FESTA DE NADAL:
Jesús vinculat a l’exclusió. Nadal
Nadal. Cicle B
Dijous, 25 de desembre de 2014
Què és el més interessant del que acabem d’escoltar?
Evidentment no són les dades històriques. És el missatge religiós.
No està demostrat que Jesús nasqués el 25 de desembre.
Tampoc que fos a Betlem perquè no se sap res del cens d’August.
El més probable és que tot plegat sigui un muntatge per a justificar que Jesús nasqués a la ciutat del rei David (Betlem).
Segurament Jesús va néixer en el seu poble: Natzaret. Per això el van anomenar “el Natzarè”.
El fet cabdal que el relat destaca és que Jesús entra en la història humana vinculat no solament a la pobresa i a la marginació, sinó sobretot a l’exclusió.
Jesús vinculat a l’exclusió.
Què vol dir això?
El senyal que donen els àngels per a poder trobar Jesús no està entre els pobres. Està entre les bèsties.
Des del primer moment, Jesús deixa ben clar que en aquest món la salvació està vinculada a l’exclusió.
Què significa això? Val la pena preguntar-s’ho i aclarir-ho perquè no estem acostumats a aquest llenguatge.
Quin és, per a la majoria, el valor suprem en el nostre temps?
Són els diners.
En les societats mediterrànies del segle primer el valor suprem era l’honor.
La Bona Notícia, el gran goig, la clau de la felicitat no es troba en els valors que aprecia el sistema establert.
No es troba ni en els diners ni en l’honor.
La felicitat està on es troba el més entranyablement humà: un nen entre bolquers, estigui a on estigui, encara que se’l trobi allà on menys podíem imaginar: un estable i entre els animals.
Qui de nosaltres s’hauria triat aquest destí?
Nosaltres, certament que no. Però Déu, sí.
Aquest és el missatge.
Aquesta és la lliçó.
Quants anys fa que ho sabem això?
Però… quan ho hem viscut amb autenticitat i veritable compromís personal?
Què hauria de canviar en el nostre viure concret i diari si ens donéssim per enterats de l’estil de Déu i de la manera de fer de Déu?
Potser essent més senzills, més planers, més accessibles i més tractables?
Potser essent més solidaris amb els que s’ho passen malament, alleujant necessitats, carències i malalties?
Potser essent més amics de la veritat que de les exageracions i de les mentideres i enganyoses diplomàcies?
Potser essent més amics de l’austeritat personal que del luxe i del malgastar?
Potser essent més amics de donar del nostre que no pas només les sobres? Si donem les sobres, no donem res.
Evidentment, la llista podria ser més llarga. Però ho deixo
– a la vostra consideració
– a la vostra responsabilitat
– al vostre cor generós i cristià. O simplement i senzillament humà, perquè, com deia Antonio Machado: “Un corazón solitario ya no es un corazón.”
Un home sol sempre està mal acompanyat.
Doncs, acompanyem-nos!
SAGRADA FAMÍLIA
Bandera discutida
Simeón es un personaje entrañable. Lo imaginamos casi siempre como un sacerdote anciano del Templo, pero nada de esto se nos dice en el texto. Simeón es un hombre bueno del pueblo, que guarda en su corazón la esperanza de ver un día «el consuelo» que tanto necesitan. «Impulsado por el Espíritu de Dios», sube al templo en el momento en que están entrando María, José y su niño Jesús.
El encuentro es conmovedor. Simeón reconoce en el niño, que trae consigo aquella pareja pobre de judíos piadosos, al Salvador que lleva tantos años esperando. El hombre se siente feliz. En un gesto atrevido y maternal, «toma al niño en sus brazos» con amor y cariño grande. Bendice a Dios y bendice a los padres. Sin duda, el evangelista lo presenta como modelo. Así hemos de acoger al Salvador.
Pero, de pronto, se dirige a María y su rostro cambia. Sus palabras no presagian nada tranquilizador: «Una espada te traspasará el alma». Este niño que tiene en sus brazos será una «bandera discutida»: fuente de conflictos y enfrentamientos. Jesús hará que «unos caigan y otros se levanten». Unos lo acogerán y su vida adquirirá una dignidad nueva: su existencia se llenará de luz y de esperanza. Otros lo rechazarán y su vida se echará a perder: el rechazo a Jesús será su ruina.
Al tomar postura ante Jesús, «quedará clara la actitud de muchos corazones». Él pondrá al descubierto lo que hay en lo más profundo de las personas. La acogida de este niño pide un cambio profundo. Jesús no viene a traer tranquilidad, sino a generar un proceso doloroso y conflictivo de conversión radical.
Siempre es así. También hoy. Una Iglesia que tome en serio su conversión a Jesucristo, no será nunca un espacio de tranquilidad sino de conflicto. No es posible una relación más vital con Jesús sin dar pasos hacia mayores niveles de verdad. Y esto es siempre doloroso para todos.
Cuanto más nos acerquemos a Jesús, mejor veremos nuestras incoherencias y desviaciones; lo que hay de verdad o de mentira en nuestro cristianismo; lo que hay de pecado en nuestros corazones y nuestras estructuras, en nuestras vidas y nuestras teología.
José Antonio Pagola
Sagrada Familia – B
(Lucas 2,22-40)
28 de diciembre 2014
El primer diumenge després de Nadal està dedicat a la família, ja que el protagonisme d’aquests dies de festa el té la família composta per Sant Josep, la Verge Maria i el nin Jesús, que creixia en edat, saviesa i bondat davant Déu i els homes, com ens diu l’evangeli (Lluc 2, 22-40).
La persona, com a ser viu, ha de créixer en tots els aspectes propis dels humans, com són el cos (aspecte físic, edat, salut), la intel•ligència, adquirint uns coneixements per conèixer el per què de les coses o aprendre un ofici i l’aspecte moral per tal de descobrir el bé i el mal i poder crear una bona convivència amb els demés i amb Déu. Poder desenvolupar aquests tres aspectes de la persona humana, seria l’educació completa o integral, la que ens fa capaços de participar en la societat en general i, en particular, de formar una nova família, compartint la vida amb una altra persona que hagi arribat també a la formació integral o completa i recomençant altra vegada el cicle pel qual nous fills puguin fer el seu propi creixement. Arribar a la formació integral o completa hauria de ser la majoria d’edat de la persona, que ara se compta pels anys que un té i que més bé hauria de ser pel bon nivell aconseguit per mantenir un cos sa, una intel•ligència amb tots els coneixements possibles o amb la destresa d’una professió i guiar-se per una moral per viure en llibertat i fer el bé, respectant els altres i servint-los en cas de necessitat.
Perquè els fills tenguin un bon creixement, necessiten uns pares units per l’amor, que faci estable el seu matrimoni i la família. La unió és fonamental dins qualsevol grup o associació. I, per això, l’herència més important que poden deixar uns pares als seus fills no són tant els béns materials, com a possessions o doblers al banc, sinó la seva unió estable al llarg de la seva vida. Aquesta unió estable del matrimoni la fa l’amor, un amor que no és egoista, mirant-se a si mateix, sinó que sempre està pendent de l’altre per fer-li bé, per estar al seu costat, cercant la felicitat. Així, se diu que un no ha de contreure matrimoni per esser feliç, sinó per esforçar-se per cercar la felicitat de l’altre i si el fa feliç, ell o ella també haurà trobat la felicitat. Com també, se diu que en el matrimoni més que “fer l’amor”, “s’ha de viure l’amor”: el qui fa l’amor només és en un moment i, en canvi, el qui viu l’amor, ho té present cada moment, tot el dia, sempre, en cada moment concret de la vida. Estimar, fer el bé, cercar la felicitat d’un altre o altra costa, és difícil, però al final se té la satisfacció d’haver-ho aconseguit o, al menys, haver-ho intentat, com l’excursionista que puja al cim de la muntanya. En un matrimoni amb amor, que se viu l’amor, hi haurà una família estable, necessària pel creixement dels fills.
Al nostres dies, però, el que hem escrit com ideal de matrimoni i de família amb el creixement dels fills, està en crisi, havent aparegut les unions de parella sense cap benedicció, les parelles de fet enregistrades en el civil, els matrimonis civils de cristians que no passen per l’església, les unions de persones del mateix gènere, el divorci de cristians per contreure un segon o tercer matrimoni i que volen continuar participant com a cristians…, i no en parlem de la violència domèstica que, un dia sí i altra també, és notícia en la crònica negra dels successos. D’una forma de matrimoni que havíem vist en el temps passat, ara ens trobam amb distintes maneres d’afrontar la unió de les persones per viure el seu amor, la seva sexualitat, la seva relació. Davant tal situació, l’Església ha obert un temps de reflexió, convocant el Sínode de la Família, del qual ja se n’ha fet una primera part (5-19 Octubre 2014), recollint i ordenant els escrits enviats al Vaticà sobre el matrimoni i la seva situació en el món. El treball fet serà el que se tornarà a examinar en la segona part del Sínode, a l’Octubre del 2015, i el Papa en donarà les conclusions finals, esperant que siguin una llum, un nou aire i una nova vida per la família en crisi.
LA MARE..
“La dona dóna a llum per sí mateixa a sa criatura, es retira amb ella, tota sola també, a un altre pla de l’existència, on hi ha més silenci i és possible tenir sense por un bressol. I tota sola, en silenciosa humilitat, la nodreix i l’educa.
“Es dirigeixen així a la Verge: “Imploro amb devoció a ton Fill i ton Déu…” “I mos esperit s’alegrà en el Senyor, mon salvador. Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Perquè vet aquí que des d’ara em diran benaventurada…” “Perquè l’Omnipotent ha fet en mi grans coses, i sant és el seu nom”. Sa criatura és la glòria. Però el mateix es pot dir de cada dona. Son Déu està en son fill. Les mares dels grans homes deuen experimentar aquesta sensació. Però totes les mares són mares de grans homes i no tenen la culpa que després la vida les desil.lusioni .”
(traducció d’un “text” de Doctor Zhivago, de Boris Pasternak)
LA SAGRADA FAMÍLIA
No deixa de ser un contrasentit que la celebració de la Festa de la Sagrada Família s’associï gairebé inconscientment amb el model de família que fins fa pocs anys era l’habitual en el nostre entorn, tot i que sospito que el concepte de família “tradicional” respon més a un estereotip que a una realitat, que sempre és més plural i més dinàmica que no pas la idea que en tenim.
Dic que em sembla un contrasentit, perquè no es pot pas dir que, segons els relats de la infància de Jesús, la seva família fos gaire convencional: no s’ajusta gaire al que deurien ser els patrons habituals a la Palestina rural del segle I. Allò que remarquen els evangelis i allò que celebrem és sobretot l’acollida de Déu a la pròpia vida, la confiança i la llibertat per seguir-lo més enllà dels costums i les seguretats, l’estimació mútua, l’amor incondicional. La família és el lloc de trobada en l’amor, però com si fos un tastet de la transfiguració, és també el lloc des d’on s’empeny els seus membres cap enfora: cap a Egipte, cap al Temple, i en el Jesús adult, cap al poble. No és, doncs, una família tancada en ella mateixa. Ben al contrari. En cert sentit és una família que arrisca. No busca la seguretat de la llar de foc, sinó el Regne de Déu, ben a la intempèrie.
Per això la Sagrada Família continua sent “el” model, encara que vagi passant per institucions familiars culturals molt diverses arreu del món, que sempre són expressió concreta i incompleta d’una realitat més gran des d’un punt de vista cristià. El valor, crec jo, rau en la qualitat de l’estimació entre les persones i no en el model institucional, encara que, porucs com som, tendim a tèmer les novetats i a idealitzar les tradicions. Però hi ha unes quantes realitats de què podem alegrar-nos i que no estaria gens malament que s’expressessin d’alguna manera en les nostres celebracions d’aquesta Festa: el major grau d’igualtat entre homes i dones, que fa que les dones ja no siguin tan depenents econòmicament de les seves parelles i que els homes es comprometin més i millor en el dia a dia familiar; la major implicació de molts homes en l’atenció i cura de les persones de casa que ho necessiten; l’acollida dels infants amb discapacitat i la lluita perquè les retallades no afectin la qualitat de la seva atenció; la bona disposició de tantes parelles, avis, oncles, germans, tiets, quan s’ha produït un trencament familiar i nous aparellaments, per acollir i estimar els fills i filles de “l’altre”; el suport mutu de tantes famílies en moments de crisi, d’atur, d’estretor econòmica; la millor acceptació social de pares i mares solters sense estigmes; l’acompanyament en els moments difícils, en la malaltia i en la mort…; l’acolliment dels familiars homosexuals, que es poden expressar amb llibertat i naturalitat; el suport als joves sempre en situació laboral precària; el respecte per aquests joves que conviuen en parella i ja no es casen, però que igualment estimen i són estimats.
Són signes d’amor, de confiança i de llibertat, encara que apareguin en moments de fort canvi, d’una certa confusió, amb interrogants i en models que possiblement no passarien la “prova del cotó” de l’ortodòxia eclesial, però això no els treu autenticitat des del punt de vista de l’amor, de la mateixa manera que determinades formes de matrimoni no garanteixen per si mateixes l’amor mutu dels seus membres.
Alegrem-nos-en i celebrem-ho, perquè també són signes que Déu es manifesta a través de tota realitat humana, més enllà de models i cultures.
(Publicat a Catalunya Cristiana)
