COMUNICACIONS
30-31 gener 2016
– Dimarts dia 2, Festa de la Presentació del Senyor
(coneguda popularment com a festa de la Candelària)
tindrem la celebració solemne a cada parròquia a les hores acostumades de missa. Estau convidats a participar-hi.
– Dimecres dia 3, Festa de Sant Blai
– després de la missa del matí en els Dolors i després de les misses vespertines a cada una de les Parròquies, farem l’acostumada benedicció d’aliments, pastes i dolços.
(En cas de funeral a alguna de les Parròquies la benedicció se faria a Crist Rei a les 18’30 h. ; a sant Pau a les 18’45 i en els Dolors a les 19’30h).
————–
– El mateix dimecres dia 3
-en el saló parroquial de Crist Rei, després de la missa
– CONFERÈNCIA…
A càrrec d’una missionera de l’Orde de Maria Immaculada,
(Aquesta Congregació és la que MANS UNIDES ha duit a terme diferents projectes. La germana Àngela García ha treballat durant 30 anys a Mali, un dels països més pobres del món, situat a l’Àfrica Occidental i ens contarà les seves vivències en aquell país. Aquest acte ens introduirà en la campanya contra la fam en el món que comptarà amb diferents activitats a la nostra ciutat.)
– Dijous dia 4
PREGÀRIA
(Organitza "Grup ADORACIÓ-NOCTURNA" )
20'30 HORES A 21'30 HORES
ESGLESIA DE "FARTÀRITX" (Convent "LA PURESA" )
( Obert a tothom…)
———
DIUMENGE 4º del Temps Ordinari:
NO NECESSITEM PROFETES?
«Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres». Així cridaven en les aldees de Galilea, sorpresos per les paraules i els gestos de Jesús.
No obstant, no és això el que passa a Natzaret quan es presenta davant els seus veïns com a ungit com Profeta dels pobres.
Jesús observa primer la seva admiració i després el seu rebuig. No sorprèn. Els recorda un conegut refrany: «En veritat us dic que cap profeta no és ben rebut al seu poble». Després, quan l’expulsen fora del poble i intenten acabar amb ell, Jesús els abandona. El narrador diu que «va passar entremig d’ells i se’n va anar». Natzaret es va quedar sense el Profeta Jesús.
Jesús és i actua com a profeta. No és un sacerdot del temple ni un mestre de la llei. La seva vida s’emmarca en la tradició profètica d’Israel. A diferència dels reis i sacerdots, el profeta no és nomenat ni ungit per ningú. La seva autoritat prové de Déu, entestat a encoratjar i guiar amb el seu Esperit el seu poble estimat quan els dirigents polítics i religiosos no saben fer-ho. No és casual que els cristians confessin Déu encarnat en un profeta. Els trets del profeta són inconfusibles. Enmig d’una societat injusta on els poderosos busquen el seu benestar silenciant el patiment dels que ploren, el profeta s’atreveix a llegir i a viure la realitat des de la compassió de Déu pels últims. La seva vida sencera es converteix en «presència alternativa» que critica les injustícies i crida a la conversió i al canvi.
D’altra banda, quan la mateixa religió s’acomoda a un ordre de coses injust i els seus interessos ja no responen als de Déu, el profeta sacseja la indiferència i l’autoengany, critica la il·lusió d’eternitat i absolut que amenaça tota religió i recorda a tots que només Déu salva. La seva presència introdueix una esperança nova ja que convida a pensar el futur des de la llibertat i l’amor de Déu.
Una Església que ignora la dimensió profètica de Jesús i dels seus seguidors, corre el risc de quedar-se sense profetes. Ens preocupa molt l’escassetat de sacerdots i demanem vocacions per al servei presbiteral. Per què no demanem que Déu susciti profetes? No els necessitem? No sentim necessitat de suscitar l’esperit profètic a les nostres comunitats?
Una Església sense profetes, no corre el risc de caminar sorda a les crides de Déu a la conversió i el canvi? Un cristianisme sense esperit profètic, no té el perill de quedar controlat per l’ordre, la tradició o la por a la novetat de Déu?
José Antonio Pagola
A la persona convençuda no hi ha obstacle que la freni.
Diumenge IV de durant l’any
Josep Llunell
Actualment no està de moda parlar:
–de disciplina
–d’esforç
–de renúncia
–d’autodomini.
Ben pocs s’atreveixen avui a mostrar la importància que té en la vida l’educació d’una voluntat forta i ben governada.
Vivim més aviat embolicats en això que el catedràtic de psiquiatria Enrique Rojas anomena la filosofia del m’agrada/no m’agrada.
Aquesta és la principal motivació que inspira la vida de molts: no m’agrada o bé, m’agrada. El gust per damunt de la raó i la reflexió.
En pocs anys ha anat creixent el nombre de persones de voluntat dèbil, capritxoses, totalment incapaces de proposar-se metes i objectius concrets i exigents.
Homes i dones inconstants que giravolten com banderoles segons el vent que bufa i el cos els hi demana.
Busquen una vida còmode, plaent però els hi espera un futur difícil. En l’amor no arribaran gaire lluny perquè no saben què és renunciar ni coneixen la importància del sacrifici i de la dedicació al bé de l’altre.
Són com criatures consentides i capritxoses que fan malbé qualsevol relació basada en l’amor i l’entrega generosa.
Mai no desenvoluparan les seves verdaderes possibilitats. S’instal·laran en la mediocritat i la deixadesa.
L’home actual necessita tenir ben present que la voluntat és un tret essencial de la persona humana. Igual que la raó.
La grandesa és fruit de la determinació de la constància i de la tenacitat.
Educar la voluntat és un treball seriós que demana esforç diari. Necessitem eines tan concretes com
–la disciplina
–l’ordre
–la constància.
Val la pena intentar-ho. Tard o d’hora els fruits arriben.
La persona es fa més lliure. Més mestressa de si mateixa. No es doblega davant les dificultats. Madura a poc a poc i és capaç d’ajudar amb eficàcia i generositat.
El model més net i convincent el troba el cristià en Jesús, capaç de ser fidel a la seva missió tot i els entrebancs i menyspreus que troba en el seu camí.
L’evangelista Lluc ens diu que els seus propis veïns de Natzaret el volien estimbar però Ell s’obrí pas per a continuar la seva tasca salvadora.
A la persona convençuda no hi ha obstacle que la freni, perquè gràcies a la voluntat es manté fidel fins al final. La voluntat i la gràcia de Déu.
Quina mena de voluntat tenim nosaltres?
Quina mena de voluntat és la nostra?