DIUMENGE XX del TEMPS ORDINARI
EL CRIT DE LA DONA
Es posà a cridar-li.
Quan als anys vuitanta, Mateu escriu el seu evangeli, l'Església té una greu qüestió plantejada: ¿Què han de fer els seguidors de Jesús? ¿Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans?
Jesús només havia actuat dins les fronteres d'Israel. Prest executat pels dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tanmateix, rastrejant en la seva vida, els deixebles recordaven dues coses molt il·luminadores: Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus seguidors. Segon, Jesús no havia reservat la seva compassió sols als jueus. El Déu de la compassió és de tots.
L'escena és commovedora. Una dona surt a trobar Jesús. No pertany al poble elegit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus, que tant havien combatut Israel. És una dona tota msola i sense nom. No té marit ni germans que la defensin. Tal volta, és mare fadrina, viuda, o ha estat abandonada pels seus.
Mateu només destaca la seva fe. És la primera dona que parla en el seu evasngeli. Tota la seva vida es resumeix en un crit que expressa el profund de la seva disort. Va darrera els deixebles “cridant”. No es detura davant el silenci de Jesús ni davant el malestar dels deixebles. La desgràcia de la seva filla, poseïda per “un dimoni molt dolent”, s'ha convertit en el seu propi dolor: “Senyor, compatiu-vos de mi”.
A un moment determinat la dona abasta el grup, atura a Jesús, es postra davant ell i de genollons li diu: “Senyor, ajudeu-me”. No accepta les explicacions de Jesús dedicat al seu quefer en Israel. No accepta l'exclusió ètnica, política, religiosa i de sexes en la qual es troben tantes dones, sofrint en soletat i marginació.
És llavors quan Jesús es manifesta amb tota humilitat i grandesa: “Dona quina fe que tens: que es compleixi el que desitges”. La dona té raó. No serveixen de res altres explicacions. El primer és alleugerir el sofriment. La seva petició coincideix amb la voluntat de Déu.
¿Què fem els cristians avui davant els crits de tantes dones totes soles , marginades, maltractades i oblidades per l'Església? ¿ Les deixem de banda justificant el nostre abandó per exigències d'altres quefers? Jesús no ho va fer.
José Antonio Pagola
JESÚS ÉS DE TOTS
Una dona pagana agafa la iniciativa d'anar a Jesús malgrat no pertànyer al poble. És una mare angoixada que viu sofrint amb una filla “turmentada per un esperit maligne”. Es troba amb Jesús i crida: “Teniu compassió de mi, Senyor, Fill de David”.
La primera reacció de Jesús és inesperada i sorprenent. Ni s'atura per a escoltar-la. Encara no ha arribat l'hora de portar la Bona Nova de Déu als pagans. La dona insisteix i Jesús justifica la seva actuació: “Només m'han enviat a les ovelles esgarriades de la casa d'Israel”.
La dona no es fa enrere. Supera tots els entrebancs i resistències. En un gest agosarat s'agenolla davant Jesús, para la seva marxa i de “genollons”, amb un cor humil però ferm, li fa un sol crit: “Senyor, ajudau-me”.
La resposta de Jesús és insòlita. Malgrat en aquella època els jueus nomenaven amb naturalitat “cussets” als pagans, les seves paraules resulten ofensives a les nostres orelles. “No està bé tirar als cussets el pa dels fills”. Tornant a la imatge de manera inteli·ligent: La dona gosa des d'en terra corregir Jesús. “Teniu raó, Senyor, però també els cussets mengen les miques que cauen de taula dels senyors”.
La seva fe és admirable. Segur que a la taula del Pare es poden alimentar tots: els fills d'Israel i també els cussets pagans. Jesús sembla pensar només en les “ovelles esgarriades” d'Israel, però també ella és “una ovella perduda”. L'Enviat de Déu no pot ser només dels jueus. Ha de ser de tots i per a tots.
Jesús es rendeix davant la fe de la dona. La seva resposta ens revela la seva humilitat i la seva grandesa: “Dona, ¡ quina fe tan gran! Que es compleixi el que desitges”. Aquesta dona li descobreix que la misericòrdia de Déu no
exclou a ningú. El Pare Bo està part damunt les barreres ètniques i religioses que tracem els humans.
Jesús reconeix la dona com a creient malgrat visqui en una religió pagana. Inclús troba en ella una “fe gran”, no la fe petita dels seus deixebles als qual recrimina més d'un cop com “homes de poca fe”. Qualsevol esser humà pot anar a Jesús amb confiança. Ell sap reconéixer la seva fe malgrat visqui fora de l'Església. Sempre trobaran en ell un Amic i un Mestre de vida.
Els cristians ens hem d'alegrar que Jesús sigui atraient avui dia a tantes persones que viuen fora de l'Església. Jesús és més gran que totes les nostres intitucions. Ell segueix fent molt de bé, inclús a aquells que s'han allunyat de les nostres comunitats cristianes.
