RESURRECCIÓ…
Jesús, com és habitual en ell quan ha d’afrontar desafiaments, no respon de forma directa, sinó que presenta un “proposo”,… un plantejament diferent de la situació. Per a ell el central és la postura de Déu davant l’esser humà. No es tracta de resoldre una situació històrica enrevessada, envitricollada… sinó obrir el cor als desitjos de Déu. L’ Abbà de Jesús cerca sempre la vida de l’esser humà, la seva salvació més enllà de les contingències quotidianes
Jesús respon acudint a Moisès, com ho fan els saduceus per a donar autoritat al seu plantejament, però amb un text diferent i amb una mirada alliberadora, Jesús recorda el relat de l’esbarzer cremant de Ex.3 Un relat fonament de la fe d’Israel. Déu ve a alliberar el seu poble perquè no ha oblidat les promeses fetes als patriarques i matriarques dels orígens. Evocant aquest text, el natzarè romp la perspectiva legalista i tramposa dels contrincants: No és qüestió de discutir sobre creences amb arguments més o manco hàbils, es tracta de mostrar la fe en un Déu que omple l’esser humà i li ofereix la seva misericòrdia i el seu amor desbordant i supera qualsevol límit de la nostra humanitat.
La fe en la resurrecció no és quelcom en que creure perquè som cristians, sinó una certesa que brolla de l’encontre existencial amb la Bona Nova del Regne que ens convida a confiar en un Déu tot bondat i perdó per a tots i totes i per a sempre.
COMUNICACIONS:
DIUMENGE XXXII del Temps Ordinari:
Els fills no se li moren… a Déu ¡
Jesús sempre és molt sobri quan parla de la vida nova després de la resurrecció. Tanmateix, quan un grup de saduceus aristòcrates vol ridiculitzar la fe en la resurrecció dels morts, Jesús reacciona i porta la qüestió al vertader nivell i fa dues afirmacions bàsiques.
– Abans de res, Jesús rebutja la idea dels saduceus tan “pueril” que imaginen la vida dels ressuscitats com a prolongació d’aquesta vida que ara coneixem. És un error representar-nos la vida ressuscitada per Déu a partir de les nostres experiències actuals.
– Entre la nostra vida terrestre i aqueixa vida plena després de la mort, fonamentada en l’amor de Déu, hi ha una diferència radical, d’arrel… Aqueixa Vida és absolutament “nova”. Per això, la podem esperar… mai descriure ni explicar.
Les primeres generacions cristianes tingueren i mantingueren aqueixa actitud humil i honesta davant el misteri de la “vida eterna”. Pau diu als creients de Corint que és quelcom que “l’ull mai ha vist ni l’orella sentit ni cap home imaginat, quelcom que Déu ha parat per als qui l’estimen”.
Aquestes paraules ens serveixen d’advertència i orientació gojosa. Per una banda, el cel és una “novetat” que està més enllà de qualsevol experiència terrestre, però, alhora, és una vida “preparada” per Déu per a ple compliment de les nostres aspiracions més profundes. Propi de la fe no és satisfer ingènuament la curiositat, sinó alimentar el desig, l’expectació i l’esperança confiada en Déu.
Això és, precisament, el que Jesús cerca apel·lant amb senzillesa a un fet acceptat pels saduceus: a Déu, en la tradició bíblica, se’l nomena “Déu d’Abraham, Isaac i Jacob”. Malgrat aquests patriarques hagin mort, Déu segueix essent el seu Déu, el seu protector, el seu amic. La mort no ha destruït l’amor i fidelitat de Déu cap a ells.
I Jesús en treu la seva conclusió fent una afirmació decisiva per a la nostra fe: “Déu no és un Déu de morts, sinó de vius; perquè per a ell tots estem vius”. Déu font inesgotable de vida. La mort no deixa a Déu sense filles i fills estimats. Quan nosaltres els plorem perquè els hem perdut en aqueixa terra, Déu els contempla plens de vida perquè els ha acollit en el seu amor de Pare.
Segons Jesús, la unió de Déu amb els seus fills no pot ser destruïda per la mort. El seu amor és més fort que la nostra existència biològica. Per això, amb fe humil gosem invocar-lo dient: “Déu meu, en Tu confio, que no en tingui un desengany” (Salm 25, 2).
José Antonio Pagola
**************
Déu no viu rodejat de morts.
Diumenge XXXII de durant l’any
Els saduceus no gaudien de cap popularitat ni simpatia entre la gent senzilla dels poblets d’Israel.
Era un sector composat de famílies riques pertanyents a l’elit de Jerusalem, de tendència conservadora tant en la seva manera de viure la religió com en la seva política de buscar aliances i profit amb el poder de Roma.
Els saduceus negaven la resurrecció. La consideraven una “novetat” pròpia de gent ingènua.
No els preocupava la vida més enllà de la mort. A ells els hi anava prou bé en aquesta vida: no en necessitaven pas cap altra.
Per què preocupar-se de més?
Un dia s’apropen a Jesús per a ridiculitzar la fe en la resurrecció.
Li presenta un cas absolutament irreal, fruit de la seva fantasia masclista.
Li parlen de 7 germans que s’han anat casant successivament amb la mateixa dona per assegurar la continuïtat del nom, de l’honor i de l’herència a la branca masculina d’aquelles poderoses famílies saducees de Jerusalem.
És l’única cosa que els preocupa: l’honor i l’herència.
Jesús critica la seva visió de la resurrecció: el ridícul és pensar que la vida definitiva a prop de Déu consisteixi en reproduir i perllongar la situació d’aquesta vida i, en concret, aquestes estructures patriarcals de les que es beneficien els amos rics, que eren ells.
La fe de Jesús en l’altra vida no consisteix en una realitat tan ridícula i tan injusta.
“El Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob no és un Déu de morts sinó de vius.”
Jesús no pot ni imaginar que a Déu se li vagin morint les seves criatures.
Déu no viu rodejat de morts.
I encara menys pot imaginar, Jesús, que la vida en Déu consisteixi en perpetuar
-les desigualtats
-les injustícies
-i els abusos d’aquest món.
Quan es viu d’una manera frívola i satisfeta, gaudint del propi benestar i oblidant els que s’ho passen malament, resulta fàcil pensar només en aquesta vida.
Pot semblar fins i tot ridícul alimentar una altra esperança.
Quan es comparteix el sofriment de les majories pobres, les coses canvien.
¿Què podem dir dels que moren sense haver conegut mai
-ni el pa
-ni la salut
-ni l’amor?
¿Què podem dir de tantes i tantes vides malaurades o sacrificades injustament?
¿Penseu que és ridícul alimentar l’esperança en Déu quan no hi ha res més en el que esperar?
Amb la mort no s’acaba la vida. La vida segueix endavant.
I segueix sense les limitacions pròpies d’aquesta existència.
I, per què?
Perquè haurem arribat a la Plenitud indestructible: Déu mateix.
