COMUNICACIÓ per NADAL
– Vos volem agrair de tot cor la vostra generositat demostrada el passat cap de setmana amb la recol·lecta d’aliments, productes de neteja i d’higiene personal…
– També la quantiosa aportació econòmica.
Hem recaptat entre les tres Parròquies 5.848’02 euros.
– En nom de Càritas, moltes gràcies!
OBSEQUI DE NADAL
DE
LES PARRÒQUIES DE MANACOR
ALS CRISTIANS….
La nostalgia de la Navidad
La Navidad es una fiesta llena de nostalgia. Se canta la paz, pero no sabemos construirla. Nos deseamos felicidad, pero cada vez parece más difícil ser feliz. Nos compramos mutuamente regalos, pero lo que necesitamos es ternura y afecto. Cantamos a un niño Dios, pero en nuestros corazones se apaga la fe. La vida no es como quisiéramos, pero no sabemos hacerla mejor.
No es solo un sentimiento de Navidad. La vida entera está transida de nostalgia. Nada llena enteramente nuestros deseos. No hay riqueza que pueda proporcionar paz total. No hay amor que responda plenamente a los deseos más hondos. No hay profesión que pueda satisfacer del todo nuestras aspiraciones. No es posible ser amados por todos.
La nostalgia puede tener efectos muy positivos. Nos permite descubrir que nuestros deseos van más allá de lo que hoy podemos poseer o disfrutar. Nos ayuda a mantener abierto el horizonte de nuestra existencia a algo más grande y pleno que todo lo que conocemos.
Al mismo tiempo, nos enseña a no pedir a la vida lo que no nos pueda dar, a no esperar de las relaciones lo que no nos pueden proporcionar. La nostalgia no nos deja vivir encadenados solo a este mundo.
Es fácil vivir ahogando el deseo de infinito que late en nuestro ser. Nos encerramos en una coraza que nos hace insensibles a lo que puede haber más allá de lo que vemos y tocamos. La fiesta de la Navidad, vivida desde la nostalgia, crea un clima diferente: estos días se capta mejor la necesidad de hogar y seguridad. A poco que uno entre en contacto con su corazón, intuye que el misterio de Dios es nuestro destino último.
Si uno es creyente, la fe le invita estos días a descubrir ese misterio, no en un país extraño e inaccesible, sino en un niño recién nacido. Así de simple y de increíble. Hemos de acercarnos a Dios como nos acercamos a un niño: de manera suave y sin ruidos; sin discursos solemnes, con palabras sencillas nacidas del corazón. Nos encontramos con Dios cuando le abrimos lo mejor que hay en nosotros.
A pesar del tono frívolo y superficial que se crea en nuestra sociedad, la Navidad puede acercar a Dios. Al menos, si la vivimos con fe sencilla y corazón limpio.
José Antonio Pagola
Obsequi de "NADAL"
SAGRADA FAMÍLIA:
DIUMENGE DE NADAL:
La nostàlgia pot tenir efectes molt positius.
Nadal
Josep Llunell
Nadal és una festa que regalima nostàlgia.
Es canta la pau, però no sabem construir-la.
Ens desitgem felicitat, però cada dia sembla més difícil esdevenir feliç.
Ens comprem mútuament regals, però el que més necessitem és tendresa i afecte sincers, autèntics, creïbles.
Cantem a un nen Déu, però en els nostres cors la fe s’apaga.
La vida no és com la voldríem, però no sabem fer-la millor.
La vida sencera està amarada de nostàlgia.
Res omple del tot els nostres desitjos.
No hi ha riquesa que pugui proporcionar-nos la pau total.
Ni amor que respongui plenament al que havíem somiat.
No hi ha professió que pugui satisfer del tot les nostres aspiracions.
No és possible ser estimat per tothom.
La nostàlgia pot tenir efectes molt positius:
–ens permet descobrir que els nostres desitjos van més enllà del que avui podem posseir o gaudir.
–ens ajuda a mantenir obert l’horitzó de la nostra existència a realitats més grans i més plenes del que coneixem.
I, al mateix temps, ens ensenya a no demanar a la vida el que no ens pot donar, ni a les relacions el que no ens poden oferir.
La festa de Nadal viscuda des de la nostàlgia crea un clima diferent: durant aquests dies es capta millor la necessitat de la llar i de la seguretat.
I, si hom és creient, la fe el convida –aquests dies– a descobrir aquest misteri no en un país estrany sinó en un nen acabat de néixer. Així de senzill i d’increïble.
Hem d’apropar-nos a Déu com ens apropem a un nen: de manera suau, sense fer soroll i sense discursos solemnes, amb paraules senzilles nascudes del cor.
Ens trobem amb Déu cada vegada que li obrim el millor que hi ha en nosaltres. Malgrat el to frívol i superficial que es crea en la nostra societat, Nadal ens pot apropar a Déu. Almenys, si tractem de viure’l amb fe senzilla i cor net. Amb generositat sincera i compartida.
¿Qué familia?
Hoy es el Día de la familia cristiana. Una fiesta establecida recientemente para que los cristianos celebremos y ahondemos en lo que puede ser un proyecto familiar entendido y vivido desde el espíritu de Jesús. No basta defender de manera abstracta el valor de la familia. Tampoco es suficiente imaginar la vida familiar según el modelo de la familia de Nazaret, idealizada desde nuestra concepción de la familia tradicional. Seguir a Jesús puede exigir a veces cuestionar y transformar esquemas y costumbres muy arraigados en nosotros.
La familia no es para Jesús algo absoluto e intocable. Más aún. Lo decisivo no es la familia de sangre, sino esa gran familia que hemos de ir construyendo los humanos escuchando el deseo del único Padre de todos. Incluso sus padres lo tendrán que aprender, no sin problemas y conflictos.
Según el relato de Lucas, los padres de Jesús lo buscan acongojados, al descubrir que los ha abandonado sin preocuparse de ellos. ¿Cómo puede actuar así?
Su madre se lo reprocha en cuanto lo encuentra: «Hijo, ¿por qué nos has tratado así? Mira que tu padre y yo te buscábamos angustiados». Jesús los sorprende con una respuesta inesperada: «¿Por qué me buscabais? ¿No sabíais que yo debía estar en la casa de mi Padre?». Sus padres «no le comprendieron». Solo ahondando en sus palabras y en su comportamiento de cara a su familia, descubrirán progresivamente que, para Jesús, lo primero es la familia humana: una sociedad más fraterna, justa y solidaria, tal como la quiere Dios.
No podemos celebrar responsablemente la fiesta de hoy sin escuchar el reto de nuestra fe.
¿Cómo son nuestras familias? ¿Viven comprometidas en una sociedad mejor y más humana, o encerradas exclusivamente en sus propios intereses? ¿Educan para la solidaridad, la búsqueda de paz, la sensibilidad hacia los necesitados, la compasión, o enseñan a vivir para el bienestar insaciable, el máximo lucro y el olvido de los demás?
¿Qué está sucediendo en nuestros hogares? ¿Se cuida la fe, se recuerda a Jesucristo, se aprende a rezar, o solo se transmite indiferencia, incredulidad y vacío de Dios? ¿Se educa para vivir desde una conciencia moral responsable, sana, coherente con la fe cristiana, o se favorece un estilo de vida superficial, sin metas ni ideales, sin criterios ni sentido último? José Antonio Pagola
Hi ha algú que se’ns ofereix proper i entranyable.
Sagrada Família
Josep Llunell
Homes i dones acabem acostumant-nos a gairebé tot, menys a patir. Peguy deia: “Hi ha una realitat pitjor que tenir una ànima perversa i és tenir una ànima acostumada.”
Per això no ens pot estranyar massa que la celebració del Nadal amarada, xopa de superficialitat i de consumisme embogit, gairebé ja no digui res de nou i creatiu a tants homes i dones d’ànima acostumada. Ja no els sorprèn ni commou un Déu que se’ns ofereix com un nen. Ho diu Saint Exupéry en el pròleg de El Petit Príncep: “Totes les persones grans, abans, han sigut nens, però molt poques ho recorden.” Hem oblidat el que és ser nens. I se’ns oblida que la primera mirada de Déu, en apropar-se al món, ha sigut una mirada de nen.
Però aquesta és justament la gran notícia del Nadal. Déu és i segueix sent Misteri.
Però ara sabem que no és un ésser
–tenebrós
–inquietant
–temible sinó algú que se’ns ofereix proper i entranyable des de la tendresa i transparència d’un nen. I aquest és el missatge de Nadal.
Per a sortir a l’encontre d’aquest Déu
–hem de canviar el cor –fer-nos nens
–néixer de bell nou –recuperar la transparència
–obrir-nos confiats a la gràcia i al perdó.
Malgrat els nostres egoismes i mesquineses de gent gran, sempre hi ha, en el nostre cor, un racó en el que encara no hem deixat de ser nens.
Fem una mica de silenci al nostre entorn. Apaguem el televisor. Oblidem-nos: de les presses els nervis els compromisos les compres els regals.
Escoltem dins nostre aquest cor de nen que encara no s’ha tancat a la possibilitat d’una vida més sincera i més confiada en Déu. I més amable i fraterna envers els altres.
És ben possible que escoltem una crida a renéixer
–renéixer a una nova fe
–una fe que ens rejoveneixi
–que no ens reclogui en nosaltres mateixos
–una fe que ens obri als altres
–una fe que no receli, sinó que confiï
–una fe que no entristeixi, sinó que il·lumini
–una fe que no tingui por, sinó que estimi a cor obert a ment clara a voluntat lliure a esperit generós.
Sempre disposat a l’esmena a l’ajuda a la solidaritat a la convivència a l’alegria al bon humor.
¡Com canviaria la fesomia i la felicitat de les nostres famílies si ens regíssim cada dia per aquests principis!
NADAL I CAP D'ANY:
Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco.
Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua.
Vaig entrar a la gran superfície comercial, i quina set que hi veia a la major part de la gent, tant els que entraven a les botigues com els que eren darrera del taulell.
Set de coses, vestits, menjars, electròniques novetats, articles vinguts d’arreu… set de vendre, set de comprar, de gastar, de treure potser els diners malaguanyats.
Jo tinc set de Tu, Déu meu, que has fet estada en el profund del cor, que ni fas venda, ni compres, ni regateges, que et dónes en silenci, i vas desvetllant el teu Misteri des de la suavitat d’amor.
Ens desvivim per tantes realitats inútils, absurdes, injustes, transitòries… i per què?
Potser per caure bé, per arrancar una abraçada, per mantenir un lloc, per agafar bona fama, per tantes aparences força buides de contingut real.
Però el meu cor avui, cap d’any, es desviu per Tu, per la teva persona, pel teu misteri inefable, per la teva Paraula, pels teus silencis, per com mires i contemples el món, perquè ets Únic.
Com terra eixuta espero aquell moment, quan Tu vulguis, en què amb tanta delicadesa i suavitat faràs el toc tendre i fort de la teva presència. Aleshores tot pot agafar una florida nova.
Els dies tots són importants, les persones són molt importants, i el pas dels anys i el treball per la justícia fonamental, en el recer de la teva amistat; ja sembla que experimento la joia de viure i la joia immensa de la nostra complicitat.
DIUMENGE SEGON DE NADAL
RECUPERAR JESÚS
Els creients tenim múltiples i molt diverses imatges de Déu. Des de nens ens anem fent la nostra pròpia idea d’ell, condicionats, sobretot, pel que anem sentint de catequistes i predicadors, allò que se’ns transmet a casa i a l’escola o el que vivim a les celebracions i actes religiosos.
Totes aquestes imatges que ens fem de Déu són imperfectes i deficients, i hem de purificar-les una i altra vegada al llarg de la vida. No ho hem d’oblidar mai. L’evangeli de Joan ens recorda de manera rotunda una convicció que travessa tota la tradició bíblica: «Déu, ningú no l’ha vist mai».
Els teòlegs parlem molt de Déu, gairebé sempre massa; sembla que ho sabem tot d’ell: en realitat, cap teòleg no ha vist Déu. El mateix passa amb els predicadors i dirigents religiosos; parlen amb seguretat gairebé absoluta; sembla que al seu interior no hi ha dubtes de cap mena: en realitat, cap d’ells no ha vist Déu.
Llavors, ¿com purificarem les nostres imatges per no desfigurar de manera greu el seu misteri sant? El mateix evangeli de Joan ens recorda la convicció que sustenta tota la fe cristiana en Déu. Només Jesús, el Fill únic de Déu, és «qui l’ha revelat». Enlloc ens descobreix Déu el seu cor i ens mostra el seu rostre com en Jesús.
Déu ens ha dit com és encarnant-se en Jesús. No s’ha revelat en doctrines i fórmules teològiques sublims sinó en la vida entranyable de Jesús, en el seu comportament i el seu missatge, en el seu lliurament fins a la mort i en la seva resurrecció. Per aproximar-nos a Déu hem d’apropar-nos a l’home en el qual ell ve a trobar-nos.
Sempre que el cristianisme ignora Jesús o l’oblida, corre el risc d’allunyar-se del Déu veritable i de substituir-lo per imatges distorsionades que desfiguren el seu rostre i ens impedeixen de col·laborar en el seu projecte de construir un món nou més alliberat, més just i més fratern. Per això és tan urgent recuperar la humanitat de Jesús.
No n’hi ha prou amb confessar Jesucrist de manera teòrica o doctrinal. Tots necessitem conèixer Jesús des d’un acostament més concret i vital als evangelis, sintonitzar amb el seu projecte, deixar-nos animar pel seu esperit, entrar en la seva relació amb el Pare, seguir-lo de prop cada dia. Aquesta és la tasca apassionant d’una comunitat que viu avui purificant la seva fe. Els qui coneixen i segueixen Jesús van gaudint, cada vegada més, de la bondat insondable de Déu.
José Antonio Pagola
EPIFANIA
Relato desconcertante
Ante Jesús se pueden adoptar actitudes muy diferentes. El relato de los magos nos habla de la reacción de tres grupos de personas. Unos paganos que lo buscan, guiados por la pequeña luz de una estrella.
Los representantes de la religión del Templo, que permanecen indiferentes. El poderoso rey Herodes que solo ve en él un peligro.
Los magos no pertenecen al pueblo elegido. No conocen al Dios vivo de Israel. Nada sabemos de su religión ni de su pueblo de origen. Solo que viven atentos al misterio que se encierra en el cosmos. Su corazón busca verdad.
En algún momento creen ver una pequeña luz que apunta hacia un Salvador. Necesitan saber quién es y dónde está. Rápidamente se ponen en camino. No conocen el itinerario preciso que han de seguir, pero en su interior arde la esperanza de encontrar una Luz para el mundo.
Su llegada a la ciudad santa de Jerusalén provoca el sobresalto general. Convocado por Herodes, se reúne el gran Consejo de «los sumos sacerdotes y los escribas del pueblo». Su actuación es decepcionante. Son los guardianes de la verdadera religión, pero no buscan la verdad. Representan al Dios del Templo, pero viven sordos a su llamada.
Su seguridad religiosa los ciega. Conocen dónde ha de nacer el Mesías, pero ninguno de ellos se acercará a Belén. Se dedican a dar culto a Dios, pero no sospechan que su misterio es más grande que todas las religiones, y tiene sus caminos para encontrarse con todos sus hijos e hijas. Nunca reconocerán a Jesús.
El rey Herodes, poderoso y brutal, solo ve en Jesús una amenaza para su poder y su crueldad. Hará todo lo posible para eliminarlo. Desde el poder opresor solo se puede «crucificar» a quien trae liberación.
Mientras tanto, los magos prosiguen su búsqueda. No caen de rodillas ante Herodes: no encuentran en él nada digno de adoración. No entran en el Templo grandioso de Jerusalén: tienen prohibido el acceso. La pequeña luz de la estrella los atrae hacia el pequeño pueblo de Belén, lejos de todo centro de poder.
Al llegar, lo único que ven es al «niño con María, su madre». Nada más. Un niño sin esplendor ni poder alguno. Una vida frágil que necesita el cuidado de una madre. Es suficiente para despertar en los magos la adoración.
El relato es desconcertante. A este Dios, escondido en la fragilidad humana, no lo encuentran los que viven instalados en el poder o encerrados en la seguridad religiosa. Se les revela a quienes, guiados por pequeñas luces, buscan incansablemente una esperanza para el ser humano en la ternura y la pobreza de la vida.
José Antonio Pagola
Epifanía del Señor
(Mateo 2,1-12)
06 de enero 2016
RELAT DESCONCERTANT
Davant Jesús podem adoptar actituds molt diferents. El relat dels mags ens parla de la reacció de tres grups de persones. Uns pagans que el busquen, guiats per la petita llum d’una estrella.
Els representants de la religió del Temple, que romanen indiferents. El poderós rei Herodes que només veu en ell un perill.
Els mags no pertanyen al poble elegit. No coneixen el Déu viu d’Israel. No sabem res de la seva religió ni del seu poble d’origen. Nomé viuen atents al misteri amagat en el cosmos. El seu cor busca veritat.
En algun moment creuen veure una petita llum que apunta vers un Salvador. Necessiten saber qui és i on és. Ràpidament es posen en camí. No coneixen l’itinerari precís que han de seguir, però en el seu interior hi ha l’esperança ferma de trobar una Llum per al món.
La seva arribada a la ciutat santa de Jerusalem provoca el sobresalt general. Convocat per Herodes, es reuneix el gran Consell «els grans sacerdots i els escribes del poble». La seva actuació és decebedora. Són els guardians de la veritable religió, però no busquen la veritat. Representen el Déu del Temple, però viuen sords a la seva crida.
La seva seguretat religiosa els encega. Coneixen on ha de néixer el Messies, però cap d’ells no s’acostarà a Betlem. Es dediquen a retre culte a Déu, però no sospiten que el seu misteri és més gran que totes les religions, i té els seus camins per trobar-se amb tots els seus fills i filles. Mai no reconeixeran Jesús.
El rei Herodes, poderós i ferotge, només veu en Jesús una amenaça per al seu poder i la seva crueltat. Farà tot el possible per eliminar-lo. Des del poder opressor només pot ser «crucificat» el qui porta alliberament. Mentrestant, els mags no paren en la seva recerca. No cauen de genolls davant Herodes: no hi troben res que sigui digne d’adoració. No entren en el Temple grandiós de Jerusalem: hi tenen prohibit l’accés. La petita llum de l’estrella els atreu cap al petit poble de Betlem, lluny de tot centre de poder. En arribar, l’únic que veuen és el «nen amb Maria, la seva mare». Res més. Un nen sense esplendor ni cap poder. Una vida fràgil que necessita les atencions d’una mare. N’hi ha prou per desvetllar en els mags l’adoració.
El relat és desconcertant. Aquest Déu, amagat en la fragilitat humana, no el troben els qui viuen instal·lats en el poder o tancats en la seguretat religiosa. És revelat als qui, guiats per petites llums, busquen incansablement una esperança per a l’ésser humà en la tendresa i la pobresa de la vida.
José Antonio Pagolammm
mm
LA SIBIL.LA 2015
