DIUMENGE    XX   del   TEMPS   ORDINARI

EL CRIT DE LA DONA

Es posà a cridar-li.

Quan als anys vuitanta, Mateu escriu el seu evangeli, l'Església té una greu qüestió plantejada: ¿Què han de fer els seguidors de Jesús? ¿Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans?

Jesús només havia actuat dins les fronteres d'Israel. Prest executat pels dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tanmateix, rastrejant en la seva vida, els deixebles recordaven dues coses molt il·luminadores: Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió sols als jueus. El Déu de la compassió és de tots.

L'escena és commovedora. Una dona surt a trobar Jesús. No pertany al poble elegit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus, que tant havien combatut Israel. És una dona tota msola i sense nom. No té marit ni germans que la defensin. Tal volta, és mare fadrina, viuda, o ha estat abandonada pels seus.

Mateu només destaca la seva fe. És la primera dona que parla en el seu evasngeli. Tota la seva vida es resumeix en un crit que expressa el profund de la seva disort. Va darrera els deixebles “cridant”. No es detura davant el silenci de Jesús ni davant el malestar dels deixebles. La desgràcia de la seva filla, poseïda per “un dimoni molt dolent”, s'ha convertit en el seu propi dolor: “Senyor, compatiu-vos de mi”.

A un moment determinat la dona abasta el grup, atura a Jesús, es postra davant ell i de genollons li diu: “Senyor, ajudeu-me”. No accepta les explicacions de Jesús dedicat al seu quefer en Israel. No accepta l'exclusió ètnica, política, religiosa i de sexes en la qual es troben tantes dones, sofrint en soletat i marginació.

És llavors quan Jesús es manifesta amb tota humilitat i grandesa: “Dona quina fe que tens: que es compleixi el que desitges”. La dona té raó. No serveixen de res altres explicacions. El primer és alleugerir el sofriment. La seva petició coincideix amb la voluntat de Déu.

¿Què fem els cristians avui davant els crits de tantes dones totes soles , marginades, maltractades i oblidades per l'Església? ¿ Les deixem de banda justificant el nostre abandó per exigències d'altres quefers? Jesús no ho va fer.

José Antonio Pagola

JESÚS ÉS DE TOTS

Una dona pagana agafa la iniciativa d'anar a Jesús malgrat no pertànyer al poble. És una mare angoixada que viu sofrint amb una filla “turmentada per un esperit maligne”. Es troba amb Jesús i crida: “Teniu compassió de mi, Senyor, Fill de David”.

La primera reacció de Jesús és inesperada i sorprenent. Ni s'atura per a escoltar-la. Encara no ha arribat l'hora de portar la Bona Nova de Déu als pagans. La dona insisteix i Jesús justifica la seva actuació: “Només m'han enviat a les ovelles esgarriades de la casa d'Israel”.

La dona no es fa enrere. Supera tots els entrebancs i resistències. En un gest agosarat s'agenolla davant Jesús, para la seva marxa i de “genollons”, amb un cor humil però ferm, li fa un sol crit: “Senyor, ajudau-me”.

La resposta de Jesús és insòlita. Malgrat en aquella època els jueus nomenaven amb naturalitat “cussets” als pagans, les seves paraules resulten ofensives a les nostres orelles. “No està bé tirar als cussets el pa dels fills”. Tornant a la imatge de manera inteli·ligent: La dona gosa des d'en terra corregir Jesús. “Teniu raó, Senyor, però també els cussets mengen les miques que cauen de taula dels senyors”.

La seva fe és admirable. Segur que a la taula del Pare es poden alimentar tots: els fills d'Israel i també els cussets pagans. Jesús sembla pensar només en les “ovelles esgarriades” d'Israel, però també ella és “una ovella perduda”. L'Enviat de Déu no pot ser només dels jueus. Ha de ser de tots i per a tots.

Jesús es rendeix davant la fe de la dona. La seva resposta ens revela la seva humilitat i la seva grandesa: “Dona, ¡ quina fe tan gran! Que es compleixi el que desitges”. Aquesta dona li descobreix que la misericòrdia de Déu no 

exclou a ningú. El Pare Bo està part damunt les barreres ètniques i religioses que tracem els humans.

Jesús reconeix la dona com a creient malgrat visqui en una religió pagana. Inclús troba en ella una “fe gran”, no la fe petita dels seus deixebles als qual recrimina més d'un cop com “homes de poca fe”. Qualsevol esser humà pot anar a Jesús amb confiança. Ell sap reconéixer la seva fe malgrat visqui fora de l'Església. Sempre trobaran en ell un Amic i un Mestre de vida.

Els cristians ens hem d'alegrar que Jesús sigui atraient avui dia a tantes persones que viuen fora de l'Església. Jesús és més gran que totes les nostres intitucions. Ell segueix fent molt de bé, inclús a aquells que s'han allunyat de les nostres comunitats cristianes.

COMUNICACIONS:

– Les   misses  es   diuen   com   els   "dissabtes"   i   "diumenges"…

FIDEL SEGUIDORA DE JESÚS

El meu esperit s'alegra en Déu, Salvador meu.

Els evangelistes presenten a la MaredeDéu amb trets que poden revifar la nostra devoció a Maria, loa Mare de Jesús. La seva visió ens ajuda a estimar-la, meditar-la, imitar-la, pregar-la i confiar en ella amb esperit nou i més evangèlic.

Maria és la gran creient. La primera seguidora de Jesús. La dona que sap meditar dins el seu cor els fets i les paraules del seu Fill. La profetessa que canta a Déu, salvador dels pobres, anunciat per ell. La mare fidel que roman vora al seu Fill perseguit, condemnat i executat a la creu. Testimoni de Crist ressuscitat, que acull amb els deixebles l'Esperit que sempre acompanyarà l'Església de Jesús.

Lluc, per la seva banda, ens convida a fer nostre el càntic de Maria, per a deixar-nos guiar pel seu esperit cap a Jesús, ja que en el “Magnificat” llueix en tot esplendor la fe de Maria i la seva identificació maternal amb el seu Fill Jesús.

Maria comença proclamant la grandesa de Déu: “el meu esperit s'alegra en Déu, salvador meu, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Maria és feliç pèrquè Déu ha posat la seva mirada en la petitesa. Així és Déu amb els senzills. Maria ho canta amb el mateix goig amb el qual Jesús beneix al Pare, perquè s'oculta a “savis i entesos” i es revela “als senzills”. La fe de Maria en el Déu dels petits ens fa sintonitzar amb Jesús.

Maria proclama a Déu “Poderós” perquè “la seva misericòrdia arriba als seus fidels de generació en generació”. Déu posa el seu poder al servei de la compassió. La seva misericòrdia acompanya a totes les generacions. El mateix predica Jesús: Déu és misericordiós amb tots. Per això diu als seus deixebles  de tots els temps: “siau misericordiosos com vostre Pare és misericordiós”. Des del cor de mare, Maria capta com ningú la tendresa de Déu Pare i Mare, i ens introdueix dins el nucli del missatge de Jesús: Déu és amor compassiu.

Maria proclama també a Déu dels pobres perquè “derroca del trono els poderosos” i els deixa sense poder per a seguir oprimint, ans al contrari “exalça els humils” per a que recobrin la seva dignitat. Als rics els exigeix el que han robat als pobres i “els despedeix mans buides”; i pel contrari, als famolencs “els colma de bens” per a que frueixin d'una vida més humana. El mateix cridava Jesús: “els darrers seran primers”. Maria ens porta a acollir la Bona Nova de Jesús: Déu és dels pobres.

Maria ens ensenya com ningú a seguir Jesús, anunciant al Déu de la compassió, treballant per un món més fratern i confiant en el Pare dels petits.  

PROCESSÓ   MARÍTIMA   "FESTES   DE   S'ILLOT

DIUMENGE    XIX   del  TEMPS   ORDINARI

ENMIG DE LA CRISI

No és difícil veure en la barca de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent contrari, la figura de l'Església actual, amenaçada des de fora per tota classe de forces adverses i temptada per dintre per la por i la poca fe. ¿Com llegir aquest relat evangèlic des de la crisi en la qual l'Església sembla naufragar avui?

Segons l'evangelista, “Jesús s'apropa a la barca caminant damunt l'aigua”. Els deixebles no són capaços de reconéixer-lo enmig de la tormenta i la fosca de la nit. Els sembla un “fantasma”. La por els té atemorits. L'únic real és aquella forta tempestat.

Aquí està el primer problema. Vivim la crisi de l'Església contagiant-nos uns als altres desencís, por i manca de fe. No som capaços de veure que Jesús s'acosta precisament des d'aquesta forta crisi. Ens sentim més sols i indefensos que mai.

Jesús els diu tres paraules: “Ànim. Som jo. No tingueu por”. Sols Jesús els pot parlar així. Però les seves orelles només senten el renou de les ones i la força del vent. Aquest és també el nostre error. Si no escoltem l'invitació de Jesús a posar en ell la confiança incondicional, ¿ a qui anirem ?

Pere sent un impuls interior i, sostingut per la crida de Jesús, bota de la barca i “va cap a Jesús caminant damunt les aigües”. Així hem d'aprendre avui a caminar cap a Jesús enmig de la crisi, recolzant-nos, no en el poder, el prestigi i les seguretats del passat, sinó en el desig de trobar-nos amb Jesús enmig de les fosques i les incerteses d'aquests temps.

No és fàcil. Nosaltres també podem vacil·lar i anar a fons com en Pere. Però , com ell, podem experimentar que Jesús estén la mà i ens salva mentre diu: “Homes de poca fe, ¿per què dubteu? .

¿ Per què dubtem tant ? ¿ Per què no aprenem res no amb la crisi ? ¿ Per què seguim cercant falses seguretats per a “sobreviure” dins les nostres comunitats, sense aprendre a caminar amb fe renovada cap a Jesús en l'interior mateix de la societat secularitzada dels nostres dies ?

Aquesta crisi no és el final de la fe cristiana. És la purificació que necessitem per a alliberar-nos d'interessos mundans, triumfalismes enganyosos i deformacions que ens han allunyat de Jesús al llarg dels segles. Ell actua en aquesta crisi. Ell ens condueix cap a una Església més evangèlica. Revifem la nostra confiança en Jesús. No tinguem por.

COMUNICACIONS:

 (12-13 agost)

–  Dilluns, vigília de la festa de la Mare de Déu Assumpta hi haurà missa vespertina a sant Josep, Fartàritx, Crist Rei i sant Pau a les hores de costum.

– Dimarts, dia de la festa, les misses seran com els diumenges. Vos recordam que a la Parròquia dels Dolors hi ha el llit de la Mare de Déu morta, la qual podeu passar a venerar fins dimecres dia 16

CARTA DE VACANCES

Per Jesús Renau

Hola! Bon estiu i bones vacances!

Segurament no tots feu vacances.

Alguns per aprofitar el mes d’agost per treballar; potser en altres mesos patiu per manca de feina estable.

Altres perquè esteu sols i no podeu trencar massa aquesta situació per motius familiars, de salut, d’edat o econòmics.

Altres per estudis, per preparar llicències o coses semblants…

I altres perquè… altres persones puguin fer vacances.

També molts i moltes entreu en el mes d’agost amb la possibilitat de les vacances, desitjades, esperades i possiblement programades.

1.- Que sigui un temps per tenir cura de la pau interior, d’anar desfent les possibles tensions, com aquells medicaments que en l’aigua es dissolen. Mirem de tenir el cor tranquil, amable i obert i de fugir de tota mena de rancor, malestar o excés d’autocompleció.

2.- Que sigui un temps d’una major escolta dels missatges del nostre cos. Ell desitja una bona harmonia, veure i mirar, escoltar i comprendre… Un bon exercici, una bona sintonia.

3.- Que sigui un temps d’estimar. Aquells amors a persones, a la natura. Trencar les presses. Rebre i donar.

4.- Potser de tant en tant, o freqüentment, adonar-nos que Déu ens estima en totes les situacions que ens podem trobar. No el jutgem, que és absurd. Al contrari, si d’alguna manera ho experimentem, agraïm-ho. I si no ho experimentem, es pot demanar.

5.- El Senyor també ens necessita. Sí, ens necessita per fer-se present a la nostra vida, per comunicar alegria i serenitat, per reconciliar, acompanyar, ajudar i tenir cura de la nostra casa terra. Desitja trobar-nos en algunes estones especials de pregària o meditació, també en converses breus i informals a casa, a la natura, en el mar… i en serveis i ajudes a altres persones.

6.- Que quan acabi el mes d’agost ens trobem millor que al començament, més serens, més il·lusionats, més contents, més humans i millors creients.

EL RISC D'INSTAL·LAR-SE

Prest o tard, tenim tots el risc d'intal·lar-nos en la vida, cercant el refugi còmode que ens permeti viure tranquils, sense ensurts ni preocupacions excessives, renunciant a quasevol altra aspiració.

Assolit ja un cert èxit professional, aixecada la família i assegurat l'avenir, és bo de fer deixar-se agafar per un cert conformisme còmode que ens permeti seguir endavant de manera més confortable.

És el moment de cercar un entorn agradable i acollidor. Viure relaxat dins un ambient feliç. Fer de la llar un refugi entranyable, un racó per a llegir i escoltar bona música. Assaborir unes bones vacances. Assegurar uns “caps-de-setmana” agradables…

Però, freqüentment, és aleshores que la persona se n'adona, amb més claretat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aqueixa vida manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Quelcom que no es compra amb diners ni s'assegura amb una vida confortable. Manca senzillament l'alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, en certa manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Però hi ha endemés una manera “d”instal·lar-se” que pot ser reforçada falsament amb “tons cristians”. És l'eterna temptació de Pere, que ens aguaita sempre: “plantar tendes dalt la muntanya”. És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva en la consecució d'una convivència més humana.

I, tanmateix, el missatge de Jesús és clar. Una experiència religiosa no és vertaderament cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament en la vida i ens allunya del servei als més necessitats. 

Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del conformisme, rompre amb un estil de vida egoista en el qual estem confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel.lació que ens ve des dels més desvalguts de la nostra societat.

José Antonio Pagola

*******************

*******

PREGÀRIA   EUCARÍSTICA   

Dijous,  3   agost,  20'30-21-30  

DIUMENGE  XVII   DEL   TEMPS   ORDINARI:

LA DECISIÓ IMPORTANT

L'evangeli recull dues breus paràboles de Jesús amb un mateix missatge. Dins ambdós relats el protagonista descobrfeix un tresor molt valuós o una perla de gran valor. I ambdós reaccionen de la mateixa manera: venen amb goig i decisió tot quant tenen, i adquireixen el tresor o la perla. Segons Jesús, així reaccionen els qui descobreixen el regne de Déu.

Sembla si Jesús temès que la gent el seguia per interessos diversos, sense descobrir el més atractiu i important: aquest projecte apassionant del Pare, que consisteix en conduir la humanitat a un món més just, fraternal i feliç, menant-los així a la salvació definitiva en Déu.

¿Què podem dir avui després de vint segles de cristianisme? ¿Per què tants cristians viuen tancats en la seva pràctica religiosa sense haver descobert ella cap “tresor” ? ¿On està l'arrel última d'aqueixa manca d'entusiasme i alegria dins molts àmbits de la nostra Església, incapaç d'atreure cap al nucli de l'Evangeli a tants homes i dones que s'allunyen d'ella, sense renunciar par això a Déu i Jesús?

Després del Concili, Pau VI feu aquesta afirmació rotunda: “Només el regne de Déu és absolut. Tot el demés, relatiu·. Anys més tard, Joan Pau II ho reafirmà dient: “L'Església no és el seu propi fi, ja que està orientada al regne de Déu del qual és germen, signe i instrument”. El Papa Francesc ens repeteix: “El projecte de Jesús és instaurar el regne de Déu”.

Si aquesta és la fe de l'Església, ¿ per què hi ha cristians que ni han sentit parlar d'aquest projecte que Jesús nomenava “regnde de Déu”? ¿Per què no saben que la passió que animà la vida de Jesús, la seva raó de ser i l'objectiu de tota la seva actuació, fou anunciar i promoure aquest projecte humanitzador del Pare: cercar el regne de Déu i la seva justícia?

L'Església no pot renovar-se des de les arrels si no descobreix le “tresor” del regne de Déu. No és el mateix cridar els cristians a col·laborar amb Déu i el seu projecte de fer un món més humà que viure distrets en pràctiques i costums que ens fan oblidar el vertader nucli de l'Evangeli.

El Papa Francesc ens està dient que “el regne de Déu ens reclama”. Aquest crit ens arriba des del cor mateix de l'Evangeli. L'hem d'escoltar. Segurament la decisió més important que hem de prendre avui dins l'Església i dins les nostres comunitats cristianes és recuperar el projecte del regne de Déu amb alegria i entusiasme.

José Antonio Pagola

COMUNICACIONS:

–  Dijous,  3   agost   2017,   20'30   hores

              PREGÀRIA   EUCARÍSTICA,   

Convent   de   la   Puresa,   FARTÀRITX

UN TRESOR AMAGAT

Un tresor amagat.

Eric Fromm escriu així a una obra: “La nostra cultura porta a una forma difosa i descentrada de viure que quasi no registra paral·lel en la història. Es fan moltes coses a la vegada… Som consumidors amb la boca sempre oberta, ansiosos i disposats a empassar-s'ho tot… Aquesta manca de concentració es manifesta en la nostra dificultat per a estar sols amb nosaltres mateixos.”

És precisament dins aqueixa cultura on hem d'escoltar la cridada de Jesús a aprofundir dins l'existència per a trobar aquest “tresor amagat” que pot tranformar la nostra vida. Tal volta, el que necessita urgentment l'home d'avui per a trobar-lo es pot resumir en tres coses: evitar la dispersió, viure des de dintre i retrobar la pau.

El nostre primer esforç ha de ser lluitar contra la dispersió. No deixar-nos desbordar pel diluvi d'informacions que cau damunt nostre. Resisttir ser joguina de tant estímuls, imatgrs i impressions que poden arrossegar-nos d'un cap a l'altre, destruiint la nostra harmonia interior. Naturalment això exigeix una ascesi personal i un ensinistrament. La dispersió només es supera quan un viu arrelat en les grans conviccions que donen sentit a la vida. Aquí és on el creient descobreix el poder unificador de la fe en Déu i la importància de l'experiència religiosa per a adquirir una consistència interior.

Necessitem també viure les coses des de dins. Només aleshores trobem la nostra pròpia veritat; cada peça del nostre “puzzle” interior es col·loca a son lloc i aflora el nostre vertader rostre. Només aleshores ens relacionem amb les persones des del nostre vertader esser sense projectar damunt elles les nostres il·lusions, frustracions o temptacions de domini. Naturalment, això també exigeix disciplina. És necessari viure de manera conscient cada una de les nostrea activitats. Estar “aquí i ara” en cada moment del dia. Aleshores és quan el creient descobreix i experimenta la profunditat que dóna a l'existència viure la vida davant Déu.

L'home d'avui necessita, endemés, assosec interior. Però, com que la pau del cor no es compra amb diners, moltes persones que tenen de tot no la poden assolir. La serenitat del cor arriba quan netegem nostre interior de pors, culpabilitats i conflictes. Tal volta, el millor regal de la vida, sovint tan dura i aspre, és poder experimentar Déu com a font de veritat última, de pau imterior i descans vertader. Qui sap estar així davant Déu, encara que sigui de tan en quan, “bevent saviesa, amor i sabor” (S.Joan de la Creu) troba “un tresor amagat”.

“Molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu"

Per Josep Llunell.

Diumenge XVII de durant l’any. Cicle A

Siguem realistes: no tothom s’entusiasmava amb el projecte de Jesús.

A força gent els suscitava una colla de dubtes i d’interrogants.

Era raonable seguir-lo?

No era una bogeria?

Són les preguntes d’aquells galileus i de tots els que es troben amb Jesús a un nivell una mica profund.

Jesús va explicar dues petites paràboles per “seduir” aquells que romanien indiferents. Volia sembrar en tothom un interrogant decisiu: no pot ser que hi hagi a la vida un “secret” que encara no hem descobert?

Aquesta és la gran qüestió.

Tots van entendre la paràbola d’aquell llaurador pobre que, mentre cavava una terra que no era seva, va trobar un tresor amagat en un cofre.

No s’ho va pensar dues vegades. Era la gran ocasió de la seva pobra vida. No la podia pas desaprofitar. Va vendre tot el que tenia i, ple d’alegria, es va quedar el tresor.

Un ric traficant de perles fines va fer el mateix quan va descobrir una perla de valor incalculable. Mai no havia vist res de semblant. Va vendre tot el que tenia i es va quedar la perla.

Les paràboles de Jesús eren seductores.

Deu ser així Déu?

Deu ser així trobar-se amb Ell?

Descobrir un “tresor” més bell i atractiu, més sòlid i veritable que tot el que nosaltres veiem i gaudim?

Jesús estava comunicant la seva experiència de Déu: el que havia transformat completament la seva vida.

Té raó Jesús?

Seguir-lo és això?

Trobar el més essencial, tenir la immensa fortuna de trobar el que l’ésser humà ha estat anhelant des de sempre?

En els països del Primer Món, molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu. Els entenc. Jo faria el mateix.

Si hom no ha descobert una mica l’experiència de Déu que vivia Jesús, la religió és un avorriment. No val la pena.

És trist trobar tants cristians, les vides dels quals no estan marcades

-per l’alegria

-per l’admiració

-o per la sorpresa de Déu.

No ho han estat mai.

Viuen tancats en la seva religió i no han trobat cap “tresor”.

Entre els seguidors de Jesús, tenir cura de la vida interior no és una cosa més. Una cosa de ni fu ni fa.

És del tot imprescindible per viure oberts a la sorpresa de Déu.

Hi vivim nosaltres?

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS AGOST 2017

MONS TALTAVULL: Reivindica la Mediterrània: “Plena de vida i no cementiri que enterra persones”

FESTA DEL CARME A PORTO CRISTO

L'Administrador apostòlic de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull, va presidir les misses en honor a la Mare de Déu del Carme aquest diumenge 16 de juliol a es Capdellà i a Porto Cristo. El matí, a la Parròquia des Capdellà la celebració eucarística va comptar amb la participació de l’Associació Guitarres i Pues de Banyalbufar. Aquest mateix dia, a Porto Cristo, i com és tradició, es féu la missa i processó de barques que acompanyen la Mare de Déu del Carme, duita pels pescadors de Porto Cristo com a mostra d’agraïment a la seva protectora.

Mons. Taltavull rememorà amb els presents l'’escena que l’'Evangeli presentava, com Jesús va pujar a una barca i “es va posar a parlar”: “I avui, com a les noces de Canà, la Mare de Déu ens mira i ens diu: ‘Feis el que Ell us digui’”. En aquest sentit, demanà: “Estam en contacte amb la Paraula de Déu? L’escoltam? Intentam entendre-la? Quan la Paraula arriba a nosaltres ens du a la vida”.

La festa de la Mare de Déu entronca de manera simbòlica amb tot el que simbolitza la Mar Mediterrània, la mateixa que banya a l’orient la muntanya del Carmel, allà on els profetes de l’Antic Testament van viure una profunda experiència de Déu des de la pregària contemplativa i l’austeritat de vida. I la mateixa que banya el voltant de les nostres illes i és font de riquesa. Però, afirmà, a la nostra mar la volem plena de vida, no un cementiri que enterra milers de persones que fugen de la fam, de la injustícia, de la guerra, esclaus de les màfies organitzades que se n’aprofiten del seu desesper”.

La festa del Carme, “festa de la gent de la mar per excel·lència”, continuà, “és una meravellosa ocasió per apropar famílies i pobles, per obrir-nos a la immensitat d’un mar bell i grandiós, que dóna goig de veure i transitar-hi, fins arribar a descobrir-hi el do d’un Déu que ho ha creat tot per amor i ens l’ha regalat posant-hi vida

*******************

COMUNICACIONS:

– Dimarts,   25   juliol   és   la   FESTA   DE   SANT   JAUME:

Aquest dimarts celebrarem amb tota solemnitat la festa de sant Jaume, Patró de Manacor. La missa major serà a la Parròquia dels Dolors a les 20h. amb la participació de l’Obreria i els Cavallers de sant Jaume. Presidirà i predicarà Mn. Francesc Xavier Riutort. Estau ben convidats a participar-hi.

Aquest dia se suprimeix la missa a la Parròquia de sant Pau.

************

DIUMENGE  XVI   DEL   TEMPS   ORDINARI….

IMPORTÀNCIA DE LO MENUT

Al cristianisme li han fet mal al llarg del temps el triumfalisme, les ànsies de poder i l'afany de vèncer els adversaris. Encara hi ha cristians i no pocs que enyoren una Església poderosa que ompli els temples, conquisti els carrers i imposi la seva religió a la societat.

Cal llegir dues petites paràboles en que Jesús deixa clar que la tasca dels seus seguidors no és construir una religió poderosa, sinó posar-se al servei del projecte humanitzador del Pare (el regne de Déu), sembrant petites “llavors” d'Evangeli i introduint-se dins la societat com a petit “ferment” de vida humana.

La primera paràbola parla d'un gra de mostassa que es sembra a l'hort. ¿Què té especial aqueixa llavor? Que és la més petita de totes, però, quan creix, es converteix en un arbust més gros que totes les hortalisses. El projecte del Pare té uns començaments humils, però una força transformadora que no podem ni imaginar.

L'activitat de Jesús a Galilea sembrant gests de bondat i justícia no és res grandiós i espectacular: ni a Roma ni al Temple de Jerusalem són conscients del que passa. El treball que fan avui els seus seguidors és insignificant: els centres de poder l'ignoren.

Inclús els cristians podem pensar que és inútil treballar per un món millor: l'esser humar cau un cop i un altre en els mateixos errors. No som capaços de captar el lent creixement del regne de Déu.

La segona paràbola parla d'una dona que posa llevat dins una massa de farina. Sense que sàpiga ningú com, el llevat va fent en silenci dins la massa fins haver-la fermentada tota.

Així passa amb el projecte humanitzador de Déu. Un cop que ha entrat en el món, transforma sense fer renou la història humana. Déu no actua imposant-se des de fora. Humanitza el món atraent les consciències dels seus fills a una vida més digna, justa i fraternal.

Hem de confiar en Jesús. El regne de Déu sempre és quelcom humil i petit en els començos, però Déu està ja treballant entre nosaltres promovent la solidaritat, el desig de veritat i justícia, l'anhel d'un món més feliç. Hem de col·laborar seguint Jesús.

Una Església menys poderosa, més desproveïda de privilegis, més pobre i més propera als pobres, sempre serà una Església més lliure per a sembrar llavors d'Evangeli, i més humil per a viure enmig de la gent com a ferment d'una vida més digna i fraternal.

José Antonio Pagola

COM A FERMENT

Jesús sorprengué a tots proclamant amb gosadia el que cap profeta d'Israel havia dit: “Déu ja és aquí amb força creadora de justícia i s'obri camí en el món per a fer la vida dels seus fills més humana i ditxosa”. És necessari canviar. Cal aprendre a viure creient en aquesta Bona Nova: el regne de Déu està arribant.

Jesús parlava amb passió. Molts es sentien atrets per les seves paraules. Altres tenien dubtes. ¿No era tot plegat una follia? ¿ On es podia veure la força de Déu transformant el món? ¿Qui podia canviar el poderós imperi de Roma?

Un dia Jesús contà una paràbola molt curta. És tan petita i humil que, a voltes, ha passat desapercebuda pels cristians. Diu així: “Amb el regne de Déu passa com el llevat que una dona amagà dins la pasta de mig sac de farina, fins que tot quedà fermentat”.

Aquella gent senzilla sabia de que parlava Jesús. Tots  havien vist les mares elaborar el pa dins el corral de casa. Sabien que el klevat queda “amagat”, però no inactiu. De manera callada i oculta fermenta tot des de dintre. Així actua Déu des l'interior de la vida.

Déu no s'imposa des de fora, sinó que transforma les persones des de dintre. No domina amb el seu poder, sinó que atreu amb el seu amor capo al bé. No força la llibertat de ningú sinó que s'ofereix per a fer més ditxosa la nostra vida. Així hem d'actuar també nosaltres si volem obrir camins al seu regne.

Comença un temps nou per a l'Església. Els cristians hem d'aprendre a viure en minoria, dins una societat secularitzada i plural. A molts llocs, el futur del cristianisme dependrà en bona part del naixement de petits grups de creients, atrets per l'evangeli i reunits al voltant de Jesús.

A poc a poc, aprendrem a viure la fe de manera humil, sense fer renou ni espectacles. Ja no covarem desitjos de poder ni prestigi. No esmerçarem forces en operacions de imatge. Cercarem l'essencial. Caminarem en la veritat de Jesús.

Seguint els seus desitjos, provarem de viure com a “ferment” de vida sana enmig de la societat i com un poc de “sal” que es dilueix humilment per a donar sabor evangèlic a la vida moderna. Contagiarem dins el nostre entorn l'estil de vida de Jesús i irradiarem la força inspiradora i transformadora del seu Evangeli. Passarem la vida fent el bé. Com Jesús.

"Jesús condemna el puritanisme i la intolerància”

Per Josep Llunell.

Diumenge XVI de durant l’any. Cicle A

L’ensenyament d’aquesta paràbola és ben clar: segons el judici de Jesús ningú en aquesta vida té el dret d’erigir-se en jutge del bé i del mal.

Per tant: ningú té el dret de decidir on està el bé (el blat) i on està el mal (la mala llavor)

I encara menys, ningú té dret de considerar-se amb poder per a pretendre extirpar el mal d’arrel (arrencar la mala llavor). Perquè ben bé podria passar que, pensant que arrenca el jull, en realitat, arrenqués el blat.

En conseqüència:

Ningú pot constituir-se en jutge dels altres.

Ningú té dret a fer això.

Ningú pot condemnar a ningú, refusar a ningú, reprovar a qui sigui.

Per què?

Perquè corre el perill d’equivocar-se.

De manera que pensant que fa una cosa bona, en realitat, el que fa és una destrossa.

Jesús condemna el puritanisme i la intolerància.

Tots correm el perill de caure en aquests tipus de conductes.

I, sabem de sobres fins a quin punt la gent va pel món:

-condemnant

-refusant

-ofenent

-insultant

Però aquest perill s’augmenta en la mesura que una persona es fa més religiosa, sobretot si la seva religió és de caràcter fonamentalista.

Aleshores, la intolerància supera tots els límits i arriba a crear ambients en els que no es pot ni respirar.

Aquest món està ple de fanàtics que es consideren amb el dret i el deure d’obligar a què tots els altres canviïn, fins a pensar i viure com pensa i viu el fanàtic més tancat i més intolerant.

La gent “molt religiosa” fa por. I fan la vida insuportable i la convivència amarga.

En el fons, el problema està en què el bé i el mal són categories que les defineixen els que tenen prou poder per a definir-les.

Nietzsche ho va dir molt bé:

“Foren els mateixos bons, és a dir,

-els nobles

-els poderosos

-els homes de posició superior, els que varen sentir-se i es valoraren, a si mateixos i al seu obrar, com a bons, o sigui, com quelcom de primer ordre i nivell, en contraposició a tot el que és baix, vulgar, menyspreable i popular”

I creieu que és així com anirem a netejar el camp del Senyor de la mala llavor?

El cregut, el pet bufat, no mereix cap crèdit.

Som d’aquesta mena nosaltres?

-orgullosos i creguts?

-pets bufats insuportables?

DIUMENGE   XV    DEL   TEMPS   ORDINARI

SEMBRAR

En acabar de contar la paràbola del sembrador, Jesús fa aquesta crida: “Qui tingui orelles, que ho senti”. S'ens demana que parem atenció i molta a la paràbola. Però, ¿ En què hem de reflexionar ? ¿ En el sembrador ? ¿ En la llavor ? ¿ En els diferents terrenys ?

Tradicionalment, els cristians ens hem fixat exclusivament en els terrenys on cau la llavor, per a revisar quina és la nostra actitud quan escoltem l'Evangeli. Tanmateix, és important parar esment en el sembrador i a com sembra.

És el pimer que diu el relat: “Sortí el sembrador a sembrar”. I ho fa amb una confiança que sorprèn. Sembra a balquena. La llavor cau i cau arreu, inclús allà on pareix difícil germinar. Així ho feien els camperols de Galilea, que sembraven inclús a les vores dels camins i terrenys plens de pedres.

És fàcil identificar el sembrador. Així sembra Jesús el seu missatge. Cada matí surt a anunciar la Bona Nova de Déu. Sembra sa Paraula entre la gent senzilla que l'acull, i també entre els escribes i fariseus que el rebutgen. Mai es desanima. La seva sembra no serà estèril.

Estem desbordats per una forta crisi religiosa, i podem pensar que l'Evangeli ha perdut la seva força original i el missatge de Jesús ja no té ganxo per a atreure l'atenció de l'home o la dona d'avui. Cert, no és el moment de “collir” èxits cridaners, sinó d'aprendre a sembrar sense desànims, amb humilitat i veritat.

No és l'Evangeli el qui ha perdut força humanitzadora, som nosaltres els qui l'estem anunciant amb fe dèbil i vacil·lant. No és Jesús el qui ha perdut poder d'atracció. Som nosaltres els qui el desvirtuem amb incoherències i contradiccions.

El Papa Francesc diu que, quan un cristià no viu adherit a Jesús, “prest perd l'entusiasme i deixa d'estar segur del que transmet, li manca força i passió. I una persona que no està convençuda, entusiasmada, segura, enamorada, no convenç ningú”.

Evangelitzar no és propagar una doctrina, sinó fer present enmig de la societat i en el cor de les persones la força humanitzadora i salvadora de Jesús. I això no es pot fer de qualsevol manera. El més decisiu no és el nombre de predicadors, catequistes i ensenyants de religió, sinó la qualitat evangèlica que podem irradiar els cristians. ¿ Què contegiem? ¿ Indiferència o fe convençuda ? ¿ Mediocritat o passió per una vida més humana ?

"L’Evangeli no és una moral, ni una política, ni tan sols una religió amb més o menys futur"

Per Josep Llunell.
 

Què és la paràbola del sembrador?

És una invitació a l’esperança veritable.

La sembra de l’Evangeli, moltes vegades inútil per diverses contrarietats i oposicions.– té una força incontenible.

A pesar de tots els obstacles i entrebancs. La sembra acaba amb collita fecunda que fa oblidar tots els fracassos ocasionals.

Els creients no hem de perdre l’alegria a causa de l’aparent impotència del Regne de Déu.

Sempre sembla que la causa de Déu està en decadència i que l’Evangeli és una realitat insignificant i sense futur.

Però no és així.

L’Evangeli no és una moral

-ni una política

-ni tan sols una religió amb més o menys futur.

L’Evangeli és la força salvadora de Déu, sembrada per Jesús en el cor del món i de la vida dels homes.

Empesos pel sensacionalisme dels actuals mitjans de comunicació, sembla que només tenim ulls per veure el que no rutlla, el que va malament.

I ja no sabem veure aquesta força de vida que es troba amagada sota les aparences més minses o desanimadores.

Si podéssim observar l’interior de les vides, ens meravellaríem davant de tanta bondat

entrega

sacrifici

generositat i veritable amor.

Hi ha malentesos i violència entre nosaltres, però està creixent, en moltes persones, l’anhel d’una verdadera pau.

És evident que s’imposa el consumisme egoista en la nostra societat, però cada vegada són més les persones que descobreixen el goig d’una vida senzilla i la gràcia del saber compartir.

La indiferència sembla haver apagat la religió, però avui són molts els cors on desvetlla la nostàlgia de Déu i la necessitat de la pregària.

L’energia transformadora de l’Evangeli està treballant el cor de la humanitat.

La set de justícia i amor seguiran creixent.

La sembra de Jesús, de cap manera acabarà en fracàs.

El que sí ens demana és acollir la bona llavor, removent la terra del nostre cor.

És en nosaltres mateixos, que en les hores de claror interior descobrim

-la força de créixer

-de ser més humans

-de ser més accessibles

-de ser més acollidors

-de transfigurar la nostra vida

-d’edificar relacions noves i generoses entre les persones

-de viure amb més transparència

-d’obrir-nos més a Déu

Vet aquí la bona ruta a seguir i la bona llavor a sembrar.

TRES CRIDES DE JESÚS

L'evangeli de Mateu recull tres cridades de Jesús que els seus seguidors hem d'escolar amb atenció, ja que poden transformar el clima de desànim, cansament i tedi que a voltes es respira en sectors de les nostres comunitats cristianes.

“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar”.

És la primera crida. Dirigada a tots els qui viuen la religió com una càrrega pesada. Molts són els cristians que es senten carregats per la seva consciència. No són grans pecadors. Simplement ha estat educats per a tenir sempre present el pecat i no coneixen l'alegria del perdó constant de Déu. Si troben Jesús es sentiran alleugerits.

També hi ha cristians cansats de viure la religió com una tradició gastada. Si es troben amb Jesús aprendran a viure confiant en Déu Pare. Descobriran una alegria interior que avui no conéixen. Seguiran Jesús no per obligació, sinó per atracció.

“Accepteu el meu jou, … perquè és suau i la meva càrrega lleugera”.

És la segona crida. Jesús no aclapara ningú. Ans al contrari, allibera el millor que hi ha dins nosaltres, ja que ens proposa viure fent la vida més humana, digna i sana. No és fàcil trobar una manera més apassionant de viure.

Jesús allibera de pors i pressions, no les posa; fa créixer la nostra llibertat, no les nostres servituds; desvetlla en nosaltres la confiança, mai la tristesa; ens atreu cap a l'amor, no cap a lleis i preceptes. Ens convida a viure fent el bé.  

“Apreneu de mi que som benèvol i humil de cor, trobareu el repòs que tant desitjau..”

És la tercera crida. Aprendre de Jesús a viure com ell. Jesús no complica la vida. La fa clara i senzilla, més humil i més sana. Ofereix tranquil·litat i pau. No proposa mai als seus el que no ha viscut. Per això pot entendre les nostres dificultats i els nostres esforços, pot perdonar les nostres ximpleries i bajanades, els nostres errors, animant-nos sempre a aixecar-nos.

Hem de centrar esforços en promoure un contacte més vital amb Jesús dins les nostres comunitats, tan necessitades d'alè, quietud i pau. Dóna pena veure que precisament la manera d'entendre i de viure la religió condueix a molts, inevitablement, a no conéixer l'experiència de confiar en Jesús. Penso en tantes persones que, dintre i fora de l'Església, viuen “perdudes”, sens saber a quina porta tocar. Jesús podria ser per a elles la gran notícia.

"La religió de Jesús és suau, lleugera, agradable de portar"

Per Josep Llunell.

Aquest text impressionant és una revelació de la intimitat de Jesús.

Una revelació en la que posa de manifest els seus sentiments més íntims.

Aquests sentiments es refereixen a dues realitats:

Primera: la seva relació íntima i única amb el Pare.

Segona: les seves preferències socials.

La seva relació amb el Pare del Cel és tan profunda que Jesús parla d’una relació exclusiva en quan que el coneixement mutu entre ells és exclusiva d’ells.

Però el que més crida l’atenció és que aquesta relació amb el transcendent de Déu, portava a Jesús a prendre posició clara en aquest món.

Aquesta posició de Jesús consistia en la seva preferència per la gent senzilla.

Cosa que el portava inevitablement a anteposar els senzills per davant i per damunt dels savis i entesos.

Què vol dir això?

Vol dir que el que es relaciona en sèrio i a fons amb Déu no pot estar amb tot el món.

És a dir: el que pren seriosament a Déu, és el que pren seriosament els més humils i desemparats de la societat.

Pretendre estar en íntima relació amb Déu i alhora pretendre mantenir una posició de privilegiat social, aquestes dues coses són senzillament impossibles. Del tot impossibles.

D’aquí, que la crida de Jesús s’adreça de ple als que van per la vida afeixugats i cansats.

Afeixugats per un jou que els oprimeix. Aquest jou és, de fet, tot el que els fa sofrir, sigui el que sigui i vingui d’on vingui.

A la Bíblia es fa referència al jou dels poderosos i polítics opressors: Egipte, Síria, Babilònia i Roma.

Però en temps de Jesús, quan es mencionava el jou, es tractava sobretot del jou que era la Llei religiosa, que s’havia convertit en una càrrega insuportable.

Per tant, Jesús no vol, no tolera una llei religiosa que resulti una càrrega dura per a la pobre gent.

La religió de Jesús és suau, lleugera, agradable de portar.

Per què?

Perquè és humanitat i felicitat per a tothom.

És així com la vivim nosaltres?

INTERESSANT    ESCRIT   SOBRE   EL   "manacorí   universal"

Ladaria: “Ni progresista, ni tradicionalista. Un hombre equilibrado”

Un perfil del nuevo prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe en la pluma de uno de sus alumnos, obispo argentino y uno de sus dirigidos de tesis

ERGIO BUENANUEVA*

CÓRDOBA, ARGENTINA

El nombramiento del arzobispo Luis Ladaria como Prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe es – en mi modesta opinión – una muy buena noticia.

Sustituye al cardenal Gerhard Müller, que está cumpliendo los cinco años para los que fue nombrado. Vale aclarar que el Papa Francisco ha determinado que, de ordinario, se respete este período de tiempo para quienes desempeñan servicios en la Curia. Cumplido el plazo, la persona vuelve a su diócesis o asume otro oficio. Claro, aquí se trata de un cardenal. Esto lo hace más llamativo.

Es cierto que seguramente hay otras razones para no renovar su servicio al frente de la Congregación. Al Papa le toca evaluar a sus colaboradores, eligiéndolos libremente. Mucho más en este caso, pues la Congregación para la Doctrina de la Fe es la más importante de la Curia, ya que en ella el Papa delega parte de su oficio magisterial. La congregación y, por ende, su prefecto hablan en nombre del Papa de manera singular.

Pero vuelvo a Ladaria. Es de un jesuita español, nacido en Mallorca. Un teólogo muy conocido. Enseñó en Comillas y también en la Gregoriana. Tuve la suerte de tenerlo como profesor. Me dirigió la tesis de licenciatura. Hice con él un seminario sobre el Espíritu Santo en la enseñanza de los Padres: Atanasio y Basilio.

Se trata de un hombre de muy buen carácter, amable y con una envidiable claridad a la hora de exponer los temas de sus clases. Cualidad que brillaba, de manera especial, cuando el autor o el tema a exponer era de especial complejidad. Sus clases estaban siempre abarrotadas de alumnos. De todos modos, quisiera destacar también la exquisitez humana de su trato con las personas, especialmente percibida por quienes éramos sus alumnos.

Fuimos nombrados obispos en el mismo año. Él fue ordenado en julio y yo en setiembre. Tuve ocasión de entrevistarlo en dos ocasiones: para la Visita “ad limina” de 2009 y más recientemente, mientras la Conferencia Episcopal Argentina elaboraba sus Líneas guía para responder a los abusos sexuales de clérigos. Volví a comprobar entonces sus cualidades para abordar temáticas difíciles con gran calidad en el trato humano.

No se lo puede enrolar en las corrientes teológicas más progresistas. Tampoco en el conservadurismo. Menos aún en el integrismo tradicionalista. Creo que esto es, en los tiempos que corren, un activo de su persona.

Siendo profesor de varias materias de teología dogmática – Gracia y Trinidad, por ejemplo – usé con provecho sus libros. También muy bien valorados por los alumnos. Sus autores de referencia son: De Lubac, Rahner, Von Balthasar, Pannenberg, Alfaro. 

En temas difíciles y polémicos suele tener una postura muy equilibrada, sin tensar la cuerda hasta hacer imposible la búsqueda de la verdad integrando diversas posiciones. Esto es, a mi criterio, un activo a su favor, en este momento de fuerte transición eclesial, bajo el ministerio del Papa Francisco. En este punto, tengo expectativas muy alentadoras.

Por otra parte, me consta que se preocupaba de unir a su intensa vida académica el ejercicio del ministerio pastoral, tanto y en cuanto se lo permitían sus tiempos, sobre todo, en la predicación de Ejercicios espirituales.

La Congregación de la Fe tiene como misión «promover y tutelar la doctrina de la fe y la moral en todo el mundo católico. Por esta razón, todo aquello que, de alguna manera toca este tema, cae bajo su competencia».

Ayuda al Papa en el desafiante anuncio del Evangelio en las circunstancias de hoy. Por eso, su misión de ayudar a discernir contenidos teológicos y formas de lenguaje que, respetando la fe recibida, actualicen el mensaje del Evangelio de la salvación.

Dentro de su competencia está también una sección judicial que se ocupa, entre otros delitos contra los sacramentos, de los casos de abusos sexuales a menores cometidos por clérigos (diáconos y presbíteros). En esta materia, ayuda a los obispos a responder con justicia y verdad a las denuncias que se reciben. En esta delicada materia se han dado muchos pasos valiosos. Quedan muchos todavía por dar.

Auguro al arzobispo Luis Ladaria muchos frutos en esta nueva y delicada misión que le confía el Papa. Cuenta con la oración de la Iglesia. Por supuesto, con la mía también.

* Obispo de San Francisco, en Argentina

Dia 1 de juliol 2017, A les 22'30 horesLa nit de l'1 al 2 de juliol l'Adoració Nocturna de Mallorca celebrà la Vigília d'Espigues al Col·legi de la Puresa de Maria a Fartàritx (Manacor). S'hi feren presents les seccions de Palma, Manacor, Inca, Calvià, Felanitx, sa Pobla, Sóller i Sencelles, amb les respectives banderes. Enguany, a més de la tradicional benedicció dels fruits i de les activitats humanes, es donaren gràcies per la beatificació del qui fou vicepresident de l’Adoració Nocturna i màrtir a Almeria, i batiat a Mallorca, Lluís Belda i Soriano de Montoya, i, en recordança del centenari de la Mare de Déu de Fàtima, es resà el rosari de forma solemne en la processó de banderes i es consagraren les diòcesis balears al Cor Immaculat de Maria. Presidí la concelebració eucarística monsenyor Andreu Genovart, rector de les parròquies de Manacor i prelat d’Honor de Sa Santedat, i la processó i benedicció amb el Santíssim, Mn. Joan Perelló, director espiritual de la secció de Manacor.  (Agència   Balèria)   

Al Convent de la Puresa (Fartàritx)) – MANACOR

Amb l'assistència de grups d'Adoració Nocturna de PALMA, Consell Diocesà, INCA, SENCELLES, FELANITX, SA POBLA, CALVIÀ, SÓLLER, MANACOR i altres… es celebrà com estava  previst…

• RES DEL ROSARI, des de la”gruta” de Lourdes del pati en processó cap a l'Església.

• CONCELABRACIÓ EUCARÍSTICA

• EXPOSICIÓ DEL SANTÍSSIM

• OFICI DE LECTURA I TEDEUM

• PROCESSÓ EUCARÍSTICA I BENEDICCIÓ FINAL