PRIMERA SETMANA
Hi ha tres forces que de debò subjuguen i sedueixen la consciència humana"
Diumenge I de Quaresma. Cicle A
Ni l’Església com a institució pública, ni els que ens tenim per creients i membres d’aquesta Església, no tenim cap motiu vàlid i convincent per envanir-nos de res. Més aviat, al contrari: tenim molts motius per avergonyir-nos i demanar perdó
-per les nostres contradiccions
-per les nostres mentides
-per les nostres incoherències
-i pel nostre antitestimoni cristià.
Vivim temps tan penosos per l’Església que avui, aquí al repensar el relat de les tres temptacions de Jesús en el desert, no hi ha més remei que recordar la interpretació que d’elles en fa Dostoievski en l’episodi del Gran Inquisidor.
Quina és la idea de l’inquisidor?
L’inquisidor pensa i diu que Jesús no s’hauria hagut de resistir a les temptacions diabòliques.
Per què no?
Perquè només hi ha tres forces que de debò subjuguen i sedueixen la consciència humana
-el miracle
-el misteri
-i l’autoritat.
I aquestes tres coses són les que Jesús va refusar en el desert.
Però l’Església ha corregit l’obra de Jesús. Perquè s’ha adonat d’això: el que més desitgen els homes és que els guiïn com un ramat i que els alliberin d’aquest funest do que els causa tants de turments:
el do de la llibertat
d’haver de triar
d’haver d’escollir.
El diví, el Dogmàtic i l’autoritarisme eclesiàstic són tres realitats que tenen tal força que sedueixen inclús als que asseguren que odien tot això.
Odien els capellans però busquen altres divinitats, altres dogmes i altres poders als que serveixen amb entusiasme.
Neguen Déu, el neguen rabiosament però adoren la droga.
Neguen Déu, però adoren el sexe disbauxat.
Neguen Déu, però adoren el diner.
Neguen Déu, però adoren el poder i miren d’estar-hi bé per treure’n profit i benefici egoista.
L’Església és sàvia, sí, però amb saviesa humana. Per això no sols s’ha mantingut al marge de les exigències de Jesús – a les que per altre part reivindica-.
No només ha atenuat, transformat i moderat el missatge de Jesús.
En certs punts essencials i en qualitat d’Institució, l’Església ha tergiversat del tot el que Jesús va dir i va voler.
L’obsessió pel sexe, sempre pecaminós, no ve de Jesús, ve de l’Església.
Igualment lo de la caritat ben entesa comença per un mateix -una subtil manera de justificar l’egoisme personal.- això no ve de Jesús.—ve dels eclesiàstics.
I podríem seguir la llista. I la llista seria llarga. Llarga i vergonyosa.
Quina és la veritat?
Quina és la realitat?
La veritat és que estem ja massa lluny d’aquell home bo que va ser assassinat per la religió jueva i pels religiosos fanàtics i violents.
Entre la religió cristiana i Jesús som masses els que hem preferit la manera de viure suportable i reconfortant que ens imposa i ens brinda l’Església i els eclesiàstics.
Només una pregunta per acabar-ho de veure clar. Si és que realment hi volem veure!
Nosaltres, catòlics de tota la vida, a qui o a què adorem?
-adorem Déu i ajudem els germans en la manera del possible seguint els passos i el missatge de Jesús
-o bé, adorem el nostre compte corrent i ens desentenem per sistema i per manera de fer dels que més ens necessiten?
Nosaltres, catòlics de tota la vida, ens adonem a quina banda cau la verdadera opció cristiana?
Ens n’adonem o no ens en volem adonar?
Josep Llunell
