Vine
Vine i salva’ns, allibera’ns de la foscor, i no tardis. La nostra pregària de cada dia, la nostra fam de profunditat, s’uneix a un crit que sorgeix del cor de la història però també dels abismes del nostre món necessitat. I tot s’eleva al Déu viu, que veritablement ve a nosaltres en el Nen que ha de nàixer de Maria.
DIUMENGE IV D'ADVENT:
COMUNICACIONS:
– Celebram aquest diumenge la Campanya a favor de
– Ha sortit un nou LLUERNA… nº 42. Hi trobareu l'horari de MATINES de cada Parròquia…
************
Experiència interior
L’evangelista Mateu mostra un interès especial per a dir als seus lectors que Jesús ha de ser nomenat també “Emmanuel”. Sap prou bé que pot resultar xocant i estrany. ¿ A qui es pot donar un nom que vol dir “Déu amb nosaltres” ? Tanmateix, aquest nom amaga el nucli de la fe cristiana i és el centre de la celebració del Nadal.
Aqueix últim misteri que ens envolta per totes bandes i que els creients anomenem “Déu” no és llunyà i distant. Està amb tots i cadascun de nosaltres. ¿ Com ho puc saber ? ¿ És possible creure de manera raonable que Déu està amb mi si jo no tinc cap experiència personal, per petita que sigui ?
D’ordinari, als cristians no se’ns ha ensenyat a percebre la presència del misteri de Déu en nostre interior. Per això molts l’imaginen en qualque lloc indefinit i abstracte de l’univers. Altres el cerquen adorant Crist present a l’Eucaristia. Bastants llegint i escoltant la Bíblia. Per a altres, el millor camí és Jesús.
El misteri de Déu té, sens dubte, els seus camins per a fer-se present en cada vida. Però es pot dit que, en la cultura actual, si no l’experimentem de qualque manera viu dins nosaltres, amb dificultat el trobarem fora. Per contra, si percebem sa presència en nosaltres podrem rastrejar sa presència al nostre entorn.
¿ És possible ?
El secret consisteix sobretot en saber estar amb els ulls clucs i en silenci tranquil, acollint amb cor senzill aquesta presència misteriosa que ens està animant i sostenint. No es tracta de pensar en això, sinó d’estar “acollint” la pau, la vida, l’amor, el perdó… que ens arriba des del més íntim i pregó del nostre ser.
És normal que, quan ens endinsem dins el nostre propi misteri, ens trobem amb les nostres pors i maldecaps, les nostres ferides i tristors, la nostra mediocritat i el nostre pecat. No ens hem d’inquietar, sinó restar en el silenci. La presència amistosa que està dintre ens anirà calmant, alliberant i curant.
Karl Rahner, un dels teòlegs més importants del segle XX, afirma que, enmig de la societat secular del nostre temps, “aquesta experiència del cor és la única amb la qual es pot comprendre el missatge de fe del Nadal: Déu s’ha fet home”. El misteri últim de la vida és un misteri de bondat, de perdó i salvació, que està amb nosaltres: dins tots i cada un de nosaltres. Si l’acollim en silenci coneixerem l’alegria del Nadal.
Un embaràs inesperat
Segurament els sentiments que té una dona quan està embarassada, quan està esperant un fill, han de ser uns sentiments difícilment expressables. I crec que totes les mares ho poden confirmar. Deu ser una barreja de sentiments de joia, esperança, responsabilitat, inquietud i no sé què més…
I evidentment, Maria no era una excepció. I, a més a més, en Maria se li va afegir, segons el relat evangèlic que acabem d’escoltar, un sentiment de preocupació i, fins i tot, d’angúnia pel que es podia pensar d’ella i, d’una manera particular, per la sorpresa, per l’estranyesa, pels dubtes i pel que podia pensar i fer el seu estimat Josep, l’home bo, a qui estimava de tot cor.
Encarnació sense «trampes»
L’encarnació del Fill de Déu no estalvia moments, situacions, sentiments anguniosos en els que havien de seguir més d’a prop la seva vida en aquest món. Déu no volgué fer excepcions, ni deslliurar dels moments de dolor, pels que passem els humans en moltes i variades circumstàncies. La identificació del Fill de Déu amb la humanitat va ser plena. Déu no fa «trampes». El Déu amb nosaltres, l’encarnació del Fill de Déu es va realitzar en una profunda i perfecta comunió.
I això que està dit fàcilment, cal que ho anem contemplant i ponderant, una mica com ho devia anar fent Maria, que sovint donava voltes en el seu tot el que esdevenia, tot el que contemplava i tot el que li passava. Per això, Maria és el gran personatge de l’Advent i que, en les vigílies mateixes de Nadal, se’ns presenta, perquè ens intentem identificar-nos-hi.
Què hi faig jo?
Els misteris de la vida de Jesús no solament ens criden a contemplar-los, sinó també, i sobretot com Josep, ens criden a sentir-nos-en involucrats, perquè el mateix Esperit que niava en el si de Maria, nia en nosaltres, perquè adoptem el paper que, tots i cada un de nosaltres, tenim assignats en el gran misteri de l’encarnació de Jesús i de la instauració del seu Regne en el nostre món, en el petit i en el gran.
I podem estar segurs que el món que, tantes vegades se’ns apareix com desinteressat i aliè al missatge de Jesús, d’una manera silenciosa, amagada, però real, se sent orfe de horitzons més alts i amplis que els que els hi ofereix l’entorn de la societat del benestar, ara tan desitjat, enyorat i justament reclamat per moltes famílies.
Quant per a mi? Quant per als altres?
Nosaltres, aquests dies, ens hauríem de preguntar que és el que destinem a passar-ho bé aquests festes, i què estem disposats a destinar als necessitats de la nostra societat. Avui, en la capta per a Càritas, o qualsevol altre dia per a qualsevol altra institució social, podem fer baixar una mica el que destinem a nosaltres per fer pujar el que destinem als menys afortunats.
No es pot viure l’eucaristia, que és fer present el Déu en nosaltres, si no obrim els nostres horitzons al món dels necessitats.
Francesc Xicoy, sj.
Com a Betlem, també fa fred en el món actual.
4t diumenge d’Advent
Què diu la Llegenda de Nadal?
La Llegenda de Nadal diu moltes coses.
En subratllaré només una: “Era de nit.”
Encara que cap dels quatre evangelis no ho diu, sempre s’ha pensat i s’ha dit que Jesús va néixer en el cor de la nit, il·luminada només per les estrelles. Suposant, això sí, que aquella nit el cel no estigués tapat per una espessa nuvolada.
Quin és el nostre panorama actual?
En el món és de nit i els homes caminen entre tenebres.
Creiem saber-ho tot, però molts –per a no dir la majoria–, no veuen l’essencial.
La Llegenda té raó. Si Déu neix en nosaltres sempre serà per il·luminar la nostra ceguera i obrir els nostres ulls al dolor del germà que pateix i que s’ho passa terriblement malament.
Era de nit i a Betlem, feia molt fred. I també fa fred en el món actual
–ens manca l’escalf de la festiva amistat
–ens manca el cor viu de l’amor generós, compassiu i ajudador.
El cor d’occident s’ha glaçat i ha quedat bloquejat per la frivolitat i el benestar egoista.
El cor d’occident ja no és capaç d’experimentar verdadera i eficaç compassió pels que moren de fam, de solitud i desamor.
La Llegenda diu la nua veritat.
Si Déu neix en nosaltres serà per posar en el món l’escalf operatiu de la solidaritat i de l’amor.
Només hi ha una manera d’acollir Déu:
–abandonar les nostres presumpcions i seguretats
–deixar d’enganyar-nos
–no confiar en tantes paraules buides que surten dels nostres llavis
–tenir el coratge de creure més en l’amor operatiu i en la compassió solidària.
Podem ser millors.
En el món pot créixer la solidaritat activa i mancomunada.
Però, això sí, Déu només pot néixer allà a on se’l deixa entrar, i només se’l deixa entrar allà a on hi batega l’amor franc, lleial i generós.
És aquest el nostre cas?
Quines proves en tenim?
Penseu que són convincents?
A qui o a quants podríem convèncer?
