* * * * *
ESGLÉSIA GRAN (foto panoràmica…)
COMUNICACIONS:
14-15 ABRIL
– Agrair l’aportació d’aliments que féreu per a Càritas a la missa del Dijous Sant, així com també el resultat de la col·lecta que va ser de 1.935’60 euros.
– Dijous , 19 ABRIL, Reunió del Grup de Vida Creixent. Com de costum al convent de les religioses Franciscanes.
– El pròxim dissabte dia 21 el Sr. Bisbe administrarà el sagrament de la Confirmació a un grup de 14 adolescents i joves. Serà a la missa de les 18’30 a la parròquia de Crist Rei.
* * * * *
TERCER DIUMENGE DE PASQUA
Evangeli Lc 24,35-48
Així ho diuen les Escriptures: el Messies
havia de patir i de ressuscitar el tercer dia
Lectura de l'evangeli segons sant Lluc
En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se'l menjà davant d'ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».
Paraula del Senyor
TESTIMONIS
Lluc descriu la trobada del Ressuscitat amb els deixebles com una experiència fundant. El desig de Jesús és clar. La seva tasca no ha acabat a la creu. Ressuscitat per Déu després de l'execució, pren contacte amb els seus per dur a terne un moviment de “testimonis” capaços de contagiar a tots els pobles la Bona Nova: “Vosaltres sou els meus testimonis”. Costa convertir en testimonis aquells homes esfondrats pel desconcert i la por. En aquesta escena, els deixebles romanen callats, en silenci complet. El narrador només descriu son món interior: estan plens de por; només senten torbació i incredulitat; tot allò els sembla massa bonic per ser ver.
Jesús és qui ve a regenerar la seva fe. El més important és que no es sentin tots sols. L'han de sentir ple de vida enmig d'ells. Aqauestes són les primeres paraules que han d'escoltar del Ressuscitat: “La Pau sigui amb vosaltres… ¿ Per què surten dubtes dins vosaltres ?”
Quan oblidem la presència viva de Jesús enmig de nosaltres; quan l'ocultem amb els nostres protagonismes; quan la tristesa ens impedeix sentir la seva pau; quan ens contagiem uns a altres pesimisme i incredulitat… pequem contra el Ressuscitat. Llavors, no és possible una Església de testimonis. Per a desvetllar la seva fe, Jesús no demana que mirin la cara sinó les mans i els peus. Que vegin les ferides de crucificat. Que tenguin sempre present son amor entregat fins a la mort. No és un fantasma: “Som jo en persona”. El mateix que han conegut i estimat pels camins de Galilea. Sempre que pretenim fonamentar la fe en el Ressuscitat amb les nostres elucubracions, el convertim en un fantasma. Per a trobar-nos amb ell, cal recórrer al relat dels evangelis: descobrir aqueixes mans que beneïen els malalts i acaronaven els nins, aquests peus cansats de caminar a l'encontre dels més oblidats; descobrir llurs ferides i llur passió. És aquest Jesús el que ara viu ressuscitat pel Pare.
Malgrat els vegi carregats de por i dubtes, Jesús confia en els deixebles. Ell mateix els enviarà l'Esperit que els sostindrà. Per això els recomana que allarguin la presència en el món: “Vosaltres sou testimonis d'aquestes coses”. No ensenyar doctrines sublims, sinó contagiar experiència. No predicar grans teories sobre Crist sinó irradiar el seu Esperit. Fer-lo creïble amb la vida, no només amb paraules. Aquest és sempre el vertader problema de l'Església: la manca de testimonis.
José Antonio Pagola
Tercer diumenge – Temps Pasqual
Ac 3,13-15.17-19 1 Jn 2,1-5a Lc 24,35-48
Diu Pere a la lectura dels Fets dels Apòstols:
“Ja sé, germans, que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu, però … ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes”.Els qui escolten Pere, si deixen que el Senyor els obri es ulls perquè comprenguin, poden arribar a creure i a fer cas de Jesucrist. Han d'aprendre quecal morir al pecat per néixer a una nova vida oberta a Déu i als altres des de l’amor incondicional.
Sovint ens porta molt de temps aprendre les lliçons profundes de la vida:
– que en un moment o altre hem de lliurar-nos completament;
– que som responsables del nostre propi destí;
– que l'amor creix fins a la maduresa passant per moltes reconciliacions;
– que mai no hi ha pau duradora sense justícia.
Potser ho sabem amb el cap, però no és sinó després d'una gran crisi, que aquestes paraules tornen a nosaltres, i les nostres ments s’hi obren. Només ara, i havent-ne fet experiència, podem ser-ne testimonis. Els testimonis parteixen de “Jerusalem”, el lloc on van abandonar el Senyor i on han experimentat que es va aixecar de la mort i va tornar a estar entre ells.
De vegades ens trobem amb persones que han estat ferides profundament.Ens sentim impacients amb elles, volem que confiïn en nosaltres immediatament i ens facin cas.Ens cal ser més com Jesús: caminar pas a pas amb elles, convidant-les a tocar i a veure per si mateixes,mostrant-les les nostres pròpies ferides, i donant exemple menjant davant dels seus ulls.
Somiem amb una societat millor, però ens podem desanimar pels propis fracassos o els fracassos de la gent bona.Ens calen testimonisde Jesús per posar-se entre nosaltres i dir: "La pau sigui amb vosaltres".I mostrar-nos les seves pròpies mans i peus ferits,mostrant-nos, des de la seva pròpia experiència, que tot en la Llei de Moisès,els Profetes i els Salms, s'ha de complirperquè les nostres ments puguin obrir-se i veure que està escrit en les lleis de la vida que tots els grans projectes han de moriri només el tercer dia pujar d’entre els morts.
Nosaltres som cridats a ser testimonis del Ressuscitat. Deixem que ens obri els ulls i el cor. Ens cal posar-nos-hi confiadament, però sense demora. L’alegria i les necessitats del món ens hi urgeixen.
Hi ha una faula que explica que tres dimonis venien a la terra per acabar el seu aprenentatge. Estaven parlant amb Satanàs, el cap dels dimonis, sobre els seus plans per temptar i arruïnar la humanitat. El primer va dir: "Jo els diria que no hi ha Déu." Però Satanàs va dir: "Això no n’enganyarà pas gaires, perquè saben que hi ha un Déu". El segon va dir: "Els diré que no hi ha infern". Satanàs va respondre: "No enganyaries a ningú d'aquesta manera, ja saben que hi ha un infern pel pecat". El tercer va dir: "Els diré que no hi ha pressa". "Ves-hi", va dir Satanàs, "i arruïnaràs les persones per milers". El més perillós de tots els deliris és que hi ha molt de temps.
"L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda"
Què és el fet de riure?
De qui és propi i exclusiu?
Riure és propi dels éssers humans. Cap altra criatura terrenal sap riure.
El riure és la manifestació més expressiva de l’alegria interior i més eloqüent.
És una realitat que li brolla de manera natural a qui viu gaudint de la vida.
Junt amb el discret somriure pot manifestar el goig i la jovialitat de qui viu en pau
-amb ell mateix
.amb els altres
-i amb Déu.
Però el fet de riure ha estat moltes vegades sota sospita.
Sospita de qui?
Sospita per part d’alguns cristians.
En algunes tradicions ascètiques el riure era considerat poc digne de la serietat i gravetat que ha de caracteritzar a qui es relaciona amb Déu.
Una manifestació excessivament mundana, més pròpia de persones frívoles que no pas de cristians de fe madura.
Curiosament, i com a contrapès, la Bíblia al·ludeix a l’alegria en tots els seus matisos de goig, pau interior, exultació i festa.
Naturalment hi ha moltes maneres de riure.
Tos coneixem el riure irònic i burleta que posa l’altre en ridícul o l’humilia davant els altres.
El riure sarcàstic que fereix i fa mal.
El riure venjatiu que perjudica i destrueix.
El riure sa és diferent i no té res a veure amb aquestes lamentables caricatures.
El riure sa neix de l’alegria interior.
El riure sa relaxa les tensions.
El riure sa afavoreix la llibertat.
És un riure benvolent que apropa les persones, crea confiança i ajuda a viure i afavoreix la salut.
Segons Freud, el bon humor és un element alliberador.
Per què no el practiquem més sovint?
Hi ha també el riure propi del creient.
Neix com a resposta festiva a l’amor de Déu.
Brolla de la confiança total i expressa
-compassió
-i afecte envers tota criatura.
Aquest riure, fa la vida més saludable, més suportable i més alegre.
És una victòria sobre el mal humor, la impaciència o el desànim.
No riuen els fanàtics.
No riuen els intolerants.
No riuen els amargats.
No riuen els rabiüts i malcarats.
En canvi, sí que riuen – i ben de gust – els que afronten la vida de manera sana i lliure.
Pasqua ha sigut des de sempre un temps de gaudi intens.
Tertulià l’anomenava “laetissimum spatium”: un espai de temps ple d’intensa alegria.
Dues paraules resumeixen el clima que el Ressuscitat crea amb la seva presència gloriosa: goig i pau.
A l’evangeli de Lluc s’arriba a dir que els deixebles “no acabaven de creure de tanta alegria com experimentaven.”
Quina és l’alternativa?
O el cristianisme és massa gran i lluminós per ser cregut
o hem d’escoltar la invitació de Sant Pau que ens diu: “Estiguem sempre alegres en el Senyor. Us ho repeteixo: estigueu alegres. Perquè el Senyor està a prop.” Fil. 4, 4-5
Què tal estem d’alegria nosaltres?
L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda.
Com la vivim la vida cristiana?
-amb alegria contagiosa?
o
-amb cara de pomes agres?
ESGLÉSIA GRAN (foto panoràmica…)
UN CRIT DE VIDA EN PLENA GUERRA
PREGANT AMB PIERRE TEILHARD DE CHARDIN
Durant la temporada de Pasqua podem pregar a partir d’algunes oracions de Pierre Teilhard, aquell jesuïta científic que tant va estimar l’univers, la natura i Nostre Senyor.
“Jo t’estimo, Jesús, per la Multitud que es recolza en Tu i que percep, amb tots els altres sers, el murmuri, l’oració i el plor, quan s’estreny en Tu.” (Le Milieu mystique. Escrit en el front de guerra el 1916.)
Van arribant ferits i morts a l’hospital de campanya, homes joves, vida trencada, desfeta, i ell, portalliteres en actiu, no para, escolta els gemecs, els crits, sent en el seu cor el dolor immens de la guerra entre les grans potències europees que desfà els plans i anhels de la joventut. Mirant més enllà del que veu, pensa en la gran multitud d'éssers arreu del món que pateixen i clamen… mira interiorment Jesús i l’estima. Ell també va viure, va plorar i va pregar durant la seva vida mortal i per tant sap de què va. El nostre Déu no s’ha quedat a dalt mirant i comentant, sinó que ha vingut i continua venint perquè estreny amb amor els resultats humans, animals, vegetals i còsmics d’un mal tan enquistat que no fa sinó provocar patiment i destrucció.
Quan ens recolzem en Jesús i ens estrenyem a Ell els ulls se’ns obren al patiment universal, i Ell ens mou a esdevenir les seves mans, el seu cos, la seva acció, el seu cor. Mai és una cura exclusivament personal, tancada en un mateix, sinó expansiva. Treure del pou a qui s’ofega, visitar els presos, lluitar per la llibertat i la justícia, viure pels canvis positius i de millora… escoltar, acompanyar, intentar sanar, transformar.
La darrera paraula no és de mort sinó de vida. Units a Ell en el treball, units a Ell en la dificultat, tenim la promesa d’una unió definitiva en el goig, la plenitud i sobretot l’amor. “T’estimo, Jesús, per la Multitud que es recolza en Tu.”
