Nativitat del Senyor (C)
EVANGELI
Missa de mitjanit.
Avui us ha nascut un Salvador.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 2,1-14
Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3 Tothom anava a inscriure’s a la seva població d’origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill.
Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.
A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l’àngel els digué:
–No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
–Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.
Paraula de Déu.
Missa de l´aurora.
Els pastors trobaren Maria i Josep, amb el nen.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 2,15-20
Quan els àngels els deixaren i se’n tornaren cap al cel, els pastors deien entre ells:
–Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.
16Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. 17 En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d’aquell infant. 18 Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. 19 Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. 20 Després els pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.
Paraula de Déu.
Missa del dia.
La Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 1,1-18
1 Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu.
2 Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res no hi ha vingut sense ell.
4 En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes.
5 La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. 7 Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum,
perquè per ell tothom cregués.
8 Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.
9 Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes.
10 Era present en el món, que per ell ha vingut a l’existència, i el món no l’ha reconegut.
11 Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit.
12 Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu.
13 No han nascut per descendència de sang, ni d’un desig carnal, ni d’un voler humà,
sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria,
glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
15 Joan dóna testimoni d’ell quan proclama:
«És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant,
16 De la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia.
17 La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat
han vingut per Jesucrist. 18 A Déu, ningú no l’ha vist mai:
el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.
Paraula de Déu.
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
DAVANT EL MISTERI DEL NIN
Els homes acabem per acostumar-nos a gairebé tot. Sovint, el costum i la rutina van buidant de vida la nostra existència. Deia Charles Péguy que “hi ha una cosa pitjor que tenir una ànima perversa, i és tenir una ànima acostumada a gairebé tot”. Per això no ens pot estranyar gaire que la celebració del Nadal, embolicada amb superficialitat i consumisme esbojarrat, a penes digui ja res de nou ni joiós a tants homes i dones d‘“ànima acostumada”.
Estem acostumats a escoltar que “Déu ha nascut en un portal de Betlem”. Ja no ens sorprèn ni commou un Déu que s’ofereix com a nen. Ho diu Antoine de Saint Exupéry al pròleg del seu deliciós Petit Príncep: “Totes les persones grans han estat nens abans. Però poques ho recorden”. Se’ns oblida què és ser nens. I se’ns oblida que la primera mirada de Déu a apropar-se al món ha estat una mirada de nen.
Però aquesta és justament la gran notícia del Nadal. Déu és i continua sent Misteri. Però ara sabem que no és un ésser tenebrós, inquietant i temible, sinó algú que se’ns ofereix proper, indefens, entranyable, des de la tendresa i la transparència d’un nen.
I aquest és el missatge del Nadal. Cal sortir a trobar aquest Déu, cal canviar el cor, fer-nos nens, néixer de nou, recuperar la transparència del cor, obrir-nos a la gràcia i el perdó.
Malgrat la nostra superficialitat aterridora, els nostres escepticismes i desencants, i, sobretot, el nostre inconfessable egoisme i mesquinesa d’“adults”, sempre hi ha al nostre cor un racó íntim on encara ens hem deixat de ser nens.
Atrevim-nos ni tan sols una vegada a mirar-nos amb senzillesa i sense reserves. Fem una mica de silenci al nostre voltant. Apaguem el televisor. Oblidem les nostres presses, nerviosismes, compres i compromisos.
Escoltem dins nostre aquest “cor de nen” que encara no s’ha tancat a la possibilitat d’una vida més sincera, bondadosa i confiada en Déu. És possible que comencem a veure la nostra vida duna altra manera. “No es veu bé sinó amb el cor. Allò essencial és invisible als ulls”
(Antoine de Saint-Exupéry).
I, sobretot, és possible que escoltem una crida a renéixer una fe nova. Una fe que no anquil·losa, sinó que rejoveneix; que no ens tanca en nosaltres mateixos, sinó que ens obre; que no separa, sinó que uneix; que no recela, sinó que confia; que no entristeix, sinó que il·lumina; que no tem, sinó que estima.
