Quan el vi s';acabava, la mare de Jesús li diu: No tenen vi.
Jesús li respon: Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.

La seva mare diu als servidors: Feu tot el que ell us digui.

2º diumenge Temps ordinari ©

EVANGELI

Així començà Jesúsels seus miracles a Canà de Galilea.

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 2,1-11

Les noces de Canà

1El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2 També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles.3 Quan el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu:

–No tenen vi.

4 Jesús li respon:

–Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.

5 La seva mare diu als servidors:

–Feu tot el que ell us digui.

6 Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una.

7 Els diu Jesús:

–Ompliu d'aigua aquestes piques.

Ells les ompliren fins dalt. 8 Llavors els digué:

–Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.

Ells li'n portaren. 9 El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi 10 i li diu:

–Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.

11 Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.

Paraula de Déu.

Is 62,1-5 1Co 12,4-11 Jn 2,1-12

1) El temps, una nova creació i una presència constant

Avui comencem el Temps Ordinari, després d’aquest cicle d’Advent i de Nadal, que ens ha presentat Jesús des de la seva espera i naixement fins el seu Baptisme. I ho fem amb sant Joan, que comença el seu Evangeli amb una setmana inicial, pràcticament descrita dia a dia, i que culmina amb la narració d’aquest primer Signe de Jesús. Una Setmana inicial que ens recorda, és clar, la setmana de la Creació, on Déu anava creant-ho tot, i cada dia acabava amb un “i hi hagué un vespre i un matí, i Déu veié que era bo”.

Potser aquest interès per mostrar el pas del temps, el dia a dia d’aquesta Setmana inicial amb Jesús, ens diu alguna cosa important. Ens diu, potser, dues coses:

Primer, que Jesús, com Déu en la Creació, no fa les coses i ja està, sinó que hi és cada dia, creant, reposant i gaudint… D’una manera o altra, cada dia és objecte de la creació nova del Senyor, cada dia és objecte del treball i del repòs gratificant i de gaudi de Déu. Cada dia el Senyor ens re-crea, cada dia el Senyor mira la seva obra i en gaudeix. La primera lectura d’avui és un cant ple d’amor d’un Déu que diu coses precioses als seus estimats/des, a nosaltres, a cadascú de nosaltres.

Sí, en aquesta lectura apareix un diàleg on Déu parla…: “no et podran dir més l’Abandonada (…), a tu et diran ‘jo me l’estimo’… perquè el Senyor t’estimarà… el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la  núvia”.

M’ho deixo dir, jo, això? M’atreveixo a ajudar a altres a que ho sentin també…?

En segon lloc, aquesta insistència en el pas del temps ens fa veure que Déu va preparant les coses. Al final d’aquesta setmana inicial, Jesús manifesta el primer dels seus signes: comença una nova etapa, una cosa nova.

De la mateixa manera, al final de la setmana de la creació, Déu contempla i gaudeix de tota la seva creació. Al cap de tres dies de la Passió, Jesús és Ressuscitat…

Déu ens parla avui de temps, d’espera, d’esperança.

Em puc preguntar, jo: com estic d’esperança? Potser oblido que els temps de Déu són temps d’espera, de maduració, de creixement, fins que un dia arriba allò esperat?

2) L’abundància

En l’evangeli d’avui veiem com s’acaba el vi. Caram! Quan han preparat el casament, han calculat malament… potser es va voler escatimar en despeses…

En canvi, quan Jesús ordena omplir les piques d’aigua, és bonic veure com l’evangelista remarca que els servents “les ompliren fins a dalt”. No van posar una mica d’aigua. Van omplir-les del tot, a vessar. Recordem com en un altre passatge Jesús ens convidava també a ser generosos, dient: “doneu, i us donaran, us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar (Lc 6, 36-18). Els servents del casament omplen les piques fins a dalt; fins a dalt quedarà el vi de l’alegria que Jesús els donarà…

Em puc preguntar com sóc jo de generós, de poc mesurador, amb els altres, en els serveis que potser faig, en el temps donat als altres… I amb Déu…? Em puc preguntar així: ¿sóc poruc, escàs i calculador, o confiat i generós…?

3) Has guardat el millor pel final

Finalment, un tercer punt. És bonic imaginar la cara del cap de servei quan els servents li porten el vi de Jesús. No entén res. Jesús trenca el costum i la lògica habitual: normalment es porta el vi bo al principi, i quan tothom ha begut molt i està cansat, el vi més ordinari, quan ja no s’espera tenir el millor… Però Jesús trenca els esquemes.

També ens pot passar, si som persones que portem ja un llarg temps de seguiment del Senyor, que recordem amb nostàlgia ‘els moments del primer amor’ amb Jesús, els moments més frescos de les nostres primeres pregàries, els moments potser més fundants de la nostra vocació… I potser pensem que tot això ja s’ha acabat, que ara hem de viure d’un present més gris, més de viure des de la fe sense el gust o la lluminositat d’abans.

Doncs bé, potser l’evangeli d’avui ens pot recordar que els nostres esquemes no són els del Senyor. Que els nostres càlculs no són els seus,. Potser oblidem que Ell és el Senyor, i que la seva creativitat i capacitat de sorpresa van sempre molt més enllà de la nostra cortedat de mires…

Potser el Senyor ens està encara guardant ‘el vi millor’ pel final, quan jo ho donava tot per acabat…

Em  puc preguntar doncs: com estic, jo, d’esperança i de confiança en el Déu de les sorpreses?

I em puc preguntar també: quines piques he d’omplir jo, mentrestant, d’aigua, perquè Ell faci…?

Que Maria, que va iniciar tot el que avui contemplem, ens recordi un altre cop: “feu tot el que Ell us digui”. Amén.

*  *  *  *  *  *  

CATÒLICS,  ORTODOXES  I PROTESTANTS

COMENÇARAN  DIVENDRES,  18   GENER,   LA  "SETMANA  D'ORACIÓ " `PER  A  LA  UNITAT  DELS  CISTIANS

L'acte central de la setmana és la celebració interconfessional que tendrà lloc diumenge 20 de gener a les 17 hores a la Seu de Mallorca.

ESGLÉSIA  NOTÍCIA

COMUNICACIONS:

15/16 DESEMBRE

 Per celebrar com cal el Nadal, això és, el naixement del Fill de Déu, és bo que junts ens posem davant el Senyor per reconèixer-nos pecadors i necessitats del seu perdó i de la seva misericòrdia.

–  Aquesta setmana que vé tindrem les tres celebracions penitencials d’Advent com cada any:

–  Dimecres 19 desembre  als Dolors a les 20h

–    Dijous 20 desembre,  a Sant Pau a les 19:30h 

–    Divendres 21desembre,   a Crist Rei a les 19h 

         (Les  Celebracions  Penitencials  seran  sense  Missa)

*  *  *  *  *  *  

TERCER ADVENT

(POWER-POINT)

3º diumenge d'Advent ©

¿Què fem nosaltres ?

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 3,10-18

En aquell temps, la gent preguntava a Joan:

–Així, doncs, què hem de fer?

11 Ell els responia:

–Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi.

12 Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien:

–Mestre, què hem de fer?

13 Ell els respongué:

–No exigiu més del que està establert.

14 Igualment uns soldats li preguntaven:

–I nosaltres, què hem de fer?

Els va respondre:

–No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.

15 El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. 16 Joan respongué dient a tothom:

–Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. 17 Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.

18 Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.

Paraula de Déu.

La gent li preguntava: Així, doncs, què hem de fer?.

Ell els responia: Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té,

i qui tingui menjar, que també el comparteixi.

*   *   *   *   * 

¿QUÈ PODEM FER?

La predicació del Baptista sacseja la consciència a no pocs. Aquell profeta del desert diu en veu alta el que senten dins el cor: cal canviar, retornar a Déu, preparar-se per a acollir el Messies. Alguns s'apropen amb aquesta pregunta: ¿ Què podem fer ?

El Baptista té les idees molt clares. No proposa afegir pràctiques religioses. No demana que romanguin al desert i facin penitència. No parla de nous preceptes. Cal acollir el Messies en la cura pels necessitats.

Ni teories sublims ni motivacions profundes. De manera directa, en estil profètic, ho resumeix en una fórmula genial: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i el que tingui menjar que el comparteixi amb els altres”. I nosaltres, ¿ què podem fer per a acollir a Crist enmig d'aquesta societat en crisis?

Abans de res, aplicar-nos per adonar-nos del que passa: la manca d'informació és la primera causa de la nostra passivitat. A banda, no tolerar la mentida o el tapament de la veritat. Cal conéixer, amb tota sa cruesa, el sofriment que es genera injustament entre nosaltres.

Els cops de generositat no són suficients. Passes a una vida més sòbria. Gosar l'experiència de “empobrir-nos” i retallar nostre nivell de benestar per a compartir amb els més necessitats les coses que tenim i no necessitem per a viure.

Estar atents especialment als que han tombat en situacions greus d'exclusió social: desnonaments, manca d'atenció sanitària, fora ingressos ni recurs socials… Sortir en defensa dels qui estan enfonsats en la impotèncaia i la manca de motivació per a fer front al futur.

Des de les comunitats cristianes podem desenvolupar iniciatives vàries per estar a prop dels casos més sagnants de desempar social: coneixement concret de les situacions, movilització de persones per a no deixar ningú tot sol, aportació de recurs materials, gestió de possibles ajudes…

Són temps difícils per a molts. S'ens ofereix a tots l'oportunitat d'humanitzar el nostre consumisme alocat, fer-nos sensibles al sofriment de les víctimes, créixer en solidaritat pràctica, contribuir a denunciar la manca de compassió en la gestió de la crisi… Serà la manera millor d'acollir amb veritat a Crist dins nostres vides.

So 3,14-18a Fl 4,4-7 Lc 3,10-18

L’innat desig d’alegria

La capacitat de desitjar se’ns ha estat donat a tots i totes des del primer moment de la nostra vida com a persones. I la vida es va desenvolupant amb tota una sèrie de desigs. I no hi ha dubte, i no cal dir-ho (perquè ja  ho experimentem) que un dels desigs més intensos i constants és el desig de experimentar satisfacció, goig, joia, alegria. Diguis com es vulgui.

I la tradició litúrgica ha volgut donar a aquest tercer diumenge d’advent un to alegre, com volent començar a assaborir la joia que suposa la bona nova de Nadal, aquella bona nova que la nit de Nadal  esperem recordar i reviure, l’alegria que els àngels anunciaren als pastors.

Per això avui, tant el profeta Sofonies, abans de Crist, com sant Pau després, i ho hem escoltat a les dues primeres lectures, ens han exhortat a l’alegria: “Crida de goig!…Alegra’t, celebra de tot cor!”, amb  paraules del profeta; “Viviu sempre contents! ho repeteixo, viviu contents!” amb paraules de sant Pau.

Alegres, sempre?

Aquest “sempre” sembla l’expressió d’una utopia. Com es pot estar sempre contents i alegres? Aleshores entrem en els límits de la condició humana, sempre imperfecta, sempre dèbil, sempre rodejada i amenaçada de fracassos i desencisos, d’injustícies, de violència, de dolor i de patiment. Mostrar-se alegre davant d’aquest esdeveniments, podria ser manifestació d’insensibilitat o de burla.

L’alegria present

L’alegria plena i perfecta és la que esclatarà en nosaltres  quan, en sortir del nostre món limitat i imperfecte, entrarem en el món sense límits ni imperfeccions. L’alegria present es dona quan vivim o prenem consciència, que ens trobem ben orientats en el camí cap a la perfecta alegria.

Per a nosaltres els cristians, quan prenem consciencia que donem bon sentit a la nostra vida, quan adoptem les actituds d’Aquell que, amb les seves   actuacions  el van portar a la vida plena, a la felicitat i alegria inestroncable de la resurrecció. Aquell és Jesús de Natzaret que va viure moments de satisfacció i de dolor, i ens els va ensenyar a viure amb sentit. I l’Esperit de Jesús, l’ Esperit d’amor ens segueix acompanyant.

La meva alegria

La vida amb sentit es concreta a la vida personal de cada u. Aquells que anaven a trobar Joan Baptista per preguntar-li què havien de fer. I Joan els hi concretava de manera concreta i personal, i, a cada u, amb les seves diferències i especificitats. Per això nosaltres, si volem començar a viure l’autèntica alegria en el món present, ens hem de preguntar com hem de viure amb sentit cristià  la nostra (la meva!) vida concreta, personal, comunitària, social i solidària, i  intentar viure-la amb autenticitat. Això, i la consciència que Déu no deixa mai d’estimar-nos, és el que ens anirà comunicant aquesta imperfecta alegria, camí cap a la perfecta, plena i eterna.

La proximitat, doncs, de la celebració del naixement de Jesús de Natzaret, que va anunciar  la perfecta alegria als que seguissin les seves petjades, cal que ja l’experimentem, encara que molt limitada, en aquesta vida present.

Francesc Xicoy

AIXÍ DE CLAR

Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té…

L'amor no és una ideologia lligada a moviments religiosos. L'amor és l'energia que dóna vertadera vida a una societat. Dins tota civilització hi ha forces que generen vida, veritat i justícia, i forces que desencadenen mort, mentida i indignitat. No sempre es pot detectar, però a l'arrel de tot impuls vital hi ha sempre l'amor. Per això, quan en una societat s'ofega l'amor, s'ofega la dinàmica que porta al creixement humà i a l'expansió de la vida. És important i molt, tenir cura socialment de l'amor i lluitar contra tot el que el destrueix.

Mata d'arrel l'amor, la manipulació de les persones. En la societat actual es proclamen en veu alta els drets de la persona, però els individus són sacrificats al rendiment, la utilitat o el desenvolupament del benestar. Es dóna el que H. Marcuse deia “l'eutanàsia de la llibertat”. Cada cop hi ha més persones que viuen una no-llibertat “confortable, còmoda, raonable, democràtica”. Es viu bé, però sense conéixer la vertadera llibertat ni l'amor.

Risc per l'amor és el funcionalisme. Dins la societat de l'eficàcia l'important no són les persones, sinó la funció que exerceixen. L'individu és reduït a “peça de l'engranatge”: a la feina és un empleat, en el consum un client, en la política un vot, a l'hospital un número de llit… Dins una societat així les coses funcionen, però les relacions entre les persones es moren.

Manera d'ofegar l'amor és la indiferència. El funcionament actual de la societat concentra als individus dins llurs propis interessos. Els altres són una “abstracció impersonal”. Es publiquen estudis i estadístiques que amaguen el sofriment de les persones concretes. Ningú es sent responsable. És cura de l'Estat, l'Administració, la Societat.

¿ Què podem fer cada un ? En front de tantes formes de desamor, el Baptista suggereix una postura clara: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té; i qui tingui menjar, que el comparteixi”. ¿ Què podem fer ? Senzillament compartir més el que tenim amb aquells que viuen e n necessitat. Així de simple. Així de clar.

COMUNICACIONS:

 Com cada any des de Càritas Diocesana de Mallorca s’organitza la campanya del Rebost, una iniciativa per recollir productes bàsics d’alimentació, d’higiene personal i de neteja de la llar per cobrir la demanda de persones i famílies que ho necessiten. Des del centre de Distribució d’Aliments de Manacor, els productes que més es requereixen per tal de cobrir aquestes necessitats són:

+ Oli de gira-sol i olo d’oliva

+ Tomàtiga fregida

+ Tonyina

+ Llegums sec i cuits

+ Farina

+ Sucre

+ Pasta: sopa, fideus, espaguetis, espirals, etc

+ Arròs

+ Brics de brou

+ Fruita en conserva

+ Galetes

+ Llet

+ Cacau en pols

+ Productes d’higiene: compreses higièniques, dentífrics, desodorants, etc

+ Productes nadalencs

La recollida d’aquests productes a les nostres parròquies, es farà el pròxim cap de setmana 15 i 16, on oferirem com cada any en el moment de l’ofertori, aquells productes que volguem com a signe de la nostra solidaritat amb el més necessitats.         

DIUMENGE SEGON D'ADVENT   

(POWER-POINT)

2º diumenge d'Advent (C)

EVANGELI

Tothom veurà la salvació de Déu.

Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 3,1-6

Predicació de Joan Baptista

1 L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, 2 durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. 3 Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, 4 tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes:

És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

5 S'alçaran les fondalades,

s'abaixaran les muntanyes i els turons,

el terreny tortuós quedarà pla

i el camí escabrós serà allisat;

6 i tothom veurà la salvació de Déu.

Paraula de Déu.

OBRIR CAMINS NOUS

Els primers cristians veren en l'actuació del Baptista el profeta que preparà decisivament el camí a Jesús. Però, al llarg dels segles, el Baptista s'ha convertit en una crida urgent a preparar camins que ens permetin acollir Jesús entre nosaltres.

Lluc resumeix son missatge amb aquest crit agafat del profeta Isaïes: “Prepareu el camí del Senyor”. ¿ Com escoltar aquest crit en l'Església d'avui ? ¿ Com obrir camins per a que els homes i dones del nostre temps poguem trobar-nos amb ell ? ¿ Com acollir-lo dins les nostres comunitats ?

Primer de tot, prendre consciència de que necessitem un contacte més viu amb sa persona.. No és possible nodrir-nos només de doctrina religiosa. No és possible seguir un Jesús convertit en una sublim abstracció. Necessitem sintonitzar vitalment amb ell, deixar-nos atreure per son estil de vida, contagiar-nos de sa passió per Déu i per l'esser humà.

Enmig del “desert espiritual” de la societat moderna, hem  d'entendre i configurar la comunitat cristiana com a un lloc on s'acull l'Evangeli de Jesús. Viure l'experiència de reunir-nos creients, menys creients, poc creients i inclús no creients en torn del relat evangèlic de Jesús. Donar-li l'oportunitat d'entrar amb sa força humanitzadora dins els nostres problemes, crisis, pors i esperances.

Cal no oblidar-ho. En els evangelis no aprenem doctrina acadèmica sobre Jesús, destinada a envellir al llarg dels segles. Aprenem un estil de viure realitzable en tot temps i tota cultura: l'estil de viure de Jesús. La doctrina no arriba al cor, no converteix, no enamora. Jesús, sí.

L'experiència directa i immediata amb el relat evangèlic ens fa néixer a una nova fe, no per via “d'adoctrinament” o “d'aprenentatge teòric”, sinó per contacte vital amb Jesús. Ell ens ensenya a viure la fe no per obligació, sinó per atracció. Ens fa viure la vida cristiana no com a deure, sinó per contagi. En contacte amb l'Evangeli recobrem la nostra vertadera identitat de seguidors de Jesús.

Mirant el evangelis experimentem que la presència invisible i silenciosa del Ressuscitat agafa trets humans i recobra veu concreta. De cop tot canvia: podem viure acompanyats per qui dóna sentit, veritat i esperança a nostra existència. El secret de tota evangelització està en posar-nos en contacte directe i immediat amb Jesús. Sense ell no és possible engendrar una fe nova.

FER LLOC A DÉU

Prepareu el camí de Senyor.

Joan crida molt. Ho fa perquè veu el poble endormit i vol desvetllar-lo, el veu apagat i vol encendre la fe en un Déu Salvador. El seu crit en concentra en una crida: “Prepareu el camí del Senyor”. ¿ Com obrir camins al Déu ? ¿ Com fer-li més lloc en nostra vida ?

Recerca personal. Per a molts, Déu està avui ocult i encobert per molts prejudicis, dubtes, mals records de la infància o experiències religioses negatives. ¿ Com descobrir-lo ? L'important no és pensar en l'Església, els capellans, la missa o la moral sexual. Primer, obrir el cor i cercar el Déu viu que ens revela Jesucrist. Déu se deixa trobar pels qui el cerquen.

Atenció interior. Per obrir un camí a Déu és necessari devallar al fons del nostre cor. Pel qui no cerca Déu dins son interior és difícil que el trobi fora. Dins nosaltres trobarem pors, preguntes, desitjos, buit… No importa. Déu està aquí. Ell ens ha creat amb un cor que no descansarà si no és en ell.

Amb un cor sincer. No ens ha de preocupar el pecat o la mediocritat. El que més ens apropa al misteri de Déu és viure en la  veritat, no enganyar-nos a nosaltres mateixos, reconéixer el nostres errors. La trobada amb Déu esdevé quan neix aquesta pregària: “Oh Déu, teniu compassió de mi, som un pecador”. Aquest és el millor camí per a rocobrar la pau i l'alegria interior.

En actitud confiada. És la por el que tanca a molts el camí vers Déu. Tenen por a trobar-se amb Ell, només pensen en son judici i càstigs. No creuen que Déu sigui amor i que, inclús quan jutja l'esser humà, ho fa des de l'amor infinit. Desvetllar la confiança total en aquest amor pot ser començar a viure d'una manera nova i gpojosa amb Déu.

Camins diferents. Cadascú ha de fer son recorregut. Déu ens acompanya a tots. No abandona ningú i manco que es sent perdut. L'important és no perdre el desig humil de Déu. Qui segueix i confia, el que de qualque manera desitja creure és ja “creient” davant aquest Déu que coneix fins al fons el cor de cada persona.

"El Nadal és una mentida més"

L’Evangeli d’avui acaba amb aquests mots: “Tothom veurà la Salvació de Déu.”

Qui la veurà? Els que estiguin ben disposats. Els receptius, els senzills, els agraïts, els bons creients.

No la veuran els orgullosos, els autosuficients, els petulants, els que es pensen saber-ho tot, els creguts, els pets bufats que bufen el caldo fred.

L’oferta de Déu és universal.

Però, l’acceptació és personalíssima, és intransferible.

I aquí és a on la majoria fallem.

I, per què?

Perquè

no som prou senzills

no som prou receptius

no som prou agraïts

no som prou creients.

Si de debò ho fóssim, aquest podria ser per a nosaltres el primer Nadal sincer de la nostra vida.

Si no és així… del Nadal val més que ni en parlem.

Per què?

Perquè el Nadal és una mentida més, hàbilment manipulada:

pels capitalistes del món sencer

pels poderosos que ho maneguen tot en llur propi profit

pels ateus que es riuen de Déu

pels dèspotes i pocavergonyes que si volessin no veuríem mai el sol.

Mentida al servei del màxim negoci.

Aquí Déu no hi pinta res.

Aquí Déu és el Gran Absent.