COMUNICACIONS:

–  A la col·lecta realitzada per Càritas amb motiu de la festa del Corpus vàrem recaptar a les nostres Parròquies 3.094’ 76 euros. 

– En el sopar que férem per ajudar a pagar la reparació de la teulada de la Parròquia de Crist Rei, entre el benefici del sopar, la rifa i els donatius aportats reunírem 1.668 euros nets. 

– Dissabte que ve dia 1 de juliol entre en vigor el nou horari de misses que trobareu en el tauló d’anuncis de cada una de les Parròquies i llocs de culte. 

– Dissabte que ve dia 1 de juliol, a partir de les 10’30 del vespre, se celebrarà la "VIGILIA  DE   LES   ESPIGUES"

Serà a l’Església de Fartàritx i la pregària durarà fins ben entrada la nit. Vindran membres de la secció d’Adoració Nocturna de tota la Diòcesi i és un acte obert a tothom.

*************

LES NOSTRES PORS

Quan el nostre cor no està habitat per un amor fort o una fe ferma, la nostra vida queda fàcilment a mercè de les nostres pors. A voltes és la por a perdre prestigi, seguretat, comoditat o benestar el que ens atura a prendre decisions. No gosam arriscar la nostra posició social, els nostres doblers o la nostra petita felicitat.

A voltes ens paralitza la por a no ser acollits. Temem quedar-nos sols, sense l'amistat o l'estima de les persones. Haver d'afrontar la vida de cada dia sense la companyia propera d'algú.

Freqüentment vivim absorbits només per quedar bé. Tenim por a fer el ridícul, manifestar les nostres vertaderes conviccions, donar testimoni de la nostra fe. Tenim por a les crítiques, als comentaris i al rebuig dels altres. No volem estar classificats. A voltes ens invadeix la por al futur. No veim clar el nostre esdevenir. No tenim seguretat de res. Potser no confiem en ningú. Tenim por a afrontar el demà.

Sempre ha estat temptador per als creients cercar en la religió un refugi segur que ens alliberi de les nostres pors, incerteses i temors. Però és un error veure en la fe la barana fàcil dels pusil·làmins, els covards i els porucs.

La fe confiada en Déu, quan s'enten bé, no duu el creient a eludir la pròpia responsabilitat davant els problemes. No el porta a fugir dels conflictes per tancar-se còmodament dins l'aïllament. Ans al contrari, és la fe en Déu que omple el seu cor de força per a viure amb més generositat i de manera més arriscada. És la confiança viva en el Pare la que li ajuda a superar covardies i pors per a defensar amb més audàcia i llibertat el regne de Déu i la seva justícia.

La fe no fa homes covards, sinó persones resoltes i coratjoses. No tanca els creients en ells mateixos, sinó que els obre a la vida problemàtica i conflictiva de cada dia. No els acotxa en la peresa i comoditat, sinó que els anima per al compromís.

Quan un creient escolta de veres dins el seu cor les paraules de Jesús: “No tingueu por”, no se sent convidat a defugir els seus compromisos, sinó encorajat per la força de Déu a fer-lis front.

José Antonio Pagola

"Urgeix avivar l’experiència personal de la fe cristiana i donar la cara per Déu"

Qui més qui menys, són avui molts i moltes els que es pregunten què redimonis és això de l’Evangeli?

La resposta no pot ser més clara ni més consoladora i estimulant.

L’Evangeli és bona notícia per a tots i a tots ha de ser transmesa.

Per què?

Perquè és Notícia de Salvació, i de Salvació Eterna.

És clar que l’Evangeli topa frontalment amb una jerarquia de valors marcada per l’individualisme del que només busca el seu benestar personal, carregant sobre les costelles dels altres.

Per això l’evangelització és conflictiva.

I segon: els paradigmes i la mentalitat dels humans canvien en el temps.

Aleshores, ¿com presentar avui l’Evangeli amb un llenguatge que la gent entengui?

En una societat com la nostra tan secularitzada i a on la indiferència religiosa abunda arreu, avui més que mai no hi cap l’anonimat i urgeix avivar l’experiència personal de la fe cristiana i donar la cara per Déu.

Res d’anonimats i covardies.

Quin llenguatge emprar per una transmissió creïble de l’Evangeli?

L’Església, pràcticament reduïda al clero, és percebuda per molts i per moltes com una instància de poder i això els evoca els clàssics signes clericals que, en comptes d’ajudar, destorben i escandalitzen.

A pesar de tot, no hem de caure en l’anonimat del que s’ho mira des de fora.

Cal una presència pública i visible dels creients: hem de parlar clar i donar la cara per Déu.

Com trobar els signes adequats i convincents?

Aquesta és una tasca que encara tenim pendent.

Com hi pensem col·laborar activament, nosaltres?

Tu, jo, cadascú.

Com hi pensem col·laborar , nosaltres?

Tu, jo, cadascú.

Les preguntes demanen bones respostes.

Quina serà la nostra?

Què és respondre?

Respondre és comprometre’s!

MISSES I ALTRES SAGRAMENTS JUNY/JULIOL 2017

UN   MALLORQUÍ…   A   LA   FI   

COMUNICACIONS,    17-18 JUNY

–   La Col·lecta d’avui és per Càritas

–  Aquest diumenge, dia 18, el nostre Vicari Mn. Bartomeu Tauler compleix 50 anys de la seva ordenació sacerdotal.

   Vos demanam per ell una pregària donant gràcies per tots aquests anys d’entrega a Déu i servei als germans i a la vegada una petició demanant que pugui continuar amb il·lusió i força les tasques             pastorals que porta a terme entre nosaltres.

Amb motiu de la festa del Corpus, Càritas de Manacor ha publicat la memòria de l’any 2016. 

****************

ESTANCATS

El Papa Francesc repeteix un pic i un altre que les pors, els dubtes, la manca de gosadia… poden impedir de soca-rel impulsar la renovació que l'Església avui necessita. En la seva Exhortació: “L'alegria de l'Evangel”” diu que, si quedem paralitzats per la por, podem quedar-nos com a “espectadors d'un estancament infecund de l'Església”.

Les seves paraules donen que pensar. ¿ Què podem veure entre nosaltres ? ¿ Ens mobilitzem per a revifar la fe de les nostres comunitats cristianes, o seguim instal·lats dins aquest “estancament infecund” de que parla Francesc ? ¿ On podem trobar forces per a reaccionar ?

Gran aportació del Concili fou impulsar el pas de la “missa”, entesa com a obligació individual per a acomplir un precepte sagrat, a “l'eucaristia” viscuda com a celebració gojosa de tota la comunitat per a alimentar la fe, créixer en fraternitat i revifar l'esperança en Jesucrist ressuscitat.

Sens dubte, al llarg d'aquests anys, hem donat passes importants. Queden lluny aquelles misses celebrades en llatí en les quals el sacerdot “deia la missa” i el poble cristià venia a “oir” missa o “assistir” a la celebració. Però, ¿ no celebrem encara l'eucaristia de manera rutinària i latosa ?

Hi ha un fet innegable. La gent s'allunya sense aturai de la pràctica dominical perquè no troba en les nostres celebracions el clima, la paraula clara, el ritus expressiu, l'acollida estimulant que necessita per a alimentar la seva fe dèbil i vacil·lant.

Sens dubte, pastors i creients, ens hem de demanar què fem perquè l'eucaristia sigui, com vol el Concili, “centre i cim de tota la vida de la comunitat cristiana”. Però, ¿ basta la bona voluntat de les parròquies o la creativitat aïllada d'alguns, sense més criteris de renovació ?

La Cena del Senyor és massa important perquè deixem que es “perdi”, com “espectadors d'un estancament infecund” ¿ No és l'eucaristia el centre de la vida cristiana ? ¿ Com està tan callada i immòbil la jerarquia ? ¿ Perquè els creients no mostrem a nostra preocupació i el nostre dolor amb més força ?

El problema és greu. ¿ Seguim “estancats” dins una manera de celebració eucarística, tan poc atractiva pels homes i dones d'avui ? ¿ És aquesta litúrgia que repetim des de fa segles la que millor ens pot ajudar a actualitzar aquella cena memorable de Jesús en la qual es concentra de manera admirable el nucli de la nostra fe ?

José  Antonio   Pagola

 “Com ens arriba a nosaltres l’esdeveniment pasqual, que es va realitzar una única vegada? Per mitjà d’Aquell que n'és l’artífex des de l’origen i en la plenitud del temps, l’Esperit. Ell és personalment la novetat d’acció en el món. Ell és la presència de Déu-amb-nosaltres, unit al nostre esperit (Romans 8, 16).”

Som conscients que gràcies al do de l’Esperit Sant ens ha arribat la bona nova de Jesús i hem conegut els esdeveniments pasquals? Ho hem agraït? Qui és per mi l’Esperit Sant? He viscut d'alguna manera el seu do?

              “Sense Ell, Déu és lluny; Crist pertany al passat; l’Evangeli és lletra morta; l’Església, una simple organització; l’autoritat, un domini; la missió, una propaganda; el culte, una evocació; l’actuació cristiana, una moral d’esclaus.”

Aquestes paraules tan fondes ens ajuden a entendre que sense l’Esperit Sant, promès per Jesús, no hi hauria ni relació personal amb Jesús, ni Església, ni vertader culte, ni apostolat, ni acció alliberadora i social en nom del Senyor.

              “Però en Ell, i en una sinergia indissociable, el cosmos és sostingut i clama pel naixement del Regne; l’home està en lluita contra la carn; Crist ressuscitat és aquí; l’Evangeli és font de vida; l’Església significa la comunió trinitària; l’autoritat és un servei alliberador; la missió és Pentecosta; la litúrgia és memorial i anticipació; l’actuar humà és divinitzador.”

EN  L'ESPERIT

VIURE DÉU DES DE DINTRE

Fa uns anys, el gran teòleg alemany, Karl Rahner, gosava afirmar que el principal i més urgent problema de l'Església del nostre temps era la “mediocritat espiritual”. Aquestes eren les seves paraules: el vertader problema de l'Església és “seguir tirant amb resignació i tedi camins comuns de mediocritat espiritual.”

El problema s'ha agreujat a les darreres dècades. Han servit poc els intents per reforçar les institucions, salvaguardar la litúrgia o vigilar l'ortodòxia. Dins el cor de molts cristians s'apaga l'experiència interior de Déu.

La societat moderna ha apostat per “l'exterior”. Tot ens convida a viure des de fora. Tot fa pressió per a moure'ns amb presses, sense quasi aturar-nos en res i en ningú. La pau no troba encletxes per entrar dins el nostre cor. Vivim quasi sempre a les crostes de la vida. Oblidem assaborir la vida per dins. Per ser humana, a la nostra vida li manca una dimensió essencial: la interioritat.

És trist veure també com a les comunitats cristianes no sabem tenir cura ni promoure la vida interior. Molts no sabem el que és el silenci del cor, no ensenyem a viure des de dintre. Privats de l'experiència interior, sobrevivim oblidant la nostra ànima: escoltem paraules amb les orelles i pronnunciem oracions amb els llavis, mentre el nostre cor està absent.

A l'Església es parla molt de Déu, però ¿ on i quan els creients escoltem la presència silenciosa de Déu dins el més pregó del cor ? ¿ On i quan acollim l'Esperit del Ressuscitat dins nostre interior ? ¿ Quan vivim en comunió amb el Misteri de Déu des de dintre ?

Acollir l'Esperit de Déu vol dir deixar de parlar amb un Déu que posem lluny i fora de nosaltres, i aprendre a escoltar-lo en el silenci del cor. Deixar de pensar a Déu amb el cap, i aprendre a percebre-lo en el més íntim del nostre esser.

Aquesta experiència interior de Déu, real i concreta, pot transformar la nostra fe. Sorprèn com hem pogut viure sense descobrir-la abans. És possible trobar Déu dins nosaltres enmig d'una cultura secularitzada. És possible també avui conéixer una alegria intgerior nova i diferent. Però em sembla difícil mantenir per molt de temps la fe en Déu enmig de l'agitació i frivolitat de la vida moderna sense conéixer, malgrat sigui de manera humil i senzilla, qualque experiència interior del Misteri de Déu.

COMUNICACIONS:

(3  i   4   juny  2017)

– Amb motiu de la festa del Sant Crist se suprimeixen les misses vespertines de les Parròquies de Crist Rei i sant Pau i que la missa dels Dolors serà a les 20’30 h. per mor de les carrosses.

– A la col·lecta realitzada fa dues setmanes per Mallorca Missionera, vàrem recaptar a les nostres Parròquies la quantitat de 2.880’96 euros.

– Dissabte que ve dia 10 tendrem la celebració comunitària del Sagrament de la Unció dels Malalts; serà a les 19 h. en el Convent de sant Vicenç Ferrer. Els qui pensau rebre-la vos podeu inscriure a qualsevol de les tres Parròquies.

***************

¿Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?"

Per Josep Llunell. 

Els hebreus es feien una idea molt bonica i real del misteri de la vida.

Així descriu la creació de l’home un relat dels segle IX abans de Crist: “Llavors el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de la vida i l’home es convertí en un ésser viu.”

És el que ens diu l’experiència. L’ésser humà és pols. En qualsevol moment es pot ensorrar.

Com podem caminar amb uns peus de pols?

Com podem mirar la vida amb uns ulls de pols?

Com podem estimar amb un cor de pols?

Malgrat això, aquesta pols viu! Al seu interior hi ha un alè que el fa viure. És l’alè de Déu.

Al final del seu evangeli, Joan va descriure una escena grandiosa.

És el moment culminant de Jesús Ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l’Església és una nova creació. Quan va enviar els seus deixebles, Jesús “va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant.”

Sense l’Esperit de Jesús, l’Església és pols sense vida: una comunitat incapaç d’introduir                                                                                                         

-esperança

-consol

-i vida en el món.

Pot pronunciar paraules sublims i no comunicar res de Déu als cors de la gent.

Pot parlar amb seguretat i fermesa i no refermar la fe de les persones.

D’on pot treure esperança sinó és de l’alè de Jesús?

Com podrà defensar-se de la mort sense l’Esperit del Ressuscitat?

Sense l’Esperit creador de Jesús, a l’Església podem acabar tots creient el mateix però sense esma, sense cap impuls creador, sense la força renovadora.

Hem d’invocar el Sant Esperit i fer-ho constantment perquè ens alliberi

-de la por

-de la covardia

-de la mediocritat

-de la rutina

-de la manca de fe

-de la mentida

No hem d’excusar-nos mirant què fan o no fan els altres.

Hem d’obrir cada un el nostre propi cor perquè l’Esperit de Déu pugui entrar-hi, il·luminar-lo i regenerar-lo. Només així millorarem integralment i esdevindrem òptims testimonis de la fe cristiana.

L’Església oficial parla sovint – en els seus documents – de l’Esperit però en la pràctica del dia a dia i a peu pla i sense retòriques.—hom té la impressió que l’Església creu més en l’eficàcia del poder i del diner que no pas en la força, en l’energia de l’Esperit de Déu.

I això mateix els hi passa a molts creients.

Quan es nota més això?

En temps de crisi de fe com els d’avui, com els nostres.

Quants són els que avui creuen sincerament?

Quants tradueixen i concreten la seva fe en obres de misericòrdia i de compassió? No pot haver-hi amor real a Déu si no hi ha amor real al pròxim. Si ens ho creiem, això, què hauríem de canviar en el dia a dia del nostre viure?

descarga      SANT   JOSEP   (Esglésies   de   Mallorca)   Església de Sant Josep – Manacor.   (enllaç  a  Esglésies   de   Mallorca)

"ELS   COSSIERS    TORNAREN   SORTIR  EL   DIA   DEL   SANT   CRIST"

(tenim   aquí   els   de   2016)

GUIÓ: Pregària 1 Juny 2017.

Monició d’entrada:

Explicació de la celebració:

Exposició Santíssim.

Cant d’entrada: L’Esperit del Senyor…

Reso de Vespres: a dos cors)

Antífones: Temps de Pasqua.

Lectura: “Déu meu i Senyor meu”

Magnificat: La meva ànima canta el Senyor

Pregàries + Oració:

Oració personal:

Cant: pag. 227 cant nº 5

Pregàries comunitaries.

Amoris Leatitia: 90 – 95

Cant: Pange Lingua

Benedicció.

Cant final: Regina caeli.

 Església de Sant Vicenç Ferrer – MANACOR.

( Esglésies   de   Mallorca   facebook)

L'Església es va començar a construir l'any 1597 i es va obrir al culte el 1617. Aquesta és la típica església conventual mallorquina de nau única i capelles entre els contraforts, amb persistència d'esquemes compositius gòtics i sentit de moderació i austeritat, si exceptuem la capella del Roser.

El frontis presentava originalment el portal de llinda sota un arc de mig punt, amb la figura del titular, Sant Vicent Ferrer.

A l'esquerra del frontis hi ha un petit campanar amb acabat piramidal. A l'interior predomina també l'austeritat, tot i que hi ha cert aire barroc per l'aplicació dels daurats als motius ornamentals. D'entre totes les capelles destaca la del Roser, que està situada a la dreta de la nau. En aquesta capella, que pot actuar com a petit temple amb els seus propis retaules, capelles i altar a l'interior del temple major, és on podem observar la més exuberant mostra de barroc religiós de Manacor, amb tot l'espai arquitectònic ricament esculpit. Un altre element molt destacat és l'òrgan tubular, construït probablement cap a finals del segle XVII o principis del XVIII.

La construcció del claustre es va iniciar a mitjans del segle XVII i va continuar fins a una data indeterminada del segle XVIII, probablement fins 1744.

L'estructura segueix una planta rectangular envoltada d'un pati central i consta de planta baixa i pis. El conjunt segueix l'esquema barroc, en què destaquen les columnes i pilastres decorades. El claustre forma part del recinte conventual i constitueix un edifici que originalment estava tancat al públic i utilitzat únicament pels frares del convent. Durant la desamortització de 1835 els béns de l'ordre van passar a mans de l'Estat i el claustre va anar assumint diferents utilitats: oficina de telègrafs, presó … Actualment s'usa com a dependències municipals.

L'any 1919 va ser declarat Monument Nacional. Durant els anys 2005-2006 es va fer una restauració integral del claustre.

Segueix la tipologia bàsica de l'església conventual barroca de Mallorca, amb la seva planta basilical d'una sola nau, 8 capelles entre els contraforts i la seva volta de canó amb arcs faixons. Menció especial mereixen l'òrgan tubular (s. XVIII), l'escultura del Sant Crist,   l'escultura del Sant Crist, situada a la capella lateral del nen Jesús, i l'Ecce Homo de la Capella del Sagrat Cor de Jesús. Entre les capelles destaca la del Roser (1692-1697) que, estructuralment, s'assembla a una petita església d'una sola nau acabada en un absis trapezoïdal, amb capelles laterals entre els contraforts. La construcció del claustre es va iniciar a principis del segle XVII. Es tracta d'un recinte de planta rectangular tancat per una doble galeria, articulada a partir d'arcs escarsers sobre pilars octogonals. La coberta és de volta d'aresta, el pis superior presenta una barana amb embigat de taulons i el sòl conserva l'empedrat.

Amb la desamortització de l'any 1835 els béns de l'ordre van passar a mans de l'Estat i les dependències del claustre es van destinar a serveis municipals i als de jutjat, lloc que encara ocupen en l'actualitat. El 1908 els frares van recuperar l'església.

HORARIS  de    MISSES I ALTRES SAGRAMENTS 

www.facebook.com/Esgl%C3%A9sies-de-Mallorca-1202057783221061/?pnref=story    

enllaç   a…:   Esglésies   de   Mallorca   facebook