Celebram avui la titular de la nostra parròquia: la Mare de Déu dels Dolors. Siau tots benvinguts!
Com una família ben unida entorn de l’altar, participem de l’Eucaristia, contemplant Maria la dona feel que aguanta ferma al peu de la Creu del seu Fill.
Que ella sigui també la nostra fortalesa que ens acompanyi sempre i molt especialment en els moments més difícils de la nostra vida.
Cant d’entrada: “Gloriosa com ningú”
Els celebrants sortiran pel creuer del Sant Crist.
Monició d’entrada: Emmaüs 1
Salutació del celebrant:
Acte Penitencial: “Senyor, teniu Pietat”
Glória: (cantat principi i final)
Oració Col·lecta
LITÚRGIA de la PARAULA:
1ª lectura: Miquel Àngel Riera
Salm: Miquel Àngel Riera
Resposta Salm cantat: “Aclamem tots la vida” o
“El Senyor ha fet en mi meravelles”.
2ª lectura: NO
Cant de l’Al·leluia: “
Evangeli
Homilia
Credo
Pregària dels fidels: Emmaüs 2
Presentació de les ofrenes: Emmaüs 1
1. El pa i el vi
2. Ball de l’Oferta
Becines:
Ofertori:
Cant durant l’ofertori: “Stabat Mater” o la traducción.
– Dissabte dia 15, festa de la Mare de Déu dels Dolors,
només hi haurà missa a les 20h a la parroquia dels Dolors.
Queden suprimides les misses a les altres parròquies.
DIUMENGE XXIII DEL TEMPS ORDINARI:
Fa que hi sentin els sords i que els muts parlin
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 7,31-37
Guarició d'un sord-mut
31 Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. 32,Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. 33 Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva.34 Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué:
—Efatà ! —que vol dir: «Obre't!»
35A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. 36 Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. 37 Estaven completament admirats i deien:
–Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.
Paraula de Déu
CURAR LA SORDESA
La curació d'un sord-mut, a la regió pagana de Sidó és contada per Marc amb una intenció clarament pedagògica. És un malalt especial. No hi sent ni parla. Viu tancat dins ell mateix, sense comunicar-se amb ningú. No se n'adona de que Jesús passi a la vora ell. Són els altres que el porten al Profeta.
L'actuació de Jesús és també especial. No posa les mans damunt ell com li han demanat, sinó que l'agafa a part i el mena a un lloc retirat de la gent. Allà treballa intensament, primer l'oïda i després la llengua. Volt que el malalt senti son contacte guaridor. Sols una trobada profunda amb Jesús podrà sanar-lo d'una sordesa tan forta.
Pel que sembla, no és suficient tot aquell esforç. La sordesa es resisteix. Llavors Jesús recorre al Pare, font de tota salvació: mirant al cel, sospira i crida al malalt una sola paraula: “Effetà”, és a dir, “Obre't”. Aquesta és l'única paraula que Jesús pronuncia en tot el relat. No va dirigida a les orelles del sord sinó al seu cor.
Sens dubte, Marc vol que aquesta paraula de Jesús ressoni amb força dins les comunitats cristianes que llegiran el seu relat. Sap que és bo de fer viure sords a la Paraula de Déu. Avui hi ha també cristians que no s'obrin a la Bona Nova de Jesús ni parlen de la seva fe. Comunitats sord-mudes que escolten poc l'Evangeli i el comuniquen de manera deficient.
Tal volta un dels pecats més greus dels cristians d'avui sigui aqueixa sordesa. No ens aturem a escoltar l'Evangeli de Jesús. No vivim amb el cor obert per a acollir les seves paraules. Per això, no sabem escoltar amb paciència i compassió a tants que sofreixen sense rebre l'afecte ni l'atenció de ningú.
A voltes es diria que l'Església, nascuda de Jesús per a anunciar sa Bona Nova, fa son propi camí, oblidada sovint de la vida concreta de preocupacions, pors, treballs i esperances de la gent. Si no escoltem les cridades de Jesús, no posarem paraules d'esperança en la vida dels que sofreixen.
Paradoxa dels discursos de l'Església. Es diuen grans veritats, però no toquen el cor de les persones. Això passa en temps de crisi. La societat no espera “doctrina social” dels especialistes, però escolta amb atenció una paraula clarivident, inspirada en l'Evangeli de Jesús quan es dita per una Església sensible al sofriment de les víctimes, i que sap sortir instintivament en la seva defensa invitant a tots a estar prop dels qui més ajuda necessiten per a viure amb dignitat.
1- L’Evangeli ens parla d’un sord que a penes sabia parlar. És trist ser sord. Una persona que no hi sent, viu més aïllada encara que un cec. Té molt poca comunicació amb les persones que l’envolten. Està molt desconnectada d’aquells que l’envolten. No sap de què parlen.
A l'Escriptura, la sordesa sempre simbolitza la duresa de cor davant les crides i la gràcia de Déu. Per això convé recordar que hi ha hagut un moment de la nostra vida en què cadascun de nosaltres ha mantingut l’oïda oberta a la crida de Déu. Si no hagués estat així, nosaltres avui no seríem cristians.
Ens podríem preguntar, però, si ens mantenim oberts a les crides que Déu ens va fent o si, amb el temps, ens hem anat tancant. Si fos això darrer, m’aniria empobrint espiritualment. Em quedaria raquític. Seria llàstima perquè significaria que estic anant endarrere en la meva vida. M’estic obrint o m’estic tancant? 2- Fixem-nos en una cosa: els miracles, a l’evangeli, sempre tenen un sentit simbòlic que va més enllà de la simple materialitat del fet que es narra. Són “signes”, que demostren que Jesús és el Salvador anunciat pels Profetes.
Amb aquesta curació del sord-mut, se’ns volia indicar que Jesús és Aquell que ve a destapar la nostra oïda interna i fer-nos així capaços d’obrir-nos a la veritat de Déu.
En tenim necessitat d’això. Perquè tots correm el perill de tancar-nos en nosaltres mateixos i d’orientar la nostra vida d’acord amb la nostra pròpia llum, que és molt feble, i d’acord amb els nostres propis criteris que són molt curts, molt egoistes.
Cal, sobretot durant l’eucaristia, que ens esforcem per posar-nos en contacte amb Jesús, perquè obri la nostra oïda interior i faci que la seva veritat ens penetri a fons i transformi els nostres cors.
Ens esforcem per fer-ho?
3- Una altra cosa important que ens diu l’evangeli d’avui, és que aquell home, un cop curat, comença a parlar “perfectament”, perquè entenguem que quan una persona s’obre a la veritat de Jesús, millora de manera radical la seva manera de comunicar-se amb els altres. Les seves paraules ja no seran portadores de tristesa, ni de desunió o de foscor o de rancúnia, sinó portadores d’amistat, de joia, de pau, de llum …
De vegades se sol dir: “Les paraules se les emporta el vent”. Però això no és del tot cert. Les nostres paraules penetren en el cor d’aquells que escolten i, allà dins, són llavor de sentiments. Que poden ser bons o dolents, positius o negatius. És a dir, que poden salvar o poden enfonsar la persona.
Què sembro en el cor d’aquells que m’escolten?
4- Finalment, la curació del sord-mut és també signe d’una altra realitat que ens toca molt de prop: ens fa veure que entre nosaltres hi ha poc diàleg. Almenys diàleg autèntic. Jesús vol, i ell ho fa possible, que les persones siguem capaces de comunicar-nos amb sinceritat i cordialitat.
Cada persona és un misteri que amaga en el seu cor unes riqueses immenses que Déu mateix hi ha posat. Quantes riqueses queden enterrades i es perden per una deficient comunicació entre les persones! Quina pèrdua més gran!
Jesús vol que hi hagi un autèntic diàleg, especialment a nivell familiar: entre marit i muller i entre pares i fills. Perquè la comunicació sincera i amable enriqueix, acosta les persones i fomenta la unió i l’estimació. I això és fer realitat entre nosaltres la salvació de Jesús.
Si tenim poca comunicació, és potser perquè ens manca el diàleg essencial: el que hi ha d’haver entre Déu i nosaltres. És a dir, perquè preguem poc. I, sense pregària, la nostra comunicació és pobra. No enriqueix els altres perquè estem buits per dins. I, fins i tot, pot arribar a fer mal.
5- L’evangeli acaba amb aquelles paraules tan significatives que deia la gent parlant de Jesús:”Tot ho ha fet bé”. Tant debò que, en arribar al terme de la nostra vida, se’ns pogués fer a tots nosaltres aquest elogi: “Tot ho ha fet bé”.
No es tracta pas de fer coses extraordinàries, sinó de fer bé les mil petites coses de cada dia. “Fer bé”, vol dir fer-les amb amor: fer-les perquè volem ajudar els altres, perquè volem ser un nou Jesús, enmig del nostre món.
Som conscients que si ens obrim a Déu, també ens obrirem als altres, i tot ho farem bé?
Deixem ja el port del mes d’agost i, en el nostre petit veler, sortim a navegar. El vent és una mica fort, de ponent. Abans tenia un nom molt poètic, avui en diuen“síndrome postvacacional”. La seva bufada provoca cansament, enyorança i poques ganes de fer feina. No durarà massa perquè el llevant està anunciat, i ens porta un canvi de temps i d’humor.
Després de sopar, peix i aigua de Viladrau (per cert, treta d’una font de muntanya), hem obert el mapa de navegació i l’hem estès sobre la taula. Aquest mapa té dues parts: la primera conté la ruta i la previsió del temps segons estadístiques dels anys anteriors, i la segona, alguns consells de navegació.
La ruta. El primer port es diu “Port Inici” i es refereix al començament del curs escolar. Després seguirem navegant amb mar molt moguda durant l’octubre, a partir de l’illot “12 d’Octubre” entrarem en un temps de molta activitat, encara que podrem descansar al port del “Pont de Maria Immaculada”, passat el qual anirem cap al nord fins a les illes anomendes del “Nadal”. Mar imprevisible, amb cops de vent tempestuosos. Vindran els reis a visitar-nos i, passades les festes, anirem fent camí en mig dels corrents marítims del nou hemisferi, del qual en diuen “La Pujada de Gener”.
Passarem per Cendra, Quaresma i Setmana Santa fins fer port a les illes de Pasqua, ja en plena primavera. Són illes molt habitades per mones. Arribaran les primeres caloretes i farem parada sorollosa al golf de “Sant Joan”, conegut amb el nom de la gran gresca. Després enfilarem pels mars de les calors fins retornar a un nou agost i noves vacances.
Consells de navegació. En temps durs i desolats, que n’hi haurà, NO FER MUDANÇA. En temps forts, alegres i consolats, GAUDIR I AGAFAR NOVES ENERGIES.
Sempre TOTHOM ÉS IMPORTANT. Quan perdem l’orientació CERCAR L’ESTEL POLAR, TAMBÉ ANOMENAT MARIA. Donar preferència ALS MÉS DÈBILS. Tenir a mà i meditar EL LLIBRE DE LA PARAULA, i en el cor i la ment, la confiança en EL SENYOR. Que el nostre viatge sigui COMUNITARI I AMB BON HUMOR.
AMIGUES I AMICS, NAVEGUEM JUNTS EL CURS 2018-2019.
(copiat de "Catalunya Religió.cat)
* * * * *
IMATGES D'AQUEST ESTIU:
PARAULES D'ANTONI AMORÓS, EN EL DIA DE LA SEVA PRESENTACIÓ COM A NOU RECTOR…
Som en Toni. Sí, senzillament en Toni. Som de Cala Rajada. Tenc 53 anys i en duc 22 de capellà. He servit 6 anys a St. Josep Obrer de Palma, 11 a Artà i Sa Colònia i quasi 5 a Capdepera i Cala Rajada. També vaig fer classes de religió. Se’m demanà fer un temps d’ecònom diocesà, de formador del seminari i de rector del seminari menor.
Els punts de referència que m’han ajudat a construir l’espiritualitat del meu ministeri, la meva manera de viure i entendre el sacerdoci, no provenen de grans mestres espirituals ni de cap moviment en concret, sinó que troben el seu origen en les persones senzilles que, superant èpoques de capellans bons i dolents, superant canvis d’orientació desconcertants en la institució eclesial, superant fins i tot un ambient cultural d’una hostilitat, ara aclaparadora … a pesar de tot, han mantingut la fe i la fidelitat a l’Església.
Els, principalment les meves mestres, han estat aquestes persones senzilles. I estic ben segur que me seguireu ensenyant moltes coses els manacorins. En resum som, m’he anat fent, un capellà de poble i un capellà de gent petita, en el sentit de senzilla. Quan Sant Jaume i Sant Joan demanaren a Jesús qui seria el primer en el Regne de Déu, Jesús els va dir que ser primer sols es justifica si es per servir els altres i, posant un infant enmig de la rotlada, concretà que els primers eren els més petits. Esper que molts vulgueu ser primers per servir. Segurament no agradaré als que vulguin ser primers per sentir-se d’un cercle distingit. Aquest mateix tarannà va diferenciar i va fer triunfar l’Església sobre els altres cultes mistèrics, més lluents i renovadors, durant els primers segles del cristianisme.
Se sol dir que un rector, el primer any, no ha de canviar res. Procuraré no fer-ho. Però, que ningú esperi que me presenti el segon any amb un programa de reformes. No passeu gens de pena. No venc a canviar res. Al Seminari Menor vaig conèixer varis joves i jóvenes de Manacor. Som amic de capellans manacorins… Sé que aquí la comunitat cristiana està encaminada. Sé que els meus antecessors, amb tots voltros, han fet molta feina ben feta. Jo senzillament som un més que ve a caminar al vostre costat i a consolidar, també reparar, tot allò ben fet que ja s’ha fet.
Per tarannà som un administrador i no un fundador. El meu perfil ideològic es podria definir com a baix. No venc amb un preconcepte del que pens que ha de ser l’Església. Sobretot som obert a la vida que fa néixer l’Esperit. Com ens ensenya Jesús a les paràboles, venc a fer de conrador i no de constructor. Tots sembrarem, cavaré, abonaré, regaré. Alguna vegada haurem de podar. Però és la planta la que creix i el conrador sols acompanya i potencia el seu creixement. No venc a imposar la meva ideologia a l’Església de Manacor. Per tant, em trobarà davant qui pretengui limitar la vida cristiana que creix, amb la plantilla limitadora de la seva manera pròpia d’entendre com ha de ser l’Església.
Sempre he servit a comunitats petites, ara només parl de número i d’estructura. A Manacor hi ha una gran comunitat molt estructurada. Me fa un poc de por la nova etapa de la meva vida que ara comença. En certa manera, em sent com si passàs d’una barca de bou al Titànic.
Sr. Vicari Episcopal: Degut al meu pas per la Cúria, també som capaç de veure les coses des del punt de vista dels qui comanden. Sé que vos ho he posat difícil. Sé que hi havia persones “de mayor calidad”, com diria en Cervantes, per ocupar aquest càrreg. No és fàcil d’entendre que vós i el Bisbe em doneu aquesta missió justament a mi. No s’explica si no és que hi ha hagut persones … no sé qui són … això es du en secret … que han dipositat una especial confiança en mi.
Vos ho agraesc i esper no defraudar-vos. Però sobretot esper no defraudar la comunitat cristiana i la ciutat de Manacor. Vos vull dir a tots que necessit la vostra ajuda i la vostra pregària. Sé que sense elles no seré capaç.
A part del meu deure de ser fidel a les persones amb les que estic en deute, sobretot honrar ma mare, el meu únic honor és servir l’Església. Podeu estar segurs que intentaré estar a l’altura. Inicialment m’empeny aquest honor. Però, poc a poc, aprendré a estimar-vos, i ho faré per amor, que és l’únic que val davant Déu.
Sant Crist de Manacor, penyora que Déu ens ha enviat per significar que, per Ell, Manacor no és una ciutat petita qualsevol, sinó que li té un amor específic i singular. A vós, venerada figura, encoman aquest temps en que caminarem junts la meva pobra persona i la comunitat i la ciutat de Manacor.
1 Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, 2 i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les.3 Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; 4 i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.
5 Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús:
–Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?
6 Ell els respongué:
–Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure:
» Aquest poble m'honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
7 El culte que em donen és buit,
les doctrines que ensenyen
són preceptes humans.
8 »Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.
…..
14 Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia:
–Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: 15 No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur. …
21 Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, 22 adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. 23 Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home.
Paraula de Déu.
LA QUEIXA DE DÉU
Un grup de fariseus de la Galilea s'acosten a Jesús en actitud crítica. No van tots sols. Els acompanyen alguns escribes vinguts de Jerusalem, preocupats per defensar l'ortodòxia dels senzills camperols . L'actuació de Jesús és perillosa. És convenient corregir-la.
Han vist que, en alguns aspectes, els seus deixebles no segueixen la tradició dels majors. Malgrat parlin del comportament dels deixebles, la seva pregunta es dirigeix a Jesús, ja que és ell qui els ha ensenyat a viure amb aquella llibertat sorprenent. ¿ Per què ?
Jesús els respon amb les paraules del profeta Isaïes que il·luminen molt bé son missatge i la seva actuació- Aquestes paraules, amb les quals Jesús s'identifica totalment, cal escoltar-les amb atenció, ja que toquen quelcom fonamental de la nostra religió. Segons el profeta, aqueix és la queixa de Déu.
“Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi”. Aquest és sempre el risc de tota religió: donar culte a Déu amb els llavis, repetir fòrmules, recitar salms, pronunciar paraules belles, mentre el cor “està lluny d'ell”. Tanmateix, el culte que agrada a Déu neix del cor, de l'adhesió interior, d'aquest centre íntim de la persona d'on neixen les nostres decisions i projectes.
Quan el nostre cor està lluny de Déu, el nostre culte no té contingut. Manca vida, manca escolta sincera de la Paraula de Déu, manca amor al germà. La religió esdevé una cosa externa que es practica per costum, peà hi falten els fruits d'una vida fidel a Déu.
La doctrina que ensenyen són preceptes humans. En tota religió hi ha tradicions que són “humanes”. Normes, costums, devocions que han nascut per a viure la religiositat dins una determinada cultura. Poden fer molt de bé. Però fan mal quan distreuen i allunyen del que Déu espera de nosaltres. Mai han de tenir la primacia.
Per acabar la cita del profeta Isaïes, Jesús resumeix el seu pensament amb unes paraules greus: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”.
Quan ens aferrem de manera cega a tradicions humanes, risquem d'oblidar el manament de l'amor i desviar-nos del seguiment a Jesús, Paraula encarnada de Déu. En la religió cristiana, el primer és sempre Jesús i sa crida a l'amor. Només després vénen la nostres tradicions humanes, per molt importants que ens puguin semblar. No oblidem mai l'essencial.
La primera lectura del próximo domingo (2 de Septiembre) nos remonta al principio de la formación del pueblo de Israel. Pone el libro del Éxodo en boca de Moisés la Palabra de Dios que promete la posesión de la tierra, la sabiduría e inteligencia y sobre todo la cercanía de ese mismo Dios. Los preceptos y mandatos que se derivan de esta relación son siempre en beneficio del prójimo. El pueblo judío conservaba esta tradición pasada de unas generaciones a otras como algo sagrado, intocable.
En la liturgia dominical la primera lectura y el evangelio están siempre profundamente relacionados. Los garantes de la ley, fariseos y letrados critican a los discípulos de Jesús por no llevar esta tradición a rajatabla y le cuestionan a Jesús por ello.
“Este pueblo me honra con los labios, pero su corazón está lejos de mí”. Is.29, 13a, cita Jesús para mencionar una relación que se ha anquilosado con el paso del tiempo. “El culto que me dan está vacío, porque la doctrina que enseñan son preceptos humanos”. Is.29, 13b; simple rutina, añade otra traducción.
Mientras el pueblo de Dios estaba en camino, a la intemperie, viviendo el día a día, sin saber muy bien a dónde se dirigían necesitaban de un Dios cercano, protector. Con el paso del tiempo y el asentamiento los intereses iban por otro lado y convenía más un Dios lejano que no se entrometiera mucho en su día a día. Los preceptos sirven ahora para distinguir a los que están dentro de los que están fuera, los que pertenecen a los elegidos y los que no. Incluso ayudan a no seguir la propia conciencia y auto engañarse.
Eso es lo que capta Jesús y denuncia claramente: “Dejáis de lado el mandamiento de Dios para aferraros a las tradiciones de los hombres”. Mc 7, 8.
Cuando la religión (relación), se convierte en culto vacío, palabras que se lleva el viento, simple rutina, se acaba la vida y languidece hasta morir. Ya no hay sabiduría, (saboreo), ni inteligencia, ni cercanía de Dios.
La religión no puede ni debe anular la conciencia de la persona. Sería un engaño intentar acallar con preceptos y normas lo que la voz de Dios nos sugiere en el interior.
Formar esa conciencia es la tarea de todo ser humano para llegar a la plenitud de su ser. Por eso tampoco nos podemos dejar llevar por opiniones sin profunda reflexión personal.
De ahí nace la sabiduría fruto del saboreo uniendo mente y corazón. En esa cercanía de Dios que habita en mí y me conecta al universo se fragua mi identidad de hij@ de Dios hermana de tod@s. Cuando conecto con esta realidad toda mi vida se equilibra y cobra sentido. He dado con la fuente.
¿Cómo alcanzo yo esa sabiduría que anhelo profundamente?
“Nosotros somos la Tierra que camina, que piensa, que ama, que venera. Debemos aprender del universo, que es un sistema abierto, a estar también siempre abiertos y atentos para lo nuevo que pueda irrumpir”. Leonardo Boff
¿ A qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,60-69
Reaccions dels deixebles
60 Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:
–Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?
61 Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:
–Això us escandalitza? 62 Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? 63 És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. 64 Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.
Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. 65 I afegí:
–Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.
66 Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67 Llavors Jesús digué als Dotze:
–¿També vosaltres em voleu deixar?
68 Simó Pere li respongué:
–Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, 69 i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.
Paraula de Déu.
PREGUNTA DECISIVA
L'evangeli de Joan ha conservat el record d'una crisi forta entre els seguidors de Jesús. No tenim gaire dades: Solament s'ens diu que els deixebles sentien dura la seva manera de parlar. Probablement sentien excesiva l'adhesió que reclamava. A un cert moment “molts deixebles feren marxa enrera i ja no anaven amb ell”.
Per primer cop experimenta Jesús que les seves paraules no tenen la força desitjada. Tanmateix, no les retira sinó que les reafirma més: “Les paraules que us he dit són Esperit i són vida, però alguns de vosaltres no creuen”. Les seves paraules són dures, però transmete vida, fan viure, ja que contenen Esperit de Déu. Jesús no perd la pau. No l'importa el fracàs. Dirigint-se als Dotze els fa la pregunta decisiva: “¿ Vosaltres també em voleu deixar?”. No els vol retenir a la força. Els deixa la llibertat de decidir. Els seus deixebles no han de ser servents sinó amics. Si volen poden tornar a casa.
Una vegada més Pere respon en nom de tots: La seva resposta és exemplar. Sincera, humil, sensata, pròpia d'un deixeble que coneix suficientment Jesús per no deixar-lo. La seva actitud pot encara avui ajudar als que amb fe vacilant es plantegen prescindir de tota fe.
“Senyor, ¿ a qui aniríem ?” No té sentit deixar Jesús de qualsevol manera, sense haver trobat un mestre millor i més convincent: Si no segueixen Jesús es quedaran sense saber a qui seguir. No cal precipitar-se. No és bo quedar-se sense llum ni guia en la vida.
Pere és relista. ¿ És bo deixar Jesús sense haver trobat un esperança més convincent i atractiva? ¿Basta sustituir-lo per un estil de vida rebaixada, sense metes ni horitzons? ¿ Ës millor viure sense preguntes, plantajaments ni recerques de cap mena ?
Una cosa en Pere no oblida: “Les teves paraules donen vida eterna”. Les paraules de Jesús no són paraules buides ni enganyoses. A la seva vora ha descobert la vida d'una altra manera: El seu missatge els ha obert a la vida eterna. ¿ On podriem trobar una nova millor de Déu ?
Pere recorda l'experiència fonamental. Conviure amb Jesús han descobert que ve del misteri de Déu. D'enfora, des de la indiferència o el desinterés no es pot reconéixer el misteri que s'amaga en Jesús. Els dotze l'han conegut de prop. Per això poden dir: “Nosaltres creim i sabem que tu ets el Sant de Déu”. Seguiran amb Jesús.
José Antonio Pagola
Homilia per al diumenge 26 de juliol de 2018
1- Tots nosaltres som creients, evidentment, altrament no seríem aquí. Però la nostra fe segueix un procés: ens ha calgut recórrer tot un camí per arribar a ser el que som.
Nosaltres, gairebé tots, vam rebre la fe a través els nostres pares. I, mentre so petits o molt joves, no sabem massa de què va la cosa.
Però, un cop ja més grans, arriba un moment en què comprenem millor que significa creure en Jesús. Ens adonem que seguir l’evangeli no és un joc de nens, sinó que és una formidable aventura que demana un compromís seriós. I, llavors, cal fer una opció: és l’hora de decidir-se.
És, sens dubte, un moment clau en la nostra vida de creients. És el moment de decidir de veritat, si accepto conscientment de seguir Jesús o si me n’aparto. Aquesta és la grandesa i la responsabilitat de ser lliures: jo puc refusar Jesús, puc dir no a Déu. I Ell no em forçarà mai. Perquè Ell no vol esclaus, sinó seguidors lliures.
2- L’evangeli d’avui ens presenta un d’aquests moments clau per a la vida de molts dels qui seguien Jesús. Ell els ha parlat amb molta claredat què significa ser deixeble seu. I la decisió de la majoria és abandonar-lo.
I fixem-nos que ara no es tracta dels fariseus o mestres de la Llei que ja eren contraris a Jesús, sinó de la gent que havia estat atreta per Ell: que l’admiraven i el seguien. Són aquests els qui ara entren en crisi i l’abandonen.
De vegades, pensem que l’abandó de les pràctiques religioses i, fins i tot de la mateixa fe, és un fenomen modern. Però l’evangeli d’avui ens fa veure que això s’ha donat des dels primers temps del cristianisme. Jesús és el primer que ja va fracassar.
És també el problema de molts pares creients d’avui dia. Han fet tot el possible per transmetre, de paraula i amb l’exemple, la fe als seus fills.
I resulta que quan aquests tenen edat per decidir-se, no volen seguir l’herència que els han deixat i abandonen la fe. Això, evidentment, és un motiu de tristesa i sofriment per a aquests pares.
3- També ho fou per a Jesús, tal com hem vist en el relat evangèlic. Però ens cal aprendre d’Ell. Jesús, malgrat tot, no va abandonar la partida sinó que va continuar essent fidel al Pare fins que va aconseguir el seu objectiu: la salvació de tots els homes i dones.
També els pares que es troben en aquesta situació, han de continuar essent fidels al Senyor: pregar i donar exemple als fills vivint amb coherència la seva fe.
La resta ja la farà el Senyor en el moment oportú. I poden estar ben segurs, aquests pares, que cap de les seves llàgrimes i pregàries es perdrà. Ni una.
4- L’evangeli també ens fa veure que no tots van abandonar Jesús. Ell fa una pregunta als seus deixebles i també me la fa a mi: “vosaltres també em voleu deixar?”
Preguntem-nos molt sincerament si podem donar la mateixa resposta que va donar Pere: “Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna i nosaltres hem cregut”.
És un acte de confiança en Jesús. És creure que allò que ha trobat en Jesús, no ho trobarà en ningú més. És creure que Ell no ens fallarà mai. Els homes sí que sovint fallen: però Jesús, no. Ell és aquell que no falla mai.
Preguntem-nos si creiem de veritat que només Jesús té paraules de vida eterna. Davant nostre se’ns ofereixen molts camins: alguns enganyosos, que no porten pas a la vida, sinó a la mort.
Jesús no força mai la nostra llibertat, però ens ofereix el seu camí. Un camí que ens impulsa a estimar, a sentir-nos tots germans, a treballar per millorar el nostre entorn.
Quina resposta li dono?
Jo haig de voler seguir Jesús, no pas perquè sempre ho he fet així o perquè és la tradició de la meva família. Jo vull seguir-lo per opció personal.
I, precisament per això, perquè és una opció lliure, donarà sentit a tota la meva vida i serà llavor de vida eterna. Per a mi i per a tots els qui m’envolten.
GRUP DE “VIDA CREIXENT”
Una trentena de persones, entre joves i no tan joves,
tingueren els dies 23, 24, 25 agost , una CONVIVÈNCIA a Lluc…
Reflexions sobre l'Exhortaciò: 'Alegrau- vos i feis festa” del papa Francesc
Celebració de SANT BARTOMEU
Trobada de Vida Creixent a Lluc … molt animada.
D. Guillem Parera és el cap-pare i consiliari: tothom ha ajudat a crear un ambient d'amistat i germanor.
Una vintena de Manacor i llavors uns deu més entre Santanyí, Campos, Porreres i Llucmajor.
Hem gaudit d'un clima preciós, de temps d'esplai, de cançons agradoses, de xerrades de formació.
Hem explicat i fruït de l'exhortació 'Gaudete et exsultate' del Papa Francesc…
I fins i tot alguns de 81 i 93 anys s'han enfilat a una alzina centenària.
Hem d'agrair especialment als joves Mateu Perelló Mir i a Miquel A. Riera Català la seva ajuda i servei incansables.
* * * * * * *
"Perquè ningú fora d’Ell no té paraules de Vida Eterna"
Hi ha moltes maneres de viure la fe.
Per alguns tot es redueix a complir unes obligacions religioses seguint normes i orientacions que provenen d’altres i que ells no han triat.
La seva fe consisteix en anar repetint un determinat comportament religiós al llarg i ample de tota la vida.
Mai aprenen noves formes de pregar.
Mai han llegit personalment l’Evangeli.
Mai s’han preocupat d’aprofundir la seva fe.
Passen els anys, i segueixen alimentant la seva relació amb Déu amb els esquemes apresos durant la infantesa.
Aquest tipus de fe, és fruit d’una educació religiosa que insistia més en l’obediència que en la responsabilitat; més en l’observança cega que en la creativitat personal. Insistia en les lleis més que en l’escolta interior de la veu de Déu.
Aquest cristianisme no és obediència a la veritat – així defineix S. Pau la fe – sinó obediència a la tradició i a les persones revestides d’autoritat religiosa.
Aquesta fe, no ajuda a créixer ni a profunditzar res.
Tampoc desvetlla la creativitat de la persona, convertint-la en autòmata.
A aquesta fe li falta l’alegria, el desig viu de Déu, l’amor a la vida plena.
La persona es limita a complir les seves obligacions religioses i prou.
Convertida en una realitat supèrflua, innecessària; qualsevol dia se’n podrà prescindir sense experimentar cap mena de buit.
La fe verdadera és una altra cosa. El creient viu una espècie d’aventura personal amb Déu.
La seva fe es va transformant i enriquint al llarg dels anys.
Aprèn a situar-se davant del misteri de Déu amb una humilitat i una confiança sempre noves, sempre renovadores.
Descobreix camins, abans desconeguts, per invocar la seva gràcia i assaborir la seva bondat.
Cada vegada entén millor el que pot significar la promesa de Déu recollida pel profeta Ezequiel (36, 26): “Jo us donaré un cor nou i posaré dins vostre un esperit nou; arrancaré de la vostra carn el cor de pedra i us donaré un cor de carn.”
És cert, que també el creient pot travessar tota mena de crisis i de foscors i viure en la rutina i la mediocritat. Però sempre és possible
renéixer
renovar-se
transformar-se.
El relat de Joan posa en clar una forta crisi de fe entre els deixebles.
Alguns vacil·len, perquè les paraules de Jesús els hi semblen inacceptables.
Altres, giren cua i l’abandonen.
Aleshores Jesús s’adreça directament als Dotze: “¿També vosaltres em voleu abandonar?”
Amb la seva habitual sinceritat, Pere li respon: “Senyor, ¿a qui hem d’acudir? Tu tens paraules de vida eterna.” (Joan 6, 68-69)
Les crisis de fe poden conduir a captar millor la seva importància transcendent.
Els Dotze descobreixen que, si abandonen a Crist no tindran ni a on anar ni a qui acudir.
Per què?
Perquè ningú fora d’Ell no té paraules de Vida Eterna.
La corporació municipal de Manacor, encapçalada per la seva batlessa, Catalina Riera, ha rebut aquest matí a l'Ajuntament al cardenal manacorí Lluís F. Ladària. Acompanyat pel Bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull i els sacerdots de Manacor, entre d'altres, Mons. Ladària ha agraït les mostres d'afecte de la seva ciutat, a la qual se sent molt vinculat: "Ara estic fora però m'agrada considerar-me manacorí i encara m'agrada més que m'hi considerin, la distància no treu l'afecte que tenc per Manacor, que és el meu poble". El cardenal també ha revelat que" va ser una sorpresa que el papa em nomenàs". Ladària ha destacat que" el càrrec de cardenal, més enllà dels honors, implica una gran responsabilitat: el papa ja va destacar que els cardenals no hem vingut a ser servits sinó a servir i això és el que intent fer des del lloc que ara ocup".
Per la seva banda el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, ha recordat que "el dia que es va anunciar el seu nomenament com a cardenal el nom de Manacor va ser present a tots els titulars i aquest fet demostra l'estima que Ladaria té a aquesta ciutat".
La batlessa ha destacat la "sòlida formació i la gran capacitat de treball que demostra el cardenal Ladaria" i ha desitjat que "des del lloc que ocupa en la jerarquia eclesiàstica pugui treballar amb l'objectiu de fer d'aquest món un món millor". Ella mateixa ha estat l'encarregada de lliurar, en nom de l'Ajuntament, un petit obsequi al cardenal. Es tracta d'una selecció de publicacions promogudes per l'Ajuntament entre les quals hi ha el llibre editat amb motiu del centenari del descobriment de la basílica paleocristiana de Son Peretó, l'exemplar de la revista del Museu d'Història de Manacor dedicada exclusivament a explicar les últimes campanyes arqueològiques en aquest jaciment d'època romana o les Jornades d'Estudis Locals dedicades a la religiositat i els moviments socials a Manacor.
DIUMENGE XX DEL TEMPS ORDINARI
COMUNICACIONS:
– Diumenge dia 19, a les 20h,
Missa d'acció de gràcies als Dolors presidida pel nou Cardenal Lluis Francesc Ladaria Ferrer.
Quedaràn suprimides les misses vespertines a les altres parròquies.
La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda.
+ Lectura del santo evangelio según san Juan 6,51-58
En aquell temps, Jesús va dir a la gent:
51 Jo só”Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.
52 Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien:
–Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?
53 Jesús els respongué:
–Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. 54 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55 La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. 56 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. 57 A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. 58 Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.
1- En aquesta època d’estiu, els incendis dels boscos solen ser de trista actualitat. És dolorós veure com, en poques hores, queda destruïda tanta riquesa que és patrimoni de tots, perquè la vegetació és absolutament necessària per a l’equilibri ecològic.
Val la pena que, com a persones responsables i com a creients, ens preguntem si els nostres hàbits i els que inculquem als fills en relació a l’ús del foc i el fumar, poden suposar algun risc. Cal ser previnguts perquè ens hi juguem molt.
Però avui no volia ser pessimista, sinó parlar d’un fet relacionat amb els incendis, però que porta esperança. Dic això perquè, passejant per les nostres muntanyes, tots podem comprovar com torna a renéixer la vida en els boscos que fa un temps s’havien cremat. El color verd, el signe de la vida, es va imposant sobre el negre, signe de mort.
Quina força té la vida! La mort mai no té la darrera paraula: la vida sempre acaba guanyant.
2- També passa això amb la vida humana. Nosaltres, per llei biològica, anem envellint. Però van naixent infants plens de vida jove. La vida humana segueix endavant: la vida no s’acaba.
I cal dir que nosaltres, els éssers humans, som privilegiats. És cadascun de nosaltres que seguirà vivint. No és solament la raça humana que roman: és cada persona que, un cop ha nascut, ja no deixarà mai més d’existir.
És molt gran això! Potser hi pensem poc…
Hauríem de ser més conscients que Déu no solament ens ha donat la vida corporal, sinó que ens estima tant, que ens fa participar també de la seva pròpia Vida. Nosaltres –no ho oblidem- som fills de Déu i participem de la seva Vida. De la Vida d’un Déu que és Amor i que viu per sempre.
Li sabem agrair? Per què m’ha donat la vida a mi i no a un altre dels infinits éssers possibles que no vindran mai a l’existència? Per què m’ha preferit a mi? Què hi ha vist en mi?
3- Però, com sabem, tota vida per mantenir-se i desenvolupar-se necessita ser alimentada. I l’aliment de la vida de l’esperit ens arriba, sobretot a través de l’eucaristia.
Jesús ens ha dit a l’evangeli: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna”.
Tot l’evangeli de St Joan està centrat en aquest missatge: Jesús va venir per donar-nos Vida. No només per ensenyar-nos veritats sobre Déu. No només per donar-nos normes sobre el nostre comportament.
Ell ha vingut per donar-nos molt més que tot això: ha vingut per donar-nos Vida. I no qualsevol vida, sinó la Vida eterna de Déu. “Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre”.
Això és el que venim a buscar cada diumenge a l’eucaristia: omplir-nos de la Vida de Déu, connectar amb Jesús, el Cep a través del qual ens arriba la saba vivificant que ens transforma i ens fa capaços de viure, ja ara, com a persones “ressuscitades”.
4- Una persona ressuscitada és aquella que sap valorar el que té: la vida, el sol, el mar, la muntanya, l’amor de parella, els fills, la fe… En dóna gràcies a Déu i en gaudeix a fons.
És aquella que, malgrat les dificultats, viu sempre amb l’alegria al cor i el somriure als llavis fent amable la convivència i el rostre de Déu.
Una persona ressuscitada, és aquella que és sensible a les necessitats dels altres i que sap estimar i compartir, perquè sap que és, de veritat, els braços, els ulls i el cor de Jesús enmig dels homes.
És aquella que, sentint-se “sarment”, torna a començar cada dia sense tenir mai moral de derrota, convençuda que dintre seu circula la saba vivificant de Jesús, capaç de fer germinar nova vida després de cada “hivern” de l’esperit.
5- Viure així, com a ressuscitats, no és cap utopia: és la salvació que ens ha vingut a portar Jesús i que s’actualitza a cada eucaristia quan la rebem amb fe: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell”. Ens ho creiem això? Doncs, perquè no vivim com un nou Jesús, com persones “ressuscitades”?
Reflexionem-hi
QUALITAT DE VIDA
Qui em menjarà viurà per mi.
Quan l'evangeli de Joan insisteix en una cosa important i decisiva, posa en boca de Jesús paraules que repeteixen un cop i un altre la mateixa idea amb diversos matisos: “Jo som el pa viu”, un pa ple de vida; “qui me menja, viurà per a mi”, la seva vida se nodrirà de la meva; “el que mengi d'aquest pa, viurà per a sempre”, la seva vida no acabarà en la mort.
Sens dubte, aquí es parla de l'eucaristia, però no sols d'ella. L'afirmació bàsica i central és aquesta: Jesús és “font de vida” per al que s'alimenta d'ell. En Jesús no trobem una doctrina o filosofia; no trobem una teologia d'escribes o una religió fonamentada en la llei. Trobem algú, ple de Déu, capaç d'alimentar nostre desig de vida i vida eterna.
Dins les societats modernes es parla molt de “qualitat de vida”. Malauradament, només es tracta de la qualitat d'alguns productes. Diuen que la vida millora quan tenim millor cotxe, ordinador més potent, més espai a la urbanització… Tanmateix, es pot tenir tot la “qualitat de vida” que ofereix la societat moderna i no saber viure. Podem trobar persones que només cerquen omplir el buit de sa vida amb plaers, excitacions, diners, ambició i poder. Molts cerquen omplir la vida de coses, però les coses senpre són mortes, no poden colmar nostres desitjos. Creix el nombre de persones que no coneixen l'alegria de viure.
L'experiència cristiana és fonamentalment alimentar la nostra vida en Jesús, descobrir la força que conté per a transformar-nos a poc a poc i cada dia. Jesús infon sempre un desig immens de viure i fer viure. Un desig de viure amb més veritat i més amor.
Hi ha una qualitat de vida que molts desconeixen i que sols disfruten els qui saben viure amb la senzillesa i sobrietat de Jesús, amb la mirada atenta al sofriment humà, amb el desig de vida digna per a tots, amb la confiança gran en Déu.
El Totpoderós obra en mi meravelles. Exalça els humils.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 1,39-56
Maria visita Elisabet
39 Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. 42 Llavors cridà amb totes les forces:
–Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!
Càntic de Maria
46 Maria digué:
–La meva ànima magnifica el Senyor,
47 el meu esperit celebra
Déu que em salva,
48 perquè ha mirat la petitesa
de la seva serventa.
Des d'ara totes les generacions
em diran benaurada,
49 perquè el Totpoderós
obra en mi meravelles:
el seu nom és sant,
50 i l'amor que té
als qui creuen en ell
s'estén de generació en generació.
51 »Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
52 derroca els poderosos del soli
i exalta els humils;
53 omple de béns els pobres,
i els rics se'n tornen sense res.
54-55 »Ha protegit Israel, el seu servent,
com havia promès als nostres pares;
s'ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.
56 Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.
Paraula de Déu
SEGUIDORA FIDEL DE JESÚS
El meu esperit s'alegra en Déu, Salvador meu.
Els evangelistes presenten a Maria amb trets que poden revifar la nostra devoció a la Mare de Jesús. Sa visió ens ajuda a estimar-la, meditar-la, imitar-la, pregar-la i confiar en ella amb esperit nou i més evangèlic.
Maria és la gran creient. La primera seguidora de Jesús. La dona que sap meditar dins son cor els fets i les paraules del Fill. La profetesa que canta a Déu, salvador dels pobres, anunciat per ell. La mare fidel que roman vora son Fill perseguit, condemnat i executat a la creu. Tgestimoni de Crist ressuscitat, que acull amb els deixebles l'Esperit que sempre acompanyarà l'Església de Jesús.
Lluc ens convida a fer el nostre càntic a Maria, per a deixar-nos guiar per son esperit cap a Jesús, ja que en el “Magnificat” brilla amb tot esplendor la fe de Maria i la seva identificació matgernal amb el Fill Jesús.
Maria proclama la grandesa de Déu” “El meu esperit s'alegra en Déu, salvador meu, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Maria és feliç perquè Déu ha posat sa mirada en la seva petitesa. Així és Déu amb els senzills. Maria ho canta amb el mateix goig amb el qual beneeix Jesús el Pare, perquè s'amaga a “savis i entesos” i es revela “als senzills”. La fe de Maria en el Déu dels petits ens fa sintonitzar amb Jesús.
Maria proclama a Déu “Poderós” perquè “sa misericòrdia arriba als seus feels de generació en generació”. Déu posa son poder al servei de la compassió. Sa misericòrdia acompanya a totes les generacions. El mateix predica Jesús: Déu és misericordiós amb tothom. Per això diu als seus deixebles de tot temps: “sieu misericordiosos com vostre Pare és misericordiós”. Des del seu cor de mare, Maria capta com ningú la tendresa de Déu Pare i Mare, i ens introdueix en el nucli del missatge de Jesús: Déu és amor compassiu.
Maria proclama també al Déu dels pobres perquè “derroca als poderosos del soli i exalça als humils” per a que recobrin llur dignitat. Als rics els reclama allò robat als pobres i “se'n tornen sense res”; i al contrari, “omple de bens els pobres” per a que disfrutin d'una vida més humana. El mateix crida Jesús: “Els darrers seran primers”. Maria ens porta a acollir la Bona Nova de Jesús: Déu és dels pobres.
Maria ens ensenya com ningú a seguir a Jesús, anunciant el Déu compassiu, trballant per un món més fraternal i confiant en el Pare dels petits.
José Antonio Pagola
COMUNICACIONS:
Dimecres dia 15, solemnitat de la Mare de Déu Assumpta,
farà l'entrada el nou rector Mn. Antoni Amorós als Dolors a les 20h.
Aquesta missa serà presidida pel Vicari Episcopal Mn. Xisco Vicens que el presentarà.
Queden suprimides aquest dia les misses vespertines de les altres parròquies.
Som en Toni. Sí, senzillament en Toni. Som de Cala Rajada. Tenc 53 anys i en duc 22 de capellà. He servit 6 anys a St. Josep Obrer de Palma, 11 a Artà i Sa Colònia i quasi 5 a Capdepera i Cala Rajada. També vaig fer classes de religió. Se’m demanà fer un temps d’ecònom diocesà, de formador del seminari i de rector del seminari menor.
Els punts de referència que m’han ajudat a construir l’espiritualitat del meu ministeri, la meva manera de viure i entendre el sacerdoci, no provenen de grans mestres espirituals ni de cap moviment en concret, sinó que troben el seu origen en les persones senzilles que, superant èpoques de capellans bons i dolents, superant canvis d’orientació desconcertants en la institució eclesial, superant fins i tot un ambient cultural d’una hostilitat, ara aclaparadora … a pesar de tot, han mantingut la fe i la fidelitat a l’Església.
Els, principalment les meves mestres, han estat aquestes persones senzilles. I estic ben segur que me seguireu ensenyant moltes coses els manacorins. En resum som, m’he anat fent, un capellà de poble i un capellà de gent petita, en el sentit de senzilla. Quan Sant Jaume i Sant Joan demanaren a Jesús qui seria el primer en el Regne de Déu, Jesús els va dir que ser primer sols es justifica si es per servir els altres i, posant un infant enmig de la rotlada, concretà que els primers eren els més petits. Esper que molts vulgueu ser primers per servir. Segurament no agradaré als que vulguin ser primers per sentir-se d’un cercle distingit. Aquest mateix tarannà va diferenciar i va fer triunfar l’Església sobre els altres cultes mistèrics, més lluents i renovadors, durant els primers segles del cristianisme.
Se sol dir que un rector, el primer any, no ha de canviar res. Procuraré no fer-ho. Però, que ningú esperi que me presenti el segon any amb un programa de reformes. No passeu gens de pena. No venc a canviar res. Al Seminari Menor vaig conèixer varis joves i jóvenes de Manacor. Som amic de capellans manacorins… Sé que aquí la comunitat cristiana està encaminada. Sé que els meus antecessors, amb tots voltros, han fet molta feina ben feta. Jo senzillament som un més que ve a caminar al vostre costat i a consolidar, també reparar, tot allò ben fet que ja s’ha fet.
Per tarannà som un administrador i no un fundador. El meu perfil ideològic es podria definir com a baix. No venc amb un preconcepte del que pens que ha de ser l’Església. Sobretot som obert a la vida que fa néixer l’Esperit. Com ens ensenya Jesús a les paràboles, venc a fer de conrador i no de constructor. Tots sembrarem, cavaré, abonaré, regaré. Alguna vegada haurem de podar. Però és la planta la que creix i el conrador sols acompanya i potencia el seu creixement. No venc a imposar la meva ideologia a l’Església de Manacor. Per tant, em trobarà davant qui pretengui limitar la vida cristiana que creix, amb la plantilla limitadora de la seva manera pròpia d’entendre com ha de ser l’Església.
Sempre he servit a comunitats petites, ara només parl de número i d’estructura. A Manacor hi ha una gran comunitat molt estructurada. Me fa un poc de por la nova etapa de la meva vida que ara comença. En certa manera, em sent com si passàs d’una barca de bou al Titànic.
Sr. Vicari Episcopal: Degut al meu pas per la Cúria, també som capaç de veure les coses des del punt de vista dels qui comanden. Sé que vos ho he posat difícil. Sé que hi havia persones “de mayor calidad”, com diria en Cervantes, per ocupar aquest càrreg. No és fàcil d’entendre que vós i el Bisbe em doneu aquesta missió justament a mi. No s’explica si no és que hi ha hagut persones … no sé qui són … això es du en secret … que han dipositat una especial confiança en mi.
Vos ho agraesc i esper no defraudar-vos. Però sobretot esper no defraudar la comunitat cristiana i la ciutat de Manacor. Vos vull dir a tots que necessit la vostra ajuda i la vostra pregària. Sé que sense elles no seré capaç.
A part del meu deure de ser fidel a les persones amb les que estic en deute, sobretot honrar ma mare, el meu únic honor és servir l’Església. Podeu estar segurs que intentaré estar a l’altura. Inicialment m’empeny aquest honor. Però, poc a poc, aprendré a estimar-vos, i ho faré per amor, que és l’únic que val davant Déu.
Sant Crist de Manacor, penyora que Déu ens ha enviat per significar que, per Ell, Manacor no és una ciutat petita qualsevol, sinó que li té un amor específic i singular. A vós, venerada figura, encoman aquest temps en que caminarem junts la meva pobra persona i la comunitat i la ciutat de Manacor.
