COMUNICACIONS
( 26-27 febrer 2016 )
– Promoguda per Mans Unides
– col·laboració de les Parròquies de Manacor i Fundació Trobada
"Exposició sobre el món de la dona"
– campanya contra la fam en el món i el dia internacional de la dona treballadora que se celebra el dia 8 de març.
L’exposició es podrà veure a la Fundació Trobada, Passeig del Ferrocarril 14
(dilluns 29 de febrer ( inauguració a les 19’30h.) fins al 5 de març)
-L’horari de visita de 17’30-20’00h. i el dissabte dia 5 de 10’00-13’00 h.
– 20 panells explicatius amb “una visió dels problemes que s’afegeixen a la pobresa quan qui els pateix és la dona”.
……. ……. …….
– Dijous dia 3 de març
PREGÀRIA EUCARÍSTICA
– ESGLÉSIA DE FARTÀRITX (20'30´21'30 h.)
GUIÓ Pregària
-Monició d’entrada: Joan Perelló.
-Explicació de la celebració: Mª. Magdalena.
– Exposició Santíssim. Cant d’entrada: pag. 59 Quaresma.
– Res de Vespres: Pag. 61, 62, 63, 64 i 65 (a dos cors). Antífones: Temps de Quaresma. Lectura breu i responsori: pag. 76 i 77 (Jaume Perelló). Magnificat: pag. 77 (cantat).
. Pregàries + Oració: pàg. 77 i 78 (Joan Perelló).
– Oració personal: 15 minuts. Cant: pag. 227 cant nº 5
– Pregàries comunitaries.
– Lectura = Misericordiae Vultus: 12 i 13 (Antònia Bauçà).
– Cant: Pange Lingua (pàg. 218) estrofes 5 i 6 J. Perelló (oració
– Benedicció. Cant final:
– Salve pag. 223
…… ….. ….
– Divendres dia 4 de març
Exercici del Via-crucis
-Parròquia de Crist Rei
A les 19 h.
(Aquest dia per donar més relleu a aquest acte pietós se suprimeix la missa a la dita Parròquia.)
Que serveixi d'exemple
En el conjunt que abasta des de 8,1 fins a 11,1 de la primera carta als Corintis, Pau tracta el tema de la no conveniència de menjar carn sacrificada als ídols. A la segona lectura d’aquest diumenge llegim uns versets del començament del capítol 10 ( 1Co 10,1-6.10-12)
La comunitat hereva de l’antic poble d’Israel, ha de veure en aquest un model, exemple o punt de comparació pel que fa al seu comportament. L’argumentació de Pau girarà a mostrar que Israel, tot i haver rebut beneficis per part de Déu, va caure en la idolatria i tota una generació va morir en el desert. Pau adverteix que a la comunitat cristiana li pot passar el mateix. L’apòstol es val de la forma de llegir i interpretar l’Escriptura que tenien els rabins. Es caracteritza per una gran llibertat en establir comparacions, a fi d’extreure dels textos ensenyaments aplicables a les circumstàncies que als rabins els interessa. Això li permet comparar el pas del mar Roig i el guiatge del núvol amb el baptisme, el mannà amb el pa de l’eucaristia i l’aigua de la roca amb el vi eucarístic.
No és difícil comparar el pas del mar Roig (Ex 14) amb el baptisme. Molts baptismes practicats en l’antiguitat consistien en un ritual de pas: el batejat passava d’un costat a l’altre d’un riu, indicant així que s’abandonava un estat i s’entrava en un nou estat que modificava la condició existencial de la persona. En el pas del mar Roig, Israel passa d’un costat a l’altre del mar, indicant així que ha passat d’esclavatge d’Egipte a la llibertat que li permetrà entrar a la terra promesa. Més difícil és considerar el núvol (Ex 13,21) com un element del bateig. “Hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos” (1Co12,12) dirà Pau i Lluc parla de ser batejat en l’Esperit Sant (Lc 3,16; Ac 2,38). És possible imaginar el núvol com imatge de l’Esperit Sant?. Un text del tercer Isaïes pot aportar llum: “Els conduïa pel fons del mar, sense ensopegar, …. . L'esperit del Senyor els guiava cap al lloc de repòs. Així, Senyor, menaves el teu poble i et feies un nom gloriós” (Is 63,13s). En el conduir pel mar s’hi veu una clara referència al pas pel mar Roig, no és forassenyat, doncs, pensar que l’Esperit del Senyor es referix a la columna.
La comparació del mannà (Ex 16,14-18) amb l’eucaristia i l’aigua de la roca (Ex 17,1-7; Nm 20,8) amb el vi eucarístic pertany a pràctica interpretativa inspirada en els rabins que descobreix en l’Antic Testament tipus o models de realitats presents en el Nou Testament i en la vida de les comunitats cristianes.
Israel, alliberat amb el pas del mar Roig i beneficiat amb el mannà i l’aigua de la roca va murmurar contra Déu, per això van morir a mans de l’exterminador, que no és l’àngel exterminador de Ex 12,29 que feu morir els primogènits egipcis, sinó el foc ( Nm 11,1) i la pesta (14,11) enviats per Déu contra els seus murmuradors. Israel murmurador i idòlatra morirà en el desert i no podrà entrar a la terra promesa (Nm 14,26-35).
El que li va passar a Israel li pot passar a la comunitat cristiana. No es pot flirtejar amb els ídols. El poble messiànic que ha rebut el baptisme i participa en l’eucaristia ha de mantenir-se radicalment separat i al marge de les pràctiques que estan relacionades, d’una manera o altra, amb les divinitats paganes. La participació en l’eucaristia exclou la participació en els cultes pagans, donat que aquests equivalen a un acte de comunió amb els ídols pagans.
Diumenge 3er de Quaresma. 28 de Febrer de 2016
TERCER DIUMENGE de QUARESMA…
Dónde estamos nosotros?
Unos desconocidos le comunican a Jesús la noticia de la horrible matanza de unos galileos en el recinto sagrado del templo. El autor ha sido, una vez más, Pilato. Lo que más les horroriza es que la sangre de aquellos hombres se haya mezclado con la sangre de los animales que estaban ofreciendo a Dios.
No sabemos por qué acuden a Jesús. ¿Desean que se solidarice con las víctimas? ¿Quieren que les explique qué horrendo pecado han podido cometer para merecer una muerte tan ignominiosa? Y si no han pecado, ¿por qué Dios ha permitido aquella muerte sacrílega en su propio templo?
Jesús responde recordando otro acontecimiento dramático ocurrido en Jerusalén: la muerte de dieciocho personas aplastadas por la caída de un torreón de la muralla cercana a la piscina de Siloé. Pues bien, de ambos sucesos hace Jesús la misma afirmación: las víctimas no eran más pecadores que los demás. Y termina su intervención con la misma advertencia: «si no os convertís, todos pereceréis».
La respuesta de Jesús hace pensar. Antes que nada, rechaza la creencia tradicional de que las desgracias son un castigo de Dios. Jesús no piensa en un Dios «justiciero» que va castigando a sus hijos e hijas repartiendo aquí o allá enfermedades, accidentes o desgracias, como respuesta a sus pecados.
Después, cambia la perspectiva del planteamiento. No se detiene en elucubraciones teóricas sobre el origen último de las desgracias, hablando de la culpa de las víctimas o de la voluntad de Dios. Vuelve su mirada hacia los presentes y los enfrenta consigo mismos: han de escuchar en estos acontecimientos la llamada de Dios a la conversión y al cambio de vida.
Todavía vivimos estremecidos por el trágico terremoto de Haití. ¿Cómo leer esta tragedia desde la actitud de Jesús? Ciertamente, lo primero no es preguntarnos dónde está Dios, sino dónde estamos nosotros. La pregunta que puede encaminarnos hacia una conversión no es «¿por qué permite Dios esta horrible desgracia?», sino «¿cómo consentimos nosotros que tantos seres humanos vivan en la miseria, tan indefensos ante la fuerza de la naturaleza?».
Al Dios crucificado no lo encontraremos pidiéndole cuentas a una divinidad lejana, sino identificándonos con las víctimas. No lo descubriremos protestando de su indiferencia o negando su existencia, sino colaborando de mil formas por mitigar el dolor en Haití y en el mundo entero. Entonces, tal vez, intuiremos entre luces y sombras que Dios está en las víctimas, defendiendo su dignidad eterna, y en los que luchan contra el mal, alentando su combate.
José Antonio Pagola
No ocupem terrenys que no donen fruit.
3r diumenge de Quaresma
Josep Llunell
El temps de Jesús estava molt estesa la idea, la convicció de què les desgràcies que els hi passaven a la gent eren càstigs de Déu.
El mateix si les desgràcies provenien de la maldat d’un polític cruel –cas de Pilat– que si es produïen per un fet casual –la caiguda de la torre de Siloè. És la idea segons la qual les persones religioses haurien de tenir bona sort mentre que les altres –gent de mala fama– se les castiga.
Però Déu ni castiga als uns ni premia als altres.
Els béns i els mals succeeixen en la vida perquè la vida, les persones, la societat són com són. Ni als èxits ni als fracassos els hi hem de buscar explicacions sobrenaturals. Si ho féssim, Déu resultaria ser un capriciós, un injust i, fins i tot, esperpèntic.
El que Déu, de fet, vol és la conversió, és a dir: que canviem de mentalitat, que millorem en pensaments i en accions. I, sobretot, que donem bons fruits.
És el que l’amo de la figuera esperava i no es va produir. No penséssim pas que els oients d’aquesta paràbola tenien en el seu cap idees teològiques sobre la gràcia o la pastoral que ara tenen algunes persones enteses, o que es pensen que ho són.
Què és el més obvi? El més obvi, clar i entenedor és que donar bon fruit vol dir “ser útil” o, amb altres paraules, que no passem per la vida ocupant inútilment un terreny com la figuera que no donava cap fruit.
Preguntem-nos:
Quins fruits donem, nosaltres, en el dia a dia del nostre viure?
