9-10 GENER
COMUNICACIONS =
– Amb el lema “Vos donaré un cor nou, i posaré un Esperit nou dins vosaltres”, començarem unes catequesis per a adults.
Les sessions seran els dilluns i dijous a les 20’30 h. a partir d’aquest mateix dilluns dia 11 a la Parròquia de Sant Pau (edifici del catecumenium).
Donaran les catequesis membres de les comunitats neocatecumenals.
La Catequesi està oberta a totes les persones que hi vulguin participar.
– Dilluns dia 11 i dijous dia 14 hi haurà assaig de completes (a la Parròquia dels Dolors) serà a les 20 ’30 h. just en acabar la missa.
– Dissabte que ve dia 16 a les 19’30 h. hi haurà el cant de Completes i dels Goigs en honor de Sant Antoni.
(Aquest vespre NO hi ha missa vespertina a la Parròquia dels Dolors ni a la de sant Pau.)
BAPTISME DEL SENYOR:
Nueva epiritualidad
«Espiritualidad» es una palabra desafortunada. Para muchos solo puede significar algo inútil, alejado de la vida real. ¿Para qué puede servir? Lo que interesa es lo concreto y práctico, lo material, no lo espiritual.
Sin embargo, el «espíritu» de una persona es algo valorado en la sociedad moderna, pues indica lo más hondo y decisivo de su vida: la pasión que la anima, su inspiración última, lo que contagia a los demás, lo que esa persona va poniendo en el mundo.
El espíritu alienta nuestros proyectos y compromisos, configura nuestro horizonte de valores y nuestra esperanza. Según sea nuestro espíritu, así será nuestra espiritualidad. Y así será también nuestra religión y nuestra vida entera.
Los textos que nos han dejado los primeros cristianos nos muestran que viven su fe en Jesucristo como un fuerte «movimiento espiritual». Se sienten habitados por el Espíritu de Jesús. Solo es cristiano quien ha sido bautizado con ese Espíritu. «El que no tiene el Espíritu de Cristo no le pertenece». Animados por ese Espíritu, lo viven todo de manera nueva.
Lo primero que cambia radicalmente es su experiencia de Dios. No viven ya con «espíritu de esclavos», agobiados por el miedo a Dios, sino con «espíritu de hijos» que se sienten amados de manera incondicional y sin límites por un Padre. El Espíritu de Jesús les hace gritar en el fondo de su corazón: ¡Abbá, Padre! Esta experiencia es lo primero que todos deberían encontrar en las comunidades de Jesús.
Cambia también su manera de vivir la religión. Ya no se sienten «prisioneros de la ley», las normas y los preceptos, sino liberados por el amor. Ahora conocen lo que es vivir con «un espíritu nuevo», escuchando la llamada del amor y no con «la letra vieja», ocupados en cumplir obligaciones religiosas. Este es el clima que entre todos hemos de cuidar y promover en las comunidades cristianas, si queremos vivir como Jesús.
Descubren también el verdadero contenido del culto a Dios. Lo que agrada al Padre no son los ritos vacíos de amor, sino que vivamos «en espíritu y en verdad». Esa vida vivida con el espíritu de Jesús y la verdad de su evangelio es para los cristianos su auténtico «culto espiritual».
No hemos de olvidar lo que Pablo de Tarso decía a sus comunidades: «No apaguéis el Espíritu». Una iglesia apagada, vacía del espíritu de Cristo, no puede vivir ni comunicar su verdadera Novedad. No puede saborear ni contagiar su Buena Noticia. Cuidar la espiritualidad cristiana es reavivar nuestra religión.
José Antonio Pagola
Bautismo del Señor
(Lucas 3,15-16.21.22)
10 de enero 2016
Què fa la persona amb la seva solitud?
Josep Llunell
No resulta gens fàcil analitzar la solitud. Segurament que tots l’hem experimentada en algun moment.
A vegades ens fa por i la temem. Altres vegades, la busquem amb delit.
Però gairebé sempre la defugim.
Una cosa és estar sol i una altra sentir-se sol. Segons tots els indicis, enquestes i estadístiques cada vegada són més les persones que se senten soles.
La solitud és viscuda gairebé sempre com a font i causa
–de tristesa
–i de sofrença.
La persona sola sent i pateix l’absència d’una companyia amistosa
–no coneix l’amor
–no coneix l’acollida
–no es pot confiar a ningú
–no té amb qui compartir la vida.
Machado deia: “Un corazón solitario ya no es un corazón
.” La qüestió està en què, d’alguna manera, tots ho estem de sols a la vida. Segur que tenim amics, alguns amics. Hi ha persones que ens aprecien i que ens volen. Però, en el fons, cadascú viu i mor des de la pròpia solitud. És ben veritat l’afirmació de Hölderlin: “Ser home és estar profundament sol.” Per això és tan important saber què fa la persona amb la seva solitud.
La primera reacció sol ser gairebé sempre la fugida. Poques coses li resulten al ser humà tan dures com estar sol amb si mateix. Els recursos per evitar-ho són prou coneguts.
El més freqüent és la diversió:
–estar ocupat per no haver de pensar en nosaltres mateixos
–fer soroll per a no sentir la pròpia solitud.
Un altre camí possible és buscar a qualsevol preu la companyia d’altres. El resultat pot ser lamentable.
Quan les persones s’apleguen únicament per fugir de la pròpia solitud, el que sorgeix és una societat d’homes i dones solitaris composta per individus sense fesomia, configurada pels tòpics i per la moda. Persones que s’ajunten però que no es troben. Segueixen forasteres les unes de les altres. Quina pot ser la verdadera superació de la solitud?
És l’encontre.
És la trobada. Són els vincles.
Trobar-se és molt més que
–veure’s
–escoltar-se
–o tocar-se.
El decisiu és dialogar i compartir. Experimentar la mútua acollida i la comunicació confiada, franca, lleial, verdadera.
En una paraula:
–acceptar-se i ser acceptat
–estimar-se i ser estimat.
Amb tot, no hem d’oblidar que en la persona humana hi ha una solitud última que res ni ningú podem curar.
Per això aquesta és precisament l’experiència més bàsica, més essencial del creient: no sentir-se mai sol perquè Déu l’acompanya
–en la vida
–i en la mort.
El creient sap i escolta el mateix que sabia i escoltava Jesús: “Tu ets el meu fill estimat.”
Aquesta podria ser una bona definició de persona creient: Una persona que se sap estimada per Déu.
Ens hi sentim, nosaltres?