ADVENT:
RECÓRRER CAMINS NOUS
José Antonio Pagola.
Cap als anys 27 o 28 va aparèixer al desert del Jordà un profeta original i independent que va provocar un fort impacte al poble jueu: les primeres generacions cristianes el van veure sempre com l’home que va preparar el camí a Jesús.
Tot el seu missatge es pot concentrar en un crit: “Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes”. Després de vint segles, el Papa Francesc ens està proclamant el mateix missatge als cristians: Obriu camins a Déu, torneu a Jesús, acolliu l’Evangeli.
El seu propòsit és clar: “Cerquem de ser una Església que troba camins nous”. No serà fàcil. Hem viscut aquests darrers anys paralitzats per la por. El Papa no se sorprèn: “La novetat ens fa sempre una mica de por perquè ens sentim més segurs si ho tenim tot sota control, si som nosaltres els que construïm, programem i planifiquem la nostra vida”. I ens fa una pregunta a la qual hem de respondre: “Estem decidits a recórrer els camins nous que la novetat de Déu ens presenta o ens atrinxerem en estructures caduques, que han perdut capacitat de resposta?”
Alguns sectors de l’Església demanen al Papa que emprengui com més aviat millor algunes reformes que consideren urgents. No obstant això, Francesc ha manifestat la seva postura de manera clara: “Alguns esperen i em demanen reformes en l’Església i cal que hi siguin. Però abans cal un canvi d’actituds”.
Em sembla admirable la clarividència evangèlica del Papa Francesc. El primer no és signar decrets reformistes. Abans, cal posar les comunitats cristianes en estat de conversió i recuperar a l’interior de l’Església les actituds evangèliques més bàsiques. Només en aquest clima serà possible escometre de manera eficaç i amb esperit evangèlic les reformes que necessita urgentment l’Església.
El mateix Francesc ens està indicant cada dia els canvis d’actituds que necessitem. N’assenyalaré alguns de gran importància. Posar Jesús en el centre de l’Església: “una Església que no porta Jesús és una Església morta”. No viure en una Església tancada i autoreferencial: “una Església que es tanca en el passat, traeix la seva pròpia identitat”. Actuar sempre moguts per la misericòrdia de Déu envers tots els seus fills: no conrear “un cristianisme restauracionista i legalista que ho vol tot clar i segur, i no troba res”. “Cercar una Església pobra i dels pobres”. Ancorar la nostra vida en l’esperança, no “en les nostres regles, els nostres comportaments eclesiàstics, els nostres clericalismes”.
Que la vida passi d'adormida a vigilant
He rebut fa un parell de dies un correu electrònic d’un capellà acabat d’operar d’una afecció greu. Em fa un comentari d’Advent que és tota una professió de fe en Jesucrist: Jesús –diu– sap que sense Ell els nostres camins són perdedors, sense sentit. Tot és incert; estem com malferits, errants. Vol venir a fer-se trobadís amb nosaltres perquè sapiguem vers on hem de caminar: al seu encontre, convidats a la taula del Regne de Déu.
Dies enrere jo pensava: has de fer quelcom d’important perquè la teva vida canviï i es faci ben amiga de Déu: que passi d’adormida a vigilant; de mediocre a desig d’acomplir en tot la voluntat de Déu; d’anar fent a viure la caritat viva i atenta a tots i als més desvalguts, així el Regne de Déu es fa proper i hi és en nosaltres. Ara, en el primer Diumenge d’Advent, comprenc que he de seguir la gràcia d’aquest temps d’Advent: el gran do que és Déu mateix tot venint. Però –és cert– Ell vol la meva cooperació. Vol que surti a rebre’l. Això ho faré vivint l’Advent que se’ns dóna.
Vent impulsor d’esquena, afegia el meu amic capellà i malalt: vent que és Déu mateix ja que la seva Bondat és un impuls suau. Cal dir una cosa semblant a l’anterior: Déu vol que rebi amb goig el seu impuls. Que em posi dempeus i miri enlaire desitjant el meu alliberament. Déu amb mi fem fora la cobdícia dels diners; els desitjos dolents (concupiscència); la por de cada nit, la por dels ancians, la por dels joves… Tot això ens ho diu la lliçó segona.
Pot haver-hi pregària sense un silenci receptiu?
Ahir, davant d’uns cristians de Parròquia molt ben formats, m’atrevia a assenyalar tres camins evangèlics per a sortir a l’encontre de Déu que surt a buscar el seu Poble amb amor, que ve cap a cada un de vosaltres i cap a mi amb amor; en comptava tres d'accessos a Déu: 1r, l’escolta o la lectura de la Paraula de Déu; 2n, la pregària sobretot dels Salms; i 3r, la caritat o amor d’amistat envers Déu i envers tots i cada una de les persones amb les quals ens trobem.
Després de l’exposició del tema, en el col·loqui, algú ha dit: i el silenci? Jo l’he respost que estava en els dos primers punts: l’escolta de la Paraula de Déu, arrel de la misteriosa i silenciosa revolució que ha culminat amb el Papa Francesc, i en la pregària. Pot haver-hi pregària sense un silenci receptiu? I què és el silenci? És com una parada o disposició de l’anima a rebre tot allò nou que vingui de Déu i de les persones bones. I és l’atenció alegre de l’ànima al que Déu i els proïsme ens envien. En el desert hi ha silenci i el vent dibuixa en ell els dibuixos sempre nous que el vent disposa. En l’ànima, Déu, vent suau, hi dibuixa una i altra vegada el seu rostre. És el rostre de Crist.
8 DESEMBRE : LA IMMACULADA
MARIA, MODEL D'ADVENT
La figura de María siempre dirige nuestra vida hacia el seguimiento del evangelio. Recordemos, en este sentido, las palabras de María durante el banquete de las bodas de Caná (Ju 2,1-12). Cuando el vino se había terminado; María dice a quienes servían las mesas: “Haced lo que Él os diga” (Ju 2,5). El pronombre “Él” refiere la persona de Jesús; por eso María dice propiamente: ¡Hacedlo que Jesús os diga!
Pero, ¿que significa en la vida de María llevar a término lo que Jesús dice? La vida de María es el mejor ejemplo de fidelidad a Jesús. Veámoslo en algunos retazos del evangelio
El anuncio del nacimiento de Jesús muestra la disponibilidad de María para realizar la voluntad de Dios: “Aquí está la sierva del Señor, hágase en mi según tu palabra” (Lc 1,38). La visita de María a Isabel denota su sevicialidad ante la necesidad del prójimo: “María estuvo con Isabel unos tres meses” (Lc 1,56). La oración del Magnificat, excelente resumen del AT, muestra como palpita en el corazón de María la certeza de que Dios salva a al género humano: “Tomó de la mano a Israel, su siervo, acordándose de su misericordia … en favor de Abrahán y su descendencia por siempre” (Lc 1,54). La narración del nacimiento de Jesús realza la humildad de María y su ternura con el hijo recién nacido: “lo envolvió en pañales y lo acostó en un pesebre” (Lc 2,7).
La presentación de Jesús en el Templo y las palabras de Simeón y Ana permiten a María descubrir la dureza y la victoria de la futura misión de Jesús. Dice Simeón: “mis ojos han visto al Salvador … como luz para iluminar a las naciones” (Lc 2,29-32); y, refiriéndose a María, especifica: “pero a ti una espada te atravesará el alma” (Lc 2,35).
María no se arredra ante las dificultades que puedan sobrevenirle a causa del seguimiento del Jesús, sino que guarda “todas las cosas en su corazón” (Lc 2,51). Ateniéndonos al lenguaje del AT, “guardar las cosas en el corazón” indica la fidelidad a los compromisos contraídos. Y María dará ejemplo de fidelidad. Acompañará a Jesús durante la predicación (Lc 8,19-21); permanecerá, junto al apóstol Juan, al pie de la cruz donde muere Jesús (Ju 19,25-27); y junto a los apóstoles esperará en el Cenáculo el envío del Espíritu Santo: “Todos perseveraban unánimes en la oración con algunas mujeres, con María la madre de Jesús” (Hch 1,14).
Continuando la senda abierta por la Sagrada Escritura, la Tradición de la Iglesia se ha referido a María para destacar aspectos cruciales de Jesús. El Concilio de Nicea (325) insistió en la naturaleza divina de Jesús (Ju 1,1); y con toda razón el Concilio de Constantinopla (381) recalcó la naturaleza humana de Jesús (Ju 1,14).
Sin embargo parecía difícil conjugar ambas posiciones afirmando que Jesús era, a la vez, Dios y hombre verdadero. Entonces surgió un obispo, Nestorio, que afirmó que en la persona de Jesús había dos sujetos distintos. Por una parte estaba el hombre Jesús que padeció el dolor de la flagelación y murió crucificado. Por otra parte, inserto en el cuerpo de Jesús, decía Nestorio, estaba Dios, camuflado bajo el aspecto de la carne corporal; por eso cuando Jesús era azotado o crucificado, quien padecía era sólo su naturaleza humana, el cuerpo de Jesús, mientras su naturaleza divina, protegida por el cuerpo, no sufría dolor alguno.
Por eso Nestorio sostuvo que María había dado a luz únicamente el cuerpo de Jesús; y que más tarde, quizá durante el bautismo en el Jordán, el Espíritu de Dios se había introducido en el cuerpo de Jesús.
El Concilio de Éfeso (430) rebatió el error de Nestorio apelando a las palabras de Cirilo de Alejandría: “Jesucristo es una sola persona, un solo sujeto. Todo lo que se dice de Jesucristo se dice del Verbo, porque hay una identidad personal. Jesús y el Verbo no están unidos, sino que son uno y el mismo. Cierto que de esta persona se pueden decir propiedades humanas y divinas. Pero hay que afirmar que María es Madre de Dios, Madre del Verbo; y que el Verbo (Ju 1,1) se encarnó (Ju 1,14) se hizo pasible y murió por nosotros.
La vida de María remite el horizonte de la vida cristiana al cumplimiento fiel del evangelio, y alienta a los cristianos a reconocer en Jesús la presencia encarnada de Dios entre nosotros. El ejemplo de María orienta nuestra vida hacia el pleno seguimiento de Jesús, el salvador de la humanidad entera.
