JESUCRIST REI
COMUNICACIONS:
– A la col·lecta feta el passat cap de setmana amb motiu de la jornada de l’Església diocesana vàrem recaptar a les nostres Parròquies 2.086’66 euros.
– Aquest diumenge a les 11 a la Parròquia de Crist Rei hi haurà missa amb els nins i nines de catequesi, els seus pares i catequistes.
La mateixa Parròquia celebra la Solemnitat de Crist Rei, per això hi haurà missa solemne a les 19’00 h. Presidirà i predicarà el P. Bartomeu Pont, manacorí de la TOR. Hi participaran els indis. Tot seguit hi haurà el concert de la banda municipal.
– El pròxim diumenge dia 27, hi haurà la clausura de l’any jubilar en commemoració dels 700 aniversari de la mort del Beat Ramon Llull. L’acte de cloenda serà a la missa de les 10’30 h. a la Seu. El bisbe Administrador Apostòlic convida tots els diocesans a participar-hi.
Diumenge que ve començam un nou any litúrgic :
El temps d’Advent.
**********
FESTIVITAT DE CRIST REI
SENYOR DE LA NOSTRA VIDA
Avui acabem l’any litúrgic. Sí, i l’acabem després d’haver seguit fil per randa la vida de Jesús amb Lluc. I ho fem en un lloc no massa adient. Dalt del Calvari, un espai maleït, on hi estan passant coses estranyes, on el ritual de la mort que s’acosta es barreja amb altres experiències. La Tradició més popular “ha batejat” un dels condemnats, també crucificats al costat de Jesús, amb el benèvol títol de “el bon lladre”.Com deia aquell, “va ser lladre fins al final”, perquè li robà a Jesús les claus per entrar a última hora al Regne. De fet, tot això succeeix perquè la misericòrdia de Jesús no s’exhaureix mai. Sant Agustí deia: “Per la creació som de Déu; per la misericòrdia som sempre de Déu”, fins al darrer instant, sempre hi ha una última oportunitat. Coses del tarannà de Jesús..
No ens agrada el títol de Crist Rei
Perquè té unes connotacions humanes, no sempre favorables a la nostra sensibilitat religiosa. Però sí ens agrada saber que Jesús ens ha captivat la ment i el cor per la seva manera de ser, d’actuar, de motivar la nostra llibertat i seguir-lo fidelment. Tot i que nosaltres som els qui construïm la nostra pròpia història, en realitat ell, com camí, veritat i vida, ens ofereix el mapa del nostre projecte, com aquells mapes de l’Alpina, que ens descrivien fil per randa els detalls de l’excursió. La fe ens il·lumina el camí, l’esperança ens dóna la força per caminar, i l’amor ens diu com hem de caminar, amb companyia dels germans i germanes. I ell, el Senyor, ens va al davant. És el nostre referent, la nostra fita, ho són les seves paraules, el seu missatge i sobretot el seu tarannà.
Sí ens agrada el seu projecte
En realitat és construir el seu Regne, el projecte de vida que va confiar als seus deixebles. Allò que en l’escena que hem llegit de sant Lluc era la culminació, aquella meravellosa promesa de “avui seràs amb mi al paradís”, Jesús ens la va desgranar dia a dia, paràbola a paràbola, signe a signe, sinagoga a sinagoga, guarició a guarició, al llarg d’una vida plena de Déu i d’Humanitat.
Ben aviat, en el Prefaci de la missa, proclamarem una descripció de com és el seu Regnat, i ho farem amb paraules molt solemnes, per ser cantades amb música de fons de Händel, de melodia brillant i harmònica. Direm: Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau. Tot és tan important que “no saps per on començar”, tot és tan veritat que ens aclapara quan veiem la nostra mediocritat. Per això, sense ànim de corregir, m’agrada dir que el projecte de Jesús és d’humanitzar el nostre món, de tornar-li la seva dignitat i el dret a ser feliç en aquesta terra, “la casa de tothom”, com diu el bisbe de Roma. Un món en què els nens i nenes sàpiguen què vol dir jugar, sense ser bombardejats; els joves puguin seguir els impulsos de construir un món millor; i tots ens afanyem per tornar a creure en nosaltres mateixos i en Ell, el Senyor de les nostres vides i de la nostra història.
Carregar-nos de raons per viure
Deia algú, amb un deix d’amargura, que “el món se’ns està morint per manca de raons per viure.” Segons quin telediari veus, o quin diari llegeixis, potser sí que té una bona part de raó. I la simpàtica i petita filòsofa Mafalda té una de les seves tires sense paraules, però amb un dibuix de la bola del món ple d’esparadraps i benes. Potser sí. Però Ell, el Senyor, coneix un altre món, amagat en el cor de moltes persones, que bull de raons per viure, per creure i per estimar. L’Esperit de Jesús arriba allà on no arriben les càmeres. Deixem-nos seduir per aquest Esperit de Jesús, que per això és “El Senyor”.
Francesc Xicoy, sj.
Carregar-se la creu
El relat de la crucifixió, proclamat en la Festa de Crist Rei, ens recorda als seguidors de Jesús que el seu regne no és un regne de glòria i poder, sinó de servei, amor i entrega total per a rescatar l’esser humà del mal, del pecat i de la mort.
Avesats a proclamar la “victòria de la Creu”, ens arrisquem a oblidar que el Crucificat no té res a veure amb un triomfalisme fals que buida de contingut el gest més sublim del servei humil de Déu cap a les criatures. La Creu no és un trofeu que mostrem als altres amb orgull, sinó el símbol de l’amor de Déu crucificat que ens convida a seguir l’exemple.
Cantem, adorem i besem la Creu de Crist perquè en el més pregó del nostre ser sentim la necessitat de donar gràcies a Déu pel seu amor insondable, però no oblidem que el primer que Jesús ens demana de manera insistent no és besar la creu sinó carregar amb ella. I això és senzillament seguir les seves petjades de manera responsable i compromesa, sabent que aquest camí ens durà prest o tard a compartir el seu destí dolorós.
No podem acostar-nos al misteri de la Creu de manera passiva, sense intenció de carregar-nos amb ella. Per això, cal cuidar certes celebracions que poden crear en torn a la Creu una atmosfera atractiva però perillosa, com si ens desviem del seguiment fidel al Crucificat, fent-nos viure la il·lusió d’un cristianisme sense Creu. Precisament quan besem la Creu és quan hem de sentir la crida de Jesús: “Si qualcú vol venir amb mi… que carregui la seva creu i em segueixi”.
Pels seguidors de Jesús, reivindicar la Creu és acostar-se servicialment als crucificats; introduir justícia on s’abusa dels indefensos; reclamar compassió on només hi ha indiferència davant dels que sofreixen. Això ens durà conflictes, rebuig i sofriment. Serà la nostra manera humil de carregar amb la Creu de Crist.
El teòleg catòlic Johann Baptist Metz insisteix en el perill de que la imatge del Crucificat ens amaga el rostre dels qui viuen avui crucificats. En el cristianisme dels països del benestar està passant, segons ell, un fenomen molt greu: “La Creu ja no intranquil·litza a ningú, no té agulló; ha perdut la tensió del seguiment a Jesús, no mou a cap responsabilitat, sinó que descarrega d’ella”.
¿ No hauríem de revisar tots quina és la nostra actitud davant el Crucificat ? ¿ Hauríem d’acostar-nos a ell d’una manera més responsable i compromesa ?
L’altre delinqüent reconeix la innocència de Jesús.
Diumenge XXXIV de durant l’any
L’evangelista Lluc descriu, amb accents tràgics, l’agonia de Jesús enmig de les burles i bromes dels que l’envolten.
Ningú sembla valorar el seu gest altruista.
Ningú ha captat ni valorat el seu amor envers els més desgraciats.
Ningú ha vist en el seu rostre la mirada compassiva de Déu a la persona humana.
Des d’una certa distància, les autoritats religioses i el poble es burlen de Jesús fent ganyotes: “A altres ha salvat; que se salvi a si mateix, si és el Messies!”
Els soldats de Pilat, en veure’l assedegat, li ofereixen un vi avinagrat molt popular entre ells, mentre es riuen d’ell: “Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!”
I el mateix li diu un dels delinqüents crucificat amb Ell: “¿No ets el Messies, tu? Doncs salva’t a tu mateix!”
Fins a tres cops repeteix Lluc la burla: “Salva’t a tu mateix!”
Quin Messies pot ser aquest si no té poder per a salvar-se a ell mateix?
Quina classe de Rei pot ser?
¿Com va a salvar el seu poble de l’opressió de Roma si no pot escapar dels quatre soldats que vigilen la seva agonia?
Com pot estar Déu de la seva part si no intervé per a alliberar-lo?
De sobte, enmig de tantes burles, una invocació: “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne!”
És l’altre delinqüent que reconeix la innocència de Jesús.
Jesús li respon tot seguit: “Avui estaràs amb mi al Paradís.”
¿Què seria de nosaltres si l’Enviat de Déu busqués la seva pròpia Salvació escapant d’aquesta creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història?
¿Com podríem creure en un Déu que ens deixés enfonsats en la nostra culpa i en la nostra impotència davant la mort?
N’hi ha molts que també avui es burlen cruelment del Crucificat.
No saben el que fan.
No ho farien amb un Che Guevara ni amb un Martin Luther King.
S’estan burlant de l’home més humà que ha donat la història humana.
¿Quina és l’actitud més digna davant d’aquest crucificat, revelació suprema del veïnatge de Déu al sofriment humà: burlar-se d’Ell o invocar-lo amb fe i gratitud?
Ho deixo a la vostra atenta consideració:
¿Burlar-se’n
o invocar-lo?
