JESUCRIST REI UNIVERSAL

 

JESUCRIST    REI 

 

 

 

 

 

COMUNICACIONS:

 

– A la col·lecta feta el passat cap de setmana amb motiu de la jornada de l’Església diocesana vàrem recaptar a les nostres Parròquies 2.086’66 euros.

– Aquest diumenge a les 11 a la Parròquia de Crist Rei hi haurà missa amb els nins i nines de catequesi, els seus pares i catequistes.

La mateixa Parròquia celebra la Solemnitat de Crist Rei, per això hi haurà missa solemne a les 19’00 h. Presidirà i predicarà el P. Bartomeu Pont, manacorí de la TOR. Hi participaran els indis. Tot seguit hi haurà el concert de la banda municipal.

 

– El pròxim diumenge dia 27, hi haurà la clausura de l’any jubilar en commemoració dels 700 aniversari de la mort del Beat Ramon Llull. L’acte de cloenda serà a la missa de les 10’30 h. a la Seu. El bisbe Administrador Apostòlic convida tots els diocesans a participar-hi.

 

Diumenge que ve començam un nou any litúrgic :

El temps d’Advent.

**********

 

 

FESTIVITAT DE CRIST REI

SENYOR DE LA NOSTRA VIDA


 
Avui acabem l’any litúrgic. Sí, i l’acabem després d’haver seguit fil per randa la vida de Jesús amb Lluc. I ho fem en un lloc no massa adient. Dalt del Calvari, un espai maleït, on hi estan passant coses estranyes, on el ritual de la mort que s’acosta es barreja amb altres experiències. La Tradició més popular “ha batejat” un dels condemnats, també crucificats al costat de Jesús, amb el benèvol títol de “el bon lladre”.Com deia aquell, “va ser lladre fins al final”, perquè li robà a Jesús les claus per  entrar a última hora al Regne. De fet, tot això succeeix perquè la misericòrdia de Jesús no s’exhaureix mai. Sant Agustí deia: “Per la creació som de Déu; per la misericòrdia som sempre de Déu”, fins al darrer instant, sempre hi ha una última oportunitat. Coses del tarannà de Jesús..


 
 No ens agrada el títol de Crist Rei


Perquè té unes connotacions humanes, no sempre favorables a la nostra sensibilitat religiosa. Però sí  ens agrada saber que Jesús ens ha captivat la ment i el cor per la seva manera de ser, d’actuar, de motivar la nostra llibertat i seguir-lo fidelment. Tot i que nosaltres som els qui construïm la nostra pròpia història, en realitat ell, com camí, veritat i vida, ens ofereix el mapa del nostre projecte, com aquells mapes de l’Alpina, que ens descrivien fil per randa els detalls de l’excursió. La fe ens il·lumina el camí, l’esperança ens dóna la força per caminar, i l’amor ens diu com hem de caminar, amb companyia dels germans i germanes. I ell, el Senyor, ens va al davant. És el nostre referent, la nostra fita, ho són les seves paraules, el seu missatge i sobretot el seu tarannà.


 
Sí ens agrada el seu projecte


En realitat és construir el seu Regne, el projecte de vida que va confiar als seus deixebles. Allò que en l’escena que hem llegit de sant Lluc era la culminació, aquella meravellosa promesa de “avui seràs amb mi al paradís”, Jesús ens la va desgranar dia a dia, paràbola a paràbola, signe a signe, sinagoga a sinagoga, guarició a guarició, al llarg d’una vida plena de Déu i d’Humanitat.

 

Ben aviat, en el Prefaci de la missa, proclamarem una descripció de com és el seu Regnat, i ho farem amb paraules molt solemnes, per ser cantades amb música de fons de Händel, de melodia brillant i harmònica. Direm: Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau. Tot és tan important que “no saps per on començar”, tot és tan veritat que ens aclapara quan veiem la nostra mediocritat. Per això, sense ànim de corregir, m’agrada dir que el projecte de Jesús és d’humanitzar el nostre món, de tornar-li la seva dignitat i el dret a ser feliç en aquesta terra, “la casa de tothom”, com diu el bisbe de Roma. Un món en què els nens i nenes sàpiguen què vol dir jugar, sense ser bombardejats; els joves puguin seguir els impulsos de construir un món millor; i tots ens afanyem per tornar a creure en nosaltres mateixos i en Ell, el Senyor de les nostres vides i de la nostra història.
 
 Carregar-nos de raons per viure


Deia algú, amb un deix d’amargura, que “el món se’ns està morint per manca de raons per viure.” Segons quin telediari veus, o quin diari llegeixis, potser sí que té una bona part de raó. I la simpàtica i petita filòsofa Mafalda té una de les seves tires sense paraules, però amb un dibuix de la bola del món ple d’esparadraps i benes. Potser sí. Però Ell, el Senyor, coneix un altre món, amagat en el cor de moltes persones, que bull de raons per viure, per creure i per estimar. L’Esperit de Jesús arriba allà on no arriben les càmeres. Deixem-nos seduir per aquest Esperit de Jesús, que per això és “El Senyor”.

Francesc Xicoy, sj.

 

 

 

Carregar-se  la  creu

El  relat   de   la   crucifixió,   proclamat   en   la   Festa   de   Crist   Rei,   ens   recorda    als   seguidors    de   Jesús   que   el   seu   regne   no   és  un   regne  de   glòria   i    poder,   sinó   de   servei,   amor   i   entrega   total   per   a   rescatar    l’esser   humà   del    mal,   del    pecat   i   de   la   mort.

Avesats    a    proclamar   la   “victòria   de   la   Creu”,   ens    arrisquem   a   oblidar   que   el   Crucificat   no   té   res   a   veure   amb   un      triomfalisme    fals  que   buida   de   contingut   el   gest  més   sublim   del   servei    humil   de   Déu    cap   a    les   criatures.    La  Creu   no   és   un   trofeu   que   mostrem   als    altres   amb   orgull,    sinó   el   símbol   de   l’amor   de   Déu   crucificat   que   ens   convida   a   seguir   l’exemple.

Cantem,    adorem    i    besem    la   Creu   de   Crist   perquè    en    el   més   pregó   del   nostre   ser   sentim   la   necessitat   de   donar   gràcies   a   Déu   pel   seu   amor    insondable,   però  no  oblidem  que  el   primer   que   Jesús  ens   demana   de   manera   insistent    no   és   besar   la   creu   sinó   carregar   amb   ella.    I   això  és   senzillament   seguir   les   seves   petjades    de    manera    responsable    i   compromesa,   sabent   que   aquest   camí  ens   durà   prest   o   tard    a   compartir    el   seu   destí    dolorós.

No   podem   acostar-nos   al   misteri  de   la   Creu    de    manera   passiva,   sense   intenció  de   carregar-nos   amb   ella.   Per  això,  cal   cuidar  certes   celebracions   que   poden  crear   en   torn   a   la   Creu   una   atmosfera    atractiva    però    perillosa,  com    si    ens   desviem   del   seguiment   fidel   al   Crucificat,   fent-nos     viure   la   il·lusió  d’un  cristianisme    sense    Creu.    Precisament    quan    besem   la   Creu   és  quan   hem   de   sentir   la   crida   de   Jesús:   “Si   qualcú   vol    venir   amb  mi…   que    carregui   la   seva   creu   i   em   segueixi”.

Pels  seguidors   de   Jesús,  reivindicar   la   Creu  és   acostar-se   servicialment   als   crucificats;   introduir    justícia   on   s’abusa   dels   indefensos;   reclamar   compassió    on   només  hi   ha   indiferència  davant   dels   que   sofreixen.   Això    ens   durà   conflictes,   rebuig   i   sofriment.   Serà   la   nostra   manera   humil   de   carregar   amb   la   Creu   de   Crist.

El   teòleg    catòlic   Johann   Baptist   Metz   insisteix   en    el   perill   de   que   la   imatge   del   Crucificat   ens  amaga   el   rostre   dels   qui  viuen    avui    crucificats.  En  el  cristianisme   dels   països    del   benestar  està   passant,   segons   ell,   un   fenomen    molt   greu:  “La   Creu   ja   no    intranquil·litza     a    ningú,    no   té   agulló;   ha   perdut   la   tensió   del   seguiment   a   Jesús,   no   mou   a   cap  responsabilitat,   sinó   que    descarrega  d’ella”.

¿ No  hauríem  de   revisar    tots    quina   és   la   nostra  actitud  davant   el   Crucificat ?   ¿  Hauríem  d’acostar-nos  a   ell  d’una   manera  més   responsable   i   compromesa  ?

crisrei

 

L’altre delinqüent reconeix la innocència de Jesús.

Diumenge XXXIV de durant l’any

 Josep Llunell

L’evangelista Lluc descriu, amb accents tràgics, l’agonia de Jesús enmig de les burles i bromes dels que l’envolten.
Ningú sembla valorar el seu gest altruista. 
Ningú ha captat ni valorat el seu amor envers els més desgraciats.
Ningú ha vist en el seu rostre la mirada compassiva de Déu a la persona humana.

Des d’una certa distància, les autoritats religioses i el poble es burlen de Jesús fent ganyotes: “A altres ha salvat; que se salvi a si mateix, si és el Messies!”
Els soldats de Pilat, en veure’l assedegat, li ofereixen un vi avinagrat molt popular entre ells, mentre es riuen d’ell: “Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!”
I el mateix li diu un dels delinqüents crucificat amb Ell: “¿No ets el Messies, tu? Doncs salva’t a tu mateix!”
Fins a tres cops repeteix Lluc la burla: “Salva’t a tu mateix!”

Quin Messies pot ser aquest si no té poder per a salvar-se a ell mateix? 
Quina classe de Rei pot ser?
¿Com va a salvar el seu poble de l’opressió de Roma si no pot escapar dels quatre soldats que vigilen la seva agonia?
Com pot estar Déu de la seva part si no intervé per a alliberar-lo?

De sobte, enmig de tantes burles, una invocació: “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne!”
És l’altre delinqüent que reconeix la innocència de Jesús. 
Jesús li respon tot seguit: “Avui estaràs amb mi al Paradís.”

¿Què seria de nosaltres si l’Enviat de Déu busqués la seva pròpia Salvació escapant d’aquesta creu que l’uneix per sempre a tots els crucificats de la història?
¿Com podríem creure en un Déu que ens deixés enfonsats en la nostra culpa i en la nostra impotència davant la mort?

N’hi ha molts que també avui es burlen cruelment del Crucificat.
No saben el que fan.
No ho farien amb un Che Guevara ni amb un Martin Luther King.
S’estan burlant de l’home més humà que ha donat la història humana. 

¿Quina és l’actitud més digna davant d’aquest crucificat, revelació suprema del veïnatge de Déu al sofriment humà: burlar-se d’Ell o invocar-lo amb fe i gratitud?

Ho deixo a la vostra atenta consideració:
¿Burlar-se’n 
o invocar-lo?

 

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.