MISSES I ALTRES SAGRAMENTS JUNY/JULIOL 2017

UN   MALLORQUÍ…   A   LA   FI   

COMUNICACIONS,    17-18 JUNY

–   La Col·lecta d’avui és per Càritas

–  Aquest diumenge, dia 18, el nostre Vicari Mn. Bartomeu Tauler compleix 50 anys de la seva ordenació sacerdotal.

   Vos demanam per ell una pregària donant gràcies per tots aquests anys d’entrega a Déu i servei als germans i a la vegada una petició demanant que pugui continuar amb il·lusió i força les tasques             pastorals que porta a terme entre nosaltres.

Amb motiu de la festa del Corpus, Càritas de Manacor ha publicat la memòria de l’any 2016. 

****************

ESTANCATS

El Papa Francesc repeteix un pic i un altre que les pors, els dubtes, la manca de gosadia… poden impedir de soca-rel impulsar la renovació que l'Església avui necessita. En la seva Exhortació: “L'alegria de l'Evangel”” diu que, si quedem paralitzats per la por, podem quedar-nos com a “espectadors d'un estancament infecund de l'Església”.

Les seves paraules donen que pensar. ¿ Què podem veure entre nosaltres ? ¿ Ens mobilitzem per a revifar la fe de les nostres comunitats cristianes, o seguim instal·lats dins aquest “estancament infecund” de que parla Francesc ? ¿ On podem trobar forces per a reaccionar ?

Gran aportació del Concili fou impulsar el pas de la “missa”, entesa com a obligació individual per a acomplir un precepte sagrat, a “l'eucaristia” viscuda com a celebració gojosa de tota la comunitat per a alimentar la fe, créixer en fraternitat i revifar l'esperança en Jesucrist ressuscitat.

Sens dubte, al llarg d'aquests anys, hem donat passes importants. Queden lluny aquelles misses celebrades en llatí en les quals el sacerdot “deia la missa” i el poble cristià venia a “oir” missa o “assistir” a la celebració. Però, ¿ no celebrem encara l'eucaristia de manera rutinària i latosa ?

Hi ha un fet innegable. La gent s'allunya sense aturai de la pràctica dominical perquè no troba en les nostres celebracions el clima, la paraula clara, el ritus expressiu, l'acollida estimulant que necessita per a alimentar la seva fe dèbil i vacil·lant.

Sens dubte, pastors i creients, ens hem de demanar què fem perquè l'eucaristia sigui, com vol el Concili, “centre i cim de tota la vida de la comunitat cristiana”. Però, ¿ basta la bona voluntat de les parròquies o la creativitat aïllada d'alguns, sense més criteris de renovació ?

La Cena del Senyor és massa important perquè deixem que es “perdi”, com “espectadors d'un estancament infecund” ¿ No és l'eucaristia el centre de la vida cristiana ? ¿ Com està tan callada i immòbil la jerarquia ? ¿ Perquè els creients no mostrem a nostra preocupació i el nostre dolor amb més força ?

El problema és greu. ¿ Seguim “estancats” dins una manera de celebració eucarística, tan poc atractiva pels homes i dones d'avui ? ¿ És aquesta litúrgia que repetim des de fa segles la que millor ens pot ajudar a actualitzar aquella cena memorable de Jesús en la qual es concentra de manera admirable el nucli de la nostra fe ?

José  Antonio   Pagola

 “Com ens arriba a nosaltres l’esdeveniment pasqual, que es va realitzar una única vegada? Per mitjà d’Aquell que n'és l’artífex des de l’origen i en la plenitud del temps, l’Esperit. Ell és personalment la novetat d’acció en el món. Ell és la presència de Déu-amb-nosaltres, unit al nostre esperit (Romans 8, 16).”

Som conscients que gràcies al do de l’Esperit Sant ens ha arribat la bona nova de Jesús i hem conegut els esdeveniments pasquals? Ho hem agraït? Qui és per mi l’Esperit Sant? He viscut d'alguna manera el seu do?

              “Sense Ell, Déu és lluny; Crist pertany al passat; l’Evangeli és lletra morta; l’Església, una simple organització; l’autoritat, un domini; la missió, una propaganda; el culte, una evocació; l’actuació cristiana, una moral d’esclaus.”

Aquestes paraules tan fondes ens ajuden a entendre que sense l’Esperit Sant, promès per Jesús, no hi hauria ni relació personal amb Jesús, ni Església, ni vertader culte, ni apostolat, ni acció alliberadora i social en nom del Senyor.

              “Però en Ell, i en una sinergia indissociable, el cosmos és sostingut i clama pel naixement del Regne; l’home està en lluita contra la carn; Crist ressuscitat és aquí; l’Evangeli és font de vida; l’Església significa la comunió trinitària; l’autoritat és un servei alliberador; la missió és Pentecosta; la litúrgia és memorial i anticipació; l’actuar humà és divinitzador.”

EN  L'ESPERIT

VIURE DÉU DES DE DINTRE

Fa uns anys, el gran teòleg alemany, Karl Rahner, gosava afirmar que el principal i més urgent problema de l'Església del nostre temps era la “mediocritat espiritual”. Aquestes eren les seves paraules: el vertader problema de l'Església és “seguir tirant amb resignació i tedi camins comuns de mediocritat espiritual.”

El problema s'ha agreujat a les darreres dècades. Han servit poc els intents per reforçar les institucions, salvaguardar la litúrgia o vigilar l'ortodòxia. Dins el cor de molts cristians s'apaga l'experiència interior de Déu.

La societat moderna ha apostat per “l'exterior”. Tot ens convida a viure des de fora. Tot fa pressió per a moure'ns amb presses, sense quasi aturar-nos en res i en ningú. La pau no troba encletxes per entrar dins el nostre cor. Vivim quasi sempre a les crostes de la vida. Oblidem assaborir la vida per dins. Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat.

És trist veure també com a les comunitats cristianes no sabem tenir cura ni promoure la vida interior. Molts no sabem el que és el silenci del cor, no ensenyem a viure des de dintre. Privats de l'experiència interior, sobrevivim oblidant la nostra ànima: escoltem paraules amb les orelles i pronnunciem oracions amb els llavis, mentre el nostre cor està absent.

A l'Església es parla molt de Déu, però ¿ on i quan els creients escoltem la presència silenciosa de Déu dins el més pregó del cor ? ¿ On i quan acollim l'Esperit del Ressuscitat dins nostre interior ? ¿ Quan vivim en comunió amb el Misteri de Déu des de dintre ?

Acollir l'Esperit de Déu vol dir deixar de parlar amb un Déu que posem lluny i fora de nosaltres, i aprendre a escoltar-lo en el silenci del cor. Deixar de pensar a Déu amb el cap, i aprendre a percebre-lo en el més íntim del nostre esser.

Aquesta experiència interior de Déu, real i concreta, pot transformar la nostra fe. Sorprèn com hem pogut viure sense descobrir-la abans. És possible trobar Déu dins nosaltres enmig d'una cultura secularitzada. És possible també avui conéixer una alegria intgerior nova i diferent. Però em sembla difícil mantenir per molt de temps la fe en Déu enmig de l'agitació i frivolitat de la vida moderna sense conéixer, malgrat sigui de manera humil i senzilla, qualque experiència interior del Misteri de Déu.

COMUNICACIONS:

(3  i   4   juny  2017)

– Amb motiu de la festa del Sant Crist se suprimeixen les misses vespertines de les Parròquies de Crist Rei i sant Pau i que la missa dels Dolors serà a les 20’30 h. per mor de les carrosses.

– A la col·lecta realitzada fa dues setmanes per Mallorca Missionera, vàrem recaptar a les nostres Parròquies la quantitat de 2.880’96 euros.

– Dissabte que ve dia 10 tendrem la celebració comunitària del Sagrament de la Unció dels Malalts; serà a les 19 h. en el Convent de sant Vicenç Ferrer. Els qui pensau rebre-la vos podeu inscriure a qualsevol de les tres Parròquies.

***************

¿Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?"

Per Josep Llunell. 

Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida.

Així descriu la creació de l’home un relat dels segle IX abans de Crist: “Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de la vida i l’home es convertí en un ésser viu.”

És el que ens diu l’experiència. L’ésser humà és pols. En qualsevol moment es pot ensorrar.

Com podem caminar amb uns peus de pols?

Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?

Com podem estimar amb un cor de pols?

Malgrat això, aquesta pols viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’alè de Déu.

Al final del seu evangeli, Joan va descriure una escena grandiosa.

És el moment culminant de Jesús Ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. Quan va enviar els seus deixebles, Jesús “va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant.”

Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és pols sense vida: una comunitat incapaç d’introduir                                                                                                         

-esperança

-consol

-i vida en el món.

Pot pronunciar paraules sublims i no comunicar res de Déu als cors de la gent.

Pot parlar amb seguretat i fermesa i no refermar la fe de les persones.

D’on pot treure esperança sinó és de l’alè de Jesús?

Com podrà defensar-se de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Sense l’Esperit creador de Jesús, a l’Església podem acabar tots creient el mateix però sense esma, sense cap impuls creador, sense la força renovadora.

Hem d’invocar el Sant Esperit i fer-ho constantment perquè ens alliberi

-de la por

-de la covardia

-de la mediocritat

-de la rutina

-de la manca de fe

-de la mentida

No hem d’excusar-nos mirant què fan o no fan els altres.

Hem d’obrir cada un el nostre propi cor perquè l’Esperit de Déu pugui entrar-hi, il·luminar-lo i regenerar-lo. Només així millorarem integralment i esdevindrem òptims testimonis de la fe cristiana.

L’Església oficial parla sovint – en els seus documents – de l’Esperit però en la pràctica del dia a dia i a peu pla i sense retòriques.—hom té la impressió que l’Església creu més en l’eficàcia del poder i del diner que no pas en la força, en l’energia de l’Esperit de Déu.

I això mateix els hi passa a molts creients.

Quan es nota més això?

En temps de crisi de fe com els d’avui, com els nostres.

Quants són els que avui creuen sincerament?

Quants tradueixen i concreten la seva fe en obres de misericòrdia i de compassió? No pot haver-hi amor real a Déu si no hi ha amor real al pròxim. Si ens ho creiem, això, què hauríem de canviar en el dia a dia del nostre viure?

descarga      SANT   JOSEP   (Esglésies   de   Mallorca)   Església de Sant Josep – Manacor.   (enllaç  a  Esglésies   de   Mallorca)

"ELS   COSSIERS    TORNAREN   SORTIR  EL   DIA   DEL   SANT   CRIST"

(tenim   aquí   els   de   2016)

GUIÓ: Pregària 1 Juny 2017.

Monició d’entrada:

Explicació de la celebració:

Exposició Santíssim.

Cant d’entrada: L’Esperit del Senyor…

Reso de Vespres: a dos cors)

Antífones: Temps de Pasqua.

Lectura: “Déu meu i Senyor meu”

Magnificat: La meva ànima canta el Senyor

Pregàries + Oració:

Oració personal:

Cant: pag. 227 cant nº 5

Pregàries comunitaries.

Amoris Leatitia: 90 – 95

Cant: Pange Lingua

Benedicció.

Cant final: Regina caeli.

 Església de Sant Vicenç Ferrer – MANACOR.

( Esglésies   de   Mallorca   facebook)

L'Església es va començar a construir l'any 1597 i es va obrir al culte el 1617. Aquesta és la típica església conventual mallorquina de nau única i capelles entre els contraforts, amb persistència d'esquemes compositius gòtics i sentit de moderació i austeritat, si exceptuem la capella del Roser.

El frontis presentava originalment el portal de llinda sota un arc de mig punt, amb la figura del titular, Sant Vicent Ferrer.

A l'esquerra del frontis hi ha un petit campanar amb acabat piramidal. A l'interior predomina també l'austeritat, tot i que hi ha cert aire barroc per l'aplicació dels daurats als motius ornamentals. D'entre totes les capelles destaca la del Roser, que està situada a la dreta de la nau. En aquesta capella, que pot actuar com a petit temple amb els seus propis retaules, capelles i altar a l'interior del temple major, és on podem observar la més exuberant mostra de barroc religiós de Manacor, amb tot l'espai arquitectònic ricament esculpit. Un altre element molt destacat és l'òrgan tubular, construït probablement cap a finals del segle XVII o principis del XVIII.

La construcció del claustre es va iniciar a mitjans del segle XVII i va continuar fins a una data indeterminada del segle XVIII, probablement fins 1744.

L'estructura segueix una planta rectangular envoltada d'un pati central i consta de planta baixa i pis. El conjunt segueix l'esquema barroc, en què destaquen les columnes i pilastres decorades. El claustre forma part del recinte conventual i constitueix un edifici que originalment estava tancat al públic i utilitzat únicament pels frares del convent. Durant la desamortització de 1835 els béns de l'ordre van passar a mans de l'Estat i el claustre va anar assumint diferents utilitats: oficina de telègrafs, presó … Actualment s'usa com a dependències municipals.

L'any 1919 va ser declarat Monument Nacional. Durant els anys 2005-2006 es va fer una restauració integral del claustre.

Segueix la tipologia bàsica de l'església conventual barroca de Mallorca, amb la seva planta basilical d'una sola nau, 8 capelles entre els contraforts i la seva volta de canó amb arcs faixons. Menció especial mereixen l'òrgan tubular (s. XVIII), l'escultura del Sant Crist,   l'escultura del Sant Crist, situada a la capella lateral del nen Jesús, i l'Ecce Homo de la Capella del Sagrat Cor de Jesús. Entre les capelles destaca la del Roser (1692-1697) que, estructuralment, s'assembla a una petita església d'una sola nau acabada en un absis trapezoïdal, amb capelles laterals entre els contraforts. La construcció del claustre es va iniciar a principis del segle XVII. Es tracta d'un recinte de planta rectangular tancat per una doble galeria, articulada a partir d'arcs escarsers sobre pilars octogonals. La coberta és de volta d'aresta, el pis superior presenta una barana amb embigat de taulons i el sòl conserva l'empedrat.

Amb la desamortització de l'any 1835 els béns de l'ordre van passar a mans de l'Estat i les dependències del claustre es van destinar a serveis municipals i als de jutjat, lloc que encara ocupen en l'actualitat. El 1908 els frares van recuperar l'església.

HORARIS  de    MISSES I ALTRES SAGRAMENTS 

www.facebook.com/Esgl%C3%A9sies-de-Mallorca-1202057783221061/?pnref=story    

enllaç   a…:   Esglésies   de   Mallorca   facebook

DIUMENGE   IV    DE   PASQUA  

UNA NOVA RELACIÓ AMB JESÚS

Dins les comunitats cristianes necessitem viure una experiència nova de Jesús, revifant la nostra relació amb ell. Posant-lo en el centre de la nostra vida. Passar d'un Jesús confessat de rutina a un Jesús acollit vitalment. L'evangeli de Joan dóna unes sugerències importants quan parlar de la relació de les ovelles amb el seu Pastor.

Primer de tot, “escoltar la seva veu” amb frescor i originalitat. No confondre amb respecte a tradicions ni amb modes. No distreure'ns per altres veus estranyes que, si bé es senten dins l'Església, no comuniquen la Bona Nova.

És important sentir-nos cridats per Jesús “pel nostre nom”. Deixar-nos atreure personalment per ell. Descobrir poc a poc, i cada cop amb més alegria, que ningú com ell respon a les qüestions decisives, a nostres desitjos més pregons i nostres necessitats últimes.

Seguir a Jesús és decisiu. La fe cristiana no està en creure coses sobre Jesús, sinó creure-lo a ell: viure confiant en sa persona. Inspirar-nos en el seu estil de vida per a orientar la nostra existència amb lucidesa i responsabilitat.

Caminar amb Jesús “al davant nostre” és vital. No fem el camí tot sols. Experimentem qualque moment, encara que sigui maldestre, que és possible viure la vida des de les arrels: des de Déu que en Jesús s'ens ofereix més humà, més amic, més proper i salvador que totes les teories.

Aquesta relació viva amb Jesús no neix automàticament. Es va desvetllant dins nostre interior de forma fràgil i humil. Comença essent un desig, creix envoltada de dubtes, interrogants i resistències. Però, sense saber bé com, arriba un moment que el contacte amb Jesús marca decisivament la nostra vida.

Estic convençut que el futur de la fe entre nosaltres es decideix, en bona part, dins la consciència dels qui ara ens sentim cristians. Ara mateix, la fe es revifa o extingueix dins les nostres parròquies i comunitats, en el cor dels sacerdots i fidels que les formem.

Comença la descreença des del moment que la nostra relació amb Jesús perd força, o s'adorm en la rutina, la indiferència io la despreocupació. Per això, el Papa Francesc ha reconegut que “necessitem crear espais motivadors i sanejadors,… llocs on regenerar la fe en Jesús”. Cal escoltar la seva cridada.

José Antonio Pagola

COMUNICACIONS:

–  Dimarts,  dia  9  a   les   19'45 h.  

PARRÒQUIA   DELS   DOLORS:  

FUNERAL   per  Fra.  Bartomeu  Pont,   franciscà   manacorí  T.O.R.  + a  CIUTAT.

TOT   RECORDANT   BARTOMEU   PONT:  

–  Dimecres dia 10,  20'30 h.  CAN   VALLESPIR  

    CONFERÈNCIA   :   L'Arquebisbe de Huancayo, Perú, Pedro Ricardo Barreto, 

El tema de la ponència és ben interessant: «Si cuides el Planeta, combats la pobresa» – Ecologia integral des de l’exhortació Laudato Si del Papa Francesc. 

La tasca de Mns. Pedro Barreto a favor del medi ambient és àmpliament coneguda.

Per la seva dedicació i contribució a la defensa del drets humans, i el seu decidit suport als més pobres, l’any 2011, la Coordinadora Nacional de drets humans a Perú, li va atorgar el Premi Nacional de Drets Humans.

En desenvolupar el cinquè principi del “Decàleg Verd”, la Campanya arriba al seu equador i compleix gairebé un any de crida pública a la reflexió sobre els nostres estils de vida, la manera de viure-la pel que fa als qui ens envolten, especialment les persones més vulnerables, pobres i excloses, i la contribució que fem a cura de la Casa comuna. Com assenyalen els responsables de la Campanya, “abans de seguir endavant amb els cinc punts que ens queden, volem detenir-nos en la necessitat d'una conversió personal, comunitària i eclesial, si pretenem posar en pràctica un nou estil de vida més atent a les necessitats de les altres persones i del planeta”. Per a això, “proposem un estil que està en l'arrel del missatge i la vida de Jesús per acostar el Regne i respondre al somni de Déu sobre la humanitat i la terra sencera”
Una de les claus d'aquesta crida a la conversió que es llança des de la Campanya SI CUIDES EL PLANETA, COMBATS LA POBRESA està a l’encíclica Laudato si’, un dels textos inspiradors d'aquesta iniciativa i a la qual el Papa Francesc convida a una conversió ecològica. “Vull proposar als cristians algunes línies d'espiritualitat ecològica –escriu el Sant Pare—que neixen de les conviccions de la nostra fe, perquè el que l'Evangeli ens ensenya té conseqüències en la nostra forma de pensar, sentir i viure. No es tracta de parlar tant d'idees, sinó sobretot de les motivacions que sorgeixen de l'espiritualitat per alimentar una passió per la cura del món” (LS 216).

Es tracta d'iniciar una conversió personal i comunitària amb profundes arrels i els fruits visibles de les quals siguin l'acolliment; el respecte pels altres i per la naturalesa, amb els seus ritmes i necessitats; la construcció d'unes societats on es respiri la cordialitat, la inclusió; i la defensa dels drets humans. Una conversió dirigida a fer per a tots un lloc en la taula comuna, per celebrar la festa de germanor, l'alegria de l'amistat. 

VEUS QUE CLAMEN
Com ha succeït amb els quatre principis anteriors, aquest 5è Principi del “Decàleg Verd” il·lustra la seva proposta de conversió amb històries reals d'acció comunitària orientada a preservar la Casa comuna. Una d'aquestes experiències és la dels Mosetén, un poble indígena que s'assenta a l'actual Bolívia, en el departament de La Paz y Beni, un territori fèrtil de naturalesa fluvial, entre el riu i les regions muntanyenques cobertes de boscos. La seva població, majoritàriament camperola, viu d'uns recursos cada vegada més amenaçats per la colonització agrícola i les tales indiscriminades
“Crec que el somni de desenvolupament que tenim és una vida digna, una vida lliure al nostre territori en harmonia amb uns altres”, explica un dels líders d'aquesta comunitat. “Tenim el Dret a fer-ho, podem fer-ho, tenim aquesta capacitat de fer alguna cosa per desenvolupar el futur, i deixar alguna cosa bé i sa als nostres fills. Cridem a l'Església perquè protegeixi la vida, perquè coneixent, defensant, acompanyant als nostres pobles defensem també la vida també per als nostres fills, per al futur”, afegeix. 

Un altre dels testimonis recollits és el de Mercedes Loring, religiosa de l'Asunción, qui recorda que “davant aquests crits no podem quedar insensibles. Estam cridats a una conversió profunda i sincera, tant personalment, o com a Església, que ens porti a renunciar a moltes de les nostres comoditats, privilegis, seguretats, fins i tot criteris, i seguim els passos de Jesús, estimant i fent el Bé, allí on ens necessitin”.

QUÈ POTS FER (O DEIXAR DE FER)?
Per a aquests dos mesos, des de la Campanya SI CUIDES EL PLANETA, COMBATS LA POBRESA es formulen algunes propostes pràctiques perquè cadascun i les nostres comunitats poguem avançar en aquest camí de conversió “ecològica”.
1. Transformar els nostres hàbits mentals i patrons de comportament, producció i consum de manera permanent i en tots els seus aspectes. 2. Articular xarxes de suport i comunitats de solidaritat capaces de sostenir opcions de vida individuals que no resulten senzilles.
3. La conversió passa per una nova relació amb les coses, amb les persones, amb la naturalesa i amb els problemes de la pròpia societat i del món: superar la cultura de la indiferència, recuperar la capacitat de cura dels qui tenim al costat i passar de l’assistencialisme a la justícia social que tracta d'eliminar les causes de la pobresa.
4.Participar de projectes que, a petita escala, assagen una forma més sostenible de consum.

**************

Jesús és la llum del món: qui el segueixi no caminarà a les palpentes"