Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué: El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué: Vés, i tu fes igual.
A vegades donem per perdudes les persones, diem: "aquell, o tal altre és així i no canviarà pas". No confiem en que, en contacte amb realitats més o menys fraternals, tota persona canvia.
És una cosa que ens ensenyen les persones que fan mitja. El fil utilitzat pot no ser gens elàstic, però segons el tipus de punt utilitzat per a la mitja, crearem un teixit amb diferents graus d'elasticitat. Igualment amb les persones: algú pot tenir una personalitat ben difícil, però quan procurem crear un entorn acollidor que el reconegui i l'acompanyi (el lligui a la resta de mitja), aleshores la seva "elasticitat" pot canviar notablement.
Déu nostre, et demanem la confiança de mirar les persones segons la teva mirada, i no segons els nostres prejudicis, per tal que no t'impedim teixir miracles amb qualsevol fil.
(POWER-POINT)
(clicar sobre imatge)
15º setmana del temps ordinari (C)
EVANGELI
Per a mi, ¿ qui són els altres?
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 10,25-37
Paràbola del bon samarità
25 Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
–Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
26 Jesús li digué:
–Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
27 Ell va respondre:
– Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
28 Jesús li digué:
–Has respost bé: fes això i viuràs.
29 Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
–I qui són els altres que haig d'estimar?
30 Jesús va contestar dient:
–Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. 31 Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda.32 Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
33 »Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. 34 S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. 35 L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
»–Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
36 »Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
L'Evangeli d'avui comença amb aquella pregunta que fa el mestre de la Llei: "¿Què he de fer per tenir l'herència de la vida eterna?". Convé, de tant en tant, parar-nos i plantejar-nos aquesta qüestió: preguntar-nos sincerament si estem avançant en la direcció encertada. Seria llàstima que caminéssim per la vida mig adormits o desbordats per les activitats, sense saber realment cap a on anem.
Si volem ser persones lliures, cal que sapiguem portar el timó de la pròpia vida: cal que tinguem ben definida la meta final que volem assolir. Sé realment cap a on vaig?
Jesús, a l'evangeli, ens ensenya quina és la bona direcció. I ho fa amb una paràbola, una de les més boniques de tot l'evangeli, i que és una reproducció de la nostra vida.
La nostra vida és un camí. I al llarg d'aquest camí ens anem trobant amb persones de tota mena i de tota situació.
Quina actitud prenc amb elles?
2. L'evangeli ens parla d'un sacerdot i d'un levita que, malgrat veure aquell home necessitat, van "passar de llarg, per l'altra banda". El samarità, en canvi, "se'n compadí" i "s'hi acostà". Aquesta és l'actitud fonamental per estimar i per sentir-me proïsme dels altres: ser sensible a les necessitats de les persones que m'envolten i acostar-m'hi. Després ja miraré com puc concretar el meu ajut, d'acord amb les meves possibilitats. Però, de moment acostar-m'hi.
Perquè, si ja d'entrada restés indiferent, tot està perdut: sempre passaré de llarg i per altra banda, com ho van fer el sacerdot i el levita de la paràbola. Sóc sensible a les necessitats dels altres? Quina mena de cor tinc: estimador o indiferent?
3. No podem ser persones tancades egoistament en nosaltres mateixos, sinó obertes a les persones que ens envolten. Això és el que ens demana Crist. El meu proïsme són tots aquells que la vida em posa al meu costat: aquells amb qui em trobo i veig que em necessiten. I començant pels de la pròpia família, pels que tinc més a la vora. Seria absurd estimar els qui viuen lluny o han mort, i no fer-ho amb els que tinc a casa. Actuar així seria "fugir d'estudi".
He d'estimar, sobretot, aquells amb qui el fregadís de la vida em posa en contacte. Ells són, sobretot, el meu proïsme: la parella, els fills, els avis… especialment, si no es poden valer per ells mateixos.
Potser nosaltres ens sentim satisfets, dient que no els falta res, que tenen cobertes totes les seves necessitats. Però, n'estem segurs que no els falta res? Segurament que nosaltres actuem amb correcció. Però potser ens falta saber donar un pas més: fer-los sentir, de forma entenedora per a ells, que els estimem, que els valorem.
Perquè, qui no se sent estimat, per més coses que tingui, no és feliç. Un cor buit no és mai feliç. Mai. En som conscients?
4. I volia acabar amb dues observacions. Recordeu que l'evangeli de fa dos diumenges ens parlava d'uns samaritans que no volien acollir Jesús i els seus deixebles?
Doncs avui Jesús ens presenta un samarità com un model a imitar per tots nosaltres.
Potser l'evangeli ho remarca expressament perquè vegem que, en aquest món, hi ha de tot i que hem d'evitar fer judicis massa generals, com si tots fossin iguals: els polítics, els immigrants, els policies, els empresaris, els treballadors…
I l'altra observació que volia fer és que, a més de preocupar-nos de les persones properes, no hem d'oblidar tampoc les del Tercer Món que viuen en la misèria més espantosa. Hi ha organitzacions que garanteixen que el nostre ajut arribarà a qui ho necessita. Reflexionem-hi.
(clicar)
La tranquil·litat de consciència té el perill de fer-nos insensibles al sofriment humà
La paràbola del Bon Samarità li va sortir a Jesús del cor perquè caminava per Galilea molt atent als pobres i malalts que veia arrecerats en els marges dels camins.
Què volia Jesús?
Volia ensenyar a tots a caminar per la vida amb compassió, però pensava sobretot en els dirigents religiosos. En el marge d’un camí perillós hi ha un home assaltat i robat que ha estat abandonat mig mort. Afortunadament, pel mateix camí arriben un sacerdot i després un levita. L’un i l’altre pertanyen al món oficial del Temple. Són persones piadoses. Sens dubte s’apiadaran de l’home robat i malferit. Però no és així.
En veure el ferit, els dos tanquen els ulls i el cor. Per ells és com si aquell pobre home no existís: donen una volta i passen de llarg sense ni aturar-se. Ocupats en la seva pietat i culte a Déu, segueixen el seu camí. La seva preocupació no són els que pateixen.
A l’horitzó, hi apareix un tercer viatger: no és sacerdot ni levita, no ve del temple ni pertany al poble elegit, és un menyspreable samarità, d’ell es pot esperar el pitjor. Però, en veure l’home malferit se li commouen les entranyes. No passa de llarg. S’apropa i fa tot el que pot: desinfecta les ferides, les cura i les embena. Després amb la seva cavalcadura el porta fins a l’hostal. Allà el cuida i procura que el segueixin atenent
Difícilment es pot imaginar una crítica i una crida més incisiva de Jesús als seus seguidors i, de manera ben directa, als dirigents religiosos. No n’hi ha prou que a l’Església hi hagi institucions, organismes i persones que estiguin a prop dels que pateixen. És tota l’Església la que ha d’aparèixer públicament com la institució més sensible i més compromesa amb els que pateixen física i moralment.
Si a l’Església no se li commouen les entranyes davant els ferits de les cunetes, el que faci i el que digui serà pràcticament irrellevant. En concret, és la compassió l’únic que pot fer a la Jerarquia més humana i més creïble. I a nosaltres també.
Insistim i resumim: Què és el que la paràbola en sí ens vol ensenyar? Està més que clar: el sacerdot baixava, o sigui, venia del Temple de Jerusalem.
El que la paràbola ens diu és que tant el capellà com l’aprenent de capellà, els oficiants del culte religiós, no relacionen ni uneixen la “religió” amb la “misericòrdia”. I,a més, són responsables i culpables d’aquesta gran dissociació. Per què? Perquè tant l’un com l’altre van veure l’home malferit i mig mort però van donar l’esquena a la situació per desentendre’s del dolor del pobre ferit i robat. Ells se sentien tranquils en la seva consciència amb l’observança de l’estrictament sagrat: ells venien del Temple!
En última instància el que la paràbola ens ensenya és que la tranquil·litat de consciència que proporciona el culte sagrat – anar a missa, per exemple – té l’enorme perill de fer-nos insensibles al sofriment humà. Cecs, sords i muts davant les sofrences humanes. Per desgràcia, això es confirma amb l’experiència molt més del que segurament imaginem. Com si el fet d’anar a missa ens dispensés de solidaritzar-nos amb els que s’ho passen malament.
És aquest el nostre cas?
És aquesta la nostra conducta?
Desentendre’ns, per sistema, dels que s’ho passem malament?
Formular certes preguntes pot resultar francament perillós. Per què? Perquè ens arrisquem a rebre una resposta que contradigui els nostres interessos egoistes. Una resposta que nosaltres no estem disposats ni a escoltar ni, menys encara, a acceptar.
Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos bon Déu,”
Pregàries comunitaries.
Catequesis Papa Francisco “PARENOSTRE”: 10/04/19 (Maria Llull).
Cant: Pange Lingua
Benedicció i Cant final: “Salve Regina”.
(Clicar)
14º setmana del temps ordinari (C)
EVANGELI
Reposará damunt ells la vostra pau.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Luc 10,1-12. 17-20
Missió dels setanta-dos deixebles
1Després d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. 2 Els deia:
–La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors.3 Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops.4 No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí.5 Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa." 6 Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. 7 Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa.
8 »Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, 9 cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: "El Regne de Déu és a prop vostre." 10 Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: 11 "Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!" 12 Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població.
Retorn dels setanta-dos de la missió
17Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien:
–Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom.
18 Jesús els digué:
–Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. 19 Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal.20 Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel.
1- No podíem pas escoltar un evangeli més adient per aquest diumenge d'estiu. Els camps de blat estan ja madurs. Tot està a punt per omplir els graners. Només falten els segadors. L'home va sembrar i la natura ha fet la resta. El gra sembrat, en caure a terra, va morir. I precisament per això, ara ha donat fruit. Quin misteri més gran: la mort és portadora de vida!
Així ho veiem també en Jesús: morint ens dóna vida.
Per que ens consta tant d'entendre que el nostre sofriment també es portador de vida?
2. Però si ara els treballadors no arribessin a temps per segar, la collita es faria malbé i el treball del sembrador i de la natura hauria estat inútil.
Quina llàstima si fos així!
Jesús posa aquest exemple perquè era molt conscient del treball que Déu va fent en el cor de totes les persones.
Tota persona humana, per més malejada que estigui, guarda en el seu cor un fons de bondat que res ni ningú no podrà mai esborrar.
Totes els persones de bona voluntat, conscientment o no, troben en el seu interior la presència amorosa de Déu que les estimula a ser millors, i les ajuda a créixer i a donr bons fruits.
Per això Jesús demana als seus deixebles que vagin per pobles i camins anunciant la seva Bona Nova: que tots sàpiguen que Déu treballa en els seus cors.
Cal que ho descobreixin, perquè aquest impuls que porten dins no es malversi i es perdi.
3- Aquí hem de veure també una invitació que ens fa Jesús ara que comencem les vacances: ajudar els altres a prendre consciència d'allò de bo que tenen, perquè no es perdi, sinó que doni fruit.
L'estiu suposa, gairebé per a tothom, canvis en el seu tarannà de vida. Cert que, per algunes persones, l'estiu suposarà, sens dubte, més feina: són, sobretot, aquelles que treballen en sectors relacionats amb el turisme. Però, per a la major part de la gent, l'estiu suposa una disminució del seu ritme de treball: la calor, el cansament, les vacances, fa baixar aquest ritme.
4- No obstant, els cristians hauríem de tenir molt clar que hi ha un aspecte de la nostra vida que no pot quedar mai parat.
Nosaltres, tant a l'estiu com a l'hivern, tant si som a la nostra ciutat o poble com a fora, hem d'anar irradiant per tot arreu el missatge de fe i d'esperança que Jesús ens ha deixat.
És a dir: pertot arreu on hi ha un creient, s'ha de manifestar i encomanar la joia de ser homes i dones salvats. Això és irrenunciable: aquí no hi ha vacances.
5- Jesús ens concreta, a l'evangeli com ha de ser aquesta tasca. Ell ens diu: "Demaneu a l'amo dels sembrats que enviï homes a segar-los". En comptes de queixar-nos que el món està malament, comencem pregant. Significarà que ens sentim responsables de la salvació de les persones que ens envolten: que és una qüestió que ens preocupa. És un primer pas.
Però no n'hi ha prou amb la pregària: cal passar a l'acció. No es tracta de discursos per convèncer. Avui la gent "passa" dels discursos. Però segueix sent sensible a la pedagogia de l'impacte. És a dir: es tracta de prendre certes actituds enfront de la vida, que "xoquin" que facin impacte, que sorprenguin.
Per exemple: no ser violents. Hem de ser "com anyells enmig de llops"- com ha dit Jesús. La seva Bona Nova s'escampa per mitjà de la serenor, de la bondat, de la comprensió, l'esperit de servei. I no pas per la violència, ni que sigui verbal.
Sobretot, Jesús ens demana que siguem aquells que "curen" feides i "porten pau". Aquest és l'encàrrec que fa Jesús als deixebles. I és també l'encàrrec que ens fa a nosaltres, ara que comença l'estiu.
Com penso viure les meves vacances?
Reflexionem-hi…
CRIDATS A COL·LABORAR
(Clicar)
* * * * *
COMUNICACIONS:
6 I 7 DE JULIOL
– Com ja és sabut per molts, Mn. Francesc Xavier Riutort, el mes de setembre deixarà el servei a les nostres parròquies per anar a Roma a ampliar estudis.
– A la missa solemne de St. Jaume, Patró de Manacor, donarem gràcies a Déu i al nostre estimat vicari per el servei que ens ha fet. La comunitat cristiana li farà un obsequi de gratitud.
– Els que volgueu participar d’aquest regal comunitari vos podeu acostar a les sagristies de les tres parròquies i fer la vostra aportació econòmica abans i després de les misses. Es suggereix una aportació de 10 €.
– Dijous 4 de juliol, pregària amb exposició del Santíssim a l’església de Fartàritx a les 20:30h.
Organitza grup Adoració Nocturna. És un acte obert a tothom.
– Diumenge passat, festivitat del Corpus, vàrem recaptar per Càritas a les nostres parròquies de Manacor un total de 2.213,32 euros.
– L’ofrena floral al Sant Crist va ser de 886,61 euros.
Moltes de gràcies per la vostra generositat.
* * * * *
13º setmana del temps ordinari (C)
EVANGELI
Jesús resolgué d'encaminar-se a Jerusalem… Us seguiré per tot arreu on anireu.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,51-62
Jesús comença a fer camí cap a Jerusalem
51 Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. 52 Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53 Però no el volgueren acollir, perquè ell s'encaminava a Jerusalem.
54 En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li:
–Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?
55 Però Jesús es va girar i els renyà.56 I se n'anaren en un altre poble.
–Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.
59 A un altre li digué:
–Segueix-me.
Ell respongué:
–Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.
60 Jesús li contestà:
–Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu.
61 Un altre li digué:
–Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva.
62 Jesús li va respondre:
–Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu.
Paraula de Déu.
(clicar sobre imatge)
DÉU NO ÉS VIOLENT
Es girà i els renyà.
Jesús no accepta cap mena de violència. Per contra, la vol erradicar de soca a rel. Sempre ho han proclamat així els cristians i ho afirma l'investigació actual. La no violència és un tret essencial de l'actuació i missatge de Jesús. En el relat de Lluc, Jesús reacciona amb energia i reprèn els deixebles perquè volen que “foc del cel” destroci els odiats samaritants que no l'han acollit.
Tanmateix, aquesta no violència de Jesús no ha estat considerada normativa ni revelant per al cristianisme. Durant segles, els cristians l'han considerada com quelcom desconectat de la fe o del comportament cristià. S'ha beneït croades i posicions militaristes i no s'ha tingut consciència d'anar contra la fe cristiana.
¿ On està l'arrel d'aquesta contradicció? Segons teòlegs, el cristianisme segueix agafat per la idea del Déu violent de la Bíblia, sense gosar seguir Jesús. Se coneix i admira la no violència del Mestre de Galilea, però en la consciència social dels pobles “cristians” segueix viu i operant l'arquetipus d'un Déu justicier i castigador que s'imposa a tots perquè és més fort que cap. És aquest Déu que ens porta un cop i un altre a la gurerra.
Jesús volgué arrabassar de les consciències la imatge d'un Déu violent. Els seus gestos i paraules, la seva vida sencera revelen un Déu Pare que no s'imposa per la violència. Per a Jesús, acollir el Regne de Déu significa eliminar tota forma de violència entre els individus i entre els pobles. El seu missatge és sempre el mateix: “Déu és un Pare que està a prop”. Només vol una vida més digna i feliç per a tots. Canvieu vostra manera de pensar i d'actuar, i creieu aquesta Bona Nova”
La fe de Jesús no ha assolit encara canviar la inclinació humana per la violència. Els que dominen el món només entenen el llenguatge de la guerra. Pensen “imposar la justícia” actuant a imatge del Déu violent de l'Antic Testament. Cal canviar i creure en el Déu de Jesús. No és absurd intentar camins no violents. Absurd és creure encara en la guerra malgrat tants segles de bàrbara inutilitat.
El seguiment de Jesús és exigent, Ho comprovem llegint o escoltant aquest text de sant Lluc, que sembla dir-nos: Seguir Jesús val la pena, però et costarà.
No pensem que és una cosa difícil, perquè exigeix duresa i capacitat de lluita. La lluita cristiana és contra nosaltres mateixos, contra els nostres propis defectes, i no contra els dels altres. Jesús, en sentir que els seus deixebles estaven demanant a Déu que un foc baixés del cel per castigar els que no els rebien com es devia, es va enfadar d'aquesta duresa i d'aquesta manera de parlar dels seus deixebles.
Per què seguir Jesús no és fàcil? Perquè seguim més els nostres propis desitjos, de ser més, i Jesús ens demana de renunciar a força coses que ens semblen normals, evidents.
Gairebé tothom fa esforços i passa hores estudiant, si es tracta d'una matèria important que ens faciliti l'obtenció d'un títol. O bé fa hores d'un dur entrenament per ser un gran esportista, de fama. El que em valora davant els meus ulls i sobretot davant els altres, això val la pena un esforç, un sacrifici.
Jesús dóna una resposta desconcertant a una persona, un jove probablement, que li diu amb generositat: "Et seguiré allà on vagis". Una paraula de disponibilitat, que suposa una generositat reial. Jesús no vol desanimar, però li fa comprendre que seguir-lo suposa passar moltes nits a la intempèrie, ja que Ell, Jesús, no té sempre un llit còmode o un dinar a punt, dependrà de qui l’ allotgi. Cosa no sempre fàcil.
El problema més difícil és la relació amb la família. Hi ha coses, en relació amb usos nostres, que ens semblen prioritàries. Sobretot cuidar bé dels que una malaltia o un accident se'ls ha emportat abans d'hora. El normal, el correcte, és ocupar-se de ben enterrar els seus morts.
Com pot dir Jesús a algú: "Deixa que els morts enterrin els seus morts”? Com si Jesús no donés importància al culte dels morts, que és prioritari en totes les cultures. ¿No hi ha en aquesta paraula de Jesús com una exageració, per desanimar tots els que vulguin anar amb ell? Jesús és molt humà, el veiem a l'Evangeli ressuscitant el fill d'una vídua o un amic que es deia Llàtzer. No oblidem que la manera oriental d'expressar-se inclou paraules que semblen xocants, però és una manera oriental de dir alguna cosa que mereix l'atenció, com quan diu a l'evangeli de Mateu: "Si el teu ull et escandalitza, arranca-te’l i llença'l lluny de tu” comprenem que és una manera hiperbòlica, d'imatge forta, però que no es pot entendre-la a la lletra.
El que ens importa avui és posar-nos en oració davant d’Ell, i preguntar-li: "Què voleu Senyor de mi"? Potser Ell em mostrarà que he de ser generós en una decisió difícil, però que pot donar-li glòria i fer molt de bé als altres. Em demanarà esforç i generositat, però sé que Ell ha fet molt més per mi.
Caminar amb Jesús i seguir-lo, demana molta fe. És el que ens costa més: creure que fer alguna cosa per Ell, val la pena.
Demanem-li més fe i generositat. Això no ens traurà l'alegria, al contrari: Jesús ens donarà molt més del que li hem demanat o ofert. La seva amistat i un cor nou; això és millor que tot el que nosaltres podem oferir-li.
"No ens imaginem fins a quin punt la Religió ens ha allunyat de l’Evangeli"
(clicar sobre foto )
(POWER-POINT)
(clicar sobre imatge)
Però Jesús els digué: Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Ells respongueren: Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d';anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
Santíssim Cos i Sang de Crist (C)
Cada vegada que em mengeu i em beveu, anuncieu la mort del Senyor.
Lectura de la primera carta de l'apòstol sant Pau als cristians de Corint 11,23-26
Germans 23La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, 24 digué l'acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» 25 I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.» 26 Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui.
Paraula de Déu.
EVANGELI
Tothom en menjà tant com volgué.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,11b-17
11b Jesús els acollí, els parlava del Regne de Déu i guaria els qui en tenien necessitat. 12 El dia començava a declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li:
–Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat.
13 Però Jesús els digué:
–Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Ells respongueren:
–Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
14 Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles:
–Feu-los seure en grups de cinquanta.
15 Ells ho van fer així, i tothom s'assegué. 16Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent.17 Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat.
….Tornem a la festa medieval del Corpus d'avui. Agraïm i adorem la presència real de Jesús a l'eucaristia, anem, si cal, a la processó pels carrers, però no oblidem que l'eucaristia és un àpat fratern en el que el Senyor, mitjançant la seva presència en el Pa i el Vi, parteix i comparteix la seva vida pasqual amb nosaltres, per tal que nosaltres la compartim amb ell, amb el germans de la comunitat cristiana i amb els pobres de nostre món. I que entre tots construïm un món nou de fraternitat i justícia, on tothom pugui menjar. Perquè, com diu el bisbe Casaldàliga, al nostre món només hi ha dues coses importants: l existència de Déu i la fam del món.
Víctor Codina, aj
(clicar sobre imatge)
Primer, desvetllar l'alegria. Ens sentim “ditxosos” de saber-nos cridats a la taula del Senyor.
No combreguem de genolls en actitud penitencial, sinó dempeus, sabent que Crist ressuscitat ens ha tornat la dignitat de fills de Déu.
José Mateos Sanchez, professor de secundària jubilat ha impartit una conferència a la seu de la institució Mossèn Alcover amb el títol EL CAPELLÀ PERE, UN GRAN DESCONEGUT”.
Desprès s’ha projectat una versió reduïda del documental Capellà Pere (Pedro Bonaventura Llull Poquet 1747- 1826), que va editar i dirigir José Leoncio Garcia Mallada l’any 2012 y que està penjat al Youtube dins la col•lecció Sal i Llum.
Vídeo projectat a la conferència oferida a l'Institució Mossèn Alcover sobre el Capella Pere (1747-1826) per el professor jubilat José Mateos Sánchez i organitzat per l'Obra Cultural Balear. Dedicat especialment als qui no pogueren assistir.
Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi.
Santíssima Trinitat (C)
EVANGELI
Tot allò que és del Pare és meu; L'Esperit Sant rebrà d'allò que és meu i us ho anunciarà.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 16,12-15
12»Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada.13Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor.14Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi.15Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: "Allò que us anunciarà, ho rep de mi."
Els textos de les lectures d'avui apunten subtilment en dues direccions, l'íntima relació de les divines persones entre si i l'aposta per la comunió amorosa amb els humans.
La primera presenta la saviesa, descrivint-la enjogassada al costat de Déu creador i deliciosament feliç en la companyia humana. Retrata Jesús?
La segona expressa el paper cabdal de l'Esperit que és el vessament de l'amor de Déu en els nostres cors.
El tercer és un breu fragment dels llargs parlaments del Sant Sopar segons l'evangeli de Joan. Els hem estat llegint aquests darrers dies, amb l'emoció d'un comiat ple a vessar de dons i d'estimació de les tres Persones.
Com a reflexió proposo la consideració de tres punts.
Primer, en quina mida en l'eucaristia dominical o diària el centre de l'acció litúrgica és la Santíssima Trinitat.
En segon lloc, de quina manera la vida trinitària pot suggerir-nos la manera de correspondre i ser-li servidors en el món.
En tercer lloc la proposició d'una imatge del contacte diví.
1. Quin sentit particular té la festa d'avui? No és cada eucaristia de cap a cap una festa trinitària?
De fet, en tota eucaristia, des del senyal de la creu inicial fins a la benedicció final, tot el tracte orant i familiar és amb la Santíssima Trinitat, ara adreçant-nos al Pare, o al Fill o a l'Esperit, o ara a les tres persones.
En el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant,
Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant,
Us ho demanem pel vostre fill, nostre Senyor Jesucrist, que amb Vós viu i regna en unió amb l'Esperit Sant pels segles dels segles, amen.
Que us beneeixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant.
El senyal de la creu és molt anterior a la festa. Fins i tot és anterior als concilis que van establir la doctrina trinitària de Nicea (325) i Calcedònia (386). Tertulià, el pare de l'església primitiva (160-220 d.C.) va deixar escrit: "En tots els nostres viatges i moviments, en marxar i en tornar, en calçar-nos, en prendre un bany, a taula, en encendre l'espelma, en anar a dormir, en asseure'ns, en qualsevol de les tasques en què ens ocupem, marquem el front amb el signe de la creu. "
Hi ha constància el segle XI d'haver-se passat del senyal al front al senyal actual als quatre costats del cos.
La referència trinitària de la litúrgia és constant, començant pel mateix baptisme comandat per Jesús a tots els pobles en nom de la Trinitat. Tant és així que va costar molt que s'acceptés una festa especial dedicada a la Santíssima Trinitat. No calia. Era baldera. Potser fins i tot amagaria la plenitud trinitària de cada eucaristia i de tota la vida cristiana. Els segles VII-VIII hi hagué gran controvèrsia. A la fi, el Papa Joan XXII la va instaurar per a tota l'església (any 1334). Ja abans des de la fundació de l'Orde dels trinitaris i dels captius -subratllem en el nom de l'orde la unió de l'oposició extrema, Trinitat i captius- (1198) va donar una empenta popular a la celebració de la festa.
Sant Ignasi tenia una devoció immensa a la Trinitat. Patge de palau reial com havia estat, vivia l'Eucaristia com el moment sublim de tenir audiència personal i familiaritat amb les divines persones. "Déu m'estima més que no pas jo a mi mateix" es deia. Durant la missa atenia, demanava, s'oferia, lloava, gaudia, plorava… Pretenia servir Déu amb una humilitat amorosa absoluta. Preparava la missa molt delicadament i en vivia la resta del dia.
2. Com traduir a la nostra vida la devoció a la Santíssima Trinitat?
St Agustí diu que el millor culte consisteix a imitar el que adores. Creats com som a imatge de Déu, si no cohibim el do rebut i, encara menys, si no el pervertim, cada u de nosaltres pot perllongar l'actuació de Déu en el món.
Valgui una petita comparança. La planta necessita el sol com a font de vida i direcció cap on expandir el seu brancam. Déu Pare. La planta necessita una terra on arrelar i nodrir-se i sostenir-se per a créixer cap al Pare. Jesús és el pa de vida i la roca fonament. La planta necessita aigua que l'entendreixi i impulsi de la terra al cel i del cel al profund de la terra. L'Esperit hoste vivificador.
Cada persona a imatge divina podem ser sol, terra i aigua pels altres. Donadors de vida, suport dels febles i animadors dels temorosos.
3. Imatges trinitàries
Històricament hi ha hagut diferents representacions trinitàries. És d'una finor extrema la icona d'Andrei Rublev, amb els tres pelegrins que inspira el relat de la visita a Abraham amb la profecia d'una descendència immensa.
Joan de la Creu, en la poesia Oh llama de amor viva veu la Trinitat com una carícia, on una mà -el Pare- frega la galta -encarnació del Fill- transmetent ambdós un foc -l'Esperit Sant-.
"¡Oh cauterio suave!
¡Oh regalada llaga!
¡Oh mano blanda! ¡Oh toque delicado
que a vida eterna sabe,
y toda deuda paga!
Matando, muerte en vida la has trocado".
Explica Joan de la Creu que el cauteri, la mà i el toc són en substància el mateix, però que posa tres noms convenients per l'efecte. El cauteri és l'Esperit Sant; la mà, el Pare; el toc, el Fill. Aquesta carícia trinitària l'experimenta l'ànima com un pas de mort a vida, divinament transformada.
OBRIR-NOS AL MISTERI DE DÉU
Tot allò que és del Pare és meu.
Durant segles, els teòlegs han fet gran esforç per apropar-se al misteri de Déu i formular, en construccions conceptuals, les relacions que vinculen i diferencien les persones divines en el si de la Trinitat. Esforç legítim nat de l'amor i desig de Déu.
Jesús, tanmateix, segueix un altre camí. Des de la pròpia experiència, convida els seus seguidors a confiar en el Pare, seguir les petjades del Fill de Déu encarnat, i deixar-se guiar i alenar per l'Esperit Sant. Ens ensenya a obrir-nos al mistei de Déu.
Jesús convida els seus seguidors a viure com a fills i filles d'un Déu proper, bo i entranyable, als qual tots podem invocar com a Pare estimat. No són poder ni força els seus trets sinó bondat i compassió infinites. Ningú està tot sol. Tots tenim un Déu Pare que ens comprèn, ens estima i ens perdona com ningú.
Jesús ens desvetlla que aquest Pare té un projecte nat del seu cor: construir amb tots els seus fills i filles un món més humà i fratern, més just i solidari. Jesús l'anomena “regne de Déu” i convida a tots a entrar dins aquest projecte del Pare i cercar una vida més justa i digna per a tots, començant pels seus fills més pobres, indefensos i necessitats.
Jesús convida també els seus seguidors a confiar en ell: “”Que el vostre cor tingui pau. Creieu en Déu, creieu també en mi”. Ell és el Fill de Déu, imatge viva de son Pare. Les seves paraules i gests ens descobreixen com ens estima el Pare a tots. Per això, convida a tots a seguir-lo. Ell ens ensenyarà a viure amb confiança i docilitat al servei del projecte del Pare.
Amb els seus seguidors, Jesús vol formar una família nova en la qual tots cerquin “acomplir la voluntat del Pare”. Aquesta és la heretat que vol deixar a la terra: un moviment de germans i germanes al servei dels més petits i desvalguts. Aquesta família serà símbol i germen del món nou volgut pel Pare.
Per això necessitem acollir l'Esperit que alena al Pare i al seu Fill Jesús: “Vosaltres rebreu la força de l'Esperit Sant que vindrà damunt vosaltres i així sereu testimonis meus”. Aquest Esperit és l'amor de Déu, l'alè que comparteixen el Pare i el Fill Jesús, la força, l'impuls i l'energia vital que farà dels seguidors de Jesús els seus testimonis i col·laboradors al servei del gran projecte de la Santa Trinitat.
Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos bon Déu,”
Pregàries comunitaries.
Catequesis Papa Francisco “PARENOSTRE”: 27/03/19 (Maria Llull).
Cant: Pange Lingua …
Benedicció i Cant final: “REGINA CELI”.
* * * * * * *
(POWER-POINT clicar sobre imatge)
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus
, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.
Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat.
Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor.
Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.
Diumenge de Pentecosta (C)
EVANGELI
Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l'Esperit Sant.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20,19-23
Jesús s'apareix als deixebles
19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
–Pau a vosaltres.
20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:
–Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
–Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.
Avui, dia de Pentecosta, la litúrgia ens ofereix dos relats que ens expliquen el do de l’Esperit Sant: el relat dels Fets dels Apòstols, i el de l’evangeli de Joan que acabem de llegir. En realitat, podríem invertir l’odre, perquè l’Evangeli ens diu d’on ve l’Esperit Sant, i els Fets expliquen els efectes de l’Esperit, com també fa la segona lectura d’avui.
Un Jesús que irromp en les nostres vides
Comencem doncs amb l’Evangeli. La situació és ben plàstica: poc després de la mort de Jesús, els deixebles estan tancats en si mateixos, tancats per la por que tenen. La por i la tristor es van apoderar d’aquestes persones, que es van tancar en una paràlisi que no els portaria enlloc.
I enmig d’aquesta situació de tristor, de por, de paràlisi, Jesús irromp.
Ens podem preguntar si potser algun cop ens hem trobat així, tancats en nosaltres mateixos, en aquells bucles que no s’acaben mai, de tancaments estèrils que només porten a més tancaments, a carrerons sense sortida…
I podem recordar si algun cop el Senyor potser s’ha posat al mig, si a través d’alguna persona, o d’alguna pregària, o a través d’alguna lectura potser, d’un text de l’Evangeli o un salm, o d’alguna experiència inesperada, s’ha presentat el Senyor amb la seva sorprenent força, s’ha posat al bell mig, i ens ha portat una pau inesperada, una sortida que pensàvem impossible, un consol o un suport d’algú que no esperàvem… ¿Potser encara hem de descobrir la força i la capacitat de sorprendre del Jesús que és el senyor de la història?
Un Jesús que ens dóna l’Esperit de vida El que és veritablement una bona notícia no és que Jesús es posi al mig de la nostra vida. La bona notícia és que ell ens dóna l’Esperit de vida, l’Esperit Sant.És perquè alena sobre els deixebles aquest Esperit que ells poden ser enviats “com el Pare m’ha enviat a mi”. Sense aquest Esperit de vida la nostra missió, el que fem, els nostres esforços i projectes, serien buits, serien estèrils, serien vanitat de vanitats. Sense aquest Esperit de vida, nosaltres ens podríem organitzar els nostres projectes, les nostres missions, però serien això: quelcom nostre, fet amb la nostra manera de fer. I no serien el projecte, la missió, el servei del Senyor, realitzats com Jesús els faria, duts a terme amb els criteris, prioritats, tendresa i estil de Jesús. Només podem ser enviats “com el Pare m’ha enviat” si ens deixem portar per aquest Esperit que Jesús ens dóna, ens ofereix, ens regala.
Per això, ens podem preguntar si en la nostra vida tenim espais per aturar-nos, per pregar, per deixar-nos configurar per la Paraula, per carregar el cor d’estimació, de desigs de bé, de bondat, de desigs de tenir cada cop més un aire de família amb Jesús, de manera que ens disposem millor per deixar-nos portar per l’Esperit…
I com puc preparar-me per rebre l’Esperit Sant
Si veiem que l’Esperit és necessari per la nostra missió com l’aire és necessari per viure, ens podem preguntar: ¿com podem preparar-nos per rebre l’Esperit?
Els Fets dels Apòstols ens donen una pista: quan reben l’Esperit Sant, estan junts en un mateix lloc. No està cadascú pel seu aire, dispersos, sinó junts, units, reunits.
Potser és que l’Esperit necessita la mediació de la comunitat per poder irrompre? També els deixebles, encara que plens de por i tancats, estaven junts. Potser la comunitat és el lloc on de manera natural l’Esperit ens és donat?
Potser avui tenim una crida especial a cuidar la dimensió comunitària de la nostra vivència de la fe…? Potser avui el Senyor ens insinua alguna cosa referent a la manera de viure la dimensió comunitària de la nostra vida, de la nostra fe?
I així, si ens preparem per rebre aquest Esperit de vida, podrem arribar als cors de les persones tan diverses, parlant-los la llengua del seu cor. Només amb l’Esperit podrem posar al servei de l’Església i del món, en la seva diversitat però alhora en la seva profunda unitat, els nostres carismes, els nostres talents, els nostres serveis. Només amb l’Esperit nosaltres serem com les sarments plenes de fruit perquè circula per elles la saba vivificadora que ve del Cep veritable, del Senyor… Només amarats en aquesta saba viva, l’Esperit vivificador, podrem portar fruits dolços, nutritius, que alimenten i alegren el cor de les persones. Vine, Esperit Sant, al nostre cor, obre el nostre cor perquè et pugui rebre, i fes que ens deixem portar pel teu poder vivificador.Que així sigui.
(clicar sobre imatge)
Esperit Sant consolador, acollim la teva presència en plenitud.
Jesús havia promès als seus amics que tu els transmetries la joia perdurable, i nosaltres esperem rebre-la de tu.
Tu ens uneixes en comunió els uns als altres, amb tota la nostra diversitat.
Et demanem: vessa la teva pau a tota la humanitat.
OBRIR-NOS
(clicar sobre imatge)
UNA VIDA DIFERENT
Rebeu l'Esperit Sant.
Homes i dones d'avui volcats a l'exterior, als renous, presses i agitació. Costa entrar en el propi inteior. Fa por trobar-se amb un mateix, amb el buit interior o la mediorcritat.
A banda, s'han donat canvis tan profunds aquests anys que la fe ha estat sacsejada. Molt no saben resar. No senten res dintre. Déu ha quedat llunyà i poc real, algú amb el qual no es troben.
¿ Què pot significar parlar de Pentecosta o de l'Esperit Sant ? ¿ Pot l'Esperit alliberar-nos d'aqueixa temptació a viure sempre fugint de nosaltres mateixos ? ¿ pot desvetllar de bellnou en nosaltres la fe en Déu ? I, sobre tot, ¿ pot una persona obrir-se a l'acció de l'Esperit ?
Tal volta, primer és confiar en Déu que ens comprengui i aculli així com som, mediocres i mancats de fe. Déu no ha canviat, nosaltres hem canviat molt. Déu mira nostra vida amb amor.
Després, necessitem aturar-nos i, simplement, estar. Aturar-nos per a acceptar-nos a nosaltres mateixos amb pau i amor, i escoltar els desitjos i la necessitat que hi ha en nosaltres d'una vida diferent i més oberta a Déu.
Fàcilment ens trobarem plens de pors, preocupacions o confussió. Tal volta, necessitem purificar la nostra mirada interior. Desvetllar el desig de la veritat i la transparència davant Déu. Alliberar-nos d'allò que ens eterboleix per dintre i clarificar el que desitgem en nostra vida.
També pot ser que aquesta manca d'amor sigui la font del nostre malestar. Aqueix egoisme que ens entra per tot, ens tanca en nosaltres mateixos i ens impedeix ser més sensibles als sofriments, necessitats i problemes d'aquells a qui més estimem. ¿ No necessitem viure de manera més generosa i desinteressada ? ¿ No hi hauria més pau i alegria en nostra vida ?
No oblidem que l'Esperit Sant és “dador de vida”. Sempre que ens obrim a la seva acció, encara que de manera pobre i incerta, ell ens fa assaborir els fruits d'una vida més sana i encertada: ”amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat,dolcesa i domini d'un mateix.” (Ga 5, 22-23).
Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Però Jesús els digué: Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi.
