Segon diumenge

Temps Pasqual

 

Ac 4,32-35 1 Jn 5,1-6 Jn 20,19-31

Ens trobem en aquest diumenge, anomenat de la misericòrdia. Benvingut recordatori de allò que és central en el missatge i la vida de Jesús. El nucli de la Bona Notícia és que Déu és Pare. I Pare boig d’estima i misericòrdia pels seus fills!

Possiblement, avui ens reunim amb sentiments diferents. D’una banda, la sorpresa i el desconcert de descobrir Jesús ressuscitat, havent estat crucificat. D’una altra, la joia i l’entusiasme de saber que no només no l’hem perdut, sinó que el tenim (i el tindrem!!) sempre al costat. Encara, potser, un sentiment de desbordament en constatar que tot això ens supera… i no sabem gaire què fer-ne, ni com introduir-ho a la nostra realitat vital immediata. I encara un altre sentiment, en veure que “tot segueix igual”, i és molt feixuc, tot…

Escoltem l’Evangeli. Ha d’ajudar-nos a situar-nos i a viure les nostres vides.

I en l’Evangeli d’aquest diumenge podem reconèixer tres personatges. Tres personatges que aprenen. Que milloren. Que deixen entrar en ells la novetat i la sorpresa desbordant del Déu Pare que ressuscita Jesús.

1.- La Comunitat.

Inicialment, una comunitat tancada amb pany i clau. Dominada per la por. O pel desànim, que ve a ser molt semblant. Tancada sobre ella mateixa. Tan tancada, que potser ha oblidat el mateix Jesús i la Bona Notícia. No pot sortir d’on és, ni pot sortir d’ella mateixa. Centrada en ella mateixa i el seu dolor.

Vet aquí que quan Jesús entra al mig i recupera la seva centralitat, la comunitat canvia. S’omple d’alegria. Jesús li recorda que la comunitat té sentit per testimoniar. Per sortir i arriscar i comunicar vida. És una comunitat amb una missió.

Sens dubte, també avui hem de recuperar la centralitat de Jesús en les nostres comunitats i en les nostres vides personals. Jesús al cor de la comunitat. Des-centrats de nosaltres mateixos i centrats en Jesús.

És Ell mateix qui ens dóna la missió. La missió de reconciliar. De posar pau i ser pacificadors. És Ell mateix qui ens envia i ens fa sortir més enllà de les portes tancades amb pany i clau. És Ell mateix qui ens mostra les ferides. I, tanmateix, és Ell qui ens acompanya i no ens deixa ja mai.

Podem pensar que la primera comunitat descobreix que la realitat és la que és. I segueix essent la mateixa. Però la manera de situar-se en ella és el que canvia. El que fa radicalment diferent tot és mirar-la amb Jesús, o sense. Amb esperança o sense. La comunitat –i els cristians de 2018- hem de fer, també, aquest aprenentatge. Hem de fer aquesta experiència. Tornar a la centralitat de Jesús. Fer-li espai. Jesús s’hi fa present. Sentir-nos enviats. I sortir, amb Ell. A comunicar pau i reconciliar. A refer lligams afeblits i trencats. Convivència i comprensió. A comunicar goig de viure i alegria. Pau a vosaltres, per transmetre-la.

2.- Tomàs.

Tomàs va una mica a la seva. A cops prescindeix de la comunitat. Necessita evidències. Seguretats. Vol que les coses li encaixin en el seu cap. En la seva visió. Potser vol creure “a la seva manera”. I, quan no quadren, se sent perdut. Per això necessita demostracions. Necessita palpar i tocar.

I Jesús també s’hi fa present. Des de la manera de ser i sentir de Tomàs. Jesús s’hi acosta, i Tomàs el reconeix Senyor. El seu Senyor per damunt de tot. Per damunt les seves idees preconcebudes i els seus dubtes i inseguretats.

Dins el nostre cor creient, també hi ha espai pel dubte. Realitats que contradiuen la fe. Dins la nostra fe, també tenim pors i espais buits. I Jesús ve a omplir-los. Com Tomàs, també avui, nosaltres, cridats a deixar-lo entrar amb la seva contra-evidència atrevida i agosarada.

 

3.- Aquells que creuran sense haver vist.

Potser tenim tendència a trobar-nos fàcilment identificats en aquesta categoria de gent. I, ben cert, que hi som en ells. Com a mínim, cridats a ser-ho. Cadascú haurem vist… el que haurem vist. Potser més aviat poc, o no. Ens ha arribat la Notícia i n’hem fet vivència. Alguna cosa sí que hem vist.

Però cridats a veure fins i tot allò que a primera vista no es veu. A traspassar les primeres impressions. A penetrar una realitat, altament indefinida. O francament adversa. I, entrant en ella, veure-la habitada. Veure-la carregada d’una gran promesa. Veure allò que no veuen els nostres ulls, i només es veu amb el cor i els ulls de la fe. És la Pasqua. Vida que sorgeix d’allà on, veure–veure, només veiem foscor i boira. Ara el Pare ens la ha omplert de colors i de llum. Vida a desdir, Ressuscitada, del Crucificat.

Josep Miquel Esteban, sj

Al·leluia Jo 20,19-31

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.

 

Evangeli Jo 20,19-31

Vuit dies més tard, Jesús entrà

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Paraula del Senyor

 

 

 

 

¿ AGNOSTICS ?

¡ Senyor meu i Déu meu ¡

Per a conéixer l'actitud del home del nostre temps davant Déu, ens ajuda molt Christian Chabanis. Les seves entrevistes famoses són documents imprescindibles per a saber què pensen avui els científics i pensadors reconeguts sobre Déu.

Chabanis confessa que, als inicis de les entrevistes als ateus més prestigiosos dels nostres dies, pensava trobar-se amb un ateisme rigorós i fonamentat. En la realitat, es trobà que, darrera les professions greus de lucidesa i honestedat intel·lectuals, s'hi amagava sovint “una absoluta absència de recerca de veritat”.

No sorprèn la constatació de l'escriptor francès, ja que cosa semblant passa entre nosaltres. Molts dels que renuncien a creure en Déu, no han fet cap esforç per cercar-lo. Penso, sobre tot, en molts que es confessen agnòstics, a voltes en fan ostentació, i en realitat estan lluny d'una vertadera postura agnóstica.

Agnòstic és la persona que es planteja el problema de Déu i, mancat de raons per a creure-hi, no emet judici. L'agnosticisme és una recerca que acaba en frustració. Només després d'haver cercat, l'agnòstic adopta sa postura: “No sé si Déu existeix. Jo no trobo raons ni per creure en ell ni per no creure”.

La postura més corrent és desentendre's senzillament de la qüestió de Déu. Molts que es diuen agnòstics són, en realitat, persones que no cerquen. Xavier Zubiri diria que són vides “sense voluntat de veritat real”. Els resulta indiferent que Déu existesqui o no. Els s'hi és igual que la vida acabi aquí o no. Els basta “deixar-se viure”, abandonar-se “al que sigui”, sense aprofundir en el misteri del món i de la vida.

Però, ¿ és aqueixa la postura més humana front a la realitat ? ¿ Es pot presentar com a progressista una vida en la qual manca la voluntat per cercar la veritat última de la nostra vida ? ¿ Es pot afirmar que aqueixa és l'actitud legítima de tot ? ¿ Es pot dir que aqueixa és la única actitud legítima d'honestedat intel·lectual ? ¿ Com podem saber que no és possible creure si mai hem cercat a Déu ?

Mantenir-se en aqueixa “postura neutral”, sense decidir-se a favor o en contra de la fe, ja és agafar decisió. La pitjor, perquè significa renunciar a cercar una aproximació al misteri últim de la realitat.

La postura de Tomàs no és d'un agnòstic indiferent, sinó del qui cerca recolzar la fe en la pròpia experiència. Per això, quan es troba amb Crist, s'obre confiadament: “Senyor meu i Déu meu”.

Molt vàlides són les paraules de Karl Rahner: “Més fàcil és deixar-se caure en la pròpia timba que en l'abisme insondable del misteri de Déu, però no significa més  coratge ni més veritat. La veritat resplendeix si se l'estima, accepta i viu com veritat que allibera”.

José Antonio Pagola

 

 

 

"Feliços els que creuen sense haver vist a Jesús!"

 

En una carta escrita pocs mesos abans de ser executat pel nazis, el cèlebre teòleg D. Bonhoeffer comentava a un amic la trobada que havia tingut en certa ocasió amb un jove pastor protestant.

Ambdós es plantejaven què volien fer amb la seva vida.

El pastor deia amb convicció: “Jo voldria se sant”

Dietrich Bonhoeffer li va respondre: “Jo voldria aprendre a creure”

Penso que aquestes paraules, aquest desig del teòleg alemany poden ser una bona definició d’un cristià responsable: una home o una dona que desitgen aprendre a creure, dia rere dia, fins al final de la seva existència.

És tal la confusió actual que són molts, moltíssims els que ni tan sols saben per on i com es camina cap a Déu.

Pensen que l’única manera de consolidar llur fe seria poder comptar amb proves verificables que els portaria a comprovar científicament Déu.

Altrament els sembla que la fe és un salt en el buit propi d’homes i dones que no se sap per quina estranya ingenuïtat accepten l’invisible com quelcom ben real.

No entenen el grup d’apòstols que creuen a partir de llur experiència de trobar-se amb Crist.

S’identifiquen més amb el deixeble Tomàs que demana comprovar amb les seves pròpies mans i dits la veritat del Ressuscitat.

Una de les aportacions més importants per l’home d’aquest tercer mil·lenni és l’esforç que s’està fent avui per precisar i diferenciar millor l’àmbit propi dels diversos coneixements: el científic, el filosòfic, el religiós, el poètic o el místic.

Tots han de ser respectats com diferents maneres d’apropar-nos a la realitat amb el seu propi contingut, mètodes i límits.                                                         

Tots ens poden servir pel creixement integral de la persona.

Els cristians no creiem per raons. Però tenim raons per creure.

No creiem perquè hem assolit comprovar científicament una dada a la que anomenem Déu.

Creiem perquè coneixem l’experiència de saber-nos absolutament fonamentats, estimats i perdonats per aquest Misteri d’amor insondable que no cap ni pot ser inclòs sota cap nom terrenal.

La fe de Tomàs es desvetlla quan se sent reclamat, urgit, interpel·lat pel Misteri de Jesús Ressuscitat.

Aquest reclam, aquesta urgència, aquesta interpel·lació avui se’ns adreça a nosaltres.

Com hi pensem respondre?

Feliços els que creuen sense haver vist a Jesús!

On es troba avui la Presència de Jesús? Està allà on els que el busquen hi troben llagues de dolor i de mort.

Si en lloc d’això hi troben poder, pompa i boato, mai no podran dir com l’apòstol Tomàs: “Senyor meu i Déu meu!”

La fe ens obre a la realitat dels que pateixen. És el necessari compàs d’espera fins a la Benaurança.

El poder, la pompa i la fatxenderia en són la negació.