AVISOS 19-20 SETEMBRE
– El pròxim dijous dia 24 hi haurà una reunió informativa
pels pares dels nins i nines que enguany han de començar la catequesi.
En aquesta reunió es donarà a conèixer el calendari, dies, hores i modalitats de catequesi, (modalitat tradicional, en família i el nou projecte del procés de fe).
La reunió serà el dia 24 en el saló Parroquial de Crist Rei a les 9 del vespre.
Només pels pares del primer curs de catequesi.
– Després de la temporada estiuenca, dissabte que ve dia 26 es reprendrà la missa del Convent de S. Vicenç Ferrer. Com de costum serà a les 7 de l’horabaixa.
– Encara que faltin dies, vos comunicam que el pròxim dia 4 d’octubre hi haurà un sopar a benefici del manteniment de les nostres parròquies i en concret per pagar el nou amplificador de so de Crist Rei i els desperfectes de la campana grossa dels Dolors.
El sopar serà en el restaurant “el Cruce” a les 20’30 h. i el preu és de 15 euros. Els interessats, vos podeu començar a apuntar en els llocs de costum.
DIUMENGE 25º
DUES ACTITUDS MOLT PRÒPIES DE JESÚS
El grup de Jesús travessa Galilea camí de Jerusalem. Ho fan de manera reservada, sense que ningú se n’assabenti. Jesús vol dedicar-se totalment a instruir els seus deixebles. És molt important allò que vol gravar en els seus cors: el seu camí no és un camí de glòria, d’èxit i de poder. És tot el contrari: mena a la crucifixió i al rebuig, encara que acabarà en resurrecció.
Als deixebles no comprenen el que els diu Jesús. Fins i tot, tenen por de fer-li preguntes. No volen pensar en la crucifixió. No entra en els seus plans ni expectatives. Mentre Jesús els parla de lliurament i de creu, ells parlen de les seves ambicions: qui serà el més important en el grup? Qui ocuparà el lloc més elevat? Qui rebrà més honors?
Jesús «s’assegué». Vol ensenyar una cosa que mai no han d’oblidar. Crida els Dotze, els qui estan més estretament associats a la seva missió i els demana que s’apropin, ja que els veu molt apartats d’ell. Per seguir els seus passos i assemblar-se a ell han d’aprendre dues actituds fonamentals.
Primera actitud: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». El deixeble de Jesús ha de renunciar a ambicions, rangs, honors i vanitats. En el seu grup ningú no ha de voler situar-se per damunt dels altres. Al contrari, ha d’ocupar l’últim lloc, posar-se al nivell dels qui no tenen poder ni tenen cap rang. I, des d’aquí, ser com Jesús: «servidor de tots».
La segona actitud és tan important que Jesús la il·lustra amb un gest simbòlic entranyable. Posa un nen enmig dels Dotze, al centre del grup, perquè aquells homes ambiciosos s’oblidin d’honors i de grandeses, i posin els seus ulls en els petits, els febles, els més necessitats de defensa i d’atenció. Després, l’abraça i els diu: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi». Qui acull un «petit» està acollint el més «gran», Jesús. I qui acull Jesús, està acollint el Pare que l’ha enviat.
Una Església que aculli els petits i indefensos, estarà ensenyant a acollir Déu. Però una Església que miri cap als grans i s’associï amb els poderosos de la terra, estarà pervertint la Bona Notícia de Déu anunciada per Jesús.
José Antonio Pagola
El decisiu no és quedar bé davant la galeria mundana.
Diumenge XXV de durant l’any
Segons l’evangeli de Marc, fins a tres vegades insisteix Jesús, camí de Jerusalem, en el destí que li espera.
La seva entrega al projecte de Déu no acabarà amb l’èxit triomfal que imaginen –i desitgen– els deixebles. Al final hi haurà resurrecció però, encara que sembli increïble, Jesús serà crucificat.
Els deixebles han de saber-ho.
Però els deixebles no ho entenen. I tenen por de preguntar.
Ells segueixen pensant que Jesús els hi aportarà poder i prestigi. No pensen en cap altra cosa.
En arribar a Cafarnaüm, Jesús els fa una sola pregunta: De què discutíeu pel camí?
Els deixebles
–callen
–guarden silenci com si fossin muts.
Els hi fa vergonya dir-li la veritat al Mestre.
Mentre Jesús els hi parla d’entrega i de fidelitat, ells estan pensant i discutint sobre qui serà el més important. No creuen ni en la igualtat ni en la fraternitat que busca Jesús.
De fet, el que els mou és l’ambició i la vanitat: ser superiors als altres.
No seguim, nosaltres, discutint de coses semblants?
L’església ¿Ha de renunciar als seus privilegis o ha de buscar amb desfici
–poder social?
–el recolzament polític?
A quines congregacions i moviments cal donar importància i a quines arraconar?
Quins teòlegs mereixen l’honor de ser considerats ortodoxes i correctes i quins han de ser silenciats i marginats?
Només els homes han d’accedir al sacerdoci o també les dones?
Davant el sospitós silenci dels deixebles, Jesús s’asseu i els crida. Té el màxim interès en què l’escoltin bé i, sobretot, que l’entenguin. El que els va a dir, ara mateix, de cap manera ha de ser oblidat.
I què els diu? Els hi diu això: “Qui vulgui ser el primer, que sigui l’últim de tots i el servidor de tots.”
Què vol dir això? Segons Jesús, en el seu moviment no s’ha de mirar tant als que ocupen els primers llocs i tenen
–nom
–títols
–i honors.
Qui són, doncs, els realment importants?
Importants són els que sense pensar en el seu nom, prestigi o tranquil·litat personal, es dediquen sense ambicions de cap mena i amb total llibertat
–a servir
–a col·laborar
–a contribuir generosament al projecte de Jesús.
Ho hem de tenir ben present en el pensament i en l’acció: el decisiu, l’important no és quedar bé davant la galeria mundana, davant el teatre i la comèdia del món.
El realment decisiu i el de debò important és fer el bé als que més ho necessiten, és a dir, als últims en l’escala social.
És aquesta la nostra dinàmica operativa?
Ho és o no ho és?
