DIUMENGE XVII DEL TEMPS ORDINARI:
LA DECISIÓ IMPORTANT
L'evangeli recull dues breus paràboles de Jesús amb un mateix missatge. Dins ambdós relats el protagonista descobrfeix un tresor molt valuós o una perla de gran valor. I ambdós reaccionen de la mateixa manera: venen amb goig i decisió tot quant tenen, i adquireixen el tresor o la perla. Segons Jesús, així reaccionen els qui descobreixen el regne de Déu.
Sembla si Jesús temès que la gent el seguia per interessos diversos, sense descobrir el més atractiu i important: aquest projecte apassionant del Pare, que consisteix en conduir la humanitat a un món més just, fraternal i feliç, menant-los així a la salvació definitiva en Déu.
¿Què podem dir avui després de vint segles de cristianisme? ¿Per què tants cristians viuen tancats en la seva pràctica religiosa sense haver descobert ella cap “tresor” ? ¿On està l'arrel última d'aqueixa manca d'entusiasme i alegria dins molts àmbits de la nostra Església, incapaç d'atreure cap al nucli de l'Evangeli a tants homes i dones que s'allunyen d'ella, sense renunciar par això a Déu i Jesús?
Després del Concili, Pau VI feu aquesta afirmació rotunda: “Només el regne de Déu és absolut. Tot el demés, relatiu·. Anys més tard, Joan Pau II ho reafirmà dient: “L'Església no és el seu propi fi, ja que està orientada al regne de Déu del qual és germen, signe i instrument”. El Papa Francesc ens repeteix: “El projecte de Jesús és instaurar el regne de Déu”.
Si aquesta és la fe de l'Església, ¿ per què hi ha cristians que ni han sentit parlar d'aquest projecte que Jesús nomenava “regnde de Déu”? ¿Per què no saben que la passió que animà la vida de Jesús, la seva raó de ser i l'objectiu de tota la seva actuació, fou anunciar i promoure aquest projecte humanitzador del Pare: cercar el regne de Déu i la seva justícia?
L'Església no pot renovar-se des de les arrels si no descobreix le “tresor” del regne de Déu. No és el mateix cridar els cristians a col·laborar amb Déu i el seu projecte de fer un món més humà que viure distrets en pràctiques i costums que ens fan oblidar el vertader nucli de l'Evangeli.
El Papa Francesc ens està dient que “el regne de Déu ens reclama”. Aquest crit ens arriba des del cor mateix de l'Evangeli. L'hem d'escoltar. Segurament la decisió més important que hem de prendre avui dins l'Església i dins les nostres comunitats cristianes és recuperar el projecte del regne de Déu amb alegria i entusiasme.
José Antonio Pagola
COMUNICACIONS:
– Dijous, 3 agost 2017, 20'30 hores
PREGÀRIA EUCARÍSTICA,
Convent de la Puresa, FARTÀRITX
UN TRESOR AMAGAT
Un tresor amagat.
Eric Fromm escriu així a una obra: “La nostra cultura porta a una forma difosa i descentrada de viure que quasi no registra paral·lel en la història. Es fan moltes coses a la vegada… Som consumidors amb la boca sempre oberta, ansiosos i disposats a empassar-s'ho tot… Aquesta manca de concentració es manifesta en la nostra dificultat per a estar sols amb nosaltres mateixos.”
És precisament dins aqueixa cultura on hem d'escoltar la cridada de Jesús a aprofundir dins l'existència per a trobar aquest “tresor amagat” que pot tranformar la nostra vida. Tal volta, el que necessita urgentment l'home d'avui per a trobar-lo es pot resumir en tres coses: evitar la dispersió, viure des de dintre i retrobar la pau.
El nostre primer esforç ha de ser lluitar contra la dispersió. No deixar-nos desbordar pel diluvi d'informacions que cau damunt nostre. Resisttir ser joguina de tant estímuls, imatgrs i impressions que poden arrossegar-nos d'un cap a l'altre, destruiint la nostra harmonia interior. Naturalment això exigeix una ascesi personal i un ensinistrament. La dispersió només es supera quan un viu arrelat en les grans conviccions que donen sentit a la vida. Aquí és on el creient descobreix el poder unificador de la fe en Déu i la importància de l'experiència religiosa per a adquirir una consistència interior.
Necessitem també viure les coses des de dins. Només aleshores trobem la nostra pròpia veritat; cada peça del nostre “puzzle” interior es col·loca a son lloc i aflora el nostre vertader rostre. Només aleshores ens relacionem amb les persones des del nostre vertader esser sense projectar damunt elles les nostres il·lusions, frustracions o temptacions de domini. Naturalment, això també exigeix disciplina. És necessari viure de manera conscient cada una de les nostrea activitats. Estar “aquí i ara” en cada moment del dia. Aleshores és quan el creient descobreix i experimenta la profunditat que dóna a l'existència viure la vida davant Déu.
L'home d'avui necessita, endemés, assosec interior. Però, com que la pau del cor no es compra amb diners, moltes persones que tenen de tot no la poden assolir. La serenitat del cor arriba quan netegem nostre interior de pors, culpabilitats i conflictes. Tal volta, el millor regal de la vida, sovint tan dura i aspre, és poder experimentar Déu com a font de veritat última, de pau imterior i descans vertader. Qui sap estar així davant Déu, encara que sigui de tan en quan, “bevent saviesa, amor i sabor” (S.Joan de la Creu) troba “un tresor amagat”.
“Molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu"
Per Josep Llunell.
Diumenge XVII de durant l’any. Cicle A
Siguem realistes: no tothom s’entusiasmava amb el projecte de Jesús.
A força gent els suscitava una colla de dubtes i d’interrogants.
Era raonable seguir-lo?
No era una bogeria?
Són les preguntes d’aquells galileus i de tots els que es troben amb Jesús a un nivell una mica profund.
Jesús va explicar dues petites paràboles per “seduir” aquells que romanien indiferents. Volia sembrar en tothom un interrogant decisiu: no pot ser que hi hagi a la vida un “secret” que encara no hem descobert?
Aquesta és la gran qüestió.
Tots van entendre la paràbola d’aquell llaurador pobre que, mentre cavava una terra que no era seva, va trobar un tresor amagat en un cofre.
No s’ho va pensar dues vegades. Era la gran ocasió de la seva pobra vida. No la podia pas desaprofitar. Va vendre tot el que tenia i, ple d’alegria, es va quedar el tresor.
Un ric traficant de perles fines va fer el mateix quan va descobrir una perla de valor incalculable. Mai no havia vist res de semblant. Va vendre tot el que tenia i es va quedar la perla.
Les paràboles de Jesús eren seductores.
Deu ser així Déu?
Deu ser així trobar-se amb Ell?
Descobrir un “tresor” més bell i atractiu, més sòlid i veritable que tot el que nosaltres veiem i gaudim?
Jesús estava comunicant la seva experiència de Déu: el que havia transformat completament la seva vida.
Té raó Jesús?
Seguir-lo és això?
Trobar el més essencial, tenir la immensa fortuna de trobar el que l’ésser humà ha estat anhelant des de sempre?
En els països del Primer Món, molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu. Els entenc. Jo faria el mateix.
Si hom no ha descobert una mica l’experiència de Déu que vivia Jesús, la religió és un avorriment. No val la pena.
És trist trobar tants cristians, les vides dels quals no estan marcades
-per l’alegria
-per l’admiració
-o per la sorpresa de Déu.
No ho han estat mai.
Viuen tancats en la seva religió i no han trobat cap “tresor”.
Entre els seguidors de Jesús, tenir cura de la vida interior no és una cosa més. Una cosa de ni fu ni fa.
És del tot imprescindible per viure oberts a la sorpresa de Déu.
Hi vivim nosaltres?
