Els vertaders culpables
Durant el temps pasqual, la primera lectura de les eucaristies dominicals recull textos del llibre dels Fets dels Apòstols, a diferència de la resta de l’any que es llegeixen textos de l’Antic Testament. Aquest diumenge la lectura narra la segona compareixença dels apòstols davant el sanedrí jueu ( Ac 5,27b-32.40b-41), episodi inserit en un bloc més ampli que aniria del verset 17 fins al 42 del capítol 5. L’intent global és mostrar que, malgrat les adversitats, la predicació de la Paraula de Déu avança.
“Heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines” (v.28). La censura del sanedrí és a la vegada un reconeixement de l’èxit de la missió dels apòstols. No “Hierosoluma”, sinó “Ierousalem”. Lluc fa distinció dels dos noms. “Hierosoluma”, nom civil sense cap connotació simbòlica. Jerusalem centre religiós del judaisme. Els apòstols han infestat el centre neuràlgic de la religiositat jueva amb la predicació del missatge de Jesús. Han tingut èxit i així s’ha acomplert la primera fase de la predicció de Jesús: “Rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem…”(1,8).
El plat fort de la lectura litúrgica és el discurs de Pere davant el sanedrí. Comença dient que “cal obeir Déu abans que els homes” (v29). Amb això vol dir que la predicació dels apòstols té l’origen en un mandat de categoria divina i, indirectament, els recrimina que el sanedrí –tot i tenir la pretensió de parlar en nom de Déu- són ells el qui no obeeixen Déu, perquè si ho fessin s’haurien donat compte que tant en la mort i resurrecció de Jesús, com en la predicació dels apòstols hi actua el poder de Déu.
Pere segueix dient: “El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús” (v.30).El Déu de Pere i el Déu dels grans sacerdots i del sanedrí és el mateix. El Déu dels nostres pares és l’agent de la resurrecció de Jesús. En la resurrecció de Jesús no ha actuat un Déu estrany, que ves a saber d’on ha sortit. És el mateix Déu que reconeixen els dirigents d’Israel, el que ve actuant a favor d’Israel des de la creació del món. La resurrecció de Jesús s’inscriu en el projecte global que Déu té sobre el seu estimat poble d’Israel.
“Jesús, que vosaltres vau matar penjant-lo en un patíbul” (v.30). Pere formula una clara acusació contra els grans sacerdots i el sanedrí d’haver assassinat el Messies d’Israel. En l’evangeli Lluc introdueix pistes que condueixen cap a aquesta afirmació: Pilat no troba fonament per poder-lo inculpar (23,14); un dels condemnats diu que aquest no ha fet res de mal (23,41) i el centurió afirma que era innocent ( 23,47). El que pretenien que fos un maleït de Déu pel fet d’haver estat penjat en una creu, resulta que ara Déu l’ha exaltat i l’ha assegut a la seva dreta com príncep i salvador. El salvador que Déu havia promès al poble d’Israel, aquest és Jesús.
Pere limita a l’àmbit d’Israel el benefici de la salvació. L’objectiu de l’exaltació és l’arrepentiment d’Israel i el perdó dels pecats, però Jesús havia dit que el perdó anava destinat a totes les nacions de la terra (Lc 24,47). Aquesta vegada Pere no parla ple de l’Esperit Sant. Quan ho fa – fixem-nos en el discurs de la primera compareixença (4,9-12) – l’abast de la salvació es mou en un camp molt més universal: “ La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos”.
TERCER DIUMENGE DE PASQUA…
Sin Jesús no es posible
SENSE JESÚS NO ÉS POSSIBLE
La trobada de Jesús ressuscitat amb els seus deixebles vora el llac de Galilea està descrit amb clara intenció catequètica. En el relat, el simbolisme central de la pesca enmig del mar hi és ben present. El seu missatge no pot ser més actual per als cristians: només la presència de Jesús ressuscitat pot donar eficàcia al treball evangelitzador dels seus deixebles.
El relat ens descriu, en primer lloc, el treball que els deixebles duen a terme en la foscor de la nit. Tot comença amb una decisió de Simó Pere: «Me’n vaig a pescar». Els altres deixebles s’adhereixen a ell: «Nosaltres també hi venim». Estan novament junts, però hi falta Jesús. Surten a pescar, però no s’embarquen escoltant la seva crida, sinó seguint la iniciativa de Simó Pere.
El narrador vol remarcar que aquesta feina es realitza de nit i resulta infructuosa: «aquella nit no pescaren res». La «nit» significa, en el llenguatge de l’evangelista, l’absència de Jesús que és la Llum. Sense la presència de Jesús ressuscitat, sense el seu alè i la seva paraula orientadora, no hi ha evangelització fecunda.
Amb l’arribada de l’alba, es fa present Jesús. Des de la riba, es comunica amb els seus per mitjà de la seva Paraula. Els deixebles no saben que és Jesús, només el reconeixeran quan, seguint dòcilment les seves indicacions, aconsegueixin una captura sorprenent. Això només es pot atribuir a Jesús, el Profeta que un dia els va cridar a ser «pescadors d’homes».
La situació de no poques parròquies i comunitats cristianes és crítica. Les forces disminueixen. Els cristians més compromesos es multipliquen per abastar tota mena de tasques: sempre els mateixos i els mateixos per a tot. ¿Hem de seguir intensificant els nostres esforços i buscant el rendiment a qualsevol preu, o hem d’aturar-nos a cuidar millor la presència viva del Ressuscitat en el nostre treball?
Per a difondre la Bona Notícia de Jesús i col·laborar eficaçment en el seu projecte, el més important no és «fer moltes coses», sinó fixar-nos més en la qualitat humana i evangèlica d’allò que fem. No és qüestió d’activisme sinó de testimoni de vida que els cristians que puguem irradiar.
No podem quedar-nos en "l’epidermis de la fe». Són moments de fixar-nos, primer de tot, en allò que és essencial. Omplim les nostres comunitats de paraules, textos i escrits, però el decisiu és que, entre nosaltres, Jesús sigui escoltat. Fem moltes reunions, però la més important és la que ens congrega cada diumenge per celebrar el Sopar del Senyor. Només en ell s’alimenta la nostra força evangelitzadora.
José Antonio Pagola
Vivim en la senzillesa o en la petulància?
3r Diumenge de Pasqua
Què és el més important d’aquesta narració?
Aquest fragment dóna a entendre i d’una manera prou clara que pels primers deixebles, el record de Jesús, fins i tot quan parlen del Ressuscitat, és un record associat a la ferma convicció de què Jesús seguia ben a prop d’ells
–en el treball
–en les menjades
–en les foscors
–i fins en el temorós respecte que els feia callar quan estaven menjant amb el Senyor.
El Ressuscitat va menjar repetides vegades amb els seus amics. Però mai no va organitzar un banquet per a celebrar el seu triomf.
Per què?
Perquè el Ressuscitat no representa el triomf del poder, sinó de la humanitat.
I què significa això?
Significa que Jesús estava convençut que la felicitat de la vida que venç la mort no s’obté mitjançant
–la fatxenderia
–el boato
–la pompa cridanera i ostentosa.
S’obté en la intimitat i en la senzillesa del veïnatge simplement humà.
Preguntem-nos ara:
De què som amics nosaltres?
–amics del lluïment i l’exaltació personal?
–o bé amics d’un comportament humà planer, senzill i a l’abast?
Déu és la senzillesa.
La majoria de persones són la petulància, la fatxenderia i el ridícul més grotesc, més repel·lent.
Com vivim nosaltres?
Vivim en la senzillesa i l’anonimat
o bé en la petulància tonta dels que bufen el caldo fred?
