LECTIO DIVINA

 

ESGLÉSIA GRAN   (Una   foto   "panoràmica): 

 

LECTIO DIVINA

II DIUMENGE DE PASQUA – 08-04-2018

(reunió de dimecres 4 d’abril, a les 20’30)

CAN  VALLESPIR

Introducció

Les Lectures d’avui ens parlen del poder transformador de la fe pasqual. L’evangeli ens recorda que aaqueixa fe és capaç de fer que el grup dels deixebles, tancat damunt ell mateix, es transformi, per la força de l’Esperit, en una comunitat missionera. Els Fets dels Apòstols insisteixen que aquesta experiència transformadora s’ha de manifestar en una comunió de vida, de missió i també en el compartir els béns entre els creients. Vet ací el canvi radical que la fe en Jesús opera en nosaltres; és el que la 1ª carta de St. Joan considera com “un nou naixement”, que és obra de Déu i ens dóna força per tal de “vèncer el món”

 

Llegim i comprenem

L’evangeli d’avui s’ha d’entendre en el context del capítol 20 de St. Joan. És molt significatiu que tot quant allà s’hi conta, s’esdevé en DIUMENGE (‘el primer dia de la setmana’). Aquest era el dia en el qual els primers cristians recordaven la resurrecció de Jesús i es reunien per a celebrar l’Eucaristia. De fet, no hem de llegir aquestes escenes d’aparicions com una ‘crònica històrica’, sinó com una contemplació o meditació pasqual, que fa la comunitat cristiana entorn de la taula del Senyor, lloc privilegiat de trobada amb el Ressuscitat per a aquells que creuen en Ell, fins i tot sense haver-lo vist.

 

Evangeli de Joan 20, 19-31

“Aquell mateix diumenge, de vetlada, els deixebles es trobaven reunits a una casa, amb les portes ben embarrades per por dels jueus. Amb això es presentà Jesús enmig de la rotlada i els digué:

‘Pau a vosaltres’.

Mentrestant, els va mostrar ses mans i el seu costat. Es deixebles s’alegraren ferm de veure el Senyor. Jesús tornà dir:

‘Pau a vosaltres. Així com el Pare m’ha enviat a mi, també jo vos envii’.

Llavors alenà damunt ells i els digué:

‘Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdoneu els pecats, els quedaran perdonats; però mentre no els perdoneu, romandran sense perdó’.

 

En Tomàs Bessó, un dels Dotze, no era amb els altres quan s’hi presentà Jesús. Els altres li digueren:

‘Hem vist el Senyor!’

Ell va contestar:

‘Mentre no li vegi a ses mans el forat dels claus, si no li afic el dit dins ses ferides i la mà dins la nafra del costat, no ho creuré’.

 

Vuit dies més tard, els deixebles tornaven a ser allà mateix, i En Tomàs també hi era. Jesús va tornar entrar amb les portes tancades, es va posar enmig d’ells i els digué:

‘Pau a vosaltres’.

Després va dir a En Tomàs:

‘Acosta el dit i vet aquí les meves mans; allarga sa mà i afica-la dins el meu costat. I no sies tan incrèdul, sies creient’.

En Tomàs va exclamar:

‘Senyor meu i Déu meu!’

Jesús li diu:

‘¿És perquè m’has vist, que has cregut? Benhaja qui creurà sense haver vist’.

 

Descobriguem què diu el text

En aquest relat es distingeixen clarament dues escenes. La primera succeeix el mateix dia de la Pasqua i relata l’aparició de Jesús Ressuscitat a un grup de deixebles (Joan 20, 19-23). D’aquesta manera, el Senyor compleix la seva promesa de tornar a estar amb ells i d’enviar-los el seu Esperit (llegiu, per exemple, Joan 14, 27 i Jn. 16,22)… De fet, n’ha que han anomenat aquesta pàgina el ‘Pentecostès del quart evangeli’.

Si comparam el començament i el final d’aquest fragment evangèlic, podem preguntar-nos: ¿Com es trobaven els deixebles, al principi? ¿Quines eren les seves impressions? I llavors, ¿en quins aspectes canvia totalment aquesta situació inicial? ¿Qui és el qui fa possible aquest canvi, i com ho fa?

 

Si repassam l’evangeli de Joan, descobrim que ‘la por als jueus’ que sentien els deixebles manifesta la por que experimentava la comunitat a la qual va dirigit l’evangeli. La comunitat cristiana es veia atacada per l’hostilitat dels dirigents jueus, que els feien el buit, i fins i tot havien arribat a expulsar-los de les sinagogues. Les paraules de Jesús són una invitació a superar la temptació de tancar-se i a acceptar el desafiament de la missió.

 

La segona escena té lloc el diumenge següent i conta l’aparició a Tomàs, que no havia participat de la mateixa experiència de la resta del grup. Ell tampoc no va fer cas del testimoni dels seus companys i exigeix proves palpables de què el Senyor és viu. De manera significativa, el relat insisteix que ‘no era amb els altres, quan s’hi presentà Jesús’. Així l’evangelista indica la importància de la comunitat com el lloc privilegiat per a viure i interpretar l’experiència pasqual. Per a Tomàs, aquesta experiència única es dóna quan ell s’incorpora altra vegada a la comunitat, i es converteix en una autèntica confessió de fe: ‘Senyor meu i Déu meu!’.

El significat d’aquesta segona escena de l’evangeli de Joan gira entorn de la relació entre ‘veure’ i ‘creure’. L’evangelista sembla com si jugàs amb aquests dos ‘verbs’. Fixem-nos quantes vegades surten aquests verbs i comparem la reacció de Tomàs davant el testimoni dels altres deixebles amb les paraules finals que Jesús li diu.

¿D’on vénen les dificultats que mostra Tomàs per a creure? ¿Què significa el retret que li fa Jesús? ¿Què ens vol ensenyar l’evangelista a través d’aquest episodi?

 

Els darrers versets constitueixen el final original del quart evangeli, en els quals l’autor ens explica per què l’ha escrit (Joan 20, 30-31). Segons les seves pròpies paraules, la intenció que l’ha mogut a compondre’l no ha estat elaborar una ‘biografia detallada sobre Jesús’, sinó l’objectiu d’enfortir la fe dels seus lectors, mostrant el significat, el sentit profund dels ‘signes’ que Jesús ha realitzat. Tan de bo també nosaltres, en llegir aquestes narracions, ens sentiguem confirmats en allò que creim, i puguem experimentar dins les nostres vides la presència viva i dinàmica del Ressuscitat.

 

Contemplam i il·luminam la vida

L’evangelista Joan escrivia, pensant en molts de cristians que, com Tomàs, tastanejaven en les seves conviccions de fe i necessitaven coratge i ànim. No ens costa gaire a nosaltres identificar-nos amb ells, perquè travessam temps difícils i també les nostres crisis de fe. Però, malgrat tot, ens sentim feliços de ‘creure sense haver vist’ i volem renovar cada dia la nostra trobada amb el Senyor. Necessitam, com ho va fer Ell amb els primers deixebles, que Jesús ens alliberi de les nostres pors i ens comuniqui el seu Esperit a fi de ser els seus testimonis.

 

 

Pregària (de la pregària final, diumenge segon de Pasqua, pàg. 77)

 

No t’he vist mai, Senyor, amb els meus ulls,

Però t’has fet present en la meva vida

I m’has donat el do de la fe

Per mitjà del qual t’he pogut reconèixer.

 

No he conegut el timbre de la teva veu,

Però el to de les teves paraules

Deixar en mi un gust inconfusible

De pau i llum, de ganes de donar-me

Tal com tu t’has donat i et dones.

 

No he tocat les teves ferides amb el dit,

Però m’he sentit curat tantes vegades

Per la teva mirada i la teva paraula

Que sé que les teves cicatrius
tenen molt a veure amb mi.

 

Per això ja no m’espant

(o procur no espantar-me)

Quan sent que m’envies

Com el Pare t’ha enviat.

Sé que creure en tu i seguir-te

És el camí que porta a la vida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pregària    Eucarística,   5 d'abril 2018,   ESGLÉSIA   DE   FARTÀRITX

Exposició Santíssim.

Cant d’entrada:    pàgina 59“Crist ha Ressuscitat”

Reso de Vespres: Antífones: pàgina 61 – 66 “Pasqua”. Salmòdia: pàgina 61 – 66

Lectura: “Tomba buida” (Amàlia).

Responsori breu: pàgina 79

Magníficat: pàgina 79

Pregàries + Oració: pàgina 80 

Oració personal: 15 minuts.

Cant: pag. 227 cant nº 5 “Jo crec en vos bon Déu,”

Pregàries comunitaries.

Catequesis Eucaristia: 22/11/17 (Hnas. Pureza).

Cant: Pange Lingua

Benedicció i Cant final::    “Regina Caéli”.

 

Esta entrada fue publicada en Comunicacions Generals, Pagina Principal. Guarda el enlace permanente.