"Quina és la nostra lluita?"
Quin ha de ser el centre i l’eix de la nostra vida de creients?
la bondat,
la generositat,
l’amistat,
l’amor fratern.
Tot el que no sigui això és sortir-se del cristianisme.
Quina és la traducció pràctica de tot això?
La lluita per a la igualtat i el dret de tots.
Quina és la nostra lluita?
(POWER-POINT)
7º diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,27-38
Estimar els enemics
(Mt 5,38-48)
27»Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, 28 beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien.29Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. 30 Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu.31 Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. 32 Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! 33 I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! 34 I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany.
35 »Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
36»Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.
No judicar els altres
(Mt 7,1-5)
37»No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats.38 Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.
Paraula de Déu.
1 Sa 266,2.7-9.12-13.22-23 1 Co 15,45-49 Lc 6,27-38
Un evangeli exigent, desconcertant, molest… Podem qualificar-lo de moltes maneres. No deixa indiferent. Ni és un genèric “heu de portar-vos bé” amb to d’avia bona i conciliadora, abans d’entrar la coca al forn.
Exigent, difícil… i del tot necessari. Bona Nova total. Totalment necessària, sempre. I també especialment, avui. En els nostres dies, en els que sembla que estem tots molt nerviosos i impacients. A la que salta… A la que salta, i saltem nosaltres!
1.- A vosaltres us dic.
Jesús es dirigeix als seus deixebles. Als qui l’escolten i el segueixen amb atenció. Als qui volen aprendre… i fer-li cas. “A vosaltres, que m’escolteu, us dic…”. Jesús ens parla a nosaltres, deixebles d’avui. Amb to seriós i dient el que hem de fer. Com conduir-nos i relacionar-nos amb els altres. Amb els qui ens envolten. Amb aquells amb qui tenim conflictes i topades. A vosaltres us dic…
Deixebles del Mestre, escoltem el seu ensenyament, aquest cop, dit en imperatiu.
Si portem el nom de cristians, i volem ser-ho, haurem d’aprendre a viure així. Sense dilació i sense excuses. Aquestes són les característiques del Regne.
2.- Estimeu.
Estimeu a fons i de veritat. “Fins que faci mal”… com deia alguna santa benemèrita del nostre temps.
I Jesús no es queda curt: Als enemic, als qui us odien, als qui diuen mal, als qui us calumnien. Estimeu. Cap altra actitud que no sigui la de l’amor. Posar en marxa l’energia de l’amor. La que ens portarà a actuar i dur a terme diferents realitzacions davant diferents situacions. Diferents. Mai la de col.laborar amb el mal, retornant-lo i engrandint-lo.
Possiblement, estimar els enemics i els qui ens volen mal sigui de les coses més difícils que algú ens pugui demanar. I Jesús ens ho demana. No des d’una exigència ètica, ni d’un ideal de conducta. Ens ho demana des de la seva experiència i coneixença de Déu.
Estimeu.
3.- Més enllà de lògiques humanes estretes.
Ens hem adaptat quasi del tot a l’esquema “acció – reacció”. I ho fem en intensitats, mesures, formes… semblants. Fins i tot hem creat el criteri de “proporcionalitat en la resposta”. Ens hem acostumat tant, que sovint pensem que no hi ha més sortida que retornar el que rebem. “Naturalment, vaig saltar”. “No em deixen altra opció”. “Quina altra cosa podria fer”. “ Si et quedes aturat , et prenen per babau”… Quants cops haurem escoltat -potser, dit?- aquestes i semblants expressions?
El de Jesús no és el codi de circulació que estem acostumats a emprar. Habitualment, circulem amb diferents lògiques. La de la tribu: els meus (bons)/ els altres (dolents). La lògica de la reciprocitat: Així em tracten, així responc. La lògica de la defensa del meu territori i les meves posicions. La lògica de la conveniència: ara mateix, convé?/ o no convé? N’hi ha més, certament. Fins arribar a la lògica (il·lògica) del “jo sóc així i ho vull així”.
Jesús ens ho demana, més enllà de tota mesura humana. És tota una altra cosa.
4.- Déu es així.
Compassiu i misericordiós, hem respost al salm. Déu és l’Amor, Ell mateix.
Aquesta és la gran raó. I a estimar com Ell n’aprenem. Com ja hem experimentat. Perquè Ell ens ha estimat, des del primer moment.
Perquè Ell és així. La gran i incontestable raó. El motiu que ens supera i ens desborda. Ell és així. Ell ens tracta sempre amb amor misericordiós. Sempre. A tots.
NO MANIPULAR EL PERDÓ
Estimeu els vostres enemics.
”Diga'm com parles del perdó, i et diré quin objectiu persegueixes”. És el que he sentit analitzant el que s'ha dit i escrit entre nosaltres sobre el perdó. Moltes veus es senten no per a perdonar, sinó per a reclamar a les víctimes el perdó o exigir als agressors que ho demanin; per a precisar les condicions en les quals es podria concedir, o per a declarar inútil i fins i tot nociu mentre no hi hagi penediment. previ. Tantes paraules interessadessemblen una instrumentalització que buida de contingut el concepte genuí del perdó cristià. Aquest perdó brolla sempre d'una experiència religiosa. El cristià perdona perquè es sent perdonat per Déu. Altres motivacions són secundàries. Perdona qui sap que viu el perdó de Déu. Aquesta és la font última. “Perdoneu-vos mutuament com Déu us ha perdonat en Crist” (Ef 4,32). Oblidar això és parlar d'una altra cosa diferent del perdó evangèlic.
Per això, el perdó cristià no és un acte de justícia. No es pot reclamar ni exigir a ningú com a deure social. Juridicament, el perdó no existeix. El codi penal ignora el verb “perdonar”. El gest sorprenent i heroic del perdó neix d'un amor incondicional i gratuït. No depèn de condicions prèvies. No exigeix res, no reclama res. Si es perdona és per amor. Parlar de requisits per a perdonar és introduir el plantejament d'una altra cosa.
L'Evangeli ens convida simbòlicament a perdonar “..sinó setanta vegades set” (Mt 18, 22), a perdonar inclús a l'agressor que no mostra penediment, des de l'actitud del mateix Crist que en el moment de ser crucificat crida a Déu: “Pare, perdona'ls que no saben el que fan” (Lc 23, 34).
No ens enganyem. Perdonar no és bo de fer. És millor confessar-ho així. Tot manco manipular el discurs del perdó per a exigir a altres responsabilitats o per a defensar cadascú la pròpia posició. Joan Pau II convidava a “guardar l'autenticitat del perdó”, cosa que només és possible “guardant la font, això és, la misericòrdia del mateix Déu, revelada en Jesucrist” (Dives in misericordia, 14).
No és possible escoltar la crida de Jesús: “Estimeu els enemics, feu bé als qui no vos estimen, beneïu els que us maleeixen”, si no es coneix l'experiència de ser perdonat per Déu.
