PRIMERA:

“MARIA!! RABUNI!!”

“Li diu Jesús: Maria. Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus rabuni…” (Joan 20, 16)

MEDITACIÓ:    MARIA!!!…

         Sí, el teu nom, Maria, Raimon, Ricard, Pere, Mireia, Carme, Toni… Ell pronuncia el teu nom. No ets un de tants, no ets un carnet d’identitat, ni una partida de naixement. Ets tu, sí, tu mateix, que Ell et pronuncia amb la veu del cor, la més autèntica de totes les veus. Una veu permanent, total d’amor. Segurament algunes vegades a la vida la mare, el pare, un germà, una germana, un amic, una amiga, la parella, un fill… t’han pronunciat d’una forma tan especial que no ho has oblidat. Encara et ressona. Recordes?

Déu t’ha pronunciat des del seu Cor eternament. No ets una casualitat, ets una persona sempre estimada. Quan et vas anar teixint en la mare Ell ja et coneixia, ja et volia, t’estimava. Després ha estat amb tu, ni que possiblement tu no tinguis consciència d'haver estat amb Ell. Com el fill pròdig, escapat amb valors familiars dels quals has fet un ús que només tu saps. T’esperava quan menys ho pensaves, a la sortida del metro, en aquella malaltia, en una meditació, en un moment de desesperació… MARIA!! Ernest, Pau, Meritxell, Berta, Sònia, Francesc…

RABUNI!!!…       Mestre entranyable, Jesús de Nazaret, imatge visible del Déu invisible. Amor de la meva ànima, Camí, Veritat i Vida, Llum, Sentit i Presència…

Tu m’has anat seduint sense forçar-me. Les teves trucades gairebé no feien soroll. Les podia deixar passar quasi sense esforç. Ja sabia que eren teves, però ho deixava per un altre dia. Callaves, respectaves i esperaves. No et volies imposar, però sabies molt bé que tard o d’hora, de jove o de gran, un dia em llançaria als teus braços.

         Va ser Pasqua, et creia ben mort en la meva vida. Pensava que tot plegat va ser una bonica i fins emotiva història. Però no. Em vaig sentir mirat i pronunciat dintre meu. Eres Tu, “Rabuni”.

 TU!!!……  Qui és Jesús per a tu en aquests moments de la teva vida? Un record? Un dubte? Una realitat superada? Un recurs per als mals moments? Un presència esporàdica? El teu Déu? Una persona que et guia i t’estima? L’amor de la teva ànima? Aquell a qui voldries donar-li-ho tot? El que viu en els teus germans? El que s’identifica amb els pobres, explotats, malalts, refugiats?… Rabuni!!!?

 

SEGONA:

Mentre parlaven d’això, Jesús es presentà enmig d’ells i els digué: “Pau a vosaltres”. (Lluc 24, 36)

         Estaven neguitosos, carregats de dubtes i de por. Quan Jesús es presenta en les experiències de Pasqua, la seva salutació és “Pau a vosaltres”. També ara ens comunica la seva pau, joiosa i serena. Vol enfortir-nos, ajudar-nos en el camí de la confiança.

         PAU PERSONAL. Ni que sigui per uns instants fem una mirada al fons, al nostre interior, al cor i a l’ànima. Com anem? Jesús ens convida a la pau interior. Aquell espai de serenitat, sense estridències ni tensions, ni pors ni temors inconcrets.

         La pau és fràgil. Cal recuperar-la. Recuperar la pau interior ens fa un bé a nosaltres i de retruc als altres. Què podem fer per retornar a la pau? És Ell qui ens convida. No és una fórmula, no és per quedar bé. És el seu desig. Sense massa paraules, com en una mirada interior que es creua amb la seva, demanem-li la pau.

PAU EN LES RELACIONS. Relacions familiars, amb amics, companys, coneguts i tants d’altres. Entre tanta gent hi ha persones la presència de les quals és de pau. Hi ha, però, persones tenses, agitades. Hi ha persones que ens fan perdre la pau. Segurament aquestes darreres són les que més la necessiten. Què els passa? Podem fer quelcom per elles?Moltes vegades ens cal reflexionar cercant quines són les causes de les tensions i violències en les nostres relacions. Detectar què passa i per què passa és ja un primer pas per poder asserenar les relacions. Cansament? Orgull ferit? Manca de consideració? Tracte injust? Incompliments?… I ara, quins poden ser els passos interiors i exteriors possibles cap a la reconciliació, el perdó i aquell tornar a començar tan necessari a la vida?

PAU SOCIAL. Hi ha molta violència!! Econòmica, política, social, familiar, masclista, religiosa, ètnica, sexual, nacional i internacional…

La immensa majoria de la gent vol i necessita viure en pau, sobretot en aquella pau que neix de la justícia, del respecte i de saber col·locar-se en el lloc del altres. Som cridats a esdevenir actius per la pau social. La Pasqua es fa extensiva com a portadora de pau justa i amable.

 

TERCERA:

De què parlàveu entre vosaltres tot caminant?” (Lluc 24, 17)

No és que caminem massa, Senyor, per molt que ens ho recomanin. Tenim tantes coses a fer! O potser a vegades tan poques, i agafem tota mena de vehicles, o segons com amb prou feines sortim de casa. Aquells dos deixebles podien parlar i desfogar-se, anaven a peu. Ara els que van a peu generalment hi van amb molta pressa. I els que omplen els vehicles gairebé sempre estan pendents del mòbil… pica que pica a veure si hi ha sort i algú es recorda de mi!!

Però ja que ens preguntes; que potser no saps el que passa? Nosaltres pensàvem que vivíem en la societat del benestar, però hi ha molta gent que viu en un notable malestar. Uns perquè passen gana, els fan fora de casa, no tenen feina i estan amb l'aigua fins al coll. Altres perquè, per mantenir el ritme de benestar excel·lent segons els paràmetres del sistema, han de gastar-se el que tenen en estridències, neguits, trencaments, estafes, mals humors… i moltes vegades acaben habituats a la injustícia, com si fos la cosa més normal del món.

Nosaltres pensàvem que amb els drets humans, les constitucions, la globalització i les llibertats entraríem en un món nou, obert a tothom, respectuós, amable i sobretot just. I ja veus, ara marxem de tot, ja n’estem ben tips.

————————————————–

“Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes!“

(Som a Pasqua, el Senyor és viu entre nosaltres. Ha destruït la mort i ens comunica esperança personal i social. No marxeu, torneu a la comunitat, escolteu aquells i aquelles que el troben en el seu cor, en els altres, que lluiten per la justícia, l’amor, la reconciliació, la pau i l’alegria. Ara us toca a vosaltres. No perdeu el temps en pessimismes i sensacions que tot està perdut. Teniu un temps limitat, que són quatre dies! Vinga, som-hi, que Ell és amb nosaltres, li importa aquest món. Hem de fer un canvi, primer en el cor, després en les relacions de tota mena, també a l’Església, i sempre per millorar la societat. És que no veieu tanta bondat i capacitat de vida que hi ha arreu…? Anem a partir el pa, que és hora de deixar tant de pessimisme… i actuem, actuem i actuem.)

 

 

QUARTA:

“SENYOR MEU I DÉU MEU!” (Joan 20, 28)

Avui es parla molt del procés. Una paraula que pot significar moltes coses. El procés personal de Tomàs va culminar amb aquestes paraules: Senyor meu i Déu meu! No les va pronunciar com a resultat d’un càlcul mental ni d’una conclusió lògica, ni menys  encara mogut pel testimoni dels seus companys.

El fet decisiu va ser que Jesús va entrar en els seus dubtes i els va desfer amb la seva presència. Ah! En aquell moment el cor es va eixamplar i des del més profund van brollar –autèntics, humils i directes– uns mots que han transcendit els segles.

Quan ens preguntem què passa que la fe cristiana a les nostres societats occidentals –i en concret a casa nostra, almenys estadísticament– està en descens, moltes vegades ens quedem sense paraules.

La nostra lògica és en gran part la que ha fet avançar la tècnica, el progrés científics, els càlculs econòmics. Els mercats, els laboratoris, l’exactitud de les xifres, el que mostren la informàtica i la robòtica i un molt llarg etcètera han anat configurant una manera de pensar que en general no facilita la fe. Els testimonis de donació generosa, de notables sacrificis pels altres, no són patrimoni dels creients, encara que tenim nombrosos exemples de creients que donen un testimoni admirable. Ni raonaments, ni testimonis generosos… Doncs, què?

La fe no és el resultat dels raciocinis ni dels testimonis. Evidentment que aquestes realitats poden ajudar, però no són decisives. La fe va més enllà de la lògica dels sistemes econòmics, va més enllà del previsible i del que deia Sant Tomàs: “Jo si no ho veig, no ho toco, no em resulta efectiu… no m’ho crec; no m’ho puc creure.”

La fe és la conseqüència d’una trobada amb Jesús, encara que la resta de situacions i arguments poden ajudar i enfortir-la. Sense aquesta trobada serà una manera de sentir i de viure respectable, sens dubte, però inintel·ligible per a unes majories d’homes i dones que responen a una manera de pensar i de viure amarada de tecnicismes i pèrdues o guanys econòmics

Qui diu sincerament “Senyor meu i Déu meu” és aquell/a que ha trobat o s’ha deixat trobar per Jesús. Ell viu entre nosaltres, a prop nostre. És la Pasqua, el pas de Déu en les nostres vides.

QUINTA:

QUEDA’T AMB NOSALTRES, QUE ES FA TARD I EL DIA JA COMENÇA A DECLINAR.” (Lluc 24, 29)

Aquestes paraules, que són una pregària, expressen també un sentiment molt profund quan aquella persona que estimem fa el gest de marxar. “Si us plau, queda't amb nosaltres… mare, pare, amic. Queda’t, no marxis, no ens deixis, que et necessitem a prop, al nostre costat, fent camí. Mentre hi ets ens sentim acompanyats i estimats… Si marxes, què farem sense tu?”

 Però és que es fa tard, el temps passa. El dia, el mes, l’any, la vida… ja declinen. Tot passa, sembla ahir, i ves per on, ha passat el temps, ningú el para, estem tan bé, hem estat tan bé amb tu. Encara no, no marxis!

         És aquesta la pregària –el sentiment– d’aquells dos deixebles que, anant tristos de camí, foren trobats per Jesús. I també la de tants d’altres homes i dones que, després de la trobada, temem que marxi aquell que es va fer trobadís en el nostre camí.

No va marxar. Ell no volia marxar. Volia sopar amb ells. Tenia moltes ganes de sopar amb ells i mostrar qui era, abans de marxar. Ho va mostrar en la forma de partir el pa. Era Ell. Ara sí, podia marxar, perquè de fet no marxava: en el pa es quedava. D’una presència física passava a la presència de la fe, dels ulls al cor, i del cor a aixecar-se i tornar al camí. La seva presència nova era d’una joia incalculable. Sí, Ell vivia. Sí, Ell viu.

Mirem de no marxar de ningú sense haver partit el nostre pa amb ell… Almenys intentem-ho. Que dur que és un cop de porta!

Ell, el Senyor, si en el camí de la nostra vida ha encès el cor sense donar-se a conèixer, quan fa el gest del comiat i sobretot si es fa tard, no el deixem marxar. Resta poc temps. Anem a sopar: el pa i el retorn a la vida, plens de fe, joia i força. Sabem que va amb nosaltres.

SEXTA:

“JO SOC AMB VOSALTRES DIA RERE DIA FINS A LA FI DEL MÓN” (Mateu 28, 20)

A la sortida de l’hospital, sense saber per què, la Mireia recorda aquestes paraules que Jesús va dir als seus deixebles mentre encara era amb ells. Pocs moments després va marxar i mai més l’hem vist amb els nostres ulls. Tampoc tu el veus; més encara, tens la impressió que ha marxat. Et senties tan sola mentre, callada, acompanyaves la teva estimada àvia, que des de l’ictus no parla, encara que quelcom deu entendre. On ets avui Jesús? “Jo soc en tu, Mireia. Avui hi era present quan agafaves la mà de l'àvia. La meva mà era en ella. Ànim, Mireia.”

Tots han anat marxant. Ha sigut una festa increïble. El Ramon i la Belén es miren. Sembla mentida el profund silenci que hi ha en aquests moments després de tanta gresca. I per cert totes les taules plenes de plats, gots, ampolles i flors… On era, avui el Senyor, Ell que ens va prometre que seria amb nosaltres fins a la fi del món? Oi que també penseu que aquesta casa, tan desordenada i que demana ara tanta feina, és la fi de la festa, encara que no precisament la fi del món? “Jo soc ara amb els nens, amb els pares, amb els amics, en mig de tanta gent que s’estima i en vosaltres dos. M’agraden les festes. Que aquesta casa segueixi sempre oberta”.

I com pesa aquesta maleta que ha estat buida tants mesos i ara portes a la mà, tu, amic, Lucas, que avui surts de la presó. Quina sensació, aquesta de la llibertat. Com es van repetint les paraules del mosso quan t’ha vist marxar: que tinguis sort. És cert, vull tenir sort, Jesús, que si no hagués estat per tu segurament jo seria mort. Alguns diumenges anava a missa, no tant per fe, sinó per trencar una mica la rutina; fins que aquell dia, inesperadament, vaig entendre que hi eres. “Lucas, amic meu, cuida’t, compta amb mi, que vaig al teu costat. Soc amb tu, sempre; sí, sempre, de debò.”

Potser tots avui, recordant el comiat de Jesús, ni que sigui per uns moments, fem, en la mida del possible, un acte de fe en la proximitat de Jesús en la nostra vida. Les paraules que va dir en el seu comiat també eren dites per a cadascun de nosaltres. “Jesús, no et veig, no t’entenc, fins a vegades tinc dubtes. De tota manera, crec –o voldria creure encara més– que la buidor, l’absurd i la radical soledat són sensacions, però la veritat és que ens acompanyes, que ets tan a prop senzillament perquè tu ets “Déu en nosaltres”.

SETENA:     (afegit)

 

 

PASSEJANT AMB LA MÒNICA 03

Comença a fer calor. Avui és diumenge i la Mònica 03 surt d’excursió amb la Marta, aquella noia de 28 anys que treballa a una farmàcia de Gràcia i des de fa un parell de mesos forma part de la comunitat “Quantium”. Tenien ganes de parlar, també de descansar, i estan fent una caminada per Sant Llorenç del Munt.

         Hi ha un indret amagat en mig de molts arbres i que queda a prop d’una petita font, que raja lentament; molts anys s'asseca a l’estiu. Totes dues estan assegudes i fa estona que xerra que xerra. La Marta normalment no parla massa, però quan s’hi posa li costa parar. La Mònica l’ha estat escoltant atentament, i per dins seu li demana al Senyor que l’ajudi, perquè el que la Marta li ha plantejat en el fons no té massa respostes convincents. Vol saber, ni més ni menys, qui és Déu i com és Déu, en el cas que hi sigui.

         “Marta, em demanes una cosa impossible. Si amb prou feines sé qui soc jo i com soc, com vols que et digui qui i com és Déu, que, per definició, ens supera infinitament? Estaríem pensant i analitzant mesos i anys i encara ens restaria una distància incalculable. Voldríem tenir una definició clara i lògica, que aquietés la nostra ment. I aquesta mena de pretensió, si ni tan sols la podem aplicar a les persones que coneixem, com vols que et digui qui és i com és Déu?

 Podem anar coneixent una persona no tant pel seu carnet d’identitat o una definició abstracta sinó per la seva actuació. Jo crec en Déu… des del cosmos i la natura, jo crec en Déu com a Pare gràcies a Jesús, i l’estimo i em mou perquè experimento a vegades un esperit que em consola, m’il·lumina, i és com un suport que no et podria explicar, invisible, imprevisible i fins i tot emocionant.”

         La Mònica 03 es deixa anar. Ja fa molta estona que parla i la Marta està commoguda. No ho entén tot. Però sap que la Mònica no parla per parlar. Li ha obert el seu secret. La Marta amb prou feines s’aguanta les llàgrimes. Resulta que Déu és lluny i a prop. La natura i el cosmos i la vida li han mostrat que és Pare-Mare tot alhora, Jesús li ha mostrat que és humà, una història concreta i una presència real, i que hi ha un Esperit, com el vent, com un foc, com una llum, que mostra totes aquestes dimensions.

         Déu és Pare-Mare, és Jesús –aquell a qui li diuen el Senyor– i és Esperit, i tota aquesta comunitat és Déu Únic. Avui és la seva festa comunitària.

         Les dues amigues tornen cap al “Quantium” en silenci.