ADVENT
Desvetlla’ns Senyor
Desvetlla, Senyor, els nostres cors,
que s’han adormit en les coses
i ja no tenen força per a estimar.
Desvetlla, Senyor, la nostra il•lusió,
que s'ha apagat en il•lusions fugisseres.
Desvetlla, Senyor, la set que tenim de Tu,
perquè massa sovint bevem aigües amargues
Desvetlla, Senyor, la fam que tenim de Tu,
perquè les nostres menges ens deixem buits.
Desvetlla, Senyor, el nostre desig de felicitat
perquè ens perdem en diversions caduques.
Desvetlla, Senyor, el nostre silenci buit,
perquè necessitem paraules de vida per a viure.
Desvetlla, Senyor, tot el nostre ésser,
perquè hi ha camins que sols es fan
amb els ulls obert per a reconèixer-te.
És Déu mateix qui fa camí amb nosaltres, per això, podem mirar cara a cara els nostres cansaments i els nostres temors i continuar caminant per les petges de l’esperança. Amb aquesta convicció us desitjo un sant Advent, tot esperant la vinguda del Senyor en el proper Nadal.
PRIMER DIUMENGE D'ADVENT
COMUNICACIONS;
– Ha sortit el LLUERNA, nº 41
– DIJOUS, 1 DESEMBRE 20'30 h.
PREGÀRIA EUCARÍSTICA a l'Església de Fartàritx
*********
***
AMB ELS ULLS OBERTS
Les primeres comunitats cristianes visqueren temps difícils. Perduts dins el vast Imperi Romà, enmig de conflictes i persecucions, aquells cristians cercaven força i alè esperant la prompta vinguda de Jesús i recordant les seves paraules: “Vigileu. Viviu desperts. Teniu els ulls oberts. Aneu en compte”.
¿ Aquestes crides de Jesús a estar desperts, tenen encara significat per nosaltres ?
¿ Què vol dir avui per als cristians posar la nostra esperança en Déu vivint amb els ulls oberts ?
¿ Permetrem que s’esgoti en nostre món de manera definitiva l’esperança… ? L’esperança d’una última justícia de Déu per a aqueixa majoria immensa de víctimes innocents que sofreixen sense culpa ?
Precisament, la manera més fàcil de falsejar l’esperança cristiana és esperar de Déu la nostra pròpia salvació eterna mentre donem l’esquena al sofriment que hi ha ara mateix en el món. Un dia haurem de reconèixer la nostra ceguesa davant Crist Jutge: ¿quan et vérem que passaves fam o tenies set, estranger o nu, malalt o a la presó, i no t’assistirem ? Aquest serà el nostre diàleg final amb ell si vivim amb els ulls tancats.
Cal despertar i obrir bé els ulls. Viure vigilants per a mirar més enllà dels nostres petits interessos i preocupacions. L’esperança del cristià no és una actitud cega, ja que no oblida els que sofreixen. L’espiritualitat cristiana no consisteix només en un esguard cap a l’interior, ja que el cor està atent als qui viuen deixats a la seva sort…
En les comunitats cristianes hem de cuidar cada cop més que el nostre mode de viure l’esperança no ens dugui a la indiferència i l’oblit dels pobres. No podem aïllar-nos en la religió per no sentir el clam dels que moren a diari de fam. No ens està permès alimentar la nostra il·lusió d’innocència per a defensar la nostra tranquil·litat.
Una esperança en Déu que s’oblida dels que viuen en aquesta terra sense poder esperar res, ¿ no pot ser considerada com a versió religiosa d’un optimisme a qualsevol preu, viscut sense lucidesa ni responsabilitat ? Cercar la pròpia salvació d’esquena als que sofreixen, ¿ no pot ser acusada de subtil “egoisme allargat cap al més enllà” ?
Probablement, la poca sensibilitat davant el sofriment immens que hi ha en el món sigui un dels símptomes més greus de l’envelliment del cristianisme actual. Quan el Papa Francesc reclama “una Església més pobre i dels pobres”, ens està cridant el seu missatge més important i interpel·lant als cristians dels països del benestar.
Si la nostra resposta són les excuses, ¿quina mena de cristians som?
Primer Diumenge d’Advent
Un dia, la història apassionant del homes s’acabarà com s’acaba inevitablement la vida de cadascú de nosaltres. Els evangelis posen en boca de Jesús un discurs sobre aquest final i sempre destaquen la mateixa exhortació:
–vigileu
–estigueu alerta
–viviu desperts.
Les primeres generacions cristianes varen donar molta importància a aquesta recomanada vigilància.
Sentien, experimentaven el risc d’oblidar-se de Jesús i no volien que els trobés adormits.
Des d’aleshores han passat molts segles.
Com vivim els cristians d’avui?
Seguim desperts o ens hem anat adormint a poc a poc?
¿Vivim atrets per Jesús o bé distrets per tota mena de qüestions secundàries?
¿El seguim a Ell o hem après a viure a l’estil de tothom, a l’estil de la majoria: superficials i frívols?
Què significa vigilar?
Vigilar és el despertar de la inconsciència.
Vivim el somni de ser cristians quan, en realitat, moltes vegades els nostres interessos, actituds, estils de viure no són els de Jesús.
Aquest somni ens protegeix de buscar la nostra conversió personal i la de l’Església. Sense desvetllar-nos, seguirem enganyant-nos a nosaltres mateixos.
Què significa vigilar?
Vigilar és viure atents a la realitat
–escoltar els gemecs dels que pateixen
–sentir l’amor de Déu per la vida
–viure més atents a la seva vinguda, a nosaltres, a la nostra societat, a la terra sencera.
Sense aquesta sensibilitat no és possible caminar darrera els passos de Jesús.
La veritat és que vivim immunitzats a les crides de l’Evangeli.
Tenim cor, però se’ns ha endurit.
Tenim oïdes, però no escolten el que Jesús escoltava.
Tenim ulls, però ja no veiem la vida com Ell la veia. No mirem les persones com Ell les mirava.
Si no ens desvetllem, a tots ens pot passar el mateix que a aquells de la paràbola que, a la fi dels temps, encara preguntaven: “Senyor, ¿quan us veiérem famolenc, assedegat o foraster o nu o malalt o a la presó i no us assistirem?”
Estiguem alerta que els que ens necessiten estan al nostre costat.
I en els que ens necessiten hi ha Déu esperant la nostra ajuda, esperant la nostra responsabilitat, esperant el nostre compromís personal.
Si la nostra resposta són les excuses, ¿quina mena de cristians som?
