AVISOS 18-19 JULIOL
– Si hi ha qualque persona que ens pugui donar una mà per fer hòsties durant aquests mesos d’estiu ens farà un bon favor. Es tracta d’unes hores a la setmana, concretament els dimarts el matí. Si algú creu que pot prestar aquest servei li pregam que passi per la sagristia a donar el seu nom. Moltes gràcies!
– Com sabeu, dissabte que ve, dia 25, celebrarem la festa de Sant Jaume, patró de la nostra ciutat. 
Vos convidam, de manera especial, a participar de la missa solemne que serà a les 20 h. a la Parròquia dels Dolors.
Aquest dia se suprimeixen les misses vespertines de Fartàritx i Sant Pau. Teniu-ho present.
*************
***********
Sant Juníper Serra i la Nova Evangelització
Dc, 15/07/2015 El Bon Pastor
El primer sant mallorquí és a punt de pujar als altars el proper setembre. Es tracta de fra Juníper Serra Ferrer (Petra, 1713 – Carmel, 1784). Per què? Considerat l’apòstol de Califòrnia, el papa Francesc creu que és un moment propici per reivindicar les arrels hispanes i cristianes dels Estats Units de Nord-amèrica. També és un toc d’atenció a una Església opulenta, acomodada en la mol·lície dels diners i esquitxada per un poder despòtic que l’ha duta a la bancarrota en moltes ocasions pels casos de pederàstia.
Serra és, alhora, un il·lustrat i un sant. És l’home pràctic, empeltat de seny, que fa moltes coses que en el seu temps eren considerades arrauxades. I, finalment, és l’home que no té por, passats els 53 anys, de començar una vida nova gairebé de zero. Podem veure-ho a través de la seva trajectòria.
Els seus pares eren pagesos i van fer que estudiés. La fe i la raó són els dos eixos que fan créixer la persona. Així, quan escriu des de Cadis el 1749, a punt de marxar cap a Mèxic, diu al seu germà: que el teu fill sigui bon cristià i bon estudiant. Abans, però, havien passat molts anys. Als 16 anà a Palma i prengué l’hàbit franciscà. La seva formació es basarà en Ramon Llull i Joan Duns Escot, ambdós traductors del carisma franciscà en clau d’amor i, per tant, amb una teologia eminentment pràctica, lluny de l’esperit tenebrós de les escolàstiques contràries a la il·lustració i del jansenisme. Del 1740 al 1749 es dedicà, doncs, a l’ensenyament universitari. Però eren temps convulsos per als lul·listes. Això, unit al seu desig missioner, va fer que de la nit al dia marxés, o fugís, de Palma, amb destinació a Mèxic, sense ni tan sols dir-ho als seus pares.
Un pèssim viatge el dugué a San Fernando de Mèxic, on arribà coix, i sis mesos després ja encapçala una missió a Sierra Gorda, on els seus predecessors havien fracassat. El seu secret: aprendre la llengua, introduir sistemes de conreu moderns i tallers artesans, ensenyar economia i, naturalment, instruir sobre el cristianisme. Encara avui a Sierra Gorda se’n consideren fills, d’aquesta tasca.
Però la supressió dels jesuïtes per Floridablanca el 1767 canviarà, de nou, la seva vida. El 1769 fra Junn millor.
l·lustrats racionalistes i dels cristians compromesos amb fer un míper passa a la Baixa Califòrnia, on les reduccions jesuítiques estan a punt de desaparèixer per una pèssima gestió i una crisi enorme. Pren aleshores una sèrie de mesures de xoc, de caire econòmic sobretot: abaixa els preus, prohibeix els crèdits i estableix noves formes de produir riquesa. L’efecte positiu fou immediat i moltes d’elles aconseguiran remuntar. Però ell marxa, amb el balaguerí Gaspar de Portolà, colons, frares i soldats cap al Nord, cap a l’Alta Califòrnia. Recordem la cèlebre anècdota: els russos, baixant d’Alaska, volen ocupar aquelles costes, i Serra els dissuadeix amb l'argúcia de dir que les tropes espanyoles venien al seu darrere i els anihilarien. Califòrnia era, per a ell i els seus companys bascos, mallorquins i catalans, com un paradís mediterrani.
Les misiones comencen a San Diego, un port natural, i acaben a San Francisco de Asís, un lloc privilegiat geogràficament, set-cents quilometres més al nord, passant per Nuestra Señora de Los Ángeles, San Gabriel, San Luis, San Juan de Capistrano, Santa Clara, San Buenaventura, Santa Bárbara, Carmelo del Monterey, etc. Totes formen el Camino Real, tan famós per les pel·lícules de Hollywood. I en un any s’estableix a Monterey! Moria el 1784.
El seu estil evangelitzador no era agressiu ni violent. Com Llull, la millor demostració d’una cosa era mostrar-la tal com és. Per això quan establia un lloc, convidava els indis, que s’hi acostaven encuriosits a veure què passava, a quedar-se amb ell. Si acceptaven, els ensenyava agricultura, ramaderia, lletres, música, catequesi i economia. Per això, també havia de controlar els espanyols. De manera que en un penós viatge de tres anys va anar a Ciutat de Mèxic a fi i efecte de garantir que el seu sistema missional, basat en la pau i el dret, no seria entorpit per l’esclavisme dels colons o les violències dels soldats. D’altra banda, portava llavors bestiar, eines com la farga catalana, sistemes il·lustrats de producció i tot el necessari per a garantir el sosteniment de les noves viles. Especialment famosa ha esdevingut, avui, la producció de vi, element no menor per poder dir missa!
El xoc cultural amb els aborígens ha estat font de polèmica i alguna crítica, però la comunitat hispana d’Estats Units veu en la seva canonització, el proper setembre pel papa Francesc, un signe de reconeixement de la seva dignitat i del seu orgull com a part integrant d’Amèrica, mestissa de fet i d’idees. ¿Qui no recorda el Zorro? I la comunitat anglosaxona també assenyala el seu relleu amb una estàtua al Capitoli, essent l’únic europeu que hi és.
El lema de sant Juníper és: sempre endavant! Barreja de seny i rauxa: seny per fer les coses bé, polides i rumiades, i arrelades en l’educació; i rauxa per la convicció que el cristianisme ens fa millors persones a nivell moral a través de l’amor i ens garanteix la nostra vida en el futur que se’ns obre al davant. ¿Per què, si no, incomodar els indis, els polítics i els militars? Serra aprèn constantment dels errors d’altri i dels seus propis mancaments i no deixa d’admirar una humil rosa al costat del camí, serpentejant, cap a una solidaritat universal, pròpia dels il·lustrats racionalistes i dels cristians compromesos a fer un món millor.
DIUMENGE 16º del TEMPS ORDINARI:
Como ovejas sin pastor
Los discípulos, enviados por Jesús para anunciar su Evangelio, vuelven entusiasmados. Les falta tiempo para contar a su Maestro todo lo que han hecho y enseñado. Al parecer, Jesús quiere escucharlos con calma y los invita a retirarse «ellos solos a un sitio tranquilo a descansar un poco».
La gente les estropea todo su plan. De todas las aldeas corren a buscarlos. Ya no es posible aquella reunión tranquila que había proyectado Jesús a solas con sus discípulos más cercanos. Para cuando llegan al lugar, la muchedumbre lo ha invadido todo. ¿Cómo reaccionará Jesús?
El evangelista describe con detalle su actitud. A Jesús nunca le estorba la gente. Fija su mirada en la multitud. Sabe mirar, no solo a las personas concretas y cercanas, sino también a esa masa de gente formada por hombres y mujeres sin voz, sin rostro y sin importancia especial. Enseguida se despierta en él la compasión. No lo puede evitar. «Le dio lástima de ellos». Los lleva a todos muy dentro de su corazón.
Nunca los abandonará. Los «ve como ovejas sin pastor»: gentes sin guías para descubrir el camino, sin profetas para escuchar la voz de Dios. Por eso, «se puso a enseñarles con calma», dedicándoles tiempo y atención para alimentarlos con su Palabra curadora.
Un día tendremos que revisar ante Jesús, nuestro único Señor, cómo miramos y tratamos a esas muchedumbres que se nos están marchando poco a poco de la Iglesia, tal vez porque no escuchan entre nosotros su Evangelio y porque ya no les dicen nada nuestros discursos, comunicados y declaraciones.
Personas sencillas y buenas a las que estamos decepcionando porque no ven en nosotros la compasión de Jesús. Creyentes que no saben a quién acudir ni qué caminos seguir para encontrarse con un Dios más humano que el que perciben entre nosotros. Cristianos que se callan porque saben que su palabra no será tenida en cuenta por nadie importante en la Iglesia.
Un día el rostro de esta Iglesia cambiará. Aprenderá a actuar con más compasión; se olvidará de sus propios discursos y se pondrá a escuchar el sufrimiento de la gente. Jesús tiene fuerza para transformar nuestros corazones y renovar nuestras comunidades.
16 Tiempo Ordinario – B
(Marcos 6,30-34)
José Antonio Pagola
Jesús sent compassió per la gent que viu desorientada
Diumenge XVI de durant l’any. Cicle B
19 de juliol de 2015
Com vivia les realitats humanes Jesús?
Jesús ho vivia tot des de la compassió activa.
Era la seva manera de ser i de fer, d’actuar. La seva primera reacció davant de les persones.
No sabia mirar ningú
amb fredor
amb indiferència
amb una actitud de tant se me’n dóna com ho fem nosaltres moltes vegades.
No suportava veure les persones patir.
Així va ser recordat per les primeres generacions cristianes.
Però els evangelistes diuen més, bastant més.
A Jesús no el commouen només les persones concretes que troba en el seu camí:
-els malalts que el busquen
-els indesitjables que se li apropen
-els nens als que ningú acarona
Jesús sent compassió per la gent que viu desorientada i no tenen qui els guiï ni alimenti.
L’evangelista Marc ens descriu el que va passar en alguna ocasió prop del llac de Galilea.
De tots els pobles i poblets arribaren corrents al lloc a on Jesús anava a desembarcar.
En veure tota aquella gentada, Jesús reacciona com sempre: “va sentir fonda compassió perquè caminaven com ovelles sense pastor.”
La imatge del conjunt és ben patètica. Jesús sembla estar recordant les paraules pronunciades pel profeta Ezequiel 6 segles abans:
“En el poble de Déu hi ha ovelles que malviuen sense pastor: ovelles dèbils a les que ningú reconforta; ovelles malaltes a les que ningú guareix; ovelles ferides a les que ningú cuida; ovelles esgarriades a les que ningú s’apropa; ovelles perdudes a les que ningú busca” (34)
Mentre nosaltres analitzem les causes de l’empitjorament social i de les crisis de l’Església,
Mentre discutim sobre la posició que ha de prendre l’Església en una societat més i més secularitzada,
Mentre ens desqualifiquem els uns als altres i condemnem tot el que ens molesta o irrita, hi ha entre nosaltres moltes, moltíssimes ovelles sense pastor. Qui diu ovelles diu persones.
Qui són aquestes ovelles?
Persones soles a les que ningú no té temps d’escoltar.
Esposes i esposos que sofreixen desvalguts i sense cap ajuda l’esfondrament del seu amor.
Noies que avorten pressionades per la por i per la inseguretat sense el recolzament ni la comprensió de ningú. Ni dels seus parents.
Persones que sofreixen en secret la seva incapacitat per alliberar-se d’una vida indigna i malmenada.
Allunyats que desitgen revifar la seva fe i no saben a qui acudir ni com concretar els seus nobles anhels.
Qui desvetllarà entre nosaltres la veritable i eficaç compassió?
Qui donarà a l’Església una fesomia més semblant a la de Jesús?
Tu i jo podríem ser aquestes persones més compassives com ho era Jesús quan vivia en aquest món.
Preguntem-nos si realment ho som.
Som persones compassives?
