COMUNICACIONS:  

ADORACIÓ NOCTURNA

Pregària amb Exposició del Santíssim a l'Església de Fartàritx

Dijous, 8 de Novembre de 2018

Hora 20:30 h

*  *   *  *  *  

31º diumenge Temps ordinari (B)

..No ets lluny del Regne de Déu.

+ Lectura del sant Evangeli segonsSant Marc 12, 28b-34

ATEISME SUPERFICIAL

Molts han passat d'una fe lleugera i superficial en Déu a un ateisme igualment frívol i irresponsable. N'hi ha que ha eliminat de llurs vides tota pràctica religiosa i han liquidat qualsevol relació amb una comunitat creient. Però, ¿ és suficient això per a resoldre amb seriesa la postura personal amb el kisteri últim de la vida ?

N'hi ha que diuen que no creuen en l'Església ni en “els invents dels capellans”, però creuen en Déu. Tanmateix, ¿ què vol dir creure en un Déu al qual mai recorden, amb qui mai dialoguen, al qual no escolten, del qual no esperen res amb goig ?

Altres proclamen que ja és temps d'aprendre a viure sense Déu, afrontar la vida amb dignitat i personalitat. Però, quan es mira de prop llur vida, no és fàcil veure com els ha ajudat l'abandó de Déu per a viure una vida més digna i responsable.

Molts s'han fabricat sa pròpia religió i s'han construit sa pròpia moral a mida. Mai han cercat sinó situar-se amb comoditat dins la vida, evitant tota pregunta que qüestionara l'existència.

N'hi ha que no sabrien dir si creuen o no en Déu. En realitat no entenen perquè serveix això de creure. Viuen absorts en treballar i fruir i distrets pels problemes de cada dia, els programes del televisor i revistes de cap de setmana, i Déu no té lloc dins llurs vides.

Aqueix ateisme frívol està en les persones que gosen dir-ho en veu alta, però també en el cor de molts que es tenen per creients i no tenen a Déu per únic Senyor de llur vida.

Facem una prova. ¿ Què sentim dins el més pregon de nostra consciència quan escoltem a poc a poc, repetit i amb sinceritat aquestes paraules: “Escolta… El Senyor nostre Déu és l'únic Senyor: Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l' ànima, amb tota la teva ment, amb totes les teves forces” ? ¿ Quin espai pren Déu dins mon cor, esperit, ment, tot mon esser ?

JESÚS SEMPRE MATISA

Una pregunta ben curiosa

Aquesta vegada començarem pel final. Marc acaba dient: “Ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.” Potser per no ser corregit; potser perquè Jesús va llegir els seus pensaments i va intuir que el volien “provar”, cosa que l’Evangeli diu més d’una vegada. O simplement, perquè només et pots acostar al Mestre amb el cor i els ulls clars, delerós de saber de debò la veritat. Per altra banda, no deixa de ser curiós que li preguntessin quin és el primer manament de la Llei, aquella pregària (“Shemà, Israel, escolta Israel!”) que tot bon jueu deia si més no una vegada cada dia de la seva vida conscient i religiosa. Era tan elemental com preguntar-li a un nen de 8 anys la “taula del 2”. Però, ja ho sabem, són coses dels prejudicis que aquella gent del Temple tenia contra Jesús.

Una resposta inesperada

Jesús sempre sorprèn, sempre diu més del que li preguntem, perquè la seva visió del món de la fe i de la religió no es queda en el Temple sinó que s’estén pels carrers, per les cases, per la vida de la convivència. I per això la seva resposta va més enllà. Aquest “més enllà” és el que dona autenticitat a la nostra pregària, als nostres esquemes, potser massa religiosos. Perquè per a ell l’amor a Déu es tradueix en l’amor als altres. Com que només tenim un sol cor que estima, aquest amor ha d’arribar a Déu i al proïsme. No es pot quedar en les parets del nostre racó de pregar, ni en els sentiments eteris que poden acompanyar una fe vaporosa, sinó una fe encarnada en la vida quotidiana. Per a Jesús, tan “absolut” és Déu, el Pare, com la imatge de Déu, el germà, la germana. Això ho té clar des del moment en què es va encarnar i identificar amb la condició humana.

El mestre de la Llei capgirat

Segur que havia de ser el contacte, l’empatia que Jesús provocava amb la seva veritat als ulls i a les paraules. Si no, no s’explica que el Mestre de la Llei fes un tomb tan copernicà a les seves pràctiques religioses, al seu tarannà i a les seves tradicions ancestrals. I arribés a dir el que va dir ! Per això, ara el qui es meravella és Jesús. I li diu: “No estàs lluny del Regne!” Tant de bo t’atrapi l Esperit de l’Evangeli. Deixa les teves seguretats i rutines, i deixa’t atrapar pel risc i una nova vida…

Alguna vegada ens ha d’atrapar aquest vertigen de l’Evangeli. Alguna vegada hem de fer un “Ah, ara ho veig!” Aquesta petita il·luminació té un poder de síntesi i un atractiu que ens dóna força per tirar endavant. És aleshores quan ens ha arribat la bona notícia de l’Evangeli. Seria força interessant veure com va tornar a casa seva o al Temple aquell mestre de la Llei…

"Un Déu que no busca ser servit pels homes sinó servir-los"

Què ens diu la Història?

Ens diu que cada religió va elaborar la seva imatge de Déu a partir de la cultura en la que neix.

Això és el que ha passat amb el cristianisme, que durant mil·lennis ha enfonsat les seves arrels en una societat patriarcal i monàrquica fortament jerarquitzada.

No és doncs gens estrany en aquesta cultura invocar déu com a Sobirà, Jutge, Senyor i Rei.

Però és evident que avui aquest Déu ha deixar d’atraure els cors. Ja no fascina ni atemoritza. Cada cop creix més la indiferència.

Em pregunto quina ressonància pot tenir en la consciència de la majoria aquest “Déu totpoderós i etern” que es va repetint en les pregàries litúrgiques.

No és cap despropòsit pensar – i desitjar! – que el cristianisme dels propers segles evolucionarà cap a uns models més propis i adients per a expressar la fe en un Déu Amor.

¿Per què no es descobrirà en el Déu cristià un Déu

-amic de la vida

-Pare i Mare de tots

-un Déu amant

-enamorat de cada ser

servidor humil de les seves criatures?

Segur que es creurà en un Déu

-que estima el cor

-que impulsa la vida

-que allibera de les pors

-que desvetlla la responsabilitat

-que vol ja des d’ara la pau i la felicitat per a tots.

¿Per què no creure en un Déu prou gran que no cap en cap religió ni en cap església?

El Déu que pateix a on es pateix,

El Déu que acompanya dia a dia.

El Déu que, lluny de provocar angoixa davant la mort, abraçarà cada persona mentre agonitza, guiant-la cap a la vida eterna.

Tal vegada, aleshores, molts descobriran que aquest déu està ja anunciat per Crist, que ens revela un Déu que no busca ser servit pels homes sinó servir-los ( Mc 10,44)

Un Déu que estima bons i dolents.

Un Déu que fa sortir el sol i ploure per a tots ( Mt. 5,45 )

Un Déu així, sí que és capaç d’atraure i d’enamorar!

DAMNIFICATS  "INUNDACIONS" 

(SANT  LLORENÇ  DES  CARDASSAR) 

COMUNICAT  BISBAT  DE  MALLORCA:

El bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull, ha decretat que

les col·lectes de totes les parròquies i llocs de culte d’aquest cap de setmana a Mallorca, 13 i 14 d’octubre,

vagin destinades a pal·liar les necessitats dels damnificats per les inundacions al Llevant de Mallorca.

La Diòcesi de Mallorca oferirà una missa funeral per l'etern descans de les víctimes de les inundacions registrades en el Llevant mallorquí que serà presidida pel bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull. Serà aquest dimecres 17 d'octubre a les 19 h a la Parròquia de Ntra. Sra. dels Dolors de Manacor. 

Es convida a tot el Poble de Déu de Mallorca a compartir aquest moment de pregària per l'ànima dels difunts i per les seves famílies. D'igual manera, en les celebracions eucarístiques d'aquest cap de setmana a Mallorca es pregarà de manera especial pels damnificats per les inundacions a la comarca de Llevant. 

*  *  *  *  

COMUNICACIONS:

AVISOS 13/14 OCTUBRE

1.- Les col·lectes de totes les parròquies i llocs de culte d’aquest cap de setmana a Mallorca aniran destinades a pal·liar les necessitats dels damnificats per les inundacions al LLevant de Mallorca.

2.- També, la Diòcesi de Mallorca organitza una recollida de donatius per als damnificats de Sant Llorenç i Comarca, que es poden fer arribar al compte corrent de la Parròquia de Sant Llorenç.

AJUDA DAMNIFICATS SANT LLORENÇ

COMPTE CORRENT BANCA MARCH

ES29 0061 0022 8500 0974 0213

3.- Dimecres dia 17 d’octubre, a la Parròquia dels Dolors a les 19h, hi haurà una missa funeral per totes les víctimes d’aquesta catàstrofe       natural a la nostra Comarca del Llevant.

* * * * * 

A  LA  PARRÒQUIA  DE  CRIST  REI   AQUESTS  DIES…

Hi ha moments que un es reconcilia amb el món. Moltíssimes gràcies a les parròquies de Manacor i al seu rector Mn. Toni Amorós 

per oferir-nos els locals de Crist Rei per a centre de triatge. I moltíssimes gracies als voluntaris: joves, monitors i famílies de l’ Esplai Crist Rei CR;

als feligresos i voluntaris que han oferit les seves mans per canalitzar les tonelades d’ajuda material que estan arribant…

simplement Gràcies, i segur que Déu no vos ho deixarà sense recompensa

(Francesc  Vicens  Gomila)

* * * * 

"Quina mena de cor tenim nosaltres?"

En quina mena de cultura vivim avui nosaltres?

Com qualificar-la?

Vivim en la cultura del tenir. I com més, millor.

L’estil de l’home contemporani es va orientant cada cop més

cap el tenir

cap a l’acaparar

cap al posseir.

Per a molts, aquesta és l’única feina rendible i sensata.

Certament

-guanyar diners

-poder comprar coses

-posseir tota mena de béns pot produir un cert benestar

Per què?

Perquè gràcies als diners i a les possessions la persona se sent

-més segura

-més important

-amb una major autonomia

-amb més poder i prestigi social.

Però, el posseir més i més

-no és suficient

-no sosté l’individu

-no el fa créixer ni com a persona ni com a subjecte generós.

I per què no el fa créixer?

Perquè, sota l’imperi dels diners, la persona, cada cop més, va introduint en la seva vida necessitats artificials, necessitats falses, necessitats inútils, necessitats tòxiques i verinoses.

La persona s’oblida de l’essencial. Es rodeja d’objectes i de possessions, però s’incapacita per a la relació viva, franca i lleial amb els altres.

Què passa aleshores?

Passa que la persona acaba caient en la frustració i el buit existencial i la pretesa felicitat s’evapora, quedant en no res.

Aquestes persones obsessionades en tenir més i més, obliden que per a ser autèntics, necessiten

-sortir d’ells mateixos

-rompre la closca de l’egoisme

-servir una causa

-lliurar-se, entregar-se

-estimar realment algú

-comprometre’s

-compartir.

Sense aquesta auto-transcendència no pot haver-hi veritable felicitat ni veritable realització personal.

És ben significativa i alliçonadora l’escena evangèlica d’avui.

Un ric s’acosta a Jesús.

No li pregunta per la vida present perquè ja la té prou ben assegurada i resolta.

Què és el que vol el ric?

Que la religió li asseguri la vida eterna.

Jesús li parla clar i sense embuts.

Què li respon?

“Et falta una cosa: alliberar-te de les teves riqueses i aprendre a compartir amb els realment necessitats.”

Vet aquí la resposta de Jesús.

Què ens diria avui Jesús a nosaltres si li féssim la mateixa pregunta?

Per a compartir no cal ser ric. És suficient tenir bon cor.

Quina mena de cor tenim nosaltres?

-un cor egoista i eixut

o bé

un cor generós i solidari?     

DIUMENGE XXVIIIº

(Power-Point)

28º diumenge Temps ordinari 

EVANGELI

Ves a vendre tot el que tens ..i vine amb mi.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10,17-30

L'home ric

(Mt 19,16-30; Lc 18,18-30)

17 Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà:

–Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

18 Jesús li digué:

–Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. 19 Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.

20 Ell li va dir:

–Mestre, tot això ho he complert des de jove.

21 Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué:

–Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.

22 En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.

23 Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles:

–Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!

24 Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir:

–Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! 25 És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.

26 Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres:

–Si és així, qui pot salvar-se?

27 Jesús se'ls mirà i digué:

–Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot.

28 Llavors Pere li va dir:

–Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.

29 Jesús digué:

–Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, 30 rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.

Paraula de Déu.

AMB JESÚS ENMIG DE LA CRISI

Abans de posar-se en camí, un desconegut s'atansa a Jesús . Sembla que té presses per a resoldre son problema: “¿Què faré per a heretar la vida eterna?”. No l'amoïnen els problemes d'aquesta vida. És ric. Ho té resolt.

Jesús li posa al davant la Llei de Moisès. No li recorda els deu manaments sinó només els que prohibeixen actuar contra el proïsme. El jove és un home bo, observant fidel de la religió jueva: “Tot això ho he guardat des de jove”.

Jesús el mira amb estima. És admirable la vida d'una persona que no ha fet mal a ningú. Jesús ara el vol atreure per a que col·labori en el projecte de fer un món més humà, i li adreça una proposta sorprenent: “Una cosa et manca: au, ves a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres… Després torna i vine amb mi”.

El ric posseeix moltes coses, però li manca l'únic que permet seguir Jesús de veres. És bo, però viu aferrat als diners. Jesús demana que renuncii a sa riquesa i la posi al servei els pobres. Compartir amb els necessitats és el que possibilita col·laborar amb el projecte de Jesús.

L'home es veu incapaç. Necessita benestar. No té forces per a viure sense riqueses. Els seus diners estan part damunt tot. Renuncia a seguir a Jesús. Havia vingut entusiasmat cap a ell. Ara s'allunya trist. No coneixerà mai l'alegria de col·laborar amb Jesús.

La crisi econòmica ens convida als seguidors de Jesús a fer passes cap a una vida més sòbria, per a compartir amb els necessitats el que tenim i senzillament no necessitem per a viure amb dignitat. Cal que ens facem preguntes concretes si volem seguir a Jesús.

Primer, revisar nostra relació amb els diners: ¿ Què fem amb els nostres diners? ¿Per què estalviar? ¿En què invertim? ¿Amb qui compartim el que necessitem? Després, revisar nostre consum per a fer-lo més responsable i manco compulsiu i superflu: ¿Què comprem? ¿ On comprem? ¿Per què comprem? ¿A qui podem ajudar a comprar el necessari?

Preguntes que cal que ens fem en el fons de nostra consciència i també, dins les nostres famílies, comunitats cristianes i institucions d'Església. No farem gests heroics, però si donem petites passes en aquesta direcció, coneixerem l'alegria de seguir a Jesús assolint fer la crisi per a alguns més humana i portable. Si no és així, ens sentirem bons cristians però a la nostra religió li mancarà alegria.

Sv 7,7-11 He 4,12-13

Mc 10,17-30

L’Evangeli ens presenta, avui, Jesús en camí. Anant d’un lloc a un altre. Anant a trobar persones i famílies d’altres pobles i viles. En el camí de la vida. Situacions vitals diferents i dissemblants. Portant esperança i horitzó. Portant Bona Notícia. El camí. La vida com a camí.

Tots estem en el camí. Donem passos. No sempre encertats del tot. A cops voldríem córrer. O ens comparem amb d’altres caminants. Però ens cal anar al pas que podem portar. En el camí de la vida passem moments i situacions de tots tipus. El que realment importa és aprendre. Avançar en el camí de Jesús. En el camí de la vida, Jesús ens ensenya i ens fa avançar.

1.- La pregunta fàcil.

I, just quan surt al camí, n’arriba un. Sembla que amb pressa. Corrent. Un que li pregunta pel FER: Què he de fer? Sovint estem capficats amb aquesta pregunta. La pregunta per l’acció. Les nostres accions… i reaccions. (Què s’ha de fer en aquests casos?… Què se suposa que he fer, davant d’això?..) Ens preocupa molt la pregunta pel fer. I ben cert que ens l’hem de plantejar. No és igual actuar d’una manera o d’altra. Precisament perquè en les nostres accions ens hi comprometem. Ens definim. Tot el que fem, –tot!- repercuteix en els altres. I el que deixem de fer, també. I tant, que ens ho em de preguntar! Però, potser, no ha de ser la primera pregunta. I, potser, no hem d’esperar respostes màgiques – automàtiques.

2.- La mirada de Jesús.

I Jesús se’l mirà amb afecte. Amb molta estima. Amb la mirada que pot transformar la vida sencera. Amb la mirada que acarona i comprèn tota la veritat de la persona. La mirada de Jesús. La que basta per canviar i començar a entendre moltes coses insospitades. Però aquella persona (¿era jove? el text no ho diu enlloc!) sembla que tenia pressa. Pressa per arribar. No tant per caminar. I no capta la mirada. Aquella mirada que, ella sola, comunica i captiva. La mirada que desfà capficaments i auto-referències. La mirada que obre l’horitzó i dóna llum. Potser es podria arribar a dir que cristià és qui ha experimentat la mirada de Jesús. Aleshores, en el nostre viure, en el nostre camí, tot depèn de la mirada. Aprendre a mirar com Jesús. Mirar amb estima. Amb molta estima. Mirar des del cor. Mirar com Déu Pare mira i es commou. La mirada de la tendresa ferma.

3.- I Jesús li respon.

Li respon, no les coses que ha de fer. Li respon sobre el SER. Com pots ser, si ho vols de veritat. Quan has esta mirat per Jesús, i has deixat entrar ben endins la llum i la bellesa de la seva mirada, resulta que pots ser… tota una altra cosa. És el que li diu al seu interlocutor. És el que avui ens diu a nosaltres. Pots ser autèntic, i autènticament compassiu. Pots ser acollidor de la feblesa. La pròpia i la de l’altre. Acollidor i no foragitador. Pots indignar-te i entendrir-te amb la injustícia i el dolor que pateixen les víctimes. Pots ser company de camí. I pots ajustar el teu pas al pas d’aquells amb qui camines. Pots ser Bona Notícia… Pots mirar amb uns altres ulls. Aleshores, essent com ets, com vols ser, actuaràs en conseqüència. Faràs el que calgui. El teu fer sortirà d’allò que ets. Segur. Perquè el veritable amor és concret i busca concreció. Perquè l’amor veritable actua. I busca camins i vies. I allà on, potser, amb altres ulls només es veuen dificultats, l’amor sap trobar les oportunitats i les ocasions. L’amor s’entrega. Concretament. L’amor mou, empeny, actua. Allibera’t de tot el que t’ho impedeix. De tot el que et lliga. De tot el que t’encega. I deixa que la teva mirada sigui la mirada de Jesús. Per posar-se en camí, com ell. En el camí de la vida, vivint com Jesús.