COMUNICACIONS…
FESTA
CONVERSIÓ DE SANT PAU
Parròquia de SANT PAU
DIUMENGE 24 gener, EUCARISTIA 19'30 h
DIUMENGE TERCER del Temps Ordinari:
EN LA MATEIXA DIRECCIÓ
Abans de començar a narrar l’activitat de Jesús, Lluc vol deixar molt clar als seus lectors quina és la passió que impulsa al Profeta de Galilea i quina és la meta de tota la seva actuació. Els cristians han de saber en quina direcció l’Esperit de Déu empeny Jesús, ja que seguir-lo és precisament caminar en la seva mateixa direcció.
Lluc descriu amb tot detall què fa Jesús a la sinagoga del seu poble: es posa dret, rep el llibre sagrat, busca ell mateix un passatge d’Isaïes, llegeix el text, tanca el llibre, el torna i s’asseu. Tots han d’escoltar amb atenció les paraules escollides per Jesús perquè exposen la tasca a la qual se sent enviat per Déu.
Sorprenentment, el text no parla d’organitzar una religió més perfecta o d’implantar un culte més digne, sinó de comunicar alliberament, esperança, llum i gràcia als més pobres i desgraciats. Això és el que llegeix. «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor». En acabar, els diu: «Això que avui sentiu contar de mi es el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura».
L’Esperit de Déu està en Jesús enviant-lo als pobres, orientant tota la seva vida cap als més necessitats, oprimits i humiliats. En aquesta direcció hem de treballar els seus seguidors. Aquesta és l’orientació que Déu, encarnat en Jesús, vol imprimir a la història humana. Els últims han de ser els primers a conèixer aquesta vida més digna, més alliberada i més feliç que Déu vol ja, des d’ara, per a tots els seus fills i filles. No ho hem d’oblidar. L’«opció pels pobres» no és un invent d’uns teòlegs del segle vintè, ni una moda posada en circulació després del Vaticà II. És l’opció de l’Esperit de Déu que anima la vida sencera de Jesús, i que els seus seguidors hem d’introduir en la història humana. Ho deia Pau VI: és un deure de l’Església «ajudar que neixi l’alliberament … i fer que sigui total».
No és possible viure i anunciar Jesucrist, si no és des de la defensa dels últims i la solidaritat amb els exclosos. Si el que fem i proclamem, des de l’Església de Jesús, no és captat com una cosa bona i alliberadora pels que més pateixen, ¿quin evangeli estem predicant? Quin Jesús estem seguint? Quina espiritualitat estem promovent? Diguem-ho clar i net: ¿què en pensem de l’Església actual? Estem caminant en la mateixa direcció que Jesús?
José Antonio Pagola
En la misma dirección
Antes de comenzar a narrar la actividad de Jesús, Lucas quiere dejar muy claro a sus lectores cuál es la pasión que impulsa al Profeta de Galilea y cuál es la meta de toda su actuación. Los cristianos han de saber en qué dirección empuja a Jesús el Espíritu de Dios, pues seguirlo es precisamente caminar en su misma dirección.
Lucas describe con todo detalle lo que hace Jesús en la sinagoga de su pueblo: se pone de pie, recibe el libro sagrado, busca él mismo un pasaje de Isaías, lee el texto, cierra el libro, lo devuelve y se sienta. Todos han de escuchar con atención las palabras escogidas por Jesús pues exponen la tarea a la que se siente enviado por Dios.
Sorprendentemente, el texto no habla de organizar una religión más perfecta o de implantar un culto más digno, sino de comunicar liberación, esperanza, luz y gracia a los más pobres y desgraciados. Esto es lo que lee. «El Espíritu del Señor está sobre mí, porque me ha ungido. Me ha enviado a anunciar la Buena Noticia a los pobres, para anunciar a los cautivos la libertad, y a los ciegos la vista. Para dar libertad a los oprimidos; para anunciar el año de gracia del Señor». Al terminar, les dice: «Hoy se cumple esta Escritura que acabáis de oír».
El Espíritu de Dios está en Jesús enviándolo a los pobres, orientando toda su vida hacia los más necesitados, oprimidos y humillados. En esta dirección hemos de trabajar sus seguidores. Esta es la orientación que Dios, encarnado en Jesús, quiere imprimir a la historia humana. Los últimos han de ser los primeros en conocer esa vida más digna, liberada y dichosa que Dios quiere ya desde ahora para todos sus hijos e hijas.
No lo hemos de olvidar. La «opción por los pobres» no es un invento de unos teólogos del siglo veinte, ni una moda puesta en circulación después del Vaticano II. Es la opción del Espíritu de Dios que anima la vida entera de Jesús, y que sus seguidores hemos de introducir en la historia humana. Lo decía Pablo VI: es un deber de la Iglesia «ayudar a que nazca la liberación… y hacer que sea total».
No es posible vivir y anunciar a Jesucristo si no es desde la defensa de los últimos y la solidaridad con los excluidos. Si lo que hacemos y proclamamos desde la Iglesia de Jesús no es captado como algo bueno y liberador por los que más sufren, ¿qué evangelio estamos predicando? ¿A qué Jesús estamos siguiendo? ¿Qué espiritualidad estamos promoviendo? Dicho de manera clara: ¿qué impresión tenemos en la iglesia actual? ¿Estamos caminando en la misma dirección que Jesús?
José Antonio Pagola
(Lucas 1,1-4; 4,14-21)
Tenen molt mala sort, els rics egoistes.
Diumenge III de durant l’any
Josep Llunell
Sens dubte que un dels trets més escandalosos i més insuportables de la conducta de Jesús és la seva decidida defensa dels pobres. Una i altra vegada, els cristians tractem d’escamotejar i d’oblidar una realitat que és essencial en l’actuació de Jesús.
No hem d’enganyar-nos: l seu missatge no és una bona notícia per a tothom de manera indiscriminada. Jesús ha sigut enviat per a donar una bona notícia als pobres: el futur projectat i volgut per Déu els pertany de ple a ells.
Tenen sort els pobres
–els marginats per la societat
–els privats de tota defensa
–els qui no troben lloc en la convivència dels forts
–els desposseïts pels poderosos
–els humiliats per la vida.
Jesús amenaça els rics i felicita els pobres perquè només aquests són els destinataris del Regne de Déu. Només aquests s’alegraran quan Déu regni entre els homes.
Però potser algú pregunti: Per què són els privilegiats?
–Déu no és neutral?
–és que els pobres són millors que els altres per a merèixer de Déu un tracte especial?
La posició de Jesús és senzilla i clara. No afirma mai que els pobres, pel fet de ser-ho, siguin millors que els rics. No existeix per Jesús un classisme moral. L’única raó del privilegi dels pobres consisteix en què són –pobres –i oprimits.
I Déu no pot regnar entre els homes si no és fent-los justícia. Déu no pot ser neutral davant d’un món dividit i esquinçat per les injustícies dels homes. El pobre és una persona necessitada de justícia. Per això, l’arribada de Déu és una bona notícia pel pobre. Déu no pot fer-se present entre els homes si no és defensant la situació dels injustament maltractats.
Si el Regne de Déu s’imposa, els pobres seran feliços. Per què? Perquè a on Déu regna no podran ja regnar els poderosos sobre els dèbils, ni els forts sobre els indefensos. Però, tinguem-ho ben clar!
El que és bona notícia pels pobres ressona com amenaça i mala notícia pels interessos dels rics egoistes.
Tenen molt mala sort, els rics egoistes
–el futur no els pertany
–les seves riqueses els impedeixen obrir-se a un Déu Pare i entrar en la nova societat de germans.
No participaran en l’última festa quan el Rei s’assegui a taula “amb els pobres i esguerrats, cecs i coixos.”
És hora de fer la tria.
Què triem, nosaltres?
¿La bona germanor que sap i que vol compartir el poc o el molt que es té amb els realment necessitats i pobres o bé l’afany possessiu d’apilar, d’amuntegar i retenir –egoistament– lluny de tota sincera compassió i de tota fraternal i eficaç ajuda?
Què triem, nosaltres?
La nostra tria serà la clau del nostre judici.
