CORPUS CHRISTI

 

AVISOS 6-7 JUNY

–  AVUI COL·LECTA PER CARITAS DIOCESANA

–  El dimarts dia 9 de juny a les 20’30 h. a can Vallespir hi haurà una trobada de tots els agents de pastoral per donar a conèixer el pla de catequesi contínua elaborat per  la Comissió de l’Àrea de Catequesi i que ja ha estat acceptat pel Consell de Pastoral interparroquial. És una proposta de procés de fe que abastaria des dels 10 als 19 anys. L’acte està obert a tothom.

 

 

 

VIDA   NUEVA

 

La caridad, expresión irrenunciable de nuestra fe

Siete cauces prácticos para vivir hoy la caridad

Vicente Altaba Gargallo, Delegado episcopal de Cáritas española

 

Próximos a celebrar la solemnidad del Corpus Christi (7 de junio), el autor nos invita a descubrir por qué fe y caridad están íntimamente relacionadas y se enriquecen y verifican mutuamente. Una relación tan estrecha y fecunda entre ambas que empuja a dar cauce al compromiso caritativo y social al que nos convoca la Iglesia en el Día de Caridad. Dios, que ama la justicia y manifiesta la entraña de su amor en la compasión y la misericordia, nos llama a trabajar por los pobres con la fuerza revolucionaria de la ternura y a ser signos de su acción liberadora en el mundo.

 

 “Sed misericordiosos…”

Cuando vamos a celebrar la fiesta del Corpus Christi y, en ella, el Día de la Caridad, me viene a la memoria el saludo de Pablo a los cristianos de Tesalónica: “Debemos dar continuas gracias a Dios por vosotros, hermanos, como es justo, pues vuestra fe crece vigorosamente y sigue aumentando el amor mutuo de todos y cada uno de vosotros” (2 Tes 1, 3).

¡Qué bonito saludo el de Pablo! Un saludo que tendríamos que hacer nuestro, pues poder dar gracias a Dios porque la fe crece vigorosamente y porque esa fe se manifiesta en el aumento del amor mutuo, en la caridad que crece en todos y cada uno de nosotros, tendría que ser nuestro empeño en el Día de la Caridad.

……..    …….

 

 

 

"LA   CENA   DEL   SENYOR"

Los estudios sociológicos lo destacan con datos contundentes: los cristianos de nuestras iglesias occidentales están abandonando la misa dominical. La celebración, tal como ha quedado configurada a lo largo de los siglos, ya no es capaz de nutrir su fe ni de vincularlos a la comunidad de Jesús.

Lo sorprendente es que estamos dejando que la misa «se pierda» sin que este hecho apenas provoque reacción alguna entre nosotros. ¿No es la eucaristía el centro de la vida cristiana? ¿Cómo podemos permanecer pasivos, sin capacidad de tomar iniciativa alguna? ¿Por qué la jerarquía permanece tan callada e inmóvil? ¿Por qué los creyentes no manifestamos nuestra preocupación con más fuerza y dolor?

La desafección por la misa está creciendo incluso entre quienes participan en ella de manera responsable e incondicional. Es la fidelidad ejemplar de estas minorías la que está sosteniendo a las comunidades, pero ¿podrá la misa seguir viva solo a base de medidas protectoras que aseguren el cumplimiento del rito actual?

Las preguntas son inevitables: ¿No necesita la Iglesia en su centro una experiencia más viva y encarnada de la cena del Señor que la que ofrece la liturgia actual? ¿Estamos tan seguros de estar haciendo hoy bien lo que Jesús quiso que hiciéramos en memoria suya?

¿Es la liturgia que nosotros venimos repitiendo desde siglos la que mejor puede ayudar en estos tiempos a los creyentes a vivir lo que vivió Jesús en aquella cena memorable donde se concentra, se recapitula y se manifiesta cómo y para qué vivió y murió? ¿Es la que más nos puede atraer a vivir como discípulos suyos al servicio de su proyecto del reino del Padre?

Hoy todo parece oponerse a la reforma de la misa. Sin embargo, cada vez será más necesaria si la Iglesia quiere vivir del contacto vital con Jesucristo. El camino será largo. La transformación será posible cuando la Iglesia sienta con más fuerza la necesidad de recordar a Jesús y vivir de su Espíritu. Por eso también ahora lo más responsable no es ausentarse de la misa, sino contribuir a la conversión a Jesucristo.

José Antonio Pagola

Cuerpo y Sangre de Cristo – B
(Marcos 14,12-16.22-26)

07 de junio 2015

 

 

 

Jesús no seleccionava els seus convidats. Corpus

Josep Llunell

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Corpus. Cicle B.
 7 de juny de 2015.

Nosaltres parlem de “Missa” o “d’Eucaristia”.
Però, els primers cristians l’anomenaven “el sopar del Senyor” o, fins i tot, “la taula del Senyor”.
Tenien encara molt present que celebrar l’Eucaristia no és sinó actualitzar el sopar que Jesús va compartir amb els seus deixebles el vespre abans de la seva execució.

Però aquell últim sopar va ser, de fet, l’últim d’una llarga cadena de dinars i sopars que Jesús acostumava a celebrar amb tota mena de persones.
Els àpats tenien entre els jueus un caràcter netament sagrat que avui a nosaltres se’ns escapa i no el captem.
Per això, la millor manera de prendre’l és asseure’s a la taula en actitud d’acció de gràcies i compartint el pa i el vi com el que realment som: germans.
El menjar no era solament per alimentar-se. Era el millor moment per a sentir-se tots units i en comunió amb Déu, sobretot el dia sagrat del dissabte.

Per això els jueus no s’asseien a taula amb qualsevol.
En concret, no es menjava amb estranys o desconeguts.
I encara menys amb pecadors, impurs o gent menyspreable.

Per contrast, l’actuació de Jesús va resultar sorprenent i escandalosa.
Per què?
Perquè Jesús no seleccionava els seus convidats.
S’asseia a taula amb publicans, deixava que se li apropessin prostitutes i gent de mal viure, menjava amb gent impura -segons la llei jueva- i amb marginats de tota mena.

Acollia aquestes persones no com a moralista rigorós sinó com a veritable amic.
La seva taula, quan la tenia, estava oberta a tothom, sense excloure ningú.
El seu missatge era ben clar i engrescador: En el cor de Déu tothom hi té lloc.

Després de 20 segles de Cristianisme, l’Eucaristia pot semblar avui una celebració pietosa reservada només a persones modèliques, exemplars i virtuoses.
Sembla que només puguin combregar gent d’ànima pura.
Però, com sempre, com en temps de Crist, la taula del Senyor està oberta i és accessible a tots i a totes.

Quins són els veritables destinataris de l’Eucaristia?
Per a qui és l’Eucaristia?
L’Eucaristia és per a persones abatudes i humiliades que anhelen i necessiten un respir i la pau.
L’Eucaristia és per a pecadors que busquen la reconciliació i el perdó, el consol i l’estímul per a practicar el bé i les bones obres.
L’Eucaristia és per a persones que malviuen amb el cor destrossat i tenen fam d’amistat i d’amor.

Jesús no ve ni roman a l’altar de les nostres esglésies pels justos sinó pels pecadors.
Jesús no s’ofereix als que estan bons o s’ho pensen, sinó als malalts i desesperançats.
Jesús ens acull sempre. No perquè ho meresquem, sinó perquè el necessitem.

En som conscients nosaltres, d’això?
Sabem i volem agrair-ho?
De quina manera i amb quin esperit combreguem nosaltres?
La comunió ens fa sentir germans universals?
Realment ens hi comportem

 

 

 

 

 

Esta entrada fue publicada en Cáritas, Comunicacions Generals. Guarda el enlace permanente.