou cardenal, Lluís Francesc Ladària amb el compromís de pregar per ell.

 

* * * * * * 

EVANGELI

Mc.5, 21-43

Guarició d'una dona amb hemorràgies. La filla de Jaire, retornada a la vida

(Mt 9,18-26Lc 8,40-56)

21 Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l'aigua. 22 Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus 23 i, suplicant-lo amb insistència, li diu:

–La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.

24 Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.

25 Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. 26 Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. 27 Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, 28 perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» 29 Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. 30 Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent:

–Qui m'ha tocat la roba?

31 Els seus deixebles li contestaren:

–¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?

32 Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. 33 Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'ell i li va explicar tota la veritat. 34 Jesús li digué:

–Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.

35 Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:

–La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?

36 Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:

–No tinguis por; tingues només fe.

37 I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. 38 Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. 39 Entra a la casa i els diu:

–Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.

40 Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, 41 l'agafa per la mà i li diu:

Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca't.»

42 A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. 43 Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.


 

UNA DONA DE FE GRAN

L'escena és sorprenent. L'evangelista Marc presenta a una dona desconeguda com a model de fe per a les comunitats cristianes. D'ella podran aprendre com cercar a Jesús amb fe, com arribar a un contacte guaridor amb ell i com trobar en ell la força per a començar una vida nova, plena de pau i salut.

A diferència de Jaire, identificat com a “cap de la sinagoga” i home important a Cafarnaum, aqueixa dona no és ningú. Només sabem que pateix una malaltia secreta, típica de dona, i no pot viure de manera sana, com a dona, esposa i mare.

Sofreix i molt, físicament i moralment. Ha perdut tot quant tenia darrera metges i no l'han curada. Tanmateix, no accepta viure per sempre com a malalta. Està tota sola. Ningú li ajuda a apropar-se a Jesús, però ella el trobarà.

No espera passiva que Jesús s'apropi i li imposi les mans. Ella mateixa el cerca. Superarà tots els obstacles. Farà tot quant sap i pot. Jesús capta el seu desig de vida. La confiança en sa força guaridora és completa.

La dona no es resigna amb veure Jesús de lluny. Cerca el contacte directe i personal. Actua amb determinació però assenyada. No vol enutjar ningú. S'acosta per darrera, entre la gent, i toca el mantell. En un gest delicat concreta i expressa totas la seva confiança en Jesús.

Tot ha passat en secret, però Jesús vol que tots coneguin la gran fe d'aquesta dona. Quan ella, atemorida i amb por, confessa el que ha fet, Jesús li diu: “Filla, la teva fe t'ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves-te'n en pau”. Aquesta dona, capaç de cercar i acollir la salvació que Jesús ofereix, és un model de fe per a tots nosaltres.

¿ Qui ajuda a les dones del nostre temps a trobar Jesús ?

¿ Qui s'esforça per comprendre els obstacles que troben dins l'Església actual per a viure llur fe amb Crist “en salut i pau” ?

¿Qui valora la fe i els esforços de les teòlogues que, sense recolzament, treballen per a obrir camins per viure les dones amb més dignitat dins l'Església de Jesús ?

 

Les dones no troben l'acollida, la valoració i la comprensió que trobaven en Jesús. No les sabem mirar com ell les mirava. Tanmateix, són elles les qui avui amb la seva fe en Jesús i alè evangèlic sostenen la vida de les nostres comunitats cristianes.

José Antonio Pagola

FORA DOMINACIÓ MASCULINA

Vés-te'n en pau.

L'incident que conta Marc és atractiu. Una dona empegueïda i atemorida s'apropa a Jesús, com d'amagat, amb la confiança de quedar curada d'una malaltia que la humilia fa temps. Ha perdut tot quan tenia darrera metges, està tota sola i sense futur, s'acosta a Jesús amb una fe molt gran. Només cerca una vida més digna i més sana. Al rerafons del relat s'endivina un problema greu. La dona sofreix pèrdues de sang: una malaltia que l'obliga a viure en estat de discrimació i impuresa ritual. Les lleis religioses l'obliguen a evitar el contacte amb Jesús i, tanmateix, és aquest contacte el que la podria curar.

La curació es dóna quan aquella dona, educada en categories religioses que la condemnen a la discriminació, s'allibera de la llei per confiar en Jesús. En aquell profeta, enviat de Déu, hi bha una força capaç de salvar la dona. Ella “sent que son cos estava curat”; Jesús “sent la força guaridora que ha sortit d'ell”.

Aquest episodi, en aparença insignificant, és un exponent del que es recull de manera constant en les fonts evangèliques: l'actuació salvadora de Jesús, compromès sempre a alliberar la dona de l'exclusió social, de la opressió del barò dins la família patriarcal i de la dominació religiosa dins el poble de Déu.

Presentar Jesús com un “feminista”, compromès en la lluita per la igualtat de drets home – dona…, seria anacrònic. La seva actuació és més radical. La superioritat del baró i la submissió de la dona no vénen de Déu. Per això, entre els seus seguidors no hi ha de see. Jesús conceb el seu moviment com un espai sense dominació masculina.

La relació homes – dones està malalta, també dins l'Església. Les dones no poden sentir “la força salvadora” que surt de Jesús. És un dels nostres pecats. El camí de la curació és clar: suprimir les lleis, costums, estructures i pràctiques que generen discriminació de la dona, i fer de l'Església un espai sense dominació masculina.

 

 

 


Diumenge XIII de durant l’any.

"La relació entre homes i dones segueix precària i malaltissa fins i tot dins de l’Església"

L’incident narrat per Marc és molt i molt atractiu.

Una pobra dona avergonyida i temorosa s’apropa a Jesús secretament amb la segura confiança de quedar curada d’una malaltia que la humilia des de fa temps.

Arruïnada pels metges, sola i sense futur, ve a Jesús amb una gran fe.

Únicament busca una vida més digna i més sana.

En el rerefons del relat s’endevina la gravetat del seu problema, de la seva malaltia.

La dona pateix pèrdues de sang: una malaltia que l’obliga a viure en un estat permanent de discriminació i d’impuresa ritual segons la llei jueva.

La llei l’obliga a evitar el contacte amb Jesús i, amb tot, és precisament aquest contacte el que la podria guarir, curar.

La curació es produeix quan aquella dona, educada en unes categories religioses que la condemnaven a la discriminació, aconsegueix alliberar-se de la llei jueva per confiar en Jesús.

En aquell profeta enviat per Déu, hi ha una força capaç de salvar a aquella malalta crònica.

Ella, de sobte, va notar que el seu cos estava curat i Jesús va notar la força salvadora que havia sortit d’Ell.

Aquest episodi, aparentment insignificant, és un exponent més del que es recull de manera constant en les fonts evangèliques

-l’actuació salvadora de Jesús, compromès sempre en alliberar la dona

-de l’exclusió social

alliberar-la

-de l’opressió de l’home, típica de la família patriarcal

alliberar-la

-de la dominació religiosa dintre del poble de Déu. Dominació escalvitzant.

Seria avui anacrònic, és a dir, fora de temps, presentar Jesús com un feminista dels nostres dies compromès en la lluita per la igualtat de drets entre dona i home.

La seva actuació és més radical.

La pretesa superioritat de l’home i l’obligada submissió de la dona.- no vénen de Déu.

Per això, entre els seguidors de Jesús, superioritat i submissió han de desaparèixer.

Jesús entén el seu moviment com un espai sense dominació masculina.

Malauradament, la relació entre homes i dones segueix precària i malaltissa fins i tot dins de l’Església.

Les dones encara no poden notar la força salvadora que surt de Jesús

-és un dels nostres pecats. Un pecat típicament masculí i clerical

El camí de la curació i de la recuperació de la dona és ben clar:

-cal suprimir les lleis, costums, estructures i pràctiques habituals que generen discriminació de la dona

-i fer de l’Església un espai sense dominació masculina i clerical.

Dominació que, avui per avui, és encara total i opressiva. Absolutament lamentable i criticable i que hauria de ser totalment escombrada de la vida de l’Església del segle XXI.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

LLUÍS FRANCISCO LADÀRIA CARDENAL

COMUNICACIÓ BISBAT

 

Lluís Ladaria, el cinquè cardenal mallorquí de la història

Natural de Manacor, a 74 anys ocupa ara un dels càrrecs més importants de la cúria


El mallorquí Lluís Ladaria Ferrer, natural de Manacor, a 74 anys ha esdevingut aquest dijous el cinquè cardenal mallorquí de la història.

Ladaria Ferrer, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, ocupa ara un dels càrrecs més importants a la cúria, el govern de l'Església catòlica. Amb ell, ja són cinc els cardenals mallorquins de la història. El precedeixen Antoni Despuig(1745-1813), Jaume Pou (1497-1563), Antoni Cerdà (1390-1459) i Nicolau Rosell (1314-1362).

El papa Francesc ha nomenat també cardenal el missioner claretià Aquilino Bocos Merino, en una cerimònia a la basílica de Sant Pere.

El jesuïta nascut a Manacor i el claretià de Canilles d'Esgueva, Valladolid, són dos dels 14 nous cardenals procedents de diversos països, 11 dels quals són electors per a un possible conclave. Ladaria, a 74 anys, en formaria part.

El papa ha recordat durant l'homilia als nous cardenals que "la màxima condecoració" i que la "major promoció" que poden obtenir és "servir Crist al poble fidel de Déu, al famolenc, a l'oblidat, a l'empresonat, al malalt, al drogodependent i a l'abandonat". Així mateix, els ha instat que mai mirin "ningú amb despreci".

Agenollat davant el papa, Ladaria ha rebut el birret de cardenal. Aquest és "vermell com a signe de la dignitat de l'ofici de cardenal i significa que s'està preparat per actuar amb fortalesa, fins al punt de vessar la sang pròpia pel creixement de la fe cristiana", com ha assenyalat el papa durant l'acte. També ha rebut l'anell com a "signe d'aquesta dignitat, de la sol·licitud pastoral i de la més sòlida unió amb la seu de l'apòstol Sant Pere".

 

 

 

 

 

 

ELS  14  NOUS   CARDENALS:

  • Su Beatitud Louis Raphaël I Sako – Patriarca de Babilonia de los Caldeus.

  • Mons. Lluis Francisco Ladària Ferrer, S.I. – Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

  • Mons. Angelo De Donatis – Vicario general de Roma.

  • Mons. Giovanni Angelo Becciu – Sustitut per a Asumptes Generals de la Secretaría d'Estat i Delegat Especial de la Soberana Orden Militar de Malta.

  • Mons. Konrad Krajewski – Llimosner Apostólic.

  • Mons. Joseph Coutts – Arquebisbe de Karachi.

  • Mons. António Augusto dos Santos Marto – Bisbe de Leiria-Fátima.

  • Mons. Pedro Ricardo Jimeno Barreto, S.I. – Arquebisbe de Huancayo.

  • Mons. Désiré Tsarahazana – Arquebisbe de Toamasina.

  • Mons. Giuseppe Petrocchi – Arquebisbe de L’Aquila.

  • Mons. Thomas Aquinas Manyo Maeda – Arquebisbe de Osaka.

  • Mons. Sergio Obeso Rivera – Arquebisbe emérit de Xalapa.

  • Mons. Toribio Ticona Porco – Prelat emérit de Corocoro.

  • R.P. Aquilino Bocos Merino, C.M.F. – Claretià.

* * * * * * 

FESTA   DE  SANT   PERE   I   SANT   PAU:

 

Publicado en catequesis adolescents i joves, Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

SANT JOAN BAPTISTA NAIXEMENT

OBRES   AL   CAMPANAR  DE   MANACOR:


 

 

COMUNICACIONS:

–  Dissabte, dia  30  juny,   hi haurà una missa de comiat (despedida) del qui fins ara ha estat el nostre rector, Mn. Andreu Genovart.

         -Serà a la Parròquia dels Dolors a les 20 h. Per aquest motiu aquest dia se suprimiran les misses vespertines dels altres centres de culte.

         –  La col·lecta d’aquest dia serà per ajudar a pagar les obres de restauració de l’arrambador de l’escala del campanar.

 

– Diumenge, dia 1 de juliol,   celebrarem la Jornada de Responsabilitat en el Tràfic. És un dia perquè tant els conductors de vehicles com els peatons siguem conscients del valor de la vida nostra i dels altres a la carretera i als carrers.

 

–  Felicitar els Joans i Joanes i els Peres, Petres i Peretes.

* * * * * 

 

 

 

 

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

 

Lectura del sant evangeli según sant Lluc 1,57-66. 80

 

Naixement i circumcisió de Joan Baptista

57 Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. 58 Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.

59 Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. 60 Però la seva mare s'hi va oposar dient:

–No! S'ha de dir Joan!

61 Ells li replicaren:

–Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!

62 Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. 63 Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. 64 A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. 65 Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, 66 i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?»

Realment, la mà del Senyor era amb ell.

Creixença de Joan Baptista

80 L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.

Paraula de Déu.

Sant Joan Baptista – Festa


 

Is 49,1-6 Ac 13,22-26 Lc 1,57-66.80


 

Què serà d'aquest nen?”


Una de les preguntes més difícils de contestar. Quan caminant pels carrers de la ciutat, et trobes amb uns pares joves que passegen portant el cotxet en el qual hi reposa un infant adormit, beatíficament aliè a tot el que passa en els nostres carrers més estressats, després de mirar-te’l i demanar al Senyor que el beneeixi, et fas immediatament preguntes: què serà aquest infant? Què serà d’aquest infant? Quin món li tocarà viure? Quin món li estem deixant? Tindrà “sort”, aquest concepte potser no massa providencial, però tan nostre…?


Això és el que, en un context ben diferent, es preguntaven els familiars i amics de Zacaries i Elisabet, feliç ella per ser mare a les seves velleses, superant per la bondat de Déu un estigma social d’aquells temps; ell, agraït al Senyor per donar-li un fill que perllongués la seva vocació sacerdotal…

 

1. Aquí el nom sí que fa la cosa.

És popular l’escena familiar sobre quin nom li posaran. I és ben carregada de simbolisme la decisió de la mare que, convençuda, diu a tothom que Joan ha de ser el nom del seu fill. Joan vol dir “Déu és misericordiós, és fidel”. I la mare que ha viscut la meravellosa experiència de ser fecunda a la seva edat, no fa altra cosa que “visibilitzar” en el seu fill la bondat que ella ha viscut de part del Senyor. El seu fillet és una prolongació de la seva vida. El Senyor ha estat misericordiós amb ella


I és el començament d’una història que té un projecte en aquests moments insospitat. El seu fill prepararà els camins de Jesús. Amb el temps, la història farà un gir de 180 graus. Per uns paisatges religiosos molt diferents. Joan acabarà el temps de l’Antic Testament, de l’Antiga Aliança, del règim d’una fe i una religiositat que ja no té massa paraula a dir en els temps del Senyor. Potser la mudesa de Zacaries també vol significar que aquella manera de buscar i trobar Déu ja no té missatges nous a comunicar. Així ho experimentarà aquell infant quan sigui gran.


2. Paraula i veu


No hi ha paraula sense veu; ni veu sense paraula. Les dues es necessiten. Però la grandesa d’aquest binomi és La Paraula, El Missatge, L’Anunci. Joan quan sigui gran tindrà una força en la seva Paraula que, s’escoltarà des del desert, arribarà als cors de molta gent que l’anirà a veure i es farà batejar amb aigua. Serà un missatge profètic, amb regust encara de Jeremies, de conversió, de rigor penitencial. La Paraula tindrà un altre so: el missatge parlarà del Regne de Déu que s’acosta, al qual s’ha d’obrir les portes del cor i de la llibertat. I anunciarà un baptisme de l’Esperit. I anirà ressonant per carrers i places, per claustres i Temples, per menjadors i taules de festa. Enmig de la vida, de la malaltia i de la mort. Però benvingut Joan, que amb el teu nom profetitzes que Déu és fidel i misericordiós. Una misericòrdia que és fidel, que mai no es cansa de nosaltres. Aquest Jesús ens portarà un altre rostre de Déu, una altra manera de pregar, d’estimar. Una altra forma de viure. La teva festa, a més de portar-nos el foc, els petards, la coca i el començament de l’estiu, ens ha portat la presència d’Aquell que és la Vida en plenitud. Bon estiu tinguem tots!

 

 

REDESCOBRIR LA FESTA

El Senyor li havia fet gran misericòrdia..

La festa de Sant Joan és el pòrtic a les festes que es celebren pels pobles durant el temps d'estiu.

¿ Què és “fer festa” ? ¿què fa diferent un dia de festa d'un dia ordinari? “¿Per què uns dies són majors que els altres si tots els dies la llum ens ve del sol?”, demana el llibre de l'Eclesiàstic.

Es perd la capacitat de “celebrar festes”. Anem cap a una “civilització sense festes”.

Quan “l'activittat nua”, el treball i l'eficàcia marquen el sistema de la societat i de tota la nostra vida, la festa queda buida de contingut profund.

La festa esdevé llavors un dia “no laborable”, dia de vacació. Un temps en el qual, paradoxalment, cal “treballar” i esforçar-se per a assolir una alegria que no està en la nostra vida.

Aleshores, la festa dóna lloc a l'espectacle, al turisme, fugir de viatge o embriagar-se en “cases d'esbarjo”.

La festa és més que un “no fer feina” o una distensió física.. La persona humana és més que un “animal laborable” o una màquina que necessita recuperació.

Cal quelcom més que unes vacacions que ens distreguin i ens facin oblidar les preocupacions dels dies feiners. Qualque cosa que no pot assolir “la indústria del temps lliure” per moltes fórmules que inventi, per a omplir o “passar el temps” i vèncer el tedi.

L'important és “viure en festa” per dintre. Saber celebrar la vida. Obrir-nos al regal del Creador. Desvetllar el millor que hi ha en nosaltres i roman amagat per l'oblit, la superficialitat, l'activitat i el ritme agitat de cada dia.

Viure amb el cor obert a aquest Pare que dóna sentit i valor definitiu al nostre viure de cada dia. Sentir-nos germans dels homes i amics de tota la creació. Deixar parlar al nostre Déu i fruir de la seva presència amorosa dins nostra existència.

Llavors la festa es carrega de significat autèntic, es tenyès d'una alegria que és més que el goig del treball ben fet i eficaç, ens regenera i ens redimeix del fàstic i desgast diaris. Qui no ho descobreix confon la festa en vacació, senzillamment no és capaç de “viure en festa”.

José Antonio Pagola

 

 

 

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

Per una ciutat com Manacor, l’església té molts d’edificis per mantenir”

 

 

 

CAMPANAR MANACOR

 

Interessants  paraules    publicades     a:

En motiu de les obres de reparació del campanar, hem contactat amb el rector Andreu Genovart per parlar-ne, i per reflexionar també sobre el manteniment dels edificis i béns patrimonials de l’església

Costaran molts de doblers les obres del campanar?


Resulta que l’obra és de tanta envergadura que el constructor no s’ha atrevit a fer un pressupost, ell coneix bé el temple, sé que no ens estafarà, i quan diu que són males de pressupostar és perquè ho sap bé. El que ja et puc dir és que el muntatge dels bastiments ha durat quinze dies, dos homes, dos picapedrers, només per muntar els batiments, quinze dies… I ara, per restaurar els bocins deteriorats, s’han de fer uns motles per poder fer els trams que substituïguem, perquè siguin ben iguals dels que hi havia abans.

Quin és el problema que hi ha exactament?


Arran que l’Ajuntament fa revisar els edificis que tenen més de 50 anys, es va revisar l’església dels Dolors, i el campanar. Això ho va fer Bartomeu Bennàssar, arquitecte tècnic del bisbat, i el resultat va ser que als passamans de l’escala del campanar, les varetes de ferro, que hi ha dins l’interior, amb l’erosió, han esblandit; i està tan mal consentit que fins i tot han hagut de posar una fusta perquè aguanti. Aquestes obres sempre solen resultar molt costoses.

Com fareu front econòmicament a aquesta obra?


Mirarem si trobam qualque subvenció oficial, un temps era més fàcil que no ara, i també apel·larem a la generositat del poble. Per exemple, dia 30 del mes de juny, a l’eucaristia de les 20.00 hores dels Dolors, farem una col·lecta extraordinària per dedicar íntegrament a aquesta causa, pot ser per pagar el muntatge dels bastiments. Després farem qualque sopar, qualque rifa, per ajudar, perquè si no, són mals d’arreplegar, aquests doblers. Per altra banda m’han fet un suggeriment, que potser m’hauria d’estudiar… Com que ve molta de gent a visitar l’església, i la tenim oberta en el culte, però també en moltes hores que no hi ha culte (de les 8.30 a les 12.45 i de les 17.30 a les 20.00 hores l’església es pot visitar, tant per creients com per no creients); i també com que molts de turistes demanen per pujar al campanar, potser podríem fer pagar una petita quota i així ajudar al manteniment. L’Ajuntament ja ens dóna una subvencioneta per tenir l’església oberta. Però és que ara parlam de l’arrambador, però hi ha moltes de coses, tenim un conveni signat pel manteniment de les campanes, amb una empresa de Palma, el darrer any hem fet una assegurança a tot risc per mor dels llamps, perquè destrempen, les tempestes a vegades fan molt de mal… hi ha moltes coses.


 

Totes aquestes altres despeses de què parlau, com les finançau?


Hi ha hagut uns anys que no hi ha hagut cap tipus d’ajuda, el que podem dir és que la parròquia dels Dolors com a tal, tots els actes de culte, és deficitària; però ens salven, en part, els lloguers dels locals que tenim. Especialment Ca’n Vallespir. I gràcies a això podem capejar el temporal. Només en el manteniment de la parròquia hem gastat devers 20.000 euros, en les coses de cada dia, una canal que s’ha de canviar, les petites coses…


 

No rebeu ajudes de les institucions?


Ara ho provarem. La darrera que jo record ha estat per les obres de culminació del campanar, en què l’inauguraren el pinacle, l’any 2000, per aquesta n’hi va haver una. Entre el 2005 i el 2007 n’hi va haver una altra pel Convent.


 

De qui eren exactament aquestes ajudes, de l’Ajuntament, el Govern?
La primera, jo encara no era aquí, crec que va ser sobretot el Govern Balear, i la del Convent, el Govern va pagar una part de la teulada, l’Ajuntament va aportar, crec, 10.000 euros i el Consell Insular es va fer càrrec de la restauració de la façana.


 

Com està el tema de l’acabament de les torres i la façana? Està completament aturat?
Podem dir que la iniciativa era bona, es varen fer tots els tràmits legals, tots els projectes tècnics, se començaren les obres, però ens va arribar la crisi econòmica, això ens va fer claudicar i la cosa va quedar morta… I no l’hem ressuscitada, entre d’altres coses, perquè sempre hem tengut bony o forat, és el que et comentava abans… Per posar-te més exemples: a la capella del Roser, del Convent, haguérem de fer tot el paviment nou; hem restaurat cinc terradets, perquè que les rajoles havien bufat per la humitat, una altra que tenim ara molt urgent: l’any passat hi va haver una tempesta que trencà vidres de la claraboia de la façana principal… Precisament avui l’arquitecte tècnic m’ha dit una frase molt certa: Allò més urgent no ens deixa fer el que és necessari.


Creu que a qualque moment es podrà reprendre?


Si t’he de ser sincer: si no hi ha un donatiu molt gros, o una herència, o subvencions, avui per avui és molt mal d’emprendre, ja m’agradaria a jo que qualque dia s’acabàs. Certament, la parròquia dels Dolors, a més de ser un edifici catalogat, és un edifici emblemàtic, i sobretot el campanar.


 

Quins edificis patrimonials ha de mantenir l’església de Manacor?


Del bisbat directament, depenen les tres parròquies: Dolors, Crist Rei i Sant Pau, llavors, també, el Convent de Sant Vicenç Ferrer, l’església de Sant Josep, i Son Negre.


 

La de Fartàritx?


És de la congregació de les Monges de la Puresa, les capelles són de les monges.


 

L’ermita de qui és propietat?


Dels dominics.


 

I el Convent no és dels Dominics?


Hem de distingir entre l’edifici del Convent i la sala Font i Roig, que és del bisbat; i l’edifici que hi ha mirant el Convent, a la dreta, l’antic convent residencia, que és dels Dominics. Un temps havia estat llogat per les dones maltractades, ara no hi ha ningú. Ja que parlam del convent m’agradaria dir que de dilluns a divendres està obert de les 10.00 a 13.00. I que hi ha en aquests moments una associació que fa passes per restaurar l’orgue del Convent.


 

Voleu afegir qualque cosa més ?


Només dir que per una ciutat com Manacor són molts d’edificis per mantenir.

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario

TEMPS DURANT L’ANY

HA   MORT  ROVIRA  BELLOSO   EL  TEÒLEG  DE   "REFERÈNCIA"     

(dissabte, 16  juny  2018,  als   92  anys)


 

* * * * * 

 

Ha  sortit   el  nº  54   de  LLUERNA

LLUERNA 54

 

 

 

DIUMENGE  ONZÈ   DEL   TEMPS   ORDINARI

 

EVANGELI Marc 4, 26-34

 

Paràbola de la llavor que creix tota sola

26 Deia encara:

–Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: 27 tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 28 La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. 29 I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.

Paràbola del gra de mostassa

(Mt 13,31-32; Lc 13,18-19)

30 Deia també:

–A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? 31 És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; 32 però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra.

Jesús parla en paràboles

(Mt 13,34-35)

33 Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. 34 No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

Paraula de Déu

 

Ez 17,22-24 2Co 5,6-10 Mc 4,26-34

A què compararem el Regne de Déu?

La Paraula avui s’esmerça en donar-nos pinzellades d’aquest paisatge, que Déu ens convida a somniar. El Regne és un estat de coses, on Déu és el primer, qui marca pauta, el referent de tot i tots. I perquè Ell passa al davant, tot secunda la seva inèrcia: les relacions entre les persones, amb tot el creat, amb nosaltres mateixos…es fonamenta en Ell i en Déu troba la plenitud.


Visualitzar aquest somni atrapa la nostra afectivitat, i ens fa desitjar-lo, perquè comprenem que es allà on reposen totes les nostres inquietuds. Reconeixem l’horitzó del nostre anhel quan sentim parlar del Regne.


De les lectures extraiem quatre comparacions, que ens ajudaran a entendre el que passa quan Déu és Senyor:

  • com un esqueix de cedre plantat dalt la muntanya,

  • com un emigrant que anhela viure de nou al seu país,

  • com un pagès que recull el fruit d’allò que va sembrar

  • i, finalment, el Regnat de Déu és com un minúscul gra de mostassa que serà arbust.

Una comparació és un esclat de significats. Per això, tot i que ara descrivim alguns trets comuns entre elles, no exhaurirem tot el que ens poden arribar a suggerir en sentir-les de nou amb les orelles ben obertes.


En primer lloc, el Regne de Déu demana cooperació. Les capacitats de tot allò creat han d’entrar en joc perquè s’assoleixi el fruit. No som la causa de la plenitud, però sí que ens cal aportar el que és a les nostres mans. Déu conduirà tot el que som a la seva feliç realització si, per part nostra, arrisquem, ens oferim del tot i confiem.


En segon lloc, el Regne de Déu implica un desenvolupament progressiu. No és màgia, sinó que respecta els temps, que cada cosa necessita per ser transformada en el seu ser més profund. Per això, ens caldrà ser pacients, sortir de les nostres presses egoistes i entendre que res que a Déu aspiri pot quedar oblidat. Sigui en el meu interior, sigui col·lectivament, tot viu en l’esperança i en l’anhel d’arribar a ser ple ben aviat.


En tercer lloc, el Regne de Déu és sorpresa. Allò que s’esdevé supera els nostres càlculs. El fruit final no és la projecció del nostre somni, tot i que prou entenem la necessària cooperació entre Déu i nosaltres. Les nostres expectatives queden sempre depassades i les paraules “gràcies. Moltes gràcies!” ens venen als llavis davant el resultat de la comunió, que es dóna en el Regne de Déu.

 

En quart lloc, quan Déu senyoreja, el capgirament esdevé majúscul. En efecte, allà on Déu encara no és tot en tots, patim una jerarquia on els rics, prestigiosos i poderosos són al cap de munt. Darrera d’ells i baixant, segons participin dels seus valors, es situen els menystinguts. En canvi, quan Déu és, els primers passen a ser darrers. Els que quedaven als marges són posats al mig. Els descartats pel sistema anterior són restablerts en la dignitat que se’ls negava.


En cinquè lloc, sense concloure, fins la més minsa criatura gaudeix de la novetat que arriba. Més que els prepotents dominadors que acaparen tresors, els petits són qui anuncien el Regnat de Déu instaurat per fi. Els ocells s’ajocaran a l’ombra dels arbres que creixen i, amb la seva alegria i simplicitat, anuncien Aquell que ja està arribant.

David Guindulain, sj.

AMB HUMILITAT I CONFIANÇA

A Jesús li preocupa que els seus seguidors estiguin un dia desanimats en veure que els seus esforços per un món més humà i feliç no assoleixin l'èxit esperat. ¿ Oblidaràn el regne de Déu ? ¿ Mantindran la confiança en el Pare ? El més important és que no oblidin com han de treballar.

Amb exemples, agafats de l'experiència dels camperols de Galilea, els anima a treballar sempre amb realisme, amb paciència i amb gran confiança. Els camins al Regne de Déu no s'obrin de qualsevol manera. Cal fixar-se en com treballa Jesús.

Primer, saber que la seva tasca és sembrar, no recollir. No viure pendents dels resultats. No pensar en l'eficàcia ni en l'èxit. La seva atenció estar en sembrar bé l'Evangeli. Els col·laboradors de Jesús són sembradors.

Passats segles d'expansió religiosa i poder social, els cristians hem de recobrar dins l'Església el gest humill del sembrador. Oblidar la lògica  del recol·lector, que surt a recollir fruits, i entrar en la lògica pacient del qui sembra per un futur millor.

Sembrar sempre és cosa humil. Més si es sembra el Projecte de Déu en l'esser humà. La força de l'Evangeli mai és una cosa espectacular i clamorosa. Segons Jesús, és sembrar una cosa petita i insignificant com “un gra de mostassa” que germina en secret dins el cor de les persones.

L'Evangeli només es pot sembrar amb fe. És el que Jesús fa veure amb les petites paràboles. El Projecte de Déu de fer un món més humà porta una dintre una força salvadora i transformadora que no depèn del sembrador. Quan la Bona Nova d'aquest Déu penetra dins una persona o dins un grup humà, allà comença a créixer qualque cosa que ens desborda.

Dins l'Església no sabem com fe en aqueixa situació nova i inèdita, enmig d'una societat més indiferent i nihilista cada cop més. Ningú té la recepta. Ningú sap exactament el que cal fer. Necessitem camins nous d'humilitat i confiança de Jesús.

Prest o tard, els cristians necessitarem tornar a l'essencial.   Descobrirem que només la força de Jesús pot regenerar la fe dins la societat descristianitzada de nostre temps. Llavors aprendrem a sembrar amb l'humilitat l'Evangeli com a inici d'una fe renovada, no transmesa per nostres esforços pastorals, sinó engendrada per ell.

"Jesús no parla de grans coses ni de cap espectacularitat prodigiosa"

Per poc que observeu el nostre viure us adonareu que vivim que vivim ofegats per les males notícies. Males notícies de tota mena.

Emissores de radio i televisió, noticiaris i reportatges, revistes especialitzades i per especialitzar descarreguen damunt nostre torrentades de notícies

-d’odis

-de guerres

-de terrorismes

-de fam assassina

-de violències de tota mena

-d’escàndols petits i grans

-de corrupcions i corromputs

-d’estafes i d’estafadors, etcètera.

Els venedors de sensacionalisme no semblen trobar altres coses més notables en el nostre desgraciat planeta.

Per altra banda, la increïble velocitat amb què s’estenen les notícies i els problemes arreu del món ens deixen atordits i desconcertats.

Què pot fer una pobra persona, per bona voluntat que tingui, davant de tantes sofrences?

La ciència ens ha volgut convèncer de què els problemes es poden resoldre amb un xic més

-de tècnica

-i de poder.

Però aquest poder, més que en mans de les persones, està en les estructures.

S’ha convertit en un poder invisible que se situa més enllà del que pot cada individu.

En gran part, aquest – l’individu – s’ha convertit en simple instrument atrapat en un sistema de relacions que ja no pot dominar.

Aleshores, la temptació més fàcil és passar del tema. Inhibir-se.


 

Què podem fer per a millorar aquesta societat?

Més d’un pensa – i ho diu – que són els grans i els poderosos, els que tenen el poder polític o econòmic els que han d’operar el canvi que necessita aquesta humanitat per ser millor i més feliç.

Però, de fet, no és així.

Hi ha a l’Evangeli una crida adreçada a tothom i que consisteix en sembrar petites llavors d’una nova humanitat.

Jesús no parla de grans coses ni de cap espectacularitat prodigiosa.

El Regne de Déu és una realitat molt humil i molt modesta en els seus orígens.

Una realitat tal, que pot passar tan desapercebuda com la llavor més petita.

Però, una realitat que està cridada a créixer i a fructificar de la manera més insospitada i segura.

Segurament que tots hem d’aprendre de bell nou a valorar els petits gestos.

Segur que no estem cridats a ser herois i màrtirs cada dia.

Però sí que a tots se’ns convida a viure posant un xic més de felicitat en cada racó del nostre petit món diari.

-un gest amical a l’home que viu desconcertat i esmaperdut

-un somriure acollidor a qui està sol

-un senyal de bon veïnatge a qui comença a desesperar

-un raig d’alegria en un cor angoixat, etcètera, no són coses grans. Cap d’aquestes no ho és.

Són petites llavors del Regne de Déu que tots podem sembrar en aquesta societat complicada i trista, que ha oblidat l’encant meravellós de les coses bones i senzilles.

Què és el que nosaltres sembrem de manera habitual i constant?

 

Publicado en Comunicacions Generals, Pagina Principal | Deja un comentario