EVANGELI LLUC 18, 9´-14
Paràbola del fariseu i el publicà
A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:
–Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà.
»El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo.»
»Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.»
»Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.
DESCONCERTANT
Com pot parlar d’un Déu que no reconeix el piadós i, per contra, concedeix la gràcia al pecador? No està Jesús jugant amb foc? Serà veritat que, al final, allò decisiu no és la vida religiosa d’un, sinó la misericòrdia insondable de Déu? Si és veritat el que diu Jesús, davant Déu no hi ha seguretat per a ningú, per molt sant que es cregui. Tots hem d’apel·lar a la misericòrdia. Quan un se sent bé amb ell mateix, apel·la a la seva pròpia vida i no sent necessitat de més.
Quan un es veu acusat per la seva consciència i sense capacitat per canviar, només sent necessitat d’acollir-se a la misericòrdia de Déu i només a la misericòrdia.
Hi ha una cosa fascinant en Jesús. És tan desconcertant la seva fe en la misericòrdia de Déu que no és fàcil creure-hi. Probablement els que li poden entendre els que notenen forces per sortir dea la seva vida habitual
QUI SOM JO PER A JUTJAR….¡¡¡¡¡
La paràbola del fariseu i el publicà desperta en no pocs cristians un rebuig gran cap al fariseu que es presenta davant Déu arrogant i segur de si mateix, i una simpatia espontània cap al publicà que reconeix humilment el seu pecat.
Paradoxalment, el relat pot despertar en nosaltres aquest sentiment: “Et dono gràcies, Déu meu, perquè no sóc com aquest fariseu”.
Per escoltar correctament el missatge de la paràbola, hem de tenir en compte que Jesús no el conta per criticar els sectors fariseus, sinó per sacsejar la consciència de “alguns que, tenint-se per justos, se sentien segurs de si mateixos i menyspreaven els altres”. Entre aquests ens trobem, cert, no pocs catòlics dels nostres dies.
La pregària del fariseu ens revela la seva actitud interior: “Oh Déu! Et dono gràcies perquè no sóc com els altres”. Quina pregària és aquesta de creure’s millor que els altres? Fins i tot un fariseu, fidel complidor de la Llei, pot viure en una actitud pervertida. Aquest home se sent just davant Déu i, precisament per això, es converteix en jutge que menysprea i condemna els qui no són com ell.
El publicà, per contra, només encerta a dir: “Oh Déu! Tingues compassió d’aquest pecador”. Aquest home reconeix humilment el pecat. No es pot gloriar de la vida. S’encomana a la compassió de Déu. No es compara amb ningú. No jutja els altres. Viu en veritat davant de si mateix i davant de Déu.
La paràbola és una penetrant crítica que desemmascara una actitud religiosa enganyosa, que ens permet viure davant Déu segurs de la nostra innocència, mentre condemnem des de la nostra suposada superioritat moral a tothom que no pensa o actua com nosaltres.
Circumstàncies històriques i corrents triomfalistes allunyades de l’Evangeli ens han fet als catòlics proclius a aquesta temptació. Per això, hem de llegir la paràbola cadascú en actitud autocrítica: Per què ens creiem millors que els agnòstics? Per què ens sentim més a prop de Déu que els no practicants? Què hi ha al fons de certes oracions per la conversió dels pecadors? Què és reparar els pecats dels altres sense viure convertint-nos a Déu?
Recentment, davant de la pregunta d’un periodista, el Papa Francesc va fer aquesta afirmació: “Qui sóc jo per jutjar un gai?”. Les seves paraules han sorprès gairebé tots. Pel que sembla, ningú no s’esperava una resposta tan senzilla i evangèlica d’un Papa catòlic. Això no obstant, aquesta és l’actitud de qui viu en veritat davant Déu.
