DIUMENGE 27º TEMPS ORDINARI
AVISOS 4-5 OCTUBRE
A partir de vàries experiències de diferents Centres de Distribució d’Aliments (CDA) de Palma i Sóller i davant la mateixa necessitat i urgència de dignificar les condicions amb les que es reparteixen els aliments i productes de higiene, Càritas Mallorca inaugura un nou centre a Manacor.
Les persones o famílies seran derivades al Centre de Distribució d’Aliments des de la valoració de part de la treballadora social de Càritas de la zona de Manacor.
Aquest Centre funcionarà amb un sistema de punts que s’adjudicaran a cada família segons els membres que la composen per tal d’adquirir una “senalla bàsica”. La persona representant de la família podrà acudir i triar al Centre els productes d’alimentació o higiene que més necessiti o desitgi de manera totalment gratuïta.
Des del mateix Centre es farà un seguiment de cada unitat familiar per tal que quinzenalment puguin ser atesos al Centre.
El Centre de Distribució d’Aliments està situat en c/ Bonjesús n. 66 (abans José López)de Manacor i serà inaugurat el pròxim dia 10 d’octubre a les 11 del matí.
Dissabte que ve, dia 11 celebrarem la festa de la Mare de Déu del Roser. Serà a la missa de les 19 h. en el Convent de Sant Vicenç Ferrer. Presidirà i predicarà Mn. Francesc Xavier Riutort. Estau convidats a participar-hi.
Amb motiu del 25 aniversari de la beatificació de Sor Francinaina Cirer de Sencelles, les Germanes de la Caritat conviden els antics alumnes i a totes les persones que vulguin a unir-se a la missa d’acció de gràcies que se celebrarà a la Parròquia de Sencelles el pròxim dissabte dia 11 d’octubre.
Diumenge dia 12 la barriada de Son Fangos celebra la seva festa. Enguany, pel fet de coincidir en diumenge,la missa no serà a la plaça del Pilar de la mateixa barriada, sinó aquí a S. Pau en el Catecumenium a les 19’30 h.
Diumenge dia 19, tendrem un sopar a benefici de les obres de la Parròquia de Sant Pau. Serà a les 20’30 h. en el restaurant el Cruce. El donatiu és de 15 euros i els tiquets es poden obtenir a qualsevol de les Parròquies, abans o després de les misses i també a ca ses Macianeres, a la tenda Sospiros i a la perruqueria de ca na Randa (a sa Torre) És important que hi participeu.
27 Tiempo ordinario (A) Mateo 21, 33-43
CRISIS RELIGIOSA
JOSÉ ANTONIO PAGOLA,
ECLESALIA, 01/10/14.- La parábola de los “viñadores homicidas” es un relato en el que Jesús va descubriendo con acentos alegóricos la historia de Dios con su pueblo elegido. Es una historia triste. Dios lo había cuidado desde el comienzo con todo cariño. Era su “viña preferida”. Esperaba hacer de ellos un pueblo ejemplar por su justicia y su fidelidad. Serían una “gran luz” para todos los pueblos.
Sin embargo aquel pueblo fue rechazando y matando uno tras otro a los profetas que Dios les iba enviando para recoger los frutos de una vida más justa. Por último, en un gesto increíble de amor, les envío a su propio Hijo. Pero los dirigentes de aquel pueblo terminaron con él. ¿Qué puede hacer Dios con un pueblo que defrauda de manera tan ciega y obstinada sus expectativas?
Los dirigentes religiosos que están escuchando atentamente el relato responden espontáneamente en los mismos términos de la parábola: el señor de la viña no puede hacer otra cosa que dar muerte a aquellos labradores y poner su viña en manos de otros. Jesús saca rápidamente una conclusión que no esperan: “Por eso yo os digo que se os quitará a vosotros el reino de Dios y se le dará a un pueblo que produzca frutos”.
Comentaristas y predicadores han interpretado con frecuencia la parábola de Jesús como la reafirmación de la Iglesia cristiana como “el nuevo Israel” después del pueblo judío que, después de la destrucción de Jerusalén el año setenta, se ha dispersado por todo el mundo.
Sin embargo, la parábola está hablando también de nosotros. Una lectura honesta del texto nos obliga a hacernos graves preguntas: ¿Estamos produciendo en nuestros tiempos “los frutos” que Dios espera de su pueblo: justicia para los excluidos, solidaridad, compasión hacia el que sufre, perdón…?
Dios no tiene por qué bendecir un cristianismo estéril del que no recibe los frutos que espera. No tiene por qué identificarse con nuestra mediocridad, nuestras incoherencias, desviaciones y poca fidelidad. Si no respondemos a sus expectativas, Dios seguirá abriendo caminos nuevos a su proyecto de salvación con otras gentes que produzcan frutos de justicia.
Nosotros hablamos de “crisis religiosa”, “descristianización”, “abandono de la práctica religiosa”… ¿No estará Dios preparando el camino que haga posible el nacimiento de una Iglesia más fiel al proyecto del reino de Dios? ¿No es necesaria esta crisis para que nazca una Iglesia menos poderosa pero más evangélica, menos numerosa pero más entregada a hacer un mundo más humano? ¿No vendrán nuevas generaciones más fieles a Dios? (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).
CRISI RELIGIOSA
José Antonio Pagola.
La paràbola dels “vinyaters homicides” és un relat en què Jesús va descobrint amb accents al•legòrics la història de Déu amb el seu poble escollit. És una història trista. Déu l’havia cuidat des del començament amb tot l’afecte. Era la seva “vinya preferida”. Esperava fer-ne un poble exemplar per la seva justícia i la seva fidelitat. Serien una “gran llum” per a tots els pobles.
No obstant això aquell poble va anar rebutjant i matant un darrere l’altre els profetes que Déu els anava enviant per recollir els fruits d’una vida més justa. Finalment, en un gest increïble d’amor, els envià el seu propi Fill. Però els dirigents d’aquell poble van acabar amb ell. Què pot fer Déu amb un poble que defrauda de manera tan cega i obstinada les seves expectatives?
Els dirigents religiosos que estan escoltant atentament el relat responen espontàniament en els mateixos termes de la paràbola: el senyor de la vinya no pot fer altra cosa que donar mort a aquells pagesos i posar la seva vinya en mans d’altres. Jesús treu ràpidament una conclusió que no esperen: “Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar”.
Comentaristes i predicadors han interpretat sovint la paràbola de Jesús com la reafirmació de l’Església cristiana com “el nou Israel” després del poble jueu que, després de la destrucció de Jerusalem l’any setanta, s’ha dispersat arreu del món.
No obstant això, la paràbola està parlant també de nosaltres. Una lectura honesta del text ens obliga a fer-nos greus preguntes: Estem produint en els nostres temps “els fruits” que Déu espera del seu poble: justícia per als exclosos, solidaritat, compassió amb qui pateix, perdó…?
Déu no té per què beneir un cristianisme estèril del qual no rep els fruits que espera. No té per què identificar-se amb la nostra mediocritat, les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. Si no responem a les seves expectatives, Déu seguirà obrint camins nous al seu projecte de salvació amb altra gent que produeixi fruits de justícia.
Nosaltres parlem de “crisi religiosa”, “descristianització”, “abandonament de la pràctica religiosa”… No estarà Déu preparant el camí que faci possible el naixement d’una Església més fidel al projecte del Regne de Déu? No és necessària aquesta crisi perquè neixi una Església menys poderosa però més evangèlica, menys nombrosa però més lliurada a fer un món més humà? No vindran unes noves generacions més fidels a Déu?
